dimarts, 30 de setembre del 2008

Demanar peres a l'om

No tinc massa temps per seguir de prop el debat parlamentari que avui tenia lloc al Parlament català, però pel que veig en les cròniques periodístiques, la malfiança entre els dos grans partits catalans continua, i resulta difícil de pronosticar resultats, però encara més d'obtenir receptes perquè aquest mal desaparegui.
Les negociacions polítiques són complicades i sovint s'arriba a un cul de sac, amb poques possibilitats de reeixir. Es parla de consens, però aquest és difícil si totes les parts es mantenen tossudes amb els seus postulats i no escolten els altres. El gran secret del model de democràcia participativa és la deliberació, i d'això se n'ha d'aprendre i practicar.
De la mateixa manera que diuen que dos no es barallen si un no vol, tampoc es poden posar d'acord si un d'ells no ho vol. No sé si us hi heu trobat mai, però a vegades l'adversari t'ho posa molt difícil per arribar a cap acord; es tracta només d'exigir coses impossibles que ni ell mateix seria capaç de complir; llavors el camp queda molt lliure per poder escampar a tort i a dret que l'altre ha rebutjat l'acord.
No hi ha dubte que la veterania és un grau, i els nostres polítics amb els anys agafen solera. Fa molts dies que ens parlen de consens per anar junts a Madrid, i a mesura que el temps avança la pinya comença a esquerdar-se. És possible que algun dia ens entenguem tots, per ser més forts davant qui té la paella pel mànec?
Un voldria demanar-los que no ho posin difícil; que siguin honestos i lluitin per allò que diuen que defensen, i que no demanin que l'altre faci allò que mai han fet ells. Que sàpiguen que al final, tot se sap, i la responsabilitat del fracàs col·lectiu, pesarà sobre qui ha mentit i jugat brut.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Tal dia farà un any

No li queia bé. De fet no sabia ben bé per què, però la seva presència l'enutjava i el feia estar malament. Era massa diferent de com hauria volgut, però les circumstàncies el varen portar fins allà, i d'aquella manera.
Li faltava el bon conseller que, en lloc de seguir-li la veta, li fes obrir els ulls i agafar-s'ho d'una altra manera, però aquest no hi era i tot feia pensar que trigaria a trobar-lo. Les coses no sempre s'aconsegueixen, però encara costen més si no es busquen.
El darrer encàrrec no era fàcil; calia posar-hi tot l'esforç per aconseguir desxifrar el jeroglífic. De fet se li'n donava bé, i havia resolt trencaclosques que no tothom podia. Ell sempre deia que en tenia molta pràctica i que això li facilitava l'èxit. El seu treball era minuciós, i no se li escapava cap detall; era tenaç ratllant l'obsessió.
Quan els varen dir que sortia de viatge, tothom se'n va sorprendre. De fet, algú ja ho havia mig dit, però no s'ho acabaven de creure; feia massa temps que no es movia de l'entorn i semblava que ja n'era un element insubstituïble.
Al començament tothom pensava que els costaria molt d'omplir el buit, però amb el temps es varen adonar que no només se'n sortien, sinó que havien après a treballar sense ell, i els resultats eren tant o més efectius i satisfactoris.
En la distància seguia un pas darrere l'altre per assegurar-se que ho estaven fent bé. Segur que ell ho hauria fet més bé, pensava, però estava equivocat; no s'adonava que ja no comptava en aquella història, que el temps i les circumstàncies l'havien portat a l'altra banda, i només hi podia ser si acceptava la realitat, una cosa massa feixuga per a la seva tossuderia. El temps els donaria la raó.

diumenge, 28 de setembre del 2008

Afrontem el nou curs amb il·lusió

Arriba el mes de setembre i és hora de posar en pràctica tots aquells projectes que, estant de vacances o treballant més relaxadament, hem anat dissenyant per millorar el nostre entorn més immediat.

L’èxit el podrem assolir si som capaços d’implicar-nos en la gestió de l’espai públic, dia a dia, amb una consciència col·lectiva i un compromís per fer més fàcil la vida en societat. Des del govern municipal treballant per solucionar tots aquells problemes que es van presentar i els que s’arrosseguen des de fa temps, des de la responsabilitat política dels grups municipals de l’oposició, vetllant perquè el govern faci un bon ús dels recursos públics de què disposa, buscant l’eficiència en tota la seva gestió, i des de la ciutadania responsable, exigint un treball eficaç als seus governants i aportant el seu gra de sorra per a la governabilitat del municipi.

Són molts els temes pendents, al marge dels grans projectes de vila que cal perseguir i assolir. El dia a dia ens porta a parlar de l’incivisme d’una minoria que repercuteix a la totalitat de la vila, per no respectar els mínims preceptes de vida en societat. El poc respecte a l’espai públic fa que uns quants embrutin els carrers i places en no utilitzar els recursos de què disposem per deixar les nostres deixalles i mantenir nets els carrers. Cadascú ha d’assumir el seu grau de responsabilitat i fer-ne l’ús adequat en benefici de tots.

Aquest mes que encetem ha de servir també per iniciar una tasca important d’informació i pedagogia sobre el nou sistema de recollida selectiva que es posarà en marxa els propers mesos. No ho hem de veure com una obligació farragosa, sinó com una oportunitat de millorar la sostenibilitat del nostre sistema ecològic, i minorar els costos econòmics d’una recollida que no ha d’existir més.

Serà el moment també de posar en marxa el Pla d’acollida per a les persones nouvingudes, que arriben a la nostra vila per viure-hi i compartir l’espai amb nosaltres. Amb ells treballarem per ensenyar quins són els drets que la nostra societat defensa i accepta per a totes les persones, i també les obligacions que cal respectar i assumir.

Continuarem treballant per recuperar l’esperit associatiu, sobretot pel que fa a les entitats veïnals, perquè la seva viabilitat i funcionalitat no depengui només de la reivindicació esporàdica, sinó que busqui la motivació de les persones per formar part d’una societat, amb unes necessitats i voluntats compartides, treballant per a la cohesió social, procurant que cap arenyenc o arenyenca quedi arraconat, sense les mínimes prestacions socials, incorporant-los al teixit associatiu, i a la vida en comunitat.

I a nivell intern de l’Ajuntament, serà el moment de culminar la feina encaminada a la valoració dels llocs de treball, aprovant un organigrama que sigui realista i permeti una gestió eficient de l’administració local. S’haurà de definir el marc laboral, actualitzant el conveni col·lectiu, que en aquests moments és força obsolet, i elaborar un Pla de formació per a tots els treballadors municipals.

El camí és llarg i el pas més lent del que voldríem, però el més important és que les petjades siguin fermes i no calgui mirar enrere ni dubtar de l’orientació presa. És un trajecte a vegades tortuós, però l’hem de saber afrontar amb responsabilitat i professionalitat. Ningú és imprescindible, i ho hem de tenir molt clar. No ens ha de fer por de demanar la col·laboració dels altres, perquè no és signe de feblesa, sinó de responsabilitat ciutadana.

No ens ha de fer por la fressa, sinó que ens ha de preocupar les conseqüències de les nostres decisions. La desmotivació ve per la manca de transparència, que no deixa veure el que es cou dia rere dia a l’administració pública, però també és producte d’un mal ús dels mitjans d’informació que només busquin un desgast polític sense cap interès constructiu. També hi ha responsabilitat en aquests termes, i caldrà assumir el seu cost.

El mes de setembre ha de ser, doncs, un mes de bons propòsits per reiniciar amb força el camí que vàrem interrompre a l’inici de l’estiu, assumint la nostra responsabilitat cívica i social.

Article publicat a l'Ametlla d'Arenys, del mes de setembre

dissabte, 27 de setembre del 2008

Cultura i Participació

Hi estaven convocades les entitats ciutadanes i tots els arenyencs i arenyenques interessades en la cultura, i la resposta ha estat excel·lent. La regidora de cultura es trobava molt feliç i il·lusionada, i en tenia motius.
Quan vàrem començar el mandat, el govern actual ,tot i les diferències que podíem i podem tenir, coincidíem en la necessitat de posar en marxa estudis que, una vegada recollida la informació, ens permetessin dibuixar el model de futur, en cultura, joventut, dona, convivència..., utilitzant el model participatiu, perquè tothom que ho volgués hi pogués dir la seva.
Això és possible gràcies al suport de la Diputació de Barcelona, i la professionalitat dels diferents equips i empreses especialitzades. Avui era el torn del Pla Cultural, i el treball ha estat intens i la complicitat de la ciutadania ha desbordat les previsions més optimistes.
En un temps en què tothom parla de crisi; en què l'eventualitat predomina per sobre de la solidesa; en què l'individualisme és una còmode temptació; en què es qüestionen valors assumits des de temps immemorials, i amb una diversitat cultural i social significativa, aconseguir implicar les entitats i les persones de la nostra vila, és tot un repte que mereix ser reconegut i aprofitat per dissenyar amb complicitat i responsabilitat, el futur del nostre poble. Gràcies a tots i a totes, i enhorabona regidora.

divendres, 26 de setembre del 2008

Made in Spain

S'ha de vigilar molt en no sentenciar a la lleugera perquè després te n'has de penedir més d'una vegada. En política es fa molt i per això hi ha tantes rectificacions, i més n'hi hauria d'haver, pel fet d'haver declarat massa alegrement i no adonar-se a temps de les conseqüències de les seves paraules.
Ahir el ministre d'Indústria, Consum i Turisme, el senyor Miguel Sebastian, demanava als espanyols que per Nadal compressin joguines i productes fabricats a Espanya, com a manera de potenciar la indústria del país, davant la competència estrangera. Avui el Consejo Intertéxtil Espanyol (CIE) demanava que es practiqués amb l'exemple, ja que s'havia dit que la Guàrdia Civil encarregaria el subministrament dels seus uniformes, a una empresa xinesa. Més clar l'aigua! I això passa molt sovint.
Està bé que pensem en els nostres productors, i que procurem primar-los sobre productors d'altres països, però sense pretendre recuperar l'autarquia, perquè realment no som autosuficients, i també els nostres productors necessiten altres mercats. El sistema econòmic i la realitat del nostre país i de la resta del món no és la d'ara fa 50 anys. És per això que s'ha d'incentivar el consum dels propis productes, però sense necessitat d'aplicar pràctiques proteccionistes que, com molt bé es diu el president del CIE, i es fa notar a l'article de La Vanguardia, anirien contra l'actual llei de contractació pública, que no fa distincions entre empreses nacionals i estrangeres.
Sortosament, o no, les persones quan van a comprar es fixen més en la qualitat dels productes, i no tant en la procedència i per tant a qui estan beneficiant amb la seva compra. Algú dirà que és important saber on s'ha produït, qui ho ha fet, i amb quines condicions; penso en el comerç just, o les campanyes contra productes fabricats per persones i criatures, en condicions infrahumanes.
De totes maneres sempre hi ha aquell que tira per casa, i no estaria malament que, qualitat per qualitat, s'optés pels de casa. Ara veurem a qui acaba de comprar els uniformes la Guàrdia Civil, i si el toc d'alerta portarà conseqüències. No voldria pensar què passaria si els països importadors dels nostres vins, per posar un exemple, fessin una campanya d'autosuficiència. És per això que no cal remenar massa l'olla, no fos cas que ens creméssim els dits.

dijous, 25 de setembre del 2008

Un Ple extraordinari

De fet hauria d'haver dit dos plens extraordinaris, perquè això és el que realment hi va haver, però el primer el podem considerar ordinari (gairebé en tots els sentits de la paraula), ja que substituïa l'ordinari del mes de setembre.
Comptant que l'extraordinari era el segon, us haig de dir (i aquí no cal ser políticament correcte)... bé, ni aquí ni allà segons sembla. Deia que l'Oriol no passa mai desapercebut; fins i tot per acomiadar-se del Consistori ho havia de fer de manera especial: un Ple per a ell sol .A l'Oriol, però, ningú li retreu, perquè tots coneixem l'Oriol. No és un Oriol qualsevol, senzillament és l'Oriol.
No vull treure mèrits a ningú, però l'Oriol va trencar la inèrcia d'ICV. Era l'únic que ho podia fer, i ho varen encertar. Perquè en un poble com Arenys, també hi compten les persones, i això ho sabia l'Oriol i els seus col·legues.
No estaria bé que expliqués les interioritats del govern, no pas perquè no es puguin explicar, sinó perquè alguns no s'ho creurien. Aquests alguns ja sabeu qui són oi? Sí, home! aquells catastrofistes interessats que ho veuen tot del cantó negre!
Amb l'Oriol es pot treballar, encara que no hi combreguis del tot. Cal conèixer-lo i entendre'l, i a partir d'aquí, som-hi.
És insistent, no us penseu. No s'atura a la primera, i ja sap burxar ja, però així es fan moltes coses. Us imagineu que estiguéssim parlant d'un alcalde dèspota i socialista tenint a ratlla a vuit regidors i entre ells a l'Oriol? oi que no us ho creuríeu? jo tampoc hi voldria ser.
Hem treballat amb ganes i em sap greu que marxi. També us haig de dir, ara que no ens sent ningú, que l'Oriol no és bèstia per viure engabiada. L'Oriol necessita més espai, sense que això vulgui dir que no hagi estat un bon regidor d'Educació i d'Infància i Joventut. Pregunteu-ho als membres del Consell Escolar, o al jovent!
Diu que es dedicarà a treballar per al partit a Arenys, doncs ja cal que els altres partits en prenguin nota i s'espavilin, no sigui que la cosa vagi in crescendo i els deixi a l'estacada.
Oriol, si t'has perdut per aquest blog, gràcies per la feina feta i la feina encarrilada, que no és pas poca. Digues a l'Assum, que encara no ens coneix en aquest faceta, que no som tan rars com ens pinten. Digues-li que ens ho podem passar molt bé fent bona feina, i que allò dels regnes de Taifas queda molt lluny. Aquí les coses es decideixen per consens, sense que ningú ens mani, ni ens segresti.

dimarts, 23 de setembre del 2008

Un dia diferent

Un dia de carreteres, sales d'espera i pluja, pluja fina que no omple pantans, però farà créixer bolets.
Quan esperes, desesperes, però avui he procurat no pensar en la feina que faria si no em trobés on estava. No m'he aïllat de la feina, perquè he rebut una cinquantena de correus, en unes quatre o cinc hores, i n'he contestat una vintena, però m'he convençut que era on era i que arribaria a Arenys quan arribaria. Ni tan sols he patit pel dinar, de fet ens assèiem a taula gairebé a les 5 de la tarda. La qüestió era no posar-s'hi nerviós, i ho he aconseguit.
He pensat en la importància de la vista i com calia fer qualsevol cosa per no perdre-la.
No he pogut fer tot el que volia, però he arribat a temps per a la darrera reunió del dia. Les notícies que ens han donat no són bones; caldrà continuar vetllant per conservar l'ull esquerra, el dret ja no s'hi pot fer res.
Les sales eren plenes, la majoria gent gran, excepte una noia molt jove, en cadira de rodes; un mocador al cap... era joveníssima, una nena.
Hi havia matrimonis grans, amb molts anys de convivència, i també fills i filles acompanyant al pare o a la mare. Penses en com deuen viure, on i amb qui ho fan. Tots tenen la seva història... i la seva vida social? Voten o no voten? tenen les seves preferències polítiques... són molts pensaments que et venen al cap...
Un dia d'embussades a la carretera. La C17 sempre està en obres. M'agradaria conèixer el màxim de temps que ha estat sense obres. Cada vegada que hi passo n'hi trobo. Hem repassat els temes vigents i pendents... demà serà un dia llarg, però estic segur que profitós.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Serem capaços d'anar-hi junts?

Avui la premsa es feia ressò de la picabaralla entre Mas i Castells, sobre el pacte català del finançament. De fet ja hi estem massa acostumats, perquè sempre passa el mateix: de bon primer tot són promeses d'anar junts, de fer un front comú per defensar els interessos del nostre país, i quan és l'hora de decidir, llavors tot queda en paper mullat, intercanviant-se culpes.
Cadascú es creurà el que voldrà, i m'imagino que aquí hi jugaran molt els colors polítics. Decantar-se per un o altre comportarà que et titllin d'un color o un altre, i al final et limites a dir que tots els polítics són iguals.
No sé qui té la raó, però l'Artur Mas no és la primera vegada que utilitza la mateixa estratègia. En la negociació de l'Estatut, va voler pactar amb Zapatero, al marge de la resta de polítics catalans, i va acabar prou malament. La seva estratègia era errònia, i una vegada més es demostrava que la tàctica del plat de llenties no funcionava.
D'entrada, en Castells sembla que em mereix més confiança, encara que penso que ho té complicat. No sé el temps que el PSC podrà aguantar el seu posicionament davant el PSOE, i potser perquè no sóc massa optimista en aquests temes, em temo que a la llarga qui cedirà serà el govern català.
Estant a l'oposició és molt fàcil apujar el llistó, i sobretot si l'altre té problemes afegits com pot ser el fet de compartir grup a Madrid. Caldria fer memòria de quan governaven, i s'adonarien que quan es pacta les dues parts han de cedir.
Serem capaços de posar-nos d'acord abans d'anar a Madrid, o bé una vegada més hi anirem desunits? No n'hem après de les ensopegades anteriors?
On és el seny? ara resultarà que no tenim ni seny ni rauxa, perquè ja em direu on la veieu la rauxa. Diuen que estem perplexos, però jo més aviat diria que estem acomplexats.

diumenge, 21 de setembre del 2008

Il·legalitzant i atemptant

Aquesta setmana és la setmana de les il·legalitzacions dels partits polítics bascos, tots ells acusats de ser continuadors de la il·legalitzada Herri Batasuna, i per tant oferir els mateixos motius per ser il·legalitzats.
Aquests partits polítics han servit per fer sentir la veu independentista d'Euskadi, i la seva desaparició comporta un buit en el ventall electoral del País Basc. La defensa o atac a aquestes decisions no sé si enquadrar-la en l'espai polític, judicial o social. La tàctica d'amagar el cap sota l'ala i no afrontar de veritat el problema, per alguns, la realitat, per altres, és un error que anem arrossegant des de massa temps.
Res no justifica les accions d'ETA, però tampoc s'ha d'anar fent el gallet, com si la situació estigués controlada i segura. Fa massa temps que escoltem afirmacions relatives al final d'ETA, però amb més o menys força, els atemptats es van repetint.
Es tracta d'acceptar negociar o no, deixant de relacionar-ho amb simptomes de debilitat. No es tracta de posar en dubte la sentència judicial d'acord amb la legislació vigent, sinó d'insistir en reclamar la capacitat del govern, sigui del color que sigui, a negociar un final del terrorisme d'ETA. No hi ha dubte que també s'ha d'exigir a ETA que deixi de matar i atemptar, si de veritat vol una solució negociada al conflicte.

divendres, 19 de setembre del 2008

Lluitem contra la xenofòbia

Aquest matí mentre esmorzava, abans de marxar cap a Barcelona, he sintonitzat la ràdio, a l'hora del programa Primera Plana, i he pogut escoltar alguns comentaris que m'han preocupat i al mateix temps indignat.
Si sóc sincer us diré que no escolto mai la ràdio el dissabte el matí, i en concret aquest programa, que per l'hora d'emissió, o bé estic dormint o ja he sortit de casa. És un programa de tertúlia que parlen dels temes de la setmana, m'imagino que llegint els retalls de diaris que el conductor del programa, el senyor Rodríguez, ha seleccionat durant la setmana.
En el moment que he connectat la ràdio estaven parlant de les mesures del govern sobre immigració, i he reconegut a tres de les veus i m'ha quedat per conèixer la quarta, en aquest cas la d'una senyora.
Qui parlava en aquells moments era el senyor J.S., i estava fent unes afirmacions que es podrien catalogar fàcilment de xenòfobes. He pensat que no podia ser que en una emissora de ràdio, i sobretot una ràdio amb diner públic, es poguessin escoltar aquells insults a la intel·ligència i a la sensibilitat humana, sense que ni el conductor del programa, ni els altres tertulians fessin res per aturar-ho.
Recordo que fa temps, en una ocasió, es va qüestionar que el micròfon de l'emissora s'obrís a tothom, per parlar de temes, sense que en tinguessin idea ni coneixement. Algú pot pensar que era un posicionament sensor, però en el fons tenia raó, si més no tenint en compte la incapacitat de la majoria d'entrevistadors i col·laboradors (inexperts com jo mateix), per tallar segons quins comentaris i afirmacions.
No penso que la ràdio pública hagi de seleccionar els entrevistats, o com en aquest cas, els tertulians, però sí que ha de fer un esforç per formar els conductors dels programes perquè tinguin recursos, per sortir airosos de situacions com les d'aquest matí.
Voldria pensar que el director de l'emissora treballarà perquè situacions com la d'aquest matí no es tornin a repetir, i a més avisarà al conductor de Primera Plana que estigui més al cas, en properes edicions, si compta amb els mateixos tertulians.
Ja heu vist que no he reproduït les frases que denuncio, i no ho faig perquè no vull embrutar el meu blog. Confio que el tertulià en qüestió, si s'adona del què ha dit o accedeix al meu blog, ho reconsideri i sigui més curós a partir d'ara.

Actuar amb responsabilitat a vegades és molt fàcil

En una entrevista a La Vanguardia, al portaveu del PNB, Josu Erkoreka, surt el tema que vaig tractar no fa massa temps en aquest blog, del qual vaig rebre algun comentari. Em refereixo a l'actitud del grup parlamentari del PNB al Congrés, a l'hora de donar suport al govern espanyol per al Pressupost 2009.
El vot favorable del PNB deixa sense valor l'opció de força dels partits catalans per aconseguir un bon finançament. Per alguns això pot semblar una traïció, tenint en compte els flirtejos que es reparteixen sovint, per altres és la constatació que en política cadascú va a la seva, i que els suports puntuals no pressuposen res.
A sant de què el PNB ha d'aliar-se amb CIU, a canvi de res, si fent-ho amb el PSOE en pot treure beneficis? El País Basc ja té el seu sistema de finançament, que no quedarà afectat sigui quin sigui el finançament que s'atorgui.
La justificació d'Erkoreka al seu posicionament és el de la responsabilitat, i és ben cert que en política també cal ser responsable i no actuar per benefici propi, sinó per al bé de la col·lectivitat. De totes maneres cadascú defineix la responsabilitat segons li convé, i en aquest cas resulta molt fàcil ser responsable quan tot et va a favor. Els catalans sempre tenim les de perdre, i això ens ho hauríem de fer mirar.

dijous, 18 de setembre del 2008

Temps al temps

Temps al temps, però quan vegeu un polític novell que es posa a donar lliçons a tot el món i a prendre decisions espectaculars, malfieu-vos-en. Les coses no són tan simples, ni s'han fet durant anys perquè si.
Ho veureu sempre, a més, que quan es comença ja no hi ha aturador. És allò d'envalentir-se fins al punt de perdre el nord. Segur que us en vénen a la memòria. Hi són. Lluny i no tan lluny. El seu llenguatge és populista; ja no es tracta de defensar les idees pròpies - cosa ben natural i lloable - sinó d'actuar com a profeta i propietari de l'única veritat.
Veure-ho en un altre país, ciutat o poble, serveix per fer una autoreflexió i evitar caure en el mateix parany. Tot i així, quan les coneixes, les persones no enganyen, i en els moments estratègics desenvolupen el seu caràcter fins a extrems inimaginables.
Hi ha un component d'orgull i un altre d'ignorància, però sobretot hi ha un excés de poder, per la capacitat d'absorció. És el perill del joc democràtic, que al menys té la virtut que no s'eternitza, ja que als quatre anys es pot corregir l'error.
Nota de l'editor: Que ningú es doni per al·ludit, ja que es tracta d'una reflexió després de llegir la notícia.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Em sorprèn tanta estima

El Congrés de diputats ha rebutjat la proposició no de llei presentada pel grup parlamentari popular en què es demanava al govern espanyol que vetllés pel compliment, en aquest curs, de la tercera hora setmanal a Catalunya. Hi ha votat en contra el PSOE, CIU i ERC, i el PP ha quedat sol votant a favor.

El que fa més gràcia de la notícia és que a l'hora de defensar la proposició, el representant del PP, el senyor Antonio Gallego, ha afirmat que els nens catalans estaven perdent les possibilitats que els dóna el bilingüisme. He recordat aquell estudi que se'n feia ressò el diari El Mundo, en què els tartamuts bilingües tenien més problemes per solucionar la seva tartamudesa que no pas el monolingües.

Què carai sap el senyor Gallego? Què en pensen els diputats catalans del PP? estan d'acord amb el text defensat pel seu partit? S'ho creuen tot això, o bé no tenen cap més remei que acceptar la majoria?

L'excusa que més li servia era la incoherència d'haver aprovat un Real Decret i després no fer-lo complir. Una mica el que passa amb l'Estatut, que ens el varen aprovar i no hi ha manera d'aplicar-lo.

Després la representant socialista ha sortit a la defensa, negant el conflicte amb el castellà a Catalunya. Una afirmació que convé que guardem a la memòria per al futur, quan es giri la truita.

Si insisteixen tant arribarà un dia que ens ho faran creure, però mentre tinguem les idees clares i els objectius definits, i la implicació de tots, ja poden anar predicant, que no ens mouran.

Per cert, heu vist el senyor Boadella quin regal li ha fet la presidenta de la Comunitat de Madrid? Finalment, i després de mol esforç, s'ha fet justícia, i el seu menyspreu a Catalunya i a tot allò que en el seu dia havia defensat, ha donat el seu fruit. Enhorabona!

I parlant de temes diversos us haig de dir que d'allò... encara no puc dir res, i en tinc moltes ganes, però no pot ser.

I un apunt final: benvingut senyor Pera al món dels blogs!

Bona nit

dimarts, 16 de setembre del 2008

En temes d'immigració no s'hi juga

Rajoy ha rectificat, i això és important, encara que valdria la pena evitar segons quines afirmacions a les que sempre hi ha ments malvades que s'hi agafen per justificar lo injustificable. Les persones que treballem o tenim contactes amb el món de la immigració ens resulta molt dur escoltar segons quines afirmacions, i encara més si són fetes amb l'ànim de crear polèmica.
La percepció que existeix al voltant de la immigració s'allunya de la realitat i només falta que els polítics d'alt nivell ajudin a marejar la perdiu. S'ha de ser molt curós en el que es diu, i justificar totes les afirmacions que es fan, i evitar segons quins comentaris que es poden mal interpretar.
A ningú se li escapa que quan hi ha problemes, el culpable és l'últim d'arribar. Ara, amb la situació de crisi i l'augment important de persones a l'atur, la presència de nouvinguts és una excusa fàcil per justificar el problemes de la feina, però s'ha de ser just i posar les coses al seu lloc, i no carregar els neulers als altres.
Si no som capaços de treure'ns del cap la idea que els autòctons hem de ser els primers i altres a la cua, no anirem bé. No es pot anar contracorrent i amagant el cap sota l'ala. El món no és el del segle passat, el dels nostres pares i avis, que es passaven tota la vida veient les mateixes persones, sense moure's de la comarca. Ara ens desplacem d'una banda a l'altra del món en un dia, trencant totes les barreres que abans ens mantenien entre quatre turons.
Si encara hi ha qui es creu allò dels ATV (arenyencs de tota la vida), com serem capaços d'acceptar que el nostre veí hagi nascut al Marroc o el Senegal, que la seva bíblia sigui el Corà, i la llengua materna el xinès?
A Arenys de Mar treballarem perquè les diferències no siguin obstacles sinó oportunitats; treballarem perquè tothom, sigui quina sigui la seva procedència, respecti els drets dels altres, i compleixi amb les seves obligacions de vilatà responsable. L'èxit dependrà de tots, i el fracàs ens condemnarà.
Senyors polítics sigueu responsables i no caigueu en el parany de la xenofòbia i la intolerància, com ja n'hi ha que ho han fet, amagats sota la bandera d'una falsa plataforma per Catalunya. Per quina Catalunya? La Catalunya que vull és la de tots i totes, la de la tolerància.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Tragèdia al Santuari del Far

No volia parlar d'això, però quan anava a llegir les notícies d'avui, m'he trobat amb el presumpte homicidi i posterior suïcidi, al Santuari del Far. Fa gairebé un mes que estàvem dinant al Far, amb el meu pare, que hi acostuma a passar uns quinze dies cada estiu. Mentre fèiem temps per anar a sopar, ens miràvem un grup de persones que s'acostaven a la barana del precipici que dóna davant del pantà de Susqueda. Una de les dones del grup va exclamar que no s'hi volia acostar més, perquè tenia vertigen.
Són moltes les vegades que he estat al costat de la barana contemplant la vall i el pantà de Susqueda. Si us hi heu fixat, al fons a mà dreta hi ha una clapa que destaca sobre la resta del verd intens. És una plantació d'eucaliptus, un arbre que creix ràpidament i resulta una bona manera d'obtenir fusta, encara que les conseqüències per al sòl no són massa engrescadores. Diuen que no els varen deixar ampliar la zona dels eucaliptus, per protegir precisament el sòl.
No sé si heu estat al Far, ni si heu tingut l'ocasió de col·locar-vos davant un precipici. No tothom experimenta les mateixes sensacions, però em costa creure que hi hagi qui no tingui, encara que només sigui una mica, la sensació de vertigen.
Sortint a caminar, sempre m'han fet respecte les cingleres. Penso en l'osca de Cabrera, que des de fa uns anys hi ha col·locada una barana. Quan vaig d'excursió amb els meus fills, se m'accentua el vertigen.
Avui, quan llegia la noticia dels fets d'ahir diumenge, al Far, m'imaginava que em trobava davant la barana i m'horroritzava pensant en el que havia pogut passar. Només pot tractar-se d'un acte de desesperació, de suoriment extrem. Llavors et venen al cap totes les situacions semblants, que ens costa d'entendre perquè no podem ficar-nos a dins de la persona que està patint. Un dia trist per als amants de la natura, per als amants del Far, però un dia tràgic per a la família dels dos éssers que hi varen deixar la vida.

diumenge, 14 de setembre del 2008

Por a la mort

Encara impressionats pel desastre aeri d'aquest estiu a Madrid, amb 154 morts, tornem a llegir d'un nou accident aeri, aquesta vegada a Rússia i amb els vuitanta-set passatgers morts. No hi ha dubte que els esdeveniments com aquests, per ells mateixos són motiu d'alarma i por, però acostuma a passar que un no ve mai sol, i això fa que la preocupació i percepció de desastre sigui més elevada.
Ahir mateix, a casa, poc abans d'anar a dormir, parlant com estàvem de viatges, la meva filla va fer constar que no tenia cap ganes d'agafar un avió, havent passat tants desastres. Li havies d'explicar allò de tants vols que funcionen, i que el percentatge d'accidents és tan baix i que la probabilitat que et toqui a tu és baixíssima. Tot i així és com l'explicació del mig pollastre per cap, quan li dius a qui s'ha quedat sense dinar.
Ahir, al canal 3/24 entrevistaven al Dr. Moisès Broggi, cirurgià de 100 anys, en motiu de la concessió de la medalla d'or de la Generalitat. No era la primera vegada que sortia a Televisió de Catalunya, ja que el mes de maig va ser entrevistat pel periodista Manuel Campo Vidal, que per cert ho va fer molt millor que la periodista d'aquesta setmana.
La periodista d'ahir ho podia haver fet millor, perquè es va encallar en preguntar-li sobre com veia el seu futur i si ja ho havia fet tot, i què n'esperava de la vida futura, sense saber sortir-se'n, amb l'excepcionalitat de fer-lo parlar de la guerra civil, que ja ho va fer l'anterior vegada que Televisió de Catalunya el va entrevistar. Hi ha experiències i actituds prou interessants com per fer sortir en una entrevista com la d'ahir. Donava la impressió que era improvisada.
He pensat en l'entrevista pel sentiment de la mort: la por de la meva filla després de sentir parlar del desastre aeri de Madrid, i la tranquil·litat de qui ha viscut 100 anys i és totalment lúcid.
A la majoria de les persones ens fa por la mort, però si fóssim capaços de tractar-la amb naturalitat, deixaríem, no pas de pensar-hi, però si de témer-la, i passaríem a considerar-la coma la cosa més natural que passa al final de la vida de les persones, també de la nostra.
L'acceptació de la mort com a fet evident, ens permet gaudir més de la vida, de treure'n més profit, i a relativitzar el poder i el diner. Si bé és cert que una persona gran ha tingut temps per viure i decidir el seu futur, i una de jove pot estar en el començament de la seva cursa, la mort no ens pot atrapar distrets, i això serà impossible si aprofitem cada moment de la nostra existència.

dissabte, 13 de setembre del 2008

La puntaire

La Puntaire, amb lletra de Josep M. Bello i música de Lluís Badosa, ha estat una de les peces interpretades pel grup d'havaneres Peix fregit, de Palafrugell, a la sala polivalent del Calisay, dins els actes commemoratius dels 20 anys de l'Associació Catalana de Puntaires, que ha estat precedit per l'homenatge al monument de la puntaire, a l'entrada d'Arenys de Mar, i la inauguració de l'exposició 20x20, al Museu Marès de la Punta.
La sala polivalent estava plena d'amants de les havaneres. Només calia veure com seguien les diferents peces interpretades, cantant i picant de mans. M'he fixat amb en Joaquim, que coneixia bé la lletra d'El salt de la cardina, una altra sardana força coneguda.
Entretant plovia de valent, i una vegada més la sala polivalent salvava un acte inicialment previst a l'aire lliure. Hi he trobat a faltar els reporters gràfics, no sé si tenien el dia lliure o se l'havien agafat. Sort que la mateixa regidora s'ha encarregat d'immortalitzar l'acte del Calisay, prenent unes quantes fotografies. Hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar.
De mica en mica anem arribant a finals d'estiu, i el ritme cultural ha de minvar si no volem caure exhausts després d'una temporada potent i diversa. No us oblideu, però, de visitar l'exposició de puntes que hi ha a la sala d'exposicions del Calisay; val la pena!

divendres, 12 de setembre del 2008

La Constitució i el dret a opinar

Estic convençut que el Tribunal Constitucional té raó i que la iniciativa del lendakari Ibarretxe és anticonstitucional, i per tant no es pot convocar el referèndum. Una altra cosa és que pensi si és o no oportú que la Constitució espanyola prohibeixi iniciatives encaminades a conèixer l'opinió de la ciutadania.
Seria incoherent anar defensant la participació de la ciutadania i al mateix temps veure bé que es negui la convocatòria de consultes populars, o el que és el mateix, que només pugui fer-ho el govern de l'Estat. La conclusió, doncs, és que caldria canviar la Constitució i permetre les consultes populars i referèndums.
De què hi ha por? de que el poble basc manifesti majoritàriament la seva voluntat a independitzar-se? I si ho vol la majoria, no seria just i legítim que es concedís la independència? No entro a valorar si és una bona opció avui dia, però el que no és bo és impedir que les persones manifestin les seves voluntats. Serà tot el democràtic que es vulgui, d'acord amb les lleis de l'Estat, però l'esperit demòcrata cruixeix; alguna cosa put, i seria bo fer neteja, i treure aquells elements que no permeten que la democràcia es manifesti esplendorosament.
Podia haver parlat dels fets de Colòmbia i Veneçuela, i el discurs populista de Chávez; o bé de les manifestacions d'un alcalde que per uns moments s'ha erigit com la veu de la nostra consciència i s'ha oblidat de les primeres mesures adoptades, en benefici propi; o dels 25 anys de TV3 que, agradi més o menys, ha actuat com a difusora i impulsora en gran mesura de la normalització lingüística a casa nostra, o hauria pogut parlar de la TDT a Arenys de Mar, pel fet que des d'aquesta setmana, les antenes encarades a Collsacreu sintonitzen més de 30 canals.
He decidit parlar d'un tema que ha estat notícia, és notícia i serà notícia durant molt temps, perquè els defensors d'eliminar prohibicions continuaran batallant per fer veure l'error que es comet, i perquè els que tenen la possibilitat de decidir, ho negaran sota la farsa de pensar pels altres. Tant de bo algun dia siguem capaços d'acceptar l'opinió dels altres sense que ens faci por. Potser si ens deixessin opinar, no voldríem marxar, però el fet de que no ens deixin, provoca més ganes de marxar-ne.

dijous, 11 de setembre del 2008

Sí, ara és l'hora

Si som capaços de mantenir el pols, aconseguirem allò que no hem pogut en 30 anys de democràcia. Avui és evident el compromís polític català per resoldre una injustícia mai reconeguda fins ara, i als ajuntaments cal anar plegats perquè no s'oblidi ningú de la reivindicació eterna d'una millor distribució dels recursos públics.
M'ha agradat el discurs del nostre alcalde, Ramon Vinyes, al peu de la senyera després de l'ofrena floral de la majoria de les entitats significatives de la nostra vila. S'ha fet ressò del centenari de l'estelada i ha insistit en la necessitat de continuar lluitant per aconseguir més graus de sobirania, i en aquests moments, no permetre que se'ns negui el finançament que preveu l'Estatut d'Autonomia referendat pel poble català i aprovat a Catalunya i Espanya.
Avui 11 de setembre és la diada de reflexió col·lectiva i personal, per conèixer quin ha de ser el nostre paper en aquesta lluita i llarga reivindicació. Fer cas omís a la demagògia i manipulació dels mitjans de comunicació de l'Espanya profunda i immobilista i treballar per anar plegats totes i tots els catalans, sigui quin sigui el seu lloc de naixement, situació econòmica i social.
Avui és el dia d'entendre que només podem aspirar a aconseguir els nostres anhels si els sabem compartir i impliquem a tota la societat catalana, sigui quina sigui la llengua materna, procedència i afiliació política. No farem res si cadascú va a la seva i no té voluntat de sumar, sinó d'esdevenir protagonista del radicalisme nacionalista. És de la mà de tots i totes que podrem convèncer Madrid que els catalans no demanem res que no sigui nostre, i que volem acabar amb tants anys d'injustícia.
No necessitem falsos profetes, ni prototipus de màrtirs sacrificats pels nostres ideals. Ens cal estratègia de grup, sintonia entre totes les ideologies i tendències polítiques, i líders polítics que es posin al servei de la comunitat i que tinguin la virtut de mantenir-se ferms davant les dificultats de fer valdre els nostres drets.
Rebutgeu discursos amables i promeses insostenibles al segle XXI, i fieu-vos de les persones que treballen sumant, encara que les seves promeses no siguin tan entusiastes, però al final més assequibles i triomfants. Demostrem que tenim seny, però no ens deixem enredar.

dimecres, 10 de setembre del 2008

Ara és l’hora ?

Tarda-vespre musical a la vigília de la Diada Nacional de Catalunya, amb cantada final del l'himne Els Segadors.
A les 7h, a Ràdio Arenys, compartint taula amb dos músics arenyencs, en Ferran Aguiló (Reigbord) i en Dídac Rocher, i dos més en línia telefònica, en Ferran Irzo (Galetes Franklin) i en Ferran Puig (Adiktes a la barra), al programa presentat per la Georgina Iglesias, sobre el procés participatiu del Pressupost Municipal 2009.
Al vespre, al Teatre Principal, al concert de cobla, a càrrec de la Cobla Mediterrània.
Les barreges entre qualitat i tradició no sempre surten bé, i acostuma a haver diversitat de criteris. Hi ha qui busca qualitat i n'hi ha que prefereix la tradició, els sentiments. Són dues opcions totalment vàlides.
Jo sóc més del parer de buscar la qualitat, i si va acompanyada de contingut sentimental, o bé patriòtic, com és el cas, molt millor.
Haig de dir que el concert m'ha agradat, sobretot a la segona part. No sé si perquè les peces eren més populars, o perquè la cobla es trobava més còmoda interpretant-les. Les persones que assistien al concert s'han alçat a l'escoltar les dues primeres notes de l'himne nacional, que interpretava la cobla també dempeus.
He recordat a una persona que treballava a Cultura de la Generalitat, Jordi... no recordo el seu cognom, que cada any assistia a la interpretació de l'Al·leluia de Haendel, i en el moment de l'Al·leluia es posava dret convidant a tot el Palau de la Música (llavors no hi havia l'Auditori), a posar-se igualment dempeus.
Bon començament per a una diada important, pel que significa històricament, i pel moment que estem vivint, que podem encertar-la o perdre-ho per sempre. No defallim!

dimarts, 9 de setembre del 2008

La manipulació obsessa

No és la primera vegada que parlo dels mitjans de comunicació, i a ningú se li escapa que tenen molt més poder del que a vegades - dic a vegades - seria desitjable. Un mal ús sistemàticament d'un mitjà de comunicació pot ferir la sensibilitat de les persones més intel·ligents, i descol·locar les més ignorants.
Avui la notícia l'ha portat el diari El Mundo, un diari que no acostumo a llegir, i si ho faig és de manera virtual i amb motiu de comentaris que es fan al respecte. El Mundo és d'aquells diaris que, com algunes persones i institucions, tenen una obsessió que es diu Catalunya i una enveja i ràbia desenfrenada contra els catalans. Aquesta estratègia els fa vendre molts exemplars, perquè la gent ignorant, per una banda, (em refereixo a gent que ignora, que desconeix la realitat), i els nacionalistes espanyols, necessiten de la carronya que ells produeixen i subministren.
A la pàgina 16 del diari d'avui hi ha un reportatge de Manuel Romero, amb el títol PROHIBIDO ESTUDIAR EN ESPAÑOL/La persecución
"La Consejeria de Educación de la Generalitat, a través de directores, professores y personal de servicio, interviene en los patios, comedores, las actividades extraescolares y en el ámbito familiar".
Us adoneu quina cosa més recaragolada es pot arribar a dir? Doncs això fem els catalans, amb aquest govern del tripartit i un president immigrant que ha sucumbit en l'infern del catalanisme més cruel.
Comentant-ho em deien que aquesta actitud del diari els feia mal, pel fet de pensar com es pot caure tan baix per manipular l'opinió pública i forçar enfrontaments entre persones. A mi també, i és perquè no sóc masoquista que no vull escoltar segons quines cadenes de ràdio, ni mirar segons quins programes de televisió, ni tampoc llegir segons quins diaris. De tant en tant, quan altres mitjans de comunicació es fan ressò d'aquestes bestieses informatives, caic en la temptació de llegir-ho (he estat incapaç de llegir tota la pàgina).
A més, i tampoc he llegit la lletra menuda, en el mateix diari hi havia una notícia segons la qual els nens i nenes bilingües tenen més problemes per superar la tartamudesa. Ho superen millor els monolingües. Una altra manera de fomentar la incultura. El codi ètic se'l passen pel... només els interessa la tinya.
Però no us penseu que són lluny, no. També en trobareu més a prop. No serà per parlar de la llengua (també n'hi tenim), però ja saben trobar prou motius, encara que sigui falsejant la veritat, o simplement, mentint.

dilluns, 8 de setembre del 2008

La CUP a Arenys de Mar

"Ho sé, però no ho puc dir. És molt gros i a mi em cauria la cara de vergonya. Sobretot per allò de donar exemple..." Fins aquí seria políticament correcte; més enllà no s'entendria; no és qüestió de transparència, sinó de seriositat, ja hi haurà temps per parlar-ne.
Canviant de tema, avui volia parlar de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP) que aquesta setmana ha fet pública la seva constitució com a partit polític a Arenys de Mar. Com bé sabreu, en les darreres eleccions municipals, la CUP va ser una de les forces polítiques que varen entrar per primera vegada a diferents consistoris de casa nostra. Ben a prop d'aquí, a Arenys de Munt, també a Mataró, i a Vic, la meva ciutat natal, en què els dos membres escollits comparteixen el Ple amb quatre representants de la Plataforma per Catalunya, agrupació política titllada de xenòfoba, vergonya per a molts vigatans.
Deia que la CUP d'Arenys surt al carrer i comença a fer-se veure amb la convocatòria d'actes, com és l'ascens al Montalt per hissar-hi l'estelada.
Els membres de la CUP que coneixem, tenen una trajectòria activista ben coneguda per tothom. Potser el Correllengua era l'acte més notori en que hi intervenien, ara sota el paraigües del partit polític.
Algú pensarà que no calen més partits si amb els que hi ha no ens entenem. Jo no penso així, i crec que serà positiu per a la nostra població comptar amb aquesta franja política i social coberta per un partit polític. Un partit que té una mitjana d'edat força jove, i que acostuma a reunir a persones desencantades políticament per l'exemple i experiència d'altres partits, i que molts d'ells probablement formaven part del col·lectiu d'abstencionistes, a les eleccions.
Veig molt més clares les repercussions en la vida social i política de la nostra vila, que les que podíem esperar d'una altra força política que tampoc té representació al Consistori. Al marge de la sintonia o discrepàncies que hi pugui tenir, desitjo que tinguin encert en el seu projecte, i que posin per sobre de tot, el seu esperit de servei a la població i societat en què participen.

diumenge, 7 de setembre del 2008

Siguem responsables

M'ho han dit quan me'ls he trobat passejant pel camí de mar. "Va bé tal com ha quedat aquest camí", em comentaven. "Tot i que avui, no sé si has sentit a Ràdio Arenys que un tal Josep, deia pestes contra el regidor d'Urbanisme". Anava de mosquit tigre, i els amics em deien que havien baixat a veure el mosquit tigre que havia picat al senyor Josep.
Res a dir del senyor Josep, perquè tots pensem com pensem i opinem com opinem. El problema no és el senyor Josep, sinó les persones que menteixen i s'inventen coses per anar contra el govern, quan aquestes persones formen part del Consistori, perquè se'ls hi suposa serietat i responsabilitat.
Es pot criticar; només faltaria! el que no es pot fer és mentir o inventar-se coses per anar contra el govern. M'ho deien els amics que he trobat al camí de mar: "això és crear alarma social". No és estrany llavors que el senyor Josep digui que l'ha picat un mosquit tigre al costat de la bassa del final de la Riera.
Cal assegurar-se que no hi ha mosquit tigre, tot i que aquests escullen bassals molt petits, racons, plats de sota les torratxes... S'ha de comprovar que el mosquit tigre, a Arenys, es comporta de manera estàndard, però no esvarem els vilatans.
La veritat és que donava gust passejar pel camí de mar just abans de fer-se fosc. Et trobaves gent caminant, d'altres en bicicleta, uns altres fent exercicis i corrent, o passejant el gos, o asseguts en un banc contemplant l'horitzó... De fet és un dels llocs, arran de poble, per anar a passejar sense trobar cotxes.
La Riera estava plena de canalla celebrant el final de l'estiu. Era el darrer dia que es tancava a la circulació dels cotxes. Abans d'obrir-se al trànsit, un autocar baixava per la Riera fins a la rotonda del carrer Olivar. Ha tingut problemes per fer mitja volta; els policies l'han ajudat. Com és que ha baixat Riera avall si hi havia senyals que no ho permetien?
Aquesta anècdota té moltes lectures, algunes d'elles interessades: “si no tanquessin la Riera, això no passaria”, “aquesta mania de tancar la Riera quan la mateixa festa es pot fer en un altre lloc”... Hi creiem en la Riera per a les persones? Es tracta d'un caprici? Com volem que sigui la Riera? Ens hi posem?

dissabte, 6 de setembre del 2008

Que no ens ofeguin

Aquests dies té lloc una nova moguda contra l'ofec que pateixen els ajuntaments, perquè no hi ha excusa que valgui, encara que es tracti d'una crisi econòmica. Els ciutadans no poden entendre que els seus mals no puguin ser resolts per manca de finançament dels ajuntaments, i manca de sensibilitat i coneixement per part de qui té el finançament.
Solbes no només tanca l'aixeta a la Generalitat sinó que també ho fa amb els ajuntaments i ens deixa amb el cul enlaire, tot i les promeses que es varen fer de més finançament per al 2009. Caldrà insistir que la Federació Catalana de Municipis i l'Associació Catalana de Municipis i Comarques es posin d'acord per plantar cara a l'actitud del govern de l'Estat, i prendre mesures que siguin efectives a l'hora d'aconseguir el finançament que ens mereixen.
No pot ser que passin els anys i les promeses d'inversió, en afers que no són de la nostra competència, estiguin aturades. No pot ser que les decisions sobre el model de vila es prenguin des de fora, ja sigui per manca de finançament o manca de competències. Des del govern de la Generalitat es posen molt a la boca el centralisme de l'Estat, però exerceixen un centralisme encara més brutal sobre els municipis. No és cosa d'ara, però no s'ha notat cap millora amb el canvi de govern, i si n'hi ha hagut, ha estat per a pitjor. El sentiment que es té de desconfiança de Madrid cap a Catalunya, encara és més fort de la Generalitat cap els ajuntaments catalans.
El tòpic dels colors polítics de les diferents administracions és això, un tòpic, ja que el que de veritat compta és ser al centre del país, en detriment de qui administra la perifèria.
Quina posició de força poden plantejar els municipis? els governs municipals? Imagineu si es deixessin de prestar serveis dels quals no es té competència ni obligació de realitzar. Què passaria si es tanquessin les escoles bressol municipals? Què passaria si es tanquessin tots els museus, teatres i auditoris municipals? Què passaria si de tots els serveis de competència supramunicipal només s'actués per l'import subvencionat?
Passaria que els vilatans en rebrien totes les conseqüències, els governs municipals serien els dolents de la pel·lícula i les altres administracions s'hi girarien d'esquena. Aquí, senyors, no hi ha colors de partit que comptin. Aquí, si em feu parlar de partits, el que compta és anar escalant posicions, per consolidar bons llocs que li garanteixin el futur.
I no s'hi val carregar totes les culpes als altres. Cal assumir les pròpies i fer alguna cosa per esmenar-les. Dic que cal fer alguna cosa per esmenar-les. Qui sigui frare que prengui candela.

divendres, 5 de setembre del 2008

Rectificar és de savis

Avui volia discutir la decisió presa pel govern espanyol, segons les paraules que ahir va dir el ministre Celestino Corbacho, en relació a la contractació en origen de mà d'obra estrangera.
M'ha sobtat veure que La Vanguardia li col·locava un semàfor verd, amb el comentari de que és important saber prendre decisions quan cal, o una cosa semblant. M'ha sobtat perquè jo li volia col·locar semàfor vermell, i amb ell a tot el govern espanyol.
A l'edició de La Vanguardia digital d'aquesta tarda es parla de la matisació de la vicepresidenta De la Vega, encara que jo diria que més que una matisació és un desmentit, ja que De la Vega defensa aquests contractes i afegeix que s'ajusten a les necessitats del mercat. Després Corbacho ha rectificat i ha donat la raó a la vicepresidenta.
Com La Vanguardia, jo també defenso la importància de prendre decisions, i em sap greu quan no se'n sap o un no s'atreveix. Governar vol dir decidir, per nassos o bé per consens - cadascú que valori com creu que s'ha de fer - però decidir, i quan a un ministre o a un regidor li costa prendre decisions, més valdria que es quedés a casa i deixés que un altre ocupés el seu lloc. L'altra cosa és precipitar-se i jugar amb les declaracions contundents, sense tenir la certesa de la bondat de la decisió, o el coneixement de les conseqüències.
Tot i celebrar la rectificació del ministre, penso que l'excusa que ha donat tampoc és massa evident, però entenc que ha de costar dir avui tot el contrari del que de manera contundent va dir ahir, i llavors és allò d'una mala interpretació... però no! s'ha de dir que ahir va dir una cosa que no tocava i que el que toca és mantenir les contractacions en origen que calguin, perquè... de persones immigrants il·legals en continuarà havent, i en tot cas, si es deixa de contractar en origen, el percentatge d'il·legals creixerà, o no és així?
Les coses s'han de fer bé, però fer, ja que deixar de fer és massa simplista i no porta enlloc.

dijous, 4 de setembre del 2008

El poblat ibèric d’Arenys de Mar

Aquest vespre he tingut una sorpresa, ja que quan em disposava a escriure el meu post, m’he trobat que no tenia connexió d’Internet. Primer semblava que es tractava de saturació de la línia, i que amb una mica de paciència aconseguiria entrar a la pàgina, però després he pogut constatar que no tenia connexió, i he decidit escriure el comentari a l’espera de quan seria possible penjar-ho al blog.
A les 8 del vespre érem a Caldes d’Estrac, a la inauguració de l’exposició “El poblat ibèric de la Torre dels Encantats”, a la Fundació Palau. Ha estat un acte breu on s’ha fet memòria de les persones i institucions que al llarg de la història han fet possible que la Torre i el poblat ibèric siguin reconeguts.
La primera persona a intervenir ha estat la directora del Museu d’Arenys de Mar, la Neus Ribas, que anava acompanyada de dos arqueòlegs. Tots tres han destacat la importància del poblat, amb una darrera intervenció en què s’ha insistit en la importància arqueològica i la demanda que les administracions treballin per recuperar els treballs arqueològics al poblat.
Us confesso que era la primera vegada que visitava la Fundació Palau, i he quedat gratament sorprès. Vaig estar a punt d’anar-hi un vespre de juliol, per assistir a un dels actes que s’hi varen programar. Tinc ganes d’anar-hi aviat a visitar tota la col•lecció, ja que avui ens hem limitat a contemplar l’exposició que s’inaugurava i que de ben cert encantarà els visitants del nostre poble veí.
Aprofito per engrescar aquelles persones d’altres indrets que estimin l’art ibèric, perquè hi facin una passada. És important poder constatar que a casa nostra hi ha vestigis de civilitzacions molt allunyades en el temps, sobretot per a nosaltres arenyencs que parlem d’una història de 400 anys.

dimecres, 3 de setembre del 2008

Crisi associativa?

No és una cosa d'Arenys, però també passa, i és la crisi del món associatiu, malgrat l'existència d'un bon nombre d'entitats. No és una contradicció, sinó la constatació que l'auge de l'associacionisme no està directament relacionat al nombre d'associacions, sinó a la vitalitat d'aquestes.
No vull ser pessimista, però analitzant les relacions internes d'algunes entitats, he pogut observar que el grau de relació entre els socis d'una entitat és inversament proporcional al nombre de seccions de l'entitat. Al mateix temps tinc la impressió que les entitats esportives són, en general, les que mantenen un nivell d'activitat més homogeni.
Sense pretendre que les meves observacions tinguin caràcter científic, i insistint que no m'estic referint a les entitats de la meva població, vaig arribar a la conclusió que la comunicació interna entre les associacions era molt escassa i poc original. Les mateixes entitats esportives, si bé eren les més actives, el grau de coneixement entre els diferents nivells o grups esportius era molt baix.
La majoria de nosaltres formem part o hem format part d'una o més associacions, probablement ben diverses. No sé si us heu parat mai a observar el funcionament de la comunicació entre els diferents socis, i també entre la junta i els seus associats. Si heu analitzat quins mitjans s'han utilitzat i l'ús que els associats n'han fet.
No poso noms, tot i que no estic fent cap crítica a la gestió de les entitats, sinó una reflexió que m'ajudi a entendre què necessiten i què els pot oferir l'administració pública. Perquè una cosa tinc ben clara, i és que el grau de dinamisme d'una població depèn de la vivesa de les seves associacions.
Poden ajudar les TIC en la dinamització interna d'una entitat sense ànim de lucre? Aquesta pregunta me l'he fet, i per això hem organitzat un curs d'informàtica adreçat a les entitats, que els pugui ajudar a comunicar-se, a l'exterior, però també a l'interior.
No ho tinc clar, i he consultat informació d'altres poblacions que han apostat per incorporar les noves tecnologies en la vida interna de les associacions i els resultats no són massa positius. En un cas, que donaven xifres més concretes, el percentatge d'entitats amb un nivell acceptable en l'ús de les noves tecnologies, era d'un 36%. No disposaven, però de dades sobre l'ús que feien els socis de la informació que la junta o direcció de l'entitat els proporcionaven.
És cert que en el camp del voluntariat, i aquí hi entren totes les entitats i les persones que les dirigeixen, s'avança en un aspecte o un altre en funció de la capacitat o afició de la persona que hi ha al capdavant. Una associació que compti amb un "manetes" en noves tecnologies, podrà disposar de moltes més eines que no pas una altra que no hi hagi ningú que conegui res d'informàtica o hi tingui afició.
M'agradaria pensar que les noves tecnologies revitalitzaran la comunicació interna dels associats, i amb ella, la vitalitat que necessiten les associacions per tirar endavant els seus projectes.
El repte del nou curs, batejat Clica i Associa't, és gran, però atractiu. Esperem que tingui bona acollida i se n'aprofitin els que s'hi hagin inscrit. Una vegada més haig d'agrair el treball que està realitzant Arenys.org

dimarts, 2 de setembre del 2008

L'art de saber demanar l'opinió

Ho llegia l'altre dia i em vaig recordar d'una intervenció des del públic, el dia que presentàvem el procés participatiu 2008. Era la mateixa idea i utilitzava la mateixa frase, la qual cosa em va fer pensar que no es tractés de la mateixa persona, per tota una sèrie de casuístiques i relacions que no cal detallar en aquest post.
Era un voler ridiculitzar el procés participatiu, ridiculitzant-se ell mateix, perquè hi ha molts arguments que et poden justificar una crítica negativa al procés, i llavors es tracta de valorar què pesa més i arribar a conclusions, però aquest no era el cas.
La pregunta, o més ben dit, la sentència era afirmar que a manca de idees, el govern demanava l'opinió dels vilatans i vilatanes. La conclusió a què pots arribar és de què la persona en qüestió no està a favor de la participació de la gent, tret del dia que toca dipositar el vot a les urnes. T'estranya, però, que es digui des de la ciutadania i no pas des del govern. Seria molt més coherent que fos qui mana que menystingués la participació, per així poder decidir a tort i a dret.
Jo, repeteixo el que he dit abans, més aviat crec que la intenció d'aquesta persona o persones és ridiculitzar el procés, per ridiculitzar l'equip de govern. L'altra cosa és que s'aconsegueixi.
Aprofito per dir que el model participatiu d'Arenys de Mar no està decidit, perquè el procés per determinar el Pla director que ens l'haurà de definir, encara està en marxa, i en aquest hi participen tècnics, polítics i vilatans, i el resultat serà fruit d'un procés participatiu en si mateix.
Decidir la destinació de 175.000 o 200.000 euros no és l'objecte final del concepte participatiu del govern actual, i a mi m'agradaria conèixer l'opinió del més gran nombre de persones possible, no pas per manca d'idees, sinó per copsar les idees de tots, i arribar a construir un model el més proper a la majoria.
Diuen que no fa mal qui vol, sinó qui pot, i davant de segons quines afirmacions, el mal que rebs és no haver sabut explicar més coses, o bé estar encara massa a les beceroles del model participatiu.
Aprofito el post per animar els arenyencs i arenyenques a presentar propostes al procés actual, i a contemplar les obres que s'han realitzat, fruit del procés participatiu de 2008.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Gustav

No sé si la notícia del dia, però si una notícia d'avui és el pas de l'huracà Gustav per la ciutat de New Orleans, i no és que no fos important el seu pas per altres localitats, sinó que encara recordem el desastre provocat ara fa tres anys per l'huracà Katrina, amb una demostració flagrant de la incompetència dels serveis públics dels Estats Units.
La CNN està fent un seguiment exhaustiu del que està passant, amb dades i imatges que són suficientment clares per demostrar la força de la naturalesa en el seu esplendor.
No és estrany que em vinguin a la memòria certs comentaris dels vespres digitals, parlant dels canvis tecnològics dels últims anys, i la facilitat per conèixer a l'instant tot el que està passant a l'altra banda del món.
Tot fa pensar que els efectes sobre la ciutat de New Orleans seran menys importants del que es podia preveure, pel fet que no hi ha entrat de ple. Tot això, però, a l'espera de la resistència dels dics que protegeixen la ciutat.
Aquests dies quan escoltava les recomanacions d'evacuar la ciutat, i la manera com els ciutadans seguien les instruccions, pensava en la sensació que deu fer marxar de casa, deixant-la a mercè de la naturalesa, amb la possibilitat de perdre-la i per tant perdre-ho bastant tot.
Són moltes les preguntes que un es fa i una d'elles si l'home provoca les forces de la naturalesa, construint els habitatges en llocs inapropiats. A la costa, als llits de les rieres...