Tenim dret a queixar-nos?

Em pregunto si els espectadors o radiooients tenim dret a queixar-nos de les anomalies dels serveis públics de televisió o ràdio. Si estem parlant d'emissores públiques vol dir que el cost de funcionament i les inversions que s'hi destinen les paguem tots. Potser, doncs, que hi diguem alguna cosa.

Aquests dies la televisió catalana ha canviat d'imatge i continguts. No en puc parlar gaire, ja que fa temps que gairebé no la miro. Sí que he pogut llegir algunes crítiques on es diu que el resultat no és prou satisfactori. També és cert que el més important és el contingut i aquí caldria veure si ha millorat o s'ha quedat amb les ganes.

Acostumo a escoltar l'emissora de música clàssica de la mateixa corporació i en aquest cas sí que he patit, si ho puc dir d'aquesta manera, canvis en un dels programes que segueixo habitualment. Em refereixo a Tots els matins del món, que fins al curs passat conduïen en Joan Vives i l'Esther Pinart. Ara en Joan ha deixat el programa, si més no la seva conducció, i han canviat força el seu contingut.

Contra gustos no hi ha res escrit, però haig de dir que el nou format no m'agrada. Puc presentar una queixa o simplement haig de sintonitzar una altra emissora? Aquesta qüestió no és menor, ja que els costos de la seva realització també els pago amb els meus impostos, encara que apagui l'aparell de ràdio.

La pregunta que em faig és si els canvis, en el disseny i format de la televisió catalana, o d'aquest programa de ràdio, es pensen prou, o bé s'improvisen? Haig de suposar que al darrere hi ha un conjunt de professionals que ho han estudiat a fons. Sobretot pel que fa a la televisió. Quant al programa de ràdio esmentat, m'imagino que també s'ha treballat el canvi, potser amb no tant deteniment i, estic segur, sense consultar els radiooients. Esclar que, potser només soc jo que no m'agraden els canvis, però en tot cas sí que deixo la pregunta a l'aire: En què s'ha millorat quant a propostes musicals? No hi ha un excés de xerrameca de temes poc relacionats amb una emissora de música clàssica? 

Tant de bo que ho vagin polint, a mesura que s'adonin de la reacció de la gent. En tot cas, considero que els contribuents hi tenim alguna cosa a dir.

Participem

Aquest dimarts es varen presentar les propostes escollides per ser votades en el procés de pressupostos participatius de la nostra vila. Devíem ser una vintena de persones, comptant els membres de la comissió de seguiment. Una xifra escassa si volem entendre el procés com una mostra de la participació dels vilatans en la gestió d'una part del pressupost municipal, però que tampoc ens va sorprendre, coneixent quina és la realitat any rere any, i també  a diferents poblacions.

Com ja he comentat més d'una vegada, a la ciutadania li fa mandra participar. És més fàcil criticar les coses que no pas participar-hi. I això sembla que cada vegada és més accentuat. Segur que es podia haver fet més publicitat, o bé escollir un millor dia o horari per programar la trobada, però no crec que el nombre d'assistents hagués variat excessivament.

Tot això ens ha de fer pensar i valorar l'interès i fins i tot la conveniència d'endegar aquests processos. Segurament la manca d'assistència no pot eliminar les possibilitats de participar de la cosa pública, però sí que ens ha de fer estudiar com podem fer més atractiva aquesta participació.

A partir del dilluns 6 d'octubre els vilatans més grans de setze anys podran votar les tres propostes que considerin més interessants, sempre que la suma no superi els 300.000 euros de topall de la convocatòria. Hi ha diversitat en les propostes i segur que alguna o altra interessen al conjunt. Si no n'hi ha més és perquè en la primera fase, en el moment de presentar propostes, no s'ha estat prou actius.

Tot i que hi ha coses a millorar i a tenir en compte de cara a properes convocatòries, caldrà esperar quina és la resposta de la gent i valorar, al final del procés, tot el seu funcionament. De moment n'hem pres nota i hem donat un vot de confiança als responsables del departament municipal encarregat del procés. Probablement, les presses i la improvisació hauran estat les debilitats del procés, però confiem que les propostes guanyadores s'acabin realitzant, i no passi com en convocatòries anteriors que han quedat en un calaix.

Casal d'estiu per a tothom

Amb motiu de l'aprovació dels nous preus del casal municipal d'estiu d'Arenys de Mar, que encara s'ha de licitar, caldria analitzar la coherència en la presa de decisions i esbrinar si realment hi ha criteris preestablerts o bé s'improvisa constantment. La sensació és aquesta, la improvisació, però potser no és així, sinó que el govern municipal té una intencionalitat política que no sabem apreciar.

És evident que tot servei genera uns costos que s'han de cobrir, sigui a través dels usuaris o bonificat per l'administració pública i, per tant, assumint-ho tots a través dels nostres impostos. En el Ple d'aquesta setmana els grups municipals de l'oposició varen manifestar el seu desacord, sense conseqüències atesa la majoria absoluta del govern, per l'excessiu augment de preus. Si bé és cert que els preus estaven congelats des de fa anys, quan s'incrementen és bo tenir en compte què pot originar un augment exagerat.

Estem d'acord que els arenyencs ens mereixem un casal d'estiu de qualitat i no una simple guarderia, entesa com un contenidor de criatures. També és cert que a més serveis i activitats el cost per dur-ho a terme s'incrementa. En això no hi ha cap dubte ni discrepància. La qüestió està en si el cost d'aquest servei l'ha d'assumir totalment les famílies o bé pot entrar en el paquet de serveis sufragats en part per l'Ajuntament. 

Un altre element, que no s'ha tingut en compte, és la tarifació social, és a dir, pagar en funció dels ingressos familiars, facilitant que les famílies més vulnerables puguin accedir al servei, i no quedin al marge per problemes econòmics. L'aplicació de la tarifació social no és fàcil, i el control del bon ús, evitant picaresques, tampoc, però és un pas cap a la justícia social, que hauria de ser un primer objectiu de l'administració pública. 

I la comparativa amb altres serveis que presta l'administració també és un punt important a tenir en compte. I aquí és on podríem analitzar si la diferència en l'aplicació de la subvenció municipal en uns serveis i no en uns altres és premeditada o fruit de la casualitat, la improvisació o la manca de planificació. Molt temem que les coses s'estiguin fent a la babalà, sense ordre ni concert.

Qui hi posa ordre?

Passen els mesos i no veiem cap millora en el funcionament de la casa de la vila. En campanya electoral es fan moltes promeses, però quan és l'hora de la veritat, tot és fum i no s'avança. Teníem l'esperança que amb un canvi de timó s'ordenés el desmanec que existia, però es fa palès que el desordre continua i no hi ha perspectives de canvi.

Les coses no s'improvisen. S'ha de planificar i organitzar, tant si es tracta d'una empresa privada com d'una administració pública. Algú s'ha de posar al capdavant i tenir prou autoritat perquè el personal actuï segons les seves atribucions i responsabilitats. S'han de marcar uns objectius a assolir, però també un calendari de compliment de les tasques, sense el qual es fa molt difícil que la feina surti.

Cal tenir clar l'organigrama, tant pel que fa a la distribució de funcions, com de la dependència orgànica, i tot això requereix una coordinació i direcció. Les coses no surten per generació espontània, ni per casualitats. És la planificació i l'organització que reclamo el que pot fer possible l'èxit de l'empresa.

Sense oblidar-nos del dret i l'obligació dels membres de l'oposició de fiscalitzar la feina del govern. Tan sols fixant-nos en la gestió del govern, que s'ha de pressuposar que té la voluntat d'obtenir bons resultats, buscant l'eficiència i eficàcia i l'optimització de recursos, observem desoris i incongruències. 

No pot ser que hi hagi departaments tan importants com Hisenda que s'ofeguin en la feina i paralitzin més del compte el funcionament administratiu. Qui posa ordre en l'estructura orgànica? Qui decideix l'organigrama de l'ajuntament, valora les necessitats de cada departament i optimitza el treball perquè res no quedi aturat? Com és possible que la sessió plenària de cada mes, presenti uns expedients a aprovar, i es desconegui el seu contingut fins hores abans de l'inici del Ple, havent-hi programada una setmana abans, una Comissió Informativa, que el Reglament Orgànic Municipal, indica que cal presentar-hi tota la documentació que anirà al Ple?  Per què l'excepcionalitat de la urgència ha esdevingut un costum, o potser una necessitat?

Si políticament no hi ha capacitat per posar ordre en la gestió administrativa, és evident que cal una gerència tècnica que assumeixi aquesta funció. No pot ser que tot s'eternitzi, i es deixi a l'aventura de la sort i les circumstàncies. No n'hi ha prou amb bona voluntat, sinó que cal professionalitat, ordre i concert. 

Sí, la culpa és dels altres!

Fa uns dies titulava de la mateixa manera un post que parlava dels turistes, dels forasters, a qui carregàvem totes les culpes del nostre mal funcionament. Sempre s'ha vist que és fàcil culpar els altres i quedar alliberats de qualsevol responsabilitat. Això passa en tots els àmbits i ahir, que celebràvem la diada, també ho vàrem poder escoltar de les entitats contra els partits polítics. Què hi ha de cert?

Els organitzadors de les manifestacions culpaven als partits polítics independentistes de la situació actual del país, amb un govern més proper al 155 que mai. D'alguna manera és cert que els partits polítics que sumaven majoria absoluta al Parlament català han estat incapaços de fer valdre aquesta majoria per avançar en el camí de la independència, o com a mínim en el camí del reconeixement de molts drets que encara tenim en somort.

Pensar que tota la culpa és dels partits polítics tampoc és just. Ells es varen presentar per liderar el projecte de la independència i no se n'han sortit. Hem de ser honestos a l'hora de valorar totes les traves amb què s'han trobat, i generosos a l'hora d'acceptar la seva innocència i improvisació. Els ho hem de dir i no se'n poden fer escàpol, però ens hem de situar al seu costat i assumir la nostra responsabilitat.

Molt sovint em ve a la memòria un discurs d'un director de diari digital, que no es va cansar de repetir, on intentava convèncer tothom que la independència era cosa de quatre dies. Ara, que s'ha vist com ha acabat tot plegat, és incapaç de reconèixer la seva manca de rigor a l'hora d'exposar la situació política i el futur que veia tan a prop. 

D'alguna manera hem arribat al cap del camí i ens toca tornar a començar. Seria bo que acceptéssim els nostres errors, i procuréssim no repetir-los. Diuen que la lluita continua, i és ben cert que no ens podem deturar, però cal tocar de peus a terra i el cap clar. Treballar per al reconeixement de la nostra singularitat en tots els aspectes possibles, i convèncer els altres que no anem contra a ningú, sinó a favor d'un país que fa massa temps que està empantanegat. Si voleu, no parlem de culpables, sinó de responsables, i assumim-ho amb valentia, honorabilitat i intel·ligència.

Quarantena a la tornada d'Espanya

Si divendres era França qui recomanava els francesos a no viatjar a Catalunya, avui és el Regne Unit qui imposarà quarantena als viatgers que arribin des d'Espanya, una mesura que frena les ganes de venir a casa nostra a passar les vacances. Per alguns es tracta d'una mesura innecessària i que ataca l'economia del nostre país. Hi ha qui diu que es fa més bondat a casa nostra que no pas a les illes britàniques, i troben la mesura desproporcionada.

Què hi ha de cert i d'amagat en tot això? No és aquesta l'única picabaralla que avui es podia llegir a la premsa. També l'arquebisbat de Barcelona vol portar als tribunals les mesures contra els rebrots del coronavirus. Avui diumenge hi ha programada una celebració litúrgica, a la Sagrada Família, en memòria de les víctimes del COVID-19, sense l'autorització del govern. L'arquebisbat diu que respecten totes les mesures de seguretat i aforament, i es queixa que se'ls va demanar obrir el temple als turistes i ara se'ls posa impediments per celebrar l'eucaristia.

Són aquest conjunt de contradiccions i mesures d'aplicació dubtosa les que fan posar nerviosa la gent, i que es judicialitzi tot, per la poca confiança en les autoritats públiques. En situacions de risc cal ser molt curós, i no deixar-se portar per la improvisació ni les diferències de criteri.

Està vist i comprovat que cal transparència en totes les decisions i actuacions del govern, però que aquesta no surt gratuïta. Si es dona a conèixer els rebrots i persones infectades facilita que els altres prenguin mesures de contenció, no sempre encertades, sinó probablement exagerades, però ningú no vol haver de penedir-se de no haver actuat. Malgrat tot cal aquesta transparència si no es vol perdre la confiança. En aquests moments el govern català té molts dubtes a sobre i això no li fa cap bé. Asserenem-nos tots plegats.

Sensació de desgovern

He pogut constatar que la sensació que tinc de desgovern, d'improvisació, de dubte permanent i manca d'autoritat i credibilitat, com bé comentava ahir en el meu post, està força generalitzada. Ho veus a les xarxes socials, als diaris, a les notícies de televisió. No fa falta fixar-nos ni escoltar els grups de l'oposició, bàsicament C's i PP, que encara tenen menys credibilitat, per adonar-te que no anem bé, que ens falta un lideratge potent, que tingui les coses clares i ens tregui d'aquest atzucac.

Els polítics que tenim a la presó i a l'exili no es mereixen aquest impàs tan llarg i sense que es vegi el final del túnel. Segur que hi ha gent més vàlida que l'actual equip de govern, més desperta i amb capacitat de redirigir tot allò que s'ha torçat, perquè se n'ha torçat unes quantes de coses.

Fa pena el desgavell que hi ha, amb discursos contradictoris, un darrere l'altre. No, president, no anem bé!

Hem dedicat molt temps a lamentar-nos per la baixa categoria moral, ètica i política de molts líders de l'oposició, quan teníem uns dirigents que podíem estar-hi d'acord o no, però semblava que tenien idea d'on volien anar a parar i com. Després és cert que s'ha desmuntat molts castells, que s'aguantaven de manera molt fràgil, però és que ara, continua una oposició ridícula que no es mereix el país, i se li ha afegit un govern que fa aigües.

Hem llançat l'alarma, des de molts punts i per part de moltes persones, però no sabem trobar els serveis de rescat que vinguin a salvar-nos del naufragi. No sóc pessimista. Tant de bo ho fos, però crec que en aquest cas sóc molt realista. No ho podem jugar tot a una carta, la carta de la sort, del messies, de la carambola. Les coses no surten per ells mateixes si no hi ha un bon treball al darrere, i aquest, ara, el trobem a faltar.

Ja en són 131. Felicitats President!

Aquest matí el Parlament de Catalunya a escollit Quim Torra com a president 131è de la Generalitat de Catalunya. Poca broma! Us haig de dir que, ni per qüestió laboral ni per esgotament i poques ganes d'escoltar personatges com l'Arrimadas, no he seguit el Ple i darrerament desconnecto molt de les notícies. Se'm fa pesat, sobretot haver d'aguantar persones mal educades, tal com es manifesten els diputats de C's.

Podreu dir-me que els hi tinc mania. Potser sí, però jo no suporto la mala educació i ells no fan altra cosa. No se saben comportar als llocs. Una cosa és discrepar i criticar l'adversari, defensant els propis arguments i una altra actuar com un hooligan en mig d'un partit de futbol, o d'una festa amb barra lliure.

Malgrat aquests energúmens ja tenim nou president. No sé si és el millor a què podíem aspirar, però sí sé que no podrà fer tot allò que caldria. Des de Madrid, amb la complicitat de C's i PSC, es qüestionarà tot allò que es pretengui aprovar i decidir. De fet ja tenim prou exemples d'abans del 155, i ara en tindrem més.

Necessitem reflexionar sobre tot el què ha passat des del dia 1 d'octubre de 2017 i evitar tornar a caure en la innocència i la improvisació. Cal recuperar tot allò que hem perdut, i avançar cap al nostre gran objectiu que és el referèndum d'autodeterminació. Cal que el món exterior continuï veient que si algú no fa bé els deures no som nosaltres, sinó el govern de Madrid, amb l'empara d'un poder judicial adulterat, que encara es regeix pels principis i anhels del franquisme. I no podem oblidar-nos de les persones destituïdes injustament, les empresonades i les exiliades. Hem de treballar per retornar-les al lloc que els correspon.

Endavant President!

Més militants populars a la llista dels corruptes

Que Pere Navarro digui que Mas i Rajoy són dos presidents fracassats, també té la seva gràcia. Hi ha persones que no saben tenir la boca tancada quan poden caure en el ridícul més absolut. De fet Pere Navarro no es deu haver adonat del seu fracàs com a primer secretari del PSC i m'imagino que està buscant excuses de mal pagador. Suposo que la culpa no la va tenir ell, sinó els crítics que li varen fer la vida impossible. El pitjor de tot és que un mateix s'enganyi.

Però permeteu-me que parli de les successives dimissions de militants del PP, un fet inaudit que ens pensàvem que no ho veuríem mai. Tampoc ens passem, però, i de ben segur que ho faran molts menys dels que caldria. Estic esperant a veure què passa amb Rodrigo Rato. Si el fan fora del partit, tal com s'especulava avui, m'arribaré a creure que és certa la frase 'qui la fa, la paga'. A Espanya això no ha passat mai.

El més preocupant de tot plegat, després de veure tants polítics sota sospita, no només del PP, sinó de tots els partits polítics, és que la ciutadania pugui recuperar la confiança en la política i en els seus protagonistes. L'alternativa de moviments com Podem provoca certs dubtes, sobretot perquè no s'abusi del populisme, la improvisació i els tòpics. M'he adonat de la facilitat en que moltes persones s'han apuntat al carro i tinc els meus dubtes que siguin les persones més idònies per superar la crisi política que estem patint.

M'agradaria pensar que les decisions es prenen amb serietat i convençuts de què s'està fent malament per no caure en el mateix parany. Tinc por de l'excés d'ego i ganes de protagonisme, que falsegin la veritable raó de ser dels que volen rentar la cara als polítics tradicionals. De moment, anem llistant els que han viscut a compte nostra amb total impunitat, i fem neteja que bona falta fa en el món de la política i les finances.

Quan el polític està mal assessorat

Interessant article el de Francesc-Marc Álvaro, avui a La Vanguardia, "Càrrecs de goma". Si teniu l'ocasió de llegir-lo veureu que es basa en les reflexions en veu alta del conseller d'Interior, el senyor Ramon Espadaler i com s'ha arribat fins aquí.

La seva exposició em sembla molt correcta i explicativa de què passa quan no es fan bé les coses, o bé quan no es compta amb les millors persones per liderar els projectes i decisions. Una cosa són els polítics, a primera fila, i l'altra les persones que els polítics trien per assessorar-los i prendre les decisions encertades. Els polítics poden no ser entesos en les matèries que tenen al seu càrrec, però això no pot passar en els segons que se'ls ha de suposar entesos en el que porten entre mans, o sinó què hi fan? Sovint en política es cau en l'error de col·locar els amics al marge dels seus coneixements i capacitats, i això ha fet i continua fent molt mal.

L'articulista escriu que en el moment que el conseller manifesta que s'estudiarà la substitució de les pilotes de goma dels cossos antiavalots, ja ha perdut la batalla de l'opinió pública sobre aquest material. D'aquest error en culpa el director dels Mossos, Manel Prat, de perfil més polític que tècnic, com ja passava en temps del conseller Joan Saura.

Governar és difícil, perquè s'ha de prendre decisions, i aquestes no sempre són fàcils, per no dir que no ho són mai. Cal capacitat d'improvisar, que no vol dir estar improvisant sempre. Diguem-ne capacitat de reacció, pensada abans d'haver-la d'utilitzar, i molt coneixement del que s'està fent. Si el polític no ho té per mà, per això existeixen els càrrecs de confiança. Per això i no per anar ocupant llocs de treball amb amics i coneguts, quan no tenen ni la formació ni l'experiència que el càrrec requereix.

El govern de la improvisació i la incompetència

Em refereixo al govern espanyol, però estic segur que ho podríem aplicar a molts més governs. Avui llegia que el govern de l'Estat fa marxa enrere en la supressió de la targeta sanitària als espanyols més grans de 26 anys que no hagin cotitzat mai. Només ha fet falta que un arquitecte mataroní expliqués la seva situació, perquè el govern s'adonés de l'estupidesa de la mesura presa. Això és un desastre!

Un eurodiputat britànic deia avui que "Rajoy és el líder més incompetent de tot Europa", i no és l'únic que ho pensa, encara que molts no ho diuen. Aquell president del govern seriós que ens havia d'alliberar del circ que ens va muntar Zapatero, resulta que és més flac i vulnerable del que ens podíem imaginar. El PP només es manté fort atacant els nacionalismes, la seva llengua, la seva idiosincràsia. I construint quilòmetres de ferrocarril d'alta velocitat. A l'hora de fer front a la crisi esdevenen inútils i patètics.

A les darreres campanyes electorals hem sentit a dir allò de... "el govern dels millors", però el resultat ha estat un fracàs. No són temps fàcils per governar, però és en situacions extremes quan es pot apreciar la vàlua de les persones. Si no ens ho haguessin venut tan bé, els podríem perdonar, però després de tanta supèrbia ara voldríem veure evidències, que no hi són.

Escoltant aquesta tarda l'economista Xavier Sala Martín, només podies enrabiar-te i sentir-te impotent davant de tanta inutilitat, xuleria i mentides. Tenim uns governants que no ens mereixem, i potser és per això que supliquem que la intervenció de Brussel·les sigui real i total. Perquè... jo em pregunto si tindran capacitat per aturar la construcció de l'AVE fins a Badajoz o a Galícia. Semblaria que, com a despesa ruïnosa i improductiva, caldria controlar-ho i evitar tanta estupidesa.

El nostre problema no és només la crisi que patim, sinó constatar que no en podrem aprendre la lliçó, sinó que suposant que en sortim vius, tornarem a fer els mateixos disbarats. Espanya és país de pandereta, una monarquia bananera, amb jutges, casa reial i polítics de pacotilla, que només provoquen vergonya aliena, i molta ràbia. El futur és molt negre, i les fronteres per als nostres fills han desaparegut. No hi ha gaire res a fer a casa nostra.