Tot esperant resultats

Començo a escriure el post a 3/4 de 7h de la tarda d'aquest diumenge electoral, i per tant sense conèixer quins hauran estat els resultats finals. Sé el nivell de participació a les 18h, que a Catalunya està molt per sota de les eleccions generals de 2019. Tot i que hi ha més vot per correu, que no s'introduirà a les urnes fins a les 20h, pel que he vist al col·legi electoral on he passat bona part del dia, no arribarà a compensar la davallada que en aquests moments està registrada.

Per les notícies que he escoltat a la televisió i ràdio, i a les xarxes socials, sembla ser que el nivell de participació baixa en el conjunt de l'Estat, amb excepcions importants en segons quines comunitats autònomes, però que Catalunya bat el rècord d'abstenció, si més no fins el moment present.

De la mateixa manera que haurem de reflexionar sobre els resultats que s'obtinguin avui, també caldrà pensar en el poc poder de convocatòria dels partits polítics. Em resisteixo a creure que l'abstenció d'avui sigui provocada per grups concrets de ciutadans i entitats, i crec més en la desafecció general per culpa d'uns partits polítics, i els seus dirigents, que no compleixen amb les expectatives que generen durant les campanyes electorals, però tampoc durant les legislatures.

No és un problema només nostre, sinó que és força general, però nosaltres hem d'analitzar a fons la nostra realitat i intentar trobar el desllorigador que ens faci canviar la dinàmica. Sense conèixer els resultats no podem fer gaires judicis, però cal pensar que el món independentista es troba molt desorientat. Per una banda perquè no encaixa en el model polític d'aquest Estat, però per l'altra perquè el nivell polític dels nostres dirigents és molt baix, no generen confiança, i no aconsegueixen entusiasmar els electors.

Tot és culpa dels altres, i això és molt fàcil de dir, però difícil d'argumentar i defensar. Tots serem responsables de la nostra actitud, i encara que no soc amant d'espatllar bé les coses per començar a arreglar-les, potser sí que encara hem d'anar a pitjor perquè ens adonem que hem de canviar les maneres.

Demà podré comentar els resultats, que en aquests moments desconec, però en tot cas no és bo adonar-se que la ciutadania viu al marge de la política, quan aquesta influeix totalment i directament en el nostre dia a dia. No pronostiquem desastres colossals, però sí que hem de témer un retrocés en drets i llibertats, que al cap i la fi és el més sagrat que tenim i podem perdre.

Què entén ERC per avançar nacionalment?

El tripartit seria avançar nacionalment? Què entén la consellera Capella per avançar nacionalment? Pactar amb els socialistes que han deixat clar que no volen sentir ni a parlar d'independència? Com s'avança nacionalment?

La qüestió és confondre la gent perquè el dia de les votacions no sàpiga a qui votar. Aprofitar la desorientació de JxCat i el PDeCat, i contrarestar l'eufòria de Perpinyà, per guanyar vots i passar per davant d'ells al Parlament? 

Cada vegada ens estan deixant més clar que no tenim bons polítics i que posen per davant de tot el seu interès partidista, per aconseguir el poder i no per servir el país. Ni estratègies ni res per sumar vots, perquè l'objectiu és ser primer.

Les baralles entre els dos partits independentistes aconseguiran que ens quedem a casa i deixem d'anar a votar-los. Ja no es tracta d'incompetència només, sinó que hi ha engany i utilització dels votants en benefici propi. Passem per uns moments delicats i pobres, que quedaran en la memòria històrica pel to gris de la política i la incapacitat de trobar uns polítics capaços de treure'ns del cul de sac.

Les rebaixes del PSC

No sé si parlar de rebaixes o bé de subhasta perquè de fet estaríem parlant de dos postors. El PSC cansat dels crítics sobiranistes opta per subhastar-los i hi ha dos possibles compradors: ERC i ICV. Tots dos amb moltes ganes de sumar, uns per arribar aconseguir ser la primera força del país i els segons per deixar de ser un partit residual i evitar que C's els avanci.

Està força clar que l'opció sobiranista del PSC, la que posseïa l'essència del socialisme català, ha estat derrotada per una direcció totalment submisa al PSOE, que amb l'excusa del federalisme ha claudicat per acontentar el vot espanyolista que manté el partit a Catalunya.

Els que hi hem estat a prop i no ens agrada el to que està agafant, tenim molts dubtes sobre els resultats de les operacions que es puguin realitzar, potser perquè les alternatives no les veiem suficientment clares.

Sempre he defensat la necessitat d'un PSC fort al nostre país i he lamentat decisions poc afortunades dels darrers temps, amb una direcció fràgil, amb una vista posada més a Madrid que en la nostra nació, renunciant a principis que sempre havien defensat. No m'estranya el desencant de moltes famílies socialistes catalanes i la seva desorientació.

L'actual direcció del PSC aconseguirà ampliar les diferències electorals entre l'àrea metropolitana i la resta del país, on el seu paper serà merament testimonial. Tot i així caldrà veure si, fins i tot en el territori que sempre ha estat fort, no rep una patacada en benefici de C's i del propi PP, perquè quan els discursos s'assemblen tant, et pots trobar amb moltes sorpreses.

Seguirem els resultats de les primàries socialistes per a les eleccions municipals de 2015 i com es va definint la composició del partit, per anar especulant sobre els resultats que caldrà esperar, per a un mandat on probablement veurem augmentar el nombre de grups municipals dels diferents consistoris.