Els tribunals de justícia ataquen per totes bandes

Bombardeig massiu dels jutges i magistrats! Aquest podria ser un titular de tot el que està passant. Ja em perdonareu, però les persones que no hi entenem gaire de procediments judicials, tot el que estem veien aquests dies ens sorprèn desagradablement i creiem que no és ben bé com hauria d'anar. Crec que tots els atacs dels jutges dels diferents tribunals de justícia, i també del Constitucional, tenen un aire de venjança que fa feredat. Com que els jutges no fan les lleis ja troben la manera de pervertir-les i, paral·lelament, enviar a judici totes les persones que els fan nosa. En aquest cas, tots els que no són ni dreta espanyola ni extrema dreta.

    Avui, si llegim els diaris, veurem diferents notícies que tenen en comú ofegar aquells partits polítics i els seus representants que no combreguen amb el PP ni amb Vox. Recordeu que en campanya electoral ens varen prohibir els llaços grocs? Doncs ara permeten que una concentració totalment partidista, i utilitzant la religiositat mal entesa, el dia de reflexió. El dia que representa que no podem dir res sobre les eleccions de l'endemà. Una concentració davant d'un partit polític que, casualment, és d'esquerres i governa a Espanya.

    Però aquesta notícia no va sola. Al seu costat podem llegir que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha admès a tràmit el recurs de l'Assemblea per una Escola Bilingüe, contra el decret de règim lingüístic a l'escola aprovat pel Govern. Que l'Audiència de Barcelona demana obrir judici contra Francesc Homs per subvencions durant el Procés. Que no hi ha cap problema que en campanya electoral s'anunciï la citació judicial a l'esposa del president del govern espanyol, perquè no va a les llistes. I me'n deixo, eh!

    Tota aquesta orquestració dels jutges espanyols, d'ideologia franquista, justifica la desconfiança que molts ciutadans tenim vers els tribunals que haurien d'impartir justícia, però que es dediquen a fer política, una política d'extrema dreta i en contra dels drets més elementals de les persones. De les persones que no pensen com ells.

    Fot fàstic! I nosaltres, entretant, ens anem tirant els trastos pel cap en lloc d'anar junts per combatre aquesta guerra bruta dels magistrats espanyols. Està vist i comprovat que la seva lluita no té treva, i els que crèiem que amb la mort del dictador s'obria el camí a la democràcia i la llibertat, estàvem ben equivocats!

Preconstitucionalistes a Madrid defensant la Constitució?

Tothom és lliure de manifestar-se com vol i amb els símbols que més li agraden. Això no treu que els altres ho tinguem en compte i ho analitzem. La llibertat ha de ser total, però no podem deixar de dir-hi la nostra i que cadascú accepti els comentaris i la crítica.

Ho dic perquè quan la dreta es manifesta a Espanya ho acostuma a fer amb símbols franquistes. És la millor manera de demostrar quins són els seus principis, els seus anhels i els seus objectius. Anar a la manifestació amb banderes preconstitucionals té un significat clar de no acceptació de la transició, i voler retrocedir més de quaranta anys la història del nostre país.

Titllar de franquistes, predemocràtics i feixistes als manifestants d'extrema dreta no és cap insult, sinó una definició del que expressen i pel qual volen ser considerats. Ells s'aprofiten de la llibertat que ofereix un sistema democràtic per intentar revertir la situació, nostàlgics d'una època autoritària sense drets ni llibertats.

És precisament el que sempre ha fet l'extrema dreta, aprofitar-se de la llibertat de què gaudeixen per intentar limitar o anul·lar la llibertat dels altres. La història ens dona prou exemples, i resulta estrany que la societat no sigui capaç de veure-ho venir.

Avui a Madrid els manifestants contra el president del govern, encara que prediquin que ho feien a favor de la Constitució, han ensenyat les seves vergonyes. No accepten els resultats electorals que varen permetre que el líder socialista aconseguís prou vots per ser nomenat president. La democràcia és això. En un sistema parlamentari com el nostre és el Parlament qui escull el president del govern, la persona que mereix més garanties o que aconsegueix més vots entre tots els parlamentaris. Negar aquesta evidència és un error greu. 

Els fets dels EUA, ara fa dos anys, o del Brasil, a començaments de gener, són una demostració clara de la incapacitat de l'extrema dreta per acceptar la derrota electoral i no poder imposar la seva llei i els seus principis. Les persones que s'han manifestat avui a Madrid, amb els impulsors al capdavant, no accepten el joc democràtic, sinó que volen imposar les seves idees, encara que sigui per la força. Cal, doncs, estar molt alerta amb aquests moviments, i no abaixar la guàrdia. Una cosa sí que els hi hem de reconèixer, i és que són totalment transparents.

El franquisme continua viu

Durant les feines de trasllat de les restes mortals del dictador Franco, per fer-lo fora del Valle de los Caidos, ha quedat demostrat que el franquisme continua viu en l'Espanya constitucional. La cerimònia ha donat protagonisme a les forces franquistes que enyoren els anys de la dictadura, encara que molts d'ells hagin nascut després.

Precisament, el fet que hi hagi persones joves que es considerin franquistes i enarborin la bandera preconstitucional, resulta curiós. No estem parlant de persones que varen viure felices i afavorides per la dictadura del general, sinó en tot cas els seus descendents. Joves que van en contra la democràcia, avui trontollant, reclamant mà dura contra aquells que desafien el poder central.

Pedro Sánchez ha complert la seva promesa, però són molts els que esperen més resultats. Són moltes les persones que hi tenen enterrats els seus familiars, que amb nocturnitat i traïdoria varen ser-hi traslladats. Com deia algun comentarista de televisió, el problema del PSOE és que evoluciona molt lentament, reacciona tard i massa a poc a poc.

La pregunta que ens fem és si el trasllat de les restes de Franco beneficiarà el PSOE en les eleccions del proper 10 de novembre, o més aviat espavilarà els defensors del dictador, representats per VOX. Sigui com sigui, l'acte d'avui era convenient, potser sense tanta transcendència mediàtica, però volem la segona part, i confiem que si Pedro Sánchez manté la presidència, després de les eleccions, posi la directa i faci justícia als familiars de les persones enterrades sense cap tipus d'autorització.

El rei o els sindicats acosten Sánchez a Podemos

No sé si ha estat el rei o els líders sindicalistes que han fet canviar d'opinió a Pedro Sánchez a l'hora d'iniciar una nova tanda de converses i un acostament a Unides Podem. O potser forma part del joc orquestrat pel PSOE per anar donant voltes sobre el mateix tema i anar fent perdre el temps. 

Queda clar que ni PP ni C's estan per la labor d'abstenir-se i d'aquesta manera fer-lo president. S'ha vist molt clar que es troben més a gust amb els feixistes de Vox. Suposo que tenen més trets en comú. Vénen de les mateixes famílies franquistes, amb evolucions una mica diferents, però no tant!

Ara Sánchez diu que sí que parlarà amb els independentistes catalans. Suposo que ja no ve d'aquí, i tancant-se en banda PP i C's, és l'única possibilitat per fer cas al rei, que té corda per estona, encara que molts li desitjaríem una jubilació anticipadíssima.

No sé si la trobada amb ERC i JxCat li ve gaire de gust, però en tot cas haurem de veure què passa, ja que ambdós partits els veig força desorientats. Amb un Tardà canviant de discurs, no sé si li afecta l'edat o la jubilació, i amb el desori a què ens tenen acostumats els hereus de CIU. Un president que no funciona i un altre esgargamellant-se des de Brussel·les. Entre els dos no em fem ni un de sencer.

La societat civil representada per l'ANC també la veig desorientada, enfrontada amb els partits independentistes i volent fer una manifestació apartidista. No sé si compten en què molts comencem a estar-ne ben tips.

Continuarem vivim de vacances un mes d'agost molt tranquil, amb corregudes a última hora perquè la diada de l'onze de setembre no sigui un fracàs, i les negociacions un altre.

Obligats a denunciar la injustícia

Ni equidistàncies, ni imparcialitats, ni objectivitats davant la injustícia. No podem mantenir-nos callats quan s'està actuant injustament sobre ciutadans catalans o bascos gràcies als poders de l'Estat, els judicials, els polítics i els policials. Un judici clarament injust als nostres presos polítics, on el jutge Marchena impedeix contrastar les mentides dels testimonis de la fiscalia amb les imatges de què es disposa. Una presó injusta dels joves d'Altsasu per una baralla amb uns guàrdies civils de paisà.

Callar no vol dir ser assenyat i responsable quan la injustícia és flagrant. Estem obligats a denunciar arreu la injústicia de l'Estat per no esdevenir-ne còmplices. Cadascú dins de les seves possibilitats i l'abast de les seves paraules i pensaments ha de proclamar la injustícia perquè ningú la ignori i caigui com una llosa sobre els caps dels que la practiquen.

Avui Altsasu reuneix ciutadans d'arreu per manifestar el seu rebuig a l'empresonament dels seus joves, quan ja hi porten més de 800 dies. La Democràcia espanyola està corrompuda, no només pels escàndols financers del PP, sinó pel poder latent dels franquistes que la transició espanyola no ha sabut ni volgut depurar.

Si volem tenir la consciència tranquil·la, fins i tot per egoisme tranquil·litzador, estem obligats a denunciar la injustícia que s'està impartint a Espanya, dins un sistema que es defineix com a democràtic.

Lliçó d'història del president del PP català

Llegeixo que el nou president del PP català, el senyor Alejandro Fernández, compara les persones que retiren símbols franquistes amb els talibans. Ja fa temps que a molts polítics se'ls ha anat l'olla, però em pensava que es tractava de polítics cansats que estan a prop de jubilar-se i no dels que emergeixen per substituir els de sempre.

Desconec la història del senyor Fernández, els seus coneixements polítics, històrics i de la realitat social de casa nostra, però el que ha dit només es pot entendre per ganes de provocar i dir-la encara més grossa, per no quedar despenjat. Ja sabem que avui els polítics han de bramar i dir bajanades si volen sortir als diaris, i el senyor Alejandro Fernández necessita popularitat i ser reconegut.

Diu la notícia que també ha comparat Guifré el Pilós i Jaume I el conqueridor amb Franco. No acabo d'entendre els seus arguments, però m'imagino que deu tenir una base històrica que li permet fer aquestes comparances, malgrat els segles que separen els personatges comparats. De fet la comparativa és força ridícula i al capdavall es tracta d'una intervenció més, sense sentit, amb ganes que sigui comentada i se'n faci ressò.

Probablement el senyor Fernández és una persona molt culta, intel·ligent i capacitada per a la política, però els meus ulls hi veuen una persona interessada, amb ganes de ser protagonista i viure de la política entesa no com a servei a la comunitat, sinó com a plataforma per a l'èxit personal i, evidentment, una persona més propera a l'extrema dreta que no pas a un pensament moderat.

Pedro Sánchez obre la capsa de Pandora

Tot ha estat obrir la capsa de Pandora i han aparegut totes les serpents, algunes mig enterrades des de feia temps, però d'altres mig adormides o bé força actives per la gràcia dels grans partits espanyols, que no només les permeten, sinó que a més les subvencionen.

Pedro Sánchez va comunicar que exhumaria el cos del dictador Franco i tots els seus simpatitzants i nostàlgics de la dictadura han sortit als carrers i places a desafiar tal atreviment del president espanyol. No sé si ha estat innocència o desconeixement, però Pedro Sánchez ha despertat tota la ràbia continguda de l'extrema dreta espanyola, amb el PP i C's inclosos.

Espanya no ha fet la transició! A Espanya s'han mantingut els privilegis dels franquistes i el poder econòmic de sempre, mal dissimulat per no fer parlar més del compte i intentar passar desapercebuts, però de tant en tant sorgeixen rebrots que ens recorden el passat i maleïm el dia que ens vàrem creure això de la transició democràtica.

Ni Podemos, amb tots els seus discursos, és capaç de canviar la història de l'Espanya casposa, ultra dretana i obedient als poders polítics i econòmics, es disfressin de dreta o esquerra. Aquesta és l'Espanya que observem mirant tota la manipulació de la cúpula judicial, les institucions d'Estat i els partits polítics corruptes, la majoria d'ells, incapaços d'oferir un sistema polític just i democràtic.

Veurem si Pedro Sánchez se'n sortirà i no haurà de fer marxa enrere, per a més escarni a la seva direcció política del país. Amb Catalunya s'atreveixen, però no amb totes les forces ultradretanes espanyoles, infiltrades al món judicial, polític i militar.

Espanya es radicalitza

La resposta dels partits polítics de la dreta espanyola s'està radicalitzant de manera preocupant. Caldrà veure la seva capacitat de motivar la ciutadania, en utilitzar l'eina del populisme i la demagògia, culpant els catalans o els immigrants de tots els mals que passen al país, sense pensar ni en un moment en allò que potser estan fent malament.

Resulta grotesc llegir les declaracions de C's i el nou PP, o bé decisions judicials defensant el manteniment de noms de carrers franquistes, o celebracions militars defensant el dictador Franco. Amb tot això hi trobem les agressions dels feixistes que han engrescat els partits de la dreta espanyola i que els jutges no castiguen.

El resultat de tot això és una radicalització de la postura prepotent i prevaricadora de la dreta espanyola amb la incapacitat dels partits d'esquerra de fer-hi front. Imaginant que el PSOE de Pedro Sánchez en sigui conscient, no li serà fàcil mantenir la coherència i la defensa dels drets humans davant del discurs xenòfob de bona part de la dreta espanyola.

Si mai hem tingut ganes de sortir d'Espanya ara és el moment àlcid, perquè el futur proper del país no augura facilitats per a mantenir una societat democràtica i justa, sinó una lluita per al poder, per exercir-lo de manera autoritària, imposant els seus criteris a tota la població. Avui ho veig més negre que mai!

Els perills de la democràcia

Hi va haver un temps que somiàvem en assolir un sistema democràtic al nostre país. Vivíem sota la dictadura del franquisme i el nostre anhel era entrar a Europa com a país democràtic, on se'ns respectessin els nostres drets usurpats en el cop d'estat del dictador Franco. Encara som moltes les persones que vàrem patir la dictadura i que al cap de quaranta anys de la mort del dictador constatem que les coses han canviat, però que els franquistes continuen dominant el país.

Pensàvem que la democràcia ho resolia tot i que era la panacea de la felicitat i la justícia. No podíem imaginar que els sistemes democràtics tenen perills importants que posen en qüestió la pròpia definició i principis bàsics. Avui hem comprovat que un sistema democràtic avançat pot arribar a escollir president un personatge sinistre i embogit com Trump als Estats Units, o bé permetre un govern com el del PP a Espanya, farcit de militants i dirigents polítics condemnats i acusats de corrupció.

La democràcia, doncs no és garantia absoluta de res. Fa difícil els comportaments dels sistemes dictatorials, però no els elimina i es dóna el cas, com als Estats Units i a Espanya, per posar dos exemples, que són governats per uns polítics sense garantia democràtica, uns polítics a imatge de dictadors, en un món que encara dóna massa facilitats per continuar fent i desfent al marge de la voluntat popular i dels principis bàsics de convivència, llibertat i justícia.

Observar la presidència de Trump és una vergonya per als defensors de la democràcia al món. El seu menyspreu i racisme hauria de ser jutjat per les altes institucions judicials i desposseir-lo del seu poder. Malgrat haver guanyat les eleccions i, per tant, tenir un suport majoritari de la població nord-americana, el seu comportament no pot quedar legitimitat.

A nivell espanyol, amb tot el que està passant amb la justícia, és una altra demostració dels problemes no resolts d'un sistema que es considera democràtic, però no es regeix pels cànons que caldria esperar-ne.

Benvolgut Albert Pla Nualart, no t'entenc

Sóc subscriptor, des del primer dia, del diari ARA i acostumo a llegir la majoria d'articulistes, amb algunes excepcions, no tant perquè m'agradin més o menys, sinó perquè sovint em trobo que el temps m'obliga a prioritzar què llegeixo i què deixo per a un altre dia, i que a vegades queda sense llegir. Hi ha, però una secció que em produeix una sensació estranya, que moltes vegades deixo de llegir per evitar la meva frustració. Benvolgut Albert, ja em disculparàs, però jo no t'entenc.

Tot i que la meva generació va patir molts problemes per expressar-se en català, personalment vaig tenir la sort de viure en un reducte on el català hi era present, malgrat les lleis franquistes, i el meu primer llibre de gramàtica va ser "El faristol". Sense títol fins no fa gaires anys, que me'l vaig treure no per necessitat, sinó per punt d'honor, he anat parlant i escrivint sempre amb un catala, crec jo, força correcte.

Tinc els meus dubtes a l'hora d'escriure, i molts d'aquests l'Albert Pla els comenta a la seva secció "Un tast de català". El problema que tinc, però és que després de llegir una i més vegades la seva classe de català, em quedo pitjor que al començament. No l'he entès de res i encara m'ha afegit més dubtes.

Ahir, després d'alguns dies d'ignorar els seus escrits, vaig decidir llegir l'article "¿S'ha enrigut de mi o se n'ha rigut de mi?". Ho vaig fer amb molt d'interès i ganes d'entendre quina era la manera correcta d'expressar aquesta idea, i... em va passar com sempre: no vaig saber entendre com ho havia d'escriure. 

Probablement el problema és meu, i hauria d'esforçar-m'hi més, però li voldria demanar a l'Albert si seria possible escriure d'una manera més entenedora, sobretot per a aquelles persones que no tenim el seu nivell, però que considerem molt interessants les seves ganes d'ensenyar, de fer pedagogia sobre la llengua. Recordo una anècdota que m'explicaven els meus pares, ja fa anys, d'un capellà i gran teòleg, que en una conferència un dels assistents va dir a qui l'acompanyava: "Ha de ser molt intel·ligent, perquè no l'entenc de res!".

Condecorant franquistes i anul·lant consells de guerra

Un país que condecora exministres franquistes, molt saludable no pot ser, si paral·lelament condemna qui treu les urnes, ja puja el to. Els més favorables a l'actitud del govern de l'Estat són els menys demòcrates, que a Espanya n'hi ha uns quants. Quan llegeixes que dirigents del PSC i de l'ex Unió Democràtica signen un manifest en contra del referèndum, t'adones que hi ha més fang del que podria semblar a cop d'ull.

Si féssim un llistat de les personalitats espanyoles que han rebut en els darrers anys algun tipus de reconeixement oficial o condecoració, ens adonaríem de quin és el perfil que té i ha tingut el suport del govern espanyol i quins són els empestats que mai rebran cap tipus de reconeixement. Si això no és un indicador del grau de democràcia del nostre país, ja em direu amb què ho podem mesurar.

Curiosament en el mateix moment que en el Congrés de Diputats es reconeixen mèrits a persones predemocràtiques, el Parlament de Catalunya declara nuls els consells de guerra franquistes. Una diferència de matís important. Ha arribat tard, perquè han passat més de quaranta anys de la mort del dictador, però com a mínim ha arribat.

És important explicar que tots els partits han criticat el franquisme i aquests injustos consells de guerra, encara que més enllà no hi han anat tots. PP i C's han defensat la transició. Som molts que a hores d'ara no podem defensar-la, perquè ha estat injusta amb els perdedors i excessivament benèvola amb els assassins.

Nostàlgics del franquisme i unionistes manifestant-se de la mà

El fet que en unes manifestacions a favor d'Espanya estiguin plegades de banderes i símbols feixistes i franquistes evidencia quina és la realitat d'una bona part de l'unionisme més friqui, que no ajuden gens ni mica als espanyols de bona fe. Considero que les imatges són un punt a favor a les persones que defensen la democràcia tot reclamant un referèndum, tot exigint el dret a expressar-se i opinar, sense necessitat d'insultar els altres, els que pensen de manera diferent i els que han arribat de terres llunyanes buscant treball i pau.

Que ningú no s'escandalitzi pel que hagi pogut veure avui, o que entre els manifestants hi hagi vist el senyor Albiol. Pels fets i les paraules les persones s'identifiquen i, si fa el cas, es desqualifiquen. Personalment, només de pensar que algunes d'aquestes persones que avui s'han manifestat poguessin estar al meu costat a l'hora de defensar o no els drets de Catalunya, ja serien prou motiu per passar-me a l'altre costat.

Crec que el camí traçat és correcte, malgrat algunes picabaralles absurdes que m'agradaria que no existissin. La incapacitat de fer-hi front amb arguments sòlids i mans esteses només fa que donar punts als que reclamem un referèndum. Em dol que el PSC no el reclami, no pas que vulgui la independència, que això és una altra cosa. Estar a favor del referèndum és una manera de defensar la democràcia. M'agradaria que el PSC també s'hi apuntés i en defensés, si així ho creuen, el vot negatiu a la independència.

Els que avui han sortit al carrer amb símbols franquistes i feixistes, hi tenen tot el dret del món, però es retraten com uns nostàlgics de les formes autoritàries de governar els estats, i d'aquests jo no en vull saber res.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

Brussel·les agraeix la iniciativa catalana

La resposta d'agraïment del comissari d'immigració europeu a l'oferta d'acollida del nostre president és una altra manera de deixar en evidència al govern espanyol, que es va sentir tan sorprès, dolgut i emprenyat per la decisió presa des de Catalunya. En pocs dies aquesta oferta i la llei de pobresa energètica suspesa pel Tribunal Constitucional han estat una mostra dels despropòsits espanyols.

Tot plegat forma part de l'anecdotari d'aquest govern en crisi i decadència, però que encara ens ha de donar molts disgustos. Malauradament la ciutadania està tan confosa que no acaba d'enterrar qui l'ha menyspreada i mentit amb una majoria absoluta demolidora que ha alimentat els pitjors corruptes de la història espanyola.

Si el nostre país fos un país normal i hagués estat capaç d'enterrar tot el passat franquista, un partit com el PP, amb les demostracions de corrupció i engany, faria temps que hauria desaparegut. Però ni el nostre país és normal, ni ha estat capaç de deslliurar-se del passat franquista, sinó que molts franquistes i hereus continuen tallant el bacallà.

Quan llegeixo opinions favorables a continuar amb aquesta Espanya carca i sense il·lusió, no sé si pensar que són uns ingenus o bé que són uns vividors.

Els franquistes simpatitzen amb C's

Les declaracions de l'exministre franquista Utrera Molina, sogre de l'exministre Ruiz-Gallardón, confirmen la meva opinió sobre el tarannà de Rivera i el seu partit polític, i la del columnista de l'ARA, en Sebastià Alzamora, ell molt més exagerat que no pas jo.

S'ha de dir que en les mateixes declaracions, l'exministre afirma que el seu gendre és el millor polític d'Espanya i que és qui hauria de governar a l'Estat. Amb això vull dir que... una certa subjectivitat sí que hi ha en les seves paraules. El punt fort és quan afirma que amb Podemos al govern aniríem a una nova guerra civil.

No us penseu que aquesta persona sigui l'única que té un pensament semblant. A Espanya la dictadura encara està molt arrelada entre les ments hispàniques. Hi ha molta incultura social i política, i estem tots molt manipulats per quatre que remenen les cireres. 

Si algú creia que entrant a Europa resolíem tots els nostres problemes, haurà comprovat que no és ben be això. Sens dubte no podem comparar la situació actual amb la d'ara fa quaranta anys, però sí que podíem haver avançat molt més. Pablo Iglesias, contestant Otegui, deia que ell se sentia orgullós de ser espanyol. En això tampoc coincidim. Probablement tampoc m'hi he esforçat suficientment per assolir aquest sentiment. Les vivències del passat tampoc m'ho han posat fàcil.

C's i PP junts contra la supervivència del Delta

Una evidència més de les similituds entre PP i C's és el seu posicionament amb la llei aprovada pel govern espanyol que posa en perill la vida del Delta de l'Ebre. Caldrà esperar a saber què en diu Europa, després de la visita que demà fa una comissió de Brussel·les, però si no vaig errat ja es va manifestar anys enrere i el PP hi ha tornat.

El PP es queixa que Pedro Sánchez no vol dialogar amb ells, que han obtingut més de set milions de vots, però no afegeixen que la majoria de vots han estat contraris al PP i que durant els quatre anys de majoria absoluta han estat ells que no han volgut dialogar amb ningú.

Els resultats electorals del 20 de desembre han deixat un panorama molt complicat. Deixant de banda el tema Catalunya, és comprensible que Pedro Sánchez no vulgui saber res d'una gran coalició amb el PP de la majoria esclafadora dels darrers quatre anys i que Podemos tampoc vulgui sentir a parlar de C's. El que no entenc són les mirades de Pedro Sánchez a Albert Rivera. No s'adona que és més del mateix del PP?

C's ha pretès conformar la dreta espanyola a imatge d'Europa, deixant a banda els components franquistes i casposos del PP, però s'ha convertit en un partit centralista i anti comunitats autònomes, però sobretot contra Catalunya. No us vingui de nou que l'única raó de no defensar el Delta és perquè és una manera més d'anar en contra dels catalans.

Quaranta anys de la mort del dictador

Demà divendres farà exactament quaranta anys de la mort del dictador espanyol. Una mort esperada per moltes persones que varen patir la dictadura, plena d'assassinats i judicis sumaríssims. Una mort que aplanaria el camí a la transició democràtica, que ens faria sortir del cul-de-sac en què ens havia situat la llarga agonia del dictador.

Demà és el dia en què els nostàlgics de l'antic règim, la majoria d'ells nascuts després de la mort de Franco, surten al carrer per recordar la figura del dictador. Però el pitjor de tot, no és l'existència d'aquestes persones predemocràtiques, sinó el fet que polítics franquistes han gaudit dels privilegis del sistema democràtic, sense haver pagat per la seva responsabilitat històrica.

Hem venerat una transició que ha estat injusta per a les víctimes del franquisme, amb una successió de governs d'esquerra i dreta, sense que en cap moment s'hagi plantejat seriosament demanar disculpes per les morts injustes, ans al contrari, perquè han estat els botxins els que han gaudit del perdó sense penediment.

Quaranta anys també d'ignomínia, de la vergonyosa Marxa Verda. Quaranta anys vergonyosos, no només per Espanya, sinó també per la mateixa Nacions Unides, incapaces de donar una sortida justa als ciutadans sahrauís. 

El Tribunal Constitucional és el tribunal del PP més radicalment conservador

No estic parlant de cap suspensió de cap llei catalana d'aspiració sobiranista ni de defensa de la nostra identitat, la nostra cultura, les nostres tradicions, la diversitat... estic parlant de la suspensió cautelar de la llei catalana que prohibeix el tall de la llum i el gas a l'hivern, en casos de pobresa energètica. Estic parlant d'una llei humanitària, però ja se sap que el govern de l'Estat de sentiments humans no en té i el seu Tribunal tampoc. Una llei que sense ser la panacea intentava pal·liar d'alguna manera el sofriment d'unes famílies caigudes en desgràcia per la crisi que han provocat uns altres.

No sé si cada vegada ens ho posen més fàcil, però som més i més els que rebutgem un Tribunal i un Estat espanyol que només persegueix el benestar de les quatre famílies franquistes que controlen el PP. Ho sento molt, perquè estic segur i jo en conec, que hi ha persones dins del PP que són molt bones persones i que actuen de bon cor, però estan en el lloc i moment equivocats i necessiten que se'ls obri els ulls.

Tant que es parla de creació de nous partits d'esquerra, el que caldria també és que sorgís un partit de dretes, defensor de la unitat d'Espanya, però no de l'Espanya del PP, sinó de l'Espanya justa, transparent i democràtica. Aquest partit no hi és, o si més no jo no el conec. L'esquerra, sobretot a Catalunya, continuarà dividint-se (ara el partit dels socialistes sobiranistes), desengrunant-se per aconseguir continuar situats en l'oposició durant molts anys, mentre que governant hi serà la dreta més casposa, farcida de corruptes, però amb el poder judicial al seu costat, que els estalvia la condemna i la presó.

Em creia que amb la mort del dictador hauria deixat de sentir aquesta ràbia interna i impotència davant de tanta injustícia, però la torno a patir i no em resigno a viure gaires més anys d'aquesta manera. 

Tot i que no crec massa en l'efecte Podemos, ni amb les seves possibilitats, desitjo sincerament que serveixi si més no de revulsiu i faciliti la sortida de tants corruptes, vividors, mentiders i enemics dels drets humans. Ja sé que és la ràbia la que em fa escriure tot això, però tinc la necessitat de buidar el meu pap després de llegir aquestes notícies tan escandaloses. 

Les reaccions dels constitucionalistes espanyols

Podríem parlar del ministre Margallo i les amenaces al govern català, i de la resta del govern amb Rajoy al capdavant, però resulta més patètic i esperpèntic sentir la líder del PP català amenaçant la societat civil. Decidint què és sedició, què és inconstitucional. És evident que la paella pel mànec la té el govern de l'Estat amb el suport incondicional del PSOE, però no és menys evident que la qualitat democràtica d'Espanya està sota mínims, però tenim la confiança que la veu del poble haurà de prevaldre davant d'uns polítics que ens neguen la paraula.

El govern català ha de caminar amb seny i demostrar que la raó està de la nostra part. De la part dels que volen la independència de Catalunya i de la part dels que volen votar-hi en contra. Només negar el dret a opinar, que no a decidir, és la pitjor cara de la democràcia espanyola que ens fa pensar en els anys de la dictadura que alguns vàrem viure i patir. De fet, els que ens neguen el vot són els hereus directes del franquisme. La frase no és gratuïta ni demagògica, només cal fixar-se en els noms i observarem el parentiu amb procuradors, ministres i polítics franquistes.

És una llàstima que el PSOE no estigui, com a mínim, a l'altura del PSC. Al marge de la constitucionalitat de les lleis i decrets, s'ha de defensar el dret a decidir, però el PSOE es comporta d'una manera impròpia. No és només en la defensa del dret a decidir, sinó també en una política clara d'esquerres, que el PSOE falla. Es posa al costat del PP a l'hora d'utilitzar les lleis per tapar la boca del poble, en lloc de posar les lleis al servei de la ciutadania.

El 18 de juliol encara pesa massa

Els nostàlgics franquistes de la mà d'un representant de l'església reivindiquen un nou alçament militar per l'auge de l'extrema esquerra a Espanya. Algú es pot prendre seriosament aquest país?  De quina església estem parlant? de quin país estem parlant? Hi dirà alguna cosa el nostre ministre de l'Interior? Potser és que se sent més proper a aquests nostàlgics.

La condescendència cap a postures integristes de l'extrema dreta no és un bon senyal i no presenta un futur massa esperançador. La dreta a Espanya cada vegada és més extrema i amb massa poder. Justificar un nou juliol del 36 per la puixança de l'extrema esquerra no fa riure perquè és preocupant, però és ridícul i perillós. Ridícul perquè no hi ha enlloc on agafar-se, perillós perquè el govern ens ha demostrat ser massa permissiu amb les accions de l'extrema dreta, els nostàlgics del franquisme, de la dictadura, i extremadament rigorós amb els que no pensen com ell.

El govern espanyol pot aturar aquests grupuscles i la seva voluntat desestabilitzadora o bé permetre que els radicals siguin els veritables protagonistes del futur del país. L'experiència amb el govern del PP és prou desastrosa com per no témer el pitjor.