Avui he tornat amb Mozart

Avui he deixat, després de força temps, a Grieg i he retornat a Mozart, i concretament a les seves simfonies, algunes de les quals potser feia anys que no les escoltava. Ho acostumo a fer sovint això de dedicar-me a un compositor i durant algunes setmanes, a vegades mesos, vaig escoltant unes mateixes melodies.

L'àlbum, amb l'obra completa de Grieg, el vaig adquirir a la seva casa de Noruega, quan la vàrem visitar ara deu feu tres o quatre anys. Va ser un viatge molt interessant i amè, i em va agradar la visita a la seva casa en plena natura. De tant en tant he anat col·locant els diferents cd, en què hi destaca el Peer Gynt, i m'ha semblat que m'ambientava en els paisatges que vàrem poder veure.

Les simfonies de Mozart també formen part d'un àlbum que vaig adquirir fa més anys, quan es va editar un recull de la seva obra en motiu dels 200 anys de la mort, si no ho recordo malament. El compositor és únic i en soc un gran admirador. La seva obra és molt extensa i m'agrada les peces on intervé la veu, com em passa amb la majoria de compositors. Ara toca, però les simfonies.

Durant unes setmanes, doncs, escoltaré Mozart, que m'acompanyarà en la meva lectura i també, com és ara, a l'hora d'escriure el post diari del meu blog. Però no és simplement música de fons, sinó que l'escolto i la gaudeixo, perquè a mi no em molesta el silenci. No es tracta de trencar el silenci, sinó de gaudir de la bellesa interpretativa d'un obra excel·lent. Us animo a escoltar música i a gaudir-la, a pensar-la i imaginar-la, i recrear moments singulars de la vostra vida.

El guió de Trump supera la ficció

Si a alguna persona se li acudís produir una pel·lícula sobre Trump i calqués la realitat de la Casa Blanca, molts pensaríem que és poc real i fins i tot mal documentada. Diuen que la realitat supera la ficció, i en el cas del president dels EUA hi ha una evidència autèntica. Ningú amb els cinc sentits es podria imaginar un guió com el que segueix el president Trump.

Les decisions que es van succeint ens deixen sorpresos i amb la incògnita de si podrà continuar en la mateixa línia durant molt de temps. La decisió de cessar el director de l'FBI i amenaçar-lo si parlava amb la premsa és un fet insòlit en un país de tradició democràtica, si més no d'una manera tan evident. A Espanya es fan nomenaments molt dubtosos, però ja sabem quina qualitat democràtica tenim.

A diferència del nostre país, on les notícies s'eternitzen i evolucionen molt a poc a poc, el món viu fets transcendents que ens treuen la son de les orelles. Avui estem expectants per conèixer què passarà a França en les eleccions legislatives després de la victòria del president Macron, o bé de quantes lleis revocarà Trump de l'era Obama. Malauradament el que no canvia és la dissort en el Mediterrani de les persones que volen arribar a Europa. És una vergonya per a tots nosaltres.

Entre lladres no es perd res!

A casa havia sentit a dir moltes vegades aquesta frase i encara que en el refranyer s'interpreta que, acostumats a robar, tot ho aprofiten, el sentit que li donàvem era més de conxorxa i protecció entre ells davant dels altres. És aquesta la interpretació que dono a les declaracions de Rajoy, Maza i Moix. Qui es pot imaginar que algú d'ells criticarà els altres! Si hi ha tants corruptes a Espanya, és perquè uns es valen dels altres per treure'n benefici personal. Si només es tractés de quatre, ja faria temps que haurien estat enxampats.

Si algun d'aquests corruptes cau, els altres el seguirien al darrere, i és per això que salten tots a la defensa i, sinó, fixeu-vos amb el PP com protegeix els fiscals, i ho fa criticant els altres partits, perquè no té arguments per defensar-se. Està clar que el PP és el partit polític espanyol amb més casos de corrupció, i és el partit que governa, i que fàcilment podria obtenir la majoria absoluta.

El problema d'Espanya és que els polítics, en general, es troben desacreditats i ningú aposta per ells. Això a la llarga beneficia qui està governant, perquè l'oposició no té prou suport per provocar el canvi. La gent està cansada i no té ganes de jugar més. Aquest desengany, i desafecció per la política, només provocarà que tinguem PP per molts anys. Un PP, com molt bé deia Josep Ramoneda a l'ARA, que aglutina tota la dreta, també l'extrema dreta espanyola. 

El Segle XXI veu abonat el terreny a l'extrema dreta

Avui moltes mirades estan posades a Holanda amb la por al cos perquè la ultradreta no faci un pas endavant més i ens avergonyeixi de ser europeus. No podem ser simplistes i pensar que només depèn de si queda primer o segon. Sens dubte no desitgem que Holanda tingui un president xenòfob, però el problema ja el tenim ara i des de fa molt temps.

N'hem parlat moltes vegades i la culpa de la situació en què ens trobem, que a cada convocatòria electoral comencem a tremolar pel que pugui passar, només és culpa de no estar fent bé les coses. Els partits polítics que fins ara defensaven amb arguments la lliure circulació de persones i posaven tothom al mateix pla, ara enfosqueixen les seves proclames, cada vegada més properes a l'extrema dreta.

Aquesta actitud poc valenta fa que l'extrema dreta es surti amb la seva encara que no guanyi les eleccions. A Àustria va anar d'un pèl; avui sabrem què passa a Holanda, i ben aviat ens preocuparem per França, on el candidat de la dreta ha estat imputat i el de l'esquerra li comencen a sortir marrons.

Si els partits que fins ara han alternat en el govern dels estats europeus han corromput la política, beneficiant-se de la seva posició de poder, no és estrany que la ciutadania se'ls giri d'esquena. No costa gaire d'imaginar que amb un discurs populista i demagog, l'extrema dreta trobi les portes obertes a liderar el moviment polític i el govern del segle XXI.

Carles Capdevila diu: Algunes diferències entre Blair i Aznar

Llegint l'article d'en Carles Capdevila, Algunes diferències entre Blair i Aznar, m'indigno. Us podeu imaginar de què va, i quines són les diferències entre un i altre. Realment vivim en un Estat odiós, on es premien els corruptes i mafiosos i es castiguen els que qüestionen la manera de ser i busquen el canvi necessari en la manera de fer política.

És horrible pensar que formem part d'una societat amb uns polítics de la talla d'Aznar, Rajoy o Fernández Díaz. És deplorable i depriment alhora. No vull pensar que són els polítics que ens mereixem. Vull tenir la il·lusió que podem aspirar a personatges millors!

Per què hi ha països que existeix la dimissió i es demana perdó quan no s'ha actuat bé i al nostre país això no passa? Tan difícil és? Per què premiem la barbàrie, els robatoris, els menyspreus, els abusos de poder, els enganys...? Per què fins i tot deixant en evidència les males pràctiques als culpables no els passa res? Quina merda de Justícia tenim! Per què se'n surten millor els incívics, els fatxendes, els torturadors, els franquistes, els dictadors, que no pas les persones de bona fe?

Sisplau envieu-me un bri d'esperança perquè tot plegat no acabi com el rosari de l'Aurora! Sisplau ajuntem-nos tots els que no podem aguantar més aquesta societat embrutada pel diner i el poder polític corrupte. No permeteu que ens acontentem en aïllar-nos de tot i de renunciar a viure en societat, amb la tranquil·litat de no ser tan vulnerables com d'altres. No permeteu que ens oblidem de la solidaritat, la justícia i del veí. Però... si tant ens castiguen els de dalt, ens deixaren molt poques opcions per continuar desitjant viure en societat, en aquesta merda de societat.

Europa acull o requisa els refugiats?

Se'm fa difícil imaginar com acabarà el tema dels refugiats del nord d'Àfrica. Darrerament se'n parla menys que a finals de l'any passat, però no per això la seva situació és millor que abans. Aquests dies ha estat notícia el fet que Dinamarca, primer i ara Suïssa han aprovat requisar els diners i objectes de valor dels refugiats. Ara resultarà que no tan sols no se'ls ajudarà, sinó que els països acollidors es convertiran en rapinyaires.

Se'ns ha dit que només les persones amb alguns recursos han pogut sortir del seu país en guerra. Que alguns, amb més diners, han pogut arribar més al nord d'Europa, mentre que els altres es quedaven als camps de refugiats. Ara sabem que els que han arribat a països com Dinamarca o Suïssa, l'estat acollidor els requisa el poc que els ha quedat del seu llarg i tortuós viatge.

¿De qui s'hauran d'acabar refiant aquestes persones obligades a marxar de casa seva per la guerra i la fam? I aquestes persones són les teòricament més afortunades.

Ja sé que el senyor Rajoy té molta feina per aconseguir conservar el govern, i que nosaltres acabem de viure tres mesos monotemàtics i que ara tot està per començar, però potser seria convenient obrir els ulls i les mans, i trobar solucions reals a la situació d'aquestes persones abandonades per tothom.

Quan es va començar a parlar de l'arribada de refugiats i la necessitat que tots els estats europeus organitzessin un pla d'acollida, tots els governs es varen posar a organitzar les estructures per fer-ho efectiu, però ha passat el temps i el més calent és a l'aigüera. I no em refereixo a que els refugiats no han arribat a Espanya, que potser no hi tenen cap interès, sinó que ningú sap què passarà.

El que no em podia imaginar, però és la reacció de Dinamarca i Suïssa en la benvinguda dels seus refugiats. Necessito que algú m'ho expliqui i m'ho faci entendre, perquè d'entrada penso que és un frau a gran escala.

El llast dels expresidents

Poc s'ho podia imaginar l'expresident del govern espanyol Felipe González, que en una intervenció seva en una universitat li entressin estudiants a interrompre'l tot cridant "fora feixistes" i "fora empresaris de la universitat". A González l'acompanyava l'empresari mexicà Carlos Slim.

Si fem un seguiment de l'evolució de qui va portar el socialisme al govern d'Espanya, fins a la data d'avui, ens adonarem que el canvi ha estat total. No nego el dret a evolucionar, perquè l'entorn també ho fa. El que sap greu és perdre la memòria i actuar tant en contra dels drets i principis defensats.

No penso que la vida de l'expresident hagués de ser de missioner o mileurista, però tampoc calia anar a parar a l'altre extrem. Si més no el seu testimoniatge no deixa massa ben parats els que varen confiar en ell, sobretot quan continua present a la vida pública, donant consells a tort i a dret.

Felipe González no és una excepció entre els expresidents a Espanya i arreu. Nosaltres en patim un altre tant o pitjor, com és el senyor Aznar, que també comporta disgustos als seus i, en concret, al seu substitut nomenat a dit.

Aznar actua com a fals profeta, no pronosticant, sinó amenaçant. És d'aquelles persones que tenen l'ego tan desenvolupat que arriben a creure que són la veritat pura i que les seves paraules són ordres. Malauradament compten amb massa quòrum i simpaties, que no ajuden a obrir-los els ulls. 

Desconnectat 4

Continuo la mateixa tònica i avui més que cap altre dia. Ens hem passat el dia caminant, per dins dels museus i el castell que hem visitat, i pels carrers i parcs de la ciutat, que en té molts. Ahir havia de ploure i no ho va fer, però aquesta nit ha refrescat i durant el dia érem pocs els que continuàvem amb màniga curta. S'agraeix.

Suposo que el procés tira endavant i que els polítics encara no han marxat de vacances. Em fa il·lusió pensar que tot deu continuar si fa o no fa de la mateixa manera i jo vivint al marge. Són per això les vacances, oi?

El darrer que hem visitat, o millor dit, hem contemplat, ha estat la columna erigida amb motiu de les victòries dels anys 1864, 1866 i 1871. Coneguda per "la columna de la Victòria", amb l'Elsa daurada al damunt. Poc es pensaven què passaria pocs anys més tard. Uns fets que varen capgirar la història i que durant molts anys tindran molt present els que ho varen viure, però també els seus descendents. 

Quan mires un carrer o un entorn qualsevol de la ciutat et pares a imaginar què hi estava passant allà mateix ara fa menys de trenta anys. Encara que m'ho havien explicat i imaginat, ara sobre el terreny resulta molt més impactant. El següent pas és pensar i intentar imaginar què ens depararà el futur. De moment moltes incògnites.

He rebut més notícies dels fills i tot va bé. Això és bo. 

Les declaracions amb trampa de Duran i Lleida

Arran de les paraules de Duran i Lleida, que avui comenta la premsa, voldria dir que no em resultaria gens estrany que Duran sortís d'Unió Democràtica i es quedés en el nou partit polític que s'ha inventat, Construïm.

Sempre he pensat que els fundadors d'Unió Democràtica de Catalunya li ho agrairien. Si aixequessin el cap i s'haguessin de pronunciar, segur que es posarien en el costat dels sobiranistes, a l'altra banda d'en Duran. 

Avui Duran deia que mai sortiria d'Unió Democràtica, mentre conservés la seva personalitat i especificitat, o sigui, mentre ell marqués el ritme i direcció del partit. Segons com vagin les coses d'aquí al mes de juny, potser la seva sortida del partit serà més ràpida del que ens puguem imaginar.

Duran i Lleida continua fent el doble joc. No s'acaba de definir perquè no vol perdre. Ell s'apunta sempre a cavall guanyador, i és per això que quan la cosa no està prou clara, es mostra dubitatiu a l'espera de que es concreti.

Duran ha delegat a Espadaler el pes de la campanya de les eleccions municipals. Aquesta és una delegació amb trampa. Espadaler mai li dirà que no, i d'aquesta manera s'estalvia que davant d'un possible fracàs de la federació de CIU li carreguin el mort i la responsabilitat. Duran i Lleida mai ha assumit cap responsabilitat dels fracassos; sempre ha tingut un boc expiatori, i en Ramon Espadaler és la persona ideal.

La història continua i veurem si al final ens dóna la raó, o bé ens sorprèn. Temps al temps.

Orgullós de ser català

Arran dels insults que s'han pogut llegir aquests darrers dies a les xarxes socials, la meva reacció és totalment contrària al que podrien imaginar els seus autors. Precisament el fet de ser insultat em referma el meu sentiment catalanista, sense que per això pensi que sóc millor que els altres.

De fet el que es pretén amb els insults és menystenir i provocar frustració i angoixa, però en canvi, sempre he cregut que no ofèn qui vol, sinó qui pot. Amb els insults arran de l'accident de l'avió no em sento ofès, sinó més aviat envejat, i això que mai defensaré que els catalans puguem ser millors que els altres. És més, jo sempre dic que sóc més a prop de molts espanyols que no pas d'alguns catalans, que m'avergonyeixen.

A més, sembla ser que aquests quatre beneits que han escrit contra nosaltres han fet més mal a la resta d'Espanya que no pas a Catalunya. La repercussió mediàtica a Europa i altres continents, ha estat de rebuig i de ben segur que els ha apropat encara més a la realitat catalana.

Estic d'acord amb la Pilar Rahola quan avui, a La Vanguardia, retreu els insults i menyspreu de molts polítics espanyols, amb responsabilitat i representativitat política, abans del que puguin escriure, més o menys en l'anonimat, quatre desgraciats. Però fins i tot cal pensar que la seva actuació ve influenciada per l'insult i menyspreu d'aquests polítics espanyols.

De tot plegat hem d'aprendre que no ens hem de preocupar del que ens diuen, sinó del que deixem de fer, per ser un poble unit, amb bona convivència i progrés social i econòmic.

Com ens hem de prendre les amenaces d'Espanya?

Ja portem uns quants mesos rebent tot tipus d'amenaces per part del govern espanyol, però també de fiscals, jutges, i il·lustres espanyols. Amenaces de tot tipus i en tots els àmbits. Des de la censura política que no judicial de l'Estatut d'Autonomia, per part del Tribunal Constitucional, passant pel senyor Wert que vol espanyolitzar els nens catalans, fins arribar a la suspensió de l'autonomia i l'entrada de tancs de l'exèrcit espanyol a territori català. Com ens ho hem de prendre?

Hi ha qui diu que cal resistir perquè la raó i la legitimitat està de la nostra part. Hi ha qui ho considera una criaturada i una insensatesa. Qui té les de perdre?

A vegades sembla que som poc conscients del que ens hi juguem, i que no tenim la percepció que la història oferirà a generacions futures. Això em porta a imaginar què podien estar pensant els polonesos poc abans de la invasió alemanya, per no parlar dels barcelonins d'ara fa tres-cents anys uns dies abans de l'onze de setembre.

No he seguit el debat del Parlament, i només he rebut els titulars dels resums informatius, però no pot ser massa diferent del que podíem imaginar-nos, atesa la situació política del moment que vivim. La ciutadania reclama coherència i unitat als nostres polítics, i això no hauria de ser tan difícil d'aconseguir. Els partits polítics que estan a favor de la consulta haurien de correspondre a la ciutadania amb la mateixa intensitat i unitat de dijous passat, i deixar de banda les discrepàncies que tenen en altres temes, per afrontar junts la força unionista del PP i PSOE. Si, ni en aquesta ocasió, no som capaços de caminar junts, ja podem plegar.

És per això que cal demanar a cadascun dels dirigents catalans que assumeixin les seves responsabilitats i no exigeixen als altres més del que és exigible. Les darreres amenaces agafen un to més greu i cal valorar la capacitat del govern espanyol per portar-les a terme. Entenc, doncs, l'interès del president català per esgotar totes les garanties democràtiques.