Rivera, despatxat

La sortida de Rivera del despatx d'advocats on va entrar després de deixar la política activa ha provocat tota una sèrie de comentaris al voltant dels motius. Per una banda s'ha dit que ha estat despatxat per l'empresa pel seu baix rendiment, molt per sota del que caldria esperar. Rivera es defensa i diu que és ell qui ha abandonat l'empresa. De totes maneres no queda clar, perquè per una altra banda es diu que Rivera exigirà indemnització. Si hagués marxat per pròpia voluntat, no hi tindria dret.

Suposo que arribarem a saber els motius reals d'aquesta sortida de l'empresa, però el fet que Rivera hagi estat una persona pública, amb molt de pes dins la política estatal, primer a Catalunya, fa que hagi generat molta expectació, i al mateix temps molta crítica cap a la seva persona.

És vist que els polítics, facin el que facin, tenen molts detractors. També és cert que depèn de cada persona per generar més o menys crítica, i el cas del senyor Rivera és molt clar. Des del primer dia va néixer amb polèmica. Recordem que el seu partit va néixer per atacar el català i no han parat, ajudats pel mal vici de judicialitzar la política.

Els comentaris a la xarxa, doncs, critiquen el senyor Rivera i el titllen de gandul. Com si es pensés que només amb el seu currículum n'hi havia prou per portar clientela a l'empresa. Si la versió de l'empresa és correcta, caldrà veure en què acaba tot plegat i si el futur del senyor Rivera no torna a ser la vida pública, tot i que d'entrada ho ha negat.

Bernat Solé, culpable

Avui li ha tocat el torn al conseller d'Acció Exterior, el senyor Bernat Solé. Mira que n'hi havia d'alcaldes i alcaldesses per triar... però havia de ser precisament aquest alcalde que ara és conseller i que pretenia presentar-se a les eleccions al Parlament català.

Alguns diran que la Justícia va fent el seu curs i que l'han declarat culpable per la seva actuació el dia 1 d'octubre de 2017 i que no hi ha cap tipus de venjança ni persecució personal. Es pot defensar, però mira que és casualitat, eh. 

Fins avui tots els alcaldes i alcaldesses acusades inicialment d'haver permès el referèndum havien estat absoltes o bé arxivada la causa, però ara es tractava de jutjar un exalcalde que exerceix de conseller, i això és un peix gros, i valia la pena descarregar-hi tot el pes de la Justícia.

Ja em perdonaran, però jo no crec en la imparcialitat de la justícia que els nostres tribunals estant impartint. Per molt que s'escarrassin no em convenceran que actuen sense motivacions polítiques ni moguts per ànims de revenja, per trepitjar tot allò que fa tuf d'independentisme. I com a mi, hi ha molta més gent, i així no anem bé.

Aquesta desconfiança en la Justícia no ajuda a viure en una societat pacífica i tranquil·la. En un principi semblava que això afavoria la radicalització, però ara ha aconseguit desarmar molta gent, fins i tot als mateixos implicats directament en els fets. Fins on arribarà?

Se'ns va dir que judicialitzar la política era el mecanisme per iniciar un procés de mai acabar, i s'està demostrant que és així. Amb l'incident d'avui no acaba res, sinó que continua i encara sortiran més casos, perquè l'estratègia és la de no deixar respirar ningú i menys aquells que encara ostenten algun càrrec públic. És per tot això que, si això és Justícia, jo no hi crec i em sento indefens i impotent.

La Fiscalia no s'atura

Ens la prometíem molt feliç, però la fiscalia ha recorregut la sentència absolutòria de la Tamara. Havíem arribat al punt de preguntar-nos qui li demanaria perdó per tot el que havia passat, amb un final feliç. Ara, però la fiscalia no ha volgut quedar-se quieta i ha recorregut la sentència. Què pretén?

La fiscalia li demanava set mesos de presó i considera que amb els fets provats, n'hi ha prou per condemnar-la, i és per això que no està d'acord amb la sentència absolutòria. Em direu que la fiscalia fa la seva feina, i potser teniu raó, però segons com es miri, sembla que només desitgi fer la punyeta, i que es tracti de justificar-se davant d'una sentència que ens provocava, com deia al començament, moltes preguntes.

El que està clar és que des de fa temps, i això durarà molt, estem parlant de sentències, judicis, acusacions i recusacions, d'uns fets que havien de ser purament polítics, però que es varen judicialitzar, i que ara els jutges no deixaran passar fàcilment.

I mentre passat tot això, tenim la polèmica per la renovació dels jutges que ja se'ls ha expirat el càrrec, i que té bloquejada el PP. Avui llegia que la seva proposta és que els jutges siguin els que elegeixin els càrrecs i no el poder legislatiu. Ho justifiquen com una clara separació dels poders, i d'independència ideològica, com si els jutges no tinguessin la seva ideologia, que bé han demostrat.

Amb el poc espai d'un post no puc expressar tot el que seria necessari per opinar sobre un sistema o altre, però sí que és important puntualitzar que no és tan simple com ho presenten els populars. Jo sempre he defensat que la sobirania emana del poble, i que la millor manera de saber i respectar la voluntat popular és a través de les votacions. Només els membres d'un Parlament són votats pels ciutadans, doncs què més democràtic que derivar-ho tot a partir d'aquest. I dic del Parlament, i no dels partits polítics, que això és una altra cosa.

Quarantena a la tornada d'Espanya

Si divendres era França qui recomanava els francesos a no viatjar a Catalunya, avui és el Regne Unit qui imposarà quarantena als viatgers que arribin des d'Espanya, una mesura que frena les ganes de venir a casa nostra a passar les vacances. Per alguns es tracta d'una mesura innecessària i que ataca l'economia del nostre país. Hi ha qui diu que es fa més bondat a casa nostra que no pas a les illes britàniques, i troben la mesura desproporcionada.

Què hi ha de cert i d'amagat en tot això? No és aquesta l'única picabaralla que avui es podia llegir a la premsa. També l'arquebisbat de Barcelona vol portar als tribunals les mesures contra els rebrots del coronavirus. Avui diumenge hi ha programada una celebració litúrgica, a la Sagrada Família, en memòria de les víctimes del COVID-19, sense l'autorització del govern. L'arquebisbat diu que respecten totes les mesures de seguretat i aforament, i es queixa que se'ls va demanar obrir el temple als turistes i ara se'ls posa impediments per celebrar l'eucaristia.

Són aquest conjunt de contradiccions i mesures d'aplicació dubtosa les que fan posar nerviosa la gent, i que es judicialitzi tot, per la poca confiança en les autoritats públiques. En situacions de risc cal ser molt curós, i no deixar-se portar per la improvisació ni les diferències de criteri.

Està vist i comprovat que cal transparència en totes les decisions i actuacions del govern, però que aquesta no surt gratuïta. Si es dona a conèixer els rebrots i persones infectades facilita que els altres prenguin mesures de contenció, no sempre encertades, sinó probablement exagerades, però ningú no vol haver de penedir-se de no haver actuat. Malgrat tot cal aquesta transparència si no es vol perdre la confiança. En aquests moments el govern català té molts dubtes a sobre i això no li fa cap bé. Asserenem-nos tots plegats.

Un acte de país o un acte de partit

L'acte que ha tingut lloc avui a Perpinyà ha estat per a molts un acte de país, un acte de reivindicació d'una bona part dels catalans que reclamen l'autodeterminació perquè volen la independència de Catalunya. El poder de convocatòria, sigui quina sigui la xifra vàlida, ha quedat demostrat i una vegada més Carles Puigdemont surt victoriós de la seva estratègia política. Arran d'això, però, hi ha qui hi veu una estratègia partidista, tenint en compte que les eleccions no són gaire lluny.

Desconec com ha acabat sent, però havia llegit que ni la CUP ni els principals líders d'ERC serien presents a l'acte. Si finalment ha estat així, queda demostrat que uns i altres tenen per damunt de tot l'interès partidista. Per què? Ja no es tracta d'observar què diuen i fan el PP, C's o els socialistes, sinó que fins i tot dins del bàndol independentista ja no s'entenen. Així anem!

Voldria pensar que els constitucionalistes honrats han d'acceptar que la situació al nostre país és un situació de desgavell polític i que va ser un error judicialitzar-ho. No es mobilitza la quantitat de persones que estem acostumats a veure, per a qualsevol cosa i motiu, sinó que hi ha d'haver-hi algun objectiu i motius prou importants com per aconseguir aquestes mogudes. No voler-ho veure és un error i per això hem arribat on hem arribat.

No sé veure com ha de continuar tot plegat, però és clar que s'ha de trobar una solució política a l'enfrontament actual. Cal deixar enrere moltes decisions equivocades i d'altres d'interessades, i posar-se a dialogar per trobar un consens que sigui positiu per a tothom. Tots els entrebancs que es vulguin posar al diàleg, no faran més que eternitzar més el problema i fer patir a més gent.

Clara Ponsatí nova eurodiputada

És massa greu i seriós tot el que està passant a Espanya amb els diferents tribunals i institucions judicials com per fer-hi broma, però permeteu-me que parli del ridícul i l'absurditat en el cas de la Junta Electoral Central (JEC). Ara, que amb el Brexit l'exconsellera Ponsatí entra al Parlament europeu, la JEC li va exigir que anés a Madrid a jurar la Constitució per poder esdevenir eurodiputada. Anar a Madrid vol dir ser empresonada perquè es troba "fugida", i a més el Parlament europeu ja va permetre que Puigdemont i Comín fossin eurodiputats sense aquest jurament. Què pretenia la JEC?

Digueu-me si no és ridícul tot plegat. No ens ho podem agafar a la lleugera perquè hi ha massa gent afectada per aquesta manera d'obrar de les institucions de l'Estat, però indigna pensar que s'utilitzi la força per maltractar i riure's de la gent.

Tot plegat és prou complex com per poder endevinar en què acabarà. Han de passar mesos si no anys abans no se'n tregui l'entrellat, i caldrà tenir molta paciència, uns dins la presó i d'altres a l'exili. El que queda clar és que voler judicialitzar els problemes polítics no porta enlloc, encallen la situació i posen en perill la seguretat de les persones.

Sigui com sigui, Clara Ponsatí és la tercera persona exiliada que tenim com a eurodiputada, fins que s'accepti el suplicatori que de ben segur es demanarà, com en el cas de Puigdemont i Comín. Entretant Junqueras, que va remoure tot això, continuarà pres, complint condemna per haver executat allò que molts catalans li van demanar.

Roger Torrent, un president que no agrada a C's

Tenim nou president del Parlament català i ara toca buscar el consens per escollir el nou president o presidenta de la Generalitat. Tal com estava previst, després de les acostumades negociacions entre els partits polítics independentistes, s'ha arribat a l'acord d'investir el candidat d'ERC, el senyor Roger Torrent, alcalde de Sarrià de Ter.

La reacció dels grups parlamentaris ha estat la que calia esperar. Coherent la del PSC i en la seva línia el PP i, sobretot, C's. Em fa molta gràcia quan Inés Arrimadas dubta que el nou president pugui ser el president de tots. M'imagino que té molt clar que el seu candidat sí que ho seria, però li haig de dir que jo no penso el mateix, i estic convençut que la majoria de catalans coincideixen amb la meva sospita.

A vegades sembla que els polítics ens tractin d'ignorants i manipulables. Les seves paraules sobren i no porten enlloc. Vull creure que no votem per les mentides i el sense sentit de molts d'ells, sinó que són altres motius els que ens fan decantar el vot.

Celebro que no hagi estat Ernest Maragall l'escollit, i no tinc res en contra d'ell, però penso que és bo que sigui una persona jove la que assumeixi aquesta responsabilitat. M'imagino que té molt clar on s'ha ficat i les conseqüències que pot patir si el govern espanyol i els seus tribunals continuen amb la dèria de judicialitzar la política, no entrar a negociar amb Catalunya i pretendre mantenir-nos sotmesos, i sense llibertat per expressar-nos sobre quin volem que sigui el nostre futur.

Li desitjo sort i encert. He recollit l'oferiment del president de tots, i vull creure-m'ho. Veurem fins on serà capaç, i el marge de maniobra que tindrà.