San Suu Kyi defensant lo indefensable

Avui, a Oslo, el primer ministre d'Etiòpia, Abiy Ahmed, rebia el Premi Nobel de la Pau 2019, un premi amb molta simbologia, però que s'ha vist emmascarat més d'una vegada. Al llarg de la història s'ha constatat que alguns dels personatges que l'han rebut, no se'l mereixien, ja sigui perquè es va improvisar la seva elecció, o bé perquè al llarg dels anys les persones canvien i no adopten la mateixa actitud.

Podríem repassar alguns noms i veuríem que, sobretot en el cas de polítics, anys després d'haver rebut el premi ens hauria agradat recuperar-lo. El cas més recent i flagrant és l'actual cap de govern de Birmània, la senyora San Suu Kyi, que va estar vivint quinze anys en presó i arrest domiciliari, per les mateixes forces militars que ara defensa en el maltractament a la comunitat dels rohingyes que pateixen l'intent de genocidi que ha informat l'ONU i que el govern de Gàmbia ha portat al Tribunal de l'Haia.

Resulta intolerant i nefast que una persona que ha sofert la repressió i que el món va sortir en la seva defensa, ara surti a defensar els militars que estan exterminant la minoria musulmana de Birmània. La crueltat que ens informen des de l'ONU, no queda justificada en res i és més execrable quan qui ostenta el poder de Birmània, malgrat les limitacions del pacte amb els militars, sigui una persona que ha rebut, en un moment de la seva vida, el premi de la pau.

La senyora San Suu Kyi va rebre el premi perquè va patir el captiveri durant anys, però ha quedat demostrat que no ha fet res per la pau al món, sinó tot el contrari. ¿Per què no es reclama el premi a la nominada, després de comprovar-ne el seu comportament, tan distant als principis morals que caldria esperar d'una persona premi Nobel de la Pau?

A l'hora de votar, qui és el menys dolent?

Una de la pregunta que et fas, i aquests dies amb més èmfasi, és per què ens han de governar aquests personatges. Sobretot quan els sents enraonar i t'expliquen què acaben de fer, és quan amb més força et planteges la pregunta. És una pregunta retòrica, però que dol, perquè coneixes la resposta i et venen ganes de rebel·lar-te.

Avui per exemple ens fixàvem amb en Borrell. Una persona com ell ha de poder ser un polític de referència a nivell europeu? Ara, amb les xarxes socials, s'escapen més coses, algunes de les quals s'esborren de seguida, però sempre hi ha qui anat més ràpid a llegir-ho. 

Continuo pensant que hi ha massa ràbia interior i ganes de venjança per tot el que els independentistes han aconseguit, sobretot fer por al govern. Llavors s'actua en calent i no es pensa prou. És llavors quan s'aproven decrets d'urgència que retraten quins polítics tenim, i això que aquests representa que són els progressistes!

Com es pot ser tan mediocre i poc enginyós. Suposo que encara els funciona destapar merda per amagar la veritat, allò que cou. Fixeu-vos que cada vegada que l'Estat espanyol, sigui el poder judicial o l'executiu, rep una trompada, de seguida es filtren notícies per desviar l'atenció. Ara ha passat amb les declaracions dels detinguts el 23 de setembre. Encara els funciona? Aconseguiran que més gent vagi a les eleccions i els voti?

En aquestes eleccions, tots els partits polítics ens ho han posat molt difícil, i això que no he seguit cap debat. El nivell dels polítics actuals és molt baix i estan massa supeditats al vot, a dir allò que a la gent li agrada sentir. No és estrany que Vox pugui, perquè és l'únic partit que pot parlar clar, sense amagar res. Són els més sincers i tranquils, i això els beneficia, obtenen més seguidors. Trist panorama!

Ruta literària per la ciutat de Vic

Hem tornat a Vic, però en aquesta ocasió no pas per acomiadar ningú, sinó per gaudir literàriament d'una part de la ciutat, la que hem pogut recórrer en tres hores. La riquesa i la història de la ciutat, en aquest cas, culturalment, és magnífica i dóna per fer-hi moltes passejades i descobrir racons que a vegades has passat per alt, i referències històriques, i avui literàries, que il·lustren els diferents personatges nascuts o relacionats amb la ciutat de Vic.

Des de Balmes, Verdaguer, Joaquim Salarich fins a M. Àngels Anglada, Lluís Solà o Víctor Sunyol, per posar uns pocs exemples, hem recorregut els espais relacionats i hem escoltat recitar breus narracions dels seus autors. En Pere Tió ha estat qui ens ha conduit pels carrers de la ciutat, seguint el llibre del qual n'és autor. La Margarida n'ha estat la rapsoda.

Ha estat una agradable matinal de diumenge que hem iniciat a la cantonada del carrer Manlleu, a la Farmàcia Genís, continuant per la Rambla del Carme, Davallades, la Plaça, el carrer de la Riera fins a la plaça de la Catedral. Hem tingut la sort de visitar l'Arxiu i Biblioteca Episcopal, que ens han obert les portes especialment, on hem contemplat el llibre de les mosques, del qual parlava l'escriptor de Roda de Ter, Emili Teixidor.

Hem d'agrair al Patronat d'Estudis Osonencs l'oportunitat de seguir aquesta ruta literària, tan ben dirigida per en Pere Tió.

Els ex ens entenen, els actuals ens castiguen

Per què només critiquen tenir presos polítics els 'ex' magistrats del Tribunal Suprem o el Constitucional? És que només s'han jubilat els bons? O bé passa que mentre exerceixen no poden dir el que pensen? No porto el compte, però més d'un ha criticat que es mantingui presos els polítics catalans. Al meu entendre només s'explica pel que ja he escrit més d'un cop: no es planteja justícia, sinó venjança.

L'article de Javier Pérez Royo, aquest dilluns a l'ARA, és com sempre molt aclaridor de quina és la situació real a Espanya en relació a la política i la justícia. Us aconsello la seva lectura, que no ens allibera del patiment d'aquests mesos, però a alguns ens ajuda a entendre la maldat de la situació en què ens trobem.

Estic convençut que el temps donarà la raó als independentistes, que segur que han comès errors, però també és ben cert que la contra no és honesta, sinó totalment interessada, utilitzant totes les armes a la seva disposició, amb la col·laboració de la premsa espanyola prostituïda i uns polítics, els de C's, que són la perdició d'Espanya.

Ens estem oblidant que els polítics són servidors del poble, i ho estem oblidant quan donem suport a personatges com els de C's.

Cap de setmana amb Camus i la creu de Canet

Ahir divendres vàrem assistir a l’estrena de l’obra “El malentès”, d’Albert Camus, a càrrec de Fènix Teatre sota la direcció d’en Jordi Pons. Com que hi haurà més representacions durant el cap de setmana, i probablement més enllà, us recomano que l’aneu a veure.

Diuen que el text d’una obra ho aguanta tot, però segons com i quan es diu pot semblar que estàs criticant els actors i la seva interpretació o la mateixa direcció, i no és això. Simplement penso que una obra ben escrita té moltes possibilitats d’agradar a l’auditori, després la direcció i interpretació que se’n faci acabaran d’arrodonir-ho.

L’obra d’ahir el vespre no té res a veure amb la darrera producció que ens va preparar Fènix Teatre. En aquella ocasió, l’obra “Un barret de palla d’Itàlia”, d’Eugène Labiche no s’aguantava i per més que s’hi esforcessin els actors, en vàrem sortir molt decebuts. Ahir vam recuperar el Jordi Pons de sempre, gràcies al text de Camus, el seu bon art i una bona interpretació dels dos personatges clau de l’obra: la Martha i la seva mare. Felicitats Jordi!

I aquest matí ens hem ajuntat al grup que, passant arran del castell de Santa Florentina, pujava a la creu de Canet. Ha estat una bona estirada de cames, per acabar presenciant una bona imatge del Maresme. L’AMPA de La Presentació ha organitzat la matinal que afavoreix el compartir el lleure entre escolars i els seus pares, un dissabte de finals de maig.

Algú exclamava “som uns privilegiats”, i he pensat que tenia molta raó. Ens trobem en una bella comarca del país on és possible viure-hi confortablement. Només caldria que totes les famílies tinguessin la mateixa sort, els mateixos drets i les mateixes oportunitats. Si construïm una república catalana ha de poder ser amb aquests objectius principals, si no és així, no val la pena tants esforços.