Compartint habitació amb en Jose

He llegit l'entrevista al Pare Hilari Raguer, i n'he gaudit com passa sempre que escoltes o llegeixes les paraules d'un home savi i bo. Estic totalment convençut que el món giraria de manera diferent si hi haguessin més persones com el Pare Hilari, però encara més si fóssim tots plegats més sensibles i aprenguéssim del seu testimoni.

Vivim en una societat tan buida de contingut que em preocupa tornar-me asocial. A vegades em vénen ganes de recloure'm i quedar-me només amb qui i amb què m'alimenta intel·lectualment parlant. Això no és bo, perquè l'home és social i hem de viure en aquesta socialització.

Durant sis dies he compartit habitació amb una persona totalment diferent a mi, en cultura, estudis, tarannà, experiència viscuda... però ens hem avingut tan! Tot el secret ha estat en l'educació en el tracte. No cal tenir molts estudis per ser una persona educada. A vegades quants més estudis es tenen menys educació es practica en el tracte amb altres persones. En tota persona pots arribar-hi a trobar moltes qualitats, encara que pensis diferent i en moguin altres interessos. L'únic obstacle pot ser el tancament per l'altra part a manternir una relació de cordialitat. 

Pensava què hauria passat si aquests sis dies hagués compartit habitació amb Albert Rivera o Pablo Casado. Jo hauria intentat fer el mateix que he estat fent amb en Jose, però ells? Els veig tan poc sensibles i obsessius i interessats, que se'm fa molt difícil que per un moment es puguin comportar com persones civilitzades. Segur que si tots hi poséssim una mica del nostre esforç la vida en societat aniria millor, i no em caldria recloure'm a casa.

Cada vegada més vergonyant

Quant més avancem en la situació política a Espanya i Catalunya més vergonya em fa. La incapacitat d'actuar com a persones civilitzades i portar-ho tot a base de retrets, insults i mentides, em fa desesperar. Passi el que passi al final de tot aquest embolic, la situació resultant serà diferent. Tot el que hem viscut fins ara no ho oblidarem mai més. Cap confiança en els polítics i partits que han demostrat ser un niu de corrupció i desvergonyiment.

Avui pensava en els estudiants de la Universitat Joan Carlos I de Madrid, els estudiants de veritat, aquells que les seves famílies han invertit per una carrera, quines sensacions han tingut, com es consideren tractats per les autoritats acadèmiques. El currículum de la Universitat ha quedat tacat per sempre, i els universitaris i les seves titulacions totalment desacreditades.

I tot això ha estat possible perquè a Espanya la corrupció ho empastifa tot. El sistema polític és víctima d'unes manipulacions del poder real en benefici dels de sempre, dels hereus del franquisme. La dreta espanyola que no només es troba dins del PP i C's, sinó que es camufla a les files socialistes, no ha buscat mai el bé per al país, sinó els guanys per a la seva gent, i el pitjor de tot és que ho han aconseguit gràcies a les seves pròpies víctimes.

Sento vergonya d'Espanya, dels seus dirigents que no en tenen prou en fer el ridícul davant del món, sinó que gaudeixen torturant els seus adversaris, gràcies a l'engany i els poders que els donen suport. El poder judicial i la policia. Mai em podré sentir espanyol d'aquesta Espanya que m'avergonyeix.