Crida al voluntariat arenyenc

Ahir vaig llegir a les xarxes socials una petició de col·laboració voluntària per amenitzar el dia els residents d'un centre de persones grans de la vila, i el primer que vaig pensar és que no sempre tot el que surt a les xarxes socials és negatiu, encara que hi predomini, sinó que també pots trobar-hi comentaris i propostes positives.

La peticionària, treballadora d'una de les moltes residències que tenim a la nostra vila d'Arenys de Mar, proposava que, de manera voluntària, totes aquelles persones que poguessin organitzar alguna activitat a la residència serien benvingudes i ajudarien a dinamitzar les activitats que ja s'hi estan fent.

Segurament, la majoria de la gent tenim la imatge d'un col·lectiu de persones d'una certa edat, amb moltes dificultats de mobilitat, però també de comunicació, mig abandonades en un centre, amb bones prestacions i atenció, això sí, sense gaire activitat. Ens equivocaríem si pensem així. Aquests centres organitzen diferents activitats que no només serveixen per entretenir, sinó que també fan la seva aportació pedagògica i cultural. Tot i això, estic segur que necessiten més col·laboradors per farcir tots els dies de la setmana.

Tant de bo que la crida que es penjava a la xarxa tingui prou ressò i resposta, i d'aquesta manera, no només a la residència d'on sortia la iniciativa, sinó a totes les residències locals, puguin augmentar el nombre i la varietat d'activitats culturals i de lleure, perquè les persones que viuen probablement el darrer tram de la seva vida, ho puguin fer de la millor manera, com a premi a tot el que han fet durant la seva vida. S'ho mereixen.

La gent gran té pressa

A l'Administració pública tot va massa lent. Avui, per exemple, llegia la notícia de l'ARA on s'informa que la conselleria de Drets Socials donarà un any més de pròrroga perquè les residències de gent gran s'adaptin a la normativa que data del 2015. Estem parlant d'ara fa deu anys i tens la sensació que amb bona voluntat hi ha hagut prou temps per adaptar-s'hi. Aquesta lentitud desanima els administrats, i sobretot les persones més vulnerables, que ja tenen una edat i que els dies compten. 

Fa uns dies parlava de les residències i de la necessitat de fer-ne un seguiment i control del seu funcionament. Avui es fa palès que l'administració és massa flexible en detriment del benestar dels usuaris de les residències, persones dependents que no poden ser ateses pels seus familiars, a casa, i són allotjats en unes condicions, no sempre òptimes, com es pot desprendre de la informació.

Voldria pensar que la decisió del govern català és prou meditada i no es tracta simplement d'anar donant llargues en detriment de les persones, beneficiant només els interessos de les empreses concessionàries, que potser han vetllat més pel rendiment del negoci que no pas pel benestar dels seus usuaris.

Llegia, fa pocs dies, que des del govern municipal s'ha fet la petició a la Generalitat per poder disposar de places sociosanitàries a la nostra vila. Una petició que vaig suggerir fa temps i que va semblar que demanava peres a l'om. Arenys compta amb un nombre important de places de residència geriàtrica, però qui necessita un tractament sociosanitari s'ha de desplaçar a fora, amb l'agreujant que la residència de referència ha tingut més d'una denúncia per les condicions i tracte rebuts pels seus usuaris.

És per això la mateixa insistència a fer un seguiment acurat del funcionament de les residències, amb usuaris que sovint són incapaços de valorar el tracte rebut, per les seves limitacions de salut i coneixement. La nostra societat ha de vetllar pel tracte a les persones grans i hem de fer els possibles perquè l'administració sigui responsable de tot el que passa portes endins. I tot això no pot eternitzar-se. Les persones grans no els queda molt temps i les solucions han d'arribar de pressa per no fer tard.

Benestar a les residències de la gent gran

He llegit l'article de Mònica Bernabé al diari ARA parlant d'una residència de gent gran. Tot i que haig de dir que l'articulista té treballs més reeixits, sí que m'ha servit per escriure aquest post.  El tema de les residències per a gent gran és molt delicat i encara que se'n parla, però no tant com seria necessari, i amb un esperit crític constructiu per animar la Generalitat a millorar el control i seguiment del servei que s'hi dona.

La pregunta que ens fem sovint és si les residències són un negoci o ha de primar el servei a un col·lectiu que cada vegada va augmentant i que, si no tenim cap desgràcia, també hi arribarem. Ja he dit moltes vegades que la societat és més sensible vers els infants que no pas amb la gent gran. Uns i altres necessiten un tracte especial per l'atenció que requereixen, ja que no es valen per ells mateixos. 

La gestió privada de les residències comporta l'obligatorietat de controlar el seu bon funcionament i allò que és més important: el bon tracte a les persones dependents. Si els humans no podem ser tractats com un número, encara menys les persones que tenen una dependència important. Que necessiten els altres per alimentar-se, netejar-se i sentir-se persones. No n'hi ha prou amb comprovar que les ràtios de personal atenent són les correctes, sinó també la manera com s'atenen i les condicions de salubritat i confort de les instal·lacions.

Es pot entendre que una empresa a qui se l'ha concedit la gestió d'una residència busqui minimitzar els costos, però això no ha de ser en detriment de les persones allotjades. I en això la Generalitat ha de ser molt curosa i expeditiva quan es detecten mals usos i tractes. Tenim exemples de residències que han estat denunciades i la resposta de l'administració no estat la que calia esperar. Si no tenim la sensibilitat d'atendre i respectar els nostres grans ja podem plegar.

Arenys compta amb un nombre important de residències, amb molts usuaris vinguts de fora. Haig de suposar que majoritàriament el tracte rebut és correcte i que en tot cas sentiríem parlar de queixes i denúncies. Tot i això, no podem abaixar la guàrdia i seria bo que, encara que no sigui competència municipal, existís un seguiment del seu funcionament, amb una coordinació entre les diferents residències, que sí que podria liderar la regidoria de Benestar Social. Els grans s'ho mereixen i la nostra societat també.

Fer-se gran

La nostra societat està preparada per afrontar l'augment de l'esperança de vida? Ens ho hem preguntat alguna vegada? S'ho han preguntat els nostres dirigents, que en definitiva són els que han de treballar per fer-hi front?

Si us hi fixeu, de manera més freqüent es parla dels infants, de la millora de les escoles bressol, la seva gratuïtat, dels serveis que ofereixen a les famílies, de les subvencions escolars, de la mateixa sanitat infantil, i no hi ha dubte que si analitzem històricament com ha evolucionat tot plegat ens adonem de les millores obtingudes, i això és bo. Els infants, després adolescents, són el futur del nostre país i del món global i cal treballar per facilitar-los el camí. Malgrat això, no tot són flors i violes i segur que hem detectat molts problemes perquè el seu creixement sigui senzill i adequat, però podem dir el mateix quan parlem de la gent gran?

Que augmenti l'esperança de vida és un fet positiu i ens en sentim orgullosos. La millora de l'alimentació, la qualitat de vida, els avanços mèdics, són alguns dels factors que han aconseguit que cada vegada visquem més anys. El desgast físic i mental de les persones, però, no perdona i la resposta davant de malalties o dificultats de tota mena, no sempre és l'adequada. Cal mentalització, però també recursos i adaptació a la nova realitat. Els serveis geriàtrics són cada vegada més necessaris, i no estic segur que puguem sentir-nos gaire orgullosos del seu funcionament. 

Si quan ens referim als infants tenim la sensació d'estar parlant de serveis, quan ens referim a la gent gran tens la impressió que l'element que destaca és el negoci. Ens trobem amb una xarxa de residències privades, on moltes famílies no poden accedir, econòmicament, i unes condicions laborals molt precàries per a una feina que requereix esforç físic, però també psicològic.

Pretendre tractar el tema de la vellesa en un post seria un disbarat, però hauria de servir per reflexionar-hi i provocar la necessitat d'analitzar a fons la realitat actual, per poder aconseguir una resposta a les necessitades actuals, que serveixi per a tothom, per a totes les butxaques i situacions familiars. 

La gestió de l'aigua

Crec que és important comentar els problemes que estan tenint molts ajuntaments que han optat per la remunicipalització de la gestió de l'aigua, una competència municipal que es va cedir a l'empresa privada i que ara posa molts entrebancs per perdre aquesta concessió.

Hi ha hagut sempre molta discussió sobre l'oportunitat de les concessions administratives de l'entitat local, basant-se normalment en l'especialització de l'empresa privada i les dificultats que l'empresa pública té per dur a terme segons quines activitats. En això hi podem posar l'exemple dels serveis funeraris, la gestió de l'aigua, residències d'avis, escoles, tallers i la mateixa brigada municipal.

La gestió del personal en ajuntaments petits no és fàcil i això ha fet que molts d'aquests serveis es cedissin a l'empresa privada. D'entrada la concessió no és una mala opció, sempre i quan hi hagi un seguiment i control de la gestió privada, i que no perdi el caràcter de servei públic, la qual cosa no acostuma a passar, i fa que alguns ajuntaments es replantegin recuperar la seva gestió pública.

El fet que la gestió de l'aigua es concentri en poques empreses, els dona molt de poder i en aquest cas sembla ser que s'han dedicat a provocar moltes dificultats perquè els petits ajuntaments poguessin recuperar la seva gestió. És per això que ha sorgit una plataforma formada per diferents ajuntaments, per reivindicar el seu dret a restituir la gestió de l'aigua i enfrontar-se de manera conjunta al poder d'una companyia que ha esdevingut clau en la gestió de l'aigua del nostre país.

Prendre la decisió de fer-se càrrec del subministrament de l'aigua d'una població no és fàcil i s'han de tenir en compte molts aspectes i la responsabilitat que s'assumeix. S'ha de tenir molt que es vol fer i que es té la capacitat per gestionar-ho correctament. Una vegada presa la decisió, però, no pot ser que hi hagi obstacles jurídics que ho dificultin, essent com és un servei públic i imprescindible.

Les residències de la gent gran i el coronavirus

De totes les conseqüències del brot de coronavirus la situació de les residències de gent gran continua sent la més crítica i de resultats més funestos. No només el cas de la residència de Tremp, on es comptabilitzen 49 víctimes, sinó de totes les residències en general.

Ja ho vaig comentar quan estàvem a la primera onada, que ja es varen experimentar situacions greus, que el tema de les residències se n'havia de parlar, potser amb més calma. S'ha fet molts comentaris i no sé si ja ha arribat el moment de dir les coses pel seu nom o cal esperar més, però és evident que s'ha de trobar una solució en la gestió i funcionament de les residències.

Durant massa temps, la majoria de residències s'han convertit en un negoci, sense una contraprestació adequada al cost real i, sobretot, al fet social d'ingressar una persona gran fora de l'entorn familiar. És clar que si hi entra l'empresa privada no és per fer un servei públic gratuït, sinó que al darrere hi ha le finalitat lucrativa, la qual cosa no ha de ser necessàriament negativa, si es fa ben fet i es tenen en compte totes les condicions.

Una residència de gent gran serà sempre un servei, que té un cost, però que compleix uns requeriments que l'administració pública ha de vetllar perquè siguin els correctes. No estem emmagatzemant avis, sinó resolvent situacions que la vida actual no resol en família. És més, la vida en residència hauria de ser una opció escollida pel bon servei que s'hi presta, i això és el que s'ha de vetllar.

Com a tota empresa hi ha d'haver un control de qualitat, però en el cas de les residències, que tracten amb persones, encara més. S'ha d'estudiar bé la seva gestió i les característiques dels seus residents, que necessiten una atenció sanitària que no sempre compleix els mínims indispensables. Les residències no són hospitals, però tenen una població que necessiten més que d'altres d'una assistència mèdica que s'ha de garantir. Si això no s'entén, les residències no poden ser una bona solució per a la nostra gent gran.

Les residències una sortida a la dependència

Ho vaig dir fa unes quantes setmanes que un dia hauríem d'analitzar el sistema de residències de gent gran al nostre país i mirar com s'ha de treballar per canviar-ho, sobretot després d'haver comprovat les mancances arran de l'epidèmia del coronavirus. Són moltes les necessitats que caldrà tenir en compte a l'hora de determinar la manera d'acollir la gent gran, els que tinguin o tinguem la sort de poder arribar a una edat avançada, que cada vegada seran més.

Una primera anàlisi global és si les residències són la millor solució per a les persones que no es valen per elles mateixes i necessiten una cura que no els poden proporcionar els seus familiars més propers. Analitzar si no hi ha altres maneres de viure la vellesa, sense haver de formar part d'un col·lectiu que sovint no esculls.

Si considerem que les residències tenen una raó de ser, caldrà estudiar a fons quines mesures hauran de complir perquè el tracte a les persones grans sigui el correcte, tant a nivell social com sanitari. Encara que no siguin residències de salut, sí que hem d'acceptar que la salut té un protagonisme especial i no es pot oblidar.

La formació del personal i la seva remuneració justa, i també els espais on conviure són molt importants i no tot ha de ser acceptable. La llicència d'activitat de les residències ha de tenir molt en compte que no és un magatzem de vells, sinó un lloc de convivència de persones que tenen com a comú denominador l'edat i la dependència que els fa difícil poder continuar vivint al seu domicili.

Regular l'activitat de les residències i les mesures que s'han de prendre, ha de ser un objectiu prioritari per part de l'administració, siguin residències públiques o privades. Els familiars, però també han de conèixer molt bé on traslladen a viure els seus pares o avis, i no es poden alliberar de la responsabilitat del tracte que aquests reben.

En un post no es pot tractar a fons un tema tant important i que afecta a tanta gent, però sí que serveix com a crit d'alerta que hi ha d'haver un abans i un després en el món de les residències, i que no pot tornar a passar el que el coronavirus ha deixat al descobert.

Eficiència absent en la gestió del coronavirus

Ahir parlava del ball de xifres arran del nou mètode de la Generalitat per calcular el nombre de morts i de persones infectades pel virus. Fins ara només es comptabilitzaven les persones que morien en els hospitals, però ara també es pot saber les víctimes en residències i domicilis particulars, és a dir, totes les víctimes. Aquest canvi va ser motiu de crítica del govern de l'Estat, acusant la Generalitat de desorientar la població. Jo defensava que si es mantenia la informació inicial, no era cap problema pels sumatoris, si el govern espanyol no volia fer el canvi. La notícia d'avui és que allò que criticava ahir el govern de Madrid, avui és el que obliga que totes les comunitats autònomes l'informin. Ens posem a riure?

Una mostra més del desgavell en la gestió del govern dels millors. Dels que en saben més que tothom, encara que les estadístiques col·loquin Espanya en la darrera posició dels estats europeus en eficiència en la seva gestió del COVID-19.

Aquí no s'acaba tot, perquè els problemes van més enllà. Sembla ser que hi ha seriosos dubtes que es pugui multar les persones acusades d'haver fet cas omís al confinament. Segons he pogut llegir, la mateixa advocacia de l'Estat ho posa en dubte. Caldria demostrar que realment han desobeït el confinament, i que han posat en perill la salut de la resta de la població. És a dir, M. Rajoy ens va posar en perill pel fet de sortir a caminar de pressa als voltants de casa seva?

Si ara resulta que no hi ha motiu legal per imposar la sanció, ens farem tots plegats un altre tip de riure, sobretot tenint en compte que es basaven en la famosa llei mordassa del PP, que ni PSOE ni Podemos hi donaven suport. Com es pot veure, d'eficiència res de res!

Ball de xifres

El govern de la Generalitat de Catalunya ha decidit donar les dades de les morts i infectats pel coronavirus que no han passat pels hospitals. Són aquelles persones que s'han detectat en residències i a les pròpies cases. Donen les noves dades, però també mantenen la informació de les víctimes i contagiades als hospitals. Quin és el problema?

Des del primer dia, aquí i arreu s'ha criticat que les dades que es donaven de morts i infectats no era real, sinó que n'hi havia tota una colla que no es contemplaven, la qual cosa distorsionava la realitat. Ara la Generalitat ha trobat la manera de poder comptabilitzar la totalitat dels morts, a partir de les dades que proporcionen les empreses funeràries. Al govern de l'Estat no li agrada.

La portaveu del govern espanyol diu que la Generalitat, donant aquestes noves dades, desorienta la població. No ho veig així. Entendria que amb les noves dades s'estaria complicant el seguiment de l'epidèmia si la Generalitat deixés d'informar sobre les víctimes dels hospitals catalans, i no es pogués sumar amb la resta d'Espanya, però la Generalitat les continua donant. On és el problema?

Al meu entendre és bo conèixer la magnitud del problema i saber que més enllà de les víctimes que han fet estada als hospitals, n'hi ha tota una colla que han mort a fora, sobretot tenint en compte que en són tantes. Les xifres s'han doblat, la qual cosa reafirma l'encert de comptabilitzar-les. Que Espanya no vulgui fer el mateix pot ser comprensible, però molestar-se perquè la Generalitat ha anat més enllà, sense afectar les xifres que els continuen proporcionant, és un error, o simplement una rebequeria perquè potser la Generalitat se'ls ha avançat. Tot plegat no deixa de ser una picabaralla més entre els dos governs. N'hi haurà més!

Què esperem d'una residència de la gent gran?

Un dels temes que caldrà analitzar a fons, després de tot el que hem viscut aquests dies de pandèmia, són les residències de gent gran. És on han tingut més problemes amb les infeccions i de resultes d'elles moltes defuncions. Som conscients que es tracta d'espais amb uns residents amb moltes patologies, poques defenses i edats avançades, però això no treu que no s'hagi d'estudiar bé què ha passat i valorar com s'ha de canviar perquè uns fets com els actuals no tornin a succeir.

Però no només cal pensar en prevenir fets com els actuals, sinó també estudiar si el seu funcionament és correcte, fins i tot en temps de bonança, en temps favorables. I en això segur que anirem a raure si el tracte que la nostra civilització ofereix a les persones grans és el més apropiat. I no cal culpabilitzar les famílies que hi tenen familiars propers, es tracta d'analitzar si tots plegats ho estem fent prou bé.

Ara encara patim el xoc de les defuncions i de la precarietat en què s'han trobat els nostres avis, però també els seus cuidadors. Hem d'esperar que passi més temps i que tinguem el cap serè per jutjar els fets, però també la realitat viscuda fins abans de la pandèmia.

Una pregunta sí que m'agradaria fer-me i deixar-la a l'aire. Tenim prou coneixement de l'oferta de les residències, la preparació dels cuidadors i de les possibilitats dels locals on es troben? Hem vist exemples de grans equipaments al costat d'altres de molt petits i amb poques possibilitats de fins i tot aïllar les persones infectades pel coronavirus. Hem exigit que la resposta fos com si es tractés d'hospitals, amb infermeres i metges en plantilla, però ens hem adonat que no sempre això ha estat així.  No són centres sanitaris, sinó socials. Reflexionem-hi i parlem-ne més endavant.