Final de trajecte

Ahir ho avançava, però avui ja és un fet. El viatge s'ha acabat i tornem a ser a casa. Us haig de dir que, malgrat ser estiu i arribar a temperatures per sobre dels quaranta graus, arribats a la nostra vila la calor no afluixa, i encara que els termòmetres no assoleixen els mateixos graus, la xafogor provoca una sensació d'encara més calor. Estem suant.

Trigarem uns dies a acabar de pair tot el que hem contemplat. Unes visites que amb pocs dies concentren molta cosa i que necessites temps per acabar-ho d'assimilar. Les pedres històriques que ens han encisat i que demostren el coneixement d'una civilització mil·lenària, de la qual hem après moltíssim.

Karnak, Luxor, Edfu, Kom Ombo, Philae i Abu Simbel són una mostra de l'obra imponent que retrata una civilització de la qual hem après, copiat i incorporat a la nostra cultura molts dels seus costums i ensenyaments. I les piràmides! al costat mateix d'una capital de més de vint milions d'habitants. Una xifra que balla segons on ho consultis, però que saps que ha de ser gairebé impossible tenir-los a tots comptats.

Perquè a Egipte tot és monumental, grandiós, amb lletres majúscules. Ho són els seus monuments antics, però també l'obra més moderna. Comparteixen espai costums tradicionals amb la moda dels darrers temps, però tot col·locat als extrems. 

De camí cap a Abu Simbel t'adones de l'esforç necessari per enfrontar-se a la influència del desert, i les dificultats per disposar de terra fèrtil. La construcció de la presa d'Aswan, amb la creació de llac Nasser, et fa veure que tot allà és immens. La tasca de transportar l'aigua del Nil al desert és faraònica, si m'ho permeteu dir així. I és en això que t'adones que conviuen persones amb un nivell de vida molt per sota de la subsistència, amb tècnics capaços d'aconseguir qualsevol cosa per millorar l'economia del país, i fer front a l'adversitat que suposa la manca de pluja i la contundència del desert.

L'experiència del viatge servirà no només per tenir una visió d'un altre país i una altra manera de fer i de ser, sinó per adonar-te que tots els entrebancs es poden superar si hi ha ganes de sortir del pou on a vegades caiem. Ens han ensenyat els seus monuments, però també els seus anhels, les seves tribulacions, i també les misèries. Tot ha de servir, però per millorar la situació actual i trencar tabús, i créixer en autoestima.

Moltes gràcies Adel per fer-nos estimar el teu país

Això s’acaba. Arribem al final del viatge amb dos dies dedicats pràcticament a desfer el camí fet, amb alguns moments per acabar de gaudir de l’experiència d’haver visitat un país que per a nosaltres era desconegut, amb milers d’anys d’història. Si alguna cosa hem après és que gairebé tot està descobert. Les diferents civilitzacions que han poblat el planeta han anat aprofitant el llegat dels seus antecessors, adaptant-t’ho a la seva cultura i costums, i afegint-hi novetats. 

La persona que ens ha acompanyat durant el viatge s’ha esforçat per fer-nos entendre que la cultura egípcia coneixia moltes de les coses que nosaltres donem per sabudes. Hem tingut la sort de ser guiats per l’Adel, un apassionat del país i la seva cultura, i també molt crític amb la gran ignorància de la seva gent vers aquesta cultura i coneixements.

L’Adel te l’autoestima de país molt alta, és una persona culta, i al mateix temps amable, i amb moltes ganes que la gent que acompanya marxin amb un bon coneixement de la història del seu país, i que siguem capaços d’estimar-lo i respectar-lo. Molt crític dels que per ignorància han malmès anys de cultura, i esperançat amb el govern actual, amb la confiança que serà capaç de situar el seu país al lloc que li correspon, per saviesa i tradició.

Tornarem a casa amb moltes coses apreses del país que ens ha acollit durant deu dies. Ens ha sabut greu veure-li les vergonyes, com és el nivell de brutícia i poc respecte pel medi ambient, però els ho perdonarem tot encoratjant-los a esforçar-se a millorar en netedat. Els agrairem la seva amabilitat i que tinguin la paciència d’aguantar els turistes que envaeixen el país, encara que  siguin conscients que això els aporta recursos per millorar la seva economia.

Ens hem acostumat al sol i les altes temperatures, una mica entrenats per l’augment que també hem experimentat al nostre país. Tornarem una mica més morenos, però sobretot il·lusionats i amb moltes ganes d’explicar la nostra experiència als nostres amics i coneguts, i també, seguint els precs dels amics egipcis, animar-los a venir a experimentar-ho personalment i gaudir-ne.

La presidenta perd la batalla

Des de la distància es fa molt difícil opinar sobre fets que succeeixen i que en reps la informació probablement esbiaixada. De fet opinar sempre comporta un risc i sobretot si et manifestes a favor o en contra d’alguna actuació o declaració. El fet ve de lluny i no crec equivocar-me si dic que la majoria sabíem que acabaria d’aquesta manera.

Tot i que penso que Laura Borràs és víctima de la repressió que pateix l’independentisme, tampoc no és la manera d’anar pel món. Crec que, la fins ara presidenta del Parlament, ha abusat del càrrec i dels seus privilegis i no ha fet cap favor a la causa, al revés. Potser l’única cosa que ha aconseguit és que es deixés de fer demagògia i que tothom digués clarament què pensava i volia.

Desconec els detalls, perquè estant de vacances i lluny de casa he llegit les notícies en diagonal. Ja tindrem temps d’analitzar-ho més profundament els propers dies. De totes maneres pel que m’ha semblat veure i sentir, Laura Borràs ha volgut jugar el paper de víctima, buscant seguidors encegats per defensar-la, en lloc de dir molt clarament què va passar, com va actuar i quina és la situació actual.

Quan torni a casa miraré bé què ha passat i, sobretot, intentaré descobrir si les diferències entre JuntsXCat i ERC són la veritable causa del conflicte. Ja sabem que des de l’Estat sempre ens buscaran les pessigolles, però també hem d’entendre que nosaltres hem de fer bé les coses, probablement més ben fetes perquè sabem que ens estan espiant amb lupa.

A la nostra vila les coses tampoc marxen gaire bé, fins al punt que l’oposició demana, en sessió plenària, la dimissió d’una regidora de govern. Hem de ser capaços d’analitzar les coses per què passen, i saber veure en què ens equivoquem i com ho podem millorar. El que no es pot fer és jugar amb la gent, cosa que en aquest cas semblaria que és el que ha estat fent la nostra presidenta del Parlament.

Al marge de la disbauxa

La visita d’havent dinat era una mica sortir del món dominant per entrar en un parèntesi, però ens equivocaríem si ens penséssim que la gent que hi hem trobat viuen al marge de la civilització. Avui és molt difícil quedar exclòs, encara que puguis fer una vida molt diferent de la majoria, amb les pròpies diferències. Hi ha poblacions que estan al marge, però no era el cas d’avui.

Hem visitat el poble nuvi, a les portes d’Aswan. No ens hem acostat a cap punt turístic, preparat per rebre molts visitants i vendre’ls souvenirs. El nostre guia ens ha portat a un poble autèntic perquè volíem conèixer la seva realitat i no la que els turistes els hem imposat o afavorit. 

És cert que no érem els primers visitants, sinó que de ben segur que abans que nosaltres molts altres hi han anat, però en compte gotes. Hem conegut una família que ens ha convidat al te i a conèixer com era la seva casa, els seus animals de companyia, uns cocodrils, i entendre que hi ha molta gent que no viu amb la pressió que nosaltres hem de suportar. Tampoc amb les comoditats que nosaltres tenim, però el telèfon mòbil existia.

Amb això vull dir que no ens hem d’imaginar un món a part, encara que sí força diferent del nostre. Amb necessitats bàsiques cobertes, però sense les facilitats que nosaltres tenim. Seríem capaços de traslladar-nos-hi?

La cultura, el patrimoni, el territori… són elements molt importants i que ens animen a viatjar per gaudir-ne, però entrar a les cases de les persones que hi viuen té un plus que no es paga en diners, i al final en guardes un record tant o més interessant.

L’incivisme que no podem permetre

He pensat en Arenys, i en els problemes d’incivisme que estem patint. Darrerament fa la impressió que la gent, o una colla de vilatans, s’ha deixat anar i ha deixat de complir els deures que tots hem d’assumir perquè la nostra convivència sigui agradable. Si fos malpensat diria que hi ha qui vol fer la vida impossible als nostres governants locals i s’ha proposat comportar-se incívicament, embrutant la nostra vila per desmerèixer-los.

No sé si és així, però en tot cas el nostre govern municipal hauria de fer alguna cosa perquè la situació no vagi a pitjor. He vist imatges per les xarxes socials que no es poden permetre, i si no s’actua de seguida podem arribar a un punt que ja no ho puguem recuperar.

Ho he escrit altres vegades que el primer culpable que la nostra vila es vegi bruta i deixada és el vilatà que no es comporta com ho hauria de fer i no té cura amb les deixalles i la netedat en la seva actuació. Aquí no es pot demanar responsabilitat a ningú més que al propi vilatà.

El govern municipal ha de vetllar perquè es compleixin les normes i els vilatans respectin els altres, ja que un mal comportament perjudica els nostres veïns. Alhora l’Ajuntament ha de procurar que la vila estigui neta i endreçada, i per això caldrà ser molt escrupolós en la neteja. A l’estiu, sobretot quan no plou, cal regar bé els carrers, sobretot aquells punts que acostumen a embrutar-se més. Si des de l’Ajuntament no s’actua, és més fàcil que els incívics agreugin el problema.

Hi ha comportaments que són culturals, i hi ha cultures que no destaquen per la higiene. La nostra cultura no ve aparellada amb un comportament de deixadesa i brutícia, però si no estem atents hi podem caure fàcilment. Això sembla ser que és el que està passant.

Deia al començament que tot fa pensar que la gent s’ha deixat anar i no és tan polida, però jo hi afegiria que també sembla com si el nostre govern municipal fos més permissiu amb els que incompleixen les normes bàsiques de convivència, si és així els hem de reclamar que posin fil a l’agulla i vetllin per un Arenys més net i agradable per viure-hi.

Un vol sobre les civilitzacions

Per primera vegada m’he enlairat en globus i ho hem fet de matinada, a la sortida del sol, per sobre de milers d’anys d’història. De la mateixa manera que des de dalt ho vèiem tot molt petit, també era una perspectiva amb una gran distància en el temps. Tres quarts d’hora de viatge al passat d’una civilització molt rica que, amb el temps, ha derivat a una situació precària, amb molts problemes econòmics, però també culturals.

Després ho hem trepitjat sota un sol de justícia que et recordava que, malgrat tot, el nostre país gaudeix d’una temperatura prou agradable. La manca d’aigua de què ens queixem no té res a veure amb el que passa en aquest país del sud-est del Mediterrani.

L’aigua és riquesa, i això queda constatat quan veus què passa al voltant del riu principal del país, i com, a pocs centenars de metres, entres al desert més àrid.

Conviure amb persones amb uns mateixos objectius és fàcil, però té la durada que té. El més complicat és viure tots els dies de l’any amb persones que no sempre pensen el mateix que tu, ni tenen els mateixos objectius de vida, ni els interessos culturals i socials que marquen la teva vida. És per això que es requereix de molt d’esforç per fer fàcil la vida, i és bo que, mentre gaudeixes d’uns dies de repòs i de canvi d’aires, tinguis un moment per valorar què vol dir conviure en la divergència.

Desconnectar del món per uns dies

Avui he decidit que no volia saber res del que passava pel meu país, ni tampoc arreu. Em concentraria en el meu entorn immediat i, sobretot, gaudir del dia i de les novetats i sorpreses que em presentés. Haig de dir que ho he aconseguit i crec que ho posaré en pràctica durant aquests dies de vacances.

Oblidem sovint de la riquesa de conviure amb altres persones i ser capaç d’acceptar les diferències i les discrepàncies en el pensament i també en la manera de reaccionar davant dels esdeveniments. De tot se’n pot aprendre, i de les persones encara més.

Fas noves amistats, que saps que no durarà gaire, encara que sempre hi ha la incògnita, però et planteges viure l’experiència al màxim, el temps que sigui, i que en puguis guardar un bon record. T’adones que hi ha problemes que comparteixes, que no ets l’únic en patir-los, i parlant-ne a vegades t’ajuda a resoldre dubtes que no sempre són fàcils d’afrontar.

Avui, doncs, ha estat un dia amb moltes experiències. No només per visitar coses diferents, sinó per compartir moments amb altres persones que han tingut un passat probablement molt diferent al teu, però que t’uneix les ganes de passar bons moments, però sobretot fent la vida fàcil als altres. 

I demà més. També més calor. Sembla que forçosament ens hi haurem d’acostumar. No agrada, sobretot a les persones que, com a mi, ens agrada el fred. També en això hem d’aprendre a conviure i agafar la part positiva. Demà, també voldré estar desconnectat del món, i posar les fronteres molt a prop dels meus moviments.

El maltracte als animals com a diversió

Aprofito que per les xarxes socials es parla de la tradició en alguns pobles del sud de Catalunya, de celebrar les festes torturant bous pel carrer. He llegit molts comentaris en contra de la festa i jo m’hi afegeixo. Crec que és una bestiesa que avui dia encara s’estiguin celebrant festes com aquestes, i això passi en un país que es vanagloria d’haver suprimit les curses de braus. 

És una contradicció rebutjar les curses de braus i mantenir les festes amb bous, encara que aquests no acabin morts. No soc una persona que defensi a ulls clucs les tesis animalistes. Algunes vegades fins i tot he criticat segons quin discurs, que he considerat fora de to i fins i tot fanàtic. Dit això, però, defenso tot allò que vagi a favor de les bèsties, i em considero totalment contrari a qualsevol activitat que posi en risc la vida dels animals, o que els molesti i els provoqui dolor.

Crec que ja vaig dir-ho en alguna ocasió, i continuo pensant que el nostre Parlament, que va ser tan valent prohibint les curses de braus a Catalunya, hauria de fer el mateix amb aquestes activitats tradicionals en alguns pobles catalans, que juguen amb els bous. És covardia i una actitud contradictòria prohibir una cosa i permetre l’altra. Això dona la raó als que varen considerar que la votació era fruit de la voluntat d’anar en contra d’una tradició molt espanyola, oblidant que també ho era de casa nostra. Sembla com si llavors es busqués més una victòria política que no pas la defensa dels drets dels animals.

Em costa molt defensar posicions radicals sobre la vida dels animals, pensant en la finalitat de l’alimentació de les persones, però tinc molt clar que mai defensaré el maltracte i la mort dels animals com a espectacle i diversió d’unes persones sense sentiments.

A la mort de la Núria Feliu

Ahir ens vàrem assabentar de la mort de la Núria Feliu, i sempre que es mor una persona coneguda la repercussió i les mostres de dol són importants, perquè d’alguna manera el personatge te l’has fet com si fos de la teva família.

No puc escriure res més del que s'hagi pogut dir a les xarxes socials i a la premsa, i com que estic una mica desconnectat, segur que em repetiria i amb molt menys coneixement que qualsevol altre.

La gent de la meva generació segur que ha sentit a parlar moltes vegades de la Núria Feliu, i en té grans referències. Va marcar un estil i una època, que a vegades enyorem, i que sovint se’ns ha anat recordant, pel que va significar per a la música catalana, però també com a patriota convençuda.

En la distància voldria tenir un record per la Núria Feliu, i agrair-li tot el que ha fet per al nostre país, amb el que ella ha estimat i ha exercit durant tants anys.

Amb tot el temps del món

Hi ha moments i circumstàncies de la vida que sembla que tot es paralitza, també el temps, i tens la impressió que disposes de tot el temps del món encara que no l’aprofitis, el deixis escapar, sense que ningú et vingui després a demanar comptes. És en aquests moments que la teva actitud ha de canviar i diferenciar-se de la del dia a dia en què acostumes a anar de bòlit, amb la sensació que no ho pots abastar tot, relativitzant-ho de la millor manera possible.

Avui seria un dia d’aquests en què ho tens tot programat i només depèn dels altres que tot vagi bé. Que poca cosa pots fer per millorar-ho. Actues passivament, deixant fer, sense preocupar-te de res, i menys del temps. Un temps que passa lentament i desaprofitat, que en certa manera el perds, però que ningú t’ho recriminarà.

Probablement aquest és l’esperit de les vacances. Un trencament amb la rutina, amb les presses per complir amb els compromisos, una mica pendent de les obligacions que t’has fixat o que t’han marcat. I si això són les vacances, benvingudes siguin. Les gaudirem i en prendrem nota per recordar-les. Ens hi posarem bé i ens fixarem en tot allò amb que es diferencia de la resta de dies, sobretot ara que ja he passat a l’etapa de la jubilació i que el ritme i les obligacions han canviat.

I no ens hi posarem nerviosos. Tenim tot el temps del món i l’aprofitarem al màxim. Si podem descobrir coses noves molt millor, però si ens hem d’estar tres o quatre hores asseguts a la cantonada d’una sala d’espera, ens ho agafarem bé, i dedicarem el temps a pensar-hi i a escriure tot allò que ens passa pel cap. És una etapa més de la nostra vida que hem de compartir i mirar de trobar-hi sempre les coses positives.

Dret a l'habitatge i a la propietat privada

Aquesta setmana s'ha celebrat a Arenys de Mar un judici ràpid per l'ocupació d'un pis de Calella, propietat d'una família resident a França i que, segons sembla, han tingut el pis ocupat durant molt temps, amb diferents ocupants. De fet la notícia va sorgir perquè els propietaris, cansats que de manera legal no poguessin aconseguir fer fora els ocupants, varen decidir obrar pel seu compte. Els ocupants en veure's atacats pels propietaris varen trucar a la policia, i aquesta va detenir els propietaris. 

Com us podeu imaginar, la reacció de veïns, alguns amb problemes semblants, no es va fer esperar, i tothom es va solidaritzar amb els propietaris detinguts i a qui encara hi ha pendent un judici per haver actuat com ho varen fer. En el judici ràpid, però, es jutjava l'ocupació del pis, i la jutgessa va ordenar sancionar els ocupants i fer-los fora del pis. Finalment, doncs, els propietaris han recuperat el pis, però no saben què passarà quan se'ls jutgi per haver actuat pel seu compte.

Dit això voldria deixar clar que l'ocupació de pisos és un tema que massa vegades es jutja de manera molt simplista, tant a favor com en contra dels ocupants, i no hauria de ser així. Hi ha moltes casuístiques i no es poden ventilar a la primera de canvi, sovint empesos per afirmacions gratuïtes, normalment molt arbitràries.

D'entrada l'ocupació d'un pis no pot estar emparada per cap llei. El fet que la Constitució proclami el dret a l'habitatge no vol dir que cadascú de nosaltres ens puguem instal·lar allà on vulguem sense seguir cap tipus de protocol. L'administració pública té l'obligació de treballar perquè totes les famílies tinguin un habitatge digne, i s'hi ha d'esforçar no només de paraula, sinó amb fets. 

Aprofitant la vulnerabilitat de moltes famílies hi ha sempre qui delinqueix i en fa negoci fraudulent. Hi ha ocupants que no tenen cap necessitat d'habitatge i ho fan per saltar-se les normes sense respectar el dret a la propietat, que també existeix i s'ha de protegir.

És lloable que hi hagi persones i organitzacions que lluitin perquè no hi hagi famílies sense llar, però això mai haurà d'anar de la mà de l'ocupació de la propietat privada. L'administració s'ha d'avançar als fets i procurar-se habitatges suficients per poder cedir a les persones necessitades, però al mateix temps protegir els petits propietaris que, a vegades, fruit del treball han aconseguit comprar-se un habitatge i viure del lloguer que puguin obtenir.

Si som capaços de diferenciar el dret a l'habitatge del dret a la propietat privada, podrem començar a parlar del tema, que és important i necessita resposta i solucions el més aviat possible. És per això que soc partidari d'una administració pública potent, capaç de reorganitzar el sistema econòmic, equilibrant les economies, potenciant els més vulnerables i determinant impostos per a les rendes més altes. Una manera de pensar que no té res a veure amb els principis de la dreta ultralliberal que ho vol deixar tot a mans de l'oferta i la demanda, sense tenir en compte les desigualtats existents que, sense control, es fan més grans.

Inconsciència i poc control

Aquest altre dia hi havia un reportatge al diari ARA on es parlava de dues persones que varen tenir uns greus accidents mentre circulaven amb patinet. Es tractava de dues persones que circulaven sense casc i que varen patir una caiguda que els va deixar a punt de perdre la vida, una de les quals té unes seqüeles que no li permetrà fer una vida normal. L'altra sembla que se n'ha sortit, però els metges inicialment la donaven per morta. L'esposa d'aquest accidentat comentava que sempre que veia una persona circulant sense casc, els aturava i els explicava el risc que corrien i què li havia passat al seu marit.

Farà una setmana, quan passejava per la Riera d'Arenys, em va cridar l'atenció un cotxe de la policia local seguit, en fila índia, per tres patinets, tots ells sense casc. No vaig saber si seguien els policies perquè aquests els ho havien indicat, per trobar un bon lloc on aturar-se i comentar la jugada, o es tractava simplement d'una casualitat que algú podria batejar de còmica.

No sé si és inconsciència, però el cert és que no hi ha suficient control per part de les nostres autoritats a l'hora d'exigir els conductors de patinets que respectin les normes i, entre altres coses, es posin el casc de protecció. És la seva vida que corre perill, però també la dels vianants que sovint se'ls troben tot de cop de cara.

Penso també que molt probablement la majoria de conductors de patinets ignoren les normes que han de complir i potser fora bo que es divulguessin i es fes una mica de pedagogia. No cal pensar només en sancionar la gent, però sí que convé posar-hi ordre i evitar mals que poden resultar fatals.

M'imagino que els policies locals saben com han de circular els patinets per la vila, i podrien fer una gran tasca pedagògica explicant als usuaris quins requisits han de complir. Hi ha uns elements que penso que són imprescindibles de regular i fer conèixer. A part de portar casc i la prohibició d'anar escoltant música, saber per on han de circular. Les voreres no és el lloc adequat, i en canvi acostuma a ser força habitual veure-hi passar els patinets. Sisplau, que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, i que no haguem de lamentar desgràcies personals, d'uns i altres. Si ho podem evitar, tothom hi sortirà guanyant.

Mediocritat, prepotència, corrupció...

Avui navegant per internet per trobar notícies del dia m'ha preocupat observar certs comportaments de polítics de primera fila que no deixen gaire ben parat el nostre futur com a país, si veritablement són aquestes persones les que ens han de governar. No sé si per l'edat i per tot el que he viscut, sobretot uns anys que van des del franquisme fins a la democràcia, que dissortadament no tenim consolidada, ha fet que pensés que el nivell dels nostres polítics ha anat a la baixa, predominant una classe política mediocre, i amb poca sensibilitat cap a la cosa pública. 

Em fa l'efecte que cada vegada hi ha més persones que es volen dedicar a la política com una professió per enriquir-se, no necessàriament de manera il·legal, però amb poc esperit de servei al país i a tota la seva població. És un sentiment que em preocupa perquè entenc que no pot conduir a res de bo. I és quan veus segons quines actuacions i declaracions de polítics joves, amb responsabilitat dins del seu partit polític, que tems pel futur de Catalunya.

Es barreja la mediocritat i incapacitat de liderar projectes de futur, amb posicions prepotents i poc exemplaritzants. Poso com exemple el cas del vicepresident de JuntsXCat, el diputat Francesc de Dalmases, que de confirmar-se la seva actuació contra una periodista a qui li recriminava la seva actitud i model de preguntes cap a la presidenta del Parlament català, no seria cap bona notícia i confirmaria la meva sospita que el futur polític del nostre país no és gaire afalagador. Però trobaria altres exemples.

De fet, tot el que està passant al voltant de la presidenta Laura Borràs, no fa gaire bona espina. Ja he comentat més d'una vegada que la presidenta rep una pressió important que de ben segur no li permet actuar de la millora manera possible, però tampoc crec que la seva reacció sigui, la majoria de vegades, la més encertada. Hi trobo a faltar un grau d'humilitat, però sobretot sinceritat i honestedat.

Però el que preocupa és pensar que en la base dels partits polítics catalans no hi ha un nivell prou satisfactori per pensar que tenim un futur interessant i això fa creure que els problemes del nostre país no són tant per culpa de l'actitud espanyola com per la nostra incapacitat de desenvolupar una política positiva i engrescadora per encarar els reptes de futur. 

Hem deixat en un segon pla la reivindicació d'independència, que no vol dir renunciar-hi, però costa de veure elements que facin pensar que el nostre país té clar què vol ser en un futur pròxim. Ni capacitat de lideratge, ni comportament adient dels nostres polítics que es dediquen més aviat a tirar-se els trastos pel cap. No hi veig estratègia política per avançar políticament, però tampoc socialment i econòmicament. Hi ha excepcions, que sé apreciar, però hi veig un predomini d'una ineptitud generalitzada que posa en dubte els bons resultats que tant necessitem.

Com fer front a l'incivisme?

Darrerament parlem molt d'incivisme i ho fem preocupats perquè estem experimentant un grau d'impotència notable davant d'actes que sovint ens semblen inversemblants. Trobem a faltar un bon nivell reactiu davant d'actes intolerables d'incivisme que ratllen la delinqüència. Quan veus que una persona incívica no rep el càstig que creus que es mereix, pels efectes que provoca o podria haver provocat, se't cargolen els budells i penses que alguna cosa no estem fent bé.

La reincidència, per una banda, i la nul·la pedagogia que se'n podria desprendre, per l'altra, fan que actes incívics i delictius es repeteixin massa sovint. No hi ha escarment, i per tant no hi ha por davant les possibles conseqüències de ser descobert. Considero que la nostra societat hauria de reflexionar sobre el tema i, sense caure en la repressió gratuïta, trobar la manera que els incívics s'hi pensin una mica abans d'actuar.

Ho veiem aquests dies amb els focs, la majoria dels quals són produïts per efectes humans. Malgrat les imatges i el sofriment que observem, encara hi ha persones que no es prenen seriosament les mesures de prevenció d'incendis i s'arrisquen a ser els causants de la catàstrofe. No només per una negligència de treballadors del camp, sinó per visitants dels parcs forestals, per no parlar dels incendiaris directament, podem observar que els efectes devastadors del foc posen en perill el nostre patrimoni vegetal, però també vides humanes i les seves pertinences.

I quan atrapen uns desgraciats, si així em permeteu nomenar-los, que han fet cas omís a les indicacions de prohibició d'accés a un parc forestal, i han encès una foguera, el primer que et preguntes és què els hi hauríem de fer? N'hi ha prou amb una amonestació per incomplir unes restriccions, ja que no ha passat res més? No creieu que caldria un bon escarment perquè no es repetissin tan fàcilment situacions com aquesta?

Cada cas mereix un estudi a fons. No és el mateix un accident fruit del treball, potser sense les precaucions que calia prendre, que no una visita al parc encenent un foc per coure les costelles. Si les conseqüències que reben són nul·les, o pràcticament nul·les, qui no ens diu que la setmana entrant no hi haurà un altre grup que farà el mateix en un espai semblant? 

Quan passen coses com aquestes, m'haig de frenar i reprimir tots els mals pensaments. No puc entendre ni acceptar actituds imprudents sense cap altre motiu que viure la vida i despreocupar-se dels altres i del que els pots causar. Encara veiem conductors fumant la cigarreta amb la finestra abaixada. Els nostres cotxes haurien de tenir uns sensors automàtics que enviessin aquestes imatges a la policia perquè els pogués sancionar. No per incendiaris, sinó simplement per provocadors potencials de tragèdies.

El Pont de Vilomara

Era a començaments d'aquesta setmana que travessava Catalunya d'est a oest, i comentàvem que el nostre país realment té una massa forestal molt gran. Estem acostumats a viure en un espai saturat d'habitatges, on els pobles gairebé no se separen entre ells, però a la que et bellugues una mica cap a l'interior t'adones de la realitat.

No és que ens vingués de nou, però sí que t'hi fixes d'una manera especial perquè et crida l'atenció la gran diferència entre una part del nostre país i l'altra. Vàrem passar pel poble del Pont de Vilomara, i poc ens podíem pensar que quatre o cinc dies després seria notícia per l'incendi que s'hi està produint. 

Enguany sembla que ateses les altes temperatures no ens ve de nou que es produeixin incendis, ja no penses tant en les actuacions incíviques, i jo qualifico de criminals, d'aquells conductors que llencen les burilles per la finestra. En vàrem veure un. Malgrat tot, quan l'incendi es produeix, t'entra una ràbia i impotència i, sense arribar a poder posar-te a la pell dels afectats directes, t'entristeixes i ho passes malament.

Desitjo que el cossos de bombers i forestals aconsegueixin dominar el foc i que les conseqüències no siguin greus. Sobretot en vides humanes, però també d'animals i patrimoni. El nostre país està molt acostumat als incendis i, potser dic una bestiesa, sembla que la nostra vegetació hi està preparada. Probablement els menys preparats som les persones. 

A la nostra vila fa molta calor, i aprofitem tots els racons de la casa per trobar el punt més fresc. És en situacions com les d'aquests dies que penses en les persones que no tenen mitjans per combatre la calor, i demanes als nostres governants que facin el possible per facilitar-los llocs d'estada, encara que siguin temporals, per aconseguir fer front els pics de l'estiu.

Un congrés de circumstàncies

El congrés de JuntsXCat sembla que segueix la mateixa tònica de mantenir-se en la rebecaria inicial de quan va conèixer que els resultats electorals els havia deixat per darrere d'ERC. La impressió que tinc és que això no s'ha superat i que qualsevol excusa és bona per encallar-se i encallar les solucions a molts problemes de país. 

Es dediquen a parlar molt, però a decidir molt poques coses i les van allargant com si esperessin les noves eleccions per tornar a provar sort i, aquesta vegada, quedar per sobre del seu etern rival. Això fa que la majoria de persones avorreixi la política i desconfiï de la capacitat dels nostres polítics de liderar un projecte de país.

El tàndem Borràs-Turull, que és fruit de les circumstàncies i d'un pacte in extremis per continuar existint, sembla ser que no solucionarà la situació per on passa el partit, i encara menys el país. Tancar-se en banda a tot i no resoldre els problemes, o si més no intentar-ho, no és la millor manera de fer avançar el país, i amb el pes que té i la seva participació en el govern, caldria que fossin més responsables i deixessin d'actuar com a criatures.

Realment em sorprèn que hi hagi persones adultes que formin part d'aquest congrés i no passin vergonya per tot el que hi ha. Crec que és una demostració clara del nivell dels nostres polítics, però també de la base, ja que s'entén que en el congrés hi ha també les joves promeses del futur. 

Resulta molt trist que la notícia del cap se setmana sigui el desenvolupament del congrés de JuntsXCat, i que vegis que temes tan transcendents, com la continuïtat en el govern, es deixin per a més endavant, en lloc de prendre una decisió ferma i seriosa i deixar de jugar amb la gent. 

Cada vegada tinc més clar que no serviria per formar part d'un partit polític perquè es prioritza l'estratègia al sentit comú, a l'eficàcia a l'hora de resoldre temes claus, i t'adones que les discussions per optar a les seves direccions són més fruit de l'interès personal de dirigir el partit que no pas de plantejar solucions als grans temes a resoldre del dia a dia d'un país.

La calor i els refugis climàtics

Ja sé que parlar de calor no és gaire original, però crec que la situació s'ho mereix. Personalment estic passant uns dies poc agradables en quant a la temperatura que fa. La gent que em coneix sap que a mi m'agrada el fred, i això que tenim aquests dies és molt exagerat.

La gent, amb coneixement o sense, diu que això és el futur on la temperatura va en augment i allò que era excepcional ara serà el pa nostre de cada dia. Ja feia anys que dèiem que no teníem primavera ni tardor, sinó que passàvem del fred a la calor intensa. Confio que l'hivern el mantindrem, encara que no té res a veure amb el que havíem viscut de petits, els que ara ja tenim uns quants anys.

Vaig llegir que els ajuntaments proporcionaven refugis per combatre les altes temperatures. Cedien espais públics perquè les persones més vulnerables i aquelles que potser no tenien mesures prou eficaces per superar aquestes temperatures, poguessin refugiar-s'hi unes hores. El que em preocupa és la poca celeritat dels ajuntaments i en algun cas les contradiccions que s'han observat. A Barcelona, per exemple, anunciaven que tancarien moltes biblioteques i només en deixarien 10 d'obertes. Això, al meu entendre és una mala pensada.

L'ajuntament d'Arenys de Mar també s'hi ha apuntat, no sé si a petició del grup municipal dels socialistes, però no he sabut trobar quins són aquests equipaments que serviran de refugi per als vilatans. Potser caldria fer-ne més publicitat, paral·lelament a descobrir quines persones de la nostra vila necessitarien un suport especial.

La biblioteca tanca els matins, per la qual cosa és un espai menys de què es disposa durant l'estiu. Sempre he pensat que calia ampliar els horaris de funcionament de les biblioteques, i concretament la nostra. Ara que s'estan fent tants esforços, sobretot econòmics, per construir una nova biblioteca, espero i desitjo que es tingui en compte l'ampliació de la franja horària en què s'hi podrà anar. Seria una llàstima que amb una gran biblioteca els horaris fossin els mateixos d'ara. Això vol dir ampliació de personal, no només municipal, sinó també de la Diputació de Barcelona. Hem de demanar a les dues administracions que ho estudiïn, i ens puguin oferir una bona proposta. Les biblioteques són importants per a la cultura del nostre país, obren froteres i faciliten la cohesió social.

Les mentides fan perdre la confiança

Si vols que la gent confiï en tu el primer que has de fer és no mentir. Les mentides es descobreixen tard o d'hora. Normalment molt aviat. D'aquí la dita que s'atrapa abans un mentider que un coix. Aquesta premissa l'hem d'aplicar a qualsevol àmbit, ja sigui a la feina, la família, la política. És en la política on es descobreixen els pitjors escàndols i la repercussió està garantida. A còpia de mentir, quan dius una veritat la gent ja no et creu. Llavors ve el llop de veritat i es menja totes les teves ovelles.

No volia repetir-me sobre el cas de la presidenta del Parlament català, però avui he llegit que els Mossos d'Esquadra havien arxivat el cas del robatori al 'domicili' de Laura Borràs. Segons sembla el robatori no es va fer al seu domicili, sinó en un magatzem, i el robatori es va produir en varis d'aquests magatzems.

A ningú li agrada que li entrin a casa seva o en una de les seves propietats, encara que els lladres no aconsegueixen endur-se res de valor. El sol fet que t'hagin entrat ja indigna i et solidaritzes amb totes aquelles persones que ho han patit. Quan Laura Borràs ho va denunciar, moltes persones varen manifestar el seu enuig i la varen compadir. Però Laura Borràs no va dir tota la veritat. Tampoc va mentir, encara que si es referia a casa seva i no va ser precisament aquest el lloc, crec que ho havia d'haver matisat.

Ningú no posa en dubte que Laura Borràs és víctima d'una pressió sense precedents. No se li vol deixar passar res pel simple fet de ser qui és i com pensa, i és per això que ha de procurar ser molt transparent i no deixar cap mena de dubte en tota la seva actuació. L'anècdota del lloc on es va produir el robatori hauria passat inadvertida en qualsevol altra situació i persona, però tractant-se de Laura Borràs tothom hi ha parat atenció.

Als polítics, en concret, no els agrada que els acusin de mentiders, perquè al llarg de la seva carrera política fan moltes promeses i volen que la gent els tingui confiança. Però la veritat és que la mentida és molt freqüent al món de la política. A vegades es tracta d'imprecisions que poden posar en dubte la honestedat de la persona. En aquest cas, probablement no hi ha hagut mala intenció, però moltes persones hauran pensat que a Laura Borràs li interessava fer-se més la víctima, i una manera fàcil era afirmar que li havien entrat a casa a robar, no pas que es tractés d'una robatori massiu a diferents trasters d'un racó de Barcelona.

Neteja i Seguretat

Tenen per endavant deu mesos per preparar les eleccions municipals de l'any vinent i de ben segur que durant aquest temps observarem com els diferents candidats i candidates es van posicionant per engrescar els votants perquè els donin la seva confiança. Quan es preparen unes eleccions tothom busca la manera d'animar els votants tot prometent moltes millores i corregint errors que segur que s'han comès. No sempre ens deixem portar per les ofertes i, sobretot quan es tracta d'eleccions municipals, ens fiem més de les persones que de les seves promeses.

Arenys de Mar té, al meu entendre, dos problemes importants a resoldre, la qual cosa no vol dir que no n'hi hagi d'altres, i que no hi pugui haver projectes a realitzar sense necessitat de pensar en problemes. Però sí que tenim dos objectius importants i que a casa nostra tenen una especial incidència, encara que puguem trobar-ho en moltes altres poblacions. Em refereixo a la neteja i la seguretat.

Ambdós problemes, que al meu entendre s'han accentuat darrerament, tenen com a principal causant el propi vilatà, amb algun visitant ocasional que també hi col·labora. És per això que la primera solució passaria per millorar la nostra manera d'actuar, procurant ser més polits i evitar els robatoris i agressions diverses.

El nostre govern municipal, però ha de trobar la manera de resoldre una situació que ha arribat massa lluny. Ens ha d'alliçonar, per tal que ho fem millor, però també hi ha de posar les mesures necessàries perquè el comportament d'uns quants no perjudiqui la majoria.

Perseguir els que no compleixen les regles de la recollida de la brossa, i no són prou curosos a l'hora de mantenir els carrers i places netes. Al mateix temps donar exemple i que no sigui la pròpia actuació municipal la que afavoreixi que els nostres carreres no siguin prou nets. Tenir cura dels arbres i plantes, no deixar racons bruts, desembussar els embornals per evitar mals pitjors i sancionar els que no ho fan bé per sistema.

I la vigilància als carrers, sobretot en punts que acostumen a ser conflictius i en hores que hi conviden als delinqüents. Més presència de la policia local passejant pels carrers, reforçada si cal amb els Mossos d'Esquadra, és una pràctica habitual en alguns municipis, però que a casa nostra no s'acostuma a fer, i penso que seria necessari. 

Sé que no és fàcil, sobretot perquè no sempre es disposa de plantilla suficient, però penso que quan parlem d'objectius ens hem d'arremangar i resoldre allò que potser és difícil d'aconseguir. La presència de la policia de proximitat dona confiança als vilatans, i posa la por al cos qui vol delinquir. Necessitem, precisament confiar en la llei i els que la fan complir.  

Seguirem les campanyes electorals, però ens fixarem especialment en com els futurs governants de la nostra vila pensen resoldre aquests dos greus problemes que ja fa massa temps que tenen enfadada i preocupada la nostra població.

Sentir-se foraster a casa

Avui he experimentat aquella sensació de ser fora de casa, a un altre país, amb una llengua diferent, uns altres costums, una altra dinàmica…, però no, em trobava a casa, o si més no això era el que indicava el mapa, amb els límits fronterers, no gaire lluny, però uns quilòmetres més enllà.

Però la llengua que parlaven no era l'autòctona. Bé, algunes persones sí, però la majoria usaven la llengua de l’imperi, i no havíem travessat la Franja, ni baixat més enllà del País Valencià. 

Quan viatges agraeixes conèixer gent nova, sentir parlar llengües sovint desconegudes, però a casa t’agrada poder-te expressar amb la teva llengua i que t’entenguin i, a ser possible, que també la utilitzin. Ho hem provat, però tenies la impressió de violentar l’ambient. Esperava que em parlessin amb la seva llengua i adonar-me que no era la meva, però no. N’era una altra.

El paisatge fantàstic. Una mica massa de calor, però quan no treballes tot ho aguantes una mica més bé. És prou lluny de casa per no venir-hi sovint, però hi ha gent que ho fa. Potser exigim massa, però hem rebut prou patacades com per no defensar-nos davant la pressió dels més forts.

Ben pensat, però, quan som a casa? On arriben els nostres dominis? Sortint al carrer, després de travessar el llindar de casa, tenim res a dir o exigir? He començat dient que eren sensacions i aquestes també ens ajuden a viure, no sempre més feliços.

La seva llengua és l’aranès i nosaltres no el parlem. Potser per això no fan l’esforç. I hi ha molta història que també ha ajudat a prendre possessions, moltes de les quals han heretat. Probablement hi tornarem, encara que no sigui aviat. Però els de més avall ja hi són, i es fan notar!

Fàcilment tractem tothom de corrupte

Els casos de corrupció que han sovintejat al món de la política ha fet que la credibilitat i confiança vers tots els nostres polítics s'hagi desprestigiat fins al punt de posar tots els polítics al mateix sac, i això no és just. Els corruptes, que n'hi ha molts, són una minoria dins del món de la política i han fet molt mal a les persones que, de manera honesta i amb esperit de servei, han optat per presentar-se en alguna candidatura per governar, ja sigui un poble o ciutat, o la nostra comunitat autònoma, el nostre país.

Fa molta ràbia observar que davant de qualsevol notícia sempre hi trobem els comentaris de torn, de manera gratuïta i sense cap base que ho pugui justificar, acusant els polítics de lladres, d'embutxacar-se diners i afavorir els amics i familiars. És per això que la responsabilitat dels polítics és molt gran, per evitar precisament que la gent caigui en el parany i la facilitat d'acusar tothom de corrupte.

Per la meva experiència, també professional, he conegut molts polítics, i haig de dir que m'he trobat amb gent molt honrada que ha decidit dedicar part del seu lleure a la vida pública, a intentar millorar la vila o la ciutat, a vegades cometent errors, però també molts encerts, i no sempre se'ls hi ha reconegut. 

Crec en la crítica i el seguiment que la ciutadania fa de la gestió pública, pel fet que es gestionen els recursos de tots i per tant s'ha de fer de manera eficient i honrada, però rebutjo les acusacions infundades, només perquè sembla que criticar els polítics és molt fàcil i està de moda. Tant de bo hi hagués més gent que optés per presentar-se a les eleccions, i tant de bo que fossin persones preparades, amb iniciativa i empenta per liderar els projectes. Hi ha massa gent que es queda a casa, potser per evitar ser insultat sense cap motiu, només pel fet de convertir-se en una persona pública.

Fa pocs dies em manifestava sobre el cas de la presidenta del Parlament de Catalunya, la senyora Laura Borràs, i intentava explicar que una cosa era actuar segons les normes i l'altra ser acusada per la ideologia que una pugui tenir. Calia diferenciar una cosa de l'altra i comentava que probablement altres persones, que han fet coses pitjors que fraccionar contractes per evitar els concursos públics, no hauran patit l'assetjament i pressió que està patint Laura Borràs per ser qui és. Si es confirma que va fraccionar els contractes per poder-los atorgar directament a un amic seu, caldrà exigir-li responsabilitats per una actuació incorrecta. La qüestió de la presumpció d'innocència és un altre tema prou delicat, i que a casa nostra gairebé no existeix. Tenim prou casos de gent que se l'ha jutjat des dels mitjans de comunicació i des del carrer, i al final han estat declarats innocents, però el mal ja està fet.

M'agradaria, doncs, que tothom exigís als nostres polítics una conducta honesta i eficient, però no es deixés portar per la massa que crida i insulta sense cap tipus de base per poder-ho fer, sense tenir cap element que realment ho justifiqui. Embrutar costa molt poc, però després la neteja és molt difícil de fer perquè no quedi rastre d'allò que realment no ha existit mai.

L'excés de soroll i la convivència

Avui havia decidit que parlaria del soroll, suposo pel fet que havia llegit al diari ARA tot un reportatge sobre sorolls i les dificultats per viure a diferents ciutats del món per culpa del soroll, ja sigui del trànsit rodat o de l'oci nocturn, sobretot ara que s'han pacificat diferents zones de la ciutat i la gent acostuma a sortir a prendre alguna cosa en terrasses, compartint l'espai amb veïns que hi tenen la casa, alguns dels quals intenten dormir.

El tema és interessant perquè ens afecta a tots, si més no els que vivim en pobles i ciutats, però sobretot aquelles persones que viuen en ciutats turístiques o que s'ha convertit en tradició sortir al carrer i prendre la fresca tot prenent alguna cosa. La convivència no és fàcil i en situacions com aquestes pot arribar a ser molt problemàtica.

Quan anava a escriure sobre el tema m'he trobat amb la notícia d'una periodista de casa nostra que havia fet pública una queixa que s'havia trobat a la porta de casa seva i es referia al soroll que provocaven els seus fills, molestant, segons l'escrit a mà, la pau i tranquil·litat del veïnat. La notícia venia acompanyada de bona quantitat de comentaris que lluny de donar la raó a la periodista, justificaven l'escrit del seu veí o veïna.

Penso que la periodista en qüestió s'ha equivocat a l'hora de publicar l'escrit i sobretot a l'hora de criticar els seus veïns i sobretot quan els engega a la m. Penso que tot és qüestionable i s'ha d'analitzar a fons i conèixer què hi ha de cert i també el nivell de soroll i molèsties que poden ocasionar els seus fills, però d'entrada haig de suposar que els veïns poden arribar a estar molestos amb ella i els seus fills, si de veritat els crits, encara que sigui arran dels seus jocs infantils, són tan sorollosos que trenquen la pau que tots volem per a casa nostra.

Sempre he dit que és molt trist quan una família no pot tenir un nivell d'intimitat i tranquil·litat a casa seva. A la via pública es fa difícil la quietud i és per això que molts anhelem arribar a casa i poder descansar, també de sentir el soroll viari. Quan això no és possible a casa, ja sigui perquè el carrer és massa sorollós o perquè tens uns veïns que no respecten el silenci o no són prou curosos a l'hora de bellugar-se i relacionar-se familiarment, és de plànyer i pot justificar la queixa, sobretot si aquesta es fa de manera educada i sense insultar ningú.

Al marge de l'anècdota d'aquest escrit, penso que tots plegats hauríem de mirar de resoldre els problemes que l'excés de soroll provoca a les persones. No és bo estar tot el dia i nit intentant aïllar-te de l'excés de so, perquè tots necessitem de moments de silenci. Tot el que els nostres governants puguin fer per minorar el soroll i procurar espais de silenci, sobretot a la nit, serà benvingut i afavorirà d'alguna manera la bona convivència que, precisament ara, tenim força en perill.

Vox, un partit polític feixista?

Transitant per les xarxes socials he llegit la notícia sobre la investigació d'un jutjat de Madrid per una querella presentada per Vox contra l'editorial Santillana, perquè en un llibre de text escolar s'identifica Vox com un partit feixista. Haig de dir que la notícia m'ha cridat l'atenció i m'ha fet pensar que massa sovint titllem de feixistes aquells persones o grups polítics que sembla que tenen assumits pensaments propers a aquesta ideologia, però potser no ens hem parat abans a pensar què hi ha de cert.

També m'ha sorprès que el partit polític s'hagi querellat amb l'editorial, atès que no és la primera vegada que algú els titlla de feixistes, i fins i tot crec que mai havien demostrat sentir-se ofesos per aquest, diguem-ne, insult o qualificatiu. 

S'ha de dir que, pel poc que conec aquest grup polític, no se'm fa gens estrany que algú els titlli de feixistes. Els principis ideològics que defensen ens fan pensar que no són gaire lluny del pensament feixista que la història ens ha donat a conèixer i que molts situem en l'Alemanya de Hitler, la Itàlia de Mussolini, o l'Espanya de Franco.

De fet, si no vaig equivocat, Vox sempre ha defensat el franquisme i se senten hereus de la seva ideologia. Això faria pensar que no els ha de saber greu que els titllin de feixistes, a no ser que tinguin mala consciència, i el que pretenguin sigui simplement disfressar el seu discurs feixista, com si es tractés d'un discurs de qualsevol partit democràtic que aspira al poder per defensar els seus principis.

És precisament aquesta disfressa ideològica el gran perill de la societat democràtica. S'utilitzen els principis democràtics per defensar un autoritarisme dissimulat i, si és el cas, practicar-lo després d'una possible victòria electoral. No és el cas de Franco, però Hitler va guanyar unes eleccions i moltes de les víctimes seves l'havien votat. No es tracta d'inconsciència, sinó que normalment es pateix un engany, provocat per un populisme que amaga la veritat, aprofitant-se de situacions precàries que la democràcia no sempre ha sabut resoldre.

Avui no ens refiem dels nostres jutges. Hem perdut la confiança en la Justícia, i estem convençuts que qualsevol sentència és possible, encara que no s'ajusti a la realitat. Tot això és molt desagradable i trist, perquè en última instància necessitaríem confiar en la Justícia perquè ens salvés d'una mala praxis política i legislativa. És per això que pot ser molt fàcil que el jutge sentenciï que acusar Vox de partit feixista sigui un insult injustificable. Sigui, però quin sigui el resultat del veredicte, som molts els que continuarem pensant, equivocadament o no, que el discurs de Vox és un discurs típic del feixisme.

Felicitacions a la Marta Mitjans

Ahir una bona colla d'arenyencs es varen reunir al centre cultural del Calisay per seguir en directe la cursa final dels 800 metres femení en categoria sub-18, que tenia lloc a Jerusalem, i on hi participava l'atleta arenyenca Marta Mitjans. La il·lusió de molts era poder-la veure guanyar la cursa, pujar al podi, o simplement meravellar-se de l'esforç que suposava arribar a una final europea. Finalment la Marta va acabar en setena posició, la qual cosa no li resta mèrit a tot el seu treball.

Perquè acostumem a veure els finals, els dies de les curses, però no seguim la feina diària que suposa per a una atleta com la Marta aconseguir tants èxits com és el seu cas. A vegades sembla que els premis o els bons resultats vinguin rodats, sense dificultats. Al darrere d'una cursa exitosa hi ha un treball constant i un sacrifici diari per anar millorant resultats i aconseguir si més no arribar a participar en aquests campionats que no són fàcils d'aconseguir.

Algú podria sentir-se desil·lusionat després de veure el resultat d'ahir. Potser massa arenyencs creien que una campiona d'Espanya podia assolir un millor resultat europeu, però no podem oblidar que al món hi ha moltes atletes que treballen fort per assolir bons resultats, i que no és fàcil arribar a ser de les primeres.

Però hi ha una altra cosa molt important, i és l'edat de la Marta. Amb només 15 anys ha guanyat molts premis i ha pujat moltes vegades al punt més alt del podi. Això no ho pot dir tothom, i encara menys pensant que té una llarga carrera per endavant.

Hem de felicitar la Marta per tot el que ha fet fins ara, agrair-li que porti el nom de la vila més enllà de les nostres fronteres, i que tingui la disciplina i voluntat de sacrificar-se dia rere dia per anar aconseguint millorar la seva marca personal. No veiem què fa cada dia, però ens ho podem imaginar, i per això li ho hem d'agrair i encoratjar-la per tirar endavant orgullosa de la feina feta i de les possibilitats de futur que té i que de ben segur podrem celebrar en altres ocasions. Bona feina i gràcies Marta!

Dolor i ràbia pel tràgic accident d'aquest matí

Avui ens hem despertat amb una tràgica notícia que ha ocorregut a la nostra vila. Un accident mortal a la carretera nacional, al mig d'Arenys de Mar, davant de l'estació de tren de Rodalies. Un conductor que anava begut ha envestit un motociclista que ha mort a resultes del cop. El conductor ha estat detingut acusat d'homicidi imprudent, però el motorista és mort, i la seva família l'ha perdut per culpa d'una persona que alguns titllaríem d'assassí.

Tots, quan conduïm un vehicle, tenim el risc de perdre el control i fer alguna maniobra que pot resultar tràgica. És el risc que assumim quan ens posem a la carretera. Pot ser culpa nostra o bé de l'altre, i les conseqüències poden ser fatals, com ha estat el cas d'avui a Arenys de Mar.

El risc l'hem d'assumir, i per això hem d'estar sempre molt atents a tot el que fem, i a tot el que els altres conductors puguin estar fent. No podem abaixar la guàrdia i hem de posar-hi tots els cinc sentits. No podem conduir distrets i pensant en altres coses, encara que el recorregut el coneguem de memòria. Dit això, però, no trobo cap justificació quan la persona que condueix un vehicle no està serè, sinó que ha begut i va drogat i, per tant, no és conscient del que està fent, posant en risc la seva vida i la dels altres.

Em fa molta ràbia i m'haig de contenir per no dir tot el que penso en situacions com les d'avui al matí. No puc entendre ni accepto que hi hagi tantes persones que siguin inconscients i assassins en potència, quan es posen al davant del volant sense tenir totes les seves facultats per fer front a qualsevol incidència, ja sigui pròpia o d'altres conductors.

Aquest matí hem patit una estona perquè a la mateixa hora el nostre fill sortia amb moto cap a la feina. Fins que no hem pogut parlar amb ell, les nostres pulsacions anaven disparades. Sortosament no hem estat nosaltres la família afectada, però n'hi ha hagut una altra que sí. Una família que recordarà sempre la data d'avui, com a tràgica per la pèrdua del seu ésser estimat. Una família a qui no se li ha donat cap opció per evitar la tragèdia. Una tragèdia provocada per un inconscient que haurà de pagar el delicte la resta de la seva vida, perquè ell haurà estat el causant de la mort del malaurat motorista. 

Vull manifestar el meu dol i ràbia pel succés d'aquest matí, i demanar que siguem tots plegats més conscients de la nostra responsabilitat quan agafem un vehicle. No podem jugar amb la nostra vida i amb la dels altres. El dolor que podem arribar a causar és immens i, a vegades, com avui, impossible de reparar.

La pressió dels expresidents

Estem molt acostumats a les intervencions dels expresidents espanyols, sempre amb la intenció d'influir sobre la política actual, quan no els agrada o bé quan se senten interpel·lats. Els expresidents que més vegades han sortit a les pàgines dels diaris són el popular Aznar i el socialista Felipe González. De fet, malgrat hi poguessin haver diferències ideològiques, coincideixen totalment en la seva crítica cap a polítics actuals, sempre en defensa de la seva manera d'obrar i intentant amagar allò que els podria fer passar per culpables del seu passat.

Avui ho llegíem arran dels tràmits que s'estan duent a terme per a l'aprovació de la llei de la memòria democràtica. Aznar s'escuda en el pacte del PSOE amb els que ell titlla de terroristes i que consideren que no tenen cap tipus de legitimitat democràtica, i que és una vergonya que puguin influir i permetre l'aprovació d'una llei. Per la seva banda, Felipe González, que afirma no haver-se llegit el text, però que no li sona bé, tem la repercussió que l'aprovació de la llei pugui tenir sobre el GAL.

És comprensible que els expresidents segueixin la política i puguin estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen. La seva experiència els avala, però no els allibera de les responsabilitats que varen tenir en el seu moment. Si alguna cosa no varen fer bé, han d'acceptar que algú els demani comptes, o simplement es busqui la manera de descobrir tota la veritat.

Quan hem parlat dels socialistes, sempre hem escoltat les referències als seus barons i l'opinió que donaven a qualsevol presa de decisió dels representants de torn. Era una manera de pressionar sobre els seus successors perquè no es desviessin gaire de la línia que ells havien marcat. Eren, o són, personatges històrics o bé relegats a unes autonomies que només es justifiquen per la voluntat d'aigualir les nacions  històriques, integrants de l'estat espanyol.

Pedro Sánchez, a diferència de Rodríguez Zapatero, ha aguantat força la pressió rebuda per Felipe González i els seus afins, però no sabem què passarà més endavant, sobretot tenint en compte que es troba en uns moments difícils i amb el perill de perdre la majoria que li ha permès governar durant aquesta legislatura. El que pugui dir l'expresident Aznar no el preocupa gaire, però de ben segur que les paraules de Felipe González tenen més força, sinó per a ell directament, sí per a les persones que estan al seu costat i que potser no tenen tanta resistència a la pressió exercida per un ex que es resisteix a callar i deixar fer.

El descrèdit dels partits polítics

És evident que ja fa temps que la confiança que els partits polítics poguessin oferir a la ciutadania ha desaparegut i cada vegada hi ha més desafecció. Hi ha un desencís en el sentit que es veuen tots per igual i això no hauria de ser així. No és normal que la majoria de les persones col·loqui tots els partits polítics en el mateix sac, i això només s'explica per l'incompliment de les promeses i la incapacitat per resoldre els problemes de la majoria dels ciutadans.

Davant d'aquest panorama no és estrany que sorgeixin propostes com la de Sandro Rosell, que s'està plantejant la possibilitat de presentar-se a l'alcaldia de Barcelona, sense cap partit polític al darrere, considerant-se un grup de gestors. Diu que no té cap ideologia, i no és ni d'esquerres ni de dretes.

Tots tenim una ideologia més o menys latent i per tant es fa difícil d'entendre que una persona faci aquestes afirmacions, però s'entén que es vulgui desmarcar dels partits polítics, encara que el nostre sistema de democràcia es basa en ells, i a més ho fa d'una manera clara i contundent. Els polítics que figuren a les llistes no ho fan a títol individual, i els votants han d'escollir una llista, amb tots els seus integrants, encara que n'hi pugui haver alguns que no siguin del seu gust.

Barcelona ja va viure una experiència semblant en les passades eleccions, amb la participació de Manuel Valls per aconseguir l'alcaldia. És cert que hi havia un partit polític al darrere, però era clar que només era l'excusa per competir en aquella campanya. Es tractava d'una proposta individual amb la intenció d'aprofitar-se de la imatge del personatge. El resultat va ser un fracàs personal, i em temo que el senyor Rosell ho té molt present i ho tindrà en compte a l'hora de la decisió final.

De tant en tant hi ha persones que escriuen sobre la llei electoral i el seu suport a un sistema diferent a l'actual, amb la possibilitat que els partits polítics presentessin llistes obertes perquè la ciutadania pogués escollir les persones a qui dona la seva confiança. El tema no és senzill, però ha quedat demostrat que els partits polítics no mereixen la confiança que és tan necessària a l'hora de motivar la ciutadania a participar en les eleccions. Des de sempre hi ha hagut els militants que han estat lluitant per arribar al capdavant trepitjant molts ulls de poll. L'esperit de servei que cal exigir als representants polítics que opten a un càrrec, no és gaire present, i més aviat s'hi veu ànsies de poder i ganes de viure de la política per interès personal. 

No sé si arribarem mai a trobar un sistema alternatiu a l'actual, amb un pes menys important dels partits polítics, i posant més èmfasi en la capacitat personal de les persones que volen optar a liderar un projecte polític, sigui de ciutat o país. El cas és, però, que en aquests moments els partits polítics han caigut en desgràcia, i això és una mica culpa de tots. Veurem si finalment Sandro Rosell fa el pas i intenta superar tots els seus contrincants, que tindran un suport valent del partit polític corresponent.

Com canalitzar les nostres queixes?

Tot faria pensar que amb l'arribada de les xarxes socials tindríem molt més fàcil fer arribar les nostres queixes als nostres governants, ja sigui a nivell local, autonòmic o estatal. És molt fàcil utilitzar qualsevol de les eines que trobem per Internet per escriure allò que no ens agrada, que ens preocupa o molesta, i d'aquesta manera aconseguir que qui en tingui responsabilitat hi pugui actuar. Això és el que ens crèiem, però al final arribem a la conclusió que no funciona d'aquesta manera.

Potser sí que els nostres polítics se n'assabenten de moltes coses, però de la mateixa manera que ens és fàcil d'escriure-ho, també els és senzill girar pàgina i fer com si allò no existís o no anés amb ells. La realitat diària crec que em dona la raó, i per això veiem tantes vegades com es repeteixen les mateixes crítiques sense que ningú hi posi remei, no ja responent a les mateixes xarxes, sinó solucionant aquells problemes que ens preocupen.

Penso que el més important de tot és trobar la manera de canalitzar les nostres crítiques, suggeriments i aportacions per resoldre els problemes que es presenten pel sol fet de viure en societat. Cal que el circuit sigui d'anada i de tornada i que en quedi constància més enllà del que veiem per internet, que és efímer, encara que ens pugui semblar que perdura per sempre.

L'administració pública té el Registre de Documents que s'encarrega de rebre els escrits que la ciutadania els hi dirigeix i, en principi, té l'obligació i el compromís de donar-hi resposta. No sempre és una resposta satisfactòria ni necessàriament del nostre gust, però sí una resposta argumentada als nostres suggeriments o peticions. Quan l'administració pública no respon, tenim els síndics que ens defensen davant d'aquesta omissió administrativa, perquè ens ajudin a insistir en la nostra demanda. Són uns síndics també d'abast local, autonòmic o estatal, i que podem utilitzar quan considerem que l'administració pública no ha respost o no ho ha fet com caldria.

Aprendre a utilitzar els mecanismes que hi ha creats i exigir de les institucions el compliment de les seves obligacions i responsabilitats és una manera d'ajudar a que tothom faci la seva feina. No vol dir que no puguem servir-nos de la comunicació via internet per fer més difusió d'allò que ens preocupa, però no podem oblidar-nos de les eines que estan a les nostres mans i que els nostres governants tenen l'obligació de respondre. 

És bo que ho tinguem present i ajudem a fer-ne difusió. Diuen que parlant la gent s'entén, i a vegades més que parlar el que fem és escridassar i insultar. És comprensible que davant la no-resposta adoptem el criteri de sortir a esbombar-ho tot, però no ens oblidem del primer pas, molt necessari, per no dir imprescindible, perquè els nostres polítics aprenguin a escoltar-nos i donar-nos resposta a les nostres inquietuds.

Arenys de Mar i la inseguretat ciutadana

Darrerament per les xarxes socials, però també al carrer i a les botigues sents a dir de molts casos de robatoris i agressions contra persones, que no ajuden a viure amb la tranquil·litat que caldria. No es tracta de casos aïllats, sinó que es repeteixen massa sovint tot provocant que les persones desconfiïn de tothom. La inseguretat que provoquen aquests fets delictius desllueixen la vida social d'una població, i encara que ets conscient que passa a molts llocs, quan et parlen del teu veïnat, de la teva vila, fa que t'entri la por al cos.

Pateixes perquè no t'entrin a casa, però també perquè ningú se t'encari i intenti robar-te el que portes a sobre. Les agressions que s'han produït al voltant de l'estació de tren i la incapacitat dels membres de seguretat que contracta la companyia ferroviària per fer front a aquestes agressions, genera desconfiança entre els usuaris de Rodalies i probablement allunya molta gent que opta per desplaçar-se amb el vehicle particular.

Els pares patim pel que els pugui passar als nostres fills, però també als nostres pares més grans, que són més indefensos davant de qualsevol acte violent i agressiu. El clima que es genera és molt negatiu i anul·la la vida social, la pau que es fa tan necessària, sobretot en un temps de desordres, d'encariment de la vida i de dificultats afegides.

Ens queixem que la nostra policia no actua prou ràpidament ni de manera eficaç, que els jutges són massa garantistes i deixen en llibertat els pocs delinqüents que són atrapats, però potser insistim poc en exigir una reforma de la llei perquè les agressions tinguin una resposta més contundent. Els mateixos guardes de seguretat es troben amb la dificultat d'enfrontar-se amb agressors que es volen venjar de la seva denúncia, i opten per fer la vista grossa i no arriscar-se a patir una pallissa, com ja ha passat més d'una vegada.

És molt trist llegir la notícia que han entrat a robar a tal casa, amb total impunitat i sense possibilitat de recuperar res del que han sostret. La vulneració del teu espai més íntim, com és el teu pis o casa, és un cop molt fort a la seguretat i confiança de les persones. Ni a casa teva pots estar tranquil!

No se'ns pot demanar que normalitzem aquesta situació i que aprenguem a viure amb la por al cos de si avui et tocarà a tu rebre la patacada. Cal que els nostres representants polítics reflexionin a fons sobre aquesta situació, i aquells que tenen la possibilitat de prendre decisions per combatre-ho, que no es quedin amb els braços plegats. Entretant, nosaltres hem d'intensificar la nostra sociabilitat, establint els mecanismes necessaris de bon veïnatge per intentar fer front de manera conjunta aquest mal que ens ha arribat i que entenem que trigarem a trobar la solució definitiva.