El treball diari i constant

Aquests dies que ens arriben notícies de Singapur, amb uns resultats brillants de nedadores catalanes, conviden a reflexionar sobre la feina de formiga que no sempre es veu, i que només te n'assabentes quan sorgeix l'èxit. Llavors tot esclata, i en tenim notícia, i ens n'alegrem, però no podem deixar de pensar en totes aquelles persones que no aconsegueixen ser les primeres, però no per això se'ls ha de restar mèrits.

Parlant d'esport, ens adonem que no totes les disciplines tenen el mateix ressò. Quan hi ha molts diners al darrere, les notícies són a primera pàgina dels diaris, encara que només sigui per comentar el menú del dinar de la concentració. És evident que un esport que mogui milers d'aficionats, sempre resultarà més atractiu als espònsors, i de retruc els diaris se'n faran més ressò, però hauríem de tenir l'encert de dedicar temps a aquells esportistes que treballen sense parar per aconseguir èxits que no tenen la mateixa repercussió entre la gent.

Em direu que m'embolico, però sempre he pensat que la gent que té una afició, que pot arribar a ser professió, i que treballa en silenci per millorar el seu rendiment i resultats, són persones que sumen. Que no provoquen aldarulls. Que no critiquen per criticar, ni es fan veure per ridiculeses. Si saps alguna cosa d'ells és per la feina constant, el seu esforç diari per assolir una meta.

A Arenys tenim la Marta Mitjans que va de rècord en rècord, i sense conèixer-la personalment, t'hi sents vinculat i orgullós de ser convilatà. I això és pels èxits aconseguits? Segur que sense ells no en tindríem notícies, però és d'admirar la seva preparació, la seva dedicació, sense la qual no aconseguiria pujar al pòdium. 

A totes aquestes persones que treballen amb constància i perseverança, tant si aconsegueixen l'èxit, com simplement la satisfacció personal de superació, cal felicitar-les i desitjar-los la felicitat en allò que els omple i que dediquen tantes hores del dia.

Sensibilitat

Avui hem estat parlant amb una parella amb qui hem coincidit sopant. Ell és professor de matemàtiques d’institut, i ella llevadora. L’especialitat de llevadora s’obté després d’acabar la infermeria, i el primer que se m’ha acudit dir-li quan m’he assabentat de quin era el seu ofici ha estat: sensibilitat.

La seva resposta m’ha semblat interessant. No em sabia dir si era la sensibilitat la que l’havia portat a escollir aquesta feina, o bé el seu desenvolupament li comportava molta sensibilitat. Fos el que fos, sense vocació no es podria fer amb ganes i il·lusió.

La vocació és molt important i una de les tasques dels pares i mares hauria de ser desenvolupar les vocacions dels fills. No saber què estudiar o a què dedicar-se no ens prepara per a ser bons professionals, que no vol dir que la vocació no pugui arribar tard, però que arribi.

La sensibilitat ens ajudarà en segons quines professions. Probablement ens ajudarà en totes les que tinguin a veure amb el tracte humà, però al marge de la nostra professió, la sensibilitat la necessitem sempre per relacionar-nos amb els altres. Si el món està farcit de problemes i hi ha guerres, és en part per manca de sensibilitat. 

La sensibilitat no ho resol tot, però si tots plegats cultivéssim la nostra sensibilitat el món seria totalment diferent i viuríem en pau i més felicitat. Que no ens faci vergonya passar per persona sensible. No és cap signe de debilitat ni flaquesa. La sensibilitat ens pot portar molt lluny, i afavorir el nostre entorn.

Què passa al Departament d'Ensenyament?

Ha canviat el govern de la Generalitat, però sembla que el caos al Departament d'Ensenyament es manté. Potser no han tingut temps de canviar la dinàmica, o és que hi ha personal que hauria de canviar de feina. 

Pots estar més o menys d'acord amb les decisions que es prenen des d'una conselleria, però el que no hi pot haver és el guirigall que fa temps s'ha instal·lat al Departament d'Ensenyament i que, tot i anar-hi circulant diferents consellers, no s'entenen. Avui es diu una cosa i al cap d'unes hores es diu el contrari. En què quedem?

Des de fa temps tenim la preocupació dipositada en els resultats acadèmics dels nostres alumnes. També en les declaracions de molts mestres i professors que es troben amb moltes dificultats per dur a terme la seva professió. Si a tot això hi afegim directrius confuses i anades i vingudes sense sentit, no podem esperar res de bo, ni en els resultats dels alumnes ni en la satisfacció d'haver fet bé la feina dels seus professors.

La literatura i la llengua catalana són massa importants per deixar-ho en mans d'ineptes, i les programacions tenen massa incidència en els resultats. Per què no es consulta el professorat abans de prendre decisions? És molt còmode ordenar des d'un despatx sense tenir ni idea de què està passant al peu del canó. Es pot ser molt entès en pedagogia, però si no es trepitja l'aula un no capta ben bé què hi passa.

Després ens queixem de les vagues i manifestacions, però és evident que si no hi ha voluntat de parlar en una taula. Si no es busca el diàleg amb totes les persones implicades i coneixedores del tema, és inevitable haver de sortir al carrer o deixar les aules buides.

Aquest govern té un discurs conciliador, amb molts desitjos de trobar solucions als problemes enquistats. De moment, però, no ho acaben d'encertar. A veure si treuen de la circulació aquelles persones que tenen bloquejat el Departament, i s'obren a parlar amb tothom. El que es decideixi condicionarà el futur dels nostres joves i, per tant, el futur del país.

Els ocellaires que venen souvenirs

El gran problema del nostre país és que avui som pocs els que creiem en la justícia que s'imparteix, i això no és bo. Sense justícia tot esdevé un caos, però amb una aplicació de la justícia més que dubtosa tampoc no ho deixa clar. Els litigis s'han de solucionar, i en un món com el nostre n'hi ha molts per resoldre, i no sempre tenen una solució clara i evident.

Desconec el fons i els detalls de l'enfrontament que fa anys existeix entre els paradistes de la Rambla barcelonina i el seu ajuntament. Estic segur que hi ha molta cosa a dir, i que posicionar-te en un lloc o l'altre no és fàcil. Aquí rau la importància de la justícia i la necessitat de confiar-hi. És per això que començava dient que tenim un problema.

Els ocellaires, que ja no venen ocells, es neguen a abandonar les parades, que són la font d'ingressos per anar vivint. No ens referim, doncs, a una activitat lúdica, d'entreteniment, sinó a una activitat professional, que ens agradarà més o menys, que trobarem més o menys idònia, però que les persones que hi treballen, hi confien i en treuen els diners per viure. 

Personalment, haig de reconèixer que no m'agrada gens passejar per la Rambla i haver de sortejar aquests establiments, per no topar-hi, amb uns productes que no m'interessen, ni crec que siguin els més representatius de la ciutat i país, de cara els turistes. Però tampoc no m'agraden moltes de les botigues que es troben al seu voltant. I això no és només d'ara, sinó que fa molts anys que observem unes botigues amb uns productes que més aviat avergonyeixen. Però contra gustos no hi ha res escrit.

Crec que l'ajuntament té l'obligació d'ordenar la Rambla i intentar que llueixi una mica més que no pas ara. Ho ha de fer de manera que perjudiqui el mínim possible als comerciants afectats, però s'ha d'evitar la disbauxa actual, i probablement també caldria analitzar els tipus de productes. La regulació comercial és necessària a tots nivells, amb la repercussió que sigui legal i necessària en cada cas.

Davant la negativa dels comerciants a lliurar les claus de les parades, si és cert que estaven avisats i l'ajuntament actua d'acord amb la llei, és bo que es tingui en compte. Una altra cosa és mirar de quina manera es pot fer més lleu els efectes negatius que aquestes famílies patiran amb la sentència.

Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

Les portes giratòries

Algú m'hauria d'explicar ben bé què entén per portes giratòries i quin creu que és l'objectiu real de controlar la incorporació d'ex-polítics a la vida privada i professional. La corrupció entre els polítics ha fet molt mal, sobretot perquè hem arribat a desconfiar de tothom. Per uns quants que s'aprofiten del càrrec per enriquir-se personalment, totes les persones que entren en política són mal vistos, no tant per les seves idees, sinó per la sensació que s'ha creat que ho fan només per interès lucratiu personal. 

    He conegut moltes persones que han exercit la política per vocació, per servir la societat on viuen, per aportar el seu coneixement, el seu treball i esforç en benefici de tots. Encara que alguns no s'ho creguin, d'aquestes persones n'hi ha més de les que ens pensem. El problema, com sempre, és que fan més soroll i es fan veure més aquells que delinqueixen o que no actuen correctament que no pas la gran majoria.

    Si una persona que ha dedicat part de la seva vida a la política vol tornar a la vida privada, a exercir la seva professió, que no és la de polític, ho ha de poder fer tranquil·lament, sense que es posi en dubte la seva honestedat. És cert que hi ha polítics que durant el seu exercici han afavorit interessos empresarials i personals de manera fraudulenta, i que tenen les portes obertes per entrar-hi a treballar, com a paga pels seus favors. Són aquests els casos que s'han de controlar i penalitzar. No tant pel fet d'entrar a treballar a les empreses beneficiades, com pel fet d'haver-les beneficiat aprofitant la seva condició política.

    La burocràcia administrativa és en aquests moments gairebé asfixiant. La desconfiança vers l'actuació de funcionaris i polítics ha fet que les mesures de control arribin a paralitzar la maquinària administrativa en detriment dels administrats. Les generalitzacions són molt còmodes, però injustes. Hi ha maneres de controlar específicament aquelles actuacions fraudulentes sense necessitat de posar tothom al mateix sac. 

    El tema no és gens senzill, i rascant a fons trobaríem molts elements dubtosos que ens sorprendrien. Cal analitzar l'administració en el seu conjunt, les empreses públiques que a vegades van per lliure i amb poc control, i evitar que la corrupció d'uns quants perjudiquin el futur del sector públic, de tots els polítics i de la societat en general. Si parlem de portes giratòries, pensant en l'intercanvi de favors, siguem estrictes i molt cauts, i no ho generalitzem. Segur que hi trobarem situacions totalment legals i respectables.

Corrupció i connivència política a la mala praxis

Es parla molt de corrupció i surten a la llum molts casos que són susceptibles de ser jutjats per mala praxis, encara que no sempre veus que els culpables acabin pagant per la seva actuació fraudulenta. Això no és bo, perquè desanima la població, que veu com els corruptes aconsegueixen driblar la justícia, mentre el dia a dia de la majoria és difícil d'afrontar, sobretot quan pinten bastos.

Per altra banda, la impunitat de molts corruptes anima a d'altres a seguir el mateix exemple i al final la bossa es fa més grossa. No sé si ja ens hi hem acostumat, i com a molt ens queixem a les xarxes socials, com a vàlvula per reduir la pressió que patim a dins, de ràbia i impotència, però no aconseguim res més.

Però al marge de la corrupció, hi ha realitats que es consideren legals i els nostres polítics les defensen amb tota la cara, que encara fan més ràbia. I posaré dos exemples molt recents.

Per una banda tenim al president de la CEOE, el senyor Garamendi, que ha lluitat per evitar la regularització dels salaris més baixos de l'Estat, no presentant-se a les reunions conjuntes amb sindicats i govern, i té el cinisme d'augmentar-se el sou per arribar a cobrar 400.000 euros, segons diuen, per exercir un càrrec que al meu entendre hauria de ser no retribuït. Això, que ell troba tant natural, no té una resposta contundent dels polítics d'esquerra que semblaria que els tenim per defensar la classe treballadora i la població en general, davant d'actes impresentables com aquest. 

Un segon exemple és el que ens trobem al Parlament català, on uns funcionaris reben un sou sense treballar, i unes gratificacions per, sembla ser, la seva total disponibilitat mentre exercien el seu treball professional. Amb això què ens volen dir? Que la resta de mortals no treballen a consciència ni es maten per tirar endavant la feina de les empreses o institucions on serveixen? Què tenen de més de la resta de treballadors públics i privats?

La corrupció és un mal endèmic que hauríem de desterrar, encara que sabem que és gairebé impossible, però la connivència dels polítics amb aquestes pràctiques abusives, amb el diner de tothom, no té nom. No puc acceptar ni una cosa ni l'altra, i no hi ha excusa que hi valgui. Mentre els polítics defensin aquestes pràctiques, no comptaran amb la confiança i suport de la majoria de la població.

Treure profit de la jubilació

A mesura que l'esperança de vida s'ha anat allargant cada vegada són més les persones que una vegada acabada la seva vida laboral gaudeixen de força anys de vida, amb la seguretat de cobrar una pensió que els permet fer front a les despeses que no són poques. És cert que no tothom està en les mateixes condicions, començant per les persones que, amb edat avançada, han quedat sense feina i que la pensió que poden arribar a cobrar és insuficient. 

El cert és que durant els anys d'exercici de les diferents professions s'adquireixen uns coneixements i una experiència que amb la jubilació es trenca de cop, i en algunes empreses això fa mal. Els joves cada vegada tenen més problemes per trobar una feina estable i agafar l'experiència que s'exigeix d'entrada en moltes convocatòries de feina. El relleu, doncs, no sempre és fàcil, i probablement no s'hi ha treballat prou, per fer-ho fàcil.

S'ha de reconèixer que darrerament la revisió de les pensions ha estat significativa, i en això el PSOE s'ha desmarcat de la seva alternativa de govern, el PP, que tenien fixats uns augments anuals ridículs i molt lluny de l'encariment real dels preus dels productes de consum. De totes maneres, caldria estudiar a fons l'equilibri entre la jubilació, que alguns voldrien que es retardés, amb l'entrada al món laboral dels joves.

Però hi ha un tema que trobo interessant i que, amb algunes excepcions, s'hi ha pensat poc, i és l'aprofitament de l'experiència i coneixements de les persones jubilades per a projectes socials, pedagògics i d'oportunitat. Seria bo trobar una manera reglada perquè les persones jubilades, i que es trobin en bones condicions de salut, poguessin aportar aquests seus coneixements en benefici de la societat. 

Hi ha iniciatives particulars, i totes elles són benvingudes i d'agrair, però caldria reglamentar-ho d'alguna manera, perquè fos més freqüent i se'n pogués treure més profit. Havent arribat a l'edat de jubilació, ho estic vivint i m'adono de la importància de ser útil als altres, aprofitant la disponibilitat de temps lliure. 

És bo enriquir-se intel·lectualment, inscriure's en aules de gent gran, cursos i xerrades organitzades per ateneus i entitats del tercer sector, també d'institucions oficials, però hi hauria d'haver una mica d'aportació personal pensant en els altres, ja siguin empreses, organismes oficials, tercer sector... 

És per tot això que, aprofitant els meus coneixements i experiència en l'administració local, opto a presentar la meva candidatura per, de manera desinteressada, ajudar en la governabilitat del meu municipi, pensant principalment en les persones més vulnerables, les que necessiten més ajuda i recursos, també humans, i d'aquesta manera fer una vila més humana, participativa i convivencial. I ho faig a través d'una formació política, perquè així funciona el nostre sistema democràtic representatiu, plena de joventut engrescada en canviar la manera de fer política. Aquest és el gran repte!

La formació permanent de la policia

Farà un parell de mesos, crec recordar, que vàrem saber que en les oposicions a policia nacional hi havia hagut moltes persones suspeses en la prova d'ortografia. Se'n va parlar perquè la xifra de suspesos era elevada. Ara he llegit a VilaWeb que els aspirants suspesos s'han organitzat per presentar un recurs al Tribunal Superior de Justícia de Madrid, perquè no accepten la correcció de la prova. 

Arran de la notícia volia comentar la meva preocupació per com se seleccionen les persones que han de formar part del cos de policia, sigui la nacional, l'autonòmica o la local, atesa la responsabilitat d'exercir una professió com aquesta, amb dret a armes, i jo hi afegiria també com s'actualitza la seva formació i seguiment professional.

Tinc molt clar que és un error pensar que un professional no necessita actualitzar els seus coneixements i aprendre cada dia més de l'ofici, de la mateixa manera que en càrrecs públics és necessari trobar la manera de renovar-se. Oi que ens cal renovar el carnet de conduir, i demostrar que continuem aptes per conduir un cotxe?, igualment penso que els policies també necessitarien passar uns tests per assegurar que continuen en condicions per exercir el seu càrrec i responsabilitat.

Em preocupa que un servidor públic, sobretot si utilitza armament, pugui estancar-se i no avançar en coneixements, però també en respecte a les persones i mentalitat de servidor públic. Probablement el percentatge de policies corruptes o 'perillosos', que s'han pogut detectar per actuacions inapropiades és molt baix, i per tant no cal alarmar a ningú, però és prou significatiu trobar un sol cas, pensant en les conseqüències que això pot tenir.

Un examen ortogràfic per aconseguir un lloc de treball a la policia pot semblar irrellevant i fins i tot innecessari. El problema de sempre és on poses el llistó, i pensant en la policia, també el fet evident i provat que sempre hi ha conflictes per exigir un tracte diferenciat als altres servidors públics, sense tenir present que no sempre el nivell exigit és equiparable.

No es tracta de qüestionar la capacitat dels aspirants a policia, ni desmerèixer la capacitat de qui ha aconseguit la plaça, però sí que entenc que caldria trobar la manera perquè els nostres servidors públics, amb qui hem de dipositar tota la nostra confiança, es puguin reciclar al llarg de la vida, sobretot tenint en compte el respecte a la diversitat i als drets humans de tothom, sigui quina sigui la seva raça, procedència, sexe i religió.

Tots els matins del món

Acostumo a escoltar l'emissora Catalunya Música mentre faig el meu exercici diari de gimnàstica que coincideix amb el programa 'Tots els matins del món', que presenten els mataronins Joan Vives i Esther Pinart. Un programa d'unes tres hores de durada que jo acostumo a sentir durant una hora, gairebé sempre coincident amb el moment del seu esmorzar, una entrevista amb una persona lligada al món de la música.

Haig de dir que m'agrada sintonitzar l'emissora de ràdio per poder escoltar música, més que no pas sentir gaires parlaments, malgrat puguin ser d'interès. En aquest cas, però, sempre m'agrada sentir explicar experiències de joves músics, i de no tan joves, alguns dels quals estan vivint a l'estranger, ja sigui estudiant o exercint la seva professió. 

Les experiències de les persones entrevistades són agradables d'escoltar, perquè sempre aprens alguna cosa, o si més no t'adones de la riquesa que hi ha dins de molta gent, la seva virtut i les ganes d'aprendre i viure de la música allà on sigui. També t'adones de la necessitat de conèixer noves ciutats i països, no tant pensant que a casa nostra no es fan bé les coses, sinó per descobrir-ne de noves i adaptar-les a la teva formació i coneixements personals. Quan, uns moments abans, anuncien qui sera el protagonista de l'esmorzar, intento imaginar l'interès que em despertarà la seva entrevista. Sempre resulta més interessant del que he imaginat que seria.

Aquesta setmana un dels entrevistats era en Lluís Gual, de Berga i molt implicat amb la festa de la Patum. Ell afirmava que va ser el seu amor a la festa que el va animar a estudiar música. Cridava l'atenció el seu entusiasme a l'hora de respondre les preguntes que li feien els dos presentadors. Se li notava que vivia plenament de la música i encomanava il·lusió. 

A vegades, a través de les xarxes socials, veig alguna fotografia de les persones entrevistades i que he escoltat prèviament i no sempre la imatge és la que m'havia format mentre escoltava l'entrevista. Aquest és el poder de la ràdio que no fa necessari veure qui et parla i et concentres més en el que t'està dient. En el cas de Lluís Gual la imatge explicava ben bé la idea que m'havia fet del personatge entrevistat. Coincidia plenament amb l'empenta i dinamisme de la persona i l'entusiasme que despertava mentre l'escoltaves. Això no passa sempre.

Felicito en Joan Vives i l'Esther Pinart per la manera com condueixen el programa, i em sap greu pensar que durant unes setmanes hauré de continuar exercitant-me sense poder gaudir-ne. No deixaré d'escoltar l'emissora, però estaré esperant la nova temporada de després de l'estiu.

El món de la pagesia

Avui m'he fixat en l'article de l'exconseller Carles Mundó, que publica l'ARA, que relata els problemes que tenen els pagesos, i concretament els que tenen vaques i venen la llet a les empreses lleteres. Segons diu l'exconseller, en aquests moments els pagesos estan venent la llet per sota del preu de cost, la qual cosa ha fet que molts pagesos hagin plegat. I es pregunta: Volem un país sense pagesos?

Viure de la pagesia ha estat sempre molt complicat, amb pocs incentius més enllà de la passió pel camp. Dependre de la climatologia i haver-hi de dedicar totes les hores de la setmana, festius inclosos, ha fet que molt jovent no hagi continuat la professió dels seus pares i hagi preferit anar a ciutat a treballar en altres camps.

Si afegim l'èxode del jovent a la precarietat amb què es viu a l'hora de vendre els productes que es conreen, tot plegat ajuda a pensar que el món de la pagesia té cada vegada més números per desaparèixer de casa nostra. Es parla molt de consumir productes de quilòmetre zero, però si quedem sense pagesia, haurem de consumir productes que venen de molt lluny.

El poder de les empreses lleteres sobre el mercat de la llet, que evidentment té una data de caducitat, és molt gran i fa que els pagesos tinguin poc marge de maniobra. L'exconseller treu el tema de la força dels consumidors a l'hora de comprar a una empresa lletera o una altra, i posa l'exemple del cas de Llet Pascual l'any 2003, quan va deixar de comprar llet de les granges catalanes i la venda es va desplomar, un signe de solidaritat dels compradors en vers els pagesos.

Sigui d'una manera o altra, hem de tenir consciència de quina és la realitat, i de la importància que els pagesos tinguin un marge de benefici que els permeti continuar treballant i no hagin de plegar. Un país no pot prescindir del sector primari i dependre de fora per al consum intern. Si tenim consciència d'aquesta realitat, caldrà que trobem la manera de solucionar aquesta anomalia.

Iceta, l'estaquirot

Jo no li demano al ministre Iceta que defensi des de Madrid la independència de Catalunya, sinó simplement que defensi la nostra llengua, que treballi perquè el català no es vegi menystingut i davant la debilitat, el potenciï quan li sigui possible. Això crec que no és demanar gaire.

Per què ens serveix un ministre català a Cultura, si no és capaç ni té la voluntat de defensar el català? Aquesta és l'actitud del PSC i de tots els seus líders, que quan van a Madrid s'obliden de Catalunya. És per això que la representativitat territorial és nul·la. No volem que facin excepcions, però ja que són a la capital d'Espanya que no s'oblidin dels problemes discriminatoris que patim, i intercedeixin per nosaltres.

Iceta, però és ministre de Cultura com ho podria ser de qualsevol altre ministeri, i no es notaria en res. És per això que l'he batejat com estaquirot. No serveix per a res, només per fer embalum, per sumar, però no per afegir contingut. Ho podrem valorar al llarg del seu mandat. Ens adonarem que la seva presència a Madrid serà inútil i qualsevol altre ho hauria fet igual o millor.

Aquest és el típic personatge que haurà viscut tota la vida de la política en benefici propi, sense aportar valor afegit, sense tenir en compte l'administrat, només anant-lo a buscar per obtenir-ne el vot, però sense donar res a canvi. D'aquests personatges els partits polítics n'estan plens. Escalen posicions per ocupar cadires que els assegurin un sou. No tenen vocació de servei, sinó ànsia de poder. És una professió més, però mancada d'empatia i predisposició a millorar les coses.

Tots som capaços de fer un llistat de líders polítics que reuneixen les mateixes característiques que el ministre Iceta, i per això la política va com va. Mentre no siguem capaços de capgirar la situació i aconseguir polítics de veritat, amb ganes de millorar la societat, no podrem cantar victòria i ens haurem d'acontentar en anar passant anys, sense que res canviï, veient com els rics continuen sent rics i els pobres cada vegada més pobres. Això, tant si som independents com formant part d'aquest Estat espanyol que tanta mania ens té.

La mort de vint-i-cinc galàpets

Arran de la multa a un pagès del Ripollès per l'enganxada d'uns vint-i-cinc galàpets al fil elèctric de la seva finca he pensat que realment la nostra societat està una mica malalta. Hi ha persones que a vegades sembla que se'ls en vagi el cap, i a sobre les lleis els hi van a favor. 

Estic molt d'acord que les bèsties s'han de protegir i evitar que una mala praxis les mati. Una altra cosa és que no s'hagi d'estudiar cas a cas i entendre les circumstàncies que poden haver portat, com és aquest cas, a la mort dels galàpets.

El pagès està molt perjudicat per la protecció de les seves finques i conreus. A part dels humans que es dediquen a robar, eines i productes del camp, també hi ha animals que fan de les seves. La mostra més clara és la del porc senglar, que acostuma a fer molt de mal i provocar moltes pèrdues. Això fa que s'hagi de prendre mesures per evitar l'entrada al conreu. 

En el cas del pagès multat, l'electrificació venia motivada per evitar que les vaques s'escapessin i provoquessin algun accident a la carretera. Això hauria fet culpable el pagès i per tant calia posar-hi remei. Ara, una vegada els animalistes han presentat la denúncia per la mort dels galàpets, sembla ser que no hi ha més solució que sancionar el pagès. 

Darrerament hem sentit moltes anècdotes de denúncies d'habitants de les ciutats quan van al camp, i també d'animalistes que tenen molt poca feina a fer. Penso que no es pot jutjar sense aprofundir en els temes, i valorar justament què hi ha de mala intenció i què d'accident no volgut. Si ho posem tot a l'extrem i deixem els pagesos indefensos, potser arribarà el moment de tancar els camps i que produeixi un altre. 

Sisplau, siguem una mica seriosos i posem-nos a la pell d'aquelles persones que tenen prou problemes per defensar la seva professió. Està molt bé tenir cura de la natura i el seu hàbitat, però no el posem per sobre de la raó. Intentem trobar el punt just per situar cada cosa al seu lloc, i no ens deixem portar per falsos sentimentalismes.

En política es continua col·locant els amics

El PSOE no és diferent dels altres partits i com a tal acostuma a "col·locar" els seus militants fidels per assegurar-los la nòmina en moments difícils. Acceptant la política com a professió es pot entendre que les persones que han estat vivint de la política i de res mes, se'ls compensi "col·locant-los" en algun lloc que els continuï mantenint. Els que pensem que la política no és un ofici, sinó que hauria de ser un servei, per un temps més o menys llarg, ens resulta nefast que es blindi els polítics a costa de l'erari públic.

El paer Àngel Ros, president del PSC, quan ha vist que la seva continuïtat al capdavant de la Paeria de Lleida no estava segura, s'ha buscat una alternativa i el seu amic Borrell, ministre d'exteriors, li ha proporcionat el lloc: l'ambaixada espanyola a Andorra.

També, en la mateixa jugada, sembla ser que el seu gendre, que va "col·locar" a la Paeria, tot i haver demostrat la seva nul·litat, l'ha fet "col·locar" a la subdelegació del govern, convençut que quan marxi de la Paeria, el seu gendre tindria els dies comptats.

Tot això és el que molesta i provoca desconfiança vers els polítics. No tots són iguals, però hi ha massa casos que demostren la mala praxi de la política. La conclusió a què arribes és que per ser polític has de ser molt amic dels que manen més que tu, i d'aquesta manera anar pujant graons. No és tan important la vàlua personal, com la capacitat d'afalagar el superior en el moment i lloc oportú. És per això que anem tan bé!

Units (?) per avançar

Si ahir ens anunciaven la creació d'un nou partit polític "Lliures", avui surt la notícia d'un altre partit polític que es posa en marxa "Units per avançar". No es tracta de cap broma, encara que d'units cada vegada menys. Després de reclamar durant anys la unitat dels catalans per poder aconseguir resultats, només fem que separar-nos, perquè el nom no fa la cosa!

Duran i Lleida ja ens va amenaçar amb tornar a la política activa, encara que es mantingui a la segona fila. Després d'enfonsar un partit polític històric, torna a enredar a una colla d'innocents per no quedar-se a casa, sinó intentar atrapar un tros del tortell, cada vegada més trossejat.

Què fa que polítics d'altres formacions tinguin ganes de crear nou partits, després d'haver fracassat políticament? És purament ambició personal? Es tracta d'una profunda voluntat de servei? Crec que si la política no es convertís en una professió, sinó en una activitat d'un període de la vida de les persones, no caldria anar fundant nous partits, ni Fernàndez Teixidó ni Duran i Lleida caldria que hi tornessin. Amb més o menys encerts ambdós ja hi han dedicat prou anys i podrien deixar el camp lliure a gent nova i jove.

La política com a exercici d'un servei públic

No es tracta de jugar amb la Justícia ni fer els ulls grossos davant de presumptes irregularitats. Si CDC és culpable de tot el que se'ls acusa ha de pagar amb la pena que sigui dictada. Això va per a totes les persones responsables, però no només de CDC, també dels altres partits polítics amb causes en marxa.

Per què ho dic? Doncs ho comento perquè em sembla imprescindible que tots els polítics de tots els partits siguin honestos i coherents, i allò que exigeixen als altres s'ho autoexigeixin també. Està molt bé exigir el president en funcions que plegui, però probablement el president espanyol també hauria de fer el mateix camí. Si val per a un val per a l'altre.

El meu lema és de confiar en les persones fins que no es demostri el contrari. Aquesta pràctica hauria de ser lògica i habitual. El problema que tenim és que hi ha hagut massa corrupció descoberta, la qual cosa ha fet que desconfiem de tothom.

C's juga amb avantatge perquè fins ara no ha tingut gairebé cap responsabilitat de govern, però no ens estranyi que a mesura que assumeixi responsabilitats públiques comencem a descobrir que també hi ha corruptes pel mig. Tant de bo m'equivoqui, ja que no és desitjable per al bé de la nostra societat, però el diner i el poder són molt llaminers i els polítics són humans. Quants més n'hi hagi remenant les cireres més fàcil és que en trobem amb les mans brutes.

La professionalització dels polítics no ha estat una bona pràctica. Si aquests saben que només tenen x anys per gestionar els recursos públics, o bé han d'anar molt de pressa o ja no hi són a temps. Aplaudeixo els partits que posen límits a l'exercici de la política, perquè no la consideren una professió, sinó un servei.

Vergonya i malícia per les paraules d'Aznar

"Em costa molt guanyar-me honradament la vida i pago fins a l'últim dels meus impostos"

I a la majoria dels espanyols què creu que els hi passa? I encara n'hi ha molts que ni tan sols se'n poden sortir, i sap per què? ho vol saber? Sap quina política ha aplicat el PP, també quan vostè governava? i el que va fer també el PSOE?

De tot plegat n'estem pagant les culpes. N'hi ha que s'han suïcidat quan han vist que quedaven sense pis i amb deutes impossibles de retornar. Sense feina ni ajut del subsidi d'atur. 

Em fa vergonya que l'expresident Aznar faci aquestes declaracions. Em recorden les declaracions de Duran i Lleida quan afirmava que continuaria en la política perquè amb el sou de mestre no podria viure. Ho diuen i queden tan amples! Quina colla de pocavergonyes!

Hi ha aquell polític que cobra menys que si es dediqués a la seva professió, però n'hi ha una colla, els que estan a dalt i els seus "preferits", que viuen del 'xollo', que si no fos per la política no sabrien on anar a jeure!

I ens diu que paga tots els seus impostos. Normal, oi? o potser és que no hi estava acostumat. Esclar que abonat a les caixes B, això de pagar impostos els ve de nou. I això que el sistema no és progressiu com caldria. No s'adona que els més pobres, si no paguen impostos és perquè no tenen ni cinc a les butxaques? i ningú no els hi perdona!

Afegeix que no vol passar a la història. Aquí no hi ha res a fer. Ja ha fet tard. La història el recordarà, però en negatiu, com un mal son, en una època grisa i trista per Espanya, que va provocar la crisi econòmica que encara estem patint, que va donar suport a la guerra d'Iraq, buscant una armes químiques que no existien. La història no el perdonarà. La llàstima és que haurà viscut com un rei, encara que ara tingui la barra de dir que li costa guanyar-se honradament la vida. Trist i imperdonable.