Què entenem per oposició?

En política, estar a l'oposició no és fàcil. No ho és per diferents motius. Si tens la possibilitat de governar, pots portar a terme aquells projectes que havies promès i plantejat a la ciutadania abans de les eleccions i que, d'alguna manera, justifica el fet que t'hagin donat el suport. També pots no fer-ho i canviar d'idea, i pensar que els votants tenen poca memòria i no se'n recordaran d'aquí a quatre anys. Si, per contra, ets oposició, aquelles promeses que havies fet no tens la possibilitat de dur-les a terme, però sí que hi ha tota una feina que no pots deixar de fer, i que els teus votants et poden reclamar.

L'oposició té l'obligació de fiscalitzar la feina del govern, sigui municipal, autonòmic o estatal. I aquesta fiscalització no vol dir posar bastons a les rodes ni bloquejar l'obra de govern, sinó observar si allò que s'està fent és correcte. Segurament no agradarà, perquè és la idea d'una altra formació política, però d'això n'has de prescindir i, en tot cas, demostrar que la teva opció era millor, amb arguments i proves.

Tradicionalment, a Espanya hi ha hagut alternança en el govern entre la dreta del PP i l'esquerra del PSOE. Sigui amb majoria absoluta o sense, aquests dos grans partits han tingut responsabilitats de govern, però també han estat a l'oposició. I quin paper han jugat quan eren oposició?

El PP s'ha dedicat sistemàticament a increpar els governs socialistes, amb un sentiment molt cregut que són ells els que tenen el dret a ser govern i que els socialistes són uns usurpadors. Els governs socialistes sempre han estat il·legals, als ulls de la dreta espanyola, que fins ara era la més rància d'Europa, però li han sortit competidors. 

Aquest pensar que no els toca als altres, sinó que han de pressionar tant com puguin per fer-los caure i recuperar el govern que no havien d'haver perdut mai, fa que l'ambient crispat sigui permanent i ens cansi a tots, fins i tot als que no tenim una simpatia especial pel partit en el govern. 

Aquesta legislatura està marcada per la denúncia continuada de corrupció, i ho fa un partit polític, el PP, que té un llarg currículum amb imputacions, denúncies i sentències en contra per culpa de la corrupció. I els ciutadans ens ho hem de mirar amb bona cara. El PP no sap quin paper li toca jugar a l'oposició, i per això el país va com va.

El "cas Dalmases"

El "cas Dalmases", com se l'ha denominat, ha deixat en evidència un problema que afecta una part dels polítics electes que tenen mal entès de què es tracta quan una persona decideix presentar-se a les eleccions, sigui per formar part del parlament d'un país, o del consistori del seu municipi. Sortosament aquest mal no afecta a tothom, i jo voldria pensar que ni tan sols a la majoria dels càrrecs electes, però el cas és que quan es detecta i surt a la llum pública produeix esquerdes.

Puc entendre que a una persona que ha estat elegida per formar part d'una cambra legislativa li puguin arribar ànims de grandesa. La vanitat és un mal al qual estem tots exposats, i no podem adormir-nos-hi si no volem caure en el parany i actuar de manera prepotent.

Semblaria que el senyor Dalmases va tenir un mal moment, tot i que algú diu que no ha estat pas la primera vegada que el seu comportament no era el més adequat per un servidor públic. Tots hem de tenir una segona oportunitat si manifestem la nostra voluntat d'esmena, però el cas que tractem sembla que sortiria del guió i és de difícil solució.

El fet que la presidenta suspesa del Parlament català hagi actuat d'una manera impulsiva a la defensa de qui sembla ser la seva mà dreta, intentat pressionar perquè els fets succeïts fossin emmascarats, ha agreujat la situació, i ha empastifat la transparència i netedat que hauria de predominar en la política.

Ja sabem que els polítics d'una mateixa corda acostumen a defensar-se entre ells, i això podria haver estat la causa de la reacció de Francesc de Dalmases als estudis de TV3, i de Laura Borràs davant l'informe de l'advocada Magda Oranich, però quan això passa i es fa tan evident, la gent reacciona rebutjant la classe política. Si a més et trobes en un període ja massa llarg d'estancament i picabaralles continuades, sense que tinguem uns líders amb prou solera per fer-nos sortir de l'atzucac, la situació arriba a un punt que es fa insostenible.

Com que jo crec que ningú no és indispensable per fer rotllar un país, allò del pas al costat i deixar que siguin uns altres els que agafin el relleu, hauria de posar-se més en pràctica, i en situacions com aquesta seria bo veure com els polítics implicats accepten marxar cap a casa i no estirar més la corda.

No podem posar en perill tot un país per la defensa d'un prestigi que ha anat a la deriva. Potser no cal sancions, però sí el camí cap als vestidors. JuntsXCat està passant per uns moments molt difícils, i no crec que actuacions com la de Laura Borràs o Francesc de Dalmases els ajudin gaire per sobreviure a la crisi.

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

Els darrers espeternecs de Trump

Feia dies que no em parlàvem, però Trump ha tornat a ser notícia pels seus esforços per no marxar de la Casa Blanca, tot i que ha quedat clar d'anada i tornada que va perdre les eleccions, i que no s'ha pogut demostrar que hi hagués hagut frau. Ara són unes converses telefòniques on pressiona i fins i tot amenaça perquè li trobin els vots que li fan falta per guanyar a Georgia. Vergonyós!

He arribat a pensar que l'home no es troba bé del cap, ja no es tracta d'una obsessió per mantenir-se al poder, sinó que es tracta d'una malaltia que el fa desvariejar. Sembla estrany que els seus propers no siguin capaços de fer-li veure que no hi té res a fer, i que està fent el ridícul, posant a prova la qualitat democràtica dels EUA.

Algú ha comentat per la xarxa que li resulta fastigós, i en certa manera entenc el sentiment. No es pot ser d'aquesta manera, quan s'ha ocupat un càrrec de tanta responsabilitat. Sembla impossible que un home d'aquesta poca qualitat, hagi pogut estar quatre anys al capdavant de la potència mundial dels EUA. Ho podries entendre d'una persona amb poca cultura i recursos, però no d'una persona que ho ha tingut tot, potser tot menys l'educació...

Fa molt temps que els EUA necessiten passar pàgina, i crec que els que més ho desitgen són la majoria de republicans, que els ha fet quedar molt en evidència. La incapacitat de tenir una persona que els pogués representar de manera brillant i democràtica. No sé si la salut de Joe Biden li permetrà presentar-se a la reelecció, però en tot cas els republicans tenen quatre anys per treballar a fons com recuperar el seu posicionament i tenir alguna opció a recuperar la presidència dels EUA.

Impeachment contra Trump

Els demòcrates nord-americans anuncien l'obertura d'un impeachment contra Trump. L'acusen d'haver pressionat el president ucraïnès per perjudicar el seu rival Joe Biden. De Trump es pot esperar qualsevol cosa. N'ha donat proves des del primer dia. Es va proposar ser president de la manera que fos i ho va aconseguir. Molts hem pronosticat que no acabaria el mandat, però ell està segur de ser reelegit per a un nou mandat.

El que pensa, diu i fa, resulta sovint una mala praxi que semblaria impossible de portar a terme. Ningú li para els peus, i se'n va sortint de tot. La pregunta que ens fem és, doncs, si en aquesta ocasió els demòcrates aconseguiran fer-lo fora i alliberar els EUA i tot el món, d'un president tan imprevisible com perillós.

De fet la seva presidència ha coincidit amb altres presidències que s'han de mirar bé. Brasil en seria un cas il·lustratiu, però en tenim ben a prop, a Europa, com són Turquia, Hongria i Polònia, i altres en què l'extrema dreta fa la seva feina. Sigui com sigui, però, el fet dels EUA, com a primera potència mundial, és més transcendent, i els seus bloquejos a comissions internacionals o institucions com l'ONU, fan molt de mal. 

Seria un gran èxit que els demòcrates nord-americans apartessin Trump de la Casa Blanca, però molt em temo que no aconseguiran el seu objectiu. Tant de bo m'equivoqui!

Pressionar Brussel·les per Llarena per a què?

El PSOE, que ha recollit el testimoni del govern espanyol, actua amb pressa per demostrar que no té res a veure amb l'anterior govern, el de M. Rajoy. Actua o bé diu que actuarà. Parla de la memòria històrica, de il·legalitzar organitzacions que facin apologia del franquisme, que ha complert amb la llei tot acostant els presos polítics, que vol retornar competències usurpades pel PP... D'entrada sembla que hi posa més ganes que no pas el govern Zapatero. Serà que no té majoria absoluta? O bé que li queda poc temps?

Sempre hi ha el punt o punts de discòrdia, que en aquest cas un seria el ministre Borrell. De fet és la manera de fer bo el president. Borrell hi té molt poc a perdre i en canvi a Pedro Sánchez no li interessa fer-se mal veure.

Algú, però, em pot explicar a què ve pressionar Brussel·les per salvar el cul de Llarena? Quina història és aquesta? Amb que s'aguanta? En la separació de poders no, oi? Per què li interessa tant al govern del PSOE salvar els mobles del jutge Llarena? A canvi de quin cromo?

El PSOE hauria de veure que el PP està a la corda fluixa i no sabem qui i com el reflotarà, i al mateix temps Rivera continua atacant Catalunya i es val dels seus diputats al Parlament català per anar sembrant odi per aquí i per allà. Això, lluny de beneficiar-los els deixa malament i, al meu entendre, dóna ales als socialistes. Un partit centrat exclusivament en l'insult, l'atac constant amb les mateixes eines no aconsegueix adquirir simpaties, més enllà de la gent amargada que també té els seus límits.

No sé quina és la jugada del ministre Borrell, si li han fet fer o bé li ha sortit de dins. Qualsevol de les dues és creïble. No sé si veu, però que la patacada que rebrà d'Europa, Llarena, també li pot rebotir a la seva cara. Si això és el que vol...

Solidaritat enganyosa

Les mostres de solidaritat que aquests dies ens mobilitzen a signar en defensa dels refugiats que no deixen entrar, ens humanitzen, competeixen amb la individualitat, la fredor i a vegades menyspreu cap els altres, però malgrat tot sempre tinc els meus recels sobre el veritable sentit, el veritable valor de les nostres signatures i, sobretot, els meus dubtes d'unes contradiccions que intentem dissimular.

A algunes de les persones que aquests dies manifesten aquesta solidaritat als refugiats els preguntaria si saben què representa acceptar que vinguin a casa nostra aquests refugiats, si saben quina cultura tenen i quina religió practiquen, i si no tornarien a mobilitzar-se per tal d'evitar tenir una mesquita al costat de casa.

Perquè això ha passat i encara passa, és més, coincideix en el temps. Probablement persones que hauran signat el manifest a favor dels refugiats hauran assistit a una reunió a l'Ajuntament per pressionar l'alcaldessa perquè no permeti l'establiment d'una mesquita al seu barri.

M'agradaria que hi reflexionéssim i actuéssim d'acord amb els valors que diem defensar, i no fóssim hipòcrites per quedar bé davant dels altres.

Qui pressiona les monges?

Ahir vàrem saber que hi ha algú al nostre país que no veu bé que dues monges facin campanya política amb l'hàbit, però no només no ho veu bé, sinó que s'encarrega de pressionar el Vaticà perquè les ordeni quedar-se a l'ordre i no interfereixin sobre els seus interessos.

Podem discutir sobre la conveniència o no que una monja o un capellà estiguin fent política activa, sobretot si no acotem què entenem per política. Però fins i tot si parlem de política de partits, política electoral. Jo tinc la meva opinió que és tan respectable com la de qui pensa el contrari, però això no em preocupa, en tot cas em dol la incoherència, la utilització dels càrrecs per pressionar en benefici dels propis interessos.

Parlant clar hem de dir que, hagi estat o no el PP qui hagi pressionat el Vaticà, sí que no li agrada gens la campanya que fa la monja Caram o la monja Forcades, cadascuna d'elles amb el seu estil. Segur, però, que els encantava la política de l'ex arquebisbe de Madrid, monsenyor Antonio Maria Rouco Varela.

Ens trobem en el dilema de saber què és el que molesta: que siguin unes monges, amb el que això encara significa per a la nostra cultura, o bé que el seu missatge sigui de suport als dèbils i crítica a la dreta més insolidària. Quan Rouco Varela presidia manifestacions i pressionava el govern de l'Estat perquè aprovés segons quines lleis o n'abolís d'altres, la dreta més rància l'aplaudia. Els mateixos que ara critiquen la significació de la monja argentina Caram. Per altra banda, segur que molts polítics que aplaudeixen Forcades o Caram, al seu dia criticaven Rouco Varela.

És per això que cal ser coherents i no caure en el parany de la subjectivitat a l'hora de fer la crítica. Personalment respecto la decisió de cadascú a l'hora de defensar uns colors o uns altres. M'agrada més Caram quan argumenta la seva posició política i social, que no pas quan s'asseu en un acte polític amb un partit concret, però hi té tot el dret, i en tot cas qui s'identifica guanya adeptes i al mateix temps perd admiradors. El nostre món és un continuat de preses de decisions i això té les seves conseqüències, però molt pitjor és l'ambigüitat i pretendre acontentar tothom.