Educació, respecte i representativitat

El diari ARA es feia ressò de la decisió de la Comissió de l'Estatut dels diputats del Parlament de Catalunya, encarregada de vetllar pel compliment del Codi de Conducta a l'hemicicle, en què es proposa la sanció per a Sílvia Orriols, d'Aliança Catalana, i Joan Garriga, de Vox. 

És necessari que les institucions públiques disposin d'un codi de conducta que s'ha de respectar i, si s'incompleix, sancionar els infractors. No pot ser que, amb l'excusa de la llibertat d'expressió, es pugui insultar i difamar a la lleugera. 

Cada vegada és més usual sentir insults i frases xenòfobes i racistes, però a les institucions públiques s'ha de vetllar de manera contundent que no es reprodueixi allò que sentiràs al carrer o en un bar. Els nostres representants polítics han de ser exemple de comportament i se'ls ha d'exigir més que a ningú la bona pràctica i conducta.

Acostumem a dir que el Parlament és la reproducció de la realitat del país, però això no ha de significar que es pugui dir qualsevol cosa irrespectuosa. És per això que s'elaboren aquests codis de conducta i, com qualsevol llei o reglament, s'han de fer complir.

No sé si tot acabarà en no res, com estem acostumats a veure. Hi ha uns comportaments que estan molt fiscalitzats i sancionats i d'altres que passen per la porta gran sense conseqüències. Ho veiem en les comissions parlamentàries, però també en sentències judicials. D'aquí que la confiança cap a les institucions públiques cada dia estigui més qüestionada, i per això el populisme, de la mà de l'extrema dreta, va guanyant terreny.

Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!

Criticar, no importa què!

Avui a l'hora de dinar, aprofitant que estava sol a casa, se m'ha acudit engegar la televisió. Tenia sintonitzat el canal 3/24 de la televisió catalana i estaven retransmetent una compareixença del líder del PP, el senyor Feijóo. No he tingut temps d'assabentar-me des d'on es feia la retransmissió ni el motiu, ja que he hagut de tancar corrents la televisió per evitar posar-me més nerviós del compte. He pogut escoltar tan sols la resposta i agraïment del senyor Feijóo al representant de Vox, i l'inici de la intervenció de la representant del PSOE. No podia aguantar més.

Crec que els nostres polítics s'haurien d'adonar que els seus discursos cansen, bàsicament pel fet que aprofiten qualsevol excusa per atacar l'adversari, col·locant-se medalles i malparlant l'adversari, simplement pel fet de ser antagonistes i aspirar a aconseguir o mantenir el poder, segons sigui el cas, sense importar-los gens de què es tracta el debat.

Aquest cansament propicia que la gent deixi d'anar a votar quan es convoquen les eleccions, o es decanti per formacions polítiques sense experiència de govern i amb discursos populistes i enganyosos. La conseqüència és el deteriorament de la convivència, la concentració de la riquesa en poques mans, incrementant el desequilibri social i econòmic de la nostra societat i, si em forceu, l'amenaça de conflictes bèl·lics i un daltabaix.

Puc entendre, però no justificar, que tot s'encomana, i veient el paper que juga el president dels EUA, ja no es pot fer més el ridícul. El problema és que té molt poder i pot fer molt mal.

Seria demanar molt que els polítics de torn es dediquessin a construir en lloc de destruir sistemàticament, sense aportar alternatives viables i coherents? Els ciutadans els ho agrairíem.

L'activitat del port d'Arenys

En declaracions a Ràdio Arenys, el president de la Confraria Sant Elm, el senyor Antoni Marzoa, informa que el port d'Arenys representa el 46% de l'activitat industrial de Catalunya, i que la meitat d'aquesta riquesa la genera el sector pesquer. Estem parlant d'unes xifres molt importants i que probablement ens venen de nou, potser perquè encara vivim massa d'esquena al mar.

El port d'Arenys de Mar aglutina tres sectors importants com són l'industrial, amb més d'una drassana força activa, el pesquer, amb una flota que ha anat de baixa, però que es manté malgrat les adversitats, i el lleure, amb un Club Nàutic molt actiu i el Club de Pesca Mar Esport, amb una gran quantitat de socis.

En l'entrevista, el president Marzoa parla de les dificultats que posa Europa en el control de la pesca, marcant unes limitacions que fa difícil la continuïtat de la seva pràctica i que provoca un rebuig important. Trobar l'equilibri entre la protecció de la fauna marina i l'explotació pesquera no és fàcil, però a vegades es troba a faltar sensibilitat. Cal millorar la pràctica pesquera de respecte al medi ambient, i des de les institucions, valorar aquest esforç.

Avui, precisament, en el control parlamentari al president del govern català, la intervenció del representant de Vox, parlava dels greuges de la política europea respecte als pescadors. Al meu entendre era un discurs populista i amb tota la intencionalitat política, sense que es desprengués una sensibilitat real cap als professionals de la pesca. De totes maneres, això és el que s'acostuma a fer: trobar un problema i tirar l'aigua al propi molí.

És bo que sapiguem valorar tot allò que passa a casa nostra i no només les desgràcies, i donar suport dins les nostres possibilitats. Parlar de menjar més peix o mantenir les peixateries que venen peix fresc és un altre tema a comentar i que complementa l'esforç que puguem fer per mantenir la indústria de la pesca a la nostra vila. 

Contundents contra l'odi

Arran dels fets provocats per Vox al Parlament de Catalunya, penjant cartells amb la imatge de l'expresident Lluís Companys titllant-lo d'assassí, la resta de grups parlamentaris s'han unit per recriminar l'acció i exigir mesures en contra d'aquest fet, però també de la proliferació de declaracions feixistes i xenòfobes, no només dels diputats de Vox, sinó també d'Aliança Catalana.

És clar que, veient com està evolucionant el món occidental, amb l'auge de l'extrema dreta a les institucions, cal omplir de contingut els reglaments que les regulen, per condemnar i rebutjar segons quines afirmacions que són ofensives i irrespectuoses amb els drets humans de tota la població, sigui quina sigui la seva condició i procedència.

Aquests reglaments han de preveure que no es poden fer manifestacions d'odi en sessió plenària i autoritzar el seu president o presidenta a expulsar de la sala qui no s'atengui a les normes de comportament i expressió. Avui és una necessitat, veient com les formacions ultradretanes acostumen a utilitzar expressions d'odi, disposar d'aquests articles per no haver de suportar l'ofensa de sentir segons quines declaracions.

La diversitat d'opinió sempre serà rica i beneficiosa si es respecta l'altre i no es fa un judici ideològic interessat, insultant per raó de religió, raça, sexe o procedència. Els parlaments o consistoris municipals han de servir per expressar les idees, defensar els programes i propostes, però mai s'han de convertir en una claveguera on s'escoltin discursos carregats d'odi, que no se sustenten en res més que la ràbia interna per no acceptar la diversitat. No acceptar l'altre com a persona amb tots els seus drets democràtics.

No es pot insultar l'adversari o el diferent, ni tampoc embrutar la imatge dels que no hi són, amb calúmnies sense cap més raó que la voluntat d'ofendre els que pensen diferent. Des d'aquí tot el meu suport a les forces democràtiques per combatre aquesta xacra que cada vegada es fa més gran.

Perquè Trump no s'enfadi gaire

Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.

Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.

No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.

També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.

Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.

Deixar de fer el ridícul

Si es confirma la retirada de RTVE d'Eurovisió potser serà la manera de deixar de fer el ridícul any rere any. Haig de confessar que no segueixo el festival des de fa molts i molts anys, i simplement llegeixo la notícia que apareix l'endemà, amb la posició final del representant espanyol, o la representant. Si no tinc mala memòria, en dues ocasions Espanya es va endur el primer premi, i varen ser dos anys seguits a la dècada dels seixanta del segle passat. Fa més de cinquanta anys!

He llegit la notícia que el president de la televisió espanyola planteja la retirada si no s'exclou Israel. Una mesura de força contra la presència d'un país on el seu exèrcit està cometent un genocidi que podem veure en directe per televisió.

És curiós que els moviments contraris a Israel es manifestin en espais i activitats esportives i culturals i no hi hagi una pressió més enèrgica en l'àmbit econòmic i polític. És cert que el president espanyol s'ha manifestat en contra de l'acció israeliana, però no acabo de veure en què es tradueix. Potser és que la cosa va lenta i s'anirà concretant amb el temps.

I és molt trist que sigui el genocidi a Gaza un altre element de discòrdia entre els dos grans partits polítics espanyols, amb l'intent del PP de desgastar el govern i aconseguir la convocatòria d'eleccions, amb l'esperança que tot canviï i puguin accedir a la Moncloa. Amb Vox o sense?

Aquest cap de setmana Vox ha celebrat un acte que els ha d'afavorir l'augment de simpatitzants i futurs votants, en detriment del PP, però també de la majoria d'espanyols. Com ja està passant a molts països europeus, l'extrema dreta està guanyant terreny a la dreta moderada, encara que a Espanya de moderada no en té res.

Per tot plegat, ens toca viure els darrers temps d'una esquerra poruga que encara governa, però que té els dies comptats si la cosa no fa un gir de cent vuitanta graus, que no sembla que hagi de passar. A veure, de moment, què decideix el consell d'administració de la televisió pública espanyola, i si això pot ajudar que des d'altres àmbits s'ampliï la pressió a l'estat d'Israel.

Votar per molestar

Tenim la sensació que els partits polítics de l'oposició voten en contra les propostes del govern de torn simplement per molestar i posar pals a la roda. Això és la impressió que es té des de la posició del govern o quan ho mires des de fora sense entrar en detall. Seria bo, però que a l'hora de jutjar els vots contraris examinéssim bé si les propostes presentades estan ben pensades, a qui beneficien i, sobretot, si el resultat de la seva aplicació té un abast majoritari i satisfactori per a la societat.

Ho dic perquè en els darrers temps hem presenciat situacions esperpèntiques, algunes d'elles motivades per la mala redacció de noves lleis o modificacions de les existents. Sembla com si hi hagués un nivell baix dels legisladors a l'hora de redactar les lleis i es deixessin detalls importants que després s'ha de córrer a modificar.

Aquests dies és notícia la proposta de reducció de la jornada laboral a trenta-set hores i mitja a la setmana, i que ha caigut per manca de suport parlamentari. Sabem que el govern socialista necessita el suport d'un conjunt de partits polítics, per compensar el vot contrari sistemàtic de Vox i PP, però té a Junts com el cigró a la sabata que li fa mal a l'ull de poll.

Junts ha votat en contra, argumentant que la mesura no beneficia les petites i mitjanes empreses, que a Catalunya conformen la base econòmica. És cert que cal treballar perquè els treballadors tinguin més temps lliure, però tampoc es pot oblidar què representa la reducció d'aquesta mitja hora diària de treball a les petites empreses. S'ha d'analitzar bé i trobar la manera que tothom en surti beneficiat. 

Trobo a faltar, en defensa dels treballadors, temes tan importants o més com són l'increment salarial i les condicions dels llocs de treball. Entenc que són temes més complexos que no pas retallar hores de treball, a l'hora de plantejar-ho, però ben segur que els treballadors agrairien que els sous augmentessin, i no hi hagués una pèrdua continuada del poder adquisitiu, i que els llocs de treball tinguessin unes condicions mínimes per exercir la seva feina. També que es tingués en compte la necessitat de la formació permanent i les possibilitats de millora i ascens dins de les empreses. Em fa l'efecte que sindicats i govern estan més de cara a la galeria que no pas de resoldre els veritables problemes del món laboral.

Què més hem de fer?

Cada dia llegeixes comentaris i notícies d'actes en contra del genocidi d'Israel a Gaza. Ho llegeixes emprenyat perquè saps que no hi ha manera d'aturar-ho. Ho hem dit molt clar i arreu, però l'exèrcit israelià continua matant víctimes civils amb total impunitat. Què més hem de fer?

Demà sortirà de Barcelona l'anomenada "flotilla" per dirigir-se a Gaza. Sabem d'entrada que no servirà de res. Com tampoc serveixen tots els bastons a les rodes que es col·loquen a Trump, però que no aconsegueixen aturar la repressió que s'ha proposat tirar endavant des del primer dia.

Aquest sentiment d'impotència, encara que no vulguis, va minant la teva consciència fins al punt que et sents trist i no saps per què. Personalment, no tens res per queixar-te, però la situació del món, en aquests moments Gaza i Ucraïna en són els protagonistes, encara que no siguin els únics llocs on la injustícia és present, fa que el teu estat d'ànim sigui negatiu.

Llegia un article que ens parlava de la sensació de final de legislatura a Espanya, després d'un estiu farcit de polèmiques, no només pels incendis. I pot ser sí que s'acabaran convocant eleccions anticipades, però aquesta no és la qüestió que més ens preocupa, tot i que les conseqüències d'una victòria del PP i Vox al país poden ser claus per al nostre futur i els nostres drets. El problema principal en aquests moments és la malaltia que pateix el sistema democràtic a Occident, i les poques perspectives de sortir-ne airosos a mitjà termini.

Caldria reflexionar molt bé què podem fer per salvar el món, i això ho podem aconseguir començant per casa nostra. Si som capaços de transmetre la necessitat de recuperar els valors que com a societat hem anat perdent. Les petites coses que fan un tot i que ara ens han deixat a l'estacada. La feina de cada dia al nostre entorn té la seva importància. Ens ho hem de proposar, malgrat que sigui clar que els aires que ens arriben no són els més propicis per iniciar cap aventura. Ens hi hem de fer i ho superarem!

Milers d'hectàrees calcinades

La política espanyola ha assolit un nivell que resulta francament repugnant. No pot ser que els dos grans partits espanyols que en algun moment o altre han governat el país, es dediquin a fer política barata mentre mitja Espanya viu un drama desesperant. Milers d'hectàrees cremades i amb el foc encara encès, i es dediquen a tirar-se els plats pel cap quan s'haurien de centrar a resoldre la situació i treballar per aconseguir mesures preventives.

Que partits polítics com Vox, sense escrúpols juguin a enredar la gent i fer proclames populistes es pot entendre. Sempre hi haurà carronyes. Que els dos grans partits caiguin en la miserable situació d'intentar confondre la gent i barallar-se amb qualsevol excusa, en lloc de col·laborar en resoldre la situació que es viu al país, no es pot entendre ni justificar de cap manera.

El que està passant aquests dies a una bona part de l'estat espanyol, amb tantes hectàrees de terreny calcinades mereix una reflexió seriosa que no es veu possible amb els polítics que tenim. Ara cal apagar el foc i reconstruir tot allò que s'ha malmès, però s'han d'asseure a analitzar què es pot fer per mitigar els efectes del canvi climàtic, cada vegada més devastadors.

És evident que, en primer lloc, cal acceptar que el canvi climàtic és una realitat. No sé si la gent del PP ho té assumit o bé encara creu que és cosa de l'esquerra. Una bajanada. Si no acceptem els fets, ja podem plegar!

Les imatges que veiem per televisió dels incendis de Galícia, Castella i Lleó, i Extremadura són esgarrifoses. Em poso a la pell de la gent que hi té les seves propietats, la seva vida, i em corprèn. No puc imaginar-me que els incendis hagin estat provocats. Em costa de creure que hi pugui haver gent tan salvatge i cruel. Vull pensar que són fruit de causes naturals o, com a molt, descuits imperdonables de persones que no han estat prou prudents. Que ja és trist. Desitjo que el temps canviï i ajudi a apagar les flames i tornar a la normalitat. Una normalitat que per a moltes persones trigarà anys a recuperar.

És estiu, però passen coses

Es nota que és estiu perquè tot plegat està una mica més tranquil que durant l'any. La mateixa premsa escrita s'ha buidat de contingut, aquell que complementa les notícies del dia, amb articles d'opinió i continguts pedagògics. Ara ens quedem amb les engrunes i aquelles notícies amb què ens sorprèn l'escàndol, la catàstrofe o la xafarderia.

Malgrat tot, passen coses i algunes no ens agraden. Es mantenen proclames xenòfobes i decisions polítiques que ens demostren que hem perdut el nord. No és la calor de l'estiu, sinó ments pertorbades que cada vegada agafen més força amb una imatge d'involució que fa feredat.

A finals de juliol el ple municipal de Jumilla, a la província de Múrcia va aprovar, amb els vots favorables del PP i l'abstenció de Vox, una moció totalment racista disfressada perquè no cridés l'atenció, però que no ho ha aconseguit, on es prohibeix l'ús d'instal·lacions esportives per a activitats no esportives. 

La realitat del nostre país és que hi ha confessions religioses diferents de la catòlica que no disposen de locals o edificis prou grans per encabir-hi tots els seus feligresos en festivitats importants. El recurs d'utilitzar grans instal·lacions és el més habitual. Passa arreu. Negar la possibilitat del seu ús per a actes religiosos deixa en evidència la voluntat d'anar contra els musulmans.

La bona notícia és que la Conferència Episcopal Espanyola s'ha manifestat al respecte, criticant la decisió de PP i Vox. No sempre tenim l'oportunitat de veure que els bisbes catòlics espanyols es posicionin en contra de la dreta i la ultradreta. Sempre podem trobar-hi la part positiva.

El govern de l'estat ha dit que ho investigarà. No sé si aconseguirà que es faci marxa enrere en la decisió. No sé si la disfressa serà prou bona per evitar el que seria lògic i intel·ligent. En tot cas atiar la guerra contra els immigrants és una mala praxi que només pot portar disturbis i problemes greus de convivència. Hi ha moltes mesures a prendre per intentar conviure en la diversitat, i fer-ho de la manera més planera possible.

El principi d'ordinalitat, ni se l'espera!

Disculpeu-me si m'he perdut alguna cosa. Tal com us comentava ahir, he estat desconnectat i haig d'anar entrant a poc a poc a l'actualitat. Començo pel finançament i en concret pel principi d'ordinalitat. Jo em pensava (és un dir), que aquest govern espanyol tan progressista (el més progressista de la història d'Espanya), tenia molt clar el principi d'ordinalitat. Sembla just, oi? Cal ser solidaris, però no buidar les butxaques i haver d'anar a pidolar.

Sembla que ara el govern de Madrid no veu bé això de l'ordinalitat i diu que no ho aplicarà. Llavors en què quedarà tot plegat? Un nou engany del govern de torn de Madrid? No són cosins-germans amb el PSC? 

Parlant seriosament, he de dir que no m'he cregut mai que arribaria un dia que el govern de Madrid parlaria de veritat de solucionar el dèficit fiscal i anar al que és just. Tot i que podia semblar que ara eren molt amics, i a més necessiten els vots dels independentistes i, per tant, seria l'hora de posar-hi ordre, doncs no! Ni així!

La qüestió és anar donant llargues i no resoldre res. I nosaltres, mesells, ens ho anem empassant tot, i no diguis res perquè et tractaran d'insolidari i no sé què més. Està vist i comprovat que no en tenen cap mena de ganes i que només volen passar el temps sense que ens revolucionem, els anem votant a favor, perquè tenim a sobre l'espasa de Dàmocles, que a Espanya s'anomena PP-Vox.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Ni m'interessa ni m'aporta res

No he seguit la manifestació convocada per Feijóo a Madrid i que, segons diuen les notícies, ha reunit unes cinquanta mil persones. No l'he seguit perquè no m'interessa gens ni mica. No m'interessa perquè no aporta res. És una manera de desgastar el govern i no pas de fiscalitzar-lo, que seria la seva obligació.

El nostre sistema democràtic ofereix la possibilitat d'escollir els nostres governants cada quatre anys. No sempre la força guanyadora aconsegueix formar govern, si no obté la majoria absoluta i no és capaç de sumar amb altres partits polítics. Això, pel que fa a Espanya, li va passar al Partit Popular, i si ens fixem en l'Ajuntament de Barcelona, a les darreres eleccions, ho va patir Junts.

Quan un partit polític es queda a l'oposició té l'obligació de fiscalitzar l'obra de govern, procurant que es facin bé les coses. No li faran com ell voldria, però ha de mirar que s'actuï correctament, fent bon ús dels recursos públics i, fins i tot, observant si aquelles promeses electorals s'estan complint o no. Dedicar-se tot el temps a exigir que s'acabi el mandat o la legislatura, segons el cas, per convocar noves eleccions i a veure si s'aconsegueix canviar els papers, és una mala praxi i una presa de per als ciutadans.

S'ha dit molt que Feijóo encara no ha exposat què faria de diferent si ell residís a la Moncloa. Què podríem esperar d'ell i del seu partit polític si estigués governant. Simplement, s'ha dedicat a demanar al president del govern espanyol que plegui i convoqui eleccions. Això és una desautorització de la mateixa capacitat de governar. És paper mullat. És enredar la perdiu i només buscar el poder per al poder.

És per això que no m'interessa el que em puguin dir, al marge del que puc pressuposar que passaria si arribés a governar amb l'ajuda de Vox, si ens fixem què està passant a les autonomies que estan sota d'ells. Si afegim l'actuació esperpèntica de la presidenta madrilenya a la trobada de presidents d'aquest divendres, ja no cal dir res més al respecte.

I amb això no defenso l'actuació de l'actual govern. Estic amb desacord amb moltes coses, i la primera que em ve a la memòria és l'incompliment de la derogació de la llei mordassa, que va prometre en campanya electoral. Una cosa no treu l'altra, però el que sí que fa és que no hi dediqui ni un segon a escoltar què diuen des de la plaça d'Espanya de Madrid.

En què quedem? Volem escriure bé o no cal?

Avui potser no hauria d'escriure el post, després de vint anys de fer-ho diàriament. I dic que potser no l'hauria d'escriure pel perill de no dir-la gaire grossa.

Quan em disposava a iniciar l'escrit m'he assabentat del canvi d'opinió del Departament d'Ensenyament del nostre país sobre l'ortografia als exàmens de selectivitat. És evident que des de fa una colla d'anys tenim un problema, i aquest és la manera com funciona la Conselleria d'Ensenyament amb canvis de criteri constantment, però també amb criteris que fan vergonya.

Els meus fills, que són encara prou joves, parlen de la generació actual dels estudiants, com si ells tinguessin cinquanta anys. S'adonen que avui no s'exigeix com s'exigia en la seva època d'estudiant. Imagineu-vos si ho comparéssim amb la nostra generació, aquells que estem a punt de fer la setantena.

L'altre dia s'anunciava que les faltes d'ortografia només restarien punts en les proves de llengua, cosa que permet que en les altres disciplines els correctors els caigui la cara de vergonya llegint segons quines paraules o frases fins i tot inintel·ligibles. No anem bé!

Al final dels estudis obligatoris els alumnes obtenen el nivell de català que els eximeix de les proves que en el nostre temps havíem de superar si volíem accedir a segons quins treballs. Llavors entens per què la gent escriu tan malament. A la meva època disculpàvem els nostres pares que escrivíssim malament en català, perquè no havien tingut l'oportunitat d'estudiar-lo. Ara, que els alumnes l'han pogut estudiar, també els haurem de disculpar? De què? De ser governats per uns ineptes?

Ens queixem i lamentem tot el que està passant al País Valencià o les Balears en contra del català, pels pactes de govern de Vox i PP. Certament és lamentable i vergonyós. Però potser ens hauríem de preocupar del que està passant a Catalunya, amb un Departament d'Ensenyament que caldria reformar de dalt a baix. Són massa anys d'actuacions anòmales i distorsionadores. El nivell formatiu és cada vegada pitjor, i no sé si en tenen la culpa els mestres i professors, o els nostres dirigents que naveguen dia rere dia, sense tocar de peus a terra, ni saber dirigir la nau.

Friedrich Merz, nou canceller alemany

Friedrich Merz ha estat escollit nou canceller d'Alemanya, en segona votació. Un canceller conservador que s'assegura la presidència gràcies al pacte amb els socialdemòcrates, un fet que a casa nostra és impensable. A Espanya el PP va acompanyat de Vox, l'extrema dreta, gràcies als quals pot governar a diferents comunitats autònomes, i és l'alternativa al partit socialista, ara al govern.

Ja no parlem de cordó sanitari. Això és història. Cada vegada hi ha més estats europeus on l'extrema dreta té opcions de governar, si no ho fa ja, amb l'empenta que els ha donat la victòria de Trump als EUA. Un president perillós per a tothom, sobretot per qui té menys recursos i és més vulnerable.

La vista la tenim posada a Alemanya, com si es tractés del model a seguir i l'exemple edificant per a una Europa democràtica respectuosa amb els immigrants. Avui, doncs, tot i que semblava dat i beneït, estàvem pendents que no succeís res estrany i es confirmés la cancelleria de Merz. 

Si retrocedíssim uns quants anys enrere i algú ens digués que beneiríem l'elecció del nou canceller, ens diríem que ens hem begut l'enteniment. Vist el moment actual, amb tot el que està passant, es tracta d'una oportunitat de no posar al mateix sac a Alemanya i continuar somiant que la pandèmia de l'extrema dreta serà passatgera i que la normalitat i la salut democràtica tornaran a ser presents. 

Aquest túnel, gris i fosc, l'haurem de passar de la millor manera, i que sigui ràpid, i a veure si no hi ha fets irreversibles que ens condemnin a repetir passatges negres de la història. 

Continuem parlant de finançament

Quan llegeixo notícies sobre el model de finançament de Catalunya, dins d'Espanya, i la necessitat de la seva reforma, ric per no plorar. Com en la majoria de temes que tenen a veure amb la relació entre Catalunya i Espanya, no és res més que la cançó de l'enfadós. 

Avui era el Cercle d'Economia qui es manifestava apostant per un sistema federal, res a veure amb el model basc i navarrès. Podem entrar a valorar-lo, però el més important és recordar que l'actual model data del 2009 i que havia de reformar-se al cap de cinc anys. N'han passat setze i el més calent a l'aigüera. I no és que se n'hagin oblidat, perquè el tema surt a l'agenda cada dos per tres. El problema rau en el fet que no hi ha cap voluntat política de resoldre-ho. Ja els va bé com funciona, en perjudici de moltes comunitats, entre elles la catalana.

Un mal finançament provoca dèficit en tots els camps i una incapacitat per resoldre les emergències que se succeeixen encara que no vulguis. Ens trobem que tenim problemes greus en transport, en sanitat, en educació, com a columnes bàsiques de qualsevol societat, per no parlar d'altres àmbits no menys importants, però que gairebé ja no hi somiem.

El Cercle d'Economia defensa la doble tributació, compartint impostos l'Estat i la Generalitat, on cada administració pugui fixar els paràmetres i criteris independentment de l'altra. No veuen bé l'existència de dues agències tributàries, l'estatal i l'autonòmica, sinó que donen suport a la participació conjunta en una sola agència tributària.

Diguin el que diguin, però, des de la resta d'Espanya, amb la pressió de partits com el PP i Vox, i bona part del PSOE, ho criticaran dient que els catalans no som solidaris i que som rics gràcies a ells. Com si no tinguéssim un alt índex de pobresa, i no fos totalment falsa la seva crítica. 

És per tot això que tinc molts dubtes que es pugui avançar en la reforma, malgrat els acords verbals, o potser fins i tot escrits, entre el partit socialista espanyol i els partits independentistes catalans que li donen suport i el mantenen en el govern de l'Estat. 

Tots a l'una, sense trampes

La votació del decret òmnibus, ahir al Congrés de Diputats, em serveix per demanar als partits polítics, tant al govern com a l'oposició, més honestedat i menys ànsies de protagonisme. Em pot agradar més o menys la decisió de Junts, PP i Vox, de votar-hi en contra (jo soc pensionista), però ho puc entendre. De la mateixa manera que un govern juga brut quan posa en un mateix decret temes ben diferents, amb elements sensibles, per aconseguir el vot a favor de l'oposició, aquests també juguen amb el fet de saber que els seus vots són necessaris, per votar-hi en contra. Si no es pensa en la gent, s'estan equivocant.

Hi ha prou arguments per defensar els uns o els altres, i podríem estendre'ns-hi molt fins a fer-nos mal. Em limitaré a dir que no entenc l'oposició destructiva, la que sempre diu que no, sense arguments vàlids, anteposant els seus interessos de partit a les necessitats i voluntat de la ciutadania. Tampoc entenc l'abús de poder de qui governa, si no té la capacitat d'escoltar i no valdre's d'una possible majoria absoluta aconseguida un dia, per fer passar per l'adreçador a tothom, durant quatre anys.

Un bon exercici de la política es demostra amb la capacitat de negociar, amb la intenció final de millorar la situació de la ciutadania, sobretot la més vulnerable, la que requereix més suport de l'administració pública, que ha de vetllar per minorar els desequilibris i esmenar les injustícies que es produeixen sovint.

I per això el meu compromís a treballar per trobar la millor solució a tots els problemes que sorgeixen a la nostra societat, des del meu coneixement, responsabilitats i capacitat d'actuació, sense pretendre posar-me medalles, i només pensant en el bé comú. Malauradament, hi ha polítics que prefereixen fer llenya de l'arbre caigut, si això els beneficia personalment o com a partit. I per això observes actituds que no pretenen sumar, sinó restar. I això ho podem veure a escala mundial, nacional i local. 

Seria bo que tots plegats fóssim conscients del paper que juguen els nostres polítics, des del seu lloc de responsabilitat, govern o oposició, i ho tinguéssim en compte a l'hora de donar-los el nostre vot, quan se'ns permet opinar. Si a la meva vila hi ha un problema a resoldre, o una millora a aplicar, tots ens hem d'arremangar.

Celebrar els cinquanta anys de què?

No acabo d'entendre els actes de celebració de la mort del dictador. Què volen que celebrem? La mort al llit d'un dictador que va reprimir-nos durant quaranta anys? Cinquanta anys de llibertat perquè el dictador va morir tranquil·lament al llit? Quin mèrit hi ha? Celebrar...

Franco va aconseguir mantenir-se al poder fins a la mort. Ningú va aconseguir fer-lo fora i reinstaurar la democràcia. Els fets varen ser purament naturals, i el successor va ser l'escollit pel dictador. On són els mèrits per celebrar alguna cosa?

Diuen que pretenen que els joves prenguin consciència de la història d'Espanya i valorin la llibertat que atorga un sistema democràtic. No acabo de veure que un reguitzell d'actes recordant la mort del dictador sigui el millor per enfortir els sentiments democràtics i fer obrir els ulls a la gent, sobretot a totes aquelles persones nascudes després de mort del dictador.

I amb això no em poso al costat dels detractors d'aquestes celebracions, PP i Vox. Aquests no ho volen perquè els agradaria continuar vivint en un sistema dictatorial, on uns pocs puguin dominar la resta. De fet, molts d'ells són hereus directes de les persones que varen fer possible que un sistema repressor es mantingués viu durant tants anys. Són hereus perquè de supervivents d'aquell període en quedem menys dels que veiem sortir al carrer amb el braç alçat, amb simbologia franquista i exaltant el dictador.

Difícilment em veureu en cap acte dels que es puguin programar per aquesta efemèride. Seria molt millor que es dediquessin tots els esforços per consolidar la democràcia al nostre país, millorant la situació de moltes famílies que continuen oblidades i que, com a molt, reben subvencions degradants, com li agradava fer al dictador.

També és cert que els catalans celebrem l'onze de setembre, una derrota que ens ha impedit avançar com a país lliure i sobirà. Potser és, seguint aquesta dinàmica, l'única manera que tenim de commemorar els fets històrics del nostre país. No m'hi veureu!

Per què dimitir?

Per què dimitir si la culpa és dels altres? Ningú no el va avisar. Li trucaven des d'un número que desconeixia. La consellera no sabia que es podien enviar avisos al mòbil. Madrid no els va dir que plouria tant i que podria causar tantes víctimes. Els manifestants estan manipulats. Són aquests catalans tan dolents que venen aquí no pas per ajudar a les víctimes, sinó a fer política. Ell sí que pensa en la gent i està al seu servei. Ell ho va fer tot bé. Per què hauria de dimitir?

Els temps estan revolucionats. Si Trump pot ser president dels EUA, per què no ho pot ser Mazón a València?, o Díaz Ayuso a Madrid?, o Meloni, primera ministra a Itàlia?

La inconsciència i l'insult sistemàtic estan servits. És això el que compta. El bon fer i les bones actituds són coses del passat. Són coses d’una altra època. Som vells i retrògrades. Estem fora de joc. Ens hem de retirar i donar pas a una altra manera de governar. Visca la llibertat! Qui no hi arribi que s’aguanti! Només serveixen els millors. Per què pensar en el bé dels altres? Tenim prou feina a casa. Els de fora no han de venir a fer-hi res. Que s’espavilin a casa seva. Si han nascut en un país en guerra i disbauxa no és el nostre problema, però si en podem treure un bon profit de les seves riqueses naturals o de la mà d’obra barata, ja ho pactarem amb els seus governants.

Trist, oi? On són tots aquells nostres ideals de joventut?

El senyor Mazón no dimitirà com no ho han fet tants d’altres. La dimissió no forma part del seu bagatge. L’han votat?, doncs, que l’aguantin quatre anys. La responsabilitat? Els opositors s’aprofiten de les desgràcies dels altres per fer-hi llenya.

Si Mazón fos socialista i el govern de Madrid del PP, aquests, Vox, Manos Limpias i tot un reguitzell d'entitats i associacions d'ultradreta ja haurien presentat no sé quantes querelles criminals, i els jutges s'estarien fregant les mans, però resulta que el president valencià és del PP, amb el suport de Vox. L'única solució és passar la culpa als altres i mantenir-se ferms al poder. Totes les queixes són infundades i no passa res!