La toponímia d'Eivissa

A la nostra visita a l'illa d'Eivissa em va cridar l'atenció que la gran majoria de pobles tenien el nom d'un sant o santa. De fet, la capital és una de les poques excepcions. Els grans municipis són, a part d'Eivissa, Santa Eulària, Sant Antoni, Sant Josep i Sant Joan. A més, aquestes poblacions tenen dins del seu terme municipal altres petits pobles que també amb nom de sants o santes: Sant Rafel, Sant Miquel, Sant Jordi, Sant Josep, Santa Agnès, Santa Gertrudis, Sant Llorenç, Sant Agustí, Sant Carles, Sant Mateu... 

És per això que un cop a casa he volgut conèixer la raó d'aquesta proliferació de sants i santes, que també passa a la petita illa de Formentera, amb Sant Francesc Xavier, el meu patró, i Sant Ferran. 

L'explicació rau en el fet que antigament hi havia una gran dispersió a l'illa i amb la construcció de les parròquies, els pobles es varen anar formant al seu voltant i adoptant els noms d'aquestes esglésies. De fet, a casa nostra tampoc no ens ha de venir de nou. Si gratem una miqueta i anem enrere, ens adonarem que moltes poblacions es varen constituir al voltant d'una parròquia. Arenys de Mar en seria un bon exemple.

Potser Catalunya ha corregut a secularitzar-se, tot traient el nom del sant de les seves poblacions. Segur que tots en tenim algun exemple al cap. A mi, el que em ve a la memòria de seguida és el cas de l'Esquirol, que sempre s'escrivia entre parèntesis, després del nom oficial de Santa Maria de Corcó. Al Maresme tenim els exemples de Vilassar de Dalt i de Mar, i també de Premià de Dalt i de Mar, tots ells amb noms de sants. D'altres són Ripoll, La Ràpita, Besalú, i podríem seguir.

És important conèixer la història perquè a vegades volgudament o inconscientment en reneguem. Em sembla molt bé que es vulgui secularitzar, però això no ens pot fer oblidar que històricament la religió, i en el nostre cas la catòlica, ha tingut un pes molt important i decisiu, i que no ens ha de fer vergonya reconèixer. És per això que dol tant quan s'utilitzen les creences religioses per insultar o menystenir les persones. Tothom és lliure de creure o deixar de creure, però s'ha de ser molt ignorant no conèixer d'on venim. 

La decisió del bisbe de Vic

Hi va haver una generació de bisbes catalans que es varen comprometre amb el nostre país, sense oblidar-se de la seva missió apostòlica, però no renunciant a enfrontar-se amb qui fes falta per defensar-nos. No sé si en queda cap d'aquests, però és evident que el senyor bisbe de Vic no formaria part d'aquest estol i, com a vigatà de naixement i convenciment, em sap greu.

Demà, 5 de juliol, és la Festa Major de la ciutat dels Sants. És la festa de Sant Miquel dels Sants, un sant nascut a Vic i que es troba enterrat a la catedral de Valladolid. No sé si per aquest motiu, o bé pel fet que l'arquebisbe de Valladolid és el president de la Conferència Episcopal Espanyola, el bisbe de Vic va convidar l'arquebisbe a concelebrar la tradicional missa de Sant Miquel dels Sants. 

Atesa la ideologia de l'arquebisbe en qüestió, contrari ferotge al dret a decidir i, segons he pogut llegir, als drets LGTBI, les comparses de Vic varen emetre un comunicat rebutjant la seva presència a l'ofici religiós de la Festa Major, convidat pel bisbe vigatà, amenaçant de plantar-se si el Bisbat de Vic no rectificava i no retirava la invitació.

Sobre aquests fets tothom podrà opinar i dir què li sembla. Segur que hi haurà defensors i també detractors de la posició d'ambdues parts, però al meu entendre el més fort de tot és la resposta final del Bisbat de Vic, que em genera molts dubtes sobre l'encert i l'esperit evangèlic d'aquest, i que us transcric per la vostra valoració:

"Comunicat del bisbat de Vic en relació a l'ofici de celebració de la festivitat de Sant Miquel dels Sants de demà, 5 de juliol, a la catedral.

Havent tingut coneixement de la convocatòria i preparació de vàries accions contràries i limitatives de la llibertat religiosa en el marc de la celebració de l'ofici de sant Miquel dels Sants; i atès que aquestes actuacions podrien posar en perill la seguretat de les persones i del patrimoni cultural, el Bisbat de Vic ha decidit suspendre els actes religiosos previstos per aquesta data a la catedral i a la casa natalícia de sant Miquel dels Sants.

Vic, 4 de juliol de 2025"

Ho trobo molt fort, i sense voler entrar en la discussió sobre la laïcitat d'una festa i la religiositat del sant patró, que ben segur donaria per molt debat, considero que la decisió presa pel bisbe no es correspon al que caldria esperar d'un home de bé, patriota i amb ganes de resoldre bé les polèmiques. Aquesta decisió fa que el meu recel sobre el seu nomenament, al capdavant d'un bisbat tan important i al qual em sento molt vinculat, es mantingui. Crec que no s'ha estat a l'altura de les circumstàncies.

Arenys de Mar, un urinari públic!

Avui és festa major a la meva vila adoptiva. És festa gran, Sant Zenon, tot i que darrerament Sant Roc, li està fent molta competència. El vot de vila està passant per davant del patró, i potser per això els vilatans, amb l'ajuda de les nostres autoritats, estan buscant fomentar algunes tradicions que li permetin anar més enllà de la fira d'atraccions i el concert de festa major.

És tradició que a la vigília del sant els vilatans acudeixin a l'església parroquial a celebrar les completes en honor al sant patró, i que al final ha acabat que molts ni saben què s'hi fa, a part de destrossar alegrement l'himne al sant patró. És un acte on hi he deixat d'assistir perquè m'hi sento malament i em fa pena veure tanta gent beguda i inconscient. 

Les nostres autoritats, però hi devien assistir, potser fins i tot aquelles que es mostraven orgulloses de desconèixer qualsevol tema religiós per haver tingut la sort de no haver rebut cap tipus de formació religiosa. Ni que fos per cultura general!!!

I l'acte massiu de la tarda va ser el Correbars. Quina gran festa! fomentar la beguda i l'incivisme pels carrers i places de la vila. La gent pixant a les parets i al pas sota la via del tren i la nacional II. No només els homes, que ho tenim més fàcil, sinó també les dones. Que hi tenen tot el dret, oi?

No sé si és demanar massa al nostre govern municipal que assumeixi més responsabilitat davant dels actes incívics i obri els ulls a tot allò que se li qüestiona. No es pot anar per la vida inconscientment i deixant-se portar pel populisme, perquè al final s'acaba fracassant i provocant el rebuig de les persones que volen una vila neta i cívica.

Els passejadors de gossos estan enfadats amb tan poca platja pels seus animals, mentre deixen que defequin pels carrers sense recollir-ho!

Quant al Correbars, si consideren que li han de donar suport, els agrairia que, preveient les necessitats que l'excés de beguda provoca, tinguessin la precaució i amabilitat de proporcionar urinaris públics perquè els corredors puguin satisfer les seves necessitats en un lloc més adient que a les parets de les nostres cases.

Sant Jordi candidat a patrimoni immaterial de la humanitat

Avui ha tingut lloc a Barcelona l'acte de suport a la candidatura de la diada de Sant Jordi a ser considerada patrimoni immaterial de la humanitat, per la UNESCO. Un acte precedit de polèmica per la presència de la vicepresidenta espanyola. Els governs català i espanyol li donen suport, però hi ha qui no li agrada el que es considera una contradicció del govern espanyol, que fins ara només ha posat obstacles i fre al català i la cultura catalana en general.

Es fa molt difícil separar política de cultura, en aquest cas, per ambdues bandes. Estem vivint des de fa molt temps una pressió molt forta sobre qualsevol tipus de moviment i el procés és present en l'aire que respirem. Que la vida continuï paral·lelament a tots els preparatius per a l'organització del referèndum no és fàcil, però seria un error que ho paralitzéssim tot. Sigui quina sigui la nostra posició respecte al procés, hem de ser conscients on som i qui ens governa. De la mateixa manera que hem de ser crítics amb el desaire que repetidament rebem del govern espanyol, també hem de comptar amb ell per aquells projectes que necessiten el suport de l'Estat. 

El paper dels governants no és còmode quan es prenen decisions tan arriscades, però els ciutadans valorem que qui pren decisions sigui coherent i doni la cara. És per això que ens atabalen aquells polítics que no aclareixen mai què defensen i que només actuen volen acontentar tothom, fent allò que tan coneixem: la puta i la ramoneta.

Primera festa de Sant Jaume sense el pare

Avui és la primera diada de Sant Jaume sense el pare. Malgrat que a Catalunya ja fa molts anys que va deixar de celebrar la festa, el pare la tenia molt present i a casa es va convertir en un costum anar a passar uns dies a Andorra. Allà era jornada festiva. En les primeres ocasions també hi vàrem anar la Beth i jo. Encara recordo la vegada que esperant l'inici de la missa, en una església d'Andorra, ens vàrem adonar que també hi eren els meus oncles, la tieta Maria i el tiet Joan. El vespre abans ens havien vingut a desitjar una bona estada a Andorra i a felicitar el pare.

Recordar moments viscuts per la família t'adones de la importància que té cada cosa que fas. No hi ha res que no mereixi un record i és bo que aquests siguin positius, encara que puguin semblar insignificants.Bes

Tot i que el temps passa molt de pressa, noranta-cinc anys donen per a molt. Per haver viscut una guerra i la postguerra, haver format una família fent-la créixer del no-res, i oferint-li futur. Després de treballar molt, des de gairebé una criatura, i poder veure néixer i créixer les seves netes i néts, i fins i tot un besnét.

Sovint ens oblidem de viure, de ser conscients que som vius, que teixim una xarxa amb els amics, familiars i veïns, que tard o d'hora ens acull quan les forces flaquegen. En una data especial, recordar el pare és una manera d'agrair-li el que va fer per nosaltres, potser no sempre amb encert, però sí amb estimació i ganes de fer-ho el millor possible. Felicitats pare!

Amb el papa Francesc arriba el reconeixement a Joan XXIII

Haig de confessar que, tot i la meva creença religiosa, això de les canonitzacions no em van, i les veig més com a farciment que res més, encara que accepto que pot ajudar en la fe a altres persones i per això ho respecto. El mateix que deia sobre les processons de Setmana Santa.

És per això que l'acte de demà, en si mateix, no em motiva especialment, però sí que em sap greu una cosa, i és que es posi en el mateix nivell els dos papes. No sé si heu llegit l'article "De sant, res de res", de Maureen Dowd, periodista premi Pulitzer, de The New York Times, amb traducció de Lídia Fernàndez Torrell, al diari ARA. Hi estic força d'acord.

El reconeixement a Joan XXIII li arriba tard, per culpa de la marxa enrere que els papes Joan Pau II i Benet XVI, sobretot el primer, varen ocasionar a l'Església Catòlica. El papa polonès va arribar amb un component de repressió molt fort, per tot el que va haver de patir la religió catòlica al seu país, i això va fer que s'abracés al conservadorisme extrem i evités qualsevol posició que li pogués comportar canvis difícils d'acceptar personalment. Un autoritarisme exagerat, permès per tot la Cúria romana i l'església en general.

Els que vàrem viure i creure en el Concili Vaticà II i en el seu artífex, ens va saber molt greu l'evolució posterior i va deixar moltes persones fora de l'Església. Amb l'arribada del papa Francesc ha brotat una certa esperança, potser més volguda que real, però amb ganes de recuperar tot el temps perdut.

Francesc no podia evitar la canonització de Joan Pau II, ni tampoc sé si aquesta hauria estat la seva intenció, però sí que ha volgut desencallar la del papa Joan XXIII. Al marge, doncs, de si creiem o ens agrada o no les canonitzacions, ens podem fixar en el reconeixement a la persona del papa Joan XXIII, i com a mal menor la de Joan Pau II. A fi al cap personatges prou reprovables del món mundial han rebut honors immerescuts i no ens hem esquinçat les vestidures.