Compromís amb la societat

Una de les coses que més satisfaccions m'ha donat és el meu compromís amb la societat. Saber que ets útil i pots ajudar els altres. Que poses el teu gra de sorra per millorar l'entorn. Sempre he pensat que si tots partíssim d'aquest pensament el món funcionaria d'una altra manera. És una voluntat de col·laborar, compartir i ajudar, tenint molt present que ens falta molt per aprendre, que no tenim sempre la raó, i que no ens podem cansar de sentir l'altre.

Els egoismes, l'excés d'ego i l'orgull són unes armes molt perilloses que s'utilitzen massa sovint. Si això li sumes capacitat de manar, el desastre està assegurat. Només cal fer una ullada a tot el que està passant, observant qui són els personatges, com són i com actuen. Hi ha qui es creu que tenir poder, sobretot si aquest és expressat per voluntat popular, vol dir poder fer allò que vols sense tenir en compte a l'altre, quan els veritables valors es troben en la humilitat, l'esperit de servei i la capacitat d'escoltar i estimar.

Tot això no és teoria, és molt pràctic, i si som capaços d'entendre-ho i practicar-ho, com a mínim al nostre voltant es respirarà un aire millor. Si ho incentivem segurament que el premi l'obtindrem a l'acte. El premi de sentir-te útil, positiu i acceptat pels altres.

No hem de fer grans coses. De fet, tampoc tenim grans oportunitats. És el dia a dia, pensant que no vivim sols, que hi ha qui s'ho passa pitjor i que nosaltres, sense gaire esforç els ho podem fer més fàcil. Compromís, solidaritat, servei.

Una marató solidària

Un any més, tot fa penar que la Marató de TV3 ha estat novament un èxit. Dic això perquè la televisió, a casa, no es va engegar en tot el dia, però la trucada solidària no hi va faltar. D'alguna manera et sents compromès amb la tasca anual de recollida de diners per a la investigació, que salva vides.

És cert que el seguiment del programa solidari és interessant, perquè t'assabentes de realitats que desconeixes. Unes vivències que et posen la pell de gallina, i que t'ajuden a adonar-te de la sort que tens, quan pots afirmar que tens salut. Els diners són molt importants, sobretot els mínims indispensables per a una vida digna, però la salut és bàsica, i acostuma a passar que només ho veus, quan et falta.

Avui, però, obrir la televisió resulta frustrant. Tot i que hi deu haver programes molt interessants, predominen aquells que només busquen fer-te passar l'estona sense aportar-te gaires continguts ni coneixements. Hem avançat en tecnologia, però hem perdut qualitat, i això fa que prefereixis asseure't amb un bon llibre i deixar estar el soroll de l'aparell.

M'imagino que es programa allò que la gent demana, però segur que cauen en l'error de donar peixet, no fer pensar gaire a la gent, distreure'ls i fer-los riure, que la vida ja és prou trista. Recordo que quan jo era jovenet i va arribar la televisió, es va crear un segon canal pensat per aquells que buscaven alguna cosa més que entreteniment.

Sé que no soc just posant tota la programació al mateix sac. Que hi deu haver programes que aporten coneixement, que no tot és riure absurditats, però m'he cansat de buscar i he optat per tenir la televisió apagada. Tenim el recurs, i en podem fer ús quan volem o creiem que hi ha alguna cosa que ens pot interessar. No es tracta de vetar-la, però sí de regular-ne l'ús i no tenir-la com a música de fons sense cap profit.

Desitjo que s'hagin recollit molts diners i que es destinin a la investigació per aconseguir noves fites per combatre el mal lleig, que ens comentaven els nostres pares. La paraula càncer feia feredat.

Dolor, ràbia i impotència!

Ahir ens reuníem a la plaça de l'ajuntament per escoltar el manifest contra el genocidi de Gaza i manifestar el nostre rebuig a la criminalitat del govern d'Israel, amb la complicitat directa o indirecta, activa o passiva, de molts governs d'occident, amb els EUA al capdavant. Amb impotència i ràbia mostràvem el nostre dolor per uns crims que no tenen cap mena de justificació, i que els humans som incapaços d'aturar.

Estem cansats de sentir a dir que l'alto el foc és a prop, mentre l'exèrcit israelià continua massacrant la població civil. No s'està atacant a un exèrcit enemic. Els palestins de Gaza no són víctimes col·laterals, sinó que estan al punt de mira de l'atac israelià, i això no té cap perdó de Déu.

Observàvem, l'altre dia, imatges de la intervenció del representant palestí a les Nacions Unides, arrencant a plorar, de desesperació i ràbia per tanta maldat. I la pregunta que ens fem és què estava passant per la ment dels altres participants en la reunió? Ho patien, solidaritzant-se amb les víctimes del genocidi, o simplement es tapaven les orelles i els ulls per no veure l'evidència dels crims?

La nostra participació en la convocatòria contra el genocidi és un gra de sorra en el desert. Hi ha dirigents polítics que hi poden fer molt per aturar tanta maldat, però no fan res. Qualsevol crit d'alarma i denúncia contra l'actuació del govern d'Israel és benvinguda, però hem d'aconseguir que el desastre no continuï. No es pot aguantar més!

Hem de ser conscients que els crims contra la humanitat no només s'estan produint a Gaza. Hi ha molts altres racons d'aquest món on la injustícia preval i es permet matar a víctimes innocents sense aconseguir aturar-ho. Tot i això, Gaza, en aquests moments, s'emporta la palma de l'extrem més violent que puguem imaginar-nos, i tots els habitants d'aquest planeta ens hem de solidaritzar amb ells, i denunciar amb totes les nostres forces l'ús de les armes per massacrar la població civil, amb l'agreujant que no es permet l'entrada d'aliments, amb la qual cosa, són víctimes no només de les bombes, sinó també de la fam i la impossibilitat de ser assistits pels hospitals que pràcticament han desaparegut del tot. 

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Posar-nos a la pell de l'altre

Hem pogut veure l'escridassada de la gent de Paiporta i no ens ha vingut de nou. S'entén que després de tot el que han viscut, i que encara pateixen, les persones reaccionin d'aquesta manera contra les autoritats, per la responsabilitat que assumeixen, uns a través d'unes eleccions i un altre per herència, ja que ningú no l'ha votat ni li ha donat confiança.

Rei i president valencià havien d'anar-hi, encara que pugui semblar una pura formalitat. No sé què pensaven per dins mentre veien la gent cridant i demanant dimissions. Haig de creure que tenen prou sensibilitat per entendre'ls, encara que no els agradi i sigui passar una mala estona. Algú, però ha d'assumir responsabilitats per la feina mal feta, i s'ha de trobar la millor manera de minorar el patiment de la gent, i proporcionar-los tots els ajuts que calgui.

Fets com els d'aquests dies a València no són freqüents, però tampoc no és la primera vegada que s'inunda el territori, i tampoc s'ha fet prou per evitar que els mals fossin tan greus. Ara, quan els responsables polítics donen la cara, té tota la lògica veure com la gent s'hi enfada. El pitjor de tot, però, és que la nostra memòria és efímera, i només guardaran un record amarg i dolorós les persones que ho han perdut tot. Els altres necessitarem que els noticiaris ens recordin els aniversaris dels fets.

És una llàstima que ens costi tant posar-nos a la pell dels altres, quan es presenten desgràcies com aquesta. És molt lloable la reacció dels molts voluntaris que s'han acostat a València per ajudar a rescatar les víctimes i netejar el territori. També aquelles persones que han ofert aigua, aliments i roba a qui ho ha perdut gairebé tot, i té dificultats per trobar aliments i refugi. Aquesta solidaritat no s'hauria de limitar en casos com l'actual, sinó que hauríem de ser capaços de conrear-la sempre, perquè en tot moment hi ha persones que pateixen i necessiten el nostre ajut. 

Sempre he dit que les persones no som uns fans de la participació, sinó que reaccionem davant dels fets. A vegades ho fem d'una manera desorganitzada i insultant, d'altres, com ara, donant la nostra mà i oferint tot allò que puguin necessitar. La societat aniria molt millor si tinguéssim present que no tothom té la sort de viure amb les condicions que ho podem fer nosaltres. No cal esperar grans catàstrofes, però ara posem-nos-hi de valent. Els fets són molt greus.

El PSC hi hauria de dir alguna cosa

Els arguments de García-Page, el president de la comunitat autònoma de Castella-la Manxa, socialista per a més inri, contra el finançament singular pactat entre ERC i el PSOE, farien riure si no fossin tan greus. Els diners de Catalunya són de tothom, per no dir que són d'ells, i encara gràcies. 

Juguen amb la sensibilitat i la solidaritat entre els pobles per aprofitar-se d'uns diners que no estalvien. Una solidaritat que només té una direcció, perquè potser no saben que a Catalunya també hi ha pobresa. També hi ha famílies que no poden arribar a finals de mes, que malviuen, sense una llar digna, i uns serveis essencials a la seva disposició.

Hem entès des de fa molt temps que no ens estimen, però que no ens deixen marxar perquè viuen de les nostres aportacions, que superen el límit de la solidaritat i passen a formar part de l'explotació. No tenen ni la vergonya de dissimular, i s'atreveixen gairebé a dir que els nostres guanys són gràcies a ells i que, per tant, els hem de compartir, o millor dit, els hi hem de fer arribar.

És ben cert que en la construcció del nostre país hi ha participat molta gent. Persones autòctones i persones arribades d'arreu de la península, durant uns anys, i d'arreu del món, en l'actualitat. Tots hi han contribuït i els continuem necessitant. Que es pretengui, per exemple, respectar el principi d'ordinalitat, de manera que una vegada fetes les aportacions solidàries, no quedem més malparats que els que reben els diners, no crec que sigui ni injust, ni criticable, sinó totalment necessari i de justícia. Perquè a tot això cal afegir que algunes comunitats s'aprofiten del que reben per rebaixar impostos. I això no és tolerable!

García-Page no és una excepció dins del PSOE, però és qui s'atreveix a dir-ho. No ens creguem que es tracta d'un posicionament de la dreta espanyola. Tots pensen el mateix, però ara, per interès del seu màxim dirigent, el president Pedro Sánchez, que necessita els vots dels partits independentistes, ara els socialistes, amb aquesta excepció, callen i fan veure que estan d'acord en millorar el finançament. També el PSC, que és el més espanyolista de tota la seva història, pensa el mateix, però ara ha pogut entrar a governar a la Generalitat, i cal dissimular molt, perquè la moma duri temps. 

Tot plegat és molt trist, i la nostra butxaca depèn dels altres. És trist, sobretot, per aquelles famílies catalanes que ho tenen difícil. És trist i injust, i denunciable.

La por de deixar de viure de renda!

No hi ha dia que no surtin declaracions contràries a un possible finançament singular català. És, ni més ni menys, la por que tenen a deixar de viure a costa nostra. Si els catalans aconsegueixen un finançament just, de què viurem els altres? Ara, es poden permetre el luxe de reduir impostos, perquè la solidaritat catalana els proporciona els diners que deixen de percebre. Fins i tot el president de la patronal CEOE intenta ficar-hi cullerada i vol una votació, que sap que guanyarien, per impedir aquesta singularitat.

Està vist i comprovat que només ens desitgen pel rèdit que en treuen. Sempre he dit que quan desitges la companyia d'algú, fas el possible per agradar, ser simpàtic i amable i, en tot cas, dissimular l'interès que puguis tenir amb aquesta relació. En el cas de la relació entre Espanya i Catalunya no es molesten a dissimular res, ho obtenen per la força i tan tranquils.

Si realment el sistema de finançament actual fos just, no farien tants escarafalls. El problema rau en la injusta relació amb què s'han acostumat des de sempre. Quan a algú li treus la gallina dels ous d'or, és lògic que protesti. A ningú li agrada passar a pitjor. El remei no té cura i només caldrà veure tota la pugna i l'intercanvi de declaracions, per no arribar a bon port.

Que ningú s'estranyi que un partit polític català no es refiï dels pactes amb els partits de govern espanyol. La història ens ha demostrat que mai no hem aconseguit res. Seria molt estrany que ara fos una excepció, i que arribessin allà on tots voldríem. Tots, vull dir els catalans que ens estimem el país i que, siguem o no independentistes, volem un tracte just definitivament.

Compromís

Seguint en la línia d’aquests dies, de desconnectar de tot el que està passant al món i a casa nostra especialment, avui volia parlar de compromís. Hi ha persones que, per la seva manera de ser, per l’educació rebuda o per l’entorn on viuen, actuen molt compromeses amb la resta de persones, sigui políticament o socialment. Segur que tots coneixem a alguna persona que sempre està ficada en entitats solidàries, d’ajuda i seguiment, o de manera individual. Són persones que necessiten sentir-se útils a la societat on viuen.

El compromís que es pot assumir té moltes variants i circumstàncies i segur que al nostre voltant tenim oportunitats per comprometre'ns de manera desinteressada. Una altra cosa és que les sapiguem o vulguem veure.

En l’educació dels nostres fills hauríem de destinar espais per engrescar-los a assumir aquests compromisos. Esclar que nosaltres hem de ser els primers de donar exemple. No s’hi val predicar i no posar-ho en pràctica.

Si tots plegats fóssim més solidaris i ens comprometéssim en tasques comunitàries de millora del nostre món, també o especialment el que tenim més a prop, segur que tots hi sortiríem guanyant. Recordareu sempre aquells moments que heu ajudat a fer més agradable el vostre entorn. Aquesta satisfacció és la recompensa del vostre compromís solidari.

Som menys solidaris?

Una de les preguntes que es fa tothom davant de la xifra obtinguda per la Marató de TV3 d'aquest diumenge és si som menys solidaris que abans, o potser és que som selectius a l'hora de fer les nostres donacions. També hi ha qui diu que no sigui que mirem menys TV3. Haig de reconèixer que jo, en to cas, formaria part d'aquest tercer grup, ja que durant el dia em va passar per alt tota la programació, i vaig optar per fer l'aportació via transferència bancària. No sé si els meus diners s'hauran comptabilitzat el mateix diumenge, o bé seran d'aquests que es van sumant fins a finals de març. 

    La davallada ha estat important, i no tinc prou elements per poder opinar quines n'han estat les causes. Probablement les que presentava al començament de l'escrit en podrien ser algunes, encara que em sabria molt de greu arribar a la conclusió que som menys solidaris que abans. Estàvem molt orgullosos de veure com any rere any marcàvem rècords de recaptació, i ens presentàvem davant dels altres països i, sobretot, comunitats autònomes, com l'exemple a seguir. No sé si el format de la Marató ja està molt gastat i s'hauria de renovar. Penso en els pressupostos participatius de la nostra vila, que es varen iniciar ara fa 15 anys, i que també han anat a la baixa. Som menys participatius, o bé cal un canvi de model per continuar engrescant a la gent a participar?

    Tot en aquesta vida neix, es manté amb més o menys alegria fins que arriba a la fi. Iniciar projectes nous és relativament fàcil, sobretot si hi ha un suport al darrere que t'engresqui. Mantenir-te en el temps ja és tota una altra cosa. Sempre he dit que s'ha de felicitar les persones que es mantenen al capdavant dels projectes durant anys, perquè deixen de rebre el suport inicial, el de la novetat, i han de fer front a la normalització i pèrdua d'interès, a no ser que tinguin la capacitat de recrear-se constantment. 

    Voldria pensar, doncs, que els responsables de la Marató analitzaran els motius que han portat a la davallada en la recaptació, i trobaran la manera de donar-li una altra embranzida. No voldria creure que el tema d'aquest any hagi condicionat tant el resultat final. Seria injust per la nostra part, perquè hi ha moltes persones que ho estant passant malament, i tots hi hem de col·laborar. I tot això perquè no vull entrar en el paper que ha de fer l'Administració. No podem estar vivint del voluntariat i les aportacions desinteressades, però això no treu que, si podem, fem un esforç i contribuïm a fer més fàcil la vida dels altres.

Plou sobre mullat

De fet, l'expressió amb què titulo el meu post no és massa escaient en un temps de sequera preocupant. Arribarà un dia que no s'entendrà si no tens una edat, per recordar aquells temps en què la pluja venia de manera més o menys regular. Sempre ens queixàvem que al nostre país la pluja no sabia ploure, però ara ja passa de taca d'oli, per emprar una altra expressió que, al preu que va l'oli, potser també haurem d'arraconar.

Amb el títol em volia referir als sismes recents a l'Afganistan que han provocat milers de morts. No hi ha prou desgràcies al país com perquè a sobre els fenòmens naturals castiguin la població. Si bé és cert que aquests fenòmens estan força repartits pel món, no és menys cert que les pitjors conseqüències se les emporten els països més pobres, amb més problemes acumulats.

I els terratrèmols han passat força desapercebuts arreu del món pel fet de coincidir amb l'atac sorpresa de Hamàs i les seves conseqüències. Encara que el nombre de morts serà menor, la guerra declarada a Israel s'emporta les primeres pàgines dels telenotícies i la premsa en general.

Tot plegat ens ha de fer pensar que a vegades ens queixem sense gaires motius, o si més no amb menys dret que moltes altres persones que quan se'n surten d'una n'entren a una altra, i no deixen de patir per la seva supervivència, sigui per causes naturals o per la manera de governar d'uns autòcrates o fanàtics, que agredeixen els més dèbils.

A casa nostra estem distrets amb les negociacions per la investidura del nou president del govern espanyol, i avui amb la manifestació de les forces de la dreta i l'extrema dreta, contra el gran crim que suposaria l'aprovació de l'amnistia per a uns delirants enemics de la unitat sagrada de l'Estat espanyol.

Cadascú es distreu amb el que vol, o el que pot, però en tot cas tinguem la festa en pau, i no arribem als extrems que una part de la població mundial ha de viure i patir, sense possibilitats de fer res per evitar-ho.

És per això que des d'aquí el meu record i solidaritat amb totes les persones que pateixen, han perdut familiars i amics, i no tenen el futur gens clar, siguin joves o no tan joves. 

Setmana tràgica al nord d'Àfrica

Aquesta setmana ha resultat tràgica al nord del continent africà amb el terratrèmol del Marroc i el cicló que ha afectat una part de Líbia. Si la desgràcia grega amb extensos incendis i unes pluges que varen inundar el país eren motiu de preocupació a Europa, després han arribat els dos episodis esmentats que han agreujat la situació i ens han compungit.

Hem llegit força sobre els efectes del terratrèmol al Marroc, però encara poc sobre les inundacions de Líbia. Vull pensar que es deu al fet de ser massa recent com per tenir-ne informació suficient, però d'entrada tot fa pensar que el nombre de víctimes serà molt superior, atès que hi ha moltes persones desaparegudes.

El nostre país es banya amb les mateixes aigües que els dos estats afectats, però sembla que tenim molta més sort. Ja ens hi trobem amb el cúmul de morts mentre intenten travessar el Mediterrani, amb governs que s'esforcen a posar-hi tots els impediments possibles, causant moltes més víctimes.

La bellesa del nostre mar porta la motxilla de la mort i la desesperació de persones que fugen de la guerra o la misèria en busca de feina i pau. És per això que hi ha persones que tenen certs recels de banyar-s'hi recordant que les mateixes aigües esdevenen mortals per a molta gent.

La reacció a les dues tragèdies ha estat positiva i immediata, tot i que en el cas del Marroc hi ha hagut crítiques per manca d'ajuda i del rebuig del rei del país a acceptar-la d'alguns països com de la mateixa França. Però com deia l'altre dia parlant del Marroc, seria bo que no calguessin desgràcies per esdevenir solidaris. 

Ho tenim massa a prop com per desentendre'ns-en i és lògic que ho tinguem present, ja sigui a través dels mitjans de comunicació, els nostres espais de lectura i narració, a les converses amb amics i familiars. Ho hauríem d'aprofitar per ser més conscients dels privilegis de que gaudim, i no queixar-nos tant, a vegades de coses ben simples i insignificants, sobretot quan ho compares amb fets on la vida està en joc.

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

La solidaritat a les xarxes socials

Sovint critiquem les xarxes socials perquè d'alguna manera han esdevingut una vàlvula d'escapament a la pressió que rebem, i que no sempre s'utilitzen de manera raonada. Massa vegades l'anonimat permet insults contra les persones sense cap mica de respecte, o bé s'aprofiten per enganyar amagant la realitat. 

Malgrat tot jo sempre penso que la gent és bona, fins que no es demostra el contrari. No m'agrada partir de la base que les persones actuen de mala fe, però això no treu que al cap del dia et puguis trobar amb algunes d'elles que, de manera descarada, no diuen la veritat, sent-ne conscients.

Tot i així, a les xarxes socials també podem veure-hi mostres de solidaritat, i probablement seria bo entretenir-nos-hi una mica i valorar-ho positivament. Com totes les coses, en pots fer un bon ús o no, i per això és bo reconèixer els casos en què el seu ús pot resultar beneficiós per a la gent.

Aquests dies a Arenys i el Maresme en general, s'ha publicat la desaparició d'una noia, sense que se'n coneguin les causes. La família ha demanat publicitat de la notícia per intentar trobar-la sana i estàlvia el més aviat possible. L'escampada ha estat espectacular i t'ha arribat per multitud de bandes, ocupant bona part de les pàgines web i xarxes socials per on et bellugues.

En el moment d'escriure aquest post la Carla encara no ha aparegut, malgrat que ja han passat un parell de dies, i tothom desitja que tot pugui acabar bé. Aquest neguit que es respira entre la població que la coneix i la que ha rebut la notícia, fa evident la bondat de la gent, i les ganes que el sofriment de la família sigui el menor possible.

No sabem com han succeït els fets i en el fons desitjaries que es tractés d'una decisió personal, sense la intervenció de cap altra persona que li hagi pogut ocasionar cap mal. T'entra el dubte sobre la llibertat personal de moviments i de prendre decisions, i la precaució de no intervenir en els fets de les altres persones, però davant la possibilitat que la Carla hagi pogut patir alguna agressió, segrest, o accident fortuït, deixes de banda els prejudicis, i en tot cas ja seràs a temps de valorar si la teva actuació ha estat l'apropiada o no.

Des del meu racó virtual desitjo el millor per a la Carla i la seva família, i m'agradaria que no tingués ni temps de penjar aquest escrit a la xarxa, que ja es conegués la seva troballa en perfectes condicions de salut.

Felicitació als organitzadors de la cavalcada

Una vegada hem passat la diada de reis i hem llegit comentaris sobre l'organització de la cavalcada a la nostra vila, crec que és de justícia agrair als organitzadors el seu treball i bon fer a l'hora de preparar-ho i felicitar-los per l'èxit de la convocatòria. No és fàcil, i encara que acostuma a ser una tasca agraïda, no tothom aprecia la feina que hi ha al darrere, les hores dedicades per a la seva realització i els nervis que es passen perquè tot surti bé.

Si tothom dediqués una part del seu temps a col·laborar en l'organització d'actes públics, a ajudar a tirar endavant projectes solidaris, i a ser participatiu en tots els actes de la vila, ens adonaríem que les coses no es fan soles, i que el risc d'equivocar-nos o de no preveure això o allò, sempre està al caure.

És molt còmode quedar-se a casa i sortir a veure què fan els altres i criticar-ho. Sempre he defensat l'esperit crític, si aquest ens ajuda a millorar i, sobretot, si nosaltres també hi posem de la nostra part. Es critica les persones públiques, si ho fan d'una manera o una altra, sense entrar a fons ni conèixer què s'hi cou. 

Probablement perquè sé que no és fàcil ser actiu i compromès, perquè soc crític amb tot allò que no es fa en condicions ni amb voluntat de servei i d'aportar les nostres habilitats i coneixements per ajudar els altres, és el motiu que més d'una vegada m'he compromès públicament a participar en la vida del poble.

Organitzar un acte puntual té les seves dificultats, però mantenir-s'hi al capdavant i dedicar-hi dies i dies perquè tot surti bé, no és fàcil. És per això que l'organització de la cavalcada de reis no és una tasca senzilla i necessita del compromís d'unes persones, que no s'exhibeixen, que queden en l'anonimat, i això els fa més grans. 

Permeteu-me, doncs, que feliciti i agraeixi el seu esforç i el bon resultat de la cavalcada, i els encoratgi a seguir endavant perquè la festa continuï any rere any.

Voluntat de servei versus victimisme

L'article de Montserrat Tura al diari ARA d'avui diumenge "Solidaritat inversa" es referia directament al cas de la presidenta suspesa del Parlament català, Laura Borràs, encara que passi per Trump. Tot i que ens pot preocupar la situació dels EUA i què pot acabar passant, primer aquesta tardor, però més endavant a les eleccions presidencials de 2024 on tot fa pensar que Trump intentarà recuperar la presidència, el cas de Laura Borràs el tenim més a prop i ens hauria d'interessar especialment.

També s'hi refereix de passada l'articulista Josep Ramoneda, a la columna d'aquest mateix diari, "Política i justícia", i de fet jo mateix n'he parlat en diverses ocasions en aquest blog personal, encara que òbviament té més significació quan qui ho escriu ha fet mèrits suficients per demostrar els seus raonaments i la seva vàlua com a opinador.

Estic molt d'acord amb l'exconsellera Montserrat Tura, i dono molta importància en el paper de servidor i garant del benestar de la ciutadania que ha de tenir tota persona que decideix dedicar-se a la política, encara que sigui puntualment i per un període de temps breu. No diguem aquells que s'hi professionalitzen. Un tema que dona prou material per encetar un altre debat. Caure en el victimisme, com Tura acusa tant a Trump com a Laura Borràs, és un error imperdonable i que d'alguna manera embruta la política i el seu esperit de servei.

Ramoneda dona per fet que una cosa és una decisió judicial i l'altra és el compliment d'un reglament aprovat pel mateix Parlament en processos per corrupció. Voler confondre les coses i fer-se passar per víctima del Procés, és ofendre la intel·ligència de la gent, manipulant una realitat que ens fa mal de veritat.

És evident que tot l'enrenou al voltant de la presidenta suspesa del Parlament català és un element més de la problemàtica que hi ha a la política catalana i espanyola aquests darrers temps, i que no ajuda en res a solucionar els molts problemes que tenim. La situació econòmica no és gens agradable com per passar-hi de puntetes i entretenir-nos més del compte en temes purament polítics. No vull dir que no sigui important la política, ni que la seva pràctica no ho condicioni tot, però hem de ser capaços de diferenciar les coses, i en un moment de picabaralles entre formacions polítiques que configuren el govern del país, l'actitud de la presidenta suspesa del Parlament català no ens ajuda gens.

És per això que estic tan d'acord amb les paraules de Montserrat Tura i em fa tanta ràbia que estiguem entretinguts en una posició de victimisme que ens allunya de la realitat del cas, de l'origen de tot plegat i de la responsabilitat de la protagonista, encara que puguem acceptar que la seva implicació amb les tesis independentistes la facin més vulnerable. Mentre estiguem jugant amb la bona fe de la gent, estarem fent un mal irreversible a la salut democràtica del nostre país.

La dependència en temps de guerra

L'article de Paul Krugman que publica avui l'ARA és dur contra Alemanya, a qui responsabilitza del comportament de Putin. El que diu l'autor fa pensar, sobretot quan parla de l'actitud del govern alemany ara fa una dècada respecte als països del sud d'Europa. Ve a dir que llavors va exigir grans sacrificis davant la crisi, forçant-los a incrementar perillosament el deute, i en canvi ara no vol acceptar sacrificar-se, tancant l'aixeta al gas rus.

És evident que la dependència europea del gas rus és un fre massa important a qualsevol mesura de bloqueig econòmic per castigar la invasió russa d'Ucraïna. Certament Putin es serveix d'això per fer-se fort en la seva invasió i tot el mal que està ocasionant als seus veïns ucraïnesos, a qui considera germans, però no té cap tipus d'escrúpol de torturar i matar.

Llegia igualment, al mateix diari, un article de Lurdes Vidal, de l'IEMED, parlant de la dependència dels països del nord d'Àfrica dels cereals de Rússia i Ucraïna, i dels problemes de subministrament que podrien patir, recordant les revoltes populars de no fa tants anys, pel malestar creat per aquesta dependència, que comportava problemes d'escassetat d'aliments.

La globalització entenc que comporta aquesta dependència, que pot provocar problemes greus als països dependents, ja sigui per una guerra, com és el cas actual, o qualsevol altre tipus de gir polític. Avui, amb la guerra d'Ucraïna molt present, sentim a parlar molt de la localització industrial i la dependència que comporta el fet d'haver d'importar productes essencials per al funcionament del propi país. Els equilibris polítics que s'han de fer estan a l'ordre del dia, i Espanya n'és un clar exemple, també en el cas de les relacions amb el Marroc, i la girada d'esquena als interessos del poble sahrauí. 

Cada vegada és més complicat poder decidir el teu futur sense tenir en compte la realitat del món que t'envolta. És per això que és tan important tot el que fas o deixes de fer, per la dependència que pots provocar d'altres països, que no sempre estaran disposats en col·laborar amb tu. Però el pitjor de tot és la pèrdua de valors i principis morals, i vendre't al millor postor. Davant de l'atac rus a la sobirania del poble ucraïnès no hi pot haver excuses que hi valguin, i ens cal una actitud solidària i honesta per defensar els drets d'una població sobirana.

El foc que crema La Palma

La notícia d'aquesta setmana és el seguiment que s'està fent del volcà de La Palma i els rius de lava que destrueixen tot allò que es troben pel camí. Aquesta impotència davant la natura et fa reflexionar i adonar-te de la vulnerabilitat en què vivim, alguns més que altres.

El canvi climàtic, que provocarà la reducció de platges, també de casa nostra, no és cap entreteniment, sinó una realitat en què pensar i mirar com podem suavitzar-ne els efectes. Al Maresme, per exemple, vivim a les lleres de rieres, que la major part del temps son eixutes, però que sempre hi ha aquell dia que es desborden, provocant aiguats i danys importants.

L'home ha viscut massa temps d'esquena a la natura, no fent cas d'aquells avisos més evidents com si tinguéssim solucions per a tot. Sempre arriba el dia que t'has de penedir de no haver estat més caut i construir on realment era segur. 

El cas que ens ocupa, probablement ja va néixer amb el perill a sobre. De fet són illes volcàniques, i per tant, resulta evident que la protecció de l'obra humana no és efectiva, si més no al cap dels anys. És molt trist veure com persones que han treballat tota la vida per fer-se un futur, estan perdent les seves pertinences, sota les brases del foc viu que davalla fins al mar.

Les imatges són impressionants, i és d'esperar que tothom rebi el suport que necessitarà per superar aquest tràngol, tant econòmic com emocional. La solidaritat acostuma aflorar en aquestes circumstàncies, i és d'agrair totes les mostres de suport. Ara cal que l'administració pública s'impliqui de valent, per contrarestar allò que la natura s'ha endut amb la força de les emissions del volcà.

Més víctimes de violència masclista

Continuen succeint-se morts de violència masclista que fan esgarrifar. El darrer a Porqueres, al Pla de l'Estany. Com una plaga que no ens deixa indiferents, però sí impotents per resoldre-ho. La societat està malalta i la dona esdevé víctima de la barbàrie. 

La reacció de la gent de les diferents poblacions on succeeixen aquests assassinats, és de dolor i ràbia. La llàstima de tot això és no poder evitar les morts. En alguns casos hi ha elements que haurien de fer preveure possibles atacs, però en la majoria passen desapercebuts. Són veïns que no desperten curiositat ni sospites.

L'agressivitat dels assassins es veu reforçada per la nostra manera de viure, on s'hi sumen les dificultats sorgides per les darreres crisis. No son, però, només causes econòmiques, sinó també de pèrdua de la fe en la bondat de les persones. La manca de solidaritat i estima, l'egoisme i ànsies de poder. El buscar la comoditat per sobre de tot.

El respecte a les persones s'ha perdut i sembla que et dona dret a fer i a desfer. Aquest menystenir el valor de la vida dels altres, aquesta facilitat per empunyar una arma assassina, aquest encegament.

Tots plegats som una mica còmplices de la situació que hem deixat el món, i encara que no ens fa responsables d'aquests assassinats, sí que ens ha de fer obrir els ulls i treballar per a un món més just i solidari. Evitar les diferències tan pronunciades i que donen lloc a tanta injustícia. Aconseguir que al nostre voltant es respiri millor, i que se'n beneficiïn els nostres veïns i amics, pot ajudar que l'entorn no sigui tan caòtic i potser, qui sap, evitar que tantes persones caiguin en la temptació de fer mal la seva parella, eliminant el possessiu i ajudant a posar-se en la situació de l'altre

Les vacunes arribaran en comptagotes

El camí de les vacunacions serà llarg i ple d’obstacles. A molts els sembla que una vegada descoberta la vacuna ja tenim el problema del coronavirus resolt, però no és així. D’entrada la segona remesa de vacunes ja s’ha posposat. Problemes logístics han impedit que el segon dia es puguin rebre les vacunes necessàries per seguir amb el pla de vacunació.

Aquest no serà l’últim entrebanc amb què ens trobarem i caldrà molta paciència. Però a més, una persona vacunada no té garantida la seva immunitat. No cal ser pessimistes, però sí que convé tenir clar que el problema no queda resolt un dia per l’altre.

I tot això pensant que tothom juga net i que les vacunes fan el circuit previst i ningú no fa trampes. De moment ja hi ha hagut incompliments a l’hora d’iniciar la vacunació tots el mateix dia, dins de la Unió Europea, però això és només una anècdota comparat amb les sospites de tràfic de vacunes a New York.

Vull pensar que la part científica de l’assumpte funcionarà, i que realment les vacunes serviran per immunitzar-nos del coronavirus, després ja resarem perquè els nostres governs sàpiguen administrar correctament la distribució d’aquestes vacunes i que tothom hi tingui accés.

Parlant d’accés, no ens podem oblidar dels països més enllà del nostre món occidental i privilegiat. Com arribaran als països africans i asiàtics? Hi tenen tan dret com nosaltres, però a més, per interès nostre, convé també que tots ells rebin la vacuna i fer desaparèixer el coronavirus de la Terra. Potser aquesta serà la raó que ens salvarà, ja que la solidaritat, en aquests casos és molt escassa.

75 anys de l'alliberament de Mauthausen

Avui, 75 anys després de l'alliberament de Mauthausen et fa ràbia comprovar que perduren sentiments feixistes de la ultradreta espanyola. Com pot ser que amb l'exemple nefast del nazisme no n'hi hagi prou per fer fora qualsevol arrel tòxica com la perdura en persones i partits de la ultradreta? Què ho fa que la raça humana sigui tan dèbil per caure en la provocació d'una immoralitat que no té nom? Per què en el segle XXI reproduïm errors que es varen cometre ara fa cent anys?

L'aniversari de l'alliberament de diferents camps de concentració nazis d'aquests dies queda una mica a l'ombra del període de pandèmia que estem vivint, però és bo fer-hi un lloc per valorar què varen significar i què es podria fer perquè la història no es repetís. Estic convençut que perduren sentiments xenòfobs i criminals que serien capaços de reproduir els fets esmentats, i només de pensar-hi se'm regiren els budells.

Els sentiments de solidaritat i empatia que han sorgit aquests dies arran de l'epidèmia del coronavirus, s'acompanyen de discursos provocatius d'una minoria, però malauradament prou important, de veus malaltes, que confonen la societat, amb una actitud i manera de fer populista que amaga l'engany més sinistre. 

És una llàstima que els partits demòcrates espanyols no vegin el perill de l'existència de partits polítics com Vox, amb qui arriben a pactar-hi, sense el més mínim sentiment de moralitat ni ètica, només per les ànsies de poder. Hauríem de rebutjar aquells que hi pacten, perquè els fan grans i poderosos, i fan possible que vagin creixent, amb les conseqüències que se'n poden derivar.

Tant de bo que el record de l'horror dels camps de concentració alliberats ara fa 75 anys, permeti obrir els ulls de la nostra comunitat, i reaccionar amb fermesa contra el perill de l'existència de gent que només pot ocasionar-nos dolor i neguit.