Hereu, premi de consolació

El CEO publicava l'altre dia les expectatives dels partits polítics catalans després dels pactes a què han arribat els partits independentistes amb el PSOE, per a la investidura de Pedro Sánchez. El guanyador, per golejada era el PSC, mentre que ERC anava fent la viu-viu, i Junts s'enfonsava. L'esforç de Puigdemont no els salvava de la desfeta. Però ai! avui ens comuniquen els nous ministres del govern socialista i... on és el PSC?

L'amic, defensor fidel del president, l'incansable Miquel Iceta ha desaparegut de la llista. L'han jubilat abans d'hora i enviat, junt amb l'exalcaldessa de Gavà, cap a casa que ja n'hi ha prou. De la senyora Sánchez es podia esperar. No ha estat a l'alçada, probablement sense que ningú se n'hagi estranyat. Iceta, però, que va entrar de ministre una mica d'esquitllada, ara semblava que li havien d'agrair el suport explícit al president, però no. La política és desagraïda.

I el PSC ha saltat dient que tots molt bé, però és més una reacció per dissimular el desengany, que res més. Li han donat el ministeri a una persona de perfil baix. Ni el seu pas per l'alcaldia de Barcelona el va enfilar gaire amunt. El premi al ministeri pot acabar sent un càstig. Veurem si aconsegueix fer petjada, que es noti més que el seu pas per la plaça de Sant Jaume.

I jo em pregunto, què farà ara en Miquel Iceta? Durant tota la seva vida ha estat a la cuina del PSC, remenant les cireres, posant i traient, i encara que s'ho hagi passat molt bé, m'imagino que tornar-hi ara, després del seu pas pel ministeri, no deu ser el que més li vingui de gust. Però la veritat no la sabrem pas. Si una cosa tenen els polítics professionals, aquells que no han fet res més a la seva vida més enllà d'estar dins d'un partit polític i anar escalant posicions, és que no ens diuen la veritat. Ni són transparents ni sincers.

Encara no he tingut temps de llegir gaires comentaris ni escrits al respecte, però segur que en aquests propers dies en tindrem l'ocasió. És una estratègia del president Sánchez o un descuit? De catalans ja se'n trobarà prou com per tenir-me més al costat? O es tracta de potenciar els socialistes del centre, els que més problemes li han posat a l'hora de pactar amb els independentistes? I Marlaska? A mi que algú m'ho expliqui. Jo només ho entenc per tal de tenir-lo a prop i que lluny no li comportés més problemes del compte. Doneu-li un càrrec i estarà callat. M'imagino que això és la política dels partits. La que hem de patir i aprendre a conviure-hi.

Polítics que et provoquen vergonya aliena

Llegia avui l'entrevista que el diari ARA fa al secretari general d'Units per Avançar, el senyor Ramon Espadaler, i m'anava tornant vermell de cara. És realment allò que diem vergonya aliena. Amb respostes com les d'Espadaler és quan t'adones de la falsedat de la majoria de polítics. Costa d'imaginar la capacitat que tenen per mentir descaradament, sabent, perquè són espavilats, que ningú no se'ls creu.

Les preguntes anaven al voltant de la seva inclusió com a número 3 a les llistes del PSC, per Barcelona, com la darrera vegada, i les respostes no podien ser més cíniques i falses. Els polítics, que s'hi dediquen professionalment, són incapaços d'acceptar que es presenten en unes llistes per conveniència personal. Hi ha alguna resposta sincera, com per exemple en manifestar que s'hi troba bé, sense el concurs de Lliures i la Lliga.

També contesta interessadament, contrari al que realment pensa, quan li demanen sobre el possible ajornament de les eleccions catalanes. Tots sabem que al PSC li interessa fer-les ara per aprofitar l'efecte ministre de Sanitat, però ell, com els mateixos socialistes, ho justifiquen per la necessitat de comptar amb un nou govern. Si us haig de ser franc, tampoc m'agrada l'actual govern, però s'ha de ser sincer, també en les entrevistes.

Aquesta manera d'actuar i de respondre les preguntes compromeses és el que marca distància entre polítics i ciutadania. Estem molt cansats de la seva falsedat, de que ens enganyin i menteixin contínuament, que ens tractin com a babaus. Tenim un sistema polític molt feble, que no ha acabat de sortir-se'n històricament, i amb uns polítics actuals molt mediocres i poc transparents ni sincers. Tots desitgem les eleccions, i ho desitgem sense pensar en qui hi surt guanyant, més enllà del poble que clama per un govern amb cara i ulls, un govern que ens tregui de la misèria política actual.

Monarquia o República

Llegint l'entrevista de VilaWeb a l'exdiputat de la Cup Julià de Jòdar he recuperat una idea que tenia fa un parell de dies arran de la notícia de la fugida del rei emèrit. En un moment de l'entrevista, Julià de Jòdar treu valor a la possible república espanyola, tenint en compte els partits polítics existents en aquests moments. I és cert.

Què podríem esperar d'una república amb partits polítics com el PP, el PSOE, Ciutadans i Vox? Potser, com també diu l'entrevistat, encara seria perjudicial per a Catalunya. El rei Felip VI va deixar molt clar què pensava dels catalans i de manera especial dels independentistes, però no podem menystenir l'actitud dels polítics del PP i PSOE, els dos grans partits espanyols.

Una cosa és defensar el model d'Estat que preferim, i l'altra esperar que les repercussions d'un o altre model siguin diferents per al nostre país. No confio gens en un president de la república, del PP o el PSOE, per posar un exemple. En què guanyaríem. Amb això no defenso la monarquia, que ens ve imposada i no tenim l'opció de votar-hi en contra. Simplement deixo constància que per a la realitat de Catalunya, un model o altre no són cap tipus de garantia. 

No sé si en la línia de Julià de Jòdar o una altra de semblant, sí que crec que primer de tot hem de tenir molt clar què volem per al nostre futur, com a país, i aconseguir un lideratge capaç d'entusiasmar-nos, crear riquesa, i engrescar-nos a formar entre tots el país del futur.

Podem defensar la república, com a model més democràtic, però no ens podem oblidar que tenim molta feina a fer perquè les nostres institucions siguin realment transparents i ens representin. Portem massa temps encallats i sense expectatives de veure la llum aviat. D'acord que el cop ha estat dur, però no podem continuar amb les mans al cap i dubtant de tot. Hem de recuperar les forces perdudes i aconseguir els canvis necessaris per avançar econòmicament, social i com a país que decideix el seu futur.

Encara que no ho sembli, ens governa el PSOE

Avui tenim dos exemples més de què és el PSOE i que no en podem esperar gaire res de bo. Em sorprèn la paciència i optimisme d'aquells que esperen la taula de negociació, mentre per l'esquena t'apunyalen. No diré que no sigui millor tractar amb el PSOE que amb la dreta espanyola, però quan es tracta de Catalunya, molt poca diferència hi ha, si és que n'hi arriba a haver.

Avui hem conegut que el TSJC dóna la raó al govern del PSOE i fa tancar tres delegacions de la Generalitat a l'estranger, perquè poden perjudicar Espanya. Sublim! També hem vist com el Congrés de Madrid aprovava la llei mordassa digital. Amb la complicitat de Podemos. Mireu si anem bé a Espanya, que els "comunistes", que bateja Aznar, permeten que s'aprovi una llei repressora com és la llei que permet tancar Internet quan al govern li plagui.

Vox només cal que hi sigui, no ha pas de governar, perquè la seva presència ja força l'adopció de mesures antidemocràtiques per part dels partits que es creuen tan demòcrates. 

Ens queda molt camí per aconseguir assentar la democràcia al nostre país, i hem descobert que aquells partits que es creien tan progressistes i així ens ho deien a la cara, estan aplicant unes mesures polítiques molt poc democràtiques. No em crec que els dirigents del PSC, si fossin sincers i transparents, puguin avalar les decisions del PSOE. Només les acaten perquè ja no tenen autonomia i estan a mercè del que diu l'amo.

El govern no es posa d'acord en unes noves eleccions

Continuen les discussions entre JxCat i ERC sobre la conveniència o no de convocar eleccions. Al darrere de tot això només hi ha interessos partidistes. Uns tenen por de perdre-les i els altres estan convençuts que les podran guanyar, per primera vegada.

És molt trist que ens vulguin enganyar disfressant la seves preferències com a conveniència per al país. Mentida! només es mouen per interès propi, per poder mantenir-se al poder, uns, i aconseguir-lo, els altres.

Tot plegat molt indignant i a pocs dies de l'onze de setembre on, una vegada més, ens conviden a participar a la manifestació. El problema que hi veig és l'interès que hi siguem, per a què? Per a qui?

Necessitem uns polítics transparents, que no ens enganyin, i que de veritat lluitin per al nostre país, per als interessos de tots, i no només dels seus. El govern actual, amb els dos partits independentistes, no ha funcionat i difícilment aconsegueixi alguna cosa de bo. El president només es dedica a fer discursos incendiaris, sense argumentacions ni concrecions. És evident que es tracta d'un president de circumstàncies, però el problema és que ja fa massa temps que duren.

En aquests moments, el conseller Aragonès sembla ser l'únic interessat en aprovar els pressupostos. Els altres, amb el president Torra, sembla que no els interessi. Tot aquest desgavell ens portarà encara més enrere i queda clar que s'ha de fer un canvi de timó immediat. Aquesta podria ser la veritable raó per defensar unes eleccions abans d'acabar l'any.

Els tripijocs dels governs andalusos, un càstig o premi electoral?

La dreta guanyadora a les eleccions autonòmiques andaluses està fent mans i mànigues per poder treure a la llum pública, el més aviat possible, tota la porqueria que sembla ser que han trobat després de tants anys de govern socialista. Volen, a cinc dies de les eleccions generals, explicar el descontrol financer dels governs anteriors, amb uns ajuts gens transparents a simpatitzants i votants socialistes.

Tenen la intenció de donar comptes d'una auditoria que deixaria en evidència els governs socialistes anteriors. De fet es tracta d'ensenyar amb dades concretes tot allò que fa molts anys sospitem una mica tothom, però, com molt bé diu la notícia, no està tan clar que posar en evidència aquest frau castigui al partit socialista, que pot continuar rebent el suport dels beneficiats d'aquests tripijocs.

És per això que arribes a la conclusió que la política està plena de porqueria miris on miris, i que els polítics, decididament, no es presenten per servir el poble, sinó per adquirir poder i riquesa i que els altres es fotin. A aquesta conclusió som molts els que hi arribem, però quan és hora d'exercir el nostre dret a votar, seguim confiant en uns polítics que mai ens arribaran a convèncer.

La CUP a Arenys de Mar té camp per créixer des de l'oposició

La CUP, que va aconseguir ser la tercera força en les eleccions municipals a la nostra vila, té camp per créixer treballant fort des de l'oposició, no pas per posar pals a les rodes, sinó per aconseguir que les decisions del govern municipal siguin justes, clares i transparents. Per fer possible que la poca tendència de l'alcalde en funcions a donar veu als arenyencs durant els quatre anys del mandat, canviï i puguem participar activament en la gestió pública per sortir d'aquest atzucac en què ens trobem des de fa quatre anys.

De la CUP podem esperar una bona fiscalització de l'activitat municipal, dels seus comptes, les seves contractacions, les subvencions i convenis, de l'aplicació dels reglaments, d'unes bones ordenances fiscals i un pressupost que prioritzi la voluntat de reduir desigualtats, millorant la situació de les famílies en atur, amb problemes d'habitatge i amb risc d'exclusió social.

Perquè necessitem accions contundents i no simplement d'imatge i purament superficials. No n'hi ha prou en actuar de cara a la galeria i mirar-nos el melic per creure'ns millors que els altres. No n'hi ha prou en detectar problemes i buscar culpables per no resoldre res. 

La CUP ha demostrat, en els quatre anys d'oposició, que no és un grup d'amics de terrassa i passar l'estona, ni ha deixat per a última hora recórrer als veïns per conèixer quins són els seus problemes, i què esperen dels càrrecs públics.

Amb la col·laboració de grups municipals com ERC, ICV i qui s'hi apunti, es pot fer una bona feina d'acostament de la política als vilatans, per demostrar-nos que l'ajuntament no és una cursa d'obstacles, ni que els serveis que es presenten són lents i embolicats. 

No volem que ens comprin amb regals i encara menys amb promeses que mai s'acaben complint. Volem saber que les coses no són fàcils, que no només podem pensar en els nostres carrers, sinó que cal caminar junts tots plegats, però que ens demostrin amb fets que els anys no passen en va, i que les obres i millores no es queden per fer.

Dissabte tindrem un nou alcalde que haurà de començar a treballar des del mateix dia per fer realitat tot allò que ens han promès, però sobretot per millorar la nostra vila, que no haguem d'esperar quatre anys més per adonar-nos que estem allà on érem fa quatre anys.

El doble error d'Ernest Maragall

Penso que el senyor Ernest Maragall no sap ben bé què vol i encara menys què demana. Proposar a ERC i ICV d'anar junts amb MES en les properes eleccions al Parlament català i a més pensar que això representaria una força d'esquerres, és, al meu entendre, un doble error. 

En primer lloc pensar que ERC és un partit d'esquerra, malgrat el que digui el nom, és tenir un concepte de l'esquerra molt esbiaixat. Ni als mateixos de MES els podríem considerar massa d'esquerres i demaneu-li als d'EUiA què en pensen dels seus socis d'ICV. 

Pretendre defensar la independència de Catalunya anant en coalició amb ICV és el segon error. El mateix que passa amb UDC, encara que ambdós partits comptin amb militants independentistes. S'ha de ser coherent i deixar-ho ben clar. Quan féssim el recompte dels vots tindria molts escrúpols en considerar els seus vots d'independentistes, tal com ara podem dubtar dels vots a CIU.

Aquí les úniques forces que s'han manifestat independentistes són ERC, CDC i la CUP, i aquests tres no aniran junts. Les altres combinacions no deixen clar què defensen i, per tant, d'eleccions plebiscitàries res de res.

Parlem molt de la necessitat que siguin transparents, però jo insistiria també en que cal ser coherents i seriosos. Darrerament la seriositat en els partits polítics catalans deixa molt que desitjar. Si no hi posen remei estarem marejant la perdiu com hem fet tota la vida, i la història d'aquests tres darrers anys serà simplement això, història.