Mals que es poden evitar

Arran de l'accident ocorregut al pati de l'escola Joan Maragall i que ha fet públic la revista L'Agenda d'aquest mes de juny, voldria fer una reflexió, amb l'única intenció que serveixi per canviar la manera d'actuar de l'Administració, però també de tots nosaltres. Massa sovint acabem actuant quan ja és massa tard i no ens avancem als esdeveniments.

Per qui no hagi llegit la notícia es tracta d'una porteria d'hoquei que es trobava al pati de l'escola, sense fixar, i que va caure sobre la mà d'una nena i es va lesionar un parell de dits. L'equip d'hoquei tenia permís per entrenar al pati, en hores no lectives, amb el compromís de lligar les porteries una vegada acabat l'entrenament, per tal d'evitar accidents.

Segons diu la notícia, la direcció del centre havia avisat més d'una vegada de l'incompliment de la condició exigida a l'equip, i al final hem hagut de lamentar els fets. I això m'ha recordat un fet luctuós, molt més greu que no pas aquest i que va succeir a Vic, a l'Escola de Música, on una gran portalada de ferro es trobava abandonada al pati. El director de l'escola ho va denunciar insistentment a l'Ajuntament de la ciutat i un dia va caure damunt d'un alumne. Els professors que se'n varen adonar varen intentar aixecar la porta de sobre el noi, però no varen poder evitar que aquest morís ofegat.

Sortosament, no són gaires els casos dramàtics com aquest que he esposat, però sí que hi ha accidents que es podrien evitar si actuéssim més ràpidament davant l'amenaça. La desídia o la poca empatia poden ocasionar danys irreparables o, com en el cas d'Arenys, molèsties i dolor innecessari.

No hem de viure alarmats ni esporuguits, però sí que hem de fer més cas de tot allò que ens denuncien i avisen, per valorar ràpidament que cal actuar per evitar lamentar-nos-en després. Una reflexió que hem de fer tots, cadascú segons les responsabilitats assumides.

Agraïment a en Joan Majó

Ahir vaig tenir la sort de participar en el lliurament de l'almorratxa a l'arenyenc de l'any 2025, en Joan Majó, pescador i restaurador de la nostra vila. L'excusa del premi va ser els cent anys de l'entitat que presideix, el Club de Mar Sport, però la valoració que jo en faig va molt més enllà.

L'Associació d'Informadors d'Arenys (AIA), editora de la revista L'Agenda, organitza cada any una votació popular per nomenar l'arenyenc o arenyenca de l'any a una persona que hagi destacat per algun fet significatiu. Que una entitat, on tens un paper protagonista, celebri els cent anys no és poca cosa, però a mi m'agrada analitzar les persones, que són les que mouen les entitats.

En Joan Majó té actualment aquesta responsabilitat, però el seu currículum és brillant i la seva personalitat admirable. Una persona que s'allunya del protagonisme, però esdevé una peça clau on es mou. Pescador des de molt jove i restaurador admirat, no només ha desenvolupat les dues professions, sinó que també ha contribuït a fer gran l'estimació de la pesca i la restauració a casa nostra, i ha participat, si no impulsat esdeveniments culinaris que han traspassat els límits del nostre municipi.

Hi ha persones que fan molt soroll i algunes d'elles obtenen bons resultats, però n'hi ha d'altres que actuen com formiguetes, sense que gairebé no te n'adonis, aconseguint èxits col·lectius que no pas personals. Persones amb qui t'hi trobes molt bé, per la seva senzillesa, amabilitat i empatia, però també amb una gran força i dinamisme. Persones amb qui aniries on fos, perquè saps que podràs confiar en elles i que et portaran a bon port.

Les paraules de felicitació que es varen deixar anar ahir a la seu del club que presideix no eren gratuïtes, sinó totalment sinceres i merescudes. Va ser una estona molt agradable, que vàrem acabar amb un esplèndid i sorprenent dinar. Gràcies, Joan per la teva personalitat, dedicació a la vila i a les teves aficions i professions. Estudiaré quins han de ser els mèrits exigits per ser nomenat fill predilecte de la nostra vila.

Millorem l'atenció a les persones

Arran de l'enrenou de Rodalies s'ha posat de manifest un problema endèmic que l'administració pública no té resolt. Em refereixo a aconseguir que la comunicació i la informació a la ciutadania sigui exhaustiva, immediata i entenedora. No pot ser que en situacions caòtiques, com és el cas d'una cancel·lació del transport públic, la informació que arriba a les persones sigui parcial, errònia o simplement no existeixi.

Hem llegit moltes queixes d'usuaris que no han estat informats correctament de la situació i han perdut hores i hores, totalment desinformats, sense saber si podrien anar a la feina, la universitat o tornar a casa. 

Malauradament, aquest no és un cas aïllat ni específic del servei de Rodalies. Falta informació a l'hora de realitzar tràmits administratius, i no sempre l'atenció que s'ofereix és l'apropiada. Al meu entendre hi ha una manca d'interès per excel·lir a l'hora de servir el ciutadà, tant per part d'algunes persones encarregades d'atendre la gent, com per responsables de gestionar i programar aquesta atenció.

Ens queixem que la gestió de l'administració és lenta i plena de dificultats internes. Els treballadors públics no ho tenen fàcil per tirar endavant la seva feina, però de rebot qui en rep les conseqüències és el contribuent, el ciutadà que necessita qualsevol certificat o servei. 

El govern de la Generalitat té la voluntat de simplificar els tràmits, fent-los més accessibles, però hem d'acabar de veure en què es tradueix i el temps que trigarem a veure'n els resultats. De moment, està vist i comprovat, l'atenció que s'ofereix no és la més adequada, sigui per les eines de què disposa l'administració, per la complexitat de la tramitació, o per la manca d'empatia del treballador públic. 

Caldria tenir molt clar l'objectiu de millorar l'atenció a les persones i dedicar tots els esforços perquè l'administrat aconsegueixi un tracte correcte, una atenció puntual i clara, i una resposta transparent a les seves queixes, suggeriments i preguntes. Si no som capaços de millorar aquest aspecte de la vida, no pretenguem aconseguir grans coses que no estan a les nostres mans.

La consellera de Salut

No us passa a vosaltres que hi ha gent que, per la manera de fer i de dir les coses, no us acaben d'agradar? Des del primer dia, la consellera de salut del govern socialista, la senyora Olga Pané, s'ha fet notar força. A vegades penso, potser equivocadament, que amb la intenció de reduir despeses, està prenent decisions no gaire clares i fins i tot perjudicials per a sectors de la població. 

Va ser ella qui, davant de les protestes per la manca de pediatres, va declarar que els centres d'atenció primària (CAP) no havien de disposar d'aquesta especialitat. Ja no recordo com ho justificava, però la gent no ho va trobar bé. A mi tampoc em va convèncer, encara que no tingui fills en edat de ser atesos pel pediatre.

La notícia que he llegit avui, sí que m'afecta. Segons he vist, el síndic ha pres en consideració una denúncia que va fer pública una persona de 72 anys, perquè Salut va decidir limitar els cribratges de càncer de còlon fins als 69 anys. Tampoc no ho trobo bé. El síndic demana que ho argumentin i justifiquin, ja que sembla que en aquesta edat els tumors són més freqüents. No sigui que la consellera consideri que arribats a aquesta edat no cal malgastar diners públics.

Aquests dies també hi ha manifestacions i vagues de metges o d'infermers... Diuen que els fan treballar més hores seguides del compte. Falten metges, diners, o endreçar el departament?

Els fets són importants, però les formes també. Té una manera de dir les coses que la gent se sent atacada, menystinguda o ignorada. L'empatia no és precisament la qualitat que li escau més a la consellera, però tampoc sembla que ho consideri necessari. Ella va amb el pinyó fix.

Per les xarxes socials m'ha arribat un tros de conversa del director de VilaWeb on parlava de la mediocritat dels actuals governants. Hi col·locava dirigents catalans i espanyols. No sé si són mediocres o interessats, però segur que més d'un hauria de reflexionar si està jugant al lloc que li correspon. Hi ha algun cas, que conec de prop, que em va sorprendre des del primer dia. Sempre penses que potser amb els anys n'han après, però... t'adones que sovint les primeres impressions són les que serveixen.

Avui érem molts

Fa unes setmanes vaig escriure que no hi érem els que hi havíem de ser. Em referia a la meva visita a Jordània amb molt pocs turistes per culpa d’una guerra que no els pertocava. Avui hauria de dir que érem molts, però no necessàriament més dels que hi havíem de ser perquè no soc jo ningú per decidir qui ha de ser en un lloc i qui sobra.

Érem molts, però no per això hem deixat de fer el que volíem. D’alguna manera tothom feia allò que li interessava sense molestar a ningú més. I en això hauria de constar la nostra vida: Fer, sense perjudicar els altres.

Si d’alguna cosa ens queixem sovint és que ens molestem. No sabem viure sense provocar els altres o si més no ignorant-los, que tampoc ha de ser això. Una cosa és ficar-te a la vida dels altres i l’altra passar de tots. Hem de pensar que potser ens necessiten.

Avui el dia ha transcorregut força intens, però amb un balanç positiu. Hem conegut altres persones i ens hem entès, sense posar en risc la nostra intimitat, amb empatia i bon rotllo.

Una oposició constructiva

No fa gaires setmanes, en una reunió de treball, un dels participants va manifestar que no li agradava que es parlés dels partits de l'oposició. Intentava trobar una altra manera de definir-ho, per evitar que es catalogués d'oposició als partits que no formen part d'un govern. La seva proposta era interessant, i potser, entre tots, hauríem de buscar un adjectiu que ho definís millor. 

Probablement és, en aquesta línia, que acostumo a parlar d'oposició constructiva, per donar-li més el sentit de col·laboració des de la distància, des de la posició que les urnes han col·locat unes forces polítiques, que no assumeixen responsabilitats de govern.

Seria lloable que els grups de l'oposició exercissin aquesta pràctica constructiva, en benefici de tots. Es pot discrepar, però no cal ser un destructor. S'ha d'opinar i criticar allò que es considera erroni, però aportant arguments i propostes de millora, perquè, en definitiva, això és el que espera la ciutadania. 

L'altre dia vaig seguir, per uns instants, la sessió de control al president de la Generalitat, al Parlament de Catalunya, i em quedo amb la intervenció del representant del Partit Popular. Amb el poc temps que tenia per expressar les seves idees i opinions, es va dedicar a criticar a tothom, vorejant l'insult. Ho portava escrit, per no descuidar-se de res ni ningú, i per això no podia dir que era fruit de l'acalorament o de la improvisació. S'ho havia preparat.

Al marge del mal gust que vaig trobar-hi, em va faltar veure-hi alguna cosa en positiu. Alguna aportació que pogués fer pensar que si el seu partit estigués governant a la Generalitat, ens podria aportar i beneficiar. La crítica fàcil sense arguments, basant-se simplement en l'anècdota i la barroeria, no ajuda que la ciutadania confiï en els polítics. 

Trobo a faltar elegància, idees constructives i empatia entre els polítics d'avui. Es pot ser molt crític, però convé un grau d'intel·ligència i educació, que sovint trobem a faltar. És una llàstima que no s'aprofiti l'altaveu de les institucions, com pot ser el Parlament, per donar exemple a la ciutadania, en pro d'una millora de la convivència. 

En l'oposició constructiva, o el nom que li vulguem donar, a mi sempre m'hi trobaran.

Acceptar l'alto el foc?

Segur que algú m'ho podrà explicar, però jo em pregunto si realment al president rus li interessa l'alto el foc que proposa Trump i que ha acceptat el president ucraïnès. Un alto el foc temporal, de trenta dies, per intentar negociar la pau. A la meva manera de veure-ho, a Putin només l'interessa la rendició d'Ucraïna. Va decidir envair-los, com li agradaria fer en altres llocs, perquè té l'espina clavada pensant en la desfeta de la Unió Soviètica.

Trump, que se li'n fot tot el que no sigui ell, ara juga el paper de mediador, per treure'n algun profit, no pas perquè sigui l'àngel protector de ningú. Zelenski té poques possibilitats de maniobra i ha hagut d'acceptar l'aturada per no acabar del tot, però a Putin no li interessa un parèntesi perquè ell no vol negociar res. Putin vol la victòria i annexionar-se la més gran extensió de territori possible.

Quan veus les imatges de la guerra, amb la quantitat de morts per cada banda, et fixes en el president rus i no li veus cap mena de compassió per a les seves pròpies víctimes. Els seus soldats són les peces necessàries per aconseguir la victòria, i no li importa el que els pugui passar. De fet, aquesta és la realitat d'una guerra. Qui la decideix està molt còmode al seu palau presidencial i en tot cas seran les seves tropes les que la patiran.

I Europa decidim rearmar-nos per evitar què? Us imagineu per un moment una situació de guerra al vostre país?, a la vostra població? La meva generació va néixer després de la guerra i, per tant, no tenim l'experiència, però sí que hem conegut escenes viscudes pels nostres pares. És important posar-se a la pell de les persones que estan patint la guerra, sigui al seu país o envaint-ne un altre. És llavors quan t'enrabies per la manca de sensibilitat d'alguns dirigents, la seva manca d'empatia i el seu gran egoisme. 

Putin voldria recuperar la Unió Soviètica per fer què? Quin profit en trauria la seva gent? O és només una ambició personal sense escrúpols?

Ara Putin ha de decidir si acceptar l'alto el foc o el defuig. La seva decisió hauria de tenir conseqüències. Ja n'hi ha prou d'anar passant, mentre el nombre de víctimes va augmentant!

Formació permanent

Un dels temes que surt a les converses quan es parla de professionals, empreses, administració pública o funcionaris és la necessitat que els nostres professionals estiguin al dia i no es valguin només dels coneixements obtinguts durant l'època dels estudis. És cert que hi ha professions que encara que no vulguis estàs obligat a reciclar-te contínuament. També hi ha persones que, pel seu tarannà, tenen molt clar que els cal posar-se al dia i no viure del passat. Però no sempre és així.

Hem parlat de baixa productivitat, però sovint oblidem de la manca de formació permanent de molts professionals que, una vegada assolit un lloc de treball, s'estanquen i no evolucionen més. La ciència proporciona nous coneixements i nous mètodes d'aplicar-los al dia a dia, i es fa necessari que els professionals se n'assabentin i els puguin adaptar. 

Hi ha una feina per part de l'empresa, sigui pública o privada, però també hi ha la voluntat dels treballadors per saber més de la seva feina o d'altres. L'aprenentatge no té fi. Durant tota la vida has d'estar obert a aprendre, sigui en temes professionals, o també relacionals i de convivència. El món ha canviat i no és el mateix ara que fa seixanta anys. Si no n'ets conscient, et pots quedar aturat en un punt i ser incapaç d'entendre què està passant al teu voltant. En el món laboral pots provocar que la teva empresa, siguis autònom o assalariat, es vegi perjudicada.

En el món de la salut, ara que he passat per una experiència propera i delicada, és important adquirir l'hàbit de voler aprendre més i més, i no oblidar un tema important que ha de ser present arreu on s'interactuï amb les persones, però en el cas de la salut, encara més, i és assolir un grau d'empatia que ajudi la persona atesa a sentir-se millor, no només de salut, sinó també de tracte, confiança i seguretat.

Avui llegia que falten 20.000 infermers i infermeres, i que una bona part d'elles pateixen malestar emocional. Si les professionals no treballen en condicions laborals adequades és molt difícil que puguin transmetre bones vibracions als seus pacients, oferint una bona atenció, com es mereixen.

Fer fàcil la vida al veí

Enguany, a casa, Nadal i Cap d'Any els vivim molt d'esquitllada, gairebé de manera inconscient, sense adonar-nos que són les festes que cada any celebrem en família, i que ens bombardegen per totes bandes, amb llums i felicitacions, de manera compulsiva. T'adones, així, que no tothom viu els esdeveniments de la mateixa manera, i només en prens consciència quan les circumstàncies et porten a viure uns moments complicats.

Crec que aquesta inconsciència és el que en el fons afecta el bon funcionament de la nostra societat. L'empatia i el fet de saber posar-se a la pell de l'altre, i de comprendre que a la vida hi ha moments que no sempre ho tens fàcil, i que hi ha famílies que viuen en penúria permanent, podrien ajudar a entendre que entre tots hem de procurar facilitar-nos la vida. 

És evident que la guerra, el terrorisme, les catàstrofes naturals són uns elements que condicionen la vida dels que ho pateixen, però no només els fets extraordinaris són els que ens marquen. També el dia a dia està ple d'entrebancs que no sempre sabem o podem superar amb èxit. I si a això hi sumem l'individualisme, girar-se d'esquena, l'oblit que en aquest món no estem sols, llavors encara s'agreuja més.

Aquests dies es parla de pau. Sovint se'n parla perquè és un costum i surt arreu, però no hi posem el nostre gra de sorra perquè aquesta pau sigui efectiva. És molt fàcil criticar i malparlar dels causants de les grans calamitats, però ens costa més adonar-nos d'aquelles actituds menys espectaculars, però que contribueixen a fer que el del nostre costat no s'ho passi bé. 

M'agradaria poder desitjar que aquest 2025 sigui un any millor que el que hem deixat. Que hi hagi pau i harmonia al món. Són desitjos simpàtics i que molts subscriurem, però al seu costat, i això és més fàcil d'aconseguir si hi ha voluntat, desitjaria que tots i cadascú de nosaltres canviéssim la manera de fer, pensant més en l'altre. El que rep sempre, i també el que ens passa desapercebut. 

Que aquest any que acabem d'encetar ens engresquem a fer més fàcil la vida dels que tenim al costat! Bon any!

Fer fàcils els tràmits administratius

Tot i que en vaig parlar aquí mateix, el dia 7 d'octubre, referint-me a la cita prèvia obligatòria, ara que se n'està parlant pels mitjans de comunicació, i que el conseller de la presidència, el senyor Albert Dalmau, ho ha explicat més detalladament, crec que és important insistir-hi. La paperassa, a l'administració pública, se'ns menja i ens sobrepassa. Cal posar-hi un aturador, i no tothom hi està disposat.

Els polítics passen i la paperassa es queda i, darrerament, augmenta i complica la vida de l'administrat. Diuen que molt es deu a la necessitat d'evitar la corrupció i els greuges comparatius, però això és una excusa de mal pagador. Som prou espavilats, o hauríem de ser-ho, per trobar sistemes de control perquè allò no passi, sense necessitat de complicar-nos la vida i fer tan difícil la tramitació administrativa.

El govern socialista de la Generalitat s'ha proposat millorar la tramitació, fent-la més fàcil, i una de les coses que ha promès, tal com us comentava l'altre dia, és l'eliminació de l'obligatorietat de la cita prèvia. Els avantatges del sistema no poden condicionar-ho tot de manera dràstica. Hi ha d'haver la possibilitat de presentar-te físicament a la finestreta i ser atès.

Deixo de banda, avui, el tema de la finestreta única, perquè això és un altre problema: haver de saber cada cosa qui te l'ha de tractar i on has d'anar a parar. 

Acostumo a parlar molt de sensibilitat quan em refereixo al tracte entre persones. I això s'accentua quan ens referim a serveis públics, multinacionals que no pots escollir, entitats bancàries, i un llarg etcètera. I en les nostres relacions amb l'administració pública, sigui local, autonòmica o estatal, l'empatia, la simplificació dels tràmits, l'amabilitat, el suport i informació, tot això, hauria d'estar a l'ordre del dia, i en el manual del funcionari de torn. No passa sempre, sobretot pel que fa a la simplificació dels tràmits, que molts d'ells es fan per internet, però que no són prou entenedors, sobretot pensant en gent gran, o persones poc avesades a l'ordinador.

M'agradaria que els nostres governants s'apuntessin, com a cosa a resoldre de manera urgent, facilitar els tràmits dels administrats. Que entenguin que hi són per facilitar-nos les coses, i no pas per complicar-nos-les. No és tan difícil, si hi ha bona voluntat i predisposició. Crec que no és demanar-los tant!

Eliminar la cita prèvia obligatòria

L'anunci del conseller de presidència, aquest dilluns, de l'acord per transformar el sector públic, m'ha obert els ulls. Tant de bo que tot això que ha dit el conseller es posi en pràctica i millorem d'una vegada l'atenció pública, que amb l'excusa de la pandèmia i per la mala praxi de l'administració, ha degradat fins a uns límits que no haurien de ser permesos.

Destaca l'anunci de l'eliminació de la cita prèvia com a tràmit obligat per ser atès per l'administració pública. Aquí és clar que, amb l'excusa de la pandèmia, s'ha imposat una pràctica que maltracta el ciutadà, provocant molta desatenció i complicacions per aconseguir ser escoltat. Totes les administracions, la local i les supramunicipals, s'han acostumat a la cita prèvia com a sistema obligatori per ser atès, la qual cosa dificulta l'atenció per a moltes persones. No veig cap inconvenient en compaginar-la amb l'atenció presencial, sense avís previ. Espero i desitjo que, la decisió del govern català, en aquest aspecte, sigui real i efectiva, i ens oblidem de la cita prèvia obligatòria. 

L'ajuntament de la vila té algun tràmit que requereix cita prèvia, però la majoria de tràmits es poden fer acudint, sense previ avís, a les oficines d'atenció ciutadana. No és el cas de l'oficina de la Diputació, que té assumits tràmits municipals que no en podem prescindir. En aquest cas es practica molt estrictament. Espero que l'acord del govern tingui efecte i puguem acudir a l'oficina recaptatòria sense necessitat de demanar hora.

No sé si caldria estendre aquesta decisió o acord, per llei, a l'àmbit privat, sobretot quan es tracta de serveis que tampoc en pots prescindir. Penso en la banca, on hi ha alguna entitat que té implantada la cita prèvia obligatòria, amb el consegüent perjudici pels seus clients. 

Està vist i comprovat que tothom mira d'estalviar costos, encara que sigui en perjudici dels seus usuaris i clients. És bo que l'administració doni exemple i eviti un tracte desfavorable als seus administrats.

L'anunci del conseller, però, va més enllà i també hi ha previstes altres reformes que tenen per objectiu millorar l'atenció als ciutadans. Tot el que estigui en aquesta línia serà benvingut. A veure si recuperem empatia i millorem el servei públic d'aquest país.

El paperot de Sallent

La decisió del govern en funcions de nomenar Eduard Sallent com a Major dels Mossos d'Esquadra fa lleig. Segurament és lícit, però no n'hi ha prou a fer les coses legalment, sinó que és important fer-les amb elegància, i en aquest cas jo la hi trobo a faltar.

    Desconec la necessitat d'aquest nomenament, la seva urgència, ni tampoc si hi ha problemes entre els dos comandaments, Sallent i Trapero, i entre aquest últim i el govern en funcions d'ERC. Sigui el que sigui sempre és d'agrair que les coses es facin amb transparència, sense presses i explicant ben bé els motius de les decisions. Perquè crec que al final tots hi sortim malparats, els ciutadans, el govern i el nomenat. Si no s'acaba d'entendre com han anat les coses, el nou comandament perd credibilitat, tant a dins del cos policial, com entre la ciutadania.

    Estem massa acostumats a que els nostres governants prenguin decisions equivocades. Portem uns quants anys de no saber què carai està passant, i per això s'entén que partits polítics com el PSC ho aprofitin per carregar-se no només a l'actual govern, sinó a qualsevol de les seves aspiracions, com podria ser la independència. 

    Sempre he pensat que ERC viu constantment en la incertesa, la provisionalitat i la manca de rigor. No sé si en aquest cas del nomenament policial també ho podem posar en aquest sac, però aquesta és la impressió que tinc. No ens mereix confiança l'actual conseller en funcions, el senyor Elena, ni el seu president, Pere Aragonès, i molt probablement això quedarà confirmat amb els resultats electorals de demà diumenge.

    Veurem com acaba tot plegat, però des d'aquí demanaria més rigor als nostres governants, i que facin les coses amb intel·ligència, cuidant les formes, perquè és l'única manera de guanyar en credibilitat, lluitar contra la desafecció, i ser empàtics amb la ciutadania. A casa nostra això va quedar molt clar ara fa un any, amb una lliçó dels vilatans, ben evident. Pot ser que passi el mateix demà amb el govern català.

Alejandro Fernández tensa la corda

Tot i que no acostumo a seguir les interioritats dels partits polítics és cert que en el moment que la premsa se'n fa ressò, mires què carai hi passa. Aquesta setmana em va sorprendre la conferència que va muntar el líder del PP català, el senyor Alejandro Fernández, rebel·lant-se contra Madrid, i concretament contra el candidat a la presidència del govern espanyol, el senyor Alberto Núñez Feijóo.

Si repassem la història del PP català durant tota la transició democràtica, comprovarem que sempre ha tingut una dependència absoluta de Madrid, i si algun dirigent català ha gosat encarar-s'hi ha hagut de plegar i marxar amb la cua entre cames. Només s'han salvat aquells dirigents que han dit Amén a tot. És per això que en veure el senyor Fernández posicionar-se de la manera que ho va fer, només et ve al cap una sortida, i aquesta és la seva sortida del partit.

Desconec si el líder català ha volgut marxar esbombant el seu descontentament més absolut amb les directrius que venen de Madrid, o si ha cregut en algun moment que seria capaç de capgirar la troca i aconseguir ser escoltat i beneït per la capital. Ho dubto.

Si bé el PP està en mans del posicionament dretà més extrem, al llarg de la història no sempre ha estat així. Però si alguna cosa no ha variat mai, a Catalunya, és que en cap moment s'ha prioritzat l'anar bé dels catalans, preferint ser obedients a Madrid, probablement per mantenir la cadira i el sou. Això ens ho haurien d'explicar bé. 

A Catalunya els populars han tingut durant molts anys la competència de la dreta pujolista que no els deixava gaire marge de maniobra, i quan aquesta dreta nacionalista s'ha esquerdat i derivat cap a l'independentisme, no han estat capaços d'aglutinar el descontentament. Penso que degut a la seva manca d'empatia cap als catalans de peu. Ells sempre s'han vist com a forasters en una terra hostil. El PP, tret d'algun període excepcional, ha estat un partit força residual, a diferència del que ha passat a la resta d'Espanya.

El radicalisme amb què s'ha manifestat Alejandro Fernández, més proper a Ayuso que no pas al dubtós Feijóo, no crec que li doni gaire rèdit. Probablement tindrà seguidors, entre els radicals anticatalans que tenim a casa nostra, però tots els dirigents que aspiren a mantenir la cadira, segur que li giraran l'esquena. Tots volem anar amb els guanyadors, i en aquests moments el senyor Fernández és un clar perdedor, si més no mentre Feijóo aguanti el pols.

Notícies del dia

Acostumat a buscar la notícia del dia per comentar-la al meu blog, avui m’ho han posat difícil perquè em costa decidir amb què em quedo. N’esmentaré tres per deixar-ne constància i després ja veuré amb quina d’elles faig més incidència.

Tot i que no ens ha sorprès gens, avui hem sabut que Nacho Martín Blanco entra al PP, i s’estrena anant de primer per Barcelona a les eleccions generals del mes de juliol. Estava cantat que la sortida de Ciudadanos tindria una ràpida solució que li permetés continuar vivint de la política i participar de les tertúlies televisives.

Itàlia ens ha comunicat la mort de qui fou primer ministre, el senyor Silvio Berlusconi. Parlar d’ell ens ocuparia moltes pàgines i segur que ja trobaré l’ocasió de fer-ho. La notícia de la seva mort tampoc ha estat una sorpresa, doncs la seva salut no feia preveure gaires més anys de vida.

La tercera notícia potser és la que m’ha generat més sorpresa i al mateix m’ha caigut millor. El president Aragonès ha destituït el conseller d’Educació González-Cambray. Ja era hora! Hi ha polítics que s’ho guanyen a pols, encara que en política mai se sap. Sabem que ERC ha rebut un avís que necessita millorar i m’imagino que els seus dirigents han de mirar de decantar aquells càrrecs més conflictius, i el conseller n’era un de molt evident. No he arribat entendre com es pot ser tan poc empàtic. Només s’explica per una prepotència innata o potser adquirida, que els fa sentir amos de tot, posseïdors de la veritat absoluta, i que per això no els cal escoltar a ningú, ni analitzar si allò que fan és el millor per a tothom. 

Celebro, doncs, la destitució del conseller i desitjo que la persona que el substituirà en el càrrec, l’Anna Simó, s’adoni de la situació amb què es trobarà la conselleria i canviï la manera de fer. Entenc que altres càrrecs de la mateixa conselleria també hauran de sortir, per tal de fer una neteja a fons d’una manera d’actuar i procedir que no hauria d’haver-se practicat mai. 

Veniu a la festa d'inici de campanya de la CUP!

Pancartes, cartells, revistes, programes, tríptics... tot arriba a l'hora per començar una campanya electoral que ens ha de portar a la constitució d'un nou consistori a la vila. Un inici de campanya remullat, però contents després de tants mesos esperant la pluja. No n'hi ha prou i en necessitem molta més, però no podem deixar d'estar contents amb la sequera que estem patint i la repercussió que té sobre la pagesia i el benestar de tots plegats.

Lamentar profundament els actes incívics i pertorbadors que han portat a retirar la propaganda electoral d'una formació política, poques hores després de ser penjada amb tota la il·lusió del món. Aquests actes són reprovables i només comporten malestar i ràbia, per la manera de fer d'unes persones que no saben jugar democràticament. Tot el meu respecte als nostres adversaris afectats, amb les mateixes sensacions com si ens ho haguessin fet a nosaltres.

Reivindicar també la feina feta per les nostres regidores, malgrat el to de menyspreu que es desprèn d'una entrevista a una representant d'una altra formació política que no està a l'alçada de les circumstàncies, i que vol amagar les pròpies mancances culpabilitzant d'aquesta ineptitud a qui li pot fer ombra.

Demanar a totes les forces polítiques un treball seriós i honest, sense enganys ni trampes, en la tasca de convèncer els vilatans perquè els ofereixin els vots suficients per ser decisius a l'hora d'aplicar polítiques econòmiques, socials i culturals en benefici de tots, absolutament tots, els vilatans.

I recordar que la CUP som l'alternativa a un govern obsolet, poc empàtic i gens resolutiu, que ha deixat al marge la ciutadania, i ara corre a fer-se el simpàtic per no perdre més vots dels que la pròpia dinàmica els comportarà.

Animar a tothom a participar i opinar. És per això que la CUP posa a disposició de qui ho vulgui, un espai de participació i tramesa d'opinions i suggeriments, perquè ens ajudi entre tots a sortir d'aquest atzucac que l'actual govern ens ha deixat, i que altres forces polítiques difícilment seran capaces d'aconseguir.

I aquest és el programa que presentem per als propers 4 anys, amb la confiança de rebre tot el suport necessari per ser decisius en l'aplicació de les polítiques que necessita la vila d'Arenys de Mar.

I per això vaig decidir presentar-me

Qui no vulgui pols, que no vaig a l'era! I això és ben cert. Si no et vols complicar la vida, et quedes a casa, vius la teva vida i que els altres s'espavilin. Això si tens la sort que la vida et somriu i que pots anar tirant sense gaires maldecaps. Però no tots som iguals, i n'hi ha uns quants que ens agrada complicar-nos la vida i per això prenem decisions que potser hi ha qui no les pot entendre. 

Després d'una vida de treball, arriba la tranquil·litat de la jubilació. Si la salut t'acompanya, et permet dedicar bona part del teu temps a fer tot allò que potser el dia a dia no t'ha permès fins ara. El pots dedicar a coses personals i familiars, o embarrancar-te a pensar en els altres i treballar per a la comunitat.

Decidir presentar-te en unes eleccions municipals no és ben bé voler dedicar-te a la política, sinó a treballar per la vila on has nascut o t'ha acollit, amb la voluntat de millorar-la, aprofitant la teva experiència i coneixements, però sobretot les ganes de treballar sense defallir, perquè el teu pas per la casa de la vila sigui profitós.

No és la primera vegada que opto a formar part del Consistori arenyenc. Durant el mandat 2007-2011 vaig tenir l'honor de formar part de l'equip de govern local, amb responsabilitats a diferents àrees. No vaig poder fer tot allò que hauria volgut, però estic molt content i orgullós de tot el que vaig aconseguir. Moltes de les coses que vaig emprendre es varen iniciar amb mi, i la majoria han perdurat en el temps.

Penso, i per això vaig acceptar l'oferiment de la CUP, que hi ha moltes coses a millorar. Que la gestió municipal actual té molt que desitjar, i una de les coses que més m'amoïnen i que tinc més ganes de poder contribuir a solucionar, és la poca empatia cap als vilatans, també aquells que no pensen com tu. El poc cas que es fa de les opinions de la gent, dels suggeriments i les crítiques, i la manca de facilitats perquè tothom pugui participar de veritat de la vida pública. 

La meva experiència a l'Ajuntament m'avala, tant a nivell de participació ciutadana, com d'organització interna. És per això que he decidit sacrificar bona part del meu temps lliure per oferir el meu treball i coneixements a la vila que estimo des del primer dia que hi vaig arribar. Ara només cal obtenir la confiança dels vilatans, i aconseguir formar un grup de treball que lideri el nou projecte municipal, que necessàriament passarà per un canvi en la manera de fer política. Gràcies.

Un conseller provocador

L'actitud del conseller d'Educació, el senyor Josep Gonzàlez-Cambray, em fa pensar que hi ha polítics que confonen governar amb fermesa i convicció amb fer-ho de manera despòtica sense tenir en compte ningú. Sobretot els principals afectats per les decisions que prenen. 

Avui hem conegut que la conselleria d'Educació ha decidit de manera unilateral que el professorat interí no pugui escollir l'ordre de preferència de les escoles i instituts on treballar el curs vinent, més enllà de la comarca. M'agradaria conèixer en detall els motius d'aquesta decisió i els problemes que ocasiona el fet que un professor pugui demanar l'ordre de preferència d'on vol anar a treballar l'any vinent. Se'm fa difícil entendre-ho, però potser té la seva raó.

Segons diu la notícia, el sindicat USTEC, que és el majoritari del sector educatiu, aquesta decisió no ha agradat perquè entre altres coses vulnera el dret de triar el lloc en funció de la proximitat al lloc de residència. 

Desconec quina serà la reacció del professorat i si tornarem a veure com es convoquen manifestacions i vagues en contra de la manera d'obrar dels responsables d'Educació, però tot fa pensar que els hi agrada revolucionar aquest món educatiu i que hi troben un cert plaer.

Si les coses funcionessin amb una certa lògica semblaria que ERC ho té magre per revalidar els bons resultats en totes les eleccions que es convoquin a partir d'ara, doncs l'empatia vers la ciutadania i els administrats no és una qualitat que destaqui en la seva manera de fer. Esclar que no sempre tot funciona d'acord amb la lògica i potser les persones som prou masoquistes com per permetre que aquests governants continuïn actuant al marge de la gent i decidint allò que els plau, des dels despatxos, sense cap mica d'interès per escoltar l'opinió i raons dels altres.

M'agradaria pensar que tots plegats som més llestos del que pugui semblar i que quan sigui l'hora ho tindrem present, per tal d'arraconar qui no et té en compte, i escollir aquell que governarà pensant en tu, en fer les coses fàcils i complaure el més gran nombre de persones possible. A veure si serà així!

El perill de l'abstenció

Quan s'acosten les eleccions els partits polítics treballen per aconseguir el vot dels ciutadans, i per això fan mans i mànigues per engrescar-los, sobretot a base de promeses, i aprofitant les parades a carrers i places per acostar-se als vilatans tot demanant-los què voldrien que prioritzessin en el cas d'aconseguir el govern. Malauradament, la majoria de les promeses no s'acaben complint i les plataformes de participació i mecanismes per acostar la veu de persones i entitats esdevenen estèrils.

Aquesta manera de procedir és el gran causant de la desafecció de la majoria de la població, i provoca un augment de l'abstenció, davant les poques expectatives que tot allò que els han promès s'acabi complint, i el menysteniment patit durant els quatre anys de mandat. L'abstenció, doncs, no és imputable a la població, sinó als polítics i la seva manera de procedir.

Tot i que aquesta actitud és molt general, hi ha partits polítics que ho porten en el seu ADN. Són partits que només es mouen per interessos personals o de partit, buscant el poder i utilitzant el ciutadà en benefici propi. Quan penso en els resultats electorals i el nivell d'abstenció considero que encara hi ha prou persones que es mobilitzen per anar a votar i mai no els ho agrairem prou. 

A la nostra vila, durant aquest mandat, s'ha pogut constatar que el govern no s'ha esforçat gaire per obrir les portes de l'Ajuntament a persones i entitats. S'han limitat a organitzar festes i actes lúdics, sense comptar amb la gent. L'activitat dels consells de participació ha estat mínima, amb algunes excepcions en aquells que els podia donar cert rèdit propagandístic i pocs reptes a superar, com pot ser el consell d'infants. No s'ha creat el consell de Cultura, com s'havia promès, ni tampoc existeix el de Joventut.

El nou govern que es constitueixi el mes de juny no tindrà gaires dificultats per superar el nivell de participació, empatia i capacitat d'escoltar la gent, però ho haurà de fer, i no totes les opcions polítiques que es presenten tenen la voluntat i la garantia d'entomar aquest repte i prioritzar-ho. És cert que gestionar un ajuntament vol dir moltes més coses. El problema que tenim és que al nostre municipi han quedat massa coses al calaix.

Des de la CUP volem demanar la confiança dels arenyencs per canviar la manera de fer política del nostre Ajuntament. Sabem que hi ha motius suficients que emmandreixen a l'hora de sortir de casa per anar a votar, però els animem a fer un esforç per capgirar la situació de la casa de la vila i entrar tots plegats a dins, per aconseguir un govern participatiu de millora i eficiència per sortir del cul-de-sac on ens han deixat.

S'acaba el temps de les inauguracions

Ara que s'acosta la data de la convocatòria de les eleccions municipals, a partir de la qual no es podran fer celebracions ni inauguracions, més d'un o d'una voldrà que arribi aviat el dia de votar, no sigui que sorgeixin més marrons que deixin en evidència la tasca de govern. 

La nostra vila ha viscut com mai la prèvia de la campanya electoral, amb una agenda atapeïda d'actes de lluïment, neteja i pintada de la cara per amagar tota la deixadesa de gairebé quatre anys de mandat, amb uns resultats pràcticament nuls, per més que les gràfiques del Programa d'Actuació Municipal ho maquillin i es publiciti a la revista local. 

Ningú, però, perdonarà la manca d'empatia i el distanciament que s'ha produït entre l'equip de govern i la ciutadania. Governar d'esquena al poble no ha estat mai una bona pensada. Escoltar i dialogar requereix temps i paciència, però és el que hauria de prevaldre i ser la base de qualsevol estratègia de govern, sobretot quan ens referim al govern municipal, el més proper a la gent.

Siguem, però positius i aprofitem tot el que ens estan resolvent aquests dies. Ja em vist de quin peu coixeja aquest govern i tenim ben a prop l'oportunitat de posar-hi remei. Ens calen projectes nous, però sobretot una actitud nova, d'acostament a la gent, de saber escoltar i prioritzar les necessitats de la gent. Cal que les coses no s'encallin, que no quedi tot en paraules i promeses, i en un calaix dels despatxos.

Volem un canvi en la manera de governar. Som conscients que no podem prometre coses impossibles, però sí que hem de treballar per fer un Arenys més sostenible, resoldre d'una vegada el tema de l'habitatge, endreçar la casa de la vila i reorganitzar-la en benefici de tots, començant per als mateixos treballadors municipals, amb més recursos, formació i atencions.

Hem d'obrir l'Ajuntament a les persones i a les entitats. Les hem de fer partícips del dia a dia de la cosa pública. Hem de ser transparents i no amagar la veritat. Posar el dia les eines que fan possible que tothom pugui conèixer en temps real què passa dins de l'Ajuntament.

Hi ha una alternativa de govern que està demanant el torn per demostrar que una altra manera de fer política és possible i que només depèn de nosaltres, amb la col·laboració de tots, perquè tots formem part del projecte i totes les idees hi tenen cabuda.

Més raons per al canvi a l'Ajuntament de la vila

Durant el Ple municipal d'aquesta setmana, corresponent al mes de febrer, es va fer evident que quan es parla dels contractes caducats de l'Ajuntament d'Arenys de Mar, no estem parlant d'un parell o tres, sinó que en són molts més, i si es consulta la secció del perfil del contractant, n'hi ha uns quants més que acabaran properament, sense tenir la seguretat que la renovació es faci en temps.

La sensació que tens és de total desmanec i difícilment explicable, fins i tot per a persones que hem treballat a l'administració local, i coneixem a fons la mecànica administrativa. També les dificultats burocràtiques o les mancances formatives o de personal que en municipis petits acostumen a ser més greus.

La situació ha arribat a un punt que ja no ens escandalitzem quan a preguntes de l'oposició sobre la situació d'un nou contracte caducat, la resposta del regidor responsable és que malgrat estigui caducat, el servei es continuarà fent. Es dona per suposat que aquest Ajuntament treballa amb els contractes caducats, sense cap mena de problema.

La responsabilitat és compartida i tothom ha d'analitzar la seva part, però no podem oblidar que l'estructura municipal, i sobretot la d'Arenys de Mar, centralitza tota la gestió en la figura de l'alcaldessa, que delega el mínim, no sé si per manca de confiança o d'afany de protagonisme. És per això que s'ha de ser molt curós a l'hora d'exigir responsabilitats i centrar-se en alguns casos, els que interessen, i oblidar-se dels altres, els que t'afecten particularment.

Davant de tot el que ha passat, no és estrany, doncs, que el govern municipal de la nostra vila hagi quedat en minoria i que tinguin dificultats per acabar el mandat amb el compliment dels principals objectius fixats. Si analitzem tota la feina realitzada durant els quatre anys, ens adonarem que és una feina de mínims, amb moltes excuses a fets externs per justificar els incompliments, i una mala relació amb els socis de govern, o amb els veïns, amb una manca d'empatia i incapacitat per dialogar i acceptar opinions contràries.

És evident que Arenys de Mar necessita un canvi de govern, que escolti la gent, que treballi amb eficàcia, que resolgui els problemes interns d'organització i formació, que aconsegueixi resultats positius i evidents de millora de la vila, que en puguem estar orgullosos. És per això que ens presentem per fer un tomb en actituds i resultats.