Mattarella continuarà a la presidència italiana

En el moment de fer aquest escrit tot fa indicar que Sergio Mattarella continuarà com a president de la República Italiana. Tot i que no volia repetir com a president, no hi ha hagut manera que els partits polítics italians es posessin d'acord per escollir el seu substitut. La possibilitat que el primer ministre Mario Draghi optés a la presidència, posava en perill la situació política italiana que, com tots sabem, té sempre molts problemes en la continuïtat del seu govern. 

Itàlia, que políticament acostuma a ser molt inestable, es manté forta econòmicament. Hi ha països europeus que tenen sempre dificultats per aconseguir governs estables, però això no els impedeix avançar econòmicament. Catalunya n'hauria d'aprendre. A casa nostra portem molts anys amb dificultats per tenir un govern fort, però aquí sí que en rebem les conseqüències. 

No podem comparar la situació catalana amb la italiana o la belga, perquè en el nostre cas hi ha una dependència directa i contundent d'Espanya. No som un estat, ni tenim prou autonomia per governar-nos amb un mínim de garanties per avançar econòmicament. Amb més gran raó, caldria tenir-ho present i no anar jugant amb picabaralles entre els partits polítics que ens governen.

L'excusa del procés independentisme no pot supeditar-ho tot. Hi ha prou arguments per defensar que ho posem com a excusa i així sembla que no hi ha tanta responsabilitat per part dels governants catalans. Fa dies que ho estic dient, potser arran de la decisió d'una persona de la societat civil, en Jordi Cuixart, de fer un pas al costat, en la presidència d'Òmnium Cultural, que demano que polítics catalans, que han tingut un protagonisme gens insignificant, facin també aquest pas al costat. Penso molt amb en Jordi Sánchez, que considero que ha perdut els papers, però no és ell l'única persona. Al seu costat hi ha alguna política que també ho hauria de veure i, tot i la seva relativa joventut, donar pas a persones que portin noves idees i no tinguin aquest trauma de la rancúnia vers als seus teòricament aliats, però en certa manera adversaris.

La retirada de Berlusconi de les seves aspiracions per esdevenir el nou president de la República Italiana, crec que ha estat una sort per al país, i probablement la continuïtat de Sergio Mattarella també ho sigui, si més no fins que Itàlia no pugui escollir democràticament, a través d'eleccions, el nou primer ministre.

El fracàs del PDeCAT

Un dels partits polítics que també va fracassar en aquestes darreres eleccions és el PDeCAT, hereus de Convergència Democràtica, amb Artur Mas com a figura més emblemàtica, encara que poc visible. Al capdavant una exconsellera que ho va ser fins que el president Torra la va fer fora. L'objectiu del partit no era només el d'entrar al Parlament, independents de JxCat, sinó que a més volien ser la clau del pacte de govern, traient aquest paper a la CUP.

Els votants del PDeCAT no varen ser suficients com per arribar al 3% necessari per entrar a la circumscripció de Barcelona, la que tenien més fàcil, i s'han quedat al carrer. Ara el seu futur és força complicat ja que hauran de decidir si continuen, sense l'escalf que representa ser presents al Parlament, i només aprofitant la seva presència a alguns ajuntaments i al Congrés de Diputats.

L'operació entre el PDeCAT i JxCat ha estat un error, però no només pel fet de decidir d'anar per separat, sinó de ser incapaços de posar-se d'acord amb els elements més bàsics, i les picabaralles, jo penso que més per protagonisme dels seus dirigents, que no pas per les idees. Sí que és cert que encara no sé si la gent del PDeCAT són independentistes o no, encara que durant la seva campanya ho han expressat, però no en el moment de trencar amb JxCat.

La campanya no ha estat del tot dolenta, però tenien un problema i era que la seva cap de llista, que despotricava tant de JxCat, havia estat en el govern fins fa quatre dies, i alguns podien pensar que es tractava d'un cop de geni. Es queixen que han tingut poc temps, i crec que en part és cert, encara que no fos només per donar-se més a conèixer com a alternativa a JxCat, com per trobar aliats amb qui presentar-se conjuntament. Per què no amb la gent de Marta Pascal? o Lliures?

Sigui com sigui, haurem de veure en què acaba tot plegat i en cas de decidir no continuar, què passa amb persones tan rellevants políticament, que han quedat atrapats en aquesta opció i que potser encara podrien tenir algun paper a jugar en algun altre partit polític.

Les converses entre la UE i Turquia en standby

No pretendré comparar Espanya amb Turquia, perquè faltaria a la veritat, però si que l'actitud de la Unió Europea en relació a Turquia em fa pensar una mica. El Parlament Europeu voldria aturar les negociacions entre la UE i Turquia, perquè considera que el país ha anat enrere pel que fa a les garanties democràtiques, sobretot arran de la modificació de la Constitució que va proposar el president i que va guanyar en referèndum per poc més del 51%

Dic que em fa pensar perquè els dubtes sobre el compliment estricte dels principis democràtics d'un estat, si es tenen en compte des de la UE en la negociació amb els estats aspirants a entrar-hi, potser també caldria fer-ho extensiu als estats que ja són a dins.

Espanya, al meu entendre, té molts punts per arribar a ser considerat un estat amb greu mancances democràtiques, que per alguns poden semblar subtils, però que cal tenir present a l'hora de valorar les bondats del sistema. La corrupció amagada fins fa quatre dies és una mostra més del funcionament real de les institucions públiques espanyoles i qui les lidera. No podem dir que tothom és corrupte, però sí que s'ha defensat activament i passivament també, el fet que existís la corrupció en les altes esferes del govern.

Per experiència cal pensar que la UE no farà cap pas en detriment de Turquia, sinó que com a molt deixarà les negociacions en standby, i treballarà amb acords puntuals i específics, per aprofitar els beneficis de continuar aliats, sense que se'ls vegi el llautó.

Tal com comentava en el post d'ahir dimecres, la UE té molts motius per ser poc considerada pels europeus, i que es vegi la seva tasca més com un obstacle i manca de llibertat, que no pas d'una estructura facilitadora del creixement de tota la Unió.

Rajoy buscant aliats europeus contra l'independentisme català

Rajoy en busca de suport europeu contra l'independentisme català ens demostra la por que té al que pugui passar a Catalunya tot i els pals a la roda i amenaces que estem rebent des de fa anys. Si tant segur estigués de que la independència catalana és impossible, perquè el marc legal no ho permet, no li caldria sortir a fora per recollir declaracions que l'emparin.

D'aquestes declaracions em quedo amb les del primer ministre britànic per la significació que tenen. Resulta que si Catalunya s'independitza rebrà el càstig de sortir de la Unió Europea, però no afegeix que és precisament això el que vol per al seu país.

No menystinc la possibilitat de sortir de la UE ni la defenso, però sí que estic amb els que asseguren que ningú ens convidaria a sortir-ne, pels perjudicis d'altres estats europeus. Penso que ni a la mateixa Espanya li interessaria. Una altra cosa és tocar de peus a terra i analitzar on som i on hem d'anar.

Amb això vull dir que tot aquest conjunt d'amenaces i alarmes que rebem des de fa tant temps, no és res més que tractar-nos de rucs i pretendre que actuem com a titelles de qui tingui la veu més potent, no pas els arguments més vàlids.

Aquests dies no estem dient gaires coses noves. Una mica el que li passa al nostre país, a l'espera dels resultats que s'obtinguin en les eleccions d'aquest setembre. Seria d'agrair que la maquinària política dels nostres ajuntaments no s'adormís a l'espera dels resultats, sinó que no s'oblidés que hi ha tota una sèrie de problemes a resoldre i, essent l'inici d'un mandat de quatre anys, l'engranatge no es pot assecar i hi ha moltes promeses electorals que s'han de complir.