No prendràs el nom de Déu en va

Aquesta temptació d'atribuir a Déu dèries humanes, d'instrumentalitzar la divinitat, la podríem considerar aquests dies arran de la visita del papa Lleó XIV a Espanya i Catalunya. Tothom hi vol veure més del compte i aprofitar la seva visita, les seves paraules i gestos, per tirar l'aigua al seu molí.

Els catalans estem obsessionats amb la llengua, encara que tenim prou arguments per justificar-ho. Els que no ens estimen i voldrien eliminar la cultura, la llengua i la història, ho tenen molt clar a l'hora de denunciar la politització que se'n fa del viatge, però potser no s'adonen que ells també fan mans i mànigues per aprofitar qualsevol frase o moviment per justificar-se.

Qui vulgui llevar transcendència a la visita no ho té fàcil, sobretot si vol ser coherent i honest. Un pot estar molt d'acord o en contra de les creences religioses i cal ser respectuós amb els que opinen diferent de tu, però no es pot negar al papa la representativitat ni la força de les seves paraules. El que pugui dir jo no tindrà mai la repercussió del que pugui dir el papa, encara que no t'agradi o no hi estiguis a favor. Al seu darrere hi ha una multitud de persones que el consideren i el segueixen.

Hem de respectar aquelles persones que creuen que un estat laic no pot sufragar les despeses que s'originen amb la rebuda del papa. Els diners públics no sempre estan ben emprats i, sobretot, no sempre es fan servir per allò en què creus i consideres prioritari. Ho podem discutir, però sense fanatismes i posant les coses al seu lloc. 

Certament, els problemes polítics, socials, econòmics i culturals els hem de resoldre nosaltres. Podem demanar ajuda, però no utilitzem sentiments i creences per justificar-ho. Però en tot!, no només en allò que critiquem dels altres. Qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra. Aquí també ho podem aplicar. No pot ser que només veiem els defectes dels altres. Siguem honrats i abans de criticar, autoanalitzem-nos i autocensurem-nos. Potser així anirem tots més bé.

La successió del papa Francesc

La notícia del dia és la mort del papa Francesc. Amb ell es tanca molt probablement un parèntesi d’obertura de l’Església catòlica després dels papats de Joan Pau II, molt conservador, i Benet XVI.

Per a la generació que havíem celebrat el Concili Vaticà II i admirat el papa Joan XXIII, després de passar una llarga temporada d'involució de la institució, vàrem veure en Francesc una finestra de llum i esperança.

Encara que tinguem clar que el camí a Déu l’hem de fer al marge de qui dirigeix l’Església, no hi ha dubte que prefereixes que la institució segueixi humilment la petjada de Jesucrist, i no que estigui al costat dels poderosos, reprimint directament o involuntàriament la diversitat.

Amb la mort de Francesc se'ns obren molts interrogants i temem el pitjor. La tendència mundial és altament conservadora i la institució catòlica en rebrà molta influència. Tot el que no ha aconseguit el papa Francesc difícilment el seu successor en serà capaç, però el perill és que ni ho intenti.

Com a reflexió final, però, fem un exercici de confiança i imaginem-nos que hi ha algú més que pot seguir els passos de Francesc. Segurament és difícil d’imaginar, però no podem llençar la tovallola.

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.  

No prendràs el nom de Déu en va

Estem molt acostumats a veure com hi ha moltes persones que utilitzen Déu a la seva conveniència. És un Déu dissenyat a la manera que volen i els serveix per justificar-ho tot. Sentíem l'altre dia com el nou president nord-americà manifestava que Déu l'havia escollit per salvar els Estats Units. Després va assistir a un acte religiós on la bisbe anglicana li va demanar clemència per al col·lectiu LGBTQ+, els immigrants, en la línia del que molts entenem la fe i les paraules de l'evangeli, però això no li va agradar i es va sentir ofès. Posteriorment la va insultar i desacreditar.

El Déu de Trump no és el meu. Si més no, jo no l'entenc així. I és per això que em dol i fins i tot molesta sentir com s'utilitza el nom de Déu per justificar-se davant la multitud. 

A propòsit d'això, cal valorar l'atreviment de la bisbe Mariann Edgar Budde, ja que no tothom és capaç de parlar de la mateixa manera al marge de qui hi ha al davant. I en això la història ens ha mostrat molts exemples on els representants eclesiàstics s'han posat al costat del poder, fins i tot quan aquest ha actuat de manera repressora i criminal. 

La bisbe podia haver passat de puntetes i no trepitjar cap ull de poll. S'hauria estalviat veure els ulls plens d'odi del president, i rebre, amb posterioritat, tota la cavalleria insultant. Molts haurien actuat d'aquesta manera, per estalviar-se maldecaps. 

Trump, una vegada més, ha demostrat que no accepta que ningú li porti la contrària, i encara menys que el provoqui i el faci avergonyir, sigui un líder polític, un jutge o un representant de l'Església. Fora bo que tots aprenguéssim la lliçó i defenséssim amb honestedat i valentia els nostres principis i creences, encara que això ens comporti rebuig i enfrontaments. 

Hi ha tota una simbologia religiosa en el món de la política que caldria eliminar, simplement pel fet que es juga amb ella sense que hi ha una creença real i testimonial. Anar-hi en contra es pot malinterpretar, i potser per això es continua confonent la gent.

Opinió diversa i plural

Sovint trobem afirmacions gratuïtes sobre la capacitat de la gent d'emetre el seu vot, des d'una posició prepotent i de possessió de la veritat absoluta. Posar a votació unes opcions de govern o decisions sobre actuacions a realitzar vol dir confiar en les persones convocades i tot allò que posi en dubte la seva consistència va en contra del sentiment democràtic que ha de presidir qualsevol societat que es tingui per demòcrata i plural.

Hi ha persones, més de les que ens creiem i que es retraten, que no creuen que les persones tinguin criteri a l'hora de decidir, i d'aquí la resistència a sol·licitar l'opinió oberta a la gent. Hi ha països que de la pràctica dels referèndums n'han fet la base de la seva vida en comú. Tots coneixem el cas de Suïssa on tot sovint se'ls demana que opinin sobre temes ben diversos, abans de posar-ho en pràctica. A casa nostra són rares les ocasions que podem opinar, i quan ho fem encara se'ns qüestiona.

Aquests dies hem pogut sentir una de les persones que es creu viure per sobre del bé i del mal. Com molt bé deia un articulista, potser pel fet de ser premi Nobel pensa que està per sobre dels altres i que la seva opinió és millor que no pas la de tot un país. L'escriptor Vargas Llosa en més d'una ocasió ha afirmat que els opinadors o votants, com és el cas de Colòmbia, han votat malament. S'han equivocat. Ho va dir en relació al Perú i també a casa nostra.

Malauradament hi ha massa condescendència vers aquests personatges que es creuen Déu, i se'ls fa massa cas. Tot i que obtenen fracassos, com seria el cas del seu suport a Valls, a Barcelona, o a Ciudadanos, a Espanya, continuen a les primers pàgines dels diaris, i la seva opinió és respectada i fins i tot considerada com a tesi a tenir en compte. S'arriba a posar en dubte l'encert de la voluntat de tot un país, en contraposició del que pensa l'escriptor.

Cadascú de nosaltres, en algun moment ha tingut la temptació de voler interpretar el vot dels altres i les ganes de poder-hi incidir com per voler-los fer veure clarament la realitat. Acceptar que els altres puguin opinar diferent de tu és clau per a qualsevol persona que es tingui per demòcrata, i aquesta sensació de tenir la raó sempre, és molt negativa per a la convivència de tots, donada la gran diversitat. És cert que la població és manipulada, però això no vol dir que les persones no tinguem criteri i puguem discrepar d'aquells que per el motiu que sigui esdevenen personatges notables, que els mitjans de comunicació en parlen, destacats de la resta de mortals.

Més fàstic

Fa pocs dies que parlàvem del fàstic que ens produïa l'actuació d'Alicia Sánchez-Camacho a la política catalana i espanyola, i avui podríem afegir-hi qui va ser ministre d'Interior, el senyor Jorge Fernández Díaz, que també ens produeix fàstic, però creiem que hauria d'anar més enllà i exigir-ne responsabilitats polítiques. Les morals ja els hi demanarà el Déu a qui fa referències tot sovint.

Resulta indignant, i per a les persones creients, immoral, per escampar en tot moment la seva religiositat i devoció divina, quan el que queda demostrat és que no és digne de formar part de la comunitat catòlica. El senyor Jorge Fernández Díaz va actuar de manera il·legal i corrupta, però al mateix temps ho va amagar, mentint en sessió parlamentària.

En un país democràtic normal i corrent, ambdós protagonistes haurien de ser condemnats i pagar-ne les conseqüències, però no vivim en un estat democràtic, encara que s'entestin en dir que és una democràcia plena. Malauradament, els corruptes sempre se n'han sortit i ho continuaran fent. No hi ha manera que la Justícia d'aquest país actuï contra el poder corrupte, i prefereix fer-los costat, amb l'excusa de la sagrada unitat de la pàtria.

No hi ha paraules per descriure tota la ràbia que moltes persones sentim en veure com s'ha actuat durant aquests anys de transició democràtica. El PP és el gran partit polític corrupte, però no hi ha alternativa que sigui capaç de fer-hi front i condemnar-ho. El PSOE, l'altre gran partit polític espanyol, també té la seva història i la part fosca que sempre ha volgut amagar. No entraré a valorar qui és més corrupte, però sí que vull manifestar el meu desengany davant d'uns polítics que se serveixen de la política per fer-se rics, defensar els seus interessos i deixar la ciutadania desemparada, totalment enganyats.

Algú podrà pensar que soc molt innocent pensant que tot el que estic dient pot provocar una revolta que exigeixi un canvi d'actitud dels nostres polítics. Sé molt bé que la vida continua i que tot això que ha passat, continua passant i passarà en el futur. Les estructures de l'estat espanyol estan tan podrides que és impossible fer net i aconseguir transparència, honestedat i servei públic. Ens continuarem enfrontant a un mur opac, que només serveix per defensar els de sempre, i això en té culpa tothom, però sobretot aquesta esquerra que es diu progressista, però que no fa res per canviar-ho. És per això que l'esquerra no té futur. El seu paper ha quedat diluït, i no hi ha esperança per a les persones que en algun moment hi varen confiar.

Ha mort Pere Casaldàliga

Avui hem conegut la mort de Pere Casaldàliga, el bisbe dels pobres. La seva edat i estat de salut no ha fet possible superar els problemes respiratoris que tenia. L'hem estat seguint aquests darrers dies, des del seu ingrés hospitalari, i teníem molt clar que aquesta era la seva fi a la terra.

Pere Casaldàliga ha estat un lluitador per la justícia social, i per a molts ha estat la constatació que l'Església oficial no sempre ha estat a l'altura de les circumstàncies. Predicador de la teologia de l'alliberament, ha tingut enfrontaments amb el Vaticà, sobretot quan aquest ha destacat per la seva ideologia més dretana i ansiosa de poder.

El testimoni de Pere Casaldàliga ha servit per confiar en el missatge de l'Evangeli, i adonar-nos que no tot estava perdut. La història de l'Església catòlica té uns episodis molt negres i obscurs, que han fet perdre la fe a molta gent. Persones com Pere Casaldàliga han permès la continuïtat del missatge de Jesús, i la interpretació justa del seu exemple de vida.

La vida de Pere Casaldàliga no ha estat fàcil, i només la força rebuda de Déu l'ha permès afrontar tots els obstacles que el poder polític, econòmic i religiós li ha preparat. Estimar els més febles i desvalguts, només té sentit si creus en la bondat de les persones, per sobre de tota la injustícia present en aquest món.

Des de la humilitat vull manifestar el meu agraïment per l'exemple de vida de monsenyor Pere Casaldàliga, que ens ha d'acompanyar per avançar cap a un món més just.

Demà votarem aquells partits que facilitin el dret d'autodeterminació

Avui és la Mare de Déu de Montserrat, patrona de Catalunya, i enguany coincideix que és el dia de reflexió. Reflexionarem malgrat no tenir gaires dubtes. Estic convençut que els catalans i catalanes que tenim veneració per la mare de Déu de Montserrat sabem molt bé a qui no votarem. I no els votarem perquè no estimen el país de tots, no el país dels independentistes, sinó el país de tots els catalans. Perquè busquen l'excusa del procés per anul·lar tot allò que ens identifica com a catalans i catalanes.

No podem votar ni a Vox, ni a C's ni al PP, perquè no han estimat mai Catalunya. Que ningú no s'escandalitzi amb les meves paraules perquè és certament el que ha passat des de sempre, des del seu naixement. He escrit moltes vegades que el PP basc sempre ha defensat el seu país. A la seva manera, però lluitant contra el PP nacional quan ha estat qüestió de defensar els bascos. Això no ha passat mai amb el PP català. Sempre s'ha alineat amb el PP nacional per atacar-nos. I no em feu parlar de C's, i encara menys de Vox.

Tinc molt clar que votar aquests tres partits és votar contra Catalunya, i m'agradaria pensar que el PSC no l'hem de posar en el mateix sac. Tinc els meus dubtes, i això em dol. Voldria imaginar que amb un PSC fort el futur de Catalunya seria espectacular, però...

Als catalans ens ho han posat difícil. Els partits que defensen els nostres interessos com a poble, porten un temps molt convuls, amb picabaralles que no beneficien ningú. Es fa molt difícil aconsellar el vot, però aquest s'ha de dirigir a un partit que defensi el dret d'autodeterminació, que faciliti el referèndum perquè entre tots puguem decidir quin país volem per als nostres fills.

Recordem els jordis i tots els membres del govern empresonats

Avui, diada de Sant Jordi, no seré gens original si parlo dels jordis empresonats injustament i de la resta de persones que pateixen la repressió i venjança dels responsables de l'estat espanyol. Se'm fa molt estrany que hi pugui haver persones assenyades que vegin bé que els mantinguin a la presó, fins i tot persones que no volen ser independentistes i no han vist mai bé allò que el govern de la Generalitat ha fet fins ara.

Una cosa és defensar uns principis, unes opinions, unes raons... i una altra molt diferent és estar d'acord en l'empresonament sense judici, sobretot en un país en què hi ha persones declarades culpables i que estan lliures. És això tan difícil d'entendre i saber apreciar?

Puc comprendre que fanàtics a cada banda n'hi ha, i que aquests defensin l'empresonament dels jordis i dels membres del govern català, però no m'entra pel cap que hi pugui haver persones de bona fe que hi estiguin d'acord. Encara menys persones que diuen creure en Déu i practicar la religió catòlica. És una contradicció!

No es tracta de perdonar, perquè encara no se'ls ha declarat culpables. Encara s'està buscant sota les pedres com aconseguir les penes més grosses. La injustícia s'ha apoderat de les nostres institucions. Els jutges prevariquen, i també ho fan els polítics, que alhora s'ha demostrat que són corruptes. Ens vénen a donar lliçons de moral i bon comportament ministres que han cobrat doble sou i no el retornen, ni tenen cap tipus de vergonya per haver-ho fet.

Avui, diada de Catalunya, recordem especialment aquelles persones que estan empresonades lluny de casa, sense haver estat jutjats, sinó simplement per venjança, ja que a Catalunya hi va haver urnes, i referèndum, i no-violència, malgrat el senyor M. Rajoy proclami que no hi va haver referèndum i sí violència. S'oblida de matisar que la violència la varen protagonitzar els seus policies, i que la malversació la va exercir el govern de l'estat, enviant els policies a Catalunya.

El mal ús de la barbàrie de l'Estat Islàmic pot afectar la nostra convivència

La informació que ens arriba de l'Estat Islàmic és esgarrifant i et fa posar de molt mal humor. Et vénen mal pensaments. Desitjaries que els assassins morissin tots, i només hi veus maldat. Es fa molt difícil entendre què està passant, però per sobre de tot el que no es pot admetre són els crims, tinguin o no justificació, que no en tenen.

Per més que ens poséssim a la pell dels jihadistes no podríem admetre els assassinats massius que estan realitzant, en nom d'un Déu que no existeix, perquè Déu és bo i mai avalarà la guerra ni les morts indiscriminades per culpables d'atrocitats que haguessin fet, que no és el cas.

El Papa Francesc va dir que calia aturar els assassinats de l'Estat Islàmic, però sense bombardejar-los, però com es pot fer? Entenc la intencionalitat de les paraules de Francesc, però amb l'Estat Islàmic no hi ha paraules ni consensos per aturar la maldat. Tan de bo fossin capaços d'asseure's en una taula per dialogar, però si tinguessin aquesta capacitat ja no estarien matant com ho estan fent.

La pregunta que em faig aquests dies és sobre la repercussió als nostres països. Som molt propensos a simplificar les coses i aquestes actuacions de l'Estat Islàmic faciliten opinions simplistes. Ajuden a que hi hagi qui posi en el mateix sac totes les persones que professen la religió de l'Islam, i això és un greu error.

És un problema perquè moltes persones de bona fe poden caure en el parany de culpar tots els islamistes, i també una excusa per a uns partits xenòfobs, per enganyar els ciutadans i fer-los creure que tots són iguals. De la mateixa manera que la majoria no combreguem amb idees xenòfobes de partits com PxC i PP, tampoc tots els islamistes combreguen amb la manera de pensar i d'obrar de l'Estat Islàmic. Precisament són la immensa majoria d'islamistes les principals víctimes d'aquesta barbàrie indesxifrable. Una lectura interessada dels fets de Síria i l'Iraq pot complicar la convivència a casa nostra.

És per tot això que els dono tot el meu suport i empenta per superar aquesta situació tan complicada que uns assassins els han posat a prova. 

El Déu d'Abubakar Shekau és un impostor

En nom de Déu es poden fer molts disbarats! Un Déu que cadascú construeix a la seva mida i conveniència, i que en ocasions resulta aberrant i repugnant. Avui, llegint la notícia del segrest de gairebé 300 noies a Nigèria, el passat 14 d'abril, m'ha vingut una ràbia que no podia dominar. 

Les declaracions que en nom de Déu feia el terrorista i criminal Abubakar Shekau, de la milícia islamista nigeriana Boko Haram, i les explicacions d'una jove que va poder escapar-se, posen la pell de gallina i provoquen bilis al més insensible de les persones humanes. Ni una bèstia faria el que sembla ser que ha fet aquest grup criminal.

Aquestes notícies et recorden el sentiment d'impotència i et vénen ganes de revoltar-te i deixar de creure en les lleis humanes. Què podem fer des d'Occident davant d'un crim execrable com el de Nigèria? Lamentar-nos i prou? No hi podem actuar? Quina part de responsabilitat cal atorgar al govern del país?

Quan veus com un sanguinari justifica els seus crims a la voluntat divina, et fa trontollar tota la teva fe en un Déu bo i just, i rebutges acceptar que es jugui amb la fe de les persones, per culpa d'una bèstia humana que no té dret a viure.

Sisplau poseu-vos en la pell de les mares d'aquestes pobres criatures. Quin ha de ser el seu sofriment?I les joves segrestades, quin patiment injust i cruel han de suportar! No podem quedar immòbils i hem de forçar els nostres polítics a prendre mesures que tallin d'arrel aquesta bestialitat.

Tot això et fa veure que hi ha molt sofriment en el món, i que nosaltres sovint ens queixem per obstacles que resulten insignificants al costat d'aquestes animalades insuportables.

Que ningú es posi el nom de Déu a la boca amb la lleugeresa que a vegades es fa, i molt menys per agredir els altres, encara que només sigui verbalment. El Déu d'Abubakar Shekau no és el meu. El Déu d'Abubakar és un impostor.