Qui ensenya els pits i qui celebra 70 anys d'escoltisme

Navegant per Internet he trobat una notícia curiosa que he pensat que podria comentar, sobretot perquè al darrere hi ha un fons polític que aviat serà molt freqüent també a casa nostra. Em refereixo al que va passar en un concert de la cantant Rocío Saiz, a Múrcia, que us haig de confessar que no tinc el gust de conèixer. Segons diu la notícia, i que segur que demà podrem llegir a la premsa escrita, aquesta cantant es va treure la camiseta i va ensenyar els pits, un fet que sembla ser acostuma a ser força habitual en ella, però que en aquesta ocasió va tenir la reacció de la policia que la va obligar a tapar-se. Més tard sembla ser que fins i tot li varen demanar la documentació i la volien emmanillar, per desordre públic i no sé què més.

La notícia també diu que la Fiscalia investigarà l'actuació del policia per esbrinar si es va cometre cap delicte d'abús de poder, coacció o atac a drets fonamentals. Uns fets que amb el PP i Vox ja no seran cap novetat.

I la lectura d'aquesta notícia m'ha recordat el que va passar a Arenys de Mar el diumenge 11 de juny durant la celebració dels 70 anys del CAU. Per qui no ho sàpiga, un policia va obligar a suspendre l'acte, quan pràcticament ja acabaven, perquè segons ell no tenien autorització. Tot i que li varen dir i demostrar que tenien permís municipal, el policia va obligar suspendre l'actuació. No sé si en aquest cas la Fiscalia analitzarà un possible delicte del policia local per abús de poder i coacció.

Amb el panorama que se'ns acosta, arribant la dreta extrema i l'extrema dreta al poder, haurem de vigilar que els nostres policies no es deixin portar per l'instint autoritari, i ens trobem cada vegada més desemparats. Perquè nosaltres encara ho estem veient molt lluny. Ens sembla que tot això és cosa de Múrcia, València i l'Aragó, però no ens adonem que la Moncloa, el Congrés de Diputats i el Senat estan a punt de caure a mans de l'extrema dreta, i aniran de la mà dels tribunals de Justícia, que ja els pertanyen, les policies i l'exèrcit. I per més que a casa nostra el PP i Vox siguin testimonials, el poder de decisió ve de Madrid, i allà no hi tenim res a pelar. 

Senyores i senyors, no ens ho agafem a la fresca, perquè després ens tocarà plorar. Els que vàrem viure anys de dictadura ho tenim encara molt present. Sí que és cert que no pensàvem que aniríem enrere, però ara ja ho tenim tan a prop que només ens cal mentalitzar-nos, i agrair eternament a l'esquerra espanyola i catalana, la seva incapacitat per fer polítiques progressistes i amb resultats eficients i convincents. L'extrema dreta puja, perquè la gent la vota. 

Una innocentada continuada

Avui, 28 de desembre, recordo el costum generalitzat de prendre el pèl a la gent amb notícies falses i tot tipus de bromes. La majoria eren innocentades que no feien mal, no comportaven grans disgustos i més aviat provocaven somriures. Han passat els anys i el dia 28 ja no destaca per les innocentades, i només n'ha quedat alguns reductes. Demà sabrem de què s'ha fet broma. 

Aquest canvi, però no significa que regni la veracitat de les notícies, sinó que les innocentades duren tot l'any, ja no es concentren en un dia del mes de desembre. En aquests moment no hi ha dia que no ens llevem amb alguna notícia que no sigui una innocentada, una presa de pèl. Ens el prenen tant que ja no es creiem res.

La presa de pèl està en mans de les institucions de l'Estat, també del nostre govern i els receptors som sempre els mateixos. Vivint desconeixent la meitat de les coses i ens sorprenen notícies que volen ser verdaderes, però que falsegen la realitat.

Els catalans, ja no necessitem el 28 de desembre, perquè portem uns anys que la innocentada és diària, ja sigui l'empresonament de terroristes que queden en llibertat als tres mesos, o presos polítics i exiliats que continuen a la presó o a l'exili malgrat les sentencies europees.

Els temps canvien, és cert, i a casa nostra hem passat a ser un país enganyat a la força, amb els nostres líders empresonats, i amb uns recanvis que fan riure, per no plorar.

La indiferència s'apodera de les nostres emocions

Quan llegeixo notícies com l'exigència del PP valencià perquè el president del govern del seu país defensi que les llengües catalana i valenciana són diferents no sé si posar-me a riure o a plorar. Intento ficar-me a la pell dels valencians que s'ho creuen i em costa d'imaginar. Només hi trobo intencionalitat política. És allò de no saber portar el barret adequat. En aquest país judicialitzem la política i polititzem la lingüística.

Entenc que cada Parlament té la seva pròpia vida i que es parla de tot, però barallar-se per això quan hi ha problemes greus, ho trobo estúpid i una pèrdua de temps innecessària. Esclar que hi ha qui pensa el mateix de la independència. Cadascú ho veu a la seva manera.

Ens preocupen els brots racistes, i ho entenc, perquè remenar aquests temes no saps mai on et portarà. No podem oblidar, però la situació dels milers de persones que estan en terra de ningú, per dir-ho d'alguna manera, i que sofreixen i moren per culpa de la nostra insensibilitat. La dels nostres representants polítics.

Tenim un president del govern espanyol que basa tota la seva política en no mullar-se en res que el pugui condicionar. És incapaç de donar la cara en situacions com ara amb el president Trump que pretén desestabilitzar el món per orgull i profit personal. Aquests dies he llegit articles al respecte que m'han semblat molt interessants. No podem viure al marge d'una situació que no sabem on ens durà.

Avui la indiferència s'ha apoderat de les nostres emocions i som capaços d'escoltar estoicament que una persona ha estat expulsada de l'Exèrcit perquè ha tacat la imatge de la institució quan l'ha denunciat per corrupció. Tampoc no es podia dir que la Guàrdia Civil llençava bales de goma contra els immigrants que intentaven arribar a la costa espanyola (en varen morir quinze). Deixaven malament la institució i de passada a l'inepte i missaire ministre de l'Interior.

Les notícies sobre l'Ajuntament fan pena

Us asseguro que el que acabo de llegir sobre la gestió municipal del nostre poble fa plorar. No sé si es tracta d'una transcripció errònia del redactor del web de Ràdio Arenys, o bé tot el que explica és cert i per tant penós i preocupant.

Llegiu-vos la notícia sobre el contenciós que presenta COPCISA al nostre ajuntament, arran dels conflictes sorgits en la construcció de les grades del camp de futbol. Jo fins ara tenia entès que l'incompliment per part de l'empresa d'acabar les obres a la data fixada representava una penalització econòmica per a l'empresa. Ara, segons llegeixo, és l'empresa qui reclama 400.000 euros a l'ajuntament.

A la notícia de Ràdio Arenys posa que el trasllat de la gespa antiga al col·legi La Presentació anava a càrrec de l'ajuntament, segons el primer tinent d'alcalde, i a càrrec de l'empresa, segons l'alcalde, ambdós a l'oposició després de la moció de censura.

I afegeix que Xavier Masgrau afirma que l'empresa els va obligar a signar que l'ajuntament pagaria el trasllat i que són uns taurons. Qui ho va signar, doncs? l'alcalde no ho crec, ja que segons diu la notícia, li varen dir que ho feien gratuïtament. Potser ho va signar sense mirar què signava... Des de quan una empresa obliga un ajuntament a signar un pagament?

Al web de Ràdio Arenys n'hi ha més! Ara diuen que potser no es cobraran els 60.000 euros que sembla ser que l'ajuntament va pagar sense tenir signat el conveni, encara que l'exalcalde afirmi que la Diputació els hi va prometre, de paraula. Així no es treballa a l'administració pública!

I no continuo amb el tema retribucions i nomenament del nou cap de gabinet amb els informes desfavorables de Secretaria i Intervenció. Ho deixo perquè ho tracti L'Agenda.

Penso que els regidors de la CUP tenen molta feina a fer, i si no s'espavilen, tiraran per terra totes les expectatives que varen crear abans de les eleccions municipals. Cal tenir en compte que quan el govern no té la majoria absoluta, les abstencions representen un vot favorable a la seva gestió en gairebé totes les votacions.

Quan la lectura de la premsa va del sainet a la tragèdia

Hi ha dies que després de llegir el diari no saps si plorar o riure. Normalment rius, encara que el que seria més lògic fóra arrancar a plorar. L'actitud del govern espanyol és patètica. La persecució de tot allò que fa o organitza el govern català és d'una mediocritat alarmant. Les trampes que s'inventa el govern català per treure's de sobre la pressió de l'espanyol són unes filigranes que surten gràcies a l'enginy que els ha obligat a desenvolupar.

Llegir tot això, no em digueu que no sigui patètic i deplorable. Però no és només el govern espanyol, sinó que la premsa i televisió també són ridículs, si més no als nostres ulls. Avui, per exemple, he llegit els escarafalls de la premsa espanyola per l'obsequi del president del Barça al Papa Francesc d'una samarreta amb el nom "Francesc". Si són tan escrupolosos a l'hora de conservar el nom d'origen, perquè als anteriors papes els anomenaven Juan Pablo II i Benedito XVI? S'ho han preguntat?

Em direu que són tonteries, però hi ha un rerefons important i uns objectius clars i unes estratègies ben estudiades. Es tracta de contaminar i posar-nos com els dolents de la pel·lícula.

El següent atac del govern espanyol és portar al Tribunal Constitucional les ambaixades catalanes i la llei catalana d'acció exterior. Es tracta de tallar i impedir totes les iniciatives del govern català, per aconseguir convertir l'autonomia, el Parlament, i el govern català en pura joguina, amb unes competències mínimes i insignificants, i continuar xuclant els nostres diners per malbaratar en quilòmetres d'AVE, sense passatgers, mantenint unes rodalies saturades i obsoletes, i aparcant el corredor del Mediterrani, només per posar alguns exemples.

Això i molt més, i perquè no crec en la voluntat espanyola d'acceptar un model federal, que cada vegada tinc més clar que només ens pot salvar el fet de sortir d'aquest Estat opressor i gelós fins a l'extrem de caure en la paranoia i la venjança judicial. M'agradaria que algú m'ho fes veure de manera diferent, però fins ara no hi he sabut trobar cap resposta millor.

Nit de reis, naps i cols

Nit de reis i també, a Arenys de Mar, de naps i cols. Avui al TN ens han recordat que fa 30 anys de la nevada fins arran de mar, amb imatges de la cavalcada de Vic, retransmesa per TV3, i la neu a la platja i port d'Arenys. A mi m'ha recordat que l'endemà al matí vaig haver de treure la neu de sobre els dipòsits d'aigua, que va glaçar tots els flexors i inutilitzar el circuit d'aigua de casa. Avui estem més ben preparats, però no neva. Tret d'algun dia que vàrem veure algunes volves, no n'hem tornat a veure més, sempre el límit ha quedat uns metres per sobre.

Els reis treballaran tota la nit, però a Barcelona, al club de futbol que porta el seu nom, ja els hi han passat carbó. Zubizarreta i Puyol ja han agafat les maletes i sortit del club, un acomiadat i l'altre per decisió pròpia. Ara ja n'hi ha molts que es fixen en Luís Enrique per veure què li passa després de la desfeta de diumenge.

A Arenys hi haurà també molta feina a fer. Caldrà omplir els balcons de naps i cols i decorar alguna plaça de la vila, amb crítiques més o menys enginyoses. No s'espera incivisme ni travessar la línia vermella, com ara està de moda dir. Mantenir les tradicions és bo, però respectant les persones i el mobiliari urbà. La disbauxa no és dolenta si es fa amb seny.

De les nits de reis guardo el record de la majestuositat de la cavalcada de Vic i l'emoció continguda veient com els nens i nenes de la residència Mar i Cel rebien els regals de la mà dels mateixos reis a Arenys de Mar. Segur que m'ho sentireu a dir sempre més. La innocència i les criatures alegres sempre m'han emocionat. Per això vaig plorar rodejat de criatures cantant el Tirant lo Blanc.

Demà Arenys no es despertarà blanc de neu, sinó amb alguna sorpresa en més d'una casa i el reporter oficial de la vila ens oferirà els treballats elaborats pels joves, abans que la brigada municipal ho enretiri. Que els reis us portin moltes coses.

Augmenta el descrèdit de la premsa espanyola

No dic res de nou perquè tothom ho sap, encara que no tothom ho reconeix públicament, simplement per interès. Ja ni tan sols ens fa vergonya. Ho hem assumit com un fet natural que ningú no en fa cas, com si no pogués ser d'altra manera.

Penso, però que a persones com el senyor Marhuenda sí que els hauria de caure la cara de vergonya. Com es pot ser tan fals i buscar la mentida per poder continuar el negoci? Com es pot ser tan hipòcrita? Us sona allò del codi deontològic? al senyor Marhuenda no. Bé, sí que el coneix, però no el practica. No li sortiria a compte.

Avui llegia els titulars de diaris com La Razón, l'ABC o El Mundo, que treia l'ARA digital, i no saps si riure o plorar. El pitjor de tot és que hi ha persones que s'ho creuen. Aquest és el mal, perquè si les persones llegissin més d'un diari, i a poder ser d'òrbites diferents, com a mínim tindrien la possibilitat de dubtar d'allò que llegeixen. Posar-ho en quarantena i no empassar-s'ho tal com els ho expliquen.

De totes maneres hi ha una dada important que el senyor Marhuenda ens refrega per la cara, i és que en aquests moments només el 39,3% dels catalans votaria sí a la independència. Crec que aquesta informació pot ser molt valuosa per al govern espanyol, que els faci accedir a la consulta, amb l'expectativa que no hi ha cap perill que hi votem a favor. Ara, doncs, és l'hora d'aprofitar-ho i convocar-la, i d'aquesta manera acabar amb aquesta bogeria de la independència i deixar-nos ben retratats.

Ens queixem de la política i els polítics, que no tenen credibilitat, però no estan sols. Els periodistes i diaris espanyols també els acompanyen en aquest segment del descrèdit i manca de professionalitat. És trist, però això és el que tenim. Jo penso que ens mereixem alguna cosa millor.

Continua el "culebró" dels "xiringuitos" a Arenys de Mar

Us asseguro que qui no es distreu és perquè no vol. També us haig de dir que és una distracció penosa i dramàtica que convida a plorar. Els guinguetaires, que volien participar en l'elaboració dels plecs tècnics per a l'adjudicació del nou concurs, ens amenacen amb una nova recollida de signatures. Això és xauxa! I tot això de la mà del seu protector i exregidor de govern, ara a l'oposició.

Arenys de Mar va en camí de ser la riota de tothom per la seva manera d'adjudicar els concursos. Encara que en aquesta ocasió els guinguetaires no queden pas curts. Ells, el que voldrien seria que els hi concedissin per la cara, a dit, i que es deixessin de tants romanços. I si no ho aconsegueixen recolliran signatures.

Hi ha regidors que, per anys que passin a l'Ajuntament, no sabran com funciona l'administració. Ni tenen el sentit del ridícul i en canvi sí molt poca vergonya. Però el que no pot ser és convertir l'Ajuntament en una casa de fireta.

Estem en una època de crisi econòmica, però també, com ja he dit moltes vegades, de crisi política. Ens fan falta bons polítics, també als ajuntaments. Sembla com si no s'ho agafessin prou seriosament, o bé és que no hi ha nivell. Poc més d'un any perquè arribin les eleccions municipals i els partits ja es preparen, alguns celebrant primàries, encara que sense candidats alternatius, i la majoria m'imagino que amb candidat únic. A veure si ens ho posen fàcil i trobem prou incentius com per anar a votar.

En Jordi Canal ens ha deixat

Avui és un dia molt trist. Ningú es podia imaginar el que acabaria passant. En Jordi, el nostre company de feina, amb qui hem compartit tants anys la tasca diària de fer funcionar una part de l'administració, ha mort víctima d'un infart.

És molt dolorós pensar que ja no el tindrem més amb nosaltres, i que ha marxat tan de sobte, que no l'hem pogut acomiadar. La vida es manifesta injusta quan s'emporta persones vitals que encara tenien molta feina per fer.

Se'm fa molt difícil expressar tot el que sento. Amb en Jordi hem discutit i rigut alhora. En Jordi era únic i per tot allà on ha passat ha deixat empremta. No era del tot fàcil treballar amb ell, perquè era una mica dispers, o almenys això era el que semblava. La seva taula era un aparent desordre, però que tenia controlada fins al darrer paper. Jo me'n refiava molt d'en Jordi.

En Jordi procurava per la seva gent, defensant-los on calgués, donant la cara amb l'aparença d'aquell que no s'immuta, però ho vivia intensament i més d'una vegada l'havíem advertit que no podia agafar-s'ho a la tremenda. 

Avui tots plorem la mort d'en Jordi Canal. Seran molts els mataronins que sentiran la seva mort, perquè ha participat en moltíssimes entitats, sobretot culturals, de Mataró. En Jordi mai passava desapercebut tant si es tractava de fer gresca com d'enfrontar-se amb els problemes que es presentaven. 

La mort d'en Jordi em recorda la mort de la Pilar, la meva companya de feina a qui encara enyoro i ploro la seva mort. És molt dur, per nosaltres i sobretot per la seva família, que han perdut un gran pare i un gran marit.

La vergonya dels 645,30 euros

Sisplau, algú em pot donar els imports de dietes que cobren els congressistes de Madrid? Encara cobren per habitatge, entre altres el president del govern, que viu a la Moncloa? Com va acabar la denúncia que es va presentar a la Mesa del Congrés? Em podeu fer memòria de si els eurodiputats espanyols continuen volant en primera?

El ministre Montoro que tracta tothom d'ignorants, com se sent moralment? Després que el ministre de Justícia va instaurar les taxes per reduir la feina dels jutjats, a compte dels pobres, ara com se sent amb un salari mínim de 645 euros mensuals?

Dels pressupostos estatals no hi ha despesa sumptuosa que no es pogués reduir per augmentar el salari mínim interprofessional? I si recuperéssim tots els diners robats, la majoria per part de militants i càrrecs del PP, no podríem donar una empenta al salari mínim?

L'altre dia llegia unes declaracions de Montserrat Caballé defensant l'espanyolitat de Catalunya. Se sentia molt espanyola. Algú m'ha dit, però, que els impostos els paga a Andorra. Si és així, això vol dir sentir-se espanyola? Potser si pagués els impostos a Espanya el salari mínim interprofessional podria créixer. I com ella molts d'altres, oi?

Malauradament no només passem vergonya pels 645,30 euros de salari mínim interprofessional, sinó també pel nombre d'aturats, pel nombre d'aquests que ja no reben cap tipus de subsidi, per les preferents, per els vots contraris del PP a la dació en pagament... 

Monsenyor Rouco Varela, és aquest el model de país que defensa? no creu que el sector de l'Església que vos representeu, no hauria de presentar-se en públic i plorar per sempre més per l'incompliment de les paraules de l'Evangeli?

Aquest país se sosté pel voluntarisme de persones que han hagut de girar l'esquena a representants del poder civil i l'eclesiàstic, perquè els conduïa pel mal camí. La vergonya de demà són els 645,30 euros del salari mínim interprofessional, però la vergonya de cada dia és la corrupció dels nostres governants.

Som responsables de les borratxeres dels nostres fills

Dijous passat afirmava que un polític no pot defugir mai les responsabilitats que assumeix el mateix moment que accedeix al càrrec, ni donar les culpes als altres. Posava l'exemple d'un exalcalde que es justificava amb l'error dels seus treballadors, davant l'acusació de l'oposició per no haver aconseguit unes subvencions. Avui permeteu-me que faci extensiva aquesta premissa als pares.

Aquesta setmana estem llegint la notícia de la intoxicació etílica de menors als voltants d'una discoteca de moda de Mataró. Quinze joves varen ser atesos a l'hospital de la ciutat i va caldre desplaçar-hi policia i ambulàncies. Un cost de recursos públics que paguem tots.

Avui em parlaven que les escoles s'havien desentès de l'educació dels joves, la qual cosa és una afirmació temerària i exculpatòria dels pares de família. És molt fàcil per a un pare dir que a l'escola no eduquen el seu fill com comportar-se, mentre li permet que estigui vagant per la ciutat a altes hores de la matinada.

L'excusa fàcil de molts és afirmar que els pares no poden controlar els seus fills. No sé si és una evidència, però en tot cas és una excusa de mal pagador. I no estic parlant de famílies desestructurades, amb problemes econòmics greus i incultura exagerada. També parlo de pares molts progressistes, que permeten la disbauxa dels seus fills.

Ser pare no és fàcil. Els que tenim fills i filles adolescents ho sabem prou bé, i segur que més d'una vegada ens equivoquem. El que no val és defugir la nostra gran responsabilitat. Segurament és més fàcil deixar que els nostres fills surtin de nit, que no pas haver d'aguantar cares llargues, plors i queixes dins de casa. La decisió és nostra i la responsabilitat també.
Si som els primers a complir, després podrem demanar a professors, monitors d'esplai o esportius, que ens ajudin en l'educació dels nostres fills, però primer hem de començar nosaltres des de casa. Qui no assumeix la responsabilitat d'educar els seus propis fills, no té dret a queixar-se del que està passant a segons quins llocs, els caps de setmana. Siguem coherents i valents.

Qui creu encara en la Justícia?

Aquesta pregunta me la faig sovint i no sé com respondre-me-la. Encara hi ha algú que hi cregui? què entenem per justícia? tothom és igual davant d'ella? això ens ho va recordar el rei no fa molt, però se'ns escapava el riure per sota el nas. Riem per no plorar, perquè és massa greu com per fer-hi broma.

Encara tinc present la notícia del judici a l'estudiant de piano de Puigcerdà, de qui vaig parlar en aquest bloc, que llegeixo la sentència del judici als implicats en l'enfonsament del Prestige, que va empastifar la costa del nord. Tot i el desastre ecològic, ningú se n'haurà responsabilitat, i ningú en pagarà ni cinc.

A Espanya els judicis triguen deu o més anys abans no hi ha sentència i això fa que quan és l'hora ja gairebé no recordem la magnitud dels problemes ocasionats. Ara es parla molt de les preferents, del cas Gürtel, de Nóos... moltes persones, durant anys, passaran pels despatxos dels jutges, però... creieu que algú en pagarà els plats trencats? sí, les víctimes en paguen els plats trencats, però als botxins no els passa res.

Serà per culpa del sistema judicial vigent que és lent i feixuc, o del legislatiu que no actualitza correctament les lleis, o els protagonistes d'un i altre poders, que no són bons professionals, o el Fiscal de l'Estat... jo no tinc prou coneixements al respecte, però és evident que alguna cosa falla. Entretant continuarem patint injustícies. No hi trobarem el sentit comú, ni el just equilibri de les sentències dictades, i posarem en dubte la Justícia.

Tot això s'agreuja en aquests moments, per l'obsessió de l'actual ministre de Justícia d'impregnar d'ideologia les lleis que modifica, amb el suport de la majoria absoluta del Congrés de Diputats i Senat. I el pitjor de tot és que l'alternativa és tan o més dolenta, si més no això ha quedat demostrat en  les darreres legislatures. La dreta decideix quan governa i també quan està a l'oposició. A Espanya l'esquerra va diluir-se fa molt temps.