Em pregunto si és prepotència o demència senil. Quan llegeixo les declaracions del primer ministre italià, no sé si posar-me a riure o a plorar de ràbia. Com pot dir una persona, amb els seus cabals, que encara que la Justícia el condemni ell resistirà en defensa de la democràcia? Pot pensar que només ell és demòcrata i que amb ell desapareixeria el sistema democràtic? L'estat de dret, segons Berlusconi, sembla que sigui mantenir la poltrona i tot el poder mediàtic, passi el que passi. Per ell l'oposició no compta ni és bona per a la salut democràtica. Es posa al mateix nivell de la màfia, intentant confondre la gent amb paraules com democràcia o estat de dret. És que no hi ha jutges Garzón a Itàlia? Mireu que està passant al nostre país i on van a parar els presumptes culpables de corrupció, i compareu-ho amb els afers de Berlusconi i la situació en què es troba. Confondre la pròpia persona i els interessos personals amb els interessos de la nació és una pràctica habitual de models polítics autoritaris, i a Europa n'hem viscut uns quants, però també en democràcia hi ha el perill de caure en el mateix error, i voler llançar tothom contra els propis adversaris, catalogant-los d'adversaris de la pàtria, la democràcia i l'estat de dret. La llàstima és que resulta més fàcil que la població segueixi prèdiques populistes, pures mentides, que no pas la realitat, molt més fràgil i gens encenedora d'ànims. No sé com es viu des d'Itàlia, però des de fora, per les notícies que ens arriben, l'autoritat i prestigi polític del senyor Berlusconi està per terra.
Aquesta tarda comentàvem que el fet de deixar a judici del jutge la manera de portar els interrogatoris i, sobretot, les consideracions i tractes a les persones imputades, provocava situacions contraposades com les que vivim aquests dies. Per una banda tenim el senyor Millet, que ha estat tractat amb total respecte i consideració malgrat els càrrecs que se l'imputen, i per l'altra hi ha el senyor Macià Alavedra o el senyor Prenafeta i els altres imputats en el mateix cas, que han rebut un tracte que podríem considerar humiliant. No podem respectar la presumpció d'innocència de tots ells perquè el senyor Millet s'ha confessat culpable i ara, en tot cas, s'haurà de comprovar fins on arriba la seva responsabilitat, però en l'altre cas, tot s'ha de demostrar, i en canvi ja estan pagant la pena sense haver estat jutjats. Amb això no pretenc defensar ni deixar de defensar els acusats, sinó posar en consideració les diferències en el tracte i, si no vaig errat, això depèn exclusivament del tarannà i voluntat del jutge instructor. El senyor Garzon ja sabem quins peus calça, i no em sap greu dir que no m'ha agradat veure el senyor Alavedra com se l'ha portat a Madrid, ni tampoc m'agrada veure passejar tranquil·lament el senyor Millet, sabent tot (o algunes de les coses) que ha fet. No estem parlant de pagar justos per pecadors, sinó seguir uns mateixos criteris per a tots. Hi ha decisions que seran legals, però...
Aquests dies no són els millors per parlar de partits polítics, ni d'ètica o servei públic. No ho són perquè precisament tots aquests elements i valors s'han posat en dubte arran dels darrers esdeveniments. Resulta difícil fer entendre que tot això és una minoria que no pot posar en dubte a la gran majoria de persones que han optat per dedicar-se a la política, amb honestedat i esperit de servei. Ara és millor callar i deixar que es refredin els ànims, predicar amb l'exemple i confiar que la justícia faci la feina i castigui els que no han actuant com calia esperar d'ells, faltant a la confiança dipositada en la seva persona i la seva feina. N'hi ha, però que es rebel·len contra les decisions del seu partit i resulta difícil de fer-lo callar. Es tracta de Ricardo Costa, fins ara secretari general del PP valencià, que ha mantingut un pols contra la direcció de Madrid, de la mà del president valencià, que en cap moment ha desconfiat de la seva actitud i serveis. Una vegada més cal respectar la presumpció d'innocència fins que no es demostri el contrari, però resulta curiosa l'actitud del militant popular enfrontant-se a la direcció del partit. No sé si és una estratègia per desviar l'atenció, o es tracta d'una protesta per haver-lo deixat en evidència. Caldrà veure el final de l'aventura, però sigui quin sigui, podem dir que el PP compta amb un militant rebel.
Un dimecres més, atapeït de reunions i gestions, però content de com ha anat tot, conscient que s'ha avançat en tots els fronts oberts. A darrera hora el Ple del mes d'octubre amb farcit especial per duplicat: moció sobre les consultes populars i renúncia de càrrec de regidor.
El protagonista absolut havia de ser en Quim Ponsarnau que renunciava al seu càrrec de regidor després de 10 anys d'exercici, però a l'Ordre del dia hi figuraven uns punts prou importants com per merèixer un Ple especial: l'aprovació del Pla Especial del Port i el sector conegut com Stella Maris.
Penso que ha estat una llàstima que CIU i PP, a l'oposició, s'hagin abstingut en la votació del Pla Especial del Port, perquè l'argumentació no tenia cap altra justificació que la política, per marcar distàncies respecte l'equip de govern. M'ha fet gràcia la frase que CIU ha deixat anar al final de la seva intervenció, la qual vaig llegir fa uns dies al Facebook, per part del regidor Benet Maimí, que avui havia excusat la seva assistència: "volem un port del segle XXI i portem a aprovar un port del segle XX". Ha estat la manera de fer present el regidor absent.
Tots els grups municipals hem acomiadat en Quim, agraint el seu treball i dedicació. S'ha dit d'ell que és una persona lleial i de consens, i jo també em quedaria amb aquestes dues qualitats. Amb el Quim hem tingut les nostres picabaralles, però mai he dubtat de la seva sinceritat, mai he dubtat de la seva intencionalitat, perquè és una persona franca i amable, i a mi m'agrada les persones que saps que no t'enganyen, que diuen allò que pensen, encara que puguis no estar-hi d'acord. Malauradament en política encara hi ha massa gent de qui no et pots fiar, i això és el pitjor que et pots trobar entre companys o adversaris.
De les tres mocions presentades, la referent a les consultes populars era la més esperada i comentada, i el resultat ha estat favorable, com era previsible. El meu vot favorable l'he acompanyat amb una explicació que transcric a continuació.
Il·lustríssim alcalde, regidores i regidors,
El meu vot a la moció ha estat afirmatiu per coherència amb el que sempre he defensat i defensaré, que és el dret a l’autodeterminació. Vull fer constar, però, que no estic d’acord amb com s’han fet les coses ni amb la reacció d’alguns irresponsables que no accepten el dret que tenen el altres a discrepar sense haver de ser insultats ni agredits.
Els governs locals tenim unes obligacions que no podem desatendre i encara menys dissimular amb convocatòries que no ens corresponen, però sí que hem de donar suport a totes les actuacions dels vilatans i vilatanes, que vagin encaminades a exercir els seus drets, un dels quals ha de ser el de l’autodeterminació.
Em preocupa, però, segons quines posicions de polítics, que busquen en tot moment el protagonisme personal i la manera de guanyar vots, sense importar-los el fons, fent córrer el risc de trencar la cohesió social i les bones relacions entre veïns, sabedors que el resultat de consultes mal plantejades no tenen cap valor, ni tan sols estadístic, per la no implicació de les persones que pensen diferent dels promotors de la consulta.
Em molesta que diputats al Parlament es pronunciïn tan alegrement sobre les consultes populars i critiquin els raonaments per impedir que els ajuntaments promoguin consultes populars sobre temes que no són de la seva competència, quan són coneixedors de la llei, i facin tan poc per discutir-ho al Parlament de Catalunya, on hi són presents per voluntat popular.
El meu vot a aquesta moció, com el de la resta de regidors i regidores d’aquest Ple, és a títol personal, perquè vàrem ser escollits per servir la vila des de la institució local, amb les seves competències, drets i obligacions. Tot el que puguem dir sobre temes que no hi tenim competència no podrà tenir cap més lectura.
La meva voluntat ha estat i serà sempre la d’anar junts a defensar els nostres drets, sense excepcions ni decantant ningú per raó de raça, cultura, llengua o religió, i confio que les actuacions que es derivin d’aquesta moció i les que es posin a votació als diferents municipis de Catalunya, ens uneixin abans que separin, amb l’objectiu final d’avançar com a poble lliure i solidari.
Em quedo amb el final del dia, perquè de la resta ben poca cosa en puc treure. Aquest matí, a l'hospital Vall d'Hebron, em consumia pensant de quina manera més estúpida estava perdent el temps. Hi acompanyava el pare que tenia hora a les 12.05, una hora prou precisa. Hi hem entrat gairebé a les 4h de la tarda. Quatre hores esperant el torn. M'he adonat que no podria estar sense fer res. Ahir caminava cap a la reunió tot escrivint mails sobre temes que havia observat pel camí, i aquest matí també, des de l'hospital, anava preparant temes de la resta de la setmana, però em mirava les cares de les persones amb qui compartíem la sala d'espera i els notava aquella sensació d'avorriment barrejada amb l'emprenyamenta d'estar esperant, tot pensant el que havien deixat de fer i la gent que havien hagut de mobilitzar. No és la primera vegada que ens passa, més aviat sempre és així. La pregunta que llanço és per què ens donen hora per a les 12.05 si és ben segur que no ens atendran abans de dues hores? He arribat per a l'Audiència Pública i amb prou feina he tingut temps per assabentar-me dels arrests del dia. Tothom s'estranyava que vingués de l'hort, però el cert és que he viatjat tot el dia amb l'emissora de Catalunya Música, en part perquè no tenia ganes de sentir parlar de tants desastres. Poc m'esperava que n'hi haurien de sonats! Estic content de com s'ha desenvolupat l'Audiència Pública, i em sembla que hem sigut prou clars a l'hora d'explicar la situació econòmica que vivim, i les conseqüències que tindrà sobre el Pressupost 2010. Cada any hi ha més gent a l'Audiència Pública, i això vol dir que s'està consolidant. S'ha explicat les línies generals de les ordenances fiscals, que s'aprovaran al Ple extraordinari de l'11 de novembre, i del pressupost que portarem a aprovar a finals de desembre. També hem donat la relació de totes les obres seleccionades pels vilatans dins el procés participatiu, que ha triplicat el nombre de vots respecte les edicions anteriors. És allò que deia al començament, sort que el final ha estat profitós. Em quedo amb el final del dia!
Aprofito un quart d'hora abans de la propera reunió, per escriure el post d'avui. De fet el to hauria de ser negatiu perquè m'he enfadat amb mi mateix. Reconec que a vegades em perden les formes i només em fixo en el contingut. Suposo que quan no hi ha mala intenció la culpa és menys greu. En terminologia dels advocats i jutges diríem que és un atenuant. Hi ha protocols i s'han de seguir. A vegades amb les ganes de fer la feina aviat i de pressa perquè hi hagi temps per a tot, te'ls saltes i després em sap greu. No m'he enfadat perquè m'ho han observat després, sinó perquè jo no me n'he adonat abans. A la reunió que tinc ara a les 10h, miraré de ser un convidat de pedra, ja que tinc el costum de xerrar molt i no sempre és el que em correspon, com avui que hi vaig més d'oient i, si m'ho demanen, aportar allò que cregui i pensi més idoni. Es nota molt les persones que estan acostumades a reunir-se i discutir temes diversos, però també és cert que no en tots els ambients es practica l'art de saber escoltar. És molt important i ens ho hem de repetir mil vegades: hem d'escoltar els nostres interlocutors i no anar amb la lliçó apresa. El que més es valora d'una persona és la seva capacitat de resposta, el saber escoltar i opinar sobre el que s'està dient, i no pas sobre allò que se sabia abans de començar a parlar. Si no anéssim tant segurs de tot, fins al punt de creure que no hi ha més raó que la nostra, els resultats de les nostres trobades seria molt millor. Això és una cosa que, tot i que hi penso i m'hi entreno, sempre m'adono que no ho he acabat de fer bé del tot. Continuarem aprenent.
Comencem una setmana que pot ser clau per al futur o convertir-se en una setmana qualsevol, en funció de la capacitat que tinguem o potser les ganes, d'afrontar la realitat amb nom i cognoms. Allò tan difícil de fer i que ens estalviaria temps i disgustos. També serà la setmana que coneixerem la lletra menuda del nou FEIL, per acabar de determinar els projectes a incloure. Uns projectes que es podran dur a terme gràcies a una ajuda que sempre és benvinguda, però que si la distribució del finançament públic entre els diferents nivells d'administració fos l'adequat, potser no caldria aquestes operacions, que tenen molta visibilitat política, però no massa sentit pràctic. I serem testimonis de l'evidència del començament d'un nou cicle, de cara a les properes eleccions municipals a la nostra vila, amb la renúncia al càrrec de regidor, d'un quart cap de llista en aquest mandat. Una cinquena ja ho anunciat per al final de mandat i el sisè, l'actual alcalde, es pot convertir en l'únic que repeteix com alcaldable.
Demà, amb el canvi d'horari, rebrem la primera sensació que l'hivern s'acosta. A mi em passa que, al fer-se fosc abans, m'entra una espècie de melancolia perquè, encara que sóc més de nit que de matins, la tarda és tan curta que sembla que se t'escola el temps. Aquesta tarda, encara en horari d'estiu, ha tingut lloc el taller participatiu de Sant Elm, amb la intenció de posar en solfa les propostes veïnals en relació als tres projectes que s'estan redactant dins la Llei de barris, consistents en la construcció d'un equipament cívic, la urbanització dels dos carrers que delimiten el barri, i l'ordenació de la part entre blocs, bàsicament per solucionar els problemes d'accessibilitat als habitatges. En pocs dies han coincidit tres processos participatius a la vila, dos d'ells urbanístics: la Riera i Sant Elm, i el tercer, tot i que fa referència al Pressupost, en tractar-se d'inversions en espai públic, també té molt a veure amb urbanisme. Aquesta propera setmana coneixerem el resultat del procés participatiu, a l'Audiència Pública de dimarts, on es presentarà la proposta d'Ordenances Fiscals i Pressupost per a l'any 2010; rebrem el projecte d'urbanització de la Riera, que va ser objecte d'un procés participatiu, i lliurarem als serveis tècnics i als arquitectes encarregats dels projectes de Sant Elm, les propostes, aportacions i suggeriments dels veïns del barri. Serà doncs una setmana molt activa, que comptarà també amb un Ple municipal on es presentaran tres mocions i la renúncia al càrrec de regidor del cap de llista d'ERC i primer tinent d'alcalde, però sobretot on s'aprovaran dos projectes urbanístics importants: el Pla Especial del Port i Stella Maris. Qui digui que s'avorreix és que no està en òrbita, perquè a tot això hi podem sumar la creació del Banc del temps, o del Voluntariat, la posada en marxa del servei de mediació, una nova fase de l'OAC, la instal·lació dels segons mòduls de l'arxiu municipal, l'arribada d'un nou lot del Banc dels aliments, o del repartiment de kits de Creu Roja adquirits per l'Ajuntament, o... només per posar alguns exemples de les meves regidories i per tant no entrar a parlar de la molta activitat d'altres àrees que són responsabilitat del govern. Per cert, avui hem assistit a la inauguració del nou edifici de la residència Vil·la Betània. Us haig de dir que és un gran equipament, amb unes instal·lacions que seran l'enveja de moltes altres residències. Des d'aquí la meva felicitació a la comunitat religiosa que dirigeix la residència, i a totes les persones residents i els seus familiars, per la millora que representarà la posada en marxa d'aquestes noves instal·lacions.
Aquest mes de setembre hem viscut uns moments de tensió que tots plegats hauríem de ser capaços de valorar, sense que ens deixem portar per la passió ni els prejudicis. No hi ha res més detestable que prohibir que les persones es puguin expressar lliurement sense ofendre els altres, o voler apagar la veu dels que pensen diferent a nosaltres. Les lleis serveixen per regular les relacions socials i mai podran servir per oprimir ningú, ni tampoc ser incomplertes per conveniència pròpia.
Els darrers esdeveniments d’Arenys de Munt han desestabilitzat la convivència i convindria analitzar el perquè i com podem tornar a la normalitat, que no vol dir necessàriament a la situació anterior. La decisió de convocar una consulta popular sobre un fet d’enorme transcendència, no ha de suposar mai l’enfrontament entre veïns o entre poblacions, sinó en tot cas la discussió i el diàleg. Tot això al marge de la legalitat i de la manera que s’enfoca per respectar-la, sense que se’ns privi el dret a expressar el nostre pensament i voluntat de futur.
Si bé tenim el dret a manifestar-nos i a determinar què volem ser i com, no podem caure en el parany de menystenir els altres. Si volem fer valdre la nostra opinió ho hem de fer convencent els que no pensen igual que nosaltres, i no pas insultant-los o atacant-los encara que sigui a base de pintades.
El dia 13 de setembre va ser una diada de festa a Arenys de Munt i en vindran d’altres, però no aconseguirem res si volem que les nostres idees reïxin tot trepitjant els que no pensen igual. No ens confonguem i creguem que nosaltres som millors que els altres i que tenim més raó que tothom. La comunitat la conformem tots, ens agradi o no, i faríem un flac favor a la nostra idea de país si pretenguéssim imposar res a ningú.
Hi ha persones que aquests dies s’ho estan passant malament, ja sigui perquè han estat escridassades o insultades, o bé perquè simplement detesten la crispació, la incertesa, i creuen que per avançar com a poble cal sumar esforços i no pas dividir. El fanatisme no porta enlloc i en tot cas provoca enemistats que després poden arribar a ser un obstacle per al propi objectiu perseguit.
Catalunya porta molts anys defensant la pròpia identitat, però no sortirem gaire ben parats si per defensar-nos ataquem els altres amb prepotència i menyspreu. En un món globalitzat viure aïllats és impossible, i segons com defensem els nostres drets l’única cosa que podem arribar a obtenir és un menyspreu de la resta d’estats veïns.
El pitjor de tot, però, és pretendre erigir un estat propi a esquenes d’una bona part dels integrants que se senten catalans, sense necessitat de trencar amb res ni ningú. Aquesta idea que exaspera molts radicals, és bàsica per entendre quina és la nostra realitat. No caiguem en la temptació de valorar les persones pel seu grau d’identitat, pel seu origen, cultura o llengua, perquè cometríem l’error que altres pobles europeus han patit al llarg de la història.
Sense negar la capacitat dels pobles i ciutats a manifestar quin futur volem, no hi ha dubte que si creiem en la democràcia, acceptarem que els nostres representants legítims són els diputats i diputades del Parlament de Catalunya a qui hem d’exigir que treballin pel futur del nostre poble, legislant i exercint els drets i poder que se’ls ha delegat, i nosaltres, des dels ajuntaments de cadascun dels pobles i ciutats de Catalunya, tenim l’obligació d’atendre tots els vilatans i procurar resoldre els seus problemes, sobretot en aquest temps de crisi en què moltes persones han perdut la seva feina i tenen veritables dificultats per sobreviure, i sobretot explicar i donar exemple del respecte que es mereix tothom, per aconseguir una comunitat forta, capaç de vèncer les dificultats del moment, i resoldre els dubtes sobre el nostre futur. Hem de lluitar, sí, per defensar els nostres drets, però mai negant els drets dels altres; hem de protegir la nostra llengua i cultura, però mai negant la dels altres.
En un món tant globalitzat, que entre tots hem fet desaparèixer les fronteres, no vulguem posar obstacles ni limitar l’entrada a ningú, pel sol fet de ser diferent a nosaltres. Hem d’evitar la crispació actual en què estem dividint el nostre país en dos bàndols, i caient en la temptació de considerar que els equivocats són els altres i que nosaltres sols podem trobar la solució a tots els mals.
Avui em comentaven que es comença a sentir parlar massa de la campanya electoral, quan encara falta un any per a la primera convocatòria, i els nervis que provoca tota consulta els hem pogut entreveure aquests dies. Si no som capaços de dominar-los, aconseguirem que la nostra comunitat estigui sempre crispada i a punt d’atacar o defensar-se, i la solidaritat que tant reclamem, serà absent en una societat que haurà perdut tots els valors que al llarg dels temps havíem anat conreant.
Tant de bo siguem capaços de donar-hi un tomb, i obrir els ulls a la realitat, sense renegar dels nostres drets, però anteposar el respecte als altres i ser conscients que per aconseguir la nostra fita, ens cal el suport de tots, i creure i pensar que la seva opinió és tan vàlida com la nostra. Que prevalgui el seny en la nostra actitud i accions.
Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, aquest mes d'octubre
Un dia plujós que, d'entrada, hauríem d'agrair ja que al nostre país no plou suficientment i poden passar molts mesos sense veure caure ni una gota, però en canvi no ha anat tan bé per a la celebració de la diada de la gent gran. Ja ho diem sempre que mai plou a gust de tothom, i que estem de sort que no podem escollir, perquè llavors no plouria mai. Menys gent de la prevista, dels que varen encarregar el tiquet del berenar, però molt d'agrair als assistents, perquè em pensava que serien molts menys. L'aigua queia a raig i la Riera i molts carrers de la vila semblaven rierols. (tot i que farà trenta anys que vaig arribar a Arenys, encara em sorprèn veure com l'aigua de les canals de les teulades va a parar a sobre les voreres). La mateixa Riera, que va ser canalitzada, té el defecte que l'aigua de la superfície no té sortida fins al final de tot. Si això hi sumes l'aigua recollida a les teulades, és fàcil imaginar que en dies com avui, que cau tant aigua i durant tanta estona, els carrers siguin veritables afluents de la Riera. Una altra cosa a destacar: l'afició dels avis a ballar. Potser és que no freqüento les sales de ball ni discoteques, però estic segur que el fort del ball no és en les generacions actuals, sinó a la generació dels 60 enrere. La música, pot ser la mateixa de sempre; no cal buscar novetats ni temes estrafolaris. Jo, per por a fer el ridícul, em quedo mirant com ballen, i d'alguna manera els envejo, perquè també m'agradaria saber portar el pas. M'han explicat dos acudits per si els podien publicar en alguna revista. Els que hi llegeix, no li fan gràcia, i en canvi en coneix de molt graciosos. Els passaré a la redacció de la revista per si creuen oportú publicar-les. I també hem parlat un moment del voluntariat. Ja sabem que no serà fàcil, però estic segur que engrescarem suficients persones per tirar-ho endavant. Podia haver anat millor, amb més participació, però els assistents feien cara de passar-s'ho molt bé i l'alegria que desprenien m'ha fet content. Confio que en guardin un bon record.
He intentat trobar un tema positiu per no insistir tant amb fets negatius, notícies que no voldríem que passessin, però que omplen totes les pàgines dels diaris. M'he trobat amb les declaracions de la presidenta del Parlament balear, Maria Antònia Munar, imputada per un cas de corrupció, en què diu que és normal que la citin a declarar. De fet és trist que aquests esdeveniments siguin normals. Però jo buscava un tema positiu. Parlar de la derrota del Madrid, per alguns podria ser el tema falaguer, però enriure's de les desgràcies dels altres tampoc és correcte. Tampoc vull parlar del cas Gürtel, ni de Millet i Montull, ni d'Hondures, ni del fracàs escolar degut al consum de cànnabis, ni de les dues morts en una masia de Torelló, ni dels hostatges del Canadà... canvio de diari... ni de la sentència del Tribunal Superior de Justícia del país valencià, a favor del tancament del repetidor que dóna cobertura de TV3 a València, ni de la victòria a Brussel·les de Berlusconi i la seva censura als mitjans de comunicació italians, ni...
Aquesta tarda-vespre, per uns moments, m'ha entrat aquella sensació de ràbia continguda i de sortir a dir-ho tot pel seu nom, abans no et ve al pensament allò de... no es pot dir tot, s'ha de viure en la hipocresia. "Cornut i pagar el beure". Què pots amagar que no se sàpiga? t'has d'anar empassant saliva? Des de fa temps l'esforç és més intens i freqüent. De fet no és cosa d'un dia, sinó que apareix amb qualsevol excusa, i sobretot quan estàs cansat. Sempre queda el consol de pensar que la gent no és tonta i que sap col·locar a cadascú al lloc que li pertoca, per més dissimulat que es presenti, per més hipòcrita que sigui. Malgrat tot, a vegades dubtes i t'imagines que els altres no ho saben veure, que potser viuen enganyats i no saps què pots fer per obrir-los els ulls. Sumeu, resteu, compareu i reflexioneu, i segur que hi caureu. I ells? creuen que ensarronaran a tothom? com justificaran el què ha passat fins ara? com ho justificaran si ara s'ho salten a la torera? No veuen que hi ha temes molts més transcendents que cal combatre i solucionar? hi ha gent que no pot pagar el lloguer de casa, els llibres de l'escola, els aliments de la setmana. És difícil acceptar el frau i l'engany quan veus el que està passant.
Amb aquest títol la senyora Nebrera presenta el seu llibre carregat, sembla ser, de crítiques cap al PP, el partit on ha estat afiliada i del qual n'és representant al Parlament català. Pel títol llegit i les referències que n'han fet, diríem que segueix la tàctica que la millor defensa és un bon atac, i s'ha de dir que és una pràctica molt habitual en política. Us hi heu fixat? Ja veieu que he caigut en la trampa i he acabat parlant de la senyora Nebrera, però m'ha interessat les seves declaracions sobre Aznar, i en concret quan afirma que Aznar li va dir que Catalunya era una població malaltissa. Jo no sé si és veritat, però haig de pensar que sí. De què en trauria de dir-ho si no és cert? però sobretot, què creieu que pensen molts espanyols de nosaltres? Som un país que ens queixem del tracte que rebem per part de la resta d'Espanya, però som incapaços d'anar junts, i fins i tot critiquem la manera de fer-ho. Posats a transcriure dites, n'hi ha una altra que ve com l'anell al dit: divideix i venceràs. El senyor Carretero ja ho ha fet, i no ha estat el primer; ell ja ho havia vist a fer al seu ex partit, en mans de Pilar Rahola, Àngel Colom, que varen inventar-se el PI, o bé Hortalà, Carod-Rovira i ara... el senyor Puigcercós que ha escenificat un entronament que m'ha fet pensar amb el darrer emperador xinès. Seguirem la senyora Nebrera per veure si es converteix en una segona Rosa Díez, o bé es queda a casa i deixa a córrer la seva carrera política.
Avui a Barcelona com en altres ciutats s'ha commemorat el dia internacional de la pobresa, amb una manifestació on hi ha participat unes dues-centes persones, segons llegeixo a les notícies. Evidentment no té res a veure amb la manifestació d'ahir a Madrid, contra la reforma de la llei de l'avortament, ni amb els participants a la festa del Super3. Podem analitzar el perquè i treure'n les nostres conclusions. No es tracta de quantificar qui genera més morts, si els avortistes o bé els globalitzadors (disculpeu la meva simplificació). També podem fixar-nos en què fa més mal al govern actual, una manifestació contra la fam al món o bé contra una llei que presenta el govern al Congrés de diputats. O també diferenciar què tenim més proper, si la mort de gana o els avortaments. Actuem sempre en funció de la repercussió més propera, i si no fos perquè podem llegir les notícies d'altres contrades, ignoraríem que avui dia, a ple segle XXI hi ha morts diàries per falta de menjar. Però tot i això, també ignorem el nostre veïnat, i segur que desconeixem que no massa lluny de casa hi ha gent que pateix gana, que està enganxada a la droga, que pateix violència de gènere, o estan a punt de perdre la casa. Està molt bé que sortim a manifestar-nos, però m'agradaria pensar que som coherents i no hipòcrites, i que quan demanem o exigim alguna cosa, no estem fent el joc per una altra banda, o vivim ignorant allò que fa mal, allò que ens implica, allò que no tenim manera de justificar.
L'apunt d'avui és el 1.500 des que em vaig decidir a escriure en el meu blog. El que va començar el gener de 2005, de manera esporàdica i es va intensificar el 2006, s'ha convertit des de llavors en un escrit diari sobre pensaments, fets, actuacions, crítiques, descripcions... que a darrera hora del dia recullo i transcric al meu blog. Tot i que la categoria de política predomina al llarg del blog, també hi ha molts escrits de caire social i cultural, i també sobre viatges, família, treball..., sempre amb l'esperit de comunicar, sense haver pogut aconseguir el diàleg, per culpa dels insultadors que aprofiten l'anonimat per engegar tota la seva bateria d'insults, demostrant la seva poca categoria com a persona. He procurat que no fos un blog monotemàtic ni obsessiu, encara que és evident que hi ha algunes referències que s'han repetit i que els seguidors més fidels hauran captat perfectament. També la societat on vivim es repeteix sovint i vivim de manera cíclica uns episodis que recuperem periòdicament. No planifico els escrits, sinó que escric allò que en aquells moments estic pensant, llegint, escoltant... fruit dels esdeveniments del dia, de les notícies dels diaris, i si alguna vegada tinc pensat el tema de què parlar, em passa com avui que surt un imprevist que et canvia l'argument. Avui, que volia assistir a la conferència "Catalunya, renovació moral i material" a càrrec de l'empresari i articulista Xavier Roig, organitzada pel Centre d'Estudis Josep Baralt, i per tant podria comentar-ho al blog, m'he trobat que s'havia suspès, per la grip A. A l'obrir el blog i comprovar que escriuria el post 1.500, he pensat que era motiu suficient per comentar-ho i dedicar-li un post. Estic atent, però, per veure què passa amb la senyora Nebreda, en Fèlix Millet, en Puigcercós, o en Camps i en Rajoy, per continuar seguint el "culebron" en què s'ha convertit la política en aquest país.
Avui hem presentat tres projectes urbanístics integrants del projecte de la Llei de barris de Sant Elm, amb finançament de la Generalitat i l'Ajuntament d'Arenys, cadascú amb el 50%. Els projectes, en fase d'avantprojecte a l'espera de rebre opinions dels veïns afectats, consistien en la urbanització dels dos carrers que limiten els habitatges del barri: Montplana i Camí de la Pietat; l'espai entre blocs, i l'equipament cívic. La sessió d'aquesta tarda pretenia donar la màxima informació de la proposta de projectes, perquè els veïns tinguessin una base sobre la qual opinar i suggerir, com a persones que coneixen el terreny, les persones i les relacions d'aquestes entre elles i amb el propi terreny. Els dos equips d'arquitectes redactors dels projectes han presentat la seva proposta tot apuntant aquells elements opinables i que podien acabar definint les persones interessades i afectades. Uns apunts que el dinamitzador de la reunió ha recollit per poder-los treballar en les properes sessions. El proper pas, una vegada els veïns tinguin una setmana de reflexió i recollida de idees, serà un taller amb participació veïnal, per treballar aquells elements que s'han deixat damunt la taula o bé que han sorgit arran de les explicacions d'aquesta tarda. L'assistència no ha estat la que tots hauríem desitjat, però confio que amb el boca-orella i les informacions que poden donar els mitjans de comunicació presents a la sala Josep M. Arnau del Calisay, la participació de la propera setmana sigui més intensa i àmplia, pel propi interès dels veïns de Sant Elm, i la millora del resultat del projecte a realitzar durant l'exercici 2010. Una vegada més s'ha demostrat la voluntat de l'equip de govern de practicar una política participativa i transparent, malgrat les dificultats que comporta tot procés participatiu i la malfiança que encara desperten entre la ciutadania més escèptica. Malgrat tot, sempre defensaré aquesta actitud i faré el possible perquè hi hagi més gent que hi cregui i li doni suport.
Aquesta tarda ens hem trobat per parlar del voluntariat. No es tractava de teoritzar, sinó d'assentar les bases d'un nou voluntariat a Arenys de Mar. No anàvem a inventar res, ni tan sols a implantar res per primera vegada a la nostra vila, sinó recuperar un moviment que fa anys va ser un referent per a molta gent, i que en moments de crisi es fa més necessari i útil. I és per això que hi hem convidat a la Remei Garcia, un clar referent del voluntariat i del moviment social, i també hi ha assistit una persona clau de l'activisme social, la Carme Parera. La resta d'assistents configuraven una bona representació de la societat civil, que és qui pot respondre i mantenir viva la idea del voluntariat. La il·lusió de treballar per als altres és el que més et pot omplir com a persona. Tot el que pots fer per als altres és un premi que et regales, i en un temps com l'actual, on presideix l'esperit individualista, qualsevol proposta de treballar per a les persones que s'ho estan passant pitjor, és el millor regal que es pot fer a la societat on vivim. Estic segur que el projecte triomfarà, perquè surt de les mateixes persones, dels propis protagonistes. Tindrem temps d'anar-ho seguint i valorant, i per què no, per compartir i participar-hi. T'hi apuntes?
Una vegada més el Partit Popular de Catalunya es queda sol, bé, sol no perquè ara té el seu aliat Ciudadanos. Ha estat a l'hora de votar la tramitació de la futura llei d'acollida que ho han fet en contra perquè la llei atorga prioritat del català com a llengua vehicular en l'acollida d'estrangers. És evident doncs, que tot i els canvis de líders al partit, continuen pensant que la seva política contra la defensa del català els dóna més bons resultats que no anant-hi a favor. És per això que ningú s'ha d'escandalitzar si després se'ls titlla d'anticatalans, perquè els seus raonaments costen d'entendre, a casa, des de dins. Hi ha una manera de pensar, que ve de lluny, que es creu que als estrangers se'ls ha de parlar en castellà, encara que siguis un catalanoparlant. Recordo, ja fa anys, que amb la Mieke ens fèiem un tip de riure quan m'explicava com s'estranyava la gent quan els deia que no li parlessin en castellà, ja que ella només entenia català. La Mieke ens va deixar a primers d'any, després de molts anys de sofriment. Avui també el PSC i CIU s'han manifestat a favor de la Llei d'Educació Catalana (LEC), tot i les reticències del govern espanyol. És bo que sapiguem anar junts defensant allò que és defensable i evitar les frivolitats que no porten enlloc.
Quan semblava que Rajoy tornava a conduir amb una certa tranquil·litat el Partit Popular, apareix el cas Gürtel, amb el senyor Ricardo Costa embolicat, que li gira la truita i torna a tenir problemes reals de lideratge. Les dues derrotes electorals de Rajoy, com a substitut d'Aznar al capdavant del Partit Popular, amb la presidenta madrilenya fent-li la punyeta, varen deixar molt tocat a Rajoy que va sobreviure, políticament, gràcies al club valencià, amb el president Camps al davant. El mateix president a qui ara l'ha obligat a cessar el secretari general del PPV, Ricardo Costa. Però no ha passat pàgina amb el cessament, sinó que la rebeldia del senyor Costa, encarant-se a Rajoy i demanant-li explicacions, ha tornat a afectar la seva solidesa, i qüestionant la seva capacitat de portar el Partit Popular al govern de l'estat. De seguida veurem com es posen a treballar, o millor dit, a dissimular tots els fronts oberts i les cicatrius provocades, perquè sembli que al PP tothom va a la una i que aquest passatge ha estat un accident puntual, fàcilment superat i tancat. Quan pitjor ho estava passant el PSOE sembla que el PP no ho ha sabut aprofitar, o bé és que hi ha massa enrenou a dins com per dissimular-ho més temps. El pitjor de tot és que la política se'n ressent i el sistema democràtic també. Cada vegada hi ha més gent que dubte i es malfia dels polítics, sovint com excusa per no fer res ni implicar-se en res. No sóc profeta i no sé dir amb què acabarà tot plegat, però no m'estranyaria gens que el senyor Rajoy tingués els dies comptats, políticament parlant, i comencéssim a veure els moviments del seu substitut o substituta. Temps enrere podíem pensar en Esperanza Aguirre, però crec que en aquests moments l'alternativa no és tan clara. Sigui com sigui el futur polític del PP, m'agradaria que el futur judicial de la causa o causes obertes fos descobrir els culpables i fer-los pagar pel mal provocat. Tant de bo que ho puguem veure.
L'escridassada de Madrid al president Zapatero amb motiu de la desfilada de la Hispanitat, no sé si és un insult o un premi. Potser en el cas de Zapatero no és cap mèrit perquè el motiu que l'ha portat a la desfilada li plau i li dóna suport, però per a d'altres seria una mostra més que demostraria que no som "d'aquest món". Avui el fet que et xiulin ja no és símptoma de res, perquè la societat s'ha acostumat a escridassar per qualsevol cosa, bàsicament per tot allò amb què no es combrega. La discrepància és una cosa i l'insult o l'escridassada són una altra. És massa fàcil protestar i massa complicat suggerir. Perquè això és el que jo demanaria. Els fòrums d'Internet estan plens d'insults, menyspreus i crítiques generalitzades, però ni es dóna la cara, ni es concreten les crítiques, i encara menys es proposen alternatives. Això gairebé ni ho fa l'oposició política. Avui, per a molts catalans és un dia festiu, un dia que no es treballa, però que no ens aporta cap input que ens faci reflexionar. De totes maneres jo pensava que de la mateixa manera que celebrem una derrota, la de l'11 de setembre de 1714, també podríem pensar que estem celebrant una desgràcia, la del 12 d'octubre de 1492, quan s'inicià l'extermini de cultures que es trobaven a l'altra banda del món. Sigui com sigui, hi ha una posició fanàtica, centralista i de dretes, que continua viva a l'Espanya de sempre, l'Espanya de les províncies, com en temps de l'imperi romà. I aquesta Espanya aprofitarà qualsevol cosa, qualsevol relliscada que tinguem, per justificar la seva posició intransigent i d'odi permanent cap a qualsevol iniciativa que s'aparti del motlle establert i dictat des del centre. Estic pel model federal, però en primer lloc ens han de demostrar que ho veuen bé i no com a mal menor.