Què més ha de passar al nostre govern?

Escriure sobre el govern català avui té el perill de quedar obsolet quan l'acabes de penjar al teu blog. Les notícies volen i la situació canvia d'un moment a l'altre. Aquesta inestabilitat que patim des de fa gairebé dos anys es correspon amb la impossibilitat de comprovar avenços en la governabilitat del país. 

La pèrdua de confiança del president del govern cap al seu vicepresident no és poca cosa. Les raons s'han exposat a bastament i cadascú les valorarà de la manera que li sembli millor, però la preocupació per al futur de la governabilitat del país és màxima i m'imagino que anirem veient cap on va tot plegat.

Paral·lelament a la commemoració d'uns fets que varen trastocar tots els plans interns i externs, com va ser l'1 d'octubre d'ara fa cinc anys, ens trobem amb aquests problemes de confiança i la incapacitat de posar-se d'acord per governar Catalunya. Per una banda es demana la ciutadania que acudeixi a celebrar l'aniversari del referèndum per a la independència i per l'altra s'escenifica una inestabilitat del govern que fa perillar el futur del nostre país. 

Ho he dit moltes vegades en aquest blog, però sembla ser que encara no ha arribat l'hora per parlar de passat. Estem vivint un període molt gris de la història política del nostre país, que ens hauria d'avergonyir a tots plegats. En el fons només hi sé veure un afany de dominar la situació que provoca aquesta lluita fratricida entre els partits independentistes catalans. Aquestes ànsies de poder i voler tenir la raó per davant dels altres, ens porta a la ruïna.

Tenim els polítics que tenim i ja no m'atreveixo a dir que no ens els mereixem. Probablement sí que són els polítics que ens mereixem, i que difícilment trobarem el relleu per endreçar-ho tot. Què més ha de passar?

Entretant és el PSC qui s'està fregant les mans i veu una llum al final del túnel. No fa tants anys que va passar per uns moments difícils que el varen portar a ser gairebé irrellevant a la política del nostre país. Ara, en canvi, està veient que se li obren les portes no tant per mèrits propis com pels errors dels seus adversaris. Sortosament no és el cas de partits polítics indesitjables, com podia ser Ciudadanos, i caldrà veure si el relleu dels actuals dirigents ens anima a posar els punts sobre les i, i tornar amb més força i encert a defensar els nostres drets com a poble, com a cultura diferenciada de la resta de l'estat.

Què passa a Tunísia?

M'agradaria tenir més coneixement i informació sobre política internacional i en concret del cas de Tunísia, per poder valorar els darrers fets en aquest país. És per allò que sempre he tingut una certa simpatia respecte a Tunísia i em sap greu quan hi succeeixen fets que posen en perill la democràcia al país.

He seguit poc les notícies al respecte, però algú parlava d'un cop d'estat del president del país que no acabaria de justificar-se per la situació política i social. A Tunísia l'he tingut sempre com a exemple de país democràtic en el món àrab, i ja sé que mai pots posar-ho tot en un mateix sac i no saber-hi veure la part negativa de les coses, que segur que també hi és.

Quan t'arriba la notícia d'accions repressives contra la democràcia, contra la població, intentes posar-te al seu lloc i en certa manera fas una equiparació amb la realitat que vivim a casa nostra. Res és comparable, però quan portes vivint uns quants anys amb molta pressió i repressió, t'adones que la governabilitat dels països no és fàcil i que sempre hi ha un element que perjudica l'anar bé de la població.

Són molts els països que viuen temps difícils, alguns d'ells amb guerra inclosa des de fa anys, i per tant cal lamentar la situació de moltes persones que viuen de manera injusta. Passa, però que nosaltres ho coneixem de lluny i molt de tant en tant, just quan són notícia fets destacats per la premsa internacional, però l'endemà ja no figuren a les pàgines dels nostres diaris i és com si el problema hagués desaparegut.

No sé què passarà a Tunísia ni si en podrem fer un seguiment fins que la normalitat torni a dominar la situació, o si més no es restableixin les bases per al desenvolupament democràtic del país. En tot cas desitjo que l'actual situació no s'allargui en el temps i que les institucions del país recuperin el seu funcionament democràtic el més aviat possible. I, si no és demanar gaire, que rebem la màxima informació possible, i a poder ser la més honesta i real possible.

C's més a prop del PSOE

Els moviments que hi ha hagut avui a Múrcia i a Madrid fan pensar que C's s'acosta al PSOE, trencant els seus pactes amb el PP, encara que no a tot arreu. Si ahir parlava de l'amenaça d'ERC de no continuar donant suport al PSOE, potser ja no els caldrà. Inés Arrimadas ja ho va intentar, tan bon punt es va fer càrrec del partit, després de la dimissió d'Albert Rivera, però llavors no se'n va sortir.

El PSOE i C's han presentat a Múrcia una moció de censura per poder repartir-se la presidència de la Comunitat i l'alcaldia de la seva capital. A Madrid, Ayuso ha dissolt el Parlament per evitar una moció de censura, que també s'ha presentat, però que caldrà veure què té prioritat. És això el final de la triple dreta?

A Andalusia i a Castella-Lleó sembla ser que es manté el pacte, i que només es tractaria de les comunitats de Múrcia i Madrid, però tampoc a l'alcaldia de la capital d'Espanya. I al Congrés de Diputats? Si C's s'alinea amb el PSOE, ERC deixarà de ser imprescindible per a la governabilitat de l'Estat, i ja no podrà anar xulejant davant dels altres, davant de JxCat.

Tot és molt recent i, sobretot pel que fa a Madrid, caldrà veure en què acaba tot plegat. De totes maneres és molt evident que C's necessita fer canvis, ja que la tendència és la d'anar desapareixent. No es pot permetre estar més temps sense moure fitxa i això el pot portar a recuperar-se, o bé a desaparèixer definitivament.

Amenaça o entreteniment?

Després que el govern de Madrid celebrés l'aixecament de la immunitat dels eurodiputats independentistes catalans, i que, sobretot, s'anul·lés el tercer grau als presos polítics, el líder d'ERC a la capital d'Espanya, Gabriel Rufián, ha deixat entreveure la possibilitat que el partit deixi de donar suport al PSOE. És això una amenaça o forma part de l'entreteniment d'ERC per fer veure que pinten alguna cosa a Madrid?

M'imagino que aquesta serà una pràctica recorrent mentre duri la legislatura, perquè el que és clar és que el PSOE no canviarà d'actitud, i si cal es buscarà un altre soci, encara que sigui Vox, com ja hem pogut comprovar-ho. No tenen pas manies!

ERC necessita sentir-se necessària per a la governabilitat d'Espanya, i haurà de jugar amb aquest dilema sobre pressionar o deixar de fer-ho en funció de les circumstàncies. Avui estava cantat el que passaria, i per tant no crec que els hagi vingut de nou, però ERC també ha de donar la cara davant l'electorat que esper d'ells un posicionament més clar sobre la independència i l'autodeterminació.

Els dirigents d'ERC han estat molt clars a l'hora de marcar diferències amb el PSC, però no passa el mateix amb el PSOE. Sempre han defensat que l'aprovació dels pressupostos va ser en benefici propi, per deixar enrere els pressupostos del PP, però hi ha hagut la voluntat de sentir-se útils i, a poder ser, imprescindibles perquè el PSOE continuï governant. Veurem en què acaba tot plegat. 

La CUP a les eleccions espanyoles

Sorprenentment, o no, la CUP ha decidit, en aquesta ocasió, presentar-se a les eleccions al Congrés de Diputats de Madrid. Ho fa "per impedir la governabilitat" en un moment en què "algunes forces independentistes" estan disposades a garantir-la. Afirmen que "en cap cas la candidatura té l'objectiu de normalitzar l'activitat política institucional a l'estat espanyol", i acaben dient que el seu objectiu és "impugnar des de l'arrel la consolidació del règim del 78 i impedir qualsevol governabilitat a l'Estat, fins que no es reconegui el dret a l'autodeterminació".

A les darreres eleccions generals una part de la CUP s'hi va presentar amb Pirates, dins del Front Republicà, després que la CUP votés en contra de presentar-s'hi. Ara, però la votació ha fet un tomb i finalment han aprovat ser-hi. Caldrà veure si, a diferencia de les anteriors eleccions, en aquesta ocasió sí obtenen algun representant en el Congrés.

Per què votar la CUP? Aquesta és una pregunta que molta gent s'hauria de fer i treure'n conclusions. S'ha demanat d'entrada i sortida fer una llista unitària amb tots els moviments independentistes, però ni JxCat ni ERC hi estan interessats. La CUP, doncs, entra en joc amb uns militants i simpatitzants molt més dràstics en la seva lluita per a la independència de Catalunya. És ben cert que no poden aspirar a obtenir prou vots per ser decisius en res, però si aconsegueixen representació, la seva veu serà present a Madrid, i es podran dir i denunciar moltes coses que fins ara s'han ocultat.

De ben segur que hi ha tot un col·lectiu de votants que la decisió de presentar-se, de la CUP, els ha obert els ulls i solucionat la papereta sobre si votar o no, i per qui fer-ho.

Quatre opcions per a la primera alcaldessa d'Arenys de Mar

Si ens limitem a l'estadística pura, Arenys de Mart té un 40% de possibilitats d'escollir la primera alcaldessa de la vila. ERC, PP, ICV i C's presenten una dona com a cap de llista. Dues opcions de dretes i dues d'esquerres, encara que a casa nostra ja estem acostumats que dretes i esquerres pactin governs de consens.

Per especificitats de pactes Arenys de Mar s'emporta la palma. En aquest mandat que s'acaba, no tan sols hi ha hagut un govern de consens de partits de dretes i esquerres, sinó també de partits sobiranistes i unionistes. El Bloc i l'actual alcalde s'han manifestat independentistes i el PSC i el PP hi han votat en contra. Els quatre han governat junts durant una part del mandat, des de l'entrada del PSC fins a la sortida del Bloc per encarar unes noves eleccions.

Avui en Pau Roig, en el seu apartat de Facebook, ens donava unes quantes xifres de la història de les eleccions municipals a la nostra vila i ens avisava que "Arenys de Mar camina amb pes ferm i decidit cap a un ajuntament ingovernable". Parla d'aixecar un monument a les rotondes a aquells caps de llista que aconsegueixin més de tres regidors. Un repte que dies enrere particularment creia impossible d'aconseguir.

Sobre la ingovernabilitat hi podem fer alguns matisos, sobretot tenint en compte els pactes que s'han realitzat al llarg d'aquests anys de democràcia. El PSC ha pactat amb CIU, aquest mandat, i també amb el PP. En alguna ocasió (1987/1991) varen prioritzar el pacte amb el PP deixant ICV a l'oposició. Veient això podem dir que a Arenys qualsevol pacte és possible.

Però sigui quin sigui el pacte, una altra cosa és la governabilitat, i en això tornem a la reflexió d'en Pau. Si per governabilitat entenem el que ha succeït aquests darrers quatre anys, qualsevol entesa entre les diferents opcions polítiques pot servir, però si volem un govern de progrés que de veritat reactivi l'economia de la vila i ens espolsi de sobre aquest inconformisme d'anar fent bullir l'olla i deixar que els nostres veïns creixin més que nosaltres, ho tenim pelut i caldrà que afinem molt bé l'opció de govern que escollim. No ens deixem portar ni per sentimentalismes ni amiguismes. Mirem qui es presenta i quina és la seva capacitat de revolucionar aquest ajuntament que tenim tan adormit.