Què en pensa el poble rus?

De l'anàlisi que s'està fent de la invasió russa a Ucraïna hi ha un element important a tenir en compte, i que d'alguna manera pot condicionar el futur, el desenllaç final. Està molt clar que la diferència entre les forces russes i les ucraïneses és molt gran i per tant no hi ha color a l'hora de pensar en qui pot guanyar la guerra. El fet a tenir en compte és l'opinió de la gent, sobretot dels russos.

Hi ha qui assegura que la guerra no és entre Rússia i Ucraïna, sinó entre Putin i els ucraïnesos. És, doncs, important tenir en compte què en pensa la majoria de la població russa. Realment els russos volen la guerra contra els seus veïns? És cert que Putin té el control absolut de la població, i la repressió a la ciutadania russa està a l'ordre del dia. Això no treu, però que els russos puguin pensar que el seu president s'equivoca.

La immediatesa porta a pensar en la rendició, voluntària o no, del govern ucraïnès. El suport que pot rebre del món occidental no li permetrà guanyar la guerra, sinó que es tracta d'un suport moral, que davant d'una guerra poca cosa pot aconseguir. A la llarga, però, sí que és important saber què en pensa el poble rus. Un cop destruït l'estat ucraïnès, caldrà veure com evoluciona tot plegat. Desapareixerà el país, o bé Putin hi instal·larà un govern titella que li riurà les gràcies?

La resistència de la població ucraïnesa pot estar molt condicionada per l'opinió de la població russa. Les sancions europees i dels EUA contra Putin i la població russa, pot condicionar l'opinió del poble rus respecte a la invasió provocada pel seu president. A la llarga podríem pensar que Putin ha errat en la seva decisió d'envair Ucraïna, encara que a curt termini sigui un èxit militar i d'objectius. 

Davant la impotència occidental, només podem pensar en aquesta possibilitat de futur. Que el temps acabi donant la raó a qui pensa que la guerra ha estat un greu error del president rus, en les seves ànsies de potència mundial. Xina també hi tindrà un paper a jugar important, ja que podrà condicionar la resistència de Rússia després de la dominació d'Ucraïna. Són moltes les hipòtesis i incògnites obertes. El pitjor de tot és que afecta directament a una població civil, la ucraïnesa, que perdrà moltes víctimes innocents, per una decisió impresentable i cruel del president rus.

Encarem el setembre i el nou curs

Avui enllestim el mes d'agost i per a molts també les vacances. L'estiu, però continua i es presenta un mes de setembre ple d'incògnites. El primer que ens tocarà fer el dilluns és recuperar l'agenda i la contrasenya. Enguany crec que fins i tot l'he oblidat.

S'acosta l'onze de setembre quan ja fa un parell d'anys que donàvem per acabades les macro manifestacions. En aquesta ocasió tenim els nostres presos polítics que ens mobilitzen abans que res més. El primer objectiu que tenim entre mans és la seva alliberació. El seu càstig no ha estat fruit d'un judici just, sinó per decisió d'una persona que als ulls dels entesos en dret, ha prevaricat. No ha actuat amb justícia, sinó mogut per la ràbia transmesa pel poder polític estatal.

Aquest onze de setembre haurem de tornar a sortir a reivindicar l'alliberament dels nostres polítics, amb tota la nostra força, i sempre de manera pacífica, per diferenciar-nos dels energúmens de C's que actuen cada vegada que es mobilitzen. Per sort, les imatges parlen per sí soles, i no cal demostrar res més.

La moguda política, però no acabarà l'onze de setembre, sinó que continuarà fins a finals d'any, i paral·lelament entrarem en la dinàmica de la precampanya electoral del mes de maig. Unes eleccions municipals que no se sap ben bé quin to tindran, sobretot a les grans capitals.

Agafem-nos-ho bé, i no vulguem entrar de cop a la feina, no fos cas que tinguéssim un tropell.

A l'expectativa dels lletrats del Parlament

No sé si la pluja d'aquests dies frenarà la sequera que patíem des de fa mesos i podrem tornar a veure els nostres pantans mig plens. Les darrers fotografies que ens havien ofert feien pena i probablement haurà de ploure molt més per aconseguir que el nivell torni a la normalitat.

És curiós que tots estem força conscienciats amb la necessitat de ploure, però quan fa dos dies seguits que cau aigua, ja ens molesta. Tenim molt poca memòria, o ens sabem sacrificar molt poc. Tinc la sort que jo prefereixo un temps plujós i fred a la color que acostumen a regalar-nos darrerament els mesos d'estiu.

Estic pendent del temps per aprofitar unes gestions administratives per fer una escapadeta entre setmana, quan la majoria de la gent treballa i et trobes les poblacions de muntanya gairebé buides. Tot sigui que no hi hagi excés de neu i gel.

La setmana ha començat amb les mateixes incògnites en què acabàvem l'altra, però expectants per les notícies que poden sorgir demà dimarts. Els lletrats del Parlament català han de presentar l'informe sol·licitat pel seu president, per conèixer si el compte enrere d'unes noves eleccions està en marxa o bé ho tenim tot congelat. Sigui quina sigui la resposta, JxCat i ERC han de desencallar la situació en què ens trobem, i no crec que la resposta arribi més enllà d'aquesta setmana. 

Hem de reconèixer que tenim més resistència que la suposada, i tenim molt clar que res no ha acabat, encara que ens costi veure la continuació del camí. A veure si demà es resol alguna cosa, o sinó aprofitarem el dimecres per fer una pausa, que ja va sent hora.

Ja tenim dos presidents, anem pel tercer

Després de tants dies de tensió pel seguiment de les negociacions entre les CUP i Junts pel sí, ara ens hem relaxat de cop. No tothom, però està callat a veure-les venir, sinó que hi ha uns quants defensors de l'statu quo que han començat a llançar avisos des de la plataforma de La Vanguardia, per frenar qualsevol intent de recuperar els mesos perduts.

Hi ha qui té por i també hi ha molts inconscients. Hi ha qui tem que el nou president i el seu govern, de la mà de la majoria parlamentaria, facin algun pas que se n'hagin de penedir. D'altres temen les represàlies de Madrid, però hi ha qui encara no s'ha adonat que no estem en situació de frivolitzar amb les decisions polítiques.

Em quedo amb les paraules del president Puigdemont quan va dir que no ho faria malament, ni permetria que es fes malament, sinó que ho faria bé. Penso que el president i el seu govern han de fer-ho bé, per la responsabilitat que va assumir en la presa de possessió del càrrec, i per amor al país que diu estimar i voler deixar-s'hi la pell.

Ara tota l'atenció, o si més no bona part d'ella, es centrarà en què passa a Madrid. De moment ja tenim president del Congrés de Diputats, el socialista Patxi López, lligat de mans i peus pel PP i C's, amb majoria a la mesa parlamentària.

Crec que Patxi López és una bona opció i que pot desenvolupar una bona tasca. Sabem com pensa i concretament què pensa del sobiranisme català, però això no impedeix que puguem creure que és un bon candidat i que defensarà amb dignitat el càrrec que representa. El tema clau seran els pactes parlamentaris, el primer dels quals, una vegada decidit el president del Congrés, passa per decidir el nom del president del govern.

Ens trobem, doncs, immersos en dues legislatures, la catalana i l'espanyola, plenes d'incògnites, i amb la necessitat de saber estirar de la capacitat negociadora dels nostres polítics. Cal demostrar que sense majories absolutes es pot fer molt bona feina, fins i tot millor.

No volem disculpes, sinó justícia

No es tracta de perdonar, sinó de reclamar justícia. No és hora de plorar i disculpar-se. Ara toca ser ferms i que la justícia sigui clara, transparent i contundent. La ciutadania vol que els corruptes paguin pel que han fet i que ningú disculpi a ningú. 

La posició de Rajoy és patètica, però gens innocent. Rajoy no té la fitxa neta. En el seu historial hi ha foscors, incògnites no resoltes i alguna cosa aparcada, com el cobrament de dietes com si no visqués a la Moncloa. Quan Rajoy demana perdó no té la consciència tranquil·la i la gent ho sap. No ens ho empassem i demanem relleus significatius. Quan Esperanza Aguirre es dol pels corruptes del seu partit, no és honesta perquè amaga les seva participació en aquesta macro corrupció general del PP. I recordem el seu comportament amb els policies que la varen denunciar en un carrer de Madrid.

Quan Acebes declara davant del jutge que en el PP no hi havia una caixa B, i que desconeix a persones imputades, menteix i tots ho sabem. Com podem continuar confiant amb els polítics? Ni que la declaració de Rajoy fos sincera, no té prou credibilitat ni podem dipositar-hi suficient confiança com per pensar que no sortiran nous imputats o que fins i tot en aquests moments no hi hagi polítics que continuïn defraudant i beneficiant-se econòmicament dels seus càrrecs.

Estem molt distrets amb què farà el govern de l'Estat amb el nou 9N, però l'aparició de nous polítics imputats no ens passa desapercebuda. Som capaços de prestar atenció en els dos temes i continuar pensant que el govern de l'Estat té més d'un problema i... els dies comptats governant de manera tan despectiva i poc democràtica.