L'ANC en hores baixes

Aquests dies l'ANC està vivint uns moments complicats, amb moltes tibantors, i un rebuig a la direcció per part d'una bona part dels seus secretaris nacionals. Segons he pogut llegir a la premsa, l'actitud de la seva presidenta no es considera l'adequada, amb un tarannà poc democràtic i sense tenir en compte la majoria, volent marcar perfil propi, com si es tractés d'una autocràcia.

Coincidint en el temps amb una crisi important dels partits polítics independentistes, si més no dels dos que configuraven el govern català, la societat civil organitzada també trontolla, i aquells que semblava que havien de donar lliçons als partits polítics, exigint unitat, també tenen problemes de consistència i les picabaralles són a l'ordre del dia.

Des de fora es fa difícil entendre què està passant realment, i fins a quin punt és l'actitud de la seva presidenta, o bé un entorn polític i social crispat que no facilita les coses, sobretot si es volen prendre mesures contundents i massa improvisades. Semblaria que les ganes de la presidenta Dolors Feliu per confeccionar llistes electorals per a les municipals del 28 de maig, haurien trobar el rebuig de la majoria de secretaris nacionals de l'entitat, i això no li ha agradat. 

Em venen a la memòria les candidatures d'ara fa quatre anys, anomenades Primàries, que també tenien el component alliçonador per a la resta dels partits polítics i que varen fracassar a la majoria de poblacions. També a casa nostra. No sé si les podem comparar, però sí que tenen en comú el voler ser més papistes que els papa, i això ho diu una persona que canviaria el sistema electoral de llistes tancades, per donar pas a les llistes obertes, amb els matisos que calgués.

No sé, però, si el rebuig a la confecció de llistes municipals és l'únic motiu que ha provocat  l'enfrontament intern a l'ANC, o bé hi ha altres temes que desconeixem. En tot cas seria bo que tots plegats ens aturéssim a reflexionar què estem fent, i com podem aconseguir canviar la dinàmica i intentar anar més junts per aconseguir aquells objectius importants que en el fons perseguim. Ens perden les formes i això no ens beneficia, sinó que dona més força als nostres adversaris i enemics, que es fan un tip de riure veient com ens quedem al clot, sense iniciativa ni esperances de futur. 

El cas que en fan de la militància

Avui en parlava en Xavier Roig en el seu article setmanal a l'ARA, i acabo de llegir a les xarxes socials que alguns diputats de Ciutadans estan en contra del canvi de cap de llista per a les eleccions autonòmiques. Certament l'exemple de C's és una mostra del que dic sovint sobre la representativitat dels nostres polítics i del funcionament poc democràtic dels partits polítics.

La decisió de la direcció de Madrid de substituir Lorena Roldan per Carrizosa, quan ella havia guanyat les primàries, que segons els estatuts interns del partit son les que validen els candidats, és una mostra de desautorització de la militància. Si a dins del partit ja no funciona la democràcia participativa, com volen que ens creiem que la defensaran a les institucions on hi tinguin representació?

Mai no he format part d'un partit polític, perquè no he vist clar com acostumen a funcionar. La manera com els militants aconsegueixen ocupar els primers llocs, al marge de la seva qualitat i capacitat de treball. Tenim mostres d'aquesta manera de fer a tots els partits polítics, i no és estrany que cada vegada siguin menys competents.

Estic d'acord amb en Xavier Roig, que sempre ha defensat models democràtics com l'anglès, on es vota la persona i no el partit. És una manera d'incentivar les persones a presentar-se a les eleccions, i a treballar per aconseguir l'èxit personal. Si un polític no és competent, la següent vegada ja no el votaran. 

Catalunya no ha estat capaç de ni aprovar una llei electoral pròpia, i encara menys, un canvi en el seu funcionament, a base de llistes obertes on els administrats puguin escollir les persones que prefereixen. Res és fàcil, però el pitjor de tot és no tocar res per viure tranquils. Els partits polítics haurien de canviar molt per aconseguir que realment els fruits dels representants escollits siguin positius.

El fracàs de Primàries, també a Arenys

Jo em pensava que després de l'estrepitós fracàs de Primàries Arenys en aquestes darreres eleccions municipals els hauria fet veure que un projecte agafat amb pinces no podia tenir èxit i que ho deixarien córrer. Llegeixo al web de Ràdio Arenys que pensen tornar-hi d'aquí a quatre anys. No ho entenc, ni gairebé no m'ho crec.

La idea de Primàries, a nivell de Catalunya, podia tenir sentit si es configurava una llista única de tots els independentistes, i els partits que se'n consideren acceptessin no presentar-se amb les seves sigles. Una vegada comprovat que això no passaria, sinó que ERC, CUP i JxCat es presentaven, el projecte Primàries ja va fracassar, i se'ls recomanava que no ho tiressin endavant. Malgrat tot ho varen fer en alguns municipis, entre ells Arenys de Mar, i el resultat ha estat decebedor.

Havent passat i suposo que havent-ho valorat, la decisió més lògica seria de tancar la barraqueta i pensar en altres històries, però no!

A Arenys de Mar amb prou feines varen trobar candidats per formar les llistes. Varen anar prorrogant el termini per presentar-se voluntaris al projecte, i amb molta insistència per part dels quatre promotors varen configurar la llista. El resultat va ser llastimós, ja que va ser la llista menys votada, amb 261 vots, el 3,40% dels vots vàlids. 

No s'hi val a dir que no es varen explicar bé. Molts els hi dèiem que ho deixessin córrer, però no en varen fer cas. Ara diuen que continuaran treballant... Quatre anys són molts anys per treballar sense un projecte clar. Passaran moltes coses i potser sí que l'any 2023 hi haurà una sola llista independentista, o potser ja ho serem d'independents, o... Qui ho sap! Ara el que interessa és que el dia 15 es constitueixi el nou Consistori, amb l'alcalde o alcaldessa que aconsegueixi més vots i que es posin a treballar, que a Arenys hi ha molta feina a fer!

Per què Primàries i no Demòcrates?

No és el primer dia que parlo en aquest blog de la candidatura "Primàries" a la nostra vila. Els seus impulsors han treballat de valent per poder confeccionar un llistat amb un mínim de persones per presentar-se a les primàries i encapçalar una nova formació política per a les eleccions municipals del mes de maig. Els seus impulsors són membres de Demòcrates, una escissió de l'antiga Unió Democràtica de Catalunya.

El recorregut d'aquesta iniciativa a la nostra vila ha estat una mica trist, amb moltes dificultats per aconseguir candidats a temps, i tancant la llista ben tard i amb menys persones de les esperades. Ha estat una bona solució? No hauria estat millor presentar-se amb les sigles de la formació? De què es té por?

Feia falta la candidatura de Primàries a Arenys de Mar? La meva opinió és que no, en part perquè el nostre Consistori té una majoria sobiranista que ja desitjarien moltes poblacions. Dels 17 càrrecs electes, només 3 formen part de partits unionistes, dos d'ells governant en coalició amb forces independentistes.

L'altra raó que podria despendre's de la xerrada de l'expresidenta del Parlament català, la senyora Núria de Gispert, defensant una altra manera de fer política, no se la creu ningú. La veritat és que la política es fa només des dels partits mentre el sistema electoral sigui de llistes tancades. No es pot enganyar la gent dient que aquests sí que treballaran per al ciutadà, i no el que fan els partits polítics. M'apunto a un canvi de llei electoral, amb llistes obertes, però entretant són els partits polítics els que dominen el joc.

Potser la nostra vila no ha viscut els millors anys de la seva història, políticament parlant, però això depèn de les persones, formin part d'un partit polític o es presentin a Primàries. El desenllaç del 26 de maig no comportarà gaires sorpreses, però el pitjor de tot serà que tornarem a desaprofitar quatre anys  més de la nostra vida municipal.

Primàries per la República

Se'm fa difícil entendre els esforços per aconseguir formar candidatures unitàries per a les eleccions municipals del maig que ve. Penso que són esforços inútils que més aviat poden desorientar la parròquia. No li sé veure la gràcia. Probablement estigui equivocat, però jo sempre he cregut que l'esforç per anar junts és més comprensible en unes eleccions generals o europees, més que no pas en unes autonòmiques o municipals. El fet és que més aviat s'ha fet el contrari.

Tampoc diré que estigui en contra que els municipis busquin aquesta sortida, però la veig innecessària i fins i tot diria que, en el cas d'Arenys de Mar, em sabria greu. Prefereixo votar un partit, que si m'interessa la independència ja el trobaré, que no pas haver de votar una coalició d'interessos diversos.

A Arenys en aquests moments hi ha partits independentistes en el govern i en la oposició, i el mateix passa amb els partits unionistes. Aquesta barreja no fa cap mal ni priva cap tipus d'iniciativa en un sentit o l'altre. La correlació de forces entre els dos bàndols és clarament favorable als independentistes, i no passa res.

Per tant, al final de tot el que interessa no és si els partits s'alineen en funció de l'independentisme o no, sinó que la suma de partits tingui la majoria que a tu t'agrada. Si algú hi veu diferències que m'ho expliqui. Al final de tot al meu govern li demanaré resultats de la seva política i gestió municipal. Si estan barrejats potser no faran ni una cosa ni l'altra, i no sabré a qui exigir responsabilitats.

L'antiga CIU continua esmicolant-se

No m'ha sorprès gens ni mica veure com Germà Gordó sortia del PDECat. Pensaria que la petició de Marta Pascal, l'actual dirigent del partit, perquè Germà Gordó fes un pas al costat, venia més per l'ombra que li feia Gordó que pel fet de ser investigat pel cas del 3%

En les primàries del nou partit, Gordó va fer forat i el corrent intern Nova Convergència no ha posat les coses fàcils a la secretària general. Caldrà veure si els simpatitzants d'aquest corrent, liderat per Gordó, li seguiran els passos o preferiran mantenir-se dins del partit, esperant el moment ideal per sortir de l'armari, potser amb les properes eleccions.

Realment el trencament de la Fundació CIU ha provocat un moviment escalat de divisions i la creació de corrents interns i partits polítics, que ha reafirmat el model trencadís de la política catalana. No ens podem pas queixar de no tenir on escollir, en tot cas el mal ens vindrà per la vulnerabilitat i inconsistència de les minúscules formacions polítiques.

La preocupació de molts serà el futur del procés, sobretot si Germà Gordó posa distància dels fins ara companys de viatge de Junts pel Sí. El que em preocupa a mi són les dificultats per aconseguir un Govern estable correctament avalat pel Parlament català, que no paralitzi més la situació política actual.

Unes primàries poc nítides

Quan un partit polític organitza unes primàries i els candidats en campanya es dediquen a llançar merda als altres, alguna cosa no va bé. Malament si l'ànsia de poder és per desbancar les altres opcions, perquè les primàries no funcionen o no haurien de funcionar com unes eleccions en què els candidats són rivals. L'endemà de les votacions els votants d'un o altre candidat hauran de caminar junts per enfrontar-se amb els rivals de veritat. Creieu que després d'una campanya agressiva això es podrà fer normalment?

Una cosa és defensar un programa davant de l'altre candidat, i una altra és dir-ne pestes perquè la gent no el voti. El PSC va celebrar unes primàries i, al meu entendre, es va jugar amb fair play. Els contrincants tenien els seus adeptes, i com en el cas del PSOE l'aparell del partit tenia un clar candidat, però no hi vaig veure guerra bruta. No es pot dir el mateix entre Susana Díaz i Pedro Sánchez.

És important fixar-nos que el gran repte de la política espanyola és la reforma de la Constitució i la divisió territorial d'Espanya. Si les reivindicacions catalanes varen provocar un impàs en la constitució del darrer govern, només aconseguit per la baixada de pantalons del PSOE, ara, en les primàries socialistes, també hi treuen el nas, encara que algú vulgui amagar-ho.

Malgrat tot el que puguem pensar, surti qui surti com a nou líder del PSOE, els problemes de Catalunya no ens els resoldrà, perquè l'experiència ens té guardats molts exemples de compromisos incomplerts. Cap govern espanyol no ens permetrà no l'autogovern, sinó ni tan sols créixer econòmicament i cultural. Surti qui surti, el PSC continuarà predicant el federalisme, no pas per convicció, sinó com a excusa per esperar temps millors sense desaparèixer.

Castigar el No o els abstencionistes?

Entenc que la gent de partit, aquells que gairebé des que neixen políticament entren a formar part d'un partit polític i s'empassen centenars d'assemblees i comissions i organitzen les primàries i pengen cartells i fan el porta a porta... per a totes aquestes persones la disciplina de partit ha de ser una cosa inviolable, al mateix temps que s'encarreguen d'anar pujant dins del partit, fent-se molt amics dels líders per esperar a ocupar un lloc de prestigi. Molts d'aquests no els cal estudiar ni buscar feina perquè ja la troben dins del partit.

Jo penso d'una manera totalment diferent, i m'agradaria poder votar les persones i no les llistes. Unes llistes que hi acostumen a haver infiltrats que no em mereixen cap tipus de confiança i on la majoria són desconeguts per a mi.

Com que m'agradaria poder demanar responsabilitat a la persona que escullo per representar-me a l'Ajuntament, al Parlament... veuria molt bé que, fos del partit polític que fos, opinés diferent d'altres companys de partit, si ell no ho troba bé. En aquest cas no hi hauria càstig per indisciplina. L'únic càstig que obtindria el meu representant seria dels seus votants si no actuava com hauria promès i deixés d'escoltar-nos, no ens volgués rebre...

Aquest és el meu model de democràcia i no està a les meves mans canviar-ho, perquè no m'ho demanaran. Si m'ho demanessin els ho diria. Per tant, no em suposa cap escàndol que uns diputats hagin votat de manera diferent al dictat dels líders provisionals, perquè ho han fet amb arguments i convicció. És més, jo castigaria els que es varen abstenir, perquè han votat en contra de totes les seves promeses i han enganyat els electors, els que els varen votar. Aquests sí que es mereixerien el càstig.

PSOE, primàries o designació a dit

Sempre s'ha dit que darrere el temporal arriba la calma, i això és el que intentarà la Comissió Gestora del PSOE per tal de facilitar a Susana Díaz el seu camí a la secretaria general del partit, un càrrec que vol recuperar Pedro Sánchez amb el concurs de la militància. Sembla, però, que Susana Díaz i els seus intentaran arribar a la secretaria general sense primàries. Si varen poder defenestrar Pedro Sánchez també poden col·locar-se a dalt sense demanar l'opinió a ningú.

Després de quaranta anys de dictadura n'han vingut quaranta més de democràcia, encara que no hem tingut temps d'aprendre el concepte i molt menys de posar-lo en pràctica. La democràcia que funciona a l'Estat espanyol és la democràcia dels interessos dels de sempre, vagin amb la cara pel davant o es disfressin d'esquerres. 

Avui he llegit l'article d'opinió de Suso de Toro al diari ARA i m'ha semblat molt encertat, dissortadament molt pessimista, però probablement aquesta sigui la realitat. De fet jo sempre he dit que al nostre país l'esquerra sempre juga a camp contrari, i si a sobre hi té infiltrats poc esquerranosos, ho té molt difícil. Ho ha de fer molt malament la dreta perquè l'esquerra tingui l'oportunitat de governar, i quan ho ha fet, les mesures d'esquerra han brillat per la seva absència.

Serà interessant veure què fa el PSOE els propers mesos quan té dos fronts oberts: demostrar que és un partit d'oposició al Congrés i endreçar els seus mobles. Les manifestacions d'ahir dissabte al voltant del Congrés de Diputats són una anècdota, el que importa és veure què passa dins del partit, i això decantarà el futur del PSOE que viu, en aquests moments, la pitjor crisi de la seva història.

Continuïtat en el PSC per arribar on?

Avui recomanaria la lectura de l'article de la sociòloga Marina Subirats al diari ARA, La llei de ferro de l'oligarquia, que fa referència al llibre 'Los partidos políticos', de Robert Michels. Sovint pensem i reflexionem sobre temes i actituds, però ens calen puntals de pensadors que ho han publicat, persones que són veritables referents del pensament, en aquest cas, del pensament polític.

Estic molt d'acord amb el raonament de Michels, i que comenta la Marina: "l'evolució interna dels partits polítics, fins i tot dels que han nascut com a partits revolucionaris, els porta a ser dominats per un grup dirigent reduït i un aparell intern que s'especialitzen i es professionalitzen agafant un caràcter funcionarial. Aquest grup es va allunyant, físicament, socialment i mentalment, de les seves bases i dels objectius d'aquestes, tendeix a perpetuar-se en la direcció i es va convertint en conservador, perquè els seus interessos particulars i l'ambient en què es mou el porta a mantenir la situació establerta, no a canviar-la".

A mesura que els dirigents socialistes del PSC es distanciaven de les bases, dels votants i simpatitzants, se'ls va començar acusar que es dedicaven més a temes de catalanitat que no pas de classe, i potser per això varen començar a sorgir tensions entre catalanistes i unionistes. Però probablement estàvem equivocats, i el que realment passava era que tots aquells anhels de justícia i de donar poder al poble es convertien en clams al desert i els dirigents renunciaven als principis de l'esquerra i la socialdemocràcia, fins al punt que en mesures econòmiques no trobàvem diferències entre un govern del PP i un del PSOE.

Núria Parlon, que no sé quin paper jugarà més enllà del seu municipi, es presentava a les primàries per canviar el PSC en contra de la postura de continuïtat i comoditat d'Iceta. Jo crec que cal un canvi, però es tracta d'un canvi profund, que no tinc clar que en aquests moments ningú de dins del partit hi estigui disposat. No és estrany, doncs, que la militància doni el suport a qui ha fet i desfet el que ha volgut dins del PSC des de fa molts anys.

Iceta i Parlon, dues maneres d'entendre el PSC

El procés de primàries del PSC ens presenta la incògnita de si hi haurà votació o bé les dues opcions que opten a la secretaria general arriben a un pacte de col·laboració. Iceta ja ho ha demanat, però de moment la Núria Parlon ho ha desestimat. 

Iceta és partidari de no canviar gaire res i avisa Parlon que els canvis dràstics sempre han comportat problemes d'estabilitat interna. Iceta té el suport de les patums del partit, dels dirigents que no els interessa els canvis, es mantenen amb el discurs federal tot i saber que Espanya no està preparada perquè aquesta sigui una opció factible. Sempre és millor defensar una alternativa que no pas combatre una proposta.

Parlon vol una renovació profunda del partit perquè el PSC torni a ser el referent de l'esquerra catalana i surti d'aquesta letargia que fa tant temps que dura. Això espanta els dirigents històrics i farà difícil la victòria de la jove alcaldessa de Santa Coloma.

La situació política a Catalunya no resulta innòcua en la rellevància del PSC en el conjunt de partits catalans, sinó que li ha fet molt mal. L'ambigüitat en què s'ha mogut, per intentar acontentar tothom, a dins i fora de Catalunya, l'ha portat a la seva mínima expressió en l'àmbit polític català. Iceta creu que la seva feina va per bon camí i que encara no ha conclòs. Per la seva banda Núria Parlon entén que cal una sacsejada per recuperar tot allò que s'ha perdut en els darrers anys i aconseguir que el PSC ostenti el protagonisme que mai havia d'haver perdut.

Núria Parlon es llança a la piscina

Segons les notícies que he pogut llegir, sembla ser que Núria Parlon es presentarà a les primàries socialistes per optar a la primera secretaria del PSC. Una decisió important que de ben segur ha meditat. No només perquè és enfrontar-se al totpoderós Miquel Iceta, sinó perquè els temps no acompanyen i avui dia presidir el PSC et comporta més problemes que beneficis.

Núria Parlon es llança a la piscina, segurament després de comprovar que hi queda aigua suficient com per no trencar-se el cap, però tot i així és valenta. El PSC tradicionalment ha estat utilitzat com a suport del PSOE en hores glorioses i com a bèstia dels cops en moments difícils per al socialisme. Ara és un moment difícil a Catalunya i també a la resta d'Espanya. La força de Podemos no és la mateixa d'ICV, que ha viscut durant molts anys dels quatre militants i el record històric, sobretot de l'època del PSUC. Podemos, encara que hagi rebut un fort correctiu, ha nascut per liderar l'esquerra a l'Estat, i a Catalunya, amb el nou partit que Colau vol fundar, anirà pel mateix camí.

A partir del PSC i el nou partit, Catalunya voldrà recuperar el lideratge de les esquerres, però té entremig el procés cap a la independència que pot sumar o restar vots. De moment el PSC ha triat el lloc còmode per a la majoria de simpatitzants actuals, després de l'abandonament del sector més catalanista, però aquesta elecció, si el nou partit de Colau ho sap treballar bé, li pot suposar encara més desgast i continuar essent un partit testimonial. 

Segur que la Núria Parlon li pot donar molt més dinamisme i empenta que no pas l'històric Iceta, però haurà de lluitar molt i guanyar-se algunes antipaties de figures més intransigents amb el procés i el referèndum. Li desitgem molta sort i encert!

Trump presidenciable als EUA i Rajoy a Espanya

Podem parlar de les primàries als Estats Units i de la possibilitat que Donald Trump sigui el candidat republicà a la presidència, però no rieu gaire que a Espanya el presidenciable pel PP ho pot tornar a ser. 

Darrerament els aficionats a la política no tenim bones notícies. A part del que està passant a Espanya i els efectes que té per a Catalunya, Europa està vivint un auge important dels partits xenòfobs, i als Estats Units, un personatge com Donald Trump podria acabar essent escollit president.

Tot aquest món, el polític, que erròniament col·loquem lluny del nostre, no és res més que el reflex de la societat que entre tots hem anat construint. És important ser-ne conscients perquè escoltes segons quins comentaris com si aquest augment del pensament xenòfob estigués deslligat del dia a dia que tots nosaltres estem vivint. No ens adonem que al nostre voltant, potser nosaltres mateixos, tenim unes reaccions que no són tan diferents de les que critiquem en els altres.

Probablement ens hauríem d'aturar més sovint a reflexionar i intentar trobar solucions per canviar aquesta tendència, d'una societat cada vegada més individualista, amb la pèrdua de la il·lusió que ens generen unes perspectives molt negres. 

Podem sentir-nos molt lluny del que passa als Estats Units i creure que un resultat o un altre en les seves eleccions presidencials no ens afectarà. Cada vegada som més interdependents i una victòria de Trump podria resultar un pas enrere en la defensa d'un món més social i respectuós amb les persones i els seus drets.

Estanis Fors, el gran guanyador de les eleccions a Arenys de Mar

Opinar dels resultats després de l'escrutini és molt fàcil, res a veure amb endevinar què passarà a la jornada electoral abans d'iniciar-se la votació. El que resulta més difícil és interpretar els resultats i no  caure en el perill de simplificar-ho i pensar que els electors s'han equivocat, que no han entès bé el missatge de tal candidat. Si algú s'equivoca és el polític a l'hora de treballar per als vilatans i a l'hora d'enfocar la campanya.

Hi ha molts factors que s'han de tenir en compte a l'analitzar uns resultats, tot i que en el cas d'Arenys de Mar no hi ha dubte que les primàries d'Unió Democràtica han jugat un paper clau en els resultats obtinguts per Junts x Arenys. Què hauria passat si l'actual alcalde s'hagués presentat amb CIU? Què hauria passat si l'Estanis Fors no hagués creat el nou partit? No ho sabrem mai, però el fet és que l'actual alcalde no va rebre el suport d'Unió i va organitzar el seu propi partit, i ha estat el gran guanyador de les eleccions municipals a la nostra vila.

Els resultats a la nostra vila han estat singulars perquè el nombre de candidatures era singular. 10 opcions per a 17 llocs al Consistori comportava deixar candidats al carrer o bé repartir misèries. Finalment han estat 3 les candidatures que no han obtingut suficients vots per entrar a l'ajuntament, mentre que dues forces polítiques s'han endut la majoria dels vots.

Al marge de CIU, víctima de la decisió d'UDC, són ICV, PSC i SI, al meu entendre, els grans perdedors de la jornada electoral i m'atreveixo a trobar-hi possibles raons. Deixant de banda el pes de la marca dels partits polítics a nivell nacional, que expliquen coincidències en la resposta electoral en altres poblacions comparables, hi ha errors de campanya que els vilatans no perdonen. 

ICV ha fet una bona campanya, però s'ha oblidat que la valoració que es fa d'un partit és dels quatre anys de mandat i no només del darrer. Probablement la CUP ha convençut més en el seu discurs de transparència i participació, i això ha perjudicat a ICV.

El PSC no ha sabut vendre l'esforç i generositat del pacte de govern amb CIU, i a hores d'ara encara no saben si pactar va ser una decisió encertada, però al mateix temps el PSC local, a diferència d'altres municipis, està poc arrelat a la vila, no ha crescut ni engrescat noves generacions i a Arenys hi ha ICV i la CUP que mouen molts joves actius i participatius a la vila durant tot l'any.

Per acabar aquesta primera valoració d'avui, parlant dels perdedors, dir que l'agressivitat de SI i l'acusació de corrupció i favoritismes del govern actual, no ha agradat als electors que els han girat l'esquena, essent la candidatura menys votada, molt per sota d'ara fa quatre anys.

La prova del cotó de les primàries

Arran de la notícia de les primàries convocades demà a Arenys de Mar, per part de Solidaritat Catalana per la independència, em ve de gust parlar d'aquesta moda de les primàries, i deixar ben clar d'entrada que no és un crítica a cap partit en concret i molt menys el que ha motivat aquest meu escrit.

La incapacitat dels grans partits catalans, els tradicionals, per aprovar una llei electoral pròpia, més d'acord amb la realitat del nostre país i la situació social i política, i al mateix temps la pressió de la societat civil, ha fet que sorgís aquesta moda de celebrar eleccions primàries, que donen més protagonisme a les persones fins al punt d'obrir les urnes a persones alienes als partits en qüestió.

La solució té molts punts febles, alguns dels quals, quan l'exposes, caus en el risc de no ser comprès i fins i tot ser titllat de poc demòcrata. La realitat política actual és que els partits polítics són la base del moviment polític formal, i són ells els que presenten els candidats a ser elegits. El pes de la marca pesa molt i tot el que es fa al voltant de les persones és força simbòlic i poc efectiu.

Si fem un repàs a totes les eleccions primàries que hem pogut observar i participar, convindreu amb mi que el risc que els candidats dels aparells dels partits és gairebé nul. Per què? El PSC, a Barcelona, podrà dir que el seu candidat Collboni ha estat escollit democràticament en unes primàries, com també l'Ada Colau de Guanyem, cosa que no podran dir els candidats de CIU ni el PP, per posar uns exemples. Algú em pot convèncer que l'Ada Colau podia témer no ser escollida? Hi havia risc?

En el cas d'Arenys, aparco el cas de CIU que té uns components especials, qui ha pensat per un moment que en Ramon Vinyes no seria el candidat escollit en les primàries del PSC? o Acero de Solidaritat Catalana? o David Caldeira de la CUP? o la Isabel Roig a ICV? En el cas d'ERC crec, si no m'equivoco, que la decisió no es va posar a votació, ni tampoc al PP o C's.

Amb tot això no dic que les primàries dels partits estiguin manipulades, ni molt menys. Simplement que les primàries, ja sigui per manca d'experiència o per manca de voluntaris a entrar en la política, tenen un gran candidat, el que l'aparell del partit proposa, i la resta, si n'hi ha, es presenten sense cap possibilitat de sortir escollits.

Em poso al costat d'en Maiol Sanaüja quan es lamenta de la incapacitat de CIU, ERC, PSC i ICV, durant trenta anys, de pactar una llei electoral pròpia. És bo que quan anem a votar els nostres polítics locals, també tinguem en compte la marca que porten i que representen. Tots hem d'estar a les verdes i a les madures. Sempre hi ha coses que ens plauen i altres que ens comprometen, i no ho podem negar. Quan tindrem llistes obertes?

A Vic i Arenys de Mar CIU es disputa l'alcaldable

Sempre he pensat que no era només jo un nexe entre Vic i Arenys. Des del primer dia vaig veure que hi havia més semblances de les que podien pensar els lectors de la ciutat dels sants. Si bé és cert que la capital d'Osona es caracteritza pel nombre de convents i comunitats religioses, no és menys cert que Arenys li passa la mà per la cara, fins i tot en bisbes, encara que Synera no sigui seu episcopal.

És cert que hi ha diferències i el mar n'és un clar exemple, però les persones malgrat aquella mania de parlar en termes de tota la vida, no som tan diferents. La primera vegada que me'n vaig adonar va ser a Baget, un vespre mentre sopava en un petit restaurant on tenien la televisió engegada. Veien els mateixos programes que a Vic o Arenys. És així.

No som l'única parella de vigatà i arenyenca, i encara que el mar tira molt, tampoc estranya tant la residència en una o altra població. Aquí potser la meva parella discreparia un xic.

I podríem anar trobant semblances i punts d'unió, però el que avui volia tractar és la disputa entre les seccions locals de CDC i UDC a l'hora de nomenar el seu futur alcaldable. Cap d'elles vol trencar la Federació de CIU, però es resisteixen a cedir i aquests dies surten guspires per sota la porta.

A Arenys de Mar i a Vic, CDC ha presidit l'alcaldia de CIU durant molts anys, però en aquest darrer mandat ha estat el representant d'UDC. La lectura que es fa del pacte dins de la Federació no és la mateixa per una i altra part, i així estem.

D'Arenys de Mar n'he parlat darrerament arran de les primàries d'UDC en què l'actual alcalde va perdre la votació. A Vic, l'actual alcalde, d'UDC, va estripar el carnet i per tant no es tornarà a presentar. És per això que CDC vol recuperar l'alcaldia, però UDC no hi està d'acord.

Com podem veure, pel que fa a CIU, en aquestes dues poblacions, la batalla de les municipals ha començat molt abans, i no sabem si això els pot afeblir a l'hora d'enfrontar-se amb els altres partits polítics. Pel que fa a mi, seguiré escoltant l'estereofonia municipal.

Josep Manel Nogueras candidat a l'alcaldia per UDC

Tal com avançava dimarts passat, aquest diumenge l'Assemblea local d'UDC ha celebrat les eleccions primàries per escollir el seu candidat a liderar la coalició de CIU en les eleccions del mes de maig. De manera insòlita, tal com ho batejava dimarts, l'actual alcalde s'ha vist obligat a presentar-se en unes primàries. No es tractava de defensar l'alcaldia, sinó la representativitat dels seus companys de partit.

Estanis Fors, a diferència d'ara fa quatre anys, ha perdut les primàries i no serà el candidat que Unió proposi a Convergència perquè encapçali la llista de CIU a les eleccions municipals a Arenys de Mar. Fors era el candidat que CDC defensava per encapçalar la llista, però no UDC, el seu partit. Ara caldrà veure si Convergència Democràtica accepta el nou candidat i configuren la llista electoral amb Josep Manel Nogueras d'alcaldable.

Nogueras ja va ser temptat anteriorment per entrar a l'Ajuntament, però ha estat ara, després de la seva experiència al capdavant de l'Ateneu, primer en una comissió gestora i després encapçalant una candidatura guanyadora, que s'ha decidit acceptar la proposta d'Unió, i a diferència del que va passar l'any 2011 amb Francesc Fonayet, enguany Josep Manel Nogueras ha guanyat a Fors.

Estanis Fors somiava des de fa molts anys poder ser l'alcalde d'Arenys i, tot i les moltes dificultats que va haver d'afrontar, ho va aconseguir. Recordo com seguia el compte enrere de mesos i setmanes que li faltaven per ser nomenat alcalde de la vila. La voluntat de continuar quatre anys més amb la màxima responsabilitat municipal s'ha vist estroncada i desconec si aquest serà el punt i final a la seva incursió en la política.

La política és desagraïda i a vegades cruel. Sovint sembla que tot són flors i violes i només apreciem la part positiva, però en el rerefons hi ha situacions desagradables que costen de pair. De ben segur que avui és un mal dia per a Estanis Fors, a qui li envio el meu suport i ànims per continuar exercint d'alcalde de la vila que em va acollir. 

El nostre alcalde obligat a anar a les primàries

En les properes eleccions al Parlament de Catalunya ens trobarem que hi haurà molta gent que voldrà votar Pablo Iglesias, tal com passava abans amb Suárez o Felipe González. Sigui la Gemma Ubasart la candidata catalana o bé una altra persona, el pes el portarà el mediàtic Pablo Iglesias.

A les municipals pot passar una mica el mateix. En el cas d'Arenys de Mar, si l'agrupació local Podemos aconsegueix les 500 signatures per presentar-se com agrupació d'electors, els resultats que puguin obtenir difícilment serà mèrit o desmèrit del seu cap de llista que molt probablement poca gent coneixerà i vénen d'una ensopegada en el seu projecte social. Però això mateix podríem dir d'altres candidats i partits polítics.

El cas més evident, i no només a la nostra població, serà el d'ERC, que en les darreres eleccions municipals varen obtenir una gran davallada arreu, al marge dels mèrits o errors dels seus representants locals, i ara sense haver d'escarrassar-s'hi massa segur que experimentaran una forta pujada en tots els municipis catalans.

Tot això ens porta a afirmar que al nostre país la "marca partit" pesa molt i en canvi ben poc la persona que hi ha al capdavant, sobretot si no ha tingut experiència de govern. A Arenys, però, fins i tot havent presidit el govern municipal el propi partit qüestiona l'alcalde a l'hora de defensar l'alcaldia. M'imagino que es tracta d'un cas insòlit, però ja se sap que mai deixes de sorprendre't.

L'alcalde haurà de passar aquest diumenge la prova de les primàries per poder ser novament candidat i si ho aconsegueix haurà de continuar lluitant per compensar la davallada de vots que es preveu a CIU en la totalitat del país. Un nou repte per al nostre alcalde que se sumarà al de la regidora del PP, Belén Quintero, en l'enfrontament amb la Rosa Zaragoza si es confirma que es presenta com a cap de llista de C's. Poden ser unes eleccions molt animades i amb sorpresa final.

Pedro Sánchez té l'encàrrec d'escombrar Rajoy

Començo a escriure sense conèixer quin candidat del PSOE ha guanyat les primàries, encara que si hagués de fer una aposta ho faria a favor de Pedro Sánchez. Per què? doncs perquè Madina ha tingut la mala pensada de posar-se al costat del PSC, i això és cavar-se la tomba. El tercer en discòrdia crec que en cap moment s'ha cregut que tenia cap possibilitat.

El guanyador tindrà una tasca molt complicada: situar el PSOE en el lloc que li correspondria en situació normal. Inicialment el PSC semblava que no es decantava per a cap del dos, però el fet que Madina vingués a Catalunya i hi celebrés el míting final, faria pensar que ell era l'opció preferida.

Tenint en compte el discurs dels diferents candidats, Catalunya no hi perd ni hi guanya en cap d'ells, sobretot amb els dos únics que sembla que poden tenir possibilitats de guanyar. Com sempre, anar contra Catalunya fa guanyar vots a Espanya. 

El seguiment en directe de l'escrutini (75%), que es fa des d'Internet, assenyala que Pedro Sánchez va guanyant. La diferència respecte a Madina és prou gran com per pensar que Sánchez guanyarà les primàries.

Cal esperar que no es tracti d'un Zapatero 2, perquè aniríem servits. Del nou líder caldria esperar que desbanqués Rajoy i els populars del govern espanyol, si més no que el PP perdés la majoria absoluta que té al Congrés de Diputats i que ha provocat aquesta retallada de drets que estem patint.

Jordi Martí també plega

Encara que amb més calma les estripades de carnets del PSC es van produint i això no és bo. Potser sí que algú pensarà que millor que els crítics surtin del partit, però jo prefereixo la diversitat a dins, encara que sigui difícil i produeixi maldecaps. Hi ha persones que ho volen tot quadrat, que tothom pensi igual i que tothom faci cas al de dalt sense objeccions. Així és més fàcil de governar, però no s'ajusta a la realitat, perquè la societat és diversa, fins i tot entre les persones que han escollit la mateixa opció política.

Avui ha estat Jordi Martí, l'exportaveu socialista del PSC a l'Ajuntament de Barcelona, qui ha decidit sortir del partit, després d'haver-se enfrontat amb Jaume Collboni, entre altres, en les eleccions primàries a l'alcaldia de Barcelona.

La imatge que dóna Martí amb aquesta sortida és una mica borrosa. Costa una mica d'entendre i dóna la impressió que és arran de no haver aconseguit guanyar les primàries. Desconec si té un pla B, si anirà a Nova Esquerra Catalana, d'Ernest Maragall, o bé deixarà la política.

Tots plegats n'hem d'aprendre i tenir clar que ni només hi ha una veritat, ni aquesta és la nostra. Parlem molt de diàleg, però ens oblidem que a dins dels partits polítics també cal tenir-ho en compte. Les discrepàncies no són necessàriament dolentes, més aviat les considero positives, però s'han de saber portar. Plegar quan es perd em recorda quan jugàvem de petits i no sabíem perdre, llavors dèiem 'plego!'.