Hem de ser més exigents amb la nostra llengua

Dissabte, després d'un recorregut literari i una agradable visita al Museu del Cau Ferrat, vàrem decidir anar a dinar. Havíem de recuperar forces ja que el matí havia estat intens, encara que molt interessant. 

Desconeixíem els llocs més preparats per fer un bon dinar, ni quins eren més assequibles econòmicament, de manera que no ens prenguessin el pèl ni els diners. Havia estudiat bé on deixar aparcat el cotxe, però no havia previst on anar a dinar. 

Quan et trobes en una situació com aquesta et dediques a passar per davant dels restaurants i mirar la carta. Sobretot la seva varietat, les preferències, i els preus. Alguns llocs ja els descartes, doncs, no tots estan a l'abast de totes les butxaques. Però hi ha un element que no me n'oblido mai, i és la llengua o llengües que utilitzen a les seves cartes. Hi ha el català?

No soc molt radical, és a dir, no miro si el català és la llengua preferent de la carta, però sí que hi sigui present. Això va fer que alguns dels restaurants els descartéssim, perquè a Sitges encara hi ha restaurants que no utilitzen el català. No demano que em parlin en català, sinó que m'entenguin en la meva llengua, i que aquesta sigui present, si més no per escrit.

Amb això vull dir que la nostra actitud és molt important a l'hora de defensar la llengua. Tenim molts problemes per la pressió que ens ve de la resta d'Espanya, amb una forta radicalitat de les institucions estatals, però també d'institucions i poders que resideixen dins de Catalunya. La policia nacional, els jutjats..., però també empreses privades, siguin multinacionals o de petit volum.

No sempre tens la possibilitat de forçar que et deixin expressar-te amb la teva llengua, però el que no podem fer és no revel·lar-nos-hi i no exigir que ho puguem fer. I el més fàcil és a l'hora d'escollir què compres, on ho compres, on menges.

Si cadascú de nosaltres ens esforcem en defensar el català, i que aquest hi sigui present, farem un gran favor a la llengua i al país. Jo no canvio de llengua, i al mateix temps exigeixo que se'm respecti la meva llengua. Quan aquesta és absent, surto per la porta i busco una altra parada. Per cert, vàrem dinar molt de gust!

La radicalitat de la dreta extrema

Hi ha moments que em pregunto si l'actitud de la dreta espanyola beneficia o no la feina del PSOE ara que forma govern en coalició amb Podemos. Una actitud tan radicalment en contra i sense gaires arguments a vegades és bo pel govern de torn, perquè s'ha de ser molt radical i poc intel·ligent de no veure de què va.

A qualsevol govern se li pot fer una bona feina d'oposició, perquè la demagògia acostuma a ser gran i a vegades difícil de detectar, sobretot per part de la gran massa. Quan un es radicalitza, però, és fàcil que la gent se n'adoni.

Aquests dies tot s'ha concentrat en la reunió entre els presidents de govern espanyol i de la Generalitat. En aquest aspecte hi ha molt a dir i a pensar, i també és fàcil treure'n rèdit, però el govern socialista farà bé de no deixar-se entabanar i no concentrar tot l'esforç en aquesta taula de negociació, precisament per no provocar el seu fracàs.

Entenc que aquest període que s'ha iniciat ha de tendir a la normalitat. No donar-hi més importància de la que té, que en té molta, però no donar elements on s'hi aferri l'oposició de la dreta extrema que en aquests moments destaca per sobre d'una dreta que tots voldríem moderada i capaç de contrarestar els errors que puguin venir de l'actual govern, que és un govern experimental, pel fet de ser el primer de coalició després del franquisme.

Una actitud assenyada i intel·ligent del govern de PSOE i Podemos que mantingui la dreta en aquesta actitud radical, li permetrà governar més temps i amb més credibilitat que mai. Però que no li doni motius!

El PP cada vegada més a l'extrem

Està bé que es treguin la carota i ensenyin qui són veritablement els diputats, i en aquest cas eurodiputats, del PP, més propers a Vox que no pas a la dreta europea. Dolors Montserrat és l'exemple de la dreta més rància del PP i ho demostren amb el seu posicionament als acords que es prenen al Parlament europeu.

He llegit que els diputats del PP al Parlament europeu han votat en contra de pressionar Polònia i Hongria per la seva deriva autoritària. Deu ser que ja s'hi troben, se senten interpel·lats. Si ells governessin a Espanya estarien en la mateixa situació que els dos països citats.

S'ha de ser transparent i Dolors Montserrat ho és, i el grup d'eurodiputats que lidera sembla ser que també ho volen ser. Els veurem mentre hi tinguin a Puigdemont i Comín d'eurodiputats, abans no es concedeixi els suplicatoris sol·licitats pel Tribunal Suprem, però estic segur que els veurem en molts altres temes, ara que l'extrema dreta s'ha posicionat clarament a Europa i particularment a Espanya. 

Tot plegat deixa entreveure que es juga més amb el cor que no pas amb el cap. Hi ha odi i set de venjança pel ridícul que han fet, i perden els papers a l'hora de posicionar-se davant les adversitats. És trist que a nivell espanyol no existeixi cap dreta moderada, i que els tres partits de la dreta s'hagin posicionat a l'extrem, a la radicalitat que no és bona per a res.

No votarem a qui vol una Catalunya submisa i callada

El simple fet que la ultradreta espanyola estigui ansiosa esperant el triomf d'Arrimadas ja hauria de ser motiu perquè molts indecisos li giressin la cara i optessin per altres forces de tradició democràtica. Ja sé que som diferents, i per això no els voto, però a mi em faria vergonya i ràbia saber que la ultradreta és qui em dóna suport. El fet està en què C's és realment un partit ultradretà, anticatalanista i nacionalista espanyol. Això, que ningú amb cinc dits de front negaria, és contradictori amb voler ser presidenta de Catalunya si no és per anul·lar l'efectivitat de les institucions catalanes i convertir-les en sucursals del poder central. 

Avui reflexiono, però haig de dir molt clar que no em faria falta, si no fos que hi ha arguments per decantar-te per més d'un partit, en el meu cas, que defensi de veritat Catalunya, i aquí no hi cap ni el PP, ni C's, i actualment, i dissortadament, tampoc el PSC. En aquest cas ho podríem discutir, però té la pressió del PSOE a qui li pesa més Espanya que Catalunya i provoca en el PSC molta dependència.

Com que no és moment per tenir dubtes, els comuns n'aporten molts i no deixen veure clarament cap on es decantaran si els seus vots són transcendents. Això, a la meva manera de veure-ho, els treu molta credibilitat, encara que els posi per davant dels altres tres anomenats, no considero que sigui el moment per votar-los.

Tres opcions queden que descriuria com la radicalitat, de la CUP, la dignitat, de la llista del President, i l'hora de la veritat, d'ERC. Qualsevol de les tres treballarà per recuperar la dignitat i les institucions catalanes, que considero com a principal objectiu. L'altra cosa és com ho farà i, si es repeteix que els vots de la CUP són necessaris per a la majoria absoluta, no sé veure de quina manera diferent actuaran per no caure en el mateix error. Queden encara unes hores per reflexionar. Cal votar, i votar a favor de Catalunya, i no de qui la vol submisa i callada.