Una visita completa al Schönbrunn

Com acostuma a passar quan estic de vacances, la política al meu blog queda una mica al marge. En primer lloc perquè no la segueixo, no miro gaire les notícies (mentiria si digués que no sé res), em limito a llegir els grans titulars, i en segon lloc perquè la prioritat és gaudir dels dies de descans, si se'n pot dir descans anar de vacances.

Avui entre altres coses hem visitat el palau Schönbrunn. És impressionant! A diferència de l'anterior visita aquesta vegada sí que l'hem vist per dins. No sóc un gran amant dels interiors del palaus, però de tant en tant faig alguna excepció. Val la pena.

La reflexió d'avui seria al voltant del turisme i concretament del volum de persones que belluga d'un lloc a l'altre. M'agradaria parlar-ho amb en Xavier Roig, col·laborador els divendres al diari ARA, i molt crític amb tots els temes que tracta. M'agradaria saber si fa la mateixa crítica al turisme a Àustria que a Catalunya. A vegades penso que és massa crític amb les coses de casa, com si a fora es fes tot bé, i no sempre és així.

De la nostra experiència podria dir que no he vist estridències com passen al nostre país, però d'aquí on som, a Viena, no en tinc la mateixa informació que rebo de casa nostra i això fa difícil les comparacions.

A darrera hora ens hem llançat a l'aventura pujant a un tramvia desconegut, i no ens anat pas malament. Hem caminat una mica més del compte, però hem sopat la mar de bé. Aquí a Viena els plats són molts complets, fins al punt de tenir problemes per acabar-te'ls.

La Vanguardia prescindeix de Xavier Antich

Aquests dies hem pogut llegir que La Vanguardia ha comunicat al seu col·laborador Xavier Antich que no li publicaria cap més escrit. L'articulista ha denunciat aquest fet com un càstig per un dels seus darrers escrits en què criticava el ministre de Defensa, en funcions. La Vanguardia, però, ha respost dient que molts altres col·laboradors han criticat el ministre i continuen escrivint. 

Estem tan acostumats al blindatge del senyor Jorge Fernández Díaz que ja res ens sorprèn. En un estat democràtic en tota regla el senyor Fernàndez Díaz faria temps que hauria dimitit, o per voluntat pròpia o del president del govern espanyol. A Espanya, però, això de dimitir no se sap ben bé què és. Se'n parla molt i es reclama encara més, però no s'arriba a produir. La sensació que tens és ben clara, moltes persones que es dediquen a la política no ho fan tant com a acte de servei, sinó per interessos personals, ja siguin econòmics o de prestigi. Dimitir llavors és un trauma que ningú no vol passar.

És molt lògic que La Vanguardia vetlli pel bon nom del ministre, encara que fins al dia d'avui no ens hagi demostrat estar-ne capacitat i hagin aflorat les seves tendències autoritàries, per no dir-ho més clarament. A La Vanguardia no li cal que ningú li vagi a demanar que prescindeixi de tal o qual col·laborador, perquè la sintonia amb el ministre és bona. L'actual director de La Vanguardia és la "voz de su amo", que amb el seu nomenament va suposar un punt d'inflexió i convertir una tendència més central i oberta en un pur miratge.

M'imagino que Xavier Antich serà un més de la cadena de substitucions de col·laboradors, sempre a marxa lenta, perquè no es noti tant, deixant un pòsit per justificar-se davant de la gent més crítica amb el posicionament del diari. 

El bufó que desprèn odi

Llegint les declaracions d'Albert Boadella em fa pensar que tants anys fent de bufó se li ha anat l'olla.  Ha estat un personatge original, especial, únic. Li ha agradat anar sempre contra corrent, destacar en les notícies, ser protagonista, però sobretot polèmic. 

Els que tenim ja una edat recordem molt bé tota la campanya per la llibertat d'expressió, l'obra 'la torna'... els partits democràtics varen signar un document a favor de la llibertat d'expressió com a dret fonamental de la persona. 

A vegades pensant en Boadella em ve a la memòria aquelles manifestacions i em sembla impossible que ens moguéssim per la mateixa persona. Sens dubte el personatge ha fet un canvi molt gran. La seva obsessió per atacar les institucions catalanes l'ha embogit fins arribar a dir el que està dient aquests dies. No pot suportar que els catalans puguin qüestionar la prepotència del govern i institucions espanyoles. De ser una víctima del franquisme s'ha convertit en un col·laborador del govern més radicalment conservador d'Espanya.

Boadella continuarà fent de bufó, encara que se li escapa l'odi per entremig de les dents, però la seva credibilitat ja fa temps que la va perdre. Molt abans d'ensenyar-nos el cul.