El difícil camí cap al consens i els acords

Després dels pactes del PSC amb ERC o JxCat, per a governar ajuntaments, consells comarcals i la mateixa Diputació de Barcelona, sembla que els socialistes s'han animat i ara s'ofereixen al govern de la Generalitat per a l'aprovació dels pressupostos de 2020. De fet, el paper que més li correspon a un PSC sorgit de les cendres és intentar guanyar protagonisme a través dels pactes i diferenciar-se de C's, que li havia guanyat la partida, però que la seva actitud conflictiva, sense propostes constructives, els tornarà a la marginalitat.

Com ja he dit en alguna altra ocasió, si una cosa ha funcionat en les darreres eleccions ha estat la recuperació de vots del PSC a costa de C's. Molts independentistes els posarien en el mateix sac, però a la meva manera de veure-ho no és just. Malgrat els canvis soferts dins del socialisme català, que no té res a veure amb l'època de Maragall, el PSC sempre ha presentat propostes, que agradaran més o menys, però que volen construir. Tot el contrari de C's que només viu per atacar sense contrapropostes.

Entretant a Madrid el candidat socialista a la presidència del govern espanyol es manté fort davant de Podemos i no cedeix a les seves exigències. Si això acaba així, ens portarà a unes noves eleccions, on Pedro Sánchez sembla tenir clar que li seran més favorables. El que no està tan clar és si aquest possible augment de vots serà en detriment de Podemos, ni quin paper jugarà la dreta, ara dividida en tres i amb moltes ganes de sumar, al marge de posicions ètiques i morals.

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 

Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 

Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.

Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.