Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matisar. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Matisar. Mostrar tots els missatges

dimecres, 31 de gener del 2024

Saber escoltar

Arran de l'article de Jordi Llovet, al diari ARA, "El primer que s'ha de fer amb les criatures és ensenyar-los a escoltar", m'ha vingut a la memòria una xerrada recent sobre el nivell de les converses de la nostra generació, comparant-la amb persones que ja ens han deixat. Sovint només ens fixem en els polítics, però és bo que ho generalitzem. També en les persones que formen part de les entitats, les organitzacions civils, i a tot l'entremat social. Probablement la causa de tots els mals radica en aquesta incapacitat per saber escoltar l'altre.

    La vida ha canviat molt i les comparacions amb quan érem joves cauen en el perill de no saber-ho contextualitzar. Avui l'entorn no té res a veure amb el que teníem ara fa quaranta anys, per exemple, i per això és normal que ho trobem tan diferent, i que fins i tot no acabem d'entendre les reaccions dels joves d'avui, dels actuals protagonistes.

    Segurament que l'escriptor de l'article té raó i els nostres nois i noies tinguin dificultats per escoltar i aprendre. Els grans tampoc els donem el millor exemple. Reaccionem massa en calent, sense meditar allò que se'ns diu. Aquelles idees que probablement no són tan descabellades com de sobte les pintem.

    A vegades, quan estic amb un grup de gent en plena conversa, m'adono que mentre una persona està parlant ja hi ha qui aixeca la mà per intervenir sense donar-li temps a acabar la frase. Penso, en aquell moment, que la persona que es manifesta impacient per parlar no s'està escoltant de veritat a qui ho està fent, perquè té la necessitat de dir-hi la seva, al marge del que estigui dient l'interlocutor. Probablement, si esperés el torn, al final de la intervenció de l'orador, les seves paraules les hauria de matisar.

    Saber escoltar no és fàcil, i interessar-se per allò que diu l'altre tampoc. En política ho veiem molt clar. Potser perquè les intervencions ja estan preparades, digui el que digui l'adversari polític, i com a molt s'hi incorpora algun matís. Més d'una vegada he escrit en aquest blog la impressió que els actuals oradors no tenen el nivell dels antics, però això mateix ho podem observar en altres ambients, com deia al començament. La solució passaria per no ser tan impetuosos i esperar que el nostre interlocutor acabi l'exposició, i després parlar tenint més en compte el que hem escoltat, i no deixar-nos portar tant per les idees fixes que a vegades esdevenen obsessives.

dissabte, 30 de novembre del 2019

La hipocresia política

La hipocresia política existeix a tot arreu, tot i que n'hi ha d'exagerada i d'altres més dissimulades i, fins a un cert punt, comprensibles, encara que no deixi de ser hipocresia.
Tots recordem l'actitud del llavors primer ministre belga amb la policia espanyola el dia 1 d'octubre de 2017. Potser va ser dels únics que va parlar clar criticant l'actuació violent de la policia contra els ciutadans que es trobaven a les seus electorals. Llavors va venir a dir que mai es podia respondre amb aquella violència. Ara serà, a partir de demà, el nou president del Consell Europeu i tindrà un estat, l'espanyol, que haurà de defensar, i el responsable d'afers exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, amb qui haurà de col·laborar. Què passarà a partir d'ara? Què dirà a les xarxes socials?
De fet ja s'ha expressat en una entrevista on li han recordat les seves paraules i ha corregut a matisar-les, crec que correctament, però ja no és el mateix. Ara no es pot posar de punta amb el govern de l'estat espanyol, amb qui haurà de col·laborar. Tot i així sempre pot anar més bé amb ell que no pas amb qui ha substituït, que mai va tenir cap paraula amable amb Catalunya.
Bèlgica, té molt clar el fet diferencial, amb dues comunitats com són la valona i la flamenca, amb crispació important, però que ho té resolt força satisfactòriament. Ja ens agradaria a molts catalans poder transformar el nostre encaix a Espanya com existeix a Bèlgica. Probablement el president del Consell d'Europa, que diu relacionar-se molt bé amb Josep Borrell, li podria donar alguna lliçó perquè no sigui tan centralitzador com és. Diuen que els de casa acostumen a ser els pitjors.