En defensa de la participació

Darrerament, Arenys de Mar ha estat notícia no pas per fets luctuosos, sortosament, sinó per la iniciativa d’una vilatana, l’Ana León, que ha comptat amb la participació i mobilització de molts vilatans i ciutadans d’altres poblacions veïnes. El motiu, reclamar a la Generalitat la creació d’una línia de transport públic per arribar a l’hospital de referència de la mostra comarca a can Ruti, a Badalona.

Vivim en una democràcia representativa i algú no entén que la ciutadania pugui actuar més enllà d’escollir els seus representants polítics cada quatre anys, i es mobilitzi per unes causes justes, en aquest cas, per aconseguir un servei essencial.

Estem més acostumats a sentir criticar l’administració pública per les seves mancances que no pas arremangar-nos per fer veure les nostres necessitats, la nostra voluntat. Accions com la de l’Ana León, n’hem vist alguna altra, però escassegen. Existeix la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) però a casa nostra no ha tingut gaire èxit. Em ve al cap la iniciativa per aconseguir una llei electoral pròpia que els nostres representants polítics han estat incapaços de consensuar, i que va acabar en no res.

Si potenciéssim la mobilització tranquil·la i la participació col·lectiva per millorar la societat, potser deixaríem una mica de banda la pràctica massa habitual i fàcil d’utilitzar les xarxes socials per increpar i insultar, que no serveix per a res més que per crear un ambient desagradable i fins i tot violent.

Cal felicitar l’Ana León i totes les persones que li han fet costat i esperar que la Generalitat doni una resposta positiva a aquesta demanda tan reclamada i necessària. En uns moments que la xarxa ferroviària està tan deteriorada, encara pren més força la necessitat de comptar amb un transport públic alternatiu, i en el cas de l'hospital de can Ruti, per la seva situació geogràfica, queda molt més justificat.

Una dosi de racisme

Davant de manifestacions racistes i xenòfobes tots ens posem les mans al cap. Hi ha, però, actituds i comentaris quotidians que passen gairebé desapercebuts. En el fons, i això és molt trist i preocupant, tothom té una dosi de racisme més o menys desenvolupada.

El fet que es comenta aquests dies són els càntics contra els musulmans en el partit de futbol de les seleccions espanyola i egípcia. Si et bellugues per les xarxes socials, però, només has d’aturar-te en un article que parli de la immigració per adonar-te que aquesta dosi que comento existeix, amb expressions que ofenen.

No m’estendré amb aquest tema perquè ja en vaig parlar no fa gaires setmanes. Feu l’exercici de buscar i llegir aquests articles que us comento i estic segur que convindreu amb mi que el nivell i categoria dels opinadors és mediocre, i desagradablement violent.

Ens oblidem que estem parlant de persones i els neguem els drets que exigim per a nosaltres. Estarem d’acord que tot s’ha de regular i fer-ho bé, però mai en detriment dels drets d’un ésser viu, no importa on hagi nascut.

Hi ha moments que no pots callar!

M’avorreix solemnement parlar de Trump, però hi ha moments que no me’n puc estar, i no és perquè pensi que el president dels EUA pugui acabar llegint el meu blog, sinó per si algú, d’entre la gent que em segueix, o que arribi al meu blog per casualitat, té dubtes. Per aquelles persones que segueixen els predicats de Vox o simpatitzen amb aquesta entitat mal anomenada Abogados Cristianos.

Algú de bona fe pot pensar que l’eutanàsia és un error, que no s’hauria de permetre i que la llei que l’empara s’hauria d’abolir. Que un criminal, xenòfob i violent, com podríem definir Trump, amb tots els mals i morts que està causant, posi en dubte la legalitat d’una llei com l’eutanàsia, i posi en dubte la defensa dels drets humans a Espanya, és un insult a la intel·ligència i no hi hauríem de dedicar ni un minut, llevat que serveixi per a la bona gent i innocent que es pensen que amb aquestes proclames es va amb la bondat per davant.

No m’agrada prendre partit a la lleugera, però hi ha situacions que no es poden consentir i s’ha de dir en veu alta i clara que no es pot jugar amb els sentiments de la gent. Puc arribar a entendre els pares de la noia que desitja acabar amb el patiment en aquest món, però és denigrant veure que un personatge com Trump i la seva administració, que mata persones innocents de fora el país o de dins mateix, faci aquestes proclames. 

El món no es mereix segons quins dirigents poderosos, i en tenim uns quants que ho fan pagar a les víctimes innocents. Que ningú no se m’acosti a defensar aquesta intromissió sense sentit i perversa, que no invoquin el nom de Déu en va. Els creients ens sentim ofesos per segons quines manifestacions i accions d’entitats que es fan passar per creients i bones. No enganyem més a la gent i aprenem a estimar els altres!

El respecte a les persones i a les opinions

Hi ha una idea força escampada i repetida, però que no sempre tenim en compte ni tothom n'és coneixedor: Totes les persones es mereixen el respecte, però no totes les opinions són respectables. Una cosa tan senzilla pot portar molts conflictes i confondre els termes. No tot el que es diu mereix ser respectat, sobretot darrerament que hi ha tot un discurs discriminatori i violent contra segons quins col·lectius.

Faltem al respecte a les persones i això és greu. En una societat el respecte és la clau de la convivència. Som diversos i pensem molt diferent, però això no impedeix que ens hàgim de respectar. Una altra cosa, i aquí hi ha la clau, és que totes les opinions mereixin ser respectades, ja que n'hi ha que són clarament ofensives i no es poden acceptar. 

L'extrema dreta acostuma a proclamar idees que són contràries als drets de les persones diferents, les persones que acostumen a ser més vulnerables, ja sigui per la seva situació econòmica, política, religiosa o social, i aquí no podem abaixar la guàrdia. Hem de ser prou forts per fer veure i defensar que la diversitat és una riquesa i que no podem posar tothom al mateix sac tenint només en compte la raça, la procedència, l'arrelament. 

Els nostres dirigents polítics es mouen per ideologies que podem trobar més o menys encertades, i tots han de poder dir la seva, però això no vol dir que s'hagi de respectar tot allò que diuen, i hem d'estar alerta per combatre totes aquelles idees i plantejaments que són contraris al dret de les persones.

Les tertúlies televisives, per no parlar de les xarxes socials, acostumen a recollir un bon grapat d'opinions, algunes de les quals són clarament malintencionades, i també en trobem d'inacceptables. Evitar segons quines afirmacions es fa difícil, i tampoc no es tracta de només convidar experts en la matèria que es tracti. Escoltar quantes més opinions també ens enriqueix, però convé tenir ben obertes les orelles, i valorar allò que ens diuen i discernir entre el que és simplement una opinió i el que podem prendre com idea de raonament. 

Puigdemont i Comín hi tornen

Segons he pogut llegir, les declaracions de Toni Comín van en la línia de provocar el conflicte, com a única via per aconseguir la independència. Ja sabem que amb diàleg no hi ha manera que el govern de l'Estat espanyol concedeixi el dret d'autodeterminació del poble català, encara que fóssim una gran majoria els que ho volguéssim. El tema està en com volen encarar aquest conflicte que ens ha de portar a la independència.

Diu Toni Comín que el fracàs del setembre de 2017 no va ser que no érem suficients, sinó que no ens varen preparar per afrontar-nos a l'Estat espanyol. Com si ens penséssim que parlant la gent s'entén i que l'Estat ens concediria allò que demanàvem. Ara representa que ja està clar, i ens han d'avisar que hi haurà conflicte, que ens hi haurem de posicionar i atendre'ns a les conseqüències. Jo em pregunto: Què farem?

Tornarem a sortir tots al carrer? A protestar i exigir el referèndum? I així ens el donaran? És la creació del nou partit polític la manera d'enfrontar-nos a l'Estat espanyol? Entretant la gent d'ERC què farà? S'ho mirarà?

Ja dic jo que si el que pretenen Puigdemont i Comín és que ens violentem i donem la cara per aconseguir la independència, tal com van les coses en aquests moments, no hi haurà quòrum. Que no pensin que augmentarà el nombre de persones que sortirà al carrer desafiant-ho tot. La gent està molt cansada, i ha vist de què anava tot plegat. Potser arribarà un dia que es podrà fer un altre intent, però molt probablement serà amb una altra generació, persones que hauran estudiat la història dels nostres dies, i que ho plantejaran de manera diferent.

Sap greu per la situació en què es troben els presos polítics, i els exiliats, però ara per ara, tot està molt verd, i hi ha massa interessos personals entre la classe política catalana. Falten perfils nous, que siguin capaços de liderar el país, més enllà dels simbolismes i les bones intencions.