Diplomàcia versus hipocresia

Arran de la reunió del G7 em ve de gust de parlar de diplomàcia i hipocresia. Una cosa no té res a veure amb l'altra, però és cert que a vegades, segons en quin context les separa una línia molt fina que ens pot confondre, o millor dit, confondre els protagonistes de la història.

Entenc que no podem estar tot el dia enfrontats i amb males cares, però tampoc s'entén segons quines postures en reunions com la d'Évian-les-Bains, amb uns dirigents polítics que s'han criticat obertament, però que ara s'asseuen en una taula per parlar tranquil·lament. Parlar de pau i progrés. Al darrere, però, alguna punyalada i anar tirant.

No he estudiat diplomàcia i, per tant, dec ignorar moltes coses al respecte. En tot cas el concepte de diplomàcia que ens arriba és aquell de comportar-se finament, aparcant les hostilitats, i segurament les veritats, i mirar de passar lliscant sense gaires entrebancs ni esveraments. Quan hi ha un problema de fons important, com podrien ser les relacions econòmiques internacionals dels darrers temps, o la contribució a l'OTAN, es fa difícil de distingir entre un comportament diplomàtic i un d'hipòcrita.

Podria pensar que, per evitar mals més greus, la diplomàcia és l'antídot, però no creieu que les coses s'han de dir a la cara? És lògic i normal que els dirigents europeus li riguin les gràcies a Trump, després de tot el que ha provocat? No sé si estem parlant de diplomàcia o feblesa i covardia, o potser no tenen cap més as a la mà, i han d'anar fent bullir l'olla, amb cara de simpàtics, a l'espera d'un canvi, qui sap si d'aquí a un parell d'anys.

Crec que hauré de fer un curs accelerat per entendre la base de la diplomàcia i abandonar per sempre aquest dubte que me l'acosta massa a la hipocresia.

Escepticisme davant l'acord de pau

Aquest matí els diaris obrien la seva primera pàgina amb la notícia de l'acord entre els EUA i l'Iran per aturar la guerra i obrir l'estret d'Ormuz. La història recent ens ha tornat escèptics i no ens ho acabem de creure. De fet, al costat d'aquesta notícia n'hi havia una altra referida a Israel. El seu primer ministre no vol marxar del sud del Líban ni deixar de bombardejar. Si aquesta era una condició de l'Iran per signar l'acord de pau, què hem de pensar al respecte?

Trump necessita acabar aquesta guerra, que ell va iniciar, per arribar a finals d'any i no tenir problemes en les eleccions de mig mandat. Les morts ocasionades o fins i tot els efectes inflacionistes a escala mundial queden en un segon o tercer pla, en la seva escala de valors i prioritats, davant la importància que li suposa que els seus votants s'empassin que és el millor president i que es mereixia el Premi Nobel de la Pau.

També, com a gats escaldats, sabem que el populisme està molt arrelat i confon les persones. El president i tot el seu cercle és massa poderós per no dominar el discurs convincent, encara que fals, i aconseguir els vots necessaris per continuar la seva política erràtica i sense sentit. Els rics cada vegada més rics i els pobres cada vegada més pobres, però tot això gràcies als vots d'aquests.

M'agradaria pensar que la notícia de l'acord de pau és real i efectiva, i que els escèptics ens ho hem d'empassar, però tinc la sensació que una vegada més tot quedarà en no res. Quantes vegades no ens han venut que la seva intercisió ha estat clau per aconseguir la pau? Recordeu què passa a Ucraïna? Què li passa al Front Polisario, i aquí també amb la contribució de l'Estat espanyol, i especialment el govern socialista?

Estem una mica cansats de discursos enganyosos que poc després descobrim que no tenen consistència. No és estrany, doncs, que cada vegada siguin més els escèptics d'aquest món que estem creant.

Xifres difícils d'imaginar

Aquests dies, arran de l'atac dels EUA i Israel a l'Iran, surten a la premsa unes xifres que no te'n pots acabar de fer el càrrec. Els nostres càlculs matemàtics són de poques xifres, però quan et parlen de milers de milions ja no saps què imaginar-te, en què comparar-ho per fer-te'n la idea.

Nou-cents milions de dòlars diaris és el que els està costant als EUA la guerra. Mil milions de dòlars diaris és el que costa protegir Israel dels míssils iranians. I podríem continuar. Només en qüestió de xifres econòmiques ja t'adones de l'absurditat de la guerra. De l'alt cost i de tot el que podries aconseguir en pau per a milions de persones.

A tot això, evidentment, cal afegir-hi les víctimes humanes, que és la part més important i dolorosa de la tragèdia. I és aquí quan no pots entendre qui defensa l'atac. Per malvats que siguin els dirigents iranians, mai queda justificat un atac decidit per dues persones que, a més, tenen un currículum prou fosc i denunciable, però massa poder. I massa gent que els riuen les gràcies. Això és encara pitjor!

Desconeixem què acabarà passant, i quant de temps trigarà a venir la pau. Tenim prou exemples actuals que corroboren la nostra incertesa i desconeixement. Entretant, moltes persones moriran. Alguns potser són tant o més culpables que els atacants, però la majoria són víctimes innocents que moren per culpa d'uns indesitjables.

Necessitem polítics valents que s'enfrontin al poder. Encarar-se a Trump no és fàcil, però sí que és necessari. Ara és l'hora que Europa i tots els estats demostrin que hi ha uns valors intrínsecs que s'han de preservar. Que la vida té sentit i que hem de dir no a la guerra.

El cost econòmic és exagerat, però les vides humanes són més importants, i per això hem de dir que ja n'hi ha prou. No es poden repetir fets històrics que després hem lamentat. No a la guerra!

Avui li ha tocat a l'Iran

Avui és un dia trist per a totes les persones que defensem la pau, encara que aquesta estigui mal dissimulada i que no tothom la pugui gaudir com caldria. Atacar un país dient que volen defensar el poble oprimit és un excusa de mal pagador. I això ho fa qui pretenia rebre el Premi Nobel de la Pau i posar fi a totes les guerres del món. Ha intervingut a Veneçuela, ara l'Iran i els cubans estan a l'espera. Què més ens caldrà veure?

Em podeu dir que soc innocent, que desconec la realitat política del món, que no m'assabento bé de les coses... a mi, però, veure atacar un país dient que alliberaran els seus reprimits habitants no m'ho crec. L'any 1936 a Espanya no varen venir a sufocar un cop d'estat que ens va provocar viure quaranta anys de dictadura. Potser és perquè no hi tenien res a guanyar amb la intervenció. A Veneçuela sabem que hi havia interessos petroliers.

Quantes persones moriran per la decisió del president dels EUA, amb companyia del genocida que governa Israel? Què més cal esperar d'un personatge que encara li queden tres anys de mandat, si no troba la manera d'allargar-ho? Com pot ser que amb l'experiència històrica de líders autoritaris que varen posar per sobre els seus interessos de poder i domini a la vida de milions de persones, encara hàgim de patir personatges com Trump?

Algú diu que cal frenar els treballs de l'Iran per aconseguir l'energia nuclear. Quina garantia tenim que no sigui un ximple com Putin o Trump qui premi abans el botó? Estem en mans de persones desequilibrades i el nostre sistema polític és incapaç d'arraconar-les per evitar mals pitjors. Em preocupen aquests personatges, però també tots aquells que tenen al costat i s'aprofiten de les seves decisions per viure bé mirant cap a un altre costat.

Contemplant els flocs de neu

Avui contemplava les imatges de la nevada a diferents punts del nostre país i pensava que tant de bo ho fes més sovint i poder observar-ho. No sé si us passa a vosaltres, però a mi em genera una sensació de pau i tranquil·litat que contrasta amb la crispació en què vivim darrerament. Veure com els flocs de neu voleien mentre van caient a terra, emblanquinant el paisatge i aconseguint un contrast entre blanc i negre, en absència de la majoria dels colors que acostumen a acompanyar-nos.

A diferència de fa unes setmanes, avui no estàvem avisats, o potser jo anava despistat, i la nevada en cotes relativament baixes ens ha sorprès. L'efecte no és el mateix de quan t'han anat advertint que això podria passar. La il·lusió o el neguit, segons cadascú, d'esperar què acaba passant et fa oblidar de gaudir de les imatges de la nevada.

Tot i que una nevada pot generar problemes si ve acompanyada del fred que ho gela tot, no acostuma a comportar els problemes que darrerament ocasionen les llevantades, i si no ho podem demanar als usuaris de Rodalies, o els residents al litoral marítim. 

Diria que fins i tot, l'observació d'una nevada et desperta l'esperit poètic que alguns portem força amagat. I aquest fer-te aturar i observar la natura ens ajuda a la reflexió que caldria dedicar més sovint, sobretot per evitar viure gaire d'inèrcia i inconsciència, i el que és pitjor, oblidant-nos que compartim temps i espai amb altres persones a qui cal respectar i tenir en compte.

I si tot això ho acompanyes amb una llar de foc encesa i un fons musical plaent, ja no pots demanar més. No sabem la sort que en tenim alguns. I potser en seríem més si en tinguéssim plena consciència i no perdéssim tant el temps en insignificances i xafarderies.

Qui s'ha quedat el premi?

Vaig escriure el seu dia que em semblava un error haver concedit el Premi Novel de la Pau a la senyora María Corina Machado, bàsicament perquè estava immersa en un litigi poc clar. Atorgar el premi a la pau requeriria més cura de la que s'ha anat observant al llarg de la història, sobretot els darrers anys. Hi ha persones que s'han significat com a defensores de la pau d'una manera totalment altruista. La senyora Machado, amb més o menys raó, s'ha vist immersa en una lluita per al poder d'una nació i això obliga a investigar a fons què hi ha de veritat en un costat i l'altre.

Aquell dia comentava que el premi a la líder de l'oposició veneçolana era com una manera de no fer enfadar el president Trump que anhelava obtenir el guardó. Amb el lliurament de la medalla a Trump dona força a la meva idea de l'escrit. S'imaginaven que pogués passar això els responsables de decidir el guardonat o guardonada?

Haig de pensar que quan es confecciona la llista de candidats a rebre el premi a la pau es busquen persones que hagin fet prou mèrits per aconseguir la pau al món, o fins i tot simplement al seu país. Atorgar la pau a un polític que ha pretès aconseguir el poder, encara que hagi estat bandejat per un estafador o dictador té els seus perills i no considero que sigui motiu suficient. Però així ha anat.

Aquesta actuació, a la meva manera de veure, no deixa gaire ben parats, ni a Machado, ni a Trump, ni al jurat del Premi Nobel de la Pau. Crec que tots plegats n'hauríem d'aprendre la lliçó i, a qui respongui, ser més curosos la pròxima vegada si no volem que el premi perdi tot el seu significat. 

Només hi faltava ell!

Us confesso que darrerament em fa molta mandra parlar de segons quins temes, sobretot si hi ha implicat algun personatge com Donald Trump. Tinc l'esperança que arribarà un dia que recordarem un passat nefast amb moltes ganes de girar full i recuperar la serietat i la democràcia. Ara, però, ens toca haver de suportar segons quines imatges, paraules i amenaces. El més greu de tot és que una persona fa i desfà com vol i tothom li riu les gràcies. Com és possible?

No hi ha dia que no surti a les primeres pàgines dels diaris i no pas en clau positiva, sinó tot el contrari. Gaudeix fent patir els altres, sentir-se amo del món i menystenint tothom, amb grolleria, mala educació i histèria.

Avui tocava parlar de Gaza i de la Junta de Pau que ha de resoldre tots els problemes. Els problemes de qui? Hi ha col·locat el seu gendre, no fos cas que no tingués protagonisme la família, i també l'ex primer ministre britànic, el senyor Tony Blair que em faria vergonya haver estat escollit. Però per acabar-ho d'adobar, avui hem sabut que també hi ha incorporat el president argentí. Només hi faltava ell!

És trist seguir diàriament tot el que fa el president dels EUA, però encara és més trist observar la reacció dels dirigents europeus. Em fa vergonya i no entenc que ningú d'ells s'adoni del ridícul que estan fent, però també de la responsabilitat que assumeixen posant-se al costat de Trump, incapaços d'enfrontar-s'hi. Què més ha de fer Donald Trump perquè Europa li planti cara i digui prou? 

De moment, tot el que ha volgut fer aquest personatge ho ha aconseguit, amb el vistiplau dels mandataris europeus. Ara quan ataca directament un país de la UE veurem quina és la reacció. També li permetran l'ocupació de Groenlàndia? Tan avall hem caigut?

Ho enteneu per què em fa tanta mandra parlar d'aquests temes? Malauradament, no en podem prescindir i, amb molta humilitat, hem de denunciar-ho esperant que tot això acabi com més aviat millor.

EUA ataca Veneçuela

No cal dir que la notícia del dia d'avui és l'atac dels EUA a Veneçuela i el rapte del seu president i esposa que, a hores d'ara, desconeixem on es troben. És massa aviat per parlar gaire del tema, i hem de suposar que anirem coneixent tots els esdeveniments. De totes maneres és prou important per a no esmentar-ho en el meu post diari.

Segur que no tothom pensa el mateix i l'anàlisi que es pot fer dels fets és prou complex per no enllestir-ho amb quatre paraules. Estem parlant de l'atac d'un país estranger i la captura del president d'un país sobirà. Això no és poca cosa. Deixem de banda de qui són els personatges, tant d'un país, l'atacant, com de l'altre, l'atacat. És la incursió d'un exèrcit a dins del territori d'un altre país. Imagineu-vos per un moment que Rússia ataqués Ucraïna i capturés el seu president. Què diríem?

No tinc gens de simpatia pel president veneçolà, com tampoc no en tinc pel president dels EUA. La informació que tinc d'un i altre m'arriba per conductes que no sempre puc contrastar. Vaig comentar, el seu dia, que l'atorgament del Premi Nobel de la Pau a la líder de l'oposició veneçolana era un error. El paper que jugarà a partir d'ara pot ratificar les meves sospites. 

Per altra banda, tenim un president nord-americà que aspirava a obtenir l'esmentat Premi Nobel, i que en les seves primeres declaracions, després de ser nomenat president per segona vegada, varen ser d'apartar els EUA de qualsevol guerra. És evident que les seves paraules se les emporta el vent i una vegada més queda demostrat que menteix i enganya tothom, començant per totes aquelles persones que li varen donar el seu vot.

Seguirem atentament tot el que succeeixi les pròximes hores, i en farem el cas que considerem, tenint en compte que el principal protagonista de tot plegat ens té massa acostumats a enganyar-nos. Cal suposar que la vida del president veneçolà no està en perill, però no podem oblidar que ha estat capturat violant tots els drets internacionals. Hi haurà qui estarà content i qui se sentirà traït, però en tot cas no podem restar indiferents. Els fets són massa greus per no tenir-los en compte.

Bon Nadal

Reconec que no tinc gaire el costum d'enviar felicitacions de Nadal i probablement és un error que hauria d'esmenar. Aquests dies són moltes les felicitacions que arriben, algunes de ben originals, a través de les xarxes socials, ben poques per correu postal. Això era abans, precisament quan n'acostumava a enviar.

Aquest bombardeig de felicitacions em provoca una mica el dubte de la sinceritat d'aquestes. Segurament que hi ha moltes persones que ho desitgen realment i que tenen la voluntat de fer-t'ho arribar, però també crec que hi ha una mica de teatre i això fa que no segueixi la veta.

Quan t'adones de tot el que està passant al món, i no tan lluny de casa, entreveus una mica d'hipocresia, sobretot en els discursos de polítics i reis. Tots els desitjos de pau, amor i alegria no es poden concentrar en un sol dia, per més singular que sigui. Aquestes ganes de sembrar la pau i la joia al món haurien de ser per a tots els dies de l'any, i a tots els racons del món. 

El papa, que s'estrena en les festes de Nadal, després de molt d'esforç per eixamplar l'abast de la pau s'ha hagut d'acontentar a demanar una treva per aquesta data assenyalada. No n'hi ha prou. Agraïm la seva feina, però hem d'exigir més.

Sigui com sigui, és bo que la gent es desitgi un bon Nadal, i molt millor que unes simples festes. Perquè el missatge de Nadal és prou important, també per a les persones no-creients. Enguany he vist més frases referents al Nadal que no pas a les festes i me n'he alegrat. No sé si ha estat un fet inconscient, una moda, un repetir allò que veiem, però en tot cas és bo reflexionar-hi i pensar que Nadal hauria de ser present tots els dies de l'any. La pobresa no és un delicte, sinó una realitat per a moltes persones que la nostra societat no ha estat capaç d'erradicar i que cada vegada agrupa a més famílies, també aquelles que tenen la sort de treballar, i això no vol dir res més que no ho estem fent.

Us desitjo un bon Nadal, i que la pau no sigui una utopia en aquest món que entre tots estem construint. 

Que no ens enganyin!

El president dels EUA només fa que posar-se medalles, proclamant arreu que gràcies a ell les guerres s'acaben, i pressionant, el seu dia, perquè li atorguessin el Premi Nobel de la Pau. De moment, però, tot és una enganyifa. Ni s'ha acabat la guerra entre Rússia i Ucraïna, ni s'ha posat fi al genocidi d'Israel a Gaza. Què ha canviat?

La diferència està en l'engany manifest que intenta amagar la realitat. A Gaza es continua matant víctimes innocents malgrat haver proclamat l'alto el foc. No podem ser tan innocents i creure'ns allò que diu Trump. Hem de tenir clar que tot el que l'envolta és una falsedat. Els dirigents europeus no poden tancar els ulls a uns fets deplorables. Cal que siguin forts defensant els principis que prediquen internament, però que són incapaços de mantenir de cara a fora.

Hem de continuar denunciant el genocidi d'Israel i mantenir-nos ferms en el bloqueig armamentístic, però també comercial i cultural. Cal ser forts en la defensa dels més vulnerables i no claudicar davant de l'agressió intolerable del govern d'Israel i els seus aliats.

Em preocupa la reacció dels europeus i avui penso en el lliurament del Premi Nobel de la Pau a l'opositora veneçolana, Maria Corina Machado. Ja vaig comentar, el dia que se li va concedir, que no ho veia clar, no pas perquè defensi el posicionament de l'actual president veneçolà, sinó perquè no es pot premiar una persona que es troba en mig del conflicte i que no és cosa clara. Al darrere també hi ha uns interessos de classe i polítics. Hi ha prou gent que treballa per la pau al món, contra totes les adversitats, sense pretendre res en benefici propi, per poder-los atorgar el premi.

Segons llegeixo a la premsa, i crec que no m'enreden, des del dia 10 d'octubre, que es va proclamar l'alto el foc a Gaza, almenys 386 civils han estat assassinats i es calcula una mitjana de 12 atacs diaris. El territori continua ocupat per l'exèrcit israelià i ens preguntem: com podem permetre que un assassí continuï decidint el destí dels palestins? Sisplau, no oblidem què està passant i denunciem-ho.

Què està passant a Veneçuela?

Avui llegia la notícia de la cancel·lació dels vols a Veneçuela de la companyia aèria Ibèria, seguint les recomanacions de l'agència federal d'aviació dels EUA. Segons sembla, hi ha més companyies que han pres la mateixa mesura atesa la situació del país, amb una concentració de forces militars a la zona.

El grau de fiabilitat de les notícies que ens arriben, sobretot pel que fa als motius del conflicte, és una mica dubtós. No saps ben bé si allò que t'expliquen és cert o bé està interessadament manipulat perquè no coneguis la veritat de fons.

Sempre dic que les notícies s'han de contrastar, però hi ha moments i situacions que es fa molt difícil. En què ens hem de basar per conèixer la certesa d'allò que ens comenten de Veneçuela? La cap de l'oposició va rebre el Premi Nobel de la Pau. Un fet que va generar molts dubtes i desacords. Jo mateix ho vaig comentar en un post. No crec que sigui encertat atorgar un premi a una persona que es troba immersa en un conflicte on les coses no estan clares.

Sabem ben bé què està passant a Veneçuela? El seu president és un dictador que va manipular els resultats electorals per mantenir-se en el càrrec? L'oposició al govern és realment defensora dels drets dels veneçolans, o té uns interessos de classe que posa per sobre? Ens podem fiar dels amics de Trump?

Personalment, no ho tinc gens clar, i per això no posaria la mà al foc per a ningú. Puc malfiar-me de la premsa que ens informa, sigui perquè els interessa dir allò que diuen, o bé perquè les seves fonts estan manipulades d'origen.

Els atacs nord-americans a les llanxes, acusades de transportar droga, no són clars. No crec que sigui la manera més humana de lluitar contra una plaga que provoca morts i dependència. Tot és molt obscur, i per això els meus dubtes. Tot ho poso damunt la taula. Observo el que em diuen i soc incapaç d'opinar al respecte. Arribo al punt de no creure'm res i pensar que al darrere hi ha algú que té molt interès per dir-nos allò que ens arriba. No voldria posar-me a lloc dels veneçolans. Els desitjo sort i encert, i que la situació millori.

Concentrats contra el terrorisme i el genocidi

Avui he participat en una concentració davant de l'Ajuntament a favor de la pau i en contra del genocidi perpetrat a Gaza durant els dos darrers anys. Hi he anat sense saber qui la convocava, però en tot cas convençut que no podem deixar de denunciar el genocidi contra els palestins i exigir judici contra Netanyahu i qui li hagi fet costat.

L'acte ha estat diferent d'altres que s'han convocat abans, amb la interpretació de cançons i recital de poemes, en defensa de la pau. Segons ens han informat, a la mateixa hora a moltes altres ciutats i pobles de l'estat espanyol se celebraven concentracions idèntiques. Una de les poques coses que podem fer per denunciar tot el que ha estat passant, i que els nostres governs no han sabut o volgut liderar.

Tothom és lliure d'assistir als actes que es convoquen segons la seva consciència i disponibilitat, però hi he trobat a faltar representants polítics del nostre consistori, encara que només fos per donar testimoni del rebuig als fets de Gaza. Quan s'ostenten càrrecs polítics un ha de saber que les actuacions no s'analitzen a títol personal, sinó que hi ha el component de la representativitat que pesa. Algú tindrà els motius per no haver-hi assistit, però convindria fer-s'ho mirar. Que hi haguessin partits polítics sense cap representació no té massa explicacions.

Vull destacar que a la pancarta on s'anunciava la concentració es deixava molt clar que no s'acceptava ni el terrorisme ni el genocidi. Ho dic perquè no serveixi d'excusa que només es combat un bàndol, per no assistir a l'acte.

Perquè Trump no s'enfadi gaire

Avui s'ha donat a conèixer el nom de la persona guanyadora del Premi Nobel de la Pau d'enguany. Es tracta de l'opositora veneçolana María Corina Machado. Els més contents al nostre país han estat els militants de Vox. Per què? 

Trump s'havia preparat per rebre el premi i molts temíem que se li acabés concedint. Ho temíem perquè hem viscut casos prou significatius i sorprenents, fins al punt de deixar de creure en aquest premi. Al darrere hi ha intencionalitat política i, tal com està el món en aquests moments, no és bona la seva trajectòria.

Sense tenir prou coneixement de la realitat de Veneçuela, penso que no ha estat una bona idea concedir-li el premi. És cert que l'actual president no és aigua clara i no sabem què va passar a les darreres eleccions. Tampoc crec que una activista política com la senyora Machado sigui la persona adequada per concedir-li el premi. En el món hi ha multitud de persones, que no fan soroll, que són mereixedores d'aquest guardó.

No s'interpreti que estigui en contra de la senyora Machado o a favor de Nicolás Maduro, simplement crec que a l'hora de concedir el Premi Noble de la Pau, caldria ser molt curós i valorar totes les posicions enfrontades. Es pot concedir a una persona que defensi els drets de tothom, sense estar compromesa en una ideologia política concreta. Segur que tots tenim a la ment més d'una persona que hi encaixaria.

També em ve al cap que, concedint aquest guardó a una persona ideològicament propera a Trump, pot suavitzar la ira que li suposa no haver estat el guanyador. Alguns, fent broma, deien que si no rebia el premi seria capaç d'augmentar els aranzels dels intercanvis comercials noruecs. De Trump es pot esperar qualsevol cosa.

Una vegada més, la concessió del Premi Nobel de la Pau esdevé polèmic i la causa, al meu entendre, és concedir-lo a una persona que es troba en mig d'un conflicte polític que no està del tot clar. Els concessionaris han pres partit i això comporta la crítica de qui defensa criteris diferents dels de la guardonada.

Ens ho podem creure?

Diuen que s'ha arribat a un acord per a l'alto el foc a Gaza. Ens ho podem creure? Serà veritat? Ens hem d'oblidar dels problemes entre palestins i l'estat d'Israel?

Fa quatre dies que el primer ministre israelià afirmava que els palestins no tenien dret a constituir-se com a estat. En què ha canviat tot plegat? És gràcies al president dels EUA, Donald Trump? Li hauran de donar el Premi Nobel de la Pau? 

Ja em perdonareu, però com a gat escaldat no em fio de ningú, i menys de personatges com Trump o Netanyahu. Se'ls veu el llautó. Probablement hauríem de ser optimistes i pensar que, per una vegada i que no ens hi acostumem, han fet les paus de veritat. La història ens ha donat massa exemples de fracassos i enganys i ara, cada vegada amb més presència de l'extrema dreta, tot és més sospitós.

Reconec que no he seguit de prop tot el que s'ha cuit, i potser m'he perdut alguna cosa que fa que no em refiï de les notícies que arriben des d'aquella contrada. Haurem d'estar alerta i de moment no abaixar la guàrdia, no sigui cas que tot quedi en no res i els pobres palestins continuïn patint el genocidi israelià.

De tornada

M'ha tornat a passar. Aconsegueixo relaxar-me, oblidar-me de tots els maldecaps, també de tot el que ens està passant, totes les calamitats i desgràcies d'un món violent i cruel, i gaudeixo de la pau i la tranquil·litat. De poder parlar de llibres, natura, sortides i il·lusions. Un dia diferent i agraït, que t'alimenta l'esperit i et dona la força per continuar.

A la tornada, de camí cap a casa, em comença a entrar la mala llet. M'adono que tot el que ha passat no és normal. Que aquell parèntesi és fals i que no té continuïtat. Que les forces que em semblava haver recuperat les estic perdent sense adonar-me'n.

Em molesten els cotxes que em trobo a la carretera, no només els que segueixen el mateix sentit, sinó també els que van contra direcció. No m'han fet res, no m'han molestat. És la seva presència, que n'hi ha tants! Que tothom té pressa i no puc intercanviar una paraula amb ells. M'imagino els problemes que tenen a la ment i recupero els meus.

El paisatge era verd i plaent. Es notava que enguany ha plogut. Que les darreres pluges han renovat la gespa i li han donat brillantor. Els ramats, pasturant, se'ls veia contents. Ben alimentats. La carretera més ampla que mai, ben senyalitzada i acabada d'asfaltar. 

Els carrers gairebé buits, però amb les persones amb qui he pogut parlar hi ha hagut comunicació, respecte, educació. Després, però, la tornada m'obre els ulls i em fa adonar que a la nostra societat li falta alguna cosa, i n'hi sobren moltes. Hem perdut valors i compromís. 

Aquesta sensació que es repeteix cada vegada que retorno al punt de partida, em fa veure que ens hem de renovar, abans no decidim llançar la tovallola. On és la realitat? Quin és el món real, aquell que hem de llimar i depurar? 

El canvi sobtat no m'ajuda a mantenir les forces per fer front a un conjunt de situacions que no desitjaríem a ningú, i a tot això em passa a mi que he estat un privilegiat, amb una família, amics i coneguts que m'han transmès l'amistat, l'amor i les ganes d'avançar de la mà.

Una escapada a la vida tranquil·la

Aquest matí hem estat a Tavertet. Les persones que em seguiu els escrits ja sabeu que hi acostumo a anar de tant en tant i sempre en parlo bé. M'imagino que la majoria de vosaltres hi heu estat en alguna ocasió. Si no fos així, us recomano que mireu de trobar un dia per deixar-vos-hi caure i estic convençut que m'ho agraireu.

Hi ha coses que no es paguen amb diners, i una d'elles és la pau i la tranquil·litat. No a tot arreu s'aconsegueix i ara, en època de platja i sol, els pobles de vora mar ho patim una mica, i la millor opció és quedar-nos a casa, si tenim la sort de poder-ne gaudir, que no és tan fàcil!

El dia no era clar del tot. Hi havia força calitja i, per tant, no podies gaudir de grans vistes del Montseny, o Vallclara, a sobre de Susqueda. El nivell de l'aigua del pantà de Sau es veia una mica baix. Ens ha sobtat perquè semblava que, per les notícies que ens arribaven, es trobava ple fins a dalt, després de les pluges d'aquesta primavera, però no és així ben bé.

Poca gent pels carrers, i tot molt net i polit. És lògic que en les aglomeracions sigui més complicat mantenir-ho pulcre, però a Arenys potser ens ho hauríem de fer mirar. I no penso en el govern de torn, sinó en els vilatans que no són respectuosos amb l'espai públic i no tenen gaires manies a l'hora de llençar la brossa pels carrers. Per cert, si alguna persona no ho sap, les papereres, que no n'hi ha gaires, no serveixen per deixar-hi bosses de brossa. Són papereres. Les bosses, o van als contenidors, o es treuen al carrer si el sistema del teu barri és el porta a porta.

I l'hem fet petar! Una família que coneixem des de fa molts i molts anys, però que no tenim gaires ocasions de parlar-hi. Avui hi hem estat una estona, recordant aquells temps i també pensant en el dia a dia, en l'actualitat i la manca de pagesos. Cada vegada hi ha més terra erma. Si no es conrea, es perd.

De tornada hem pogut comprovar que a la costa hi ha massificació. Segurament es tractava de persones de l'interior que sortien a passar la tarda a la platja, però la concentració de cotxes era important. Hem dinat una mica més tard del compte, però ens ho hem d'agafar bé. Gaudim de la vida, perquè la vida és bella, malgrat les dificultats, i a tots aquells que s'esforcen a malbaratar-la i matar a tort i dret sense raó.

S'ha tornat completament boig!

Diu que s'ha tornat boig! Perquè continua atacant i matant víctimes innocents, però ell no es veu la biga a l'ull. Ell continua defensant el seu amic Netanyahu que està massacrant els palestins de Gaza, i es queda tan ample!

Ho afirmava el president dels EUA després dels nous atacs, i intensos, a Ucraïna. Uns atacs que coincideixen amb les negociacions de pau entre ambdós països. Algú es creu que Putin vol aturar la guerra? El president rus només aspira a guanyar-la, conquerint la totalitat del país veí. Entretant va donant llargues i enredant a tothom.

Trump no té cap consideració vers els ucraïnesos. El que li molesta és haver-se d'empassar les seves paraules, quan va dir que en poques setmanes aturaria la guerra. Es creia molt llest, però Putin el guanya, i sap que el president nord-americà és un bocamoll, que fa moltes promeses, es creu el rei del mambo, però a l'hora de veritat no està aconseguint res, més enllà de desestabilitzar el món, amb les seves decisions i contra decisions constants.

Seran quatre anys molt durs i desitgem que hi hagi poques coses irreversibles. Sigui com sigui, però, recuperar la situació prèvia a la seva arribada al poder, per segona vegada, no serà fàcil. El mal es provoca a l'instant. El bé costa molts anys i esforços.

Estem farts de les declaracions miserables que juguen amb els sentiments de la gent. Si realment està preocupat per les morts dels ucraïnesos, també ho hauria d'estar per la mort dels palestins. A Ucraïna potser no hi pot fer pràcticament res, però amb el genocidi de Gaza, sí. Que no sigui tan miserable, i no ens vulgui enredar a tots!

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

La feblesa d'Europa

Davant les amenaces i actitud prepotent de Trump, Europa hauria de respondre amb fermesa. En serà capaç? Hem escoltat algunes declaracions de dirigents europeus, però temo molt que es quedi només en paraules i no amb fets i accions que demostrin que Europa té una resposta efectiva i que la posarà en pràctica.

La dita que de l'arbre caigut tothom en fa estelles és molt aplicable en el nostre cas. L'evolució de la Unió Europeu ens ha portat a un estancament que no millorem ni en política fiscal, que era un dels objectius que potser ja hem oblidat, però tampoc en competitivitat econòmica, i veurem què passa amb els drets socials. Només som capaços de donar les culpes a l'extrema dreta sense adonar-nos que si aquesta puja és perquè els governs de sempre han estat incapaços de trobar solucions als problemes de la societat europea, ni han fet res per arribar a nous acords entre els estats membres.

La cimera de Múnic ha demostrat que Europa és feble i que els nous mandataris nord-americans ens ho retreuen i volen imposar la seva política ultra, perquè s'adonen que som incapaços de rebel·lar-nos i sortir d'aquest atzucac crònic.

Quan les coses van malament tots són plors i queixes, però abans, quan hi érem a temps per preparar-nos per al futur, no hem fet res i hem caigut en la trampa de la comoditat i no moure fitxa. Sempre arribem tard. Les polítiques d'anar posant pedaços no són bones i tard o d'hora en veiem les conseqüències.

Ens fan falten bons líders europeus per avançar, però també tenir les idees clares i posar-nos d'acord què volem. Ens hem estat lamentant de la situació d'Ucraïna, però no hem fet res per solucionar el problema i aturar la guerra. Ara ens queixem que Trump vulgui liderar el procés de pau sense tenir-nos en compte. Què esperàvem? Europa és el primer interessat en la pau d'Ucraïna, i als EUA els cau molt lluny. No tindran cap problema a vetar la seva entrada a l'OTAN i que perdin territori a favor de Putin. Ells quedaran bé amb la vianda al plat.

Tot el que estem aconseguint és que se'ns vegin les vergonyes. Les nostres misèries i febleses queden en evidència, i el populisme, reforçat amb la victòria de Trump, va aconseguint guanyar terreny, fins que ens asfixiï. 

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!