Arribar a l'aeroport

Avui llegia la notícia sobre el tren que, gestionat per Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), permetrà anar de Barcelona a l'aeroport i que també es connectarà amb Rodalies i la línia de metro L9, i la veritat és que m'he perdut. Em refereixo al comentari de "la polèmica línia de tren R-Aeroport" i que tenia el seu enllaç.

Segurament que em perdo perquè no domino gaire, per no dir gens, tot el territori al voltant de Barcelona i l'aeroport i les diferents línies ferroviàries i de metro que hi circulen. Tinc clar que la connexió amb l'aeroport s'ha de millorar, perquè no és la ideal. Recordo que fa anys podies anar d'Arenys de Mar a l'aeroport sense haver de fer cap transbord. Avui això no és possible i, per tant, tot el que sigui facilitar l'accés crec que és bo. És cert, també, que s'ha de fer ben fet i no sempre es prenen les millors decisions.

La crítica que es fa és que el territori ja està prou trinxat i que es prioritzen trams per sobre d'altres que són molt usats i tenen moltes deficiències. És cert que cal arreglar allò que tenim abans de crear-ne de noves, però mantenir una connexió a l'aeroport com tenim ara no és la millor opció.

Segons la informació que he llegit, la crítica es basa que aquesta inversió és innecessària perquè ja hi ha altres maneres d'anar a l'aeroport, i que es pensa més en els turistes que en la gent que viu i treballa a l'àrea. Potser sí que hi ha altres maneres i jo les desconec, però en aquests moments, si vols viatjar amb avió i vius a Arenys, amb transport públic no és fàcil, sobretot si vas carregat de maletes. 

Em passa el mateix que en el cas de la construcció d'autopistes que trinxen el territori. Què és millor, tenir un entorn natural ben protegit i difícil d'accedir o bé obrir carreteres per anar-hi? Penso que tot és bo si es fa bé, i si no que els ho preguntin als habitants del nord d'Europa, amb fiords, muntanyes i volcans, amb una xarxa de carreteres accessible i ben muntada, sense que la natura n'hagi rebut les conseqüències. 

A veure si a mesura que es vagi parlant del tema, ja que parlen de finals del 2027 i començaments del 2008, ho veig més clar i ho acabo d'entendre.

Avui va de cues

Avui us parlaré de cues, però no de les cues que es produeixen a les nostres carreteres, on s'emporta la palma l'AP7, sobretot en caps de setmana llargs com aquest, que celebrem la segona Pasqua, sinó de les cues que es produeixen per pujar l'Everest, la muntanya més alta del món i que es troba col·lapsada.

És curiós, per dir-ho d'alguna manera, veure aquella filera mig aturada amb centenars de persones intentant arribar al cim. No es tracta de la típica passejada de diumenge al migdia fins a tocar ratlla, al final del passeig, sinó de gent amb equipament de muntanya per assolir el cim més alt. Gent que haig d'entendre que està preparada contra les adversitats naturals.

L'allau de persones a l'Everest és un fet insòlit fins fa poc, però que ara resulta el més natural del món. Cada vegada hi ha més gent i disposada a escalar muntanyes d'una certa dificultat i es parla de posar límits. No sé si per protegir la muntanya o per evitar accidents provocats per l'excessiva presència d'escaladors.

Si us haig de ser franc, preferiria una embussada a l'Everest que no pas a l'autopista, però entenc que no ha de ser agradable. Quan fas muntanyisme t'agrada gaudir del paisatge i en tot cas saludar aquelles persones que t'hi trobes. Un fet que no acostumem a fer quan passegem pels nostres carrers. Si has de demanar permís per fer quatre passes, o aturar-te davant la primera dificultat del terreny, perquè hi ha massa gent, la cosa no acaba de funcionar.

No sé com acabarà tot plegat, però en tot cas és bo que la gent surti a la muntanya, encara que haguem de regular-ho i fer-ho més fàcil, evitant l'acumulació de gent. 

Al començament parlava de la celebració de la segona Pasqua, tot i que estic convençut que la gran majoria dels afortunats, si els ho preguntes només et sabran dir que dilluns fan festa.

El sol es pon

Mentre els astronautes van cap a la lluna nosaltres hem decidit dedicar una estona del dia al sol. De fet, ens ha acompanyat des que ens hem llevat, i l’hem volgut anar a acomiadar. Les postes de sol han estat sempre molt admirades, cadascú des del seu lloc de residència, però quan ha convingut o s’ha desitjat, també hem fet quilòmetres per admirar-la des d’una altra perspectiva.

Gaudir de les tonalitats que es poden distingir a mesura que el sol arriba a l’horitzó de referència és tot un luxe. Aquella vermellor que s’intensifica a mesura que es va acostant a l’horitzó, fins a desaparèixer, deixant per uns instants el testimoni de la seva esplendor. Pots apreciar el perfil de les muntanyes, si vius a l’interior o la línia que separa el cel del mar, si ho contemples arran de mar. Nosaltres, que vivim a la costa, és molt probablement el que més ens reconforta.

Hem intentat passar el dia al marge de les notícies, que des de fa massa temps són preocupants i tristes. Hem acabat el dia admirant la natura. Contemplant un fet que succeeix cada dia, però que ens passa desapercebut. Avui, no. Avui hem volgut aturar-nos i gaudir de la bellesa. No l’hem vist desaparèixer dins de l’aigua, però la seva lluminositat s’hi reflectia.

La llevantada d'aquests dies

Una vegada més la natura ens ensenya que els humans ens passem de llestos. La llevantada d'aquests dies s'ha emportat i fet malbé part de les construccions del litoral, uns espais que no hauríem d'haver envaït mai. Veia imatges de Badalona, per exemple, i em recordaven d'altres de Pineda i Calella, en ocasions anteriors. Nosaltres insistim a urbanitzar el litoral i la natura segueix el seu ritme.

També hi ha problemes amb l'arbrat de les nostres ciutats. Està molt bé poder conviure amb ells, però els hem de cuidar bé. No són simples ornaments, sinó que tenen vida i cal mantenir-los perquè no es deteriorin. En això també hi ha hagut disgustos, amb la mort de vianants. Sortosament, l'arbre que avui ha caigut a la nostra vila només ha fet destrosses materials. És un senyal que ens ha de fer analitzar a fons com tenim la resta d'arbres.

I veient com baixaven els rius i rieres, com l'Onyar o la Tordera, em recorda que hem construït a zones inundables amb la confiança que no ha de passar res greu. Però continuem posant en risc les nostres vides, amb l'especulació del terreny. L'altre dia comentava la xerrada que la Plataforma en defensa del territori arenyenc organitzava a l'Ateneu, parlant de la urbanització de la capçalera del rial de sa Clavella. No podem mirar a un altre costat, sinó que cal estudiar a fons per veure si no estem fent una barbaritat que ens n'hàgim de penedir, nosaltres o els nostres fills.

Hi ha fets que ens costa d'entendre o calcular. Ens parlen del desgel de les glaceres i la pujada del nivell del mar. Potser no ho sabem veure, però és real. D'altres fenòmens, com el que vivim aquests dies, sí que són evidents. Els experimentem i patim directament. No hi ha dubte que són reals i, per tant, hem de posar-hi ordre.

Recuperar espais com el litoral marítim no és fàcil, però s'hi ha de treballar. Evitar posar més llenya al foc, deixar d'urbanitzar capçaleres de rieres i rials, no ha de ser tan complicat, i els nostres descendents ens ho agrairan.

Hem sentit el xot

Cada vegada és més difícil que des de casa puguem sentir la veu d'alguna de les bèsties que encara tenim a prop de la nostra vila. El soroll de les motos, sobretot, però també d'alguns vehicles que potser caldria portar a revisar, fa que la vida a ciutat, fins i tot a petits pobles, no tingui res a veure al que havíem experimentat fa uns anys.

Tampoc és cert que no hi hagi animals domèstics que se'ns facin presents dia i nit. Hi ha moltes famílies que tenen un o dos gossos, en espais ben reduïts, i que no tenen gaires escrúpols en permetre que bordin durant una bona estona sense adonar-se que potser estan molestant els veïns, i probablement tampoc passen una bona estona els seus animals.

Hi ha altres animalons que es deixen sentir. Les aus encara circulen lliurement pels nostres teulats i alguna d'elles té el cant ben afinat. Hi ha temporades que les merles ens alegren el matí, i aquests dies, pels nostres verals hem pogut escoltar un xot, de la família dels mussols, que ens ha cridat l'atenció. Potser no ho hem perdut tot.

Seria bo que les famílies tinguéssim les orelles atentes per gaudir, encara que sigui només uns instants, del cant dels animalons que ens envolten. Pensar que, malgrat haver destrossat una bona part del territori, encara hi ha lloc perquè puguin viure i fer-se sentir.

Dedicar una estona a escoltar la veu de la natura, i passejar per l'entorn verd que encara ens queda, pot ajudar-nos a sortir d'aquest bucle on ens trobem, ple de desgràcies i notícies desagradables. Ens han ferit la sensibilitat fins al punt de tornar-nos insensibles a la bellesa i a la bondat. Hem de procurar que aquesta força destructiva que no valora les persones, ni els animals ni les plantes no ens faci sucumbir. 

T'adones que hem descuidat la sensibilitat en pro d'un progrés que no sabem ben bé on ens ha portat. Si el menjar no ens falta a taula, que no tothom ho pot dir, dediquem uns moments al dia per valorar tot allò que la naturalesa ens brinda i que sovint oblidem.

La massificació no és mai bona

Amb una població d'uns quatre-cents mil habitants, l'illa d'Islàndia es mostra tranquil·la, endreçada i ben organitzada. La climatologia fa que l'aigua sigui abundant i faciliti la netedat. Les grans extensions de terreny sense amb prou feines ningú residint-hi et fa la sensació d'una illa deshabitada, només amb la presència dels animals i una natura que et transporta a èpoques prehistòriques.

La concentració de la població a l'àrea de la capital Reykjavík, un 60% del total de l'illa, tampoc es fa notar i arribes a la conclusió que la massificació que patim a casa nostra és una bona causa dels molts problemes que hem d'afrontar diàriament. 

Una setmana voltant l'illa ens ha permès gaudir d'una natura extraordinària, amb les seves cascades d'aigua, les glaceres, amb unes llengües arribant pràcticament al litoral marítim. Les seves zones volcàniques i les emanacions de gasos, amb uns guèisers sorprenents, ens han fet adonar que a sota terra hi ha vida. No és només una massa de pedres i terres, sinó que hi ha un bullici que allà arriba a sortir a la superfície.

Hem tingut la gran sort que no ens ha plogut fins al darrer dia, quan ens acomiadàvem de l'illa. Però això et fa pensar i entendre que el canvi climàtic és real, malgrat l'esforç de molts negacionistes que no sé si ho fan o prediquen per interessos personals o per la ceguesa d'aquell ignorant que li agrada portar la contrària.

El desgel de les glaceres, que resulta impressionant, és preocupant. L'escalfor que també ha arribat allà dalt, fa que la neu permanent cada vegada ocupi menys terreny i que el nivell del mar, a escala planetària augmenti d'una manera alarmant.

Islàndia ens ensenya els orígens del planeta, sense perdre el nord i desenvolupant altes tecnologies. No es queden enrere i s'organitzen, potser tenint present el malament que ho hem fet la resta. Ells són molt joves, però ens passen la mà per la cara.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

La natura diligent

Han estat molts mesos d’excavació continuada, dibuixant unes galeries plenes de giragonses al llarg d’aquest habitacle fosc i humit, sense contacte amb l’exterior, alimentant-se de les engrunes que es desprenien a mesura que anava avançant. Una vida en silenci sense compartir amb ningú més, a l’espera de trobar el moment oportú per transformar-se i socialitzar.

Ha arribat l’hora de fer el pas, de superar aquesta etapa monòtona i esclavitzada. Cal trencar barreres i sortir d’aquella presó i poder sentir-se lliure! El seu esforç final l’ha de permetre sortir d’entremig de les parets i veure la llum. Respirar un aire nou i buscar la parella ideal per reproduir-se.

El seu desengany és gran. Si bé és cert que ha aconseguit obrir forat i entrar en un espai molt més gran, la foscor persisteix i res fa pensar que aquell sigui l’indret ideal per poder-se realitzar. Probablement no ha encertat la direcció correcta. L’instint li ha fallat.

No només són quatre parets. Podrà compartir espai amb un rellotge de butxaca daurat, una medalla honorífica platejada, i una agenda de pell negra lligada amb una goma elàstica. Recorda, però, amb tristesa, el temps que ha estat vaguejant pels passadissos que anava construint, amb el menjar assegurat. Una fusta vella de qualitat, res a veure amb el que es fa ara. Res del que observa en aquests moments li traurà el ventre de pena.

Tot d’una, mentre dona voltes sobre què ha pogut fallar, un sisme inesperat ho ha fet trontollar tot, i ha esfondrat la muntanya de polsim, mig ocult per la tela esgroguida, que la seva dèria per sortir de l’amagatall havia originat. 

Aquella forta sacsejada, com si es tractés de la força emprada per a aconseguir fer lliscar un calaix qualsevol d’una calaixera mig oblidada, i l’enlluernada conseqüent, l’han il·lusionat: s’adona que finalment podrà complir els seus desitjos tant de temps somiats.

No és conscient, però, que aquesta llibertat aconseguida, després de mesos d’un incansable treball, d’un desengany momentani, i d’una alegria sobrevinguda, és efímera. Molt probablement trobarà la parella que li permetrà perpetuar la seva espècie, però la seva vida té els dies comptats. De què hauran servit aquests anys de feina ininterrompuda?

Les barquetes de Sant Pere

La fotografia d'en Pere Alzina ens ensenya l'estesa de barquetes de Sant Pere a les platges arenyenques. Un fenomen que es repeteix anualment i que, segons ens expliquen, enguany hauria succeït abans d'hora per l'escalfament de les aigües del nostre mar.

La natura no deixa de sorprendre'ns i l'arribada d'aquesta espècia de meduses, que haig de reconèixer que desconeixia, i que m'ho va ensenyar ahir mateix el nostre veí, en Josep, sempre molt oportú amb les fotografies que fa i ens ensenya, tenyeix de blau les nostres platges, un xic abandonades a l'espera de la temporada d'estiu. 

Sempre penso que estem poc preparats a deixar-nos sorprendre per la natura. D'alguna manera li hem girat l'esquena, i tenim molt per aprendre. Ho deia fa uns dies en aquest mateix blog, que a Arenys tenim la sort de comptar amb excel·lents biòlegs que ens faciliten uns coneixements que no tindríem sense ells. Espais culturals com l'Ateneu s'han fet ressò de les seves explicacions i els ho hem d'agrair.

Ahir, mentre les contemplava, tot passejant per l'espigó del nostre port, observava com un corb marí s'enfonsava dins l'aigua, apareixent uns metres enllà. L'observació ens brinda una calma que no sempre tenim en la nostra vida diària. Anem força atrafegats, amb més problemes dels que voldríem, i massa distrets.

Paisatge urbà

Ahir us parlava de natura, i hi feia entrar la destrucció que es produïa amb la dèria constructora, la qual cosa no vol dir que no puguem emocionar-nos tot passejant per una ciutat, plena d’elements, aquests sí, obra dels humans. Hi ha veritables disbarats, sigui per l'especulació o pel simple mal gust, però també hi podem trobar belles obres arquitectòniques, bonics conjunts de natura i edificis, parcs i jardins. Només falta que ens proposem passar pels carrers i places dels nostres municipis amb el cap aixecat, observant tot allò que se’ns presenta.

Si ahir acabava dient que féssim memòria d’espais naturals visitats que ens havien agradat, avui podria dir el mateix de paisatges urbans que ens venen a la memòria. Que hem anat a veure expressament o bé ens han aparegut de trascantó. Racons dels nostres pobles, edificis singulars, detalls arquitectònics, parcs urbans que actuen de pulmons verds.

Una vegada més em ve al cap el tema de les instal·lacions elèctriques i de telefonia que embruten les nostres façanes fent malbé la imatge d’elements urbans que podríem valorar molt positivament, però que pateixen l’atac d’una servitud malentesa. Segur que molts de vosaltres us hi heu fixat, i us ha sabut greu. La nostra societat és incapaç de prioritzar l’ordre, la bellesa, el sentit estètic a la comoditat d’anar passant fils sense enretirar aquells que ja no serveixen.

Avui he passejat per una població que no en diré el nom per no deixar-la en evidència. Els carrers estaven plens de fils, penjant per tot arreu, amb molts fils arribant fins a terra, no sé si amb el perill de produir cap descàrrega elèctrica. Desitjo passar pàgina i dirigir-me a un altre municipi que em tregui aquest mal gust de sobre i pugui gaudir d’un veritable espai urbà, amb tots aquells elements que el facin amè, bell i agradable per conviure-hi.

Natura

Aturem-nos per un moment a pensar en la diversitat d’espais naturals que hem visitat i trepitjat al llarg de la nostra vida. Una visita al desert, al damunt d’un camell o per sobre les dunes en buggy; una passejada per la selva; la grimpada a les Agudes des de Sant Marçal; unes passes per una glacera; navegant pels fiords noruecs, o pel Nil; una caminada pel camí dels enamorats, a Cantonigròs; un ascens a un 3.000, o més amunt encara. Segur que tots tenim experiències en què hem gaudit de la natura. És important recordar-les.

Els nostres municipis han posat en perill molts espais naturals, eliminant-ne una bona colla per la febre constructora, sense aconseguir, en canvi, un habitatge digne i assequible per a tothom. Una contradicció poc justificable. Necessitem poder gaudir de la natura i cada vegada l’hem d’anar a buscar més lluny.

Aquest vespre de dimecres em venen a la memòria molts records viscuts en mig d’espais naturals, alguns dels quals ja no hi podem tornar, sigui perquè han desaparegut o potser perquè es troben massa lluny. És bo recordar-ho i valorar la importància de la seva conservació.

Encara som a temps d’evitar més destrucció, i permetre que els nostres fills o nets en puguin gaudir. I hem d’aprofitar totes les ocasions possibles per endinsar-nos en aquests espais que ens alegren la vida, perquè són una mostra de la puresa, la bellesa i l’encant d’una obra que no hem fet els homes, però que hi podem fer molt per conservar-la. Ara us convido a recordar tot el que heu viscut. Segur que us ho passareu bé!

Els nostres plàtans

Els arenyencs ens sentim molt orgullosos de la nostra riera, que és el centre neuràlgic de tota l'activitat lúdica, social i comercial. I amb la riera, dues fileres de plàtans que formen part del patrimoni natural a protegir. La concentració de tanta activitat també comporta els seus maldecaps, i obliga a un manteniment i ordenament, que no sempre es porta a terme, provocant moltes queixes entre el veïnat.

    La convivència entre el que es passeja per la riera i qui hi té el seu negoci, no sempre és fàcil, i obliga a dictar unes normes, algunes de les quals venen donades per organismes supramunicipals, perquè tothom pugui fer ús d'aquest espai públic en les millors condicions. Botiguers i restauradors han de poder desenvolupar la seva activitat professional, i els vilatans també han de poder gaudir de les passejades.

    Els plàtans, que estan patint tant o més que nosaltres els efectes del canvi climàtic, necessiten un tractament constant, per a la seva protecció, però també per evitar danys a les persones i el mobiliari urbà. La caiguda d'un plàtan ahir el vespre, després del temporal de pluja que ens va afectar de manera contundent, és un toc d'alarma. Un avís perquè ningú s'adormi, i les persones que tenen responsabilitat en la gestió i organització de la vila, han de tenir-ho en compte i posar-se a treballar.

    No soc gens entès en la matèria i aquí moltes persones, amb coneixement, podrien explicar-nos moltes coses, però crec no equivocar-me si dic que després dels mesos de sequera viscuts, podem témer que la salut dels nostres plàtans no és la millor, i la possibilitat que es debilitin i acabin caient, tampoc no ens hauria d'estranyar. És per això que animaria al nostre govern municipal a encarregar a especialistes en la matèria que analitzin la situació de la resta de plàtans de la nostra riera i puguin valorar el risc de noves caigudes, amb el perill que això comporta.

    En el nostre afany d'urbanitzar-ho tot, especulant i construint en excés, impermeabilitzant el terreny i eliminant bona part de l'entorn natural, encaixem algunes espècies, com per fer-nos veure que existeixen, ens facin ombra i ens alegrin una mica la vista. Tot això, però no és gratuït, i obliga a un manteniment i cura que, ja sigui per desmanec o pels problemes de poc abastiment d'aigua, probablement hem deixat una mica descuidat. Conviure amb les persones no és fàcil, però tampoc ho és amb la natura. Hi ha un seguit d'obligacions que no es poden deixar de banda si volem evitar episodis com el d'ahir, que sortosament no va ocasionar cap dany físic.

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.

Patrimoni

Quan parlem de Patrimoni a tots ens venen unes imatges al cap, que no són les mateixes per a tothom. Hi ha qui pensarà en grans monuments històrics, de cultures mil·lenàries, algunes de les quals han arribat fins als nostres dies. N’hi haurà d’altres que pensaran en edificacions menys transcendents, però que també han marcat una època, uns estils, que ens agrada recordar i protegir. Altres pensaran en la natura que ens està costant tant de protegir i que les grans urbanitzacions s’han encarregat de destruir. També hi haurà qui s’apuntarà a les tradicions culturals que hem heretat dels nostres avantpassats. 

    Tot això forma part del concepte de patrimoni, que té diferents branques i que en el seu conjunt conforma la nostra història, l’evolució de les civilitzacions que han poblat aquest món, i només per això ens veiem obligats a conservar i protegir per no deixar-ne sense als nostres descendents.

    Ahir parlava de passejar per la ciutat i ho hauria de lligar amb l’escrit d’avui, sobre el patrimoni, perquè passejant tranquil·lament pels carrers i places de les ciutats pots observar molts elements patrimonials, la majoria dels quals estan poc protegits. Avui també m’he passejat i he gaudit del patrimoni urbà d’unes poblacions que han sabut conservar, protegir i donar a conèixer les seves cases, els seus carrers i les seves places.

    Desconec si durant els anys d’ensenyament es parla suficientment de patrimoni als escolars. Si no fos així caldria corregir-ho i ensenyar-los a estimar el patrimoni arquitectònic, cultural i natural del nostre món. A reconèixer el valor de la seva conservació. Mentre contemplava les cases dels carrers per on m’he passejat em preguntava com se sentien les persones que les habitaven. Eren conscients de la importància de conservar-les bé, per al gaudi dels visitants, però també el seu propi? No se sentiran orgullosos de veure les cares d’admiració dels passavolants?

    Valorar el patrimoni i treballar per protegir-lo és una mostra de sensibilitat que avui trobem a faltar i que amb ella segur que viuríem més plenament una època que entre tots estem malbaratant.

Viatjar o quedar-se a casa?

L'altre dia va sorgir una conversa entre amics on jo hi era present, però no hi vaig intervenir, sinó que hi vaig estar pensant per tenir clar com ho veia, si coincidia amb el que estaven dient els meus companys, o bé en discrepava. Parlaven de la bogeria de la gent per viatjar cada vegada més lluny, sense adonar-se que aquí tenim indrets tan o més bonics i interessants, que probablement desconeixem. Va sortir l'exemple del jardí botànic Marimurtra, de Blanes, que realment és d'una gran bellesa. L'he visitat.

    A mi m'agrada viatjar, i em costa molt resignar-me a quedar-me a casa i perdre l'oportunitat de conèixer altres països. Sempre penso que quan sigui gran (més), ja voltaré pel meu país. Malgrat tot, soc molt conscient que a prop de casa hi ha espais que serien l'enveja de molts. Quants no voldrien viure a la vora del mar i a quatre passes de la muntanya, amb un temperatura amable, ara amb massa sequera, que ens permet gaudir de la natura?

    Vaig pensar que no hi podia ficar cullerada perquè ho hauria hagut d'explicar molt bé, per no aixafar la guitarra a qui era molt crítica amb la idea de sortir lluny de viatge. Hauria hagut de fer servir moltes paraules per donar a entendre que tot i estimar el meu lloc de residència, el meu país, no renuncio a viatjar a altres indrets on hi trobo coses que aquí ens manquen.

    Sabeu que hi trobo a faltar a casa nostra? Més civisme, més netedat, més autoestima. M'enfurisma molt veure els carrers i places de la meva vila bruts, plens de deixalles a totes hores, amb regalims de pixarades de gossos a façanes, fanals i raconades. Em fa molta ràbia veure la renglera de façanes plenes de cables elèctrics, de telefonia, de fibra òptica. 

    Perquè la majoria de llocs que visito això ho tenen pràcticament resolt. Perquè hi ha molts països que tenen una sensibilitat especial per mantenir netes les ciutats. I no cal que siguin països super desenvolupats. Sí, ja sé que no a tot arreu és així, però això no treu que no haguem de ser més crítics amb nosaltres mateixos, i procurar canviar de mentalitat i, sobretot, d'actitud.

    No. Jo no puc criticar els que viatgen a altres països per conèixer món, perquè és una de les meves debilitats, però no puc deixar de dir que a casa nostra, al nostre entorn, hi tenim una paratges magnífics, que hauríem de cuidar més, i saber-los apreciar i mostrar.

Passejada pel Montseny

Aquest diumenge ens hem acostat al Montseny per fer-hi una passejada. Tot i l'amenaça que les temperatures serien baixes, a l'espera d'una remuntada insòlita a mitjans de setmana, s'ha de dir que gairebé hem patit calor. El sol ha estat present tota la jornada i ens ha permès gaudir de la natura força castigada per la sequera, tot i que la remor d'aigua ens hi ha acompanyat una bona estona.

Amb la pressió amb que vivim durant la setmana és bo fer un parèntesi i intentar alimentar-nos de pau i tranquil·litat. Viure tan a prop del Montseny et permet fer-hi una escapada i seguir camins més o menys fresats, per adonar-te que encara alguna cosa segueix viva, i que hem de fer el possible per conservar-lo, ja que a la plana i arran de mar ho tenim molt més complicat.

S'ha de dir que el tram per on hem caminat era per a mi totalment desconegut. Acostumem a pujar als cims, per gaudir del paisatge i l'alçada, però t'oblides d'obagues i raconades encisadores que també tenen el seu protagonisme. Als voltants del poble del Montseny hem fet una volta de poc més de dues hores, amb poc desnivell, i apte per a tots els públics. Al final del matí hem arribat per entaular-nos i fer-la petar. Una colla d'amics, alguns dels quals es troben cada mes per descobrir nous paratges i entre tots anar exercitant les nostres cames i pulmons, amb qui es agradable retrobar-t'hi de tant en tant.

Em consta que avui mateix alguns convilatans han arribat més amunt, amb gebrada inclosa i temperatures més pròpies de l'hivern. Nosaltres ens hem pogut anar traient capes de roba a mesura que el dia avançava. No sé si és qüestió del canvi climàtic, però el cert és que dels meus records d'adolescència, el mes de gener et tapaves el nas, i els dits de les mans per no agafar penellons. No és el cas d'avui.

De Vallgorguina al Corredor

Hem fet una matinal passejant pel parc del Montnegre-Corredor i us haig de dir que m'ha entusiasmat. No puc dir que ho desconeixia, però sí que és cert que la part que hem trepitjat avui feia molts anys que no hi anava, i en concret el camí d'avui no l'havia fet mai. M'ha sorprès agradablement la capacitat de la natura per resistir la brutal sequera amb què ens obsequia el canvi climàtic. Haig d'entendre, jo que no soc cap expert, que la vegetació se les empesca per adaptar-se a les circumstàncies, molt millor que no pas els humans, que ens trobem indefensos al primer obstacle.

El dia ens ha acompanyat perquè el sol es barallava amb els núvols per poder fer acte de presència, i aquests li ho posaven difícil, la qual cosa feia que no patíssim calor, junt amb l'esforç per enfilar-nos al pla del santuari del Corredor. Dubtàvem entre el Montnegre-Corredor i el Montseny, però des d'allà hem vist que els cims del Montseny no aconseguien desfer-se dels núvols que no ens haurien deixat veure més enllà del nas.

Passejar pel territori t'ajuda a estimar-lo i a respectar-lo. Haig de dir que l'he trobat molt net i polit, i això sempre satisfà, sobretot quan, a ciutat, tenim tants problemes d'incivisme i manca de respecte de l'espai públic.

Hi hem trobat quitxalla d'uns tres anys, que hem sabut que venien des de l'Hospitalet de Llobregat. És molt interessant que ja des de petits se'ls porti al mig del bosc a gaudir de la natura i aprendre a estimar-la. Tot allò que fem i practiquem de petits es diposita a dins nostre i tard o d'hora surt a relluir. Ens fa diferents, i això és el que necessita el país.

Matinal a quatre passes de casa per animar-te a suportar les notícies de la guerra, la injustícia i la crueltat. No em castigo per tenir la sort de poder gaudir de la pau i la tranquil·litat que ens brinda la natura, perquè la meva consciència continua treballant, i la meva queixa contra aquells que permeten la violència i la mort de víctimes innocents és constant com la gota malaia.

Escapada a la vall de Núria

Després d’una nit més calorosa de l’habitual, ens hem llevat amb moltes ganes de passar pàgina. Diuen que aquest cap de setmana les temperatures faran un gir important i fins i tot pot arribar a ploure amb ganes. Nosaltres, per si de cas, ens hem volgut avançar i hem anat a passar el dia a la muntanya, gaudint del paisatge i la natura, però també d’una temperatura que voldries tot l’any.

Feia uns quants anys que no hi venia i en tenia moltes ganes. Avui no es tractava de fer grans caminades. Ho guardarem per a una altra ocasió. Avui volíem gaudir de l’aire pur de la muntanya. Aprofitar que tenim els Pirineus relativament a prop, i passejar-nos pels camins propers al santuari i l’estany.

D’avui en vuit, la festa de Sant Gil, segur que seran moltes les persones que pujaran fins a la vall. Aquest divendres hem estat acompanyats per poques famílies i això també et dona pau i tranquil·litat.

I una curiositat. A l’estació del cremallera, a Queralbs, m’han reconegut després de cinquanta anys. Un excompany de la meva escola! Han passat els anys, però sembla que no canviem tant!!!

I escric el post des d’una ombra, al costat del riu, amb la remor de l’aigua que baixa cap a l’estany. Gairebé tinc fred, i recordo la calorada d’aquesta nit. Ha estat la primera de l’estiu i desitjo que es compleixin les prediccions i en sigui l’última.

Si fa temps que no heu vingut per aquestes muntanyes us animo a fer-ho i, si algú en té ganes, fins i tot podríem organitzar una pujada al Puigmal. Com diu el meu cunyat Joan, Quin país!

Continuant amb la desconnexió

Desconnectat i gaudint del paisatge i la natura sempre que podem. Malauradament no tothom ho pot fer i per això ens hem de sentir uns privilegiats. Ahir parlava d’estimar la natura i indirectament hauríem de parlar d’estimar el país.

El Procés ho ha embolicat una mica tot, fins al punt que hi ha massa gent que confon defensar la llengua, la història, i el mateix país, amb ser un independentista, un radical. Potser no ho hem sabut explicar bé, o nosaltres mateixos hem provocat la confusió, però valdria la pena fer veure que no estem parlant del mateix.

Fa uns anys teníem molt clar que els orígens calia defensar-los, perquè formaven part de nosaltres. Era l’essència i la identitat com a persona. Això no entrava en contradicció amb el respecte a l’entorn, encara que et fos estrany o que no t’interpel·lés directament. Avui, però hi ha gent que no ho té tan clar, fins al punt de creure que una cosa contradiu l’altra.

A vegades penso que la manca de civisme, la poca cura per respectar l’entorn immediat, són la resposta a la negativa a sentir-ho teu, a estimar-ho. No sé si vaig errat, però en tot cas trobo a faltar més respecte per tot el que ens envolta, i a les altres persones, pensin com pensin.

M’imagino que si hem tingut la sort que de petits ens hagin ensenyat a estimar les plantes, els animals, les altres persones, llavors tot ens resulta més fàcil, i quan tens l’ocasió de sortir al bosc, a la muntanya, la teva actitud és de respecte i estimació, perquè t’ho sents com a molt teu.

Gaudint de la natura

 M’he proposat desconnectar del món i avui ho he aconseguit. Ahir em vaig assabentar de la mort de l’exministre Josep Piqué i em va semblar que havia d’escriure un petit comentari. És important reconèixer els mèrits de la gent que ha treballat d’una manera eficient i efectiva, encara que no combreguis amb les seves idees, i que t’hauria agradat que s’hagués fet d’una altra manera.

Avui sí que he desconnectat i no sé pas què ha passat arreu del món. Tot i que soc una persona a qui li agrada saber què està passant i que d’alguna manera ho necessito, també és bo ser capaç de fer aquesta desconnexió, encara que només siguin unes hores, un parell de dies.

I m’he dedicat a gaudir de la natura, massa vegades oblidada i menystinguda per tots, per les nostres autoritats que no fan prou per salvaguardar-la i per tothom en general, que tampoc som prou curosos, amb honroses excepcions. Una natura que a vegades resulta abrupta i això ens impressiona.

Probablement és fer una mica de trampa, perquè resulta més fàcil parlar i admirar aquells fenòmens que ens sorprenen, ja sigui per l’espectacularitat, o per la novetat, que no pas allò habitual que ens resulta gairebé inapreciable.

Quan admiro la naturalesa penso en la gent que és incapaç d’estimar-la, que n’hi ha. Si aquests són majoria és quan perilla l’ecosistema, i si els nostres governants no s’hi esmercen suficientment és quan tot comença a trontollar i no ens hi trobem a gust. Avui sí que he disfrutat del paisatge, també de l’urbà, perquè estava net i endreçat. Segur que se l’estimen!