Què va passar amb la Sindicatura Electoral del Referèndum?

Ahir vaig assistir a una conferència a càrrec de qui va ser president de la Sindicatura Electoral del Referèndum de l'1 d'octubre de 2017, el senyor Jordi Matas, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Per una estona vàrem poder imaginar-vos el patiment, però també la valentia d'unes persones enfrontades amb l'aparell de l'Estat espanyol. Només escoltant el seu relat et pots arribar a imaginar la força i brutalitat d'un Estat amenaçat pel poble.

Al marge de la teva ideologia, les teves creences i voluntats polítiques. Deixant de banda el teu interès per la independència de Catalunya o la continuïtat dins de l'Estat espanyol, intentes entendre què va passar i de quina manera va actuar l'aparell judicial espanyol, a instància del govern de l'Estat, o per iniciativa pròpia. Procures entendre com es pot negar el dret a consulta simplement perquè no t'agradi el possible resultat de la convocatòria i t'adones que això de viure en un estat de dret és molt qüestionable.

El conferenciant va seguir cronològicament els fets des del seu nomenament pel Parlament de Catalunya, el 7 de setembre de 2017, fins ahir mateix, quan encara estan pendents de judici o de l'aplicació de la llei d'amnistia que el Tribunal Suprem es nega a acceptar, malgrat que fos aprovada pel Congrés de Diputats.

Dissimulant el girament de budells que em genera tot aquest tema, em va semblar interessant conèixer de primera mà els fets gairebé silenciats o molt deixats de banda, d'unes persones escollides pels nostres representants polítics, per fer el seguiment de la consulta i donar fe del correcte funcionament de tot el procés. També de com ha jugat l'aparell judicial a l'hora de jutjar els fets amb una clara voluntat de venjança i total parcialitat.

De tot plegat, al marge de la satisfacció de conèixer uns fets que no han sortit gaire als diaris, et confirma la teva desconfiança en la Justícia d'aquest país, i en la manera establerta per administrar-la. En cap moment el conferenciant va comprometre el paper jugat pels dirigents polítics catalans d'aquell moment, cosa que no es pot dir el mateix d'algunes intervencions del públic assistent. Vaig tornar a casa amb molts interrogants oberts. Moltes preguntes i dubtes. Aquesta incertesa ens perseguirà durant molt de temps.

Del contingut de la conferència en podem parlar un altre dia, o esperar que se n'editi algun llibre. Només us diré que la vida de la sindicatura va ser efímera per necessitat.

La participació i la xocolata del lloro

Qui es creu la participació? Tothom en parla, però ningú la vol. Per quedar bé, algú s’inventa la xocolata del lloro, però per a coses importants tenen molt clar que el nostre sistema és de democràcia representativa. La participació ho maquilla i fa patxoca!

Després de llegir la notícia de l’alcalde que mossega un mosso, he vist que a Moià l’alcalde té problemes amb un grup de persones que li demana una consulta, li demana poder opinar, i té por de perdre-la. Molt democràtic! Ja ha avisat que si l’acaba convocant, aquesta no serà vinculant, i ells, el govern, decidiran quin cas en fan. Democràcia representativa!

El tema és conceptual. Hi ha qui creu que una vegada guanyades les eleccions pot fer el que vulgui, sense escoltar a ningú. Oi que l’han votat? Doncs ara a callar i ja en parlarem d’aquí a quatre anys. I si no fixeu-vos en Trump. És un bon exemple d’aquesta interpretació de la democràcia.

És per això que donar la veu a la ciutadania perquè opini es fa tan poc. Què en saben ells per poder opinar? Llavors el que es fa és donar les engrunes i enganyar el personal fent-los creure que els tenen en compte. És cert que hi ha temes complexos que no tots tenim opinió, però per això hi ha la comunicació, la informació i la pedagogia.

Un procés participatiu no es pot limitar a demanar el vot a favor o en contra. Cal una explicació prèvia que permeti conèixer els pros i contres d’una presa de decisió. Cal que la gent pugui opinar amb coneixement de causa, i això requereix temps i esforç amb el perill que el resultat sigui desfavorable per a qui convoca la consulta. I és aquí on el govern de torn treu la pinzellada participativa i es queda per a ell el gros del pastís.

Treballem les ordenances municipals

L’anterior govern municipal d’ERC va iniciar el procés de tramitació d’una nova ordenança de mobilitat sense tenir en compte els principis bàsics de transparència i participació que tant es posaven a la boca. Es va limitar a publicitar, primer un esborrany d’ordenança, i que ara s’ha publicat l’aprovació inicial, simplement complint amb el que diu la llei, sense convocar una audiència pública, encara que en el seu preàmbul hi faci constar que s’havia realitzat. En aquest procés de consulta, tot i que es varen presentar al·legacions i propostes de millora del text, aquestes no es varen tenir en compte ni es va donar cap tipus de resposta als participants.

Ara, trobant-nos en període d’exposició pública, com marca la llei, la CUP ofereix la possibilitat de treballar l’ordenança amb tots els vilatans que hi puguin estar interessats, amb l’únic objectiu de millorar aquells articles que es pugui considerar que cal retocar. Un treball que pot fer qualsevol persona a títol individual, però que oferim amb esperit constructiu.

Les ordenances municipals són importants perquè serveixen per regular l’organització pública i ens incumbeixen a tots. D’aquí la importància de sentir-nos interpel·lats, i el compromís i responsabilitat que ens correspon assumir com a vilatans compromesos en el benestar de tota la comunitat. Després serà el torn dels responsables polítics que han rebut l’encàrrec de dirigir el nostre Ajuntament, de fer-les complir, i nosaltres de tenir-les en compte i respectar-les.

La importància de la participació rau precisament en el compromís de consensuar unes normes que ens hem de fer nostres i que hauran de fer més suportable la convivència. Si els partits polítics no la practiquen quan són al govern poca cosa podran dir després des de l’oposició.

Per tot això, si esteu interessats en conèixer la proposta d’ordenança aprovada inicialment, i voleu mirar si és millorable abans no quedi aprovada definitivament, és cert que ho podeu fer a títol individual, però si ho preferiu o us és més fàcil, podeu venir a la trobada del dijous 13 de juliol, a l’Ateneu, i treballar-ho conjuntament.

Trobada de puntaires al bell mig de la Riera

Aquest matí ha tingut lloc la tradicional trobada de puntaires a Arenys de Mar. Sota un sol de justícia les puntaires ens han mostrat el seu art. M'hi he arribat d'hora, quan encara hi havia alguns buits, probablement corresponents a entitats que estaven venint, i tampoc érem moltes les persones que les anàvem observant. Tot i així, la calor apretava i només unes poques puntaires s'havien procurat ombrel·les per deslliurar-se del sol, en un dia que ens havien amenaçat amb pluja, però que no ha arribat fins a primera hora de la tarda, amb quatre gotes mal comptades.

He pogut escoltar alguna opinió queixant-se que fins ara cap govern municipal ha previst res per evitar que qualsevol acte que té lloc a la Riera tingui una manera de resguardar-se del sol. S'ha de dir que les puntaires que tenen el costum de participar en les diferents trobades que tenen lloc a tot el país, estan molt acostumades a aquesta situació. No és massa habitual que els pobles tinguin reservats uns espais que les protegeixin del sol, i potser per això n'hi ha que ja tenen preparada l'ombrel·la, i es refien de l'aigua que acostumen a proporcionar-lis els organitzadors de les trobades.

Arenys té la Riera com a punt neuràlgic de moltes activitats, i moltes més que s'hi podrien celebrar, però no està prou preparada per aguantar l’embat del sol. El tema no és nou i, de manera recurrent, es parla de la instal·lació d'estructures que permetin protegir del sol les persones que s'hi concentren. 

Recordo que hi havia una proposta per celebrar una consulta ciutadana sobre com urbanitzar la part coberta de la Riera, que ha quedat en un punt mort, i també enguany, en el procés de pressupostos participatius, va aparèixer una proposta, que no va obtenir els vots ciutadans suficients per poder tirar endavant. Crec que valdria la pena recuperar la idea i treballar-hi seriosament.

El cobriment de la Riera no només tenia la funció de canalitzar l'aigua fins a la seva desembocadura, sinó que tenia l'afegitó de recuperar uns metres quadrats útils, que en aquests moments podríem dir que només serveixen per als vehicles, ja sigui per circular-hi o per estacionar-hi. 

Caldria que en el proper mandat, l'equip que obtingui l'encàrrec de governar la vila, assumís el repte de buscar la millor solució per optimitzar l'espai, i d'aquesta manera ajudar a que actes com la trobada d'avui comptin amb unes condicions d'acollida més agradables per als nostres visitants i per aquelles persones que ens agrada apropar-nos-hi i gaudir de la festa, la tradició i l’art.

Ho ha dit Andreu Mas-Colell

Ahir diumenge el diari ARA publicava un article molt interessant de l'exconseller Andreu Mas-Colell, El camí cap a la marginalitat, que us animo a llegir. Es tracta d'un article que considero molt encertat i al mateix temps molt dur. M'imagino que l'expresident Puigdemont l'haurà llegit i probablement no li haurà fet gaire gràcia, però si hi reflexiona una mica, de ben segur que li farà pensar.

Destaco un paràgraf de l'article referit al resultat de la consulta als militants de JuntsXCat, però s'ha de llegir tot: "Aquesta ha estat una victòria pírrica de l'exili, un error que pagarà. L’exili té una agenda de gran envergadura que molta gent segueix amb expectació i simpatia. I encara més gent, amb respecte. És la batalla jurídica als tribunals europeus i la política al Parlament. Però amb el seu protagonisme en la crisi de govern, l’exili intervé en el dia a dia de la política catalana i ho fa d’una manera que mostra que la problemàtica econòmica i social, crítica en aquest moment, no li importa absolutament gens. L’exili s’empetiteix. Una llàstima.".

Hem de tocar de peus a terra, i sembla que hi ha polítics, i seguidors, que no ho tenen clar, que no pensen el mateix, i que encara estan situats a l'any 2017, quan una il·lusió se'n va anar a l'aire, amb les conseqüències que tots hem pogut comprovar, i amb una aturada de tota l'activitat política amb repercussions a la vida social i econòmica de tots nosaltres.

El títol de l'article va dirigit a Junts, però podria aplicar-se ben bé a tot el país, a tots nosaltres. Una marginalitat que fa mal i que ens porta al passat, a una situació molt pitjor de la que podríem estar. Mas-Colell no treu valor als exiliats, ni mèrit. Es posa al seu lloc, però d'alguna manera els convida a que no intervinguin en la política actual, amb tot el que hem de fer front. Viuen del passat i volen que el país els miri i esperi d'ells la resposta a la situació de Catalunya, però la realitat la tenim aquí, i és aquí on s'han de resoldre els problemes del dia a dia.

Estic convençut que Andreu Mas-Colell s'ha guanyat nous enemics. Quan es diuen les coses tan clares acostumen a descontentar els protagonistes, però és de lloar. Tant de bo tothom fos tan reflexiu i clar en els seus arguments. No ens podem estar enganyant més. Ja hem perdut massa temps. Ho deia jo l'altre dia en aquest blog, referint-me a la presidenta suspesa del Parlament. Se n'ha sortit amb la seva! Ha conduit Junts a la marginalitat per un excés d'ego, per no haver paït encara la pèrdua de les darreres eleccions. 

Desconec el futur que li espera al partit polític de Laura Borràs, però entretant el país coixeja, i haurem de continuar en la travessia del desert, sense tenir clares les coses, ni un timó prou ben agafat, per afrontar els reptes que el món en general té, i que ens pot deixar cada vegada més a l'estacada.

Borràs se n'ha sortit amb la seva!

Amb els resultats de la consulta als militants de JuntsXCat podem afirmar que Laura Borràs se n'ha sortit amb la seva. Des d'un primer moment, quan va veure que havia perdut les eleccions, ha intentat desestabilitzar el govern i ho ha aconseguit. No va voler formar-ne part per no estar per sota d'un líder d'ERC i per això va acceptar ser nomenada presidenta del Parlament, però no ha parat fins que no ha aconseguit trencar el govern.

No m'han agradat mai els personalismes i en política sempre he cregut que calia servidors públics i no figures a qui adorar. Laura Borràs és un personatge amb molt d'ego i això acaba malament, o bé personalment o fent mal als altres. Penso que això darrer és el que ha passat.

També ha estat un èxit del president a l'exili. Sense voler treure-li tots els mèrits ni reconèixer el dolor que ha patit per haver liderar una revolta fallida contra l'Estat, s'ha de dir que amb el temps tot s'ha anat deteriorant. Probablement ERC no li ha posat fàcil, però això no treu que un ha de saber entendre les circumstàncies i acceptar la realitat. Volent conduir el país a un fracàs no és res saludable.

Ara el president Aragonès, que tot sigui dit de passada, no em mereix cap confiança, haurà de treure les castanyes del foc i intentar passar la resta de la legislatura el millor possible. No té grans polítics al costat amb un pes important per generar aquesta confiança perduda, i tot fa pensar que continuarem vivint uns dies grisos i tristos de la història de Catalunya.

L'any vinent hi ha eleccions i tal com ens tenen acostumats els polítics, no mouran gaires fitxes, sobretot si això els pot comportar fracassos electorals. ERC i Junts estan condemnats a entendre's o a desaparèixer. L'enemic, o l'obstacle per aconseguir una gran Catalunya, no és a fora, sinó que el tenim a dins, i es tracta d'aquesta lluita fratricida per aconseguir el poder. Abans d'ahir parlava de l'escrit de Joan Minguet Batllori sobre l'arrogància del poder. Realment Laura Borràs i també Carles Puigdemont han actuat amb arrogància i la principal víctima és el poble català.

Hem d'acceptar que el govern de coalició no ha funcionat ni tenia gaires possibilitats de funcionar, però no crec que el trencament culpant els altres sigui la millor solució. Crec més en la voluntat d'entesa i deixar de banda el protagonisme. És cert que ho ha decidit la militància, però la influència de Borràs i Puigdemont ha estat massa forta com per no creure que no acabarien decantant la balança. Crec que la majoria de polítics implicats en la vida local, regidors i alcaldesses, tenia clar que la ruptura no era el millor. Des d'un ajuntament la política es veu diferent, i la voluntat de servei públic és més present.

Surten o es queden al govern?

Demà i demà passat els militants de JuntsXCat estan cridats a decidir què volen que facin els dirigents del seu partit sobre la continuïtat en el govern de coalició amb ERC. Fins ara hem pogut escoltar les opinions dels dos bàndols que s'han creat, entre elles les dels membres del govern, els més afectats per la decisió que es prengui.

La consulta a la militància és un fet cada vegada més habitual, però se'm fa difícil de veure si es tracta d'una voluntat de fer participar els militants, per part dels seus dirigents, o bé passar-los la pilota quan qualsevol de les decisions que es prengui pot ser conflictiva o motiu de crítica efervescent. Perquè aquesta consulta no es fa sempre ni amb tots els temes. No són partits assemblearis, sinó que es tracta de donar la paraula quan els convé.

Avui llegia l'article de Ferran Sáez Mateu al diari ARA sobre els partits polítics, on es critica el fet de pensar que sense ells no hi ha democràcia. L'article és molt discutible i probablement caldrien moltes matisacions i explicacions per part de l'autor, per poder acabar d'entendre on va a parar, però sí que penso que els partits polítics s'haurien de repensar, i també el sistema polític, per poder analitzar fins a quin punt hi ha una dependència exagerada dels partits polítics.

No en tinc ni idea de què decidirà la militància de Junts, però en cas que defensin la continuïtat en el govern, quedarà clar que les picabaralles entre els dos socis no s'hauran acabat i la resolució del problema de no-govern el continuarem patint molt temps. Tampoc no és cap garantia de millora si la decisió final passa per abandonar el govern.

El PSC ja fa dies que està pressionant el president del govern català perquè mogui fitxa i decideixi fer-los cas i pactar, entre altres coses, el pressupost per a l'any vinent. El seguiment que es fa sobre les expectatives dels catalans a l'hora d'emetre el seu vot en cas de convocar-se eleccions, dona molts bons resultats als socialistes, que haurien sortit de la seva travessia del desert, amb la victòria i auge de Ciutadans, per recuperar el seu pes polític, una vegada que els hereus de Jordi Pujol han fet figa.

Analitzarem, doncs, la decisió que prenguin els militants de JuntsXCat, i també el grau de participació, que servirà per donar més o menys credibilitat a la decisió presa. També caldrà estudiar què passa amb els dirigents que s'han posicionat molt clarament per una postura o l'altra, què fan si perd la seva opció. Laura Borràs es podria jugar el seu futur polític, que no només penjaria del fil de la justícia, sinó també de la seva posició política davant les dificultats actuals per posar-se d'acord amb els seus companys de viatge, ara adversaris persistents.

Qui pot decidir sobre els jocs d'hivern?

Ahir llegia que el Síndic de greuges de Catalunya considerava que el govern de la Generalitat hauria d'incloure el Barcelonès a les comarques a consultar sobre la conveniència o no d'organitzar els jocs d'hivern del 2030, atès que està previst que, en cas de celebrar-se, s'hi organitzen algunes de les competicions. Si el criteri és fer la consulta a les comarques on s'hi celebrin esdeveniments, el Barcelonès també hi hauria de ser.

Personalment crec que tot plegat és una enredada on ens hi ha portat aquest govern que no sap què més fer per semblar democràtic i participatiu, però que al meu entendre s'equivoca de mig a mig. L'organització d'uns jocs no és cosa d'uns pobles o comarques, sinó de tot un país. El pressupost a destinar-hi afecta tota la població, encara que visqui a l'altra punta del país. És, doncs, un error distingir uns ciutadans dels altres, quan ens hi juguem els diners de tots.

La paraula participació espanta a molts governants, perquè ho consideren com una obligació per justificar qualitativament la democràcia que serveixen, però acostumen a equivocar-se a l'hora de posar-la en pràctica. Ho veiem en aquest cas del govern català, però també podem trobar molts exemples de governs locals.

Hi ha decisions d'obligat compliment, quant a participació ciutadana, i d'altres que són considerades com a concessions que es fan a la ciutadania. La llàstima de tot plegat és que t'adones de la mala praxis a l'hora d'obrir la porta a la participació, normalment perquè la informació que es brinda és insuficient, i en moltes ocasions la possibilitat de participar és escassa o molt dificultosa. Al final, el govern de torn es troba satisfet i enganyat, perquè li sembla que ha estat prou democràtic a l'hora de prendre la iniciativa.

Només cal fixar-se en la informació que es dona i la resposta que s'acostuma a obtenir. El seguiment que es pot fer de processos participatius és molt irregular i poc satisfactori. Crec que abans d'engegar un procés participatiu caldria reflexionar a fons quina és la millor manera d'arribar a la ciutadania, com se la pot ajudar i acompanyar, per aconseguir un resultat que numèricament sigui atractiu, i satisfactori per a la majoria de la població.

El cas dels jocs d'hivern que es posen en qüestió és, al meu entendre, una mala manera d'apropar el poder de decisió a la ciutadania, que només serveix per justificar l'actuació del govern, sense que el resultat sigui prou justificable per defensar una o altra posició. A molts catalans no se'ns demanarà l'opinió, però en cas de tirar endavant els jocs, seran moltes les repercussions que tindrem en la nostra vida social i econòmica. O juguem tots, o la consulta no té sentit!

Sobremedicats

Aquest diumenge el diari ARA parlava de la sobremedicació, i analitzava uns quants medicaments, els més consumits, i en desxifrava alguna de les conseqüències de prendre'ls durant massa temps. L'article era prou extens com per passar-hi una estona i em preguntava què en dirien els metges, els quals quedaven una mica retratats. Es trobava a faltar una mica més de control sobre el consum de medicaments, sobretot pensant en les persones amb malalties cròniques, normalment persones grans, però no només.

M'ha cridat l'atenció l'omeprazol, no només per ser un dels medicaments més prescrits, sinó perquè es deia que es receptava com a protector d'estómac, i es posava en dubte la seva eficàcia. També s'insistia en l'excessiva durada del seu tractament.

Penso que avui els metges, ja sigui perquè estan desbordats, o bé perquè els malalts sembla que insistim en què ens receptin medicaments i així marxem contents de la consulta, no hi prou control dels medicaments que estem prenent, i sobretot la durada. L'omeprazol, que fa molt temps que el prenc, el considerem una garantia per poder prendre tots els altres medicaments, sense perjudicar gaire el nostre estómac. Davant la informació que apareixia aquest diumenge, entren tots els dubtes i la reflexió si convé continuar prenent-lo diàriament.

M'imagino que tots hauríem de reflexionar una mica més, i intentar substituir, dintre el que es pugui, medicaments per productes naturals, alguns dels quals també comporten beneficis. No hauríem d'exigir tant als nostres metges perquè ens donin la recepta, i creure'ns que seguint una dieta saludable i fent més exercici, potser podríem eliminar alguns d'aquests medicaments.

Cal prendre la informació del diari ARA com un seguit de recomanacions, i no considerar-ho alarmista, però si que potser ens hauríem de parar a pensar si tot allò que en aquests moments estem prenent, és realment necessari. Potser una visita al metge, ara que no hi ha tanta pressió per la pandèmia, aniria bé per començar de zero i només mantenir aquells medicaments que la nostra constitució i salut ens obliga respectar.

Diàleg amb diferents llenguatges

Em pregunto si els participants a la mesa de diàleg entre PSOE i ERC parlaven el mateix llenguatge o no. Diuen que s'han posat d'acord, però tots dos entenen el mateix del que hi ha escrit? No conec el contingut del pacte, però he sentit a parlar molt de referèndum i de consulta i no sé què hi ha de cert en això. 

Perquè una cosa és el que puguin pactar dues forces polítiques, encara que s'hi comprometin de veritat a complir el pacte, i una altra és la Constitució i les sentències dels tribunals judicials, que sabem que no ens estimen gens. Si l'acord és sobre una acció que no és permesa per la Constitució, i aquesta no es pot modificar, perquè no hi ha majoria suficient, l'acord quedarà en paper mullat, la qual cosa al PSOE no li suposarà res, però a l'altra part, ERC i en conseqüència Catalunya, sí.

Imaginem-nos que anem avançant, que no sé si és molt imaginar, el següent pas quin és? Tindrem un govern progressista, segons es diuen ells mateixos, que per malament que funcioni sempre serà, al meu entendre, molt millor que un pacte de la triple dreta espanyola. A Catalunya en què ens beneficiarà? 

Temo que s'han assegut en una mateixa taula, però que la lletra menuda no s'ha tractat, i a més hi ha tot un sector independentista, entre ells la pròpia presidència de la Generalitat, que no hi estan d'acord o, si més no, no s'hi senten implicats. 

Una vegada més ens toca esperar a veure-les venir i desitjar que no sigui una presa de pèl com ja ens hi tenen acostumats els diferents governs espanyols, siguin del color que siguin.

Quin model de recollida de la brossa volem?

He llegit al web de Ràdio Arenys que la regidora de Medi Ambient té previst, durant el 2020, consultar els veïns la seva opinió sobre la recollida de la brossa. Em sembla molt bé tot allò que tingui en compte l'opinió dels vilatans, i més sovint s'hauria de fer i en tots els àmbits.

De totes maneres, però, a la consulta no s'hi pot anar amb les mans a la butxaca. Cal anar-hi preparats amb tots els elements que hi intervenen, amb els pros i contres i, sobretot, amb les idees molt clares. Confio que la regidora i l'equip de govern tinguin clar algun model, que després es pot adaptar segons les característiques de la vila. Vull pensar que això és així, encara que la impressió que dóna és que l'equip de govern no sap què fer per solucionar la realitat, és a dir solucionar els molts problemes que avui existeixen. 

Arenys continua sent brut i l'Ajuntament no dóna un bon exemple. No és lògic que el mateix Ajuntament reculli brossa i la deixi, més de 24 hores al carrer, en bosses negres, amb l'etiqueta de l'Ajuntament. Imaginem que no és orgànic, sinó vegetal, però la imatge de veure aquestes bosses al mig de la vila no és el millor exemple perquè els vilatans actuïn correctament a l'hora de deixar les seves bosses.

Hi ha hagut un canvi de govern, però els vicis continuen, la qual cosa fa pensar que la realitat supera al càrrec públic, i això és la pitjor imatge que es pot donar des d'una institució pública. Convido la regidora a passejar pel Rial sa Clavella, perquè la vegetació és molt bonica, però s'ha de cuidar i netejar.

Campanya política per la Biblioteca d'Arenys

Ha acabat passant el que comentava fa uns dies: la decisió del lloc on traslladar la Biblioteca serà una decisió polititzada. El meu partit diu blanc, doncs jo votaré blanc! M'és igual si és una bona opció o no, si ells volen això jo els voto.

Caldrà veure també el percentatge de participació. Segons sembla s'han posat el límit, per sota, del 20%. Per les experiències que corren, és una fita complicada. Aconseguir mobilitzar el 20% de la població més gran de 16 anys no és cosa fàcil.

El govern vol les Clarisses i l'oposició es reparteixen el Xifre, la Cup, i el Calisay, JxA. El PP no sé què prefereix. Si es tracta de votar l'opció que defensa el partit que hem votat, el Xifré ja quedaria descartat, i se les haurien el Calisay i les Clarisses. Qui guanyarà?

Però si demanem als votants del Calisay per què defensen aquesta opció, què ens respondran? I els defensors de les Clarisses? El més trist d'un referèndum o consulta és no aconseguir bons arguments per defensar una o altra opció. El cost és important? Tampoc el coneixem. L'entorn és important? Ens ho poden explicar. El contingut o el model de biblioteca vindrà condicionat per l'emplaçament?

Em repeteixo quan dic que hauria preferit una consulta sobre el model de biblioteca que volem, i no tant el lloc on la posem, però els compromisos polítics han fet que ens demanin on la volem, i jo ja ho tinc clar, però de ben segur que em podrien presentar prou arguments per fer-me veure que la millor proposta és l'altra. Espero que arribi el dia que em deixin opinar sobre el model de biblioteca que volem per aquesta nova etapa.

Quina biblioteca volem per a Arenys de Mar?

Ho va dir la regidora de Cultura, Isabel Roig, quan es referia als responsables de biblioteques de la Diputació de Barcelona. Per què ens obsessionem tant en on reubicar la biblioteca i no parem a pensar què volem que hi passi a la nostra biblioteca?

Hi ha mil preguntes a fer-nos i mil possibilitats de dissenyar una biblioteca que satisfaci les necessitats de la nostra vila, més enllà de si aquesta la posem al Xifré, al Calisay o a les Clarisses. Recordo tant el procés participatiu per decidir què volíem fer-hi al Xifré! Llavors estàvem parlant de serveis, probablement sense prou coneixement de quines competències hi tenia l'administració que organitzava la consulta. El resultat va ser un fracàs. Ara, però estem parlant de quin equipament ens agrada més que hi vagi a parar la biblioteca.

A l'exposició de les Clarisses hi havia dues propostes d'arquitectes que utilitzaren per acabar la seva carrera. En una d'elles es proposa construir un nou edifici per situar-hi tots els llibres, pel seu pes i destinar l'actual edifici a serveis complementaris i sales d'estudi. És una proposta, com n'hi poden haver d'altres, però, com a profà en la matèria no penso ficar-m'hi, però en canvi sí que m'agradaria opinar sobre l'horari d'atenció, els serveis que m'agradaria que oferís, l'accessibilitat, les activitats a desenvolupar... 

Coincideixo, doncs, en què una consulta sobre el lloc idoni per a la biblioteca ens depassa i cal molta informació i coneixement per poder opinar, més enllà de manifestar allò que ens agrada més o bé que defensa el grup municipal que jo he votat.

Preferiria que els disset regidors i regidores del nostre ajuntament consensuessin un Pla d'Equipaments a mitjà i llarg termini, que no pas que ens demanin on ens fa més gràcia que hi vagi la biblioteca. Participar no és només votar.

La participació ciutadana entre espasa i paret

A la trobada de divendres del Grup de Debat i Tertúlia vàrem parlar de la biblioteca d'Arenys de Mar i de la consulta que convocarà els vilatans perquè decidim on volem que es traslladi. Les opcions que el Consistori plantejarà són tres edificis municipals, en què només un és buit perquè l'acaben de comprar. 

Les Clarisses, el Xifré o el Calisay, són les tres opcions, totes elles defensades, inicialment, per diferents grups municipals. El govern actual, format per quatre partits polítics, defensa les Clarisses; el govern dimitit, amb moció de censura, defensa o defensava el Calisay, i la CUP vol el Xifré.

A la trobada de divendres, amb la participació de dues persones que han tingut contacte molt directe amb la biblioteca i amb tota la gestió per a la compra de les Clarisses, ens va resultar força senzill arribar a la conclusió que la consulta era innecessària o fins i tot un error convocar-la.

En el cap m'ha vingut més d'una vegada l'experiència del procés participatiu per decidir què volíem els arenyencs per al Xifré. El procés va ser un fracàs, en primer lloc per ser mal plantejat, també mal assessorat per una empresa que no va estar a l'alçada, i probablement també pels mateixos motius que podríem col·locar en aquesta nova consulta.

Qui em coneix sap que porto l'etiqueta de la participació penjada a l'esquena, per això si mai em posiciono en contra es podrà entendre que tinc raons per pensar que no és adequat un procés participatiu, que lògicament em puc equivocar.

No fa gaires dies que en aquest mateix blog parlava de la consulta i venia a dir que s'havia de convocar un procés impecable perquè sortís bé. Avui aniria més enllà i veient com pensa enfocar-ho el govern local, m'atreviria a demanar-los que no convoquin la consulta i ho consensuïn amb les altres forces polítiques. Tinc la impressió que només hi ha una opció i si aquesta no és l'escollida pels vilatans, es podria qüestionar la consulta i la participació, un element que considero bàsic en la gestió pública.

Un procés impecable per ubicar la biblioteca d'Arenys

He arribat tard, molt tard a casa, i ha estat un dia llarg i cansat. M'he proposat no buscar les notícies del dia, per la qual cosa gairebé només sé el que va passar ahir, tret d'algun comentari que he escoltat i algun tuit que m'ha arribat. No he volgut dedicar temps a llegir què ha passat i he decidit escriure el post i anar-me a dormir aviat.

Sí que m'he mirat les notícies locals a través de la pàgina web de Ràdio Arenys, com acostumo a fer diàriament. He vist que el govern municipal ha endarrerit la consulta per decidir on col·locar la biblioteca i he pensat que la data és el de menys, perquè les obres trigaran a començar, sigui quin sigui el lloc que es decideixi. Sí que té molta importància la manera que es farà la consulta.

Sabem que el govern municipal organitza la consulta a contracor, perquè ja té decidit el lloc que voldria col·locar la biblioteca, una opció que ha defensat des del primer dia, i per això és important que el procés sigui el màxim de transparent, per eliminar qualsevol sospita, i el primer que ha de fer és donar tota la informació que li sigui possible a la ciutadania, per afavorir que la decisió final no sigui fruit d'un desig, sinó d'una reflexió sobre el cost econòmic, la centralitat i les possibilitats de cada equipament.

Estic d'acord amb la CUP, i ja ho he escrit en el meu blog moltes vegades, que el primer que s'hauria de fer és un Pla d'Equipaments, consensuar-lo políticament i, si volen que hi participi la població, referendar-ho. Qualsevol altra alternativa té el perill de moure's més per sentiments que no pas per arguments contrastats, a part d'anar fent pedaços i tenir equipaments buits.

En tot procés participatiu el primer pas imprescindible perquè sigui vàlid és disposar de tota la informació possible. Un segon pas és el debat. Si la consulta no parteix d'aquests dos passos previs a la votació, el resultat no tindrà les garanties d'un procés participatiu correctament executat. Si el vot es fonamenta en la voluntat d'un i altre partit, no anirem bé. Desitjo que l'equip de govern i els partits de l'oposició consensuïn un procés participatiu de qualitat.

El govern municipal arenyenc i la participació ciutadana

A la sessió plenària d'ahir el vespre en el nostre Ajuntament va quedar palès que tothom s'omple la boca de participació, perquè sempre queda bé, però en el fons ben pocs s'ho creuen i alguns fins i tot fan mans i mànigues per evitar-la.

El punt de la consulta sobre la ubicació de la biblioteca va reproduir escenes patètiques i indignes d'uns electes municipals. Potser no se n'adonen, però als vilatans no se'ns enreda tan fàcilment. La manera d'actuar els delata i no cal que dissimulin i es mostrin tan participatius. Tenim l'exemple dels consells municipals de participació per ensenyar-nos quina voluntat participativa hi ha realment. Senyors i senyores representants municipals siguin sincers i honestos i deixin d'enganyar-nos.

La moció presentada per Junts per Arenys demanava la consulta sobre la nova ubicació de la biblioteca, tal com s'havia aprovat anteriorment. Les excuses dels portaveus dels partits polítics que estan al govern varen ser penoses. La moció no plantejava si es comprava el convent de les Clarisses o no, sinó que demanava que es convoqués una consulta als vilatans sobre el lloc on ubicar la biblioteca.

Personalment sempre he pensat que no totes les decisions polítiques han de prendre's a través de processos participatius, o si més no cal analitzar-los molt bé, per decidir la millor manera de plantejar-los perquè el treball sigui efectiu. En aquest cas no veia gaire clara la consulta, com tampoc vaig veure bé la consulta que es va fer fa uns anys sobre l'ús del Xifré, i el resultat ho va evidenciar. Dit això, si el Ple municipal va acordar convocar la consulta, s'ha d'argumentar molt bé els motius per ara no convocar-la, i aquests no varen existir.

La Llei 10/2014 de 26 de setembre, de consultes populars no referendàries i d'altres formes de participació ciutadana especifica que una manera d'aprovar la seva convocatòria és en sessió plenària, per majoria simple, proposada per almenys dues cinquenes parts dels regidors del Ple, la qual cosa ahir es va complir.

Un 17,8% de participació al Multireferèndum d'Arenys de Munt

El multireferèndum convocat ahir diumenge a Arenys de Munt no va assolir el mínim fixat del 19% per considerar-lo vinculant, segons decret previ a la celebració de la consulta. Al marge de les decisions que pugui prendre ara l'equip de govern local, ens porta a reflexionar sobre la participació ciutadana.

Ens podem preguntar si realment interessa a la ciutadania participar en la decisió de temes del poble on viuen, o bé ja en té prou en votar cada quatre anys a qui li concedeixen el dret a presidir el Ple municipal. Hem estat parlant durant molts anys de democràcia representativa i democràcia participativa, entenent que aquesta era molt més interessant i volguda pels administrats, però els resultats canten i posen en dubte l'interès dels vilatans per participar en la gestió de la seva vila o població.

Molts pensareu que una participació del 17,8% de la població històrica dels referèndums sobiranistes és poca, però si busquem un grapat de consultes ciutadanes a diferents poblacions, grans i petites, ens adonarem que la mitjana es troba molt per sota. Què vol dir això? Podem anar convocant consultes amb la resposta participativa tan baixa? Hem d'oblidar-nos de les consultes i que sigui el Ple municipal o govern, segons les seves competències, qui decideixi el nostre futur?

M'agradarà veure les conclusions de l'anàlisi que pugui fer el govern municipal d'Arenys de Munt, per comprovar quin grau de satisfacció té, quins creu que són els motius de la xifra de participants, què ha pogut fallar en no superar la xifra que estimaven com a mínima (19%)... Tindran ganes de continuar treballant la participació dels arenyencs?

De ben segur que alguna cosa no estem fent bé. No es tracta tant de buscar culpable, sinó de trobar la solució per tal que tots ens impliquem i interessem en els afers públics que ens pertoquen com a membres d'una societat més o menys organitzada. Qui tingui la solució que ens la faciliti.

2.418 inscrits de Podemos decideixen no sumar-se als comuns

Amb tot el que està passant aquests dies entre Podemos i els Colaus, no sé si coincidirem, però jo només hi sé veure actituds patètiques que no fan cap bé a la política, i encara menys si ens vénen a dir que són cridats a regenerar-la.

Podríem parlar de moltes coses, però ho limito a dues que reparteixo entre els dos bàndols. La senyora Colau, alcaldessa de Barcelona, avisa al senyor Fachin que no admetrà personalismes! Ella que és tan modesta i que curiosament va imprimir les butlletes electorals amb la seva fotografia!

L'altre element que comento és la participació dels inscrits a Podemos a la consulta sobre quina havia de ser la seva actitud davant dels comuns. Una participació del 7%, i un resultat del 62% a favor del senyor Fachin. Visca la participació!

Senyors, si aquests partits, i aquestes persones són les que han de regenerar la política, ho tenim clar! Que ningú no s'estranyi que els partits de sempre, aquells que han anat tan de baixa, continuïn sobrevivint, a penes i treballs, això sí, però continuant liderant l'espectre polític.

No sé si finalment Podemos i la resta de forces polítiques al voltant de la senyora Colau s'avindran a caminar junts, o bé, com és típic a Catalunya, cadascú anirà pel seu cantó. Catalunya sí que es pot va obtenir un resultat discret, diuen però, perquè Colau s'hi va posar d'esquena. Seria això el motiu per anar junts la propera vegada?

Una legislatura amb la vista posada al PSC

No tot s'acaba amb la investidura, sinó que aquesta va ser l'inici d'un període més o menys llarg en què moltes persones tindran els ulls a sobre dels diputats del PSOE i també del PSC. Els diputats socialistes no poden pensar que una vegada passat el tràmit de la investidura tothom s'oblidarà de què ha passat, sinó que amb més interès es voldrà seguir pas a pas, les decisions i votacions que es produeixin en el Congrés de Diputats.

Avui, en la votació del suplicatori a Francesc Homs, ha quedat palès a quin bàndol es troba cada partit polític i, concretament, què voten els diputats socialistes del PSOE i del PSC. Aquests darrers no ho tenen fàcil en aquesta legislatura quan necessiten recuperar tot el terreny perdut i no ser cruspits pel nou partit polític que vol crear Ada Colau. Facin el que facin condicionarà la seva reputació i el futur del PSC.

Tindrà molta importància la coherència i aquesta serà difícil de respectar anant de la mà del PSOE. Els socialistes espanyols, els actuals dirigents, han deixat molt clar què pensen de Catalunya, del procés i del dret a decidir. El PSC també ha evolucionat i ha deixat de defensar el referèndum, encara que en el seu moment l'havien defensat. Avui el PSOE s'ha posicionat en contra del diputat que va coliderar la consulta del 9-N, probablement el PSC hauria preferit l'abstenció, per coherència. 

La història ens ensenyarà quines hauran estat les decisions encertades i les que no, i quines penyores s'hauran hagut de pagar per tal de sobreviure a aquests moments tan tensos i transcendents per al futur de Catalunya. 

La normalitat d'una tarda poc habitual del mes d'agost

Aquesta tarda he passat una bona estona al CAP, de fet començo a escriure el post des d'una cadira de la sala d'espera, que més aviat sembla un passadís. Com que sabia que aniria per llarg m'he dedicat a fixar-me en la reacció de les persones que acudeixen a un lloc on no voldrien ser.

La persona gran que només entén que li han de solucionar el problema burocràtic i que al matí li han dit que passés per la tarda, discutint-se amb l'administrativa que li vol fer entendre que aquell no és el protocol que ha de seguir. Que ha d'anar a Barcelona...

Aquella mare i filla, la mare bastant gran, que surten de la consulta i la filla li recorda que la doctora li ha dit que havia de sortir cada dia, una estona a la tarda, els diumenges també. Aquell vailet que és massa xic per entendre que aquí no es pot xisclar perquè ressona molt i els pares tampoc s'hi esforcen gaire en fer-li entendre. La parella amb criatura, una mica més gran i l'únic que no va tatuat. La dona amb un tatuatge al llarg de les cames, al lateral, com si se les hagués cordat amb cuir, i l'home tota una artesania a totes les parts del cos (no ho entendré mai!).

La infermera que et fa passar abans perquè li ha fallat un pacient, i intenta descongestionar la sala i parar el cop a la doctora, encara que no sempre se'n surt. La doctora que es troba desbordada, perquè hi ha qui està de vacances i no l'han substituït, però que tot i això t'atén amb molta tranquil·litat i sense preocupar-se per saber quants en vénen al darrere.

M'hi he trobat un conegut que fa pocs dies vàrem coincidir a l'hospital de Mataró, i la veïna que no fa gaire l'he saludat pel carrer. La puntaire que l'altre dia estava endreçant els coixins amb els seus boixets, mentre jo buscava la gent de l'Observatori.

Tot un món que només et trobes quan et fa mal la panxa o t'has torçat un peu, o bé simplement t'han d'actualitzar el llistat de medicaments que amb els anys es fa més llarg. Un món senzill, sense grans anècdotes, però que consumeix part del temps que un dia veuràs llunyà, i ni tan sols recordaràs haver-lo viscut.