El Teatre Principal a vessar!

Aquest dissabte el Teatre Principal es va omplir de gom a gom per escoltar i gaudir de la música de dos grans professionals arenyencs, la Mireia Fornells Roselló i en Joan Miquel Hernández Sagrera. Feia, realment goig veure aquella sala tan plena, però sobretot observar la cara del públic xalant amb un concert de primera.

El Nexus Piano Duo ja no ens sorprenen per la seva professionalitat i sensibilitat musical, però en tot cas cada vegada ens presenten un programa nou, escollit amb molt de gust i executat amb una gran perfecció. Per poc que t'agradi la música clàssica, et fan aixecar de la butaca, com va passar al final del concert.

És d'agrair les explicacions que ambdós pianistes fan de cada obra, tant pel que fa a la seva contextualització, com els detalls que incorporen les peces, i les sensacions que desperten. Aquest fet és ara més normal que no pas abans, quan anaves a un concert i no hi havia cap mena de comunicació entre el públic i els intèrprets, tret de la música, que no és poc!

Abans de l'estiu vaig comentar que a Arenys teníem unes joves promeses musicals, que ens varen oferir bonics concerts, amb interpretacions de qualitat. Avui haig de parlar de dos grans professionals, que estimen i et fan estimar la música, que és la seva vida.

El programa, que portava per títol "Un sol piano, mil veus", et demostrava el poder del piano i la seva capacitat per convertir-se en tota una orquestra. Estava format per peces de Ravel, Mozart, Rakhmàninov, Narcís Bonet, Granados, Albéniz i Brahms, amb un bis d'un fragment de la rapsòdia hongaresa número 2 de Liszt.

Si bé aquest concert havia d'inaugurar el 19è festival de música a la gruta, que organitza l'Escola de Música de la nostra vila, va acabar sent la gran cloenda que premiava el treball i esforç dels actuals responsables de l'escola, que ens permeten gaudir de la bona música sense haver de desplaçar-nos de la vila. Moltes gràcies a tots i totes, i com no, moltes felicitats a la Mireia i a en Joan Miquel!

Parèntesi musical

Avui estava escoltant la Missa Solemnis en Re major de Ludwig van Beethoven i pensava com som d’afortunats de poder gaudir d’una obra musical com aquesta. A la vida cal aprofitar totes les oportunitats que se'ns presenten per passar bons moments i trencar aquest malefici que sembla que ens té acorralats. I ho hem de dir encara que puguem pensar que moltes persones no podran aturar-s’hi, però potser animarem a d’altres que, podent, no ho saben aprofitar.

La versió que he seguit està interpretada per Le Concert des Nations i La Capella Nacional de Catalunya sota la direcció del mestre Jordi Savall. Un músic incansable d’una gran sensibilitat que engresca els més escèptics. Us la recomano.

I ha estat aquesta tarda després de seguir les notícies que cadascuna era més dramàtica que l’anterior. He pensat que sense desentendre’m de tot el que passa al món i que som capaços de conèixer, només per salut i resistència emocional em calia aquest magnífic parèntesi.

Us proposo uns moments diaris per alimentar positivament la vostra ment que us ha de permetre afrontar tot allò que ens ve de cara i que no sempre podem evitar.

Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

25 anys de la Banda de l'EMA

Ahir el vespre vàrem poder gaudir d'un simpàtic acte musical a càrrec de dues bandes de música, la Banda de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, els amfitrions, i la Banda Comunitària de l'Escola de Música de les Arts de Santa Perpètua de Mogoda, els convidats. Celebràvem els vint-i-cinc anys de la nostra banda i els que d'alguna manera hem estat partícips del treball de la nostra escola de música ens en sentim molt orgullosos.

Sovint comento que no és gens difícil iniciar projectes. El que realment costa és mantenir-se en el temps, anar agafant experiència i aconseguir resultats satisfactoris com el que ahir es va poder viure al Centre Cultural Calisay. 

I el més important de tot és el treball que hi ha al darrere. Les coses, i en aquest cas les notes, no surten soles, sinó que requereixen un treball constant, dedicant-hi moltes hores, que encara que es faci de gust, l'esforç dels seus components no els hi treu ningú.

La satisfacció del públic assistent, la majoria familiars dels intèrprets, es va fer palesa amb els aplaudiments engrescats després de cada peça, i l'agraïment als seus directors que fa molts anys que estan al capdavant de les dues formacions, dirigint, formant i engrescant els nostres músics.

La Blanca Soler, directora i ànima de l'Escola de Música arenyenca, va fer la presentació de l'acte, recordant els grans trets de la seva trajectòria. Des d'aquí el meu agraïment a totes les persones que fan possible la Banda, i que en puguem gaudir durant molts anys. Moments com els d'ahir divendres són els que ens ajuden a aguantar tot el que està passant al nostre voltant. Visca la música, visca la Cultura!

Enhorabona, Lucía!

Gratant, gratant, trobes notícies positives i no les pots deixar perdre, sobretot en aquests temps en què les desgràcies ocupen les primeres pàgines dels diaris i ja no saps quina notícia és pitjor. Si, a més, la notícia té a veure amb la teva vila i amb alguna de les seves vilatanes, la joia encara és més gran i no podem deixar de parlar-ne.

Acostumem a llegir notícies d'esport on arenyencs o arenyenques triomfen. Tenim el cas de la Marta Mitjans que s'emporta gairebé tots els títols i rècords. No acostuma a passar el mateix amb temes culturals o específicament musicals. Tot i això, podríem parlar-ne d'alguns, sobretot de professionals. Penso per exemple en la parella formada per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells. En el món del cinema i l'espectacle, Arenys de Mar té uns bons representants.

Avui, però, us parlo d'una jove arenyenca, estudiant de l'Institut Els Tres Turons, i de piano al Conservatori Professional de Música de Badalona. Es tracta de la Lucía Jiménez Benassai que recentment va ser finalista del 10è Premi BBVA, amb una menció d'honor. La Lucía va interpretar peces de Debussy, Rakhmàninov i Beethoven. La Lucía ho toca de memòria i això li permet concentrar-se en la seva interpretació!

La Lucía va iniciar els seus estudis musicals a la nostra Escola Municipal de Música Carles G. Vidiella, que em porta molts records i satisfaccions. I no és la primera vegada que parlo de la Lucía en el meu blog. Ho vaig fer a finals del mes d'agost quan vaig tenir l'oportunitat d'escoltar-la en un petit concert de caràcter gairebé familiar, que ens va encantar a tots els assistents.

La notícia m'ha arribat a través de la Laia Torres Badosa, professora de música i pianista, de qui també n'hauríem de parlar un dia, per tot el seu bagatge i el pòsit cultural i musical que deixa a la nostra vila. 

Desitjo que la notícia que avui us presento es faci públic en espais de més difusió que el meu blog, perquè se n'assabenti més gent, més arenyencs i arenyenques, perquè en puguem gaudir i li puguem fer arribar tot el nostre escalf. Felicitats, i endavant Lucía!

Estimulem la nostra sensibilitat

Avui he tingut ganes d'escoltar, després de molt temps, l'obra Vespro della Beata Vergine, de Claudio Monteverdi. És una meravella! Segur que la coneixeu, i si no és així, us recomano que hi dediqueu l'hora i mitja que pot durar. Estic segur que us encantarà.

Quan m'emociono escoltant segons quina peça musical penso que si hi dediquéssim més temps, el món potser aniria d'una altra manera. Desenvolupar la sensibilitat ajuda a veure diferent les coses, també les altres persones, i potser això és el que més falta ens fa.

Una bona part del temps que dediquem a llegir els comentaris de les xarxes, i ja no dic a escriure-hi segons què, el podríem destinar a escoltar música. Jo escolliria música clàssica, que és la que em motiva més, però hi ha molts estils musicals capaços d'engrescar a uns o als altres. N'hi ha per a tothom. Per què no ens ho proposem?

Ara que més aviat el que s'estila és la crítica fàcil, però sobretot l'insult, seria el millor moment per posar-ho en pràctica. Hi ha moltes persones que es dediquen professionalment a la música. Hi dediquen moltes hores, d'aprenentatge i assaig. El resultat el podem constatar si assistim a un concert, o el baixem per Internet.

I insisteixo en el tema de la sensibilitat. Probablement, la manca de sensibilitat és l'esca del pecat de molts mals que podem presenciar al voltant nostre. Des de l'actitud a l'hora de celebrar una tradició, que se'ns escapa de les mans, fins a l'extrem de provocar una guerra, per no parlar de genocidi.

En els petits detalls es demostra com és una persona i endevines com actuarà davant de qualsevol circumstància. Hem de confiar més en els altres, però sobretot respectar-los. I ho deixo aquí, animant-vos a posar el disc, o a comprar les entrades per al pròxim concert!

Un recital plaent

El varen batejar com a recital íntim, i en la intimitat vaig poder gaudir d'uns moments plens de bellesa. La Lucía ens va deixar bocabadats amb la seva tècnica, el seu art, la seva il·lusió, l'energia desbordant per interpretar un seguit de peces musicals de diferents autors, al piano. La seva joventut, només catorze anys, era insultant davant d'aquella interpretació tan pulcra, sense partitures.

Contemplava les seves mans, el millor que pots fer quan assisteixes a un concert de piano, i em meravellava la rapidesa amb què es movien els dits, cercant la nota justa en cada moment. La seva concentració ens deixava perplexos. 

Contemplava de reüll l'exterior de la sala, on ens havíem reunit una dotzena de persones. I a través de la finestra podia observar el xàfec que regava les teulades després de moltes hores esperant la pluja. I em venia a la memòria aquells recitals familiars que esdevenen un parèntesi al tragí diari que sembla que ens hem imposat.

Gaudia de la música, però la meva ment no s'aturava. Quin goig poder tenir l'oportunitat de viure aquests bells moments. Com si tot es paralitzés. Totes les disbauxes que es viuen no gaire lluny de casa nostra havien desaparegut per donar pas a un recital de petit format, però farcit d'elements que no sempre tenim en compte. 

Només el treball constant, de tres o quatre hores diàries d'assaig. D'aprenentatge, pràctica i concentració, compartint-ho amb la família, els amics, els estudis, el lleure. Hi ha temps per a tot allò que volem i desitgem. I els resultats són evidents. 

Gràcies, Lucía per aquella bella estona que vàrem compartir en una sala d'una casa de la vila d'Arenys, amb els teus pares, amics i professora, que estava exultant en veure de què era capaç aquesta jove pianista arenyenca.

El poder de la crítica

Feia temps que no llegia una crítica musical de Jaume Radigales, en part perquè darrerament no assisteixo a gaires concerts, però tampoc n'he sabut trobar. Pot ben ser que, si no ho busques, et passi per alt. El cas és que llegint els seus comentaris he recordat aquells temps que l'acostumava a llegir o sentir i veig que no ha perdut la seva manera punyent de dir les coses, quan considera que els músics no han estat a l'altura que s'esperava d'ells.

En un món on tothom critica, normalment sense gaires arguments, es fa estrany llegir una crítica, en aquest cas musical, plena de detalls, opinables, sobre tot allò que no ha funcionat, fins al punt de recomanar què s'ha de programar i de quina manera s'ha de fer.

Em pregunto sovint si els músics es llegeixen les crítiques. Si se les llegeixen també els assistents al concert. I quin cas en fan, tant uns com els altres. Puc entendre que si has actuat, convençut que ho has fet bé, no et pot venir massa de gust llegir una crítica contrària, on es relacionen tots els errors. Probablement, si no n'has quedat del tot satisfet, pots estar-hi d'acord, i en tot cas sentir-te molest perquè t'ho han descobert.

El cas del públic és tota una altra cosa. Et pots trobar assistint en un concert on els músics desafinin com uns condemnats, i estar voltat de persones que aplaudeixen bojament. També n'hi pot haver d'altres que arrufen al nas, quan tu ho trobes tot tan correcte! Tot plegat és molt subjectiu, però si es cometen errors, això no ho pot negar ningú, llevat que no se n'assabentin.

Arribo a la conclusió que la crítica musical, com podria ser també la literària o teatral, podria tenir una importància relativa, encara que en algun moment pot condemnar a un fracàs estrepitós, si el crític és massa punyent i la gent s'ho llegeix abans d'assistir a una nova representació. Si no han comprat les entrades, potser decidiran no anar-hi. Per tant, s'ha de ser molt curós quan es fa una crítica. No vull dir que no es pugui dir que la cosa no ha funcionat, però en tot cas s'ha de ser honest i sincer amb tot allò que s'escriu. Fer mal per fer mal no és bona cosa. 

Me'l vaig perdre!

No tinc el poder de la ubiqüitat i ahir a la tarda-vespre vaig estar pendent del Ple municipal, gairebé sis hores, i em vaig perdre el concert que va tenir lloc a l'església parroquial, a càrrec de l'Ensemble Praetorius, un conjunt instrumental de cambra, format per joves músics de l'Escola Superior de Música de Catalunya (Esmuc). Me n'han parlat molt bé.

Sembla ser, doncs, que em vaig perdre un bonic concert, molt ben interpretat i, al mateix temps, ben explicat. Un costum que va arrelant i que, aquí a Arenys, ens hi tenen acostumats els nostres amics de Nexus Piano Duo. És bo que els intèrprets acompanyin la seva música amb explicacions sobre les obres, els compositors i els instruments.

Cal agrair l'oportunitat de gaudir de bons concerts on, a part del gust d'escoltar-los, tens l'ocasió d'eixamplar coneixements i també, cosa molt important, valorar i apreciar l'esforç, el treball i els valors de joves intèrprets que t'animen a pensar que no tot està perdut. Sovint ens mostrem pessimistes en veure com va tot plegat, però a vegades tens la sort d'observar que no tot està perdut. Que hi ha persones, i si són joves encara millor, que treballen per aprendre i ensenyar-nos que un món millor és possible.

En lloc del concert, em vaig entretenir escoltant els nostres representants com defensaven o fiscalitzaven l'obra de govern, amb una bona pila de punts a decidir, la majoria aprovats per unanimitat, i una secció de precs i preguntes que a vegades es fa molt feixuga. Pensava que seria bo que els nostres regidors i regidores repesquessin l'enregistrament de la sessió plenària i els servís per aprendre i rectificar en allò que vegin que no ho han acabat de fer prou bé. La veritat és que hi ha intervencions penoses que, estic segur, als seus autors els serviria per millorar. Han de tenir en compte que són els nostres representants, siguin a l'equip de govern o a l'oposició.

Però em quedo amb el concert d'ahir, que no en vaig gaudir, amb l'esperança que en vinguin d'altres i que hi pugui assistir. Però sobretot em quedo amb la impressió de les persones que hi varen assistir: Hi ha joves que treballen i s'esforcen molt per fer-nos gaudir de la bona música i dels bons moments.

El Quartet Gerhard al Principal

Ahir diumenge vàrem assistir al concert, programat pel Teatre Principal, a càrrec del Quartet Gerhard. El programa constava de dues peces, a la primera part el Quartet en sol menor, Op. 10, de Claude Debussy, i a la segona part el Quartet número 14, en re menor, La mort i la donzella. La propina va ser el lied El rei dels elfs, del mateix Franz Schubert, amb arranjament per a quartet de corda.

    No sempre tenim l'oportunitat d'escoltar, al costat de casa, un concert a càrrec de bons professionals i unes peces gens fàcils per al públic menys avesat a la música de cambra, sobretot el quartet de Debussy, i això s'ha d'agrair als responsables de la programació del nostre teatre municipal. De ben segur que no és fàcil confeccionar una programació amb cara i ulls, prou extensa per ocupar tota la temporada, i que no esdevinguin bolets difícils de pair, tenint en compte el pressupost que s'hi destina.

    La sala feia goig de veure i la impressió que en vaig treure és que el públic assistent s'ho va passar bé, aplaudint pels descosits. Ambdues peces constaven de quatre moviments, la qual cosa no es va acabar d'entendre per una part dels assistents. Potser amb un programa de mà i una mica de pedagogia per part dels organitzadors o els mateixos intèrprets ajudaria a respectar els silencis, que són molt importants en el desenvolupament d'una peça musical.

    Avui tenim l'oportunitat d'escoltar bona música amb els aparells de casa, però assistir de públic, com ahir mateix, té un component afegit que val la pena cuidar i potenciar. No és el mateix sentir en directe i veure els músics com interpreten el seu programa, que escoltar-lo en un enregistrament, sol a casa. Segur que t'estalvies interferències, aplaudiments a fora d'hora, estossecs i xiuxiueigs, però el directe té molta força i compartir-ho amb amics i estranys el fa més real i viu.

    Dels músics no em surten més que lloances. Els coneixia i sabia que en sortiria satisfet. Bona sonoritat a la sala, potser més per a nosaltres, el públic, que per als propis intèrprets. No totes les sales de concert, sobretot les que ofereixen diferents tipus d'espectacles, són agraïdes per als intèrprets, encara que la projecció arribi bé als espectadors. 

    A l'administració local, i el seu govern, els demanaria que siguin generosos en la seva aportació econòmica, perquè la cultura l'hem de potenciar i divulgar. Potser amb més recursos es podria fer aquesta tasca de divulgació i arribar a nous públics que, al meu entendre, és la feina que tenim pendent. Ànims!

Pendents de l'Orient mitjà

Aquest cap de setmana estem més pendents que de costum de l'Orient mitjà, després de l'atac perpetrat per Iran contra Israel. Un atac que, segons es pot llegir, tenia més la intenció d'avís que no pas de fer destrosses. És una manera de dir que no juguin amb foc que estan a punt per qualsevol acció.

    Set mesos després de l'atac de Hamàs a territori israelià, es fa molt difícil trobar la manera de desllorigar-ho tot. Més que tot perquè aquell atac no va ser l'inici de res, sinó un acte més de tot el procés que es viu en aquella part del món, amb unes relacions massa tenses entre palestins i israelians. La convivència no és fàcil, però encara menys quan analitzes com va començar tot i com ha tractat Israel els palestins que malviuen a Gaza, ara pràcticament destruïda.

    Tot s'ha complicat més perquè no només són dos estats els que s'estan barallant, sinó que hi ha més països implicats. Iran va rebre un atac que no ha perdonat i quedava clar que alguna actuació faria. No podia permetre que la cosa quedés com si res no hagués passat. I aquí rau el problema: uns fets n'encadenen uns altres i arriba un moment que només pots demanar que qui estigui net de culpa que llenci la primera pedra.

    La responsabilitat és de tots, cadascú en funció dels seus actes i represàlies. No tots tenen la mateixa capacitat d'intervenir en el conflicte, i entenc que això s'analitza molt bé a cada bàndol per saber fins on es pot estirar la corda. 

    Una cosa, però, queda clara, i és que el genocidi perpetrat contra la població de Gaza no té cap justificació, i fa molta ràbia l'actitud de les institucions mundials que han estat incapaces d'aturar-ho. D'alguna manera haurem de passar la vergonya per aquesta irresponsabilitat, i haver permès la mort de tantes persones innocents.

    I estem més pendents de tot el que pot acabar passant, en una part per pur egoisme. Sabem que les conseqüències d'una guerra ampliada ens afectaran directament, i això encara fa més vergonya. Europa i els EUA estan preparant les seves eleccions per renovar o ratificar els seus governants, i seria bo que el resultat de les mateixes oferís una garantia de canvi en la manera de fer i actuar davant de situacions tan greus com les de Gaza, i també Ucraïna. Volia preparar-me per al concert d'aquesta tarda-vespre, però la meva ment està pendent d'uns fets que són massa greus com per deixar-los de banda.

Concert i Poema de Nadal a Arenys de Mar

Aquest cap de setmana a Arenys han conviscut molts actes de celebració del Nadal, coincidint amb la tradicional Marató de TV3 que, d'alguna manera, ens interpel·la a tots, i de la qual n'estem orgullosos com a país solidari, tot i la fama que els catalans tenim d'avars i estalviadors.

Una celebració del Nadal que alguns sembla que se n'avergonyeixin una mica, titllant-ho de festa religiosa i per tant sectària i antiquada. A vegades, doncs, volem ignorar quina és la nostra cultura, d'on procedim, i què portem a les nostres arrels i entranyes. Ens agradi o no, venim d'una tradició cristiana que ens ha fet tal com som. Això no treu que tinguem les nostres creences i que la realitat actual sigui molt diferent de la dels nostres pares.

Polítics, com la mateixa alcaldessa de Barcelona, que hauria d'entendre que representa a la totalitat dels seus ciutadans, i que a vegades dona la impressió que no té cap recança en ferir els sentiments i creences d'una part d'ells. O bé d'altres, com sembla ser que ha passat al Parlament de Catalunya, amb la presidenta en funcions d'ERC, on el pessebre feia nosa.

A Arenys hem tingut la sort de poder escoltar i gaudir del concert nadalenc dels cors Aixa i Adzé, i l'escenificació del Poema de Nadal, de Josep M. de Sagarra, a càrrec del grup de lectura en veu alta, de l'Ateneu arenyenc, i això ho hem compartit amb la fira nadalenca per aquelles persones que els agrada badar i comprar a les parades, i en el fons fer notar que no són uns dies normals de l'any, sinó que tenen alguna significació especial per a tots, encara que aquesta no sigui la mateixa per a tothom.

És bo que trobem la manera de celebrar les festes, i és bo si som capaços de trobar-hi un sentit positiu i que ajudi a crear un clima de pau i justícia, sobretot en uns moments de disbauxa i de problemes econòmics i socials per a moltes persones.

Avui les institucions estan molt desprestigiades, tant si ens fixem en institucions polítiques com en la mateixa església, i per això probablement tenim més necessitat que mai de treballar personalment per fer canviar aquesta inèrcia de manca de valors, recordar com som i d'on venim, i procurar millorar la nostra convivència, respectant els altres, pensin com pensin, en bé de tots. Que tinguem tots unes bones festes!

Més sobre cultura

Ahir ja ho apuntava, però voldria insistir en el tema. Parlava del concert que tindria lloc a la tarda i que tenia previst assistir-hi. Sens dubte va satisfer les meves expectatives i crec que tots els assistents en vàrem sortir molt contents i amb ganes de repetir ben aviat. El Nexus Piano Duo sempre és garantia de bona música i també de bon gust musical. No sempre coincideixen les dues coses. Hi ha bons intèrprets, amb qui t'ho pots passar molt bé, però no sempre tots tenen bon gust musical, la qual cosa encara ho acaba de rematar. 

Parlava de la Cultura, en majúscula i en sentit ampli, i la necessitat que hi ha de no deixar-la de banda. És cert que hi ha unes prioritats que no podem oblidar i que cal resoldre el més aviat possible. Unes necessitats que són constants i que, malauradament, no s'acaben, però això no vol dir que no tinguem també la necessitat de conrear la cultura. I ho hem de fer tot potenciant-la en dos vessants importants: els creadors i difusors de la cultura, i els receptors.

Comentava que no tothom ha tingut les mateixes possibilitats d'entrar a consumir cultura, de poder gaudir d'ella, i que per això l'administració pública havia de fer un esforç per acostar la cultura a tothom, amb especial dedicació a aquells que l'ha tingut més llunyana. Ens equivocaríem, però si ens oblidéssim dels creadors, dels intèrprets, dels artistes, de les entitats difusores de cultura. A aquests també se'ls ha d'ajudar. No sempre reben el suport públic que caldria ni es valora suficientment el seu treball i esforç per aconseguir un bon nivell. 

Quan reclamem una participació més gran de la cultura en el pressupost de la Generalitat, o de l'Estat, o fins i tot d'un ajuntament, hem de pensar en la manera de difondre la música, de fer-la accessible a tothom, però també en com potenciar l'aprenentatge, la formació, la subsistència de grups i persones dedicades a presentar-nos les diferents especificitats culturals. 

Créixer culturalment també ens ajuda a créixer com a societat. No és un caprici ni la podem posar en un segon terme. Hem d'avançar paral·lelament. Sens dubte que l'educació i la sanitat són dos pilars que cal assegurar perquè arribin a tothom, que tothom tingui un habitatge digne, uns mitjans econòmics que els permeti viure en unes condicions humanes dignes i acceptables, però no podem oblidar que tots i totes necessitem poder gaudir de la cultura, anar al teatre, a les sales de concerts, als espectacles de tot tipus, i perquè això sigui possible cal que hi hagi persones que s'hi puguin dedicar amb condicions també dignes.

Tarda de concert

Aquesta tarda assistirem al concert de piano a quatre mans a càrrec de Joan Miquel Hernàndez i Mireia Fornells, dos músics arenyencs, amb el permís de la Mireia, que una vegada més ens delectaran amb la seva capacitat interpretativa musical.

És una sort tenir l'oportunitat d'assistir a un concert tan a prop de casa, i això és gràcies a la feina que fa el Teatre Principal, amb unes persones al darrere que no acostuma a valorar-se suficientment. I quan els intèrprets són tan propers alhora, encara il·lusiona més.

Si bé és cert que el Teatre Principal ens acosta la cultura d'una manera fàcil, no tothom se'n beneficia i és per això que caldria treballar perquè tothom tingui l'oportunitat de gaudir de la cultura, ja sigui musical, teatral o de dansa. La formació que reps de petit, amb el suport de la família que en té cura, fa més fàcil que de gran tinguis ocasions per gaudir-ne. No tothom neix en un entorn favorable.

Parlar de Cultura, en majúscula i en sentit ampli, no és fàcil. Davant les adversitats, bàsicament econòmiques, a què moltes famílies han de fer front, segons a qui li pot semblar que entretenir-se a parlar i potenciar la cultura és un despropòsit, però no. I és per això que crec en la necessitat que els nostres governs, local, autonòmic i estatal, treballin de valent perquè tots els ciutadans tinguin l'oportunitat de viure de la cultura, en l'especialitat que més els agradi. És cert que cal lluitar perquè totes les famílies puguin rebre els recursos necessaris per viure dignament, perquè tinguin un habitatge decent, una feina... però no ens podem oblidar de la cultura.

Arenys de Mar ha tingut la sort de comptar amb prou elements musicals que l'han fet vibrar. Corals, músics, compositors i intèrprets, i una escola de música amb gairebé quaranta anys d'història. Tot això segur que s'ha de fer notar, i que ens col·loca en una situació diferent a altres entorns amb menys tradició musical. I no va d'entesos, sinó d'amants de la música.

L'experiència viscuda en altres concerts interpretats per Nexus Piano Duo, em fan pensar que avui serà un altre regal per a les orelles de totes aquelles persones que haurem decidit assistir al concert d'aquesta tarda.

Nexus Piano Duo al taller del lutier

Aquest matí, mentre feia exercici amb la meva el·líptica, he escoltat el programa de Catalunya Música El taller del lutier, que aquest estiu, de 9h a 10h del matí, ha reemès aprofitant el període de vacances. Sempre resulta interessant perquè hi aprenc alguna cosa, sobre instruments o instrumentistes. Aquesta setmana passada visitaven un taller de Barcelona, la Casa Parramon, que m'agradaria conèixer, doncs tal com ho presentaven resultava d'allò més interessant.

Avui els protagonistes eren dos arenyencs que tenim la sort de poder escoltar interpretar bona música, encara que no sigui tan sovint com voldríem. Em refereixo al Nexus Piano Duo, amb la Mireia Fornells i en Joan Miquel Hernández. Ens han parlat del piano a quatre mans i concerts de dos pianos, les seves característiques i diferències. Tot un art, i com ells han aconseguit donar a conèixer molts compositors de casa nostra que probablement hauríem ignorat, si més no amb composicions per aquest tipus de formació.

Sé que aquesta tardor tindrem la sort de tornar-los a sentir a casa nostra i ja des d'ara animo a totes les persones amants de la música clàssica a tenir-ho present per no deixar perdre aquesta ocasió.

El programa s'ha complementat amb una petita història relacionada amb la catedral de Girona i la Fundació Maurí de la Garriga, i que jo desconeixia totalment i m'ha semblat interessant. Casualitats de la vida, aquest migdia dinàvem a casa amb dues joves d'aquesta localitat i també desconeixien la seva existència.

La Fundació Maurí col·lecciona, entre altres obres i documents, els respatllers del cadirat gòtic de la catedral de Girona que Josep Maurí i Serra va adquirir, evitant que es deixessin perdre quan es varen fer obres de remodelació de la catedral gironina. Segons s'ha dit en el programa de radio, el cadirat es troba a l'església parroquial de Canet de Mar.

Felicito a Catalunya Música i de manera especial al conductor del programa, Pere Andreu Jariod, per l'encert i interès que desperta cadascuna de les emissions i que, en no escoltar-les en directe els dissabtes al matí, durant l'hivern, tinc la sort de poder fer-ho el mes d'estiu, de dilluns a divendres.

Esperant la pluja

Fa molt temps que no plou i les previsions meteorològiques parlen d'aquesta possibilitat. Ho tenim tot molt sec i necessitem l'aigua per rebaixar la temperatura, però sobretot per remullar el terra que està completament eixut.

I la previsió de pluja arriba amb l'avís de perill d'aiguats importants. Com és habitual a casa nostra, plou poc i quan ho fa ve descontrolat. El canvi climàtic ens ha ofert imatges a països europeus que fins ara no hi estàvem acostumats. Era més aviat cosa de països del tercer món, on sembla que les desgràcies no arriben mai soles. 

I de moment sembla que la baixada de temperatura ha arribat i ho agraïm. A casa, que no acostuma a fer calor, aquests dies es començava a notar. La manca d'aire i quan aquest feia presència era prou calent, ha fet que la temperatura pugés uns quants graus. Però tenim la sort de viure al costat del mar, i una refrescada a primera hora del matí sempre és d'agrair. Fins i tot jo que no hi acostumo a anar, enguany ja ho fet per segona vegada.

D'entrada s'ha ajornat el concert d'aquesta nit a la gruta, organitzat per l'Escola de Música. Avui recuperaven l'escenari que l'any passat, pel tema de la pandèmia, es va canviar de lloc. Confiem que la resta de concerts s'hi puguin celebrar. És allò que mai plou a gust de tothom, però avui, amb l'esperança que no faci mal, sí que hauríem de convenir que la prioritat és la pluja.

Brillant interpretació de Nexus Piano Duo

Aquest diumenge vàrem assistir al concert de Nexus Piano Duo format per en Joan Miquel Hernández i la Mireia Fornells, que varen dedicar a L.V. Beethoven, de qui celebrem els 250 anys del seu naixement. Un concert que ens va plaure tant pel repertori com per la seva interpretació. De fet ja no ens va venir de nou, perquè sempre que hem assistit a un concert d'aquesta parella n'hem sortit molt contents i satisfets. 

El concert va començar amb la Sonata en Re Major, opus 6, una sonata dels inicis del compositor, deliciosa i amena. Va continuar amb la Gran Fuga, opus 134, que Beethoven va composar pocs mesos abans de la seva mort i que, tal com ens varen comentar els intèrprets, és clarament avançada a la seva època. Una peça que desconeixia i que si me l'haguessin fet endevinar, no hauria dit mai que era obra del compositor de Bonn. Vull tornar a escoltar la peça perquè realment és complexa i necessito sentir-la més per poder-hi entrar.

El concert es tancava amb la interpretació de la cinquena simfonia, opus 67, en la versió per a piano a quatre mans. Una simfonia molt coneguda, però que poques vegades haurem escoltat en la versió a quatre mans. No vàrem trobar a faltar l'orquestra! La interpretació em va semblar esplèndida, amb molt de gust i art. Al final ens varen obsequiar amb la dansa eslava número 8 de Dvorak, opus 46, també una delícia.

Els assistents vàrem gaudir d'un gran concert, que ens va fer oblidar que portàvem la mascareta posada i que hem estat tan temps sense poder assistir a concerts d'aquest nivell. Felicito a en Joan Miquel i la Mireia, i confio que ens continuaran fent gaudir de la bona música.

Tornant al cinema

Estava intentant fer memòria de quants anys fa que no vaig al cinema. No recordo quina va ser la darrera pel·lícula que vaig veure en un cinema, però segur que fa uns quants anys. Sempre faig la broma que va ser l'estrena de Benhur. Tampoc és que acostumi a veure pel·lícules per televisió, però en aquest cas hauria de parlar de mesos, a excepció de la sèrie "Gambito de dama", que he seguit per Netflix i que haig de dir que m'ha agradat.

Avui, doncs, després d'anys de no trepitjar un cinema assistiré a la presentació de la pel·lícula "La vampira de Barcelona" del director arenyenc Lluís Danés, i després al col·loqui que hi ha previst acabada la pel·lícula.

Probablement no és el millor dia per tornar a un cinema, tenint en compte la situació de l'epidèmia, però confio que hi haurà totes les mesures de seguretat i que no hauré de penedir-me d'haver-hi anat. És una bona ocasió, per felicitar el director en un dels molts èxits i veure l'actuació de Queralt, la filla de la Glòria.

Serà un cap de setmana cultural arenyenc, perquè demà tenim entrades per assistir al concert de Nexus Piano Duo, i gaudir de la magnífica interpretació a què ens tenen acostumats, i en aquesta ocasió celebrar els 250 anys del naixement de Beethoven. Ja us explicaré com haurà anat tot plegat.

Per si de cas... anem al teatre!

Aquests dies estem enfrontant les ganes de poder celebrar un Nadal una mica normal, amb la por d'excedir-nos i que arribi una tercera onada del coronavirus. Avui mateix s'han donat a conèixer les noves mesures a tenir en compte, pensant en els dies de festa, i la impressió que tens és que el govern et fa un obsequi sense estar-ne gaire convençut.

Una mica és el que se'ns deia fa uns dies, assegurant que si hi haguessin diners per compensar, no es permetria l'obertura d'establiments de restauració. Si fóssim capaços d'acceptar un Nadal confinats, no ens deixarien sortir a celebrar-lo amb la família.

L'única esperança és que es confirmi que ben aviat podrem vacunar-nos i deixar enrere aquest malson, tot i que no està clar que això passi aviat. La Gran Bretanya feia públic que començarien a vacunar de manera massiva els seus ciutadans, i al darrere ha aparegut Rússia que no vol ser menys. Aquí es parla del primer trimestre de l'any vinent.

Pel que pugui ser, i aprofitant l'escletxa, els de casa ens hem apuntat a assistir al concert d'aquest diumenge al Teatre Principal. Un concert de piano a quatre mans, a càrrec de Nexus Piano Duo, amb obres de Beethoven, de qui enguany celebrem els 250 anys del seu naixement. No fos cas que tornin a tancar els teatres. Ja fa molts mesos que no sé què és seure en una butaca d'un teatre!

La beatificació de Joan Roig al punt de mira

La celebració avui de la beatificació de Joan Roig, assassinat pels anarquistes durant la guerra civil, ha estat al punt de mira de molta gent que no acaba d'entendre perquè aquest acte és permès i l'assistència a una obra teatral o a un concert, no. La raó que els nostres polítics donen és que la celebració eucarística és un dret fonamental i que no es pot privar, però en canvi assistir a un concert, sí.

Des del punt de vista sanitari no s'acaba d'entendre. Si a l'hora de programar una i altra trobada es prenen totes les mesures de seguretat per evitar la propagació del coronavirus, per què en un cas es pot organitzar i en l'altre no? No estem fem tots aquests sacrificis només per evitar contaminar-nos? Si arran de la celebració de la beatificació es produeixen contagis, qui en serà el responsable?

La impressió que molts tenen és que el govern no s'atreveix prohibir un acte a l'Església, però en canvi no li fa cap por enfrontar-se al sector cultural, per posar un exemple. I davant d'aquesta creença, ni s'entén ni s'accepta.

Quan es prenen decisions radicals una de les qüestions a tenir en compte és la coherència. Actuar de manera incoherent comporta conflictes i manca de credibilitat. Una beatificació no és una urgència que no es pugui ajornar i per tant, no s'acaba d'entendre aquesta permissivitat, quan els teatres estan tancats i moltes persones en surten perjudicades econòmicament. Només el dret a la salut pot justificar la prohibició d'obrir un teatre, i quan es fan diferències és quan no s'entén el criteri, per més que es vulgui explicar.

Entenc que també és fonamental el dret de moviment i d'assistència als actes culturals i socials, i que s'accepta que aquest dret se supediti al dret a la salut i a la vida, però posem tothom al mateix sac, sinó el que fem és perjudicar encara més la imatge de l'Església i confonem la ciutadania.