Amb tantes històries de pancartes no sé si riure o plorar. Ja entenc que el missatge és clar i l'interès per penjar-les o fer-les despenjar també, però el problema és que a part d'aquest moviment de pancartes no hi ha res més, sobretot res d'important. Ens quedem en les formes, però no tenim contingut.
Ja estic d'acord que tot s'ha d'il·lustrar i que les formes són importants, però no més que els continguts, i ara estem buits de contingut. No sabem on som ni on volem anar, si més no com ho podem fer amb un mínim de garanties i no tornar a caure en la mateixa pedra.
Si tinguéssim tots plegats una mica més del sentit de la decència, ningú s'hauria d'oposar a reclamar explícitament la llibertat dels presos polítics, dient-ne el nom que més els agradés. No és just tenir els presos tant temps en presó preventiva i per això estiguis d'acord amb la seva actuació o no, no hauries de permetre-ho. En aquest cas a ningú li faria nosa la pancarta ni el llacet groc.
Concloure que manifestar-se amb un llaç groc és partidista i per això, en precampanya electoral, l'obliguen a despenjar, és una mica de cinisme i interpretar interessadament la Justícia. No és estrany, doncs, que malfiem de la justícia espanyola i no esperem res de bo de la sentència.
Veurem què passa amb la pancarta penjada ara reclamant el dret d'opinió i d'expressió. En una situació normal, i un país normal, només els antidemocràtics hi haurien d'estar en contra, però coneixent com actua la justícia a Espanya, és probable que també es consideri partidista i la facin treure. En tot cas, si aquesta és la raó, hauríem de concloure que els partits unionistes, en aquest cas, no són partits demòcrates, perquè no estarien defensant la llibertat d'expressió i opinió.
