No sé veure-hi el progressisme per enlloc!

Aquest govern espanyol socialista, que és tan progressista, i que té el suport d'un partit més a l'esquerra, que s'ha d'entendre que encara és més progressista, avancen amb extrema lentitud a l'hora de recuperar drets democràtics, usurpats pels partits conservadors que, tot i estar a l'oposició, aconsegueixen mantenir els seus principis gairebé intactes.

Avui llegia la crònica de la reunió del Consell de Ministres i intentava entendre què havien acordat realment, i fins on pensaven o volien arribar. Aquesta por d'avançar en drets ciutadans només s'entén per la poca predisposició a escoltar la ciutadania, quan intenta expressar-se lliurement. Si aquest govern l'hem de titllar de progressista, ho tenim clar!

Sumar, que ha de fer veure que són més oberts als canvis democràtics, però sobretot que tenen incidència en el govern, vol explicar les coses amb més claredat, però al final tot queda en suspens i amb el dubte de si realment faran alguna cosa o ens quedarem igual.

En el tema de les injúries a la Corona, resulta vergonyós. Després de tot el que ha fet, i s'ha sabut, el rei emèrit, i que continua fent, no hauríem de perdre ni un segon discutint-nos si li podem cantar les veritats o ho hem de callar, només perquè ha estat rei.

Perquè tenim unes persones a la garjola i d'altres pendents de condemna per haver dit veritats com un temple del senyor rei, i aquest continua estafant el país i lliure de culpa, simplement perquè ha estat rei. És clar que hi ha altres persones, que no són reis, que han defraudat hisenda i no els ha passat res. Una cosa molt diferent poden dir aquells desgraciats que han estafat quatre duros, però com que són pobres, els han empresonat.

Aquesta és la justícia que s'imparteix al nostre país. I tenen la barra de dir que tots som iguals davant la llei. És per tot això que no entenc el progressisme de què fa ostentació el president socialista. Ja fa molt temps que hauria d'haver abolit lleis que els conservadors, en benefici propi, varen imposar-nos. A què espera?

Lectura dels resultats

Tal com passa cada vegada, l'endemà de les eleccions toca fer una valoració dels resultats, i els partits polítics els primers. De cara a fora gairebé sempre són lloances i agraïments, per la capacitat de trobar la part positiva de les coses i amagar la crua realitat, que de ben segur va per dins. Així tenim que les declaracions dels portaveus acostumen a ser d'elogi als resultats, a l'eficàcia de la campanya i la feina feta. He volgut fixar-me en la cita electoral d'ahir diumenge al País Basc, i la valoració que m'imagino que fan per dins i per fora els partits polítics.

    Vox proclamarà que estan molt contents perquè malgrat la pressió que reben i que molts els voldrien fora del Parlament, han aconseguit mantenir-se a dins i poder continuar predicant el seu discurs en contra d'una majoria parlamentària caduca. Per dins haig d'entendre que no els agrada no haver aconseguit millorar els seus resultats, amb la intenció de demostrar que estan a l'alça i que a les properes eleccions, les europees, obtindran els seus fruits.

    Sumar, que aconsegueix entrar, ho vendrà com un gran èxit per les dificultats que han tingut després del seu trencament amb Podemos, que han desaparegut del marc parlamentari basc. Interiorment patiran el desencís de només haver aconseguit un escó dels sis de què disposava Podemos.

    El PP contentíssim perquè jugant fora de casa han augmentat el nombre d'escons. No els haurà agradat que els socialistes hagin augmentat la diferència, ja que volien que paguessin un preu ben alt per tot el que estan pactant a nivell estatal.

    Els socialistes bascos, al meu entendre, estaran satisfets de cara a fora i també interiorment. Després del que va passar a Galícia i els equilibris que Pedro Sánchez ha de fer per mantenir-se al govern, no es podien esperar la crescuda. Com a molt podien aspirar a mantenir-se igual.

    Bildu està eufòric per uns resultats històrics, i això és el que explicaran a tothom. Per dins segur que els hauria agradat avançar el PNB, i això els produeix un cert disgust que intentaran dissimular en tot moment.

    El PNB ha guanyat i això és el que ens fan saber. Una gran alegria que per dins perd pistonada perquè és l'inici d'una davallada. Bildu els fa por, i saben que hauran de treballar molt per evitar que a la propera ocasió perdin el lideratge que sempre han mantingut.

    I a diferència del que acostuma a passar a casa nostra, allà el sondeig a peu d'urna sembla que va funcionar i l'encert gairebé va ser total. A veure si dels resultats d'ahir els catalans n'aprenem alguna cosa!

Podemos abandona el vaixell

Si ho tenia difícil el president del govern espanyol per aconseguir una majoria parlamentària en aquesta legislatura que acabem d'iniciar, avui encara se li ha complicat més. Semblava que l'aliança amb Sumar era una bassa d'oli, i que només calia treballar el pacte amb els partits independentistes catalans, en el benentès que gallecs i bascos li fan costat. Sumar sembla que suma, però des d'avui li han restat cinc congressistes que passen al grup mixt, i per tant amplien el nombre de grups amb qui el president haurà de negociar per mantenir-se al capdavant del govern.

La notícia no ens ve de nou, perquè fa molt temps es va coent. Sumar va acceptar anar a les eleccions amb Podemos, perquè no podia jugar-se el futur. El resultat no va ser satisfactori i la suma no quadrava, però la fidelitat amb el PSOE i el pacte in extremis amb Junts va salvar, encara que només fos provisionalment, la formació. El rebuig a incorporar ministres de Podemos, va ser la gota que ha fet vessar el got.

Algú podrà dir que la reacció de Podemos és totalment interessada, i com a resposta a haver quedat al marge del consell de ministres. D'altres diran que les divergències amb la líder de Sumar no han permès la continuïtat dins del grup parlamentari, per l'arraconament sistemàtic que Yolanda Díaz ha practicat als diferents membres de Podemos. Qui és el responsable de l'abandonament de Podemos? Els cinc congressistes que passen al grup mixt, o la vicepresidenta que no ha parat fins fer-los fora?

Com podem veure, a tot arreu passa si fa no no fa el mateix. A Catalunya les baralles entre Junts i ERC va fer que els primers abandonessin el govern de la Generalitat, no sé si amb l'esperança que el president i els seus consellers tirarien la tovallola, i a Madrid també hi ha un ball de bastons entre Podemos i Sumar. I els Comuns on són?

La bona sintonia entre l'exalcaldessa de Barcelona i la líder de Sumar sembla que ha portat el distanciament amb Podemos per part dels Comuns. No saps ben bé si els representants polítics tenen molt clars els seus principis ideològics, per sobre de qualsevol interès per mantenir-se a les institucions, o bé s'apunten on calgui per evitar ser foragitats. En aquests dubtes rau la principal font de la desafecció de la política de molts ciutadans, i ajuda a que vinguin els populistes, que enganyen a tot ca i quitxo, avancen sense gaires dificultats, presentant unes expectatives de futur que fan basarda. 

Desencís per l'evolució dels partits polítics

Els que portem uns anys en aquest món, que hem nascut sota la dictadura franquista, que vàrem córrer davant dels grisos quan érem universitaris i que vàrem confiar que amb la mort del dictador arribaríem a respirar aires de democràcia, avalats per una Europa esperançadora, ens trobem en estat de xoc quan veiem el que està passant en aquest segle XXI, que sembla no haver après res de la història ni dels fets fatídics d'ara fa cent anys.

Si analitzem les forces polítiques, com han evolucionat amb els anys i en quina situació es troben avui, i descartant aquells partits polítics ocasionals, que han aparegut i desaparegut sense deixar res de positiu, sinó més aviat havent empitjorat la política i de retruc la vida en societat al nostre país, ens adonem que la degradació i la pèrdua de valors i el baix nivell dels seus dirigents és un senyal inequívoc de la crisi que estem patint i que de moment no hi veiem un final feliç.

La història de la Catalunya de la transició democràtica parla de dos grans partits que s'han repartit el poder a les institucions, amb èpoques més brillants i d'altres de fosques i encara pendents d'analitzar a fons. Em refereixo al PSC i CIU. Els primers, que han aconseguit superar la pitjor crisi amb l'embat d'un partit irreal i oportunista, com va ser Ciudadanos, es troben en una etapa que no té res a veure amb la dels seus fundadors i garants de l'esquerra catalana. Els segons, desapareguts en combat, no han trobat encara uns hereus que facin honor a la seva memòria, i així ens van les coses.

Avui, en plena campanya d'unes eleccions generals que ens poden canviar el discurs més bàsic de supervivència de la democràcia, no tenim cap esperança que representants del poble català puguin incidir en les polítiques que condicionen el nostre futur. El PSC ha abandonat el seu país, els seus principis i la seva ideologia, per entrar a formar part d'un partit polític espanyol que es té per progressista, però que ha estat incapaç d'aprofitar la seva majoria parlamentària per fer el canvi democràtic que necessita el país.

Només ens queda el dret de fer-nos sentir, de dir les veritats per intentar avergonyir aquells representants polítics que neguen els nostres drets com a poble sobirà. Ni el PSC, ni els Comuns, ara sota les sigles de SUMAR, ni cap altra força política catalana no independentista farà res per a nosaltres. I amb l'exemple dels darrers anys al Congrés de Diputats de Madrid, dels tres partits independentistes catalans, només em consola pensar que amb la força de tots i el nostre vot, la CUP serà l'única capaç de dir les coses pel seu nom. No és gaire, però de moment és tot al que podem aspirar.

Descartem Sumar

La senyora Díaz, que pretén ser el puntal del nou govern del PSOE després de les eleccions d'aquest mes, ha promès lliurar 20.000 euros a cada ciutadà i ciutadana que arribi a la majoria d'edat. A partir d'aquesta proposta podem llegir molts comentaris i arguments per estar-hi d'acord o en contra. La pretensió és ajudar els joves, que es troben en situació precària, amb un cop de mà, que de ben segur no els hi solucionarà la vida, però que no li faran un lleig.

Aquestes ajudes universals, per a tothom igual, sense tenir en compte les condicions de cadascú, no són, al meu entendre, la millor manera d'utilitzar els diners públics, sobretot si estem d'acord que l'Estat té l'obligació de minorar les desigualtats, que per altra banda cada vegada són més grans.

Si lliures uns diners a tothom, el resultat no canvia. Hi haurà joves que no tindran cap necessitat de rebre aquesta ajuda, i d'altres que probablement faran curt. Un govern que es titlli de progressista hauria de tenir en compte el punt de partida i redistribuir els diners d'una altra manera.

He pogut llegir comentaris a favor, que consideren que és bo ajudar els joves en un temps que no ho tenen fàcil, amb precarietat laboral i dificultats per emancipar-se. De totes maneres torno a dir el mateix: no tothom es troba en la mateixa situació. Les ajudes de fons públic han d'anar dirigides a aquells col·lectius menys afavorits, que tenen més dificultats per sobreviure, i d'aquesta manera reduir les desigualtats existents en un món capitalista, on la llei del mercat, i la seva força, no actua de la mateixa manera per a tothom.

No és l'únic exemple d'ajuda universal sense criteris. N'hem vist més exemples, i penso que el resultat ha estat sempre prou evident com per evitar repetir els mateixos errors. Quan convoques unes subvencions, marques uns criteris per regular qui hi té dret. Tothom hi ha de poder accedir, en funció dels seus recursos, la seva situació econòmica, les seves possibilitats de moure's en un món prou competitiu.

Al meu entendre, la promesa de la senyora Díaz no és encertada, i això junt amb el menysteniment a la situació catalana, respecte als nostres drets, fa que no li puguem fer propaganda ni desitjar-li gaires èxits. Si els catalans no ens protegim, ningú vindrà a resoldre els nostres problemes. Descartem, doncs, aquesta opció política, i anem a plantar cara a Madrid.

Catalunya és present en la ment dels negociadors

El més trist de la situació política espanyola no són les dificultats per aconseguir un pacte de govern progressista, sinó l'interès dels partits polítics per fomentar la divisió i el rebuig als altres. El PP demana al PSOE que repudiï, per escrit, els vots d'ERC i DiL. C's manifesta que només pactarà amb el PSOE si aquests rebutgen per escrit la consulta independentista. És a dir, en lloc de treballar per sumar, es dediquen a restar.

Els catalans sabem que en aquesta nova legislatura, governi qui governi, en cap cas s'autoritzarà una consulta democràtica per poder decidir què volem ser. Això, que per a molts unionistes i nacionalistes espanyols és una evidència aclaparadora, si tinguessin un mínim de sentit democràtic, comprendrien que és una bestiesa i que, democràticament, no s'aguanta.

No hi ha arguments serens i tranquils que puguin defensar la prohibició d'una consulta. Tot el que poden dir és que les lleis no ho permeten, però les lleis es canvien. No entendre això és d'una manca de sensibilitat democràtica espaterrant. Aquest és el trist paper del sistema polític espanyol.

Podem sumar més per quedar-nos on som

Llegint avui la Marina Subirats a l'ARA, sembla com si qui tingui la raó de tot sigui Catalunya sí que es pot, Podem, En Comú Podem... O com se n'hagi de dir. Per què ara sí i abans no? O potser abans també, però eren quatre gats. Què és el que ens guia o ens fa decidir si una opció és l'encertada o no? Si l'Ada Colau s'hi posa d'esquena, allò no val, però si hi va de cara, sí?

Entenc que la Marina Subirats ens demana que renunciem a la independència i ens afegim al dret a decidir, que serem més. És així, oi? Però no són més els que demanaven la independència que no pas els del referèndum? Llavors vol dir que a Catalunya manen les minories? Les CUP, amb 10 diputats, tenen més força que Junts pel Sí, amb 62?

Permeteu-me que us digui que en política tot és permès i les crítiques s'aguanten per sí mateixes. Ara és blau i demà serà groc, però no vulguis que ho sigui ara, sinó que espera a demà. Com que el PP no vol que Mas sigui investit president, ara resulta que es preocupen per la reputació de les CUP, i la seva coherència. Diuen que no podrien entendre que les CUP investissin el president d'un partit corrupte. Això ells que són tan nets i exempts de qualsevol sospita de corrupció, els del PP.

Jo no sé com acabarà la història de les CUP. Crec que tots plegats n'hem fet més propaganda del compte i allò que alguns vèiem com una espurna i una escletxa en un món opac i gris, se'ns ha convertit en foc d'encenalls. Les CUP poden arribar a ser història, sigui quina sigui la decisió d'avui, perquè han rebut més glòria del que realment es mereixien.

Els que, com jo, no hem sigut fidels a cap partit polític concret, sinó que hem donat suport a aquella formació que en cada moment ens ha semblat la millor opció, hem acabat cansats de tots i totes. Sabeu que fa falta? Intel·ligència. També intel·ligència política, però sobretot intel·ligència, i excel·lència. El nostre país és on es troba, per la mediocritat imperant.

Jo li demano a la Marina Subirats, que m'expliqui què en traurem de demanar el dret a decidir, si la majoria de l'Estat no pensa donar-nos-el? Estarem més units, això sí, però fotuts igual o pitjor!

Llista sense polítics

Estem improvisant. No és cap novetat. Sempre esperem al final a córrer per arribar a temps, i ho fem tard i malament. Ara toca parlar de la llista civil, sense polítics. Parlen d'una llista única quan la majoria la va rebutjar. Esclar que llavors era una llista amb polítics i el que es defensa ara és sense polítics. Quina és la diferència? La Teresa Forcades la considerem política o civil?

Què tenen els polítics que no ajuden a sumar, i sí en canvi els que no ho són? Parlem, suposo, de polítics en actiu, oi? Els regidors de govern municipal que no cobren cap sou els col·loquem al bàndol dels polítics o no? Si són sindicalistes els podem considerar polítics? On col·loquem la cinta que ens separa?

Algú deu estar prenent apunts per fer un llibre sobre la vida de Teresa Forcades. D'anècdotes en trobarà un munt. Els seus col·laboradors no sé si l'acaben d'entendre, i els moviments que procuren signar-hi acords d'entesa no sé si ho tenen tan clar. Què hi diu Podemos? i ICV? i EUiA?

Perquè ara és el moment d'organitzar nous grups d'esquerra. Alguns d'esquerra radical. De crear coses, doncs, en sabem molt! som molt creatius. El que no som gens constants, dialogants, humils ni resolutius. Fem bombo i plateret, però tot queda en encenalls. 

Falta poc més de dos mesos i encara en veurem passar de tots colors. El problema serà aconseguir consens per presentar una opció mínimament organitzada i amb possibilitats de guanyar. Revivim el mercat de Calaf en plena canícula. 

Les rebaixes del PSC

No sé si parlar de rebaixes o bé de subhasta perquè de fet estaríem parlant de dos postors. El PSC cansat dels crítics sobiranistes opta per subhastar-los i hi ha dos possibles compradors: ERC i ICV. Tots dos amb moltes ganes de sumar, uns per arribar aconseguir ser la primera força del país i els segons per deixar de ser un partit residual i evitar que C's els avanci.

Està força clar que l'opció sobiranista del PSC, la que posseïa l'essència del socialisme català, ha estat derrotada per una direcció totalment submisa al PSOE, que amb l'excusa del federalisme ha claudicat per acontentar el vot espanyolista que manté el partit a Catalunya.

Els que hi hem estat a prop i no ens agrada el to que està agafant, tenim molts dubtes sobre els resultats de les operacions que es puguin realitzar, potser perquè les alternatives no les veiem suficientment clares.

Sempre he defensat la necessitat d'un PSC fort al nostre país i he lamentat decisions poc afortunades dels darrers temps, amb una direcció fràgil, amb una vista posada més a Madrid que en la nostra nació, renunciant a principis que sempre havien defensat. No m'estranya el desencant de moltes famílies socialistes catalanes i la seva desorientació.

L'actual direcció del PSC aconseguirà ampliar les diferències electorals entre l'àrea metropolitana i la resta del país, on el seu paper serà merament testimonial. Tot i així caldrà veure si, fins i tot en el territori que sempre ha estat fort, no rep una patacada en benefici de C's i del propi PP, perquè quan els discursos s'assemblen tant, et pots trobar amb moltes sorpreses.

Seguirem els resultats de les primàries socialistes per a les eleccions municipals de 2015 i com es va definint la composició del partit, per anar especulant sobre els resultats que caldrà esperar, per a un mandat on probablement veurem augmentar el nombre de grups municipals dels diferents consistoris.

Una experiència entre estelades

Aquesta tarda-vespre he assistit al partit de futbol entre la selecció catalana i la de Cap Verd. Era la primera vegada que entrava a l'Estadi Olímpic Lluís Companys, i també la primera vegada que presenciava en viu un partit de la selecció catalana. La decisió ha estat avui a última hora i si m'ho haguéssiu preguntat ahir, us hauria dit que no tenia cap intenció d'anar-hi.

Futbolísticament parlant, encara que no hi entenc res, només hem gaudit durant tres minuts, quan Catalunya ha marcat tres gols, la resta del partit ha estat molt avorrit, o almenys a mi m'ho ha semblat.

Quant a l'animació, es pot dir que ha estat una festa en un estadi força buit, que s'ha compensat a base de cants i crits independentistes. M'imagino que era el que tocava. Tothom content i ja hem passat un altre any. A vegades penso que fàcilment establim festes o trobades que a la llarga resulta difícil de mantenir, si més no amb la mateixa intensitat. Pot passar això mateix amb l'aventura independentista?

Arribant a casa he llegit la premsa i he vist que el PP està preparant una campanya internacional per deixar-nos com a mentiders, que no tenim dret a reclamar res ni queixar-nos de res, perquè és Espanya la que ens manté i finança. De fet és el que comentava ahir la Dolors Montserrat. 

Estic d'acord amb els que pensen que aquesta campanya del govern espanyol ens pot beneficiar. És més fàcil atrapar un mentider que un coix, i a Europa no se l'enreda fàcilment. A més, si s'ho preparen tan bé és perquè tenen por, i això ens va a favor.

Continuo pensant que hem de sumar i no dividir-nos. També penso que Espanya podria fer un tomb i oferir una alternativa on tots hi sortíssim guanyant, però no em puc conformar amb el que m'està donant, o millor dit, amb el que m'està prenent i prohibint. Ells em fan independentista, encara que no vulgui.

Les misèries polítiques es concentren en el PP

Sempre he pensat que el paper del Partit Popular català era difícil d'entendre, des de fora, però també des de dins, a no ser que partim de la base que el seu principal objectiu és fer petit el perfil i caràcter de Catalunya. No és cert que els enemics de Catalunya són a fora, sinó que els tenim a dins des de fa molts anys, i han governat o ajudat a governar a CIU i també al PSC. A casa nostra, Arenys de Mar, en tenim un bon exemple, ara tots tres al govern municipal.

Es tracta, a més, d'un partit acomplexat, amb molts prejudicis i sempre a la deriva, anant contra corrent de tot allò que fa créixer el nostre país. Per no ser, no han pogut ser ni tan sols intermediaris entre els governs de Madrid i Catalunya. A Madrid sempre han preferit parlar amb CIU, bàsicament amb Duran i Lleida, fins i tot ara que el diàleg és tan escàs.

El gran repte dels diferents líders catalans del PP ha estat poder sumar més que l'anterior, i tot i no tenir rival, han acostumat a fer el paper de la trista figura. Ara que ha sorgit un nou partit espanyolista, o millor dit, oportunista i populista, ho tenen més magre, amb l'únic consol de que no seran ells els únics afectats pel creixement de C's, gràcies a la deriva del PSC, cada vegada més sucursal del PSOE.

Ara, amb el pas ferm dels quatre partits pel dret a decidir, les misèries del PPC tornen a lluir amb tot el seu esplendor, conduint el partit a la zona residual del marc parlamentari. Camacho se'n pot fer el lloc, si no són capaços de trobar algú més espavilat, políticament parlant. El temps ho dirà tot. Nosaltres només ens cal observar.