I tu més!

Avui hem conegut que s'està investigant per imputar-li casos de corrupció a qui fou ministre d'Hisenda, el senyor Montoro. Això és un no parar, i una manera de posar en boca de tots els partits polítics que ens han governat o governen: i tu més!

Quin exemple ens donen aquells que promulguen lleis d'obligat compliment? Aquells que vigilen que no els enganyem i no deixem de pagar impostos, perquè ells s'ho puguin embutxacar? Segons el que ens expliquen d'aquest darrer cas, que no serà l'últim, l'exministre, quan exercia, ideava lleis que beneficiaven a empreses, estalviant-los molts milions de diners, a canvi d'embutxacar-se'n un feix, pels bons serveis.

No hi ha un pam de net! Això ho hem dit i ho haurem de continuar dient. El PP, que s'esquinça les vestidures davant dels casos de corrupció de membres del PSOE, és qui ens ha de donar lliçons de bon comportament. De qui ens hem de refiar? De ningú.

El senyor Montoro el recordem molt bé per tot el que va fer i com ho explicava, sentenciant i burlant-se de tothom. No ens pensàvem que la seva burla anés més enllà de la manera de dir les coses, amb sorna, sinó que a més tenia molt ben estudiada la manera d'enriquir-se i beneficiar els seus amics. Ja no és un tema de portes giratòries, sinó de sucar diners a costa de tots els contribuents. Què més hem de veure?

Fa molta ràbia que ara estarem mesos i mesos parlant del tema, però l'exministre ha viscut com un rei i no li passarà res. Ens faran veure que està preocupat buscant la seva defensa. Simplement, s'ha esborrat del partit, no sé si per no danyar la imatge, prou maldestre, o com a estratègia que algú ens explicarà de seguida.

N'estic fart de tota aquesta colla i el pitjor de tot és que no ho coneixem tot, i que encara sortiran més coses que ja no sé si ens sorprendran més, perquè més sorpresos ja no podem estar. És un fàstic i no confiem en la Justícia d'aquest país, perquè ja ens han demostrat quins elements tenim per jutges. Ves que no n'hi hagi una bona colla que també hi suquessin. Només podem tenir l'esperança en algun jutge perdut en alguna província espanyola que, per lliure i bona fe, es dediqui a treure els draps bruts d'aquestes mal polítics, corruptes i deslleials.

No hi ha suficient consens per reformar la Constitució

Això diuen els pares de la Constitució i m'imagino que no ha vingut de nou a ningú. En circumstàncies normals és impossible que hi hagi consens, i si aquest s'aconseguís, crec que els catalans que ens estimem el país, la llengua i la cultura hauríem d'agafar les maletes i exiliar-nos.

Sempre he pensat que si mai modificaven la Constitució espanyola seria per a pitjor, i això m'ha fet poc amant a exigir modificar-la. Tocar res a Espanya seria per sortir-hi perdent, i això no vol dir que ara estiguem molt bé, sinó que el poc que tenim és considerat excessiu pels governs espanyols.

D'aquesta manera només ens pot consolar no tocar res i tenir prou força per defensar el que tenim, ja sigui l'educació, la llengua, i els drets singulars que hem aconseguit fins ara, conscients que sempre serem envejats i tindrem l'amenaça a sobre.

Sentir els discursos dels anomenats pares de la Constitució és com ficar més llenya al foc, perquè ens retreuen el nostre mal comportament tenint en compte els grans avantatges que tenim respecte a les altres comunitats. La crítica que fan als successius governs espanyols és mínima, i en canvi a nosaltres ens deixen com un drap brut. En paraules d'ells, hem estat deslleials.

Tindrem sort si som capaços de recuperar-nos de la darrera sotragada, i procurar anar més junts per, si més no, tenir la força d'expressar allò que no ens permeten, i que se'n faci ressò més enllà de les nostres fronteres. A partir d'aquí, siguem valents i feliços. No podem continuar vivint amargats, la qual cosa no vol dir acceptar la realitat sense resistència, però dosificant la mala llet que ens provoquen. 

Assegurem una majoria absoluta sobiranista, no tant per aconseguir la independència, sinó per salvar bous i esquelles que, avui, ja hi tindrem prou feina.