dijous, 28 de febrer del 2019

Tothom es treu les puces de sobre

Aquesta és la impressió que tens si segueixes les diferents declaracions dels testimonis obligats a testificar en el judici pels fets del 20 de setembre de 2017 i l'1 d'octubre. Resultarà que el culpable de tot serà el conserge de la Moncloa. Ni el president del govern, ni la vicepresidenta, ni el ministre d'interior, durant els fets, es fan responsables de les càrregues policials de l'1 d'octubre de 2017. Unes càrregues que han intentat amagar, justificar i quan les han vist per televisió les han considerat "fake news", que està de moda. No han estat ells sols, sinó que l'actual ministre d'exteriors, el socialista que tan ens estima, també s'ha dedicat a escampar-ho arreu, sense adonar-se que la gent no és tonta.
El sainet d'aquest judici té un to amarg, la presó preventiva dels polítics catalans, i l'amenaça d'una sentència injusta. Si no fos això, ens partiríem de riure, perquè acostuma a fer gràcia veure com cauen en el ridícul més sever, aquells que van de prepotents per la vida.
Esperem que el procés vagi ràpid, sense que deixin d'aflorar les mentides de tots aquests mesos, i que quedi vist per sentència ben aviat. Com diem molts, la sentència no podrà ser mai de rebel·lió ni sedició, sinó en tot cas de desobediència. Al meu entendre les penes haurien de ser molt menors que les que hauria de suportar l'expresident M. Rajoy, per la corrupció en què va viure i dirigir el país.

dimecres, 27 de febrer del 2019

Desconcertat amb les decisions judicials a Espanya

Ja m'hi he referit altres vegades i ho repeteixo novament, que els meus coneixements en dret penal són molt escassos i m'haig de refiar del que llegeixo al respecte. Crec que tenim uns llicenciats molt competents que il·lustren tot el que està passant en els judicis paral·lels d'aquests dies, per a diferents causes. Dit això tinc ganes de comentar la meva sorpresa amb la decisió del magistrat que presideix el judici al senyor Sandro Rosell. 
Desconec el fons de l'acusació i per això no hi puc entrar, però em sorprèn com una persona pot estar tancada provisionalment més de dos anys, i a les poques hores d'iniciar el judici, amb unes breus declaracions, el jutge li doni llibertat provisional a l'espera de la sentència, que pot ser condemnatòria o no.
És normal passar dos anys a la presó en situació preventiva? És lògic que després de dos anys se li doni la llibertat provisional? Qui ho ha fet i malament? o tot és correcte? No s'hauria d'indemnitzar a aquesta persona, pels dos anys pres, encara que després la sentència el condemni?
Paral·lelament a aquest cas hi ha el macro judici del 20 de setembre de 2017. El fet que l'acusació fos de rebel·lió se'ls està jutjant al Tribunal Suprem i han estat més d'un any a la presó preventiva. Si queda tan clar des d'ara que la rebel·lió no ha existit, no se'ls hauria d'alliberar provisionalment, a l'espera de la sentència? Quins són els criteris? Al final, si es confirma que no hi ha rebel·lió, se'ls haurà d'indemnitzar?
Si a tot això hi barreges que des del primer dia les acusacions han estat presidides per l'ànim de la venjança i que la instrucció del jutge Llarena ha estat manipulada per poder-los escarmentar,  a quina conclusió podem arribar? Quin concepte de la Justícia a Espanya podem tenir?
És així com al final només se t'acut reclamar dignitat i llibertat als presos polítics.

dimarts, 26 de febrer del 2019

Hem de fer dels nostres carrers i places uns llocs segurs

Arran de la detenció a la part baixa de la Riera, d'Arenys de Mar, d'un home que havia amenaçat els clients d'un bar, i de conèixer que aquesta mateixa persona ja havia estat detinguda recentment per una baralla amb navalla amb una altra persona, són moltes les preguntes que els vilatans ens fem, però potser la més reincident i persistent: com és possible que una persona així pugui repetir accions violentes sense que no passi res? Si més no aquesta és la impressió que la ciutadania rep.
Ho podem considerar una anècdota, però ningú no em negarà que preocupa i espanta la gent, que es manté intranquil·la quan surt a la via pública, sobretot la gent gran. Aquest cas, junt amb els incendis d'una casa al carrer de la Perera, o els atracaments a diferents carrers de vila, atribuïts als "mena", fan que hi hagi persones que es resisteixin a sortir al carrer. De qui és la culpa?
Podem entendre, que no justificar, que una persona atraqui i robi a una altra, però costa més d'entendre que aquesta mateixa persona ho pugui anar fent més i més vegades, i no li signifiqui res més enllà d'una detenció d'unes hores i formar part d'un llistat de delinqüents. Potser sí que a la llarga la suma pot tenir conseqüències, però molts ho qüestionen.
No es tracta d'anar col·locant persones a les presons, sinó intentar resoldre el tema des del principi, des de l'arrel, i ens calen unes lleis justes, potser no tan garantistes, sense passar a l'altre extrem. Ens cal, però, canviar la nostra societat i lluitar amb totes les nostres forces per aconseguir més justícia i menys pobresa. Ens hem de plantejar si el model de societat actual és el més encertat per evitar situacions violentes com les exposades. No pot ser que la gent honrada pateixi els delictes de qui no ho és, però no podem oblidar que massa sovint la societat deixa al marge persones que al final no tenen cap més solució que delinquir. Siguem cauts en donar les culpes, però treballem-ho.

dilluns, 25 de febrer del 2019

Amenaça de querella contra l'alcaldessa per difamació

El mandat 2015-19 està a les acaballes i es recordarà com un mandat de picabaralles entre els caps de llista de JxA i ERC, que han compartit alcaldia gràcies a la moció de censura que hi va donar suport la majoria del Consistori. Un trist mandat en què han estat més notícia les baralles que la feina del govern, dels governs.
El més trist de tot és que les expectatives de cara al nou mandat no són gaire diferents. El dilema estarà en veure si l'Estanis Fors té suficient suport per adjudicar-se l'alcaldia, o bé és el conglomerat de forces contràries que sumen suficientment per renovar la confiança a la cap de llista d'ERC.
A veure com ho dic perquè no se m'enfadi ningú. Potser la solució passaria perquè cap dels dos assumís l'alcaldia i es donés opció a una persona que no porti la motxilla plena de querelles a l'esquena, presentades i/o rebudes. 
En principi la CUP podria suposar un canvi en el nou Consistori, sempre que expliqui bé tot el que ha fet des del primer dia, amb el suport a la moció de censura inclòs. La impressió de molts és que ha format part dels partits que han donat suport a l'alcaldessa, però sense responsabilitat de govern. A simple vista es veu com una opció molt còmode i que no dóna garanties suficients com per atorgar-los el nostre vot. Sabem què ha fet el govern i què no ha fet. També què ha fet l'oposició i què ha deixat de fer. Ens falta saber quin ha estat el paper de la CUP més enllà de donar el vot necessari perquè el govern sorgit a partir de la moció de censura hagi pogut avançar.
D'aquí a un parell de mesos començarem a rebre les promeses dels nostres alcaldables. Promeses que aniran acompanyades per una relació de tot el que s'ha fet i s'ha deixat de fer durant els anys de mandat de cada govern. És important aquest segon llistat perquè tinguem una idea del que pot acabar passant. Confio que el govern actual actualitzi el Pla d'Actuació Municipal o Pla de Mandat, i ens expliqui allò que no ha pogut fer i el per què. Tenim uns mesos per reflexionar qui veiem més capaç de treure'ns de l'atzucac actual.

diumenge, 24 de febrer del 2019

El vague progressisme d'artistes i intel·lectuals que ha resultat fals

El post d'avui arrenca de la lectura de l'article de Suso de Toro al diari ARA, "Més Montserrat Roig que mai", sobretot del seu últim paràgraf: "El vague progressisme que es dona per descomptat en tants artistes i intel·lectuals ha resultat ser tan fals com la 'democràcia espanyola'."

Els que ho vàrem viure, i els que no, a través de documentals, recordem la importància que donàvem als manifestos dels artistes i intel·lectuals (músics, escriptors, cineastes...) davant l'actitud repressora del franquisme. Necessitàvem saber que tot un col·lectiu de gent de referència parlava en boca dels oprimits que no renunciàvem a la llibertat.
Què se n'ha fet d'aquest col·lectiu? És possible que s'hagin acomodat en una falsa democràcia? On és el seu esperit crític que feia avançar la societat cap a un sistema democràtic? No ens confonguem i pensem que el procés català no hi té res a veure, que es tracta d'un tema particular i que per això la intel·lectualitat espanyola es mostra silenciosa o fins i tot crítica severa. No, això seria un error. Fixem-nos en què ha passat amb el ressorgiment de l'extrema dreta a Andalusia, de la mà de Vox, o del canvi de discurs del nou líder del PP, el senyor Casado, o de Rivera a C's. Què han dit o manifestat els considerats progres de la nostra societat? Res!
Si tinguéssim una mica de memòria, els més grans, o repasséssim lectures com "El món d'ahir: memòries d'un europeu" d'Stefen Zweig, ens mostraríem més preocupats pel futur del nostre país i també d'Europa. Si les persones que, per cultura, coneixements, ambient social, es podrien manifestar contra un sorgir de posicions antidemocràtiques, no ho fan, de qui ens podrem refiar per evitar un nou desastre mundial?
Que ningú més no s'enganyi. El problema no és la independència o no de Catalunya, sinó la salut democràtica dels propers anys a Espanya. 

dissabte, 23 de febrer del 2019

Avui en política es paga més l'odi que l'empatia

Una cosa és discrepar de l'altre i una de molt diferent és odiar l'adversari, aquell que no pensa com tu. En política l'odi cada vegada és mes present i això ve acompanyat per uns perfils molt baixos en humanisme, ètica i saber fer. L'empatia no és una virtut que es busqui en el món de la política, sinó tot el contrari. Cada vegada hi ha més polítics que sembla que busquin ser odiats o si més no aconseguir el rebuig i insult de l'adversari.
Personatges com Casado, Rivera, Borrell, per posar només tres exemples ens recorden un passat que crèiem que havia canviat. Guerra, Aznar o el no tant llunyà Wert varen destacar per la seva actitud prepotent, fixant qui eren els dolents i pretenent ser els salvadors del món. Aquesta grisor imperant a la política porta que moltes persones, amb prou capacitat de lideratge i gestió pública, renunciïn a formar-ne part, la qual cosa fa que el nivell dels que s'hi enganxen sigui cada vegada més baix, en capacitat i en virtuts.
És evident que no podem generalitzar, però per desgràcia els que són a dalt de tot no donen bon exemple i són la cara visible dels polítics. Com a tot arreu paguen justos per pecadors, i per extensió els ciutadans i el país.
No és estrany, doncs, com comentava l'altre dia, que hi hagi persones que els vingui de nou el nivell dels polítics que estan asseguts al banc dels acusats pel procés català. No estan jutjant unes persones que s'hagin lucrat il·legalment, ni són corruptes, sinó que jutgen unes persones per les seves idees. Probablement no ho varen fer prou bé, i les circumstàncies els varen superar, però tenim molt clar, i crec que els jutges també, que es troben davant d'unes persones honestes, sinceres i injustament empresonades.
Per cert, el nostre president, l'actual, d'empatia... res de res.

divendres, 22 de febrer del 2019

Arrimadas podria deixar el Parlament català

Probablement Arrimadas farà una llarga carrera política, sobretot ara que l'educació i l'ètica no figuren entre els valors dels grans polítics espanyols. Arrimadas és mal educada, mentidera, manipuladora i populista. Això no treu que obtingui vots. Som els electors que escollim els nostres representants i potser no prioritzem l'honestedat i la honradesa com caldria.
Es diu que Arrimadas podria encapçalar les llistes de Barcelona per a les eleccions generals del 28 d'abril, això faria que sortís del Parlament català i fes parella amb Rivera al Congrés de Madrid. Rivera ha vist que Arrimadas l'ha superat en tot, també en els defectes que abans esmentava, i probablement la vol a prop per evitar l'ombra que des de Barcelona li ha estat fent.
Podria dir que m'agrada que desaparegui del Parlament català, perquè no m'he cansat de repetir que no és digne d'ocupar-ne un escó, ja que ni estima el país ni les seves institucions. Segur que al Congrés hi farà més patxoca. Però no puc oblidar que la seva sortida comportarà una substitució que ni serà millor ni pitjor. Els diputats de C's al Parlament català han demostrat sobradament no saber comportar-s'hi, confonent-ho amb una bancada d'un camp de futbol. Ni ètica, ni educació ni humanitat. Són molts els exemples que ho corroboren. Només la sortida de tots ells i elles podria satisfer els que estimem les institucions catalanes i la seva història, i tenim molt present l'esforç que ha suposat poder-les aconseguir, com perquè quatre personatges les vulguin fer desaparèixer.

dijous, 21 de febrer del 2019

En absència de delicte de rebel·lió qui en pagarà les conseqüències?

Pels comentaris que llegeixo de com està anant el judici, semblaria que cada vegada hi ha menys arguments per mantenir l'acusació de rebel·lió, per la qual nou polítics han estat empresonats més d'un any, de manera preventiva. Injustícia!
Al marge d'anècdotes que farien gràcia si no fos el cas que tractem i les conseqüències que ja ha tingut per als presos polítics, resulta curiós que en més d'una ocasió algú quedi sorprès de la capacitat intel·lectual i moral dels acusats, com si es donés per suposat que això és molt difícil de trobar entre la classe política. De fet, tenim prou exemples de la baixa categoria de molts polítics, i un de molt evident serien els diputats i diputades de C's al Parlament de Catalunya. El seu nivell ètic i humà és baixíssim, no tan sols indigne per ocupar uns escons al Parlament, sinó fins i tot de formar part de la societat. 
En aquest mateix sac hi podríem col·locar el rei d'Espanya. Explica de sobres l'interès de molts per restablir la república i fins i tot a molts monàrquics els avergonyeix. No es pot anar donant lliçons de dret i democràcia quan vius en un Estat que et protegeix per sobre de qualsevol delicte que puguis haver comès, que les teves declaracions en ple judici són una intromissió al procés judicial, sense que en rebis cap conseqüència.
A vegades, repassant la història, em sorprenia com la classe popular podia aguantar tant menyspreu dels poderosos de torn, i d'una manera simplista m'ho explicava perquè estàvem parlant d'altres èpoques, en un món molt més endarrerit. Em fa vergonya reconèixer el meu error, quan en ple segle XXI els ciutadans de l'Estat espanyol tenim un Felip VI com a monarca. Santa innocència! 
Els nostres presos polítics, fins i tot aconseguint l'absolució hauran sofert un càstig imperdonable, que ningú se'n farà responsable. Això és el més trist i injust.

dimecres, 20 de febrer del 2019

La ultradreta més enllà de VOX

Els senyors i senyores de C's, i d'una manera molt especial el senyor Albert Rivera, tenen molt après el paper del camaleó. Són oportunistes quan cal confondre la gent i en aquests moments han adoptat totes les regles d'un bon partit d'ultradreta, aprofitant que està de moda, a Espanya, però també a Europa.
Sabem que C's va néixer a Catalunya amb l'únic objectiu de fer mal al país, fer mal a la cultura, la llengua, la tradició, el dret, els costums catalans, i va sorgir de la mà d'uns intel·lectuals fanàtics i fins llavors dissimuladors d'una filosofia antidemocràtica, totalment autoritaris i repressius. Mostres del seu tarannà les hem pogut anar veient al llarg d'aquests anys. La més recent són les declaracions del senyor Arcadi Espada en un programa televisiu. Repulsiu!
Amb el temps C's ha anat conquerint poder, tant a Catalunya com a Espanya, sobretot gràcies a la davallada dels grans partits espanyols, el PP i el PSOE. Una postura populista, demagògica i enganyant la ciutadania amb falses promeses el va portar a quotes imprevistes.
Amb la sortida de VOX que té un discurs molt més populista i radical que el discurs fins ara ofert per C's, arriba la por a perdre posicions i la necessitat d'extremar les declaracions i els objectius. És per això que C's entra de ple a l'espai de l'extrema dreta per competir amb VOX i també amb el PP de Casado, que havent mamat de José M. Aznar, no es queda enrere.
Durant molts anys l'extrema dreta havia estat més o menys controlada dins del PP, però finalment s'ha fet gran i ha explotat. Alumnes avantatjats d'Aznar lideren posicions idèntiques que poden determinar el futur d'Espanya. Ens acostem perillosament al retrocés de 40 anys de somnis democràtics sense l'empara d'una Europa prou conscient i democràticament saludable.

dimarts, 19 de febrer del 2019

La natura diligent ens procura una bèstia per a cada molèstia

Feia alguns dies que observàvem bosses d'erugues a la pineda que s'ha instal·lat a les platges d'Arenys. Sempre m'ha cridat l'atenció. A casa cada any havien de barallar-s'hi als pins que teníem a Tavertet. No sempre era el mateix, depenia també del temps, però era una preocupació que mantenia entretinguts els meus pares. Esclar que allà no hi havia gaire gent més enllà dels veïns dels conreus del voltant.
El fet que des de l'Ajuntament d'Arenys es decidís fer aquesta extensiva plantada de pins, ha comportat que el servei de medi ambient tingui una feina afegida, i és important perquè en aquest cas sí que hi ha possibles afectats, ja sigui persones o animals de companyia.
Ara resultarà que té raó aquella melodia que parla de la natura que ens "procura una bèstia per a cada molèstia". A l'estiu hem de vigilar amb les meduses i a l'hivern amb les erugues, la processionària. Tot plegat és la lluita per a l'encaix de les persones a la natura, una natura que ens ha portat bestiar que mata les palmeres, d'altres que assequen els pins, i ara la processionària que respecta el vegetal, però posa en perill la nostra salut. És bo ser conscient dels nostres actes i trobar remeis a les seves conseqüències.

dilluns, 18 de febrer del 2019

Poca confiança en les municipals del mes de maig

Si hagués de resumir en una frase què i com penso de cara a les properes eleccions municipals a la meva vila empraria el titular d'aquest escrit. No hi confio perquè he quedat molt decebut de la manera de fer dels polítics d'Arenys de Mar, i no hi sé veure una solució, si més no a mitjà termini. 
Per dir-ho d'alguna manera parlaria que tot plegat és més del mateix i que el benefici que en traiem els vilatans és molt escàs. Considero que no ens mereixem uns governants que no saben escoltar-nos, sobretot quan estan al govern, i en podem trobar molts exemples.
Ahir en el meu post diari parlava d'un article d'Itziar González a l'ARA i em lamentava del poc cas que ens fan. No n'hi ha prou en endegar un procés de pressupostos participatius anual, quan s'és incapaç d'escoltar els veïns en el moment de tirar endavant una obra pública.
No voldria, però que semblés que em carrego l'equip actual i lloo la feina dels grups que ara són a l'oposició. Quan l'alcalde defenestrat va arribar al poder es va carregar l'Oficina d'Atenció Ciutadana, que atenia en horari de tarda, també, les sol·licituds, queixes i suggeriments de manera presencial. Es va deixar de prestar aquest servei a la policia, en horari de dissabtes, o al local del carrer Doedes, per facilitar l'accés a les persones que viuen a la part alta de la vila. 
El govern que va sorgir arran de la moció de censura va prometre que restabliria el servei. Ho va fer públicament en una reunió que jo vaig ser-hi present. Han passat dos anys i la promesa ha quedat en no-res. Quina confiança em poden merèixer ERC, PSC, PDECat-JxA...? Tampoc he vist que des de la CUP, que es va quedar a l'oposició donant suport al govern, ho hagi reclamat mai.
Quina confiança podem dipositar si coses tan simples, però útils i beneficioses per als vilatans, no s'arriben a executar? Què podem esperar d'aquests grups, o d'altres que hi pugui haver que només parlen de llista unitària, quan el que volem és que ens gestionin l'ajuntament?
Poca, molt poca confiança és la que tinc dipositada en el futur electoral a Arenys de Mar.

diumenge, 17 de febrer del 2019

Aspirar a governar un municipi al costat dels seus vilatans

Quina enveja sana m'agafa llegint l'escrit d'Itziar González a l'ARA, "Les Rambles com a infraestructura social". Direu que és molt agosarat comparar les Rambles de Barcelona amb el Rial Sa Clavella d'Arenys de Mar, però no es tracta d'això. Si llegiu l'article, que us ho recomano, veureu que defineix molt bé com s'ha d'actuar des de l'administració local, al costat del ciutadà. I això que sembla tan fàcil, no passa. I no passa, per exemple, en una vila de 15.000 habitants amb una alcaldessa d'ERC, un partit assembleari. Ironies de la vida!
Unes obres, per aquelles persones que ho desconeixeu, que havien de durar cinc setmanes i ja em portem tretze, i encara no s'han acabat. Unes obres on se'ns ha imposat mantenir uns arbres que perjudiquen les cases i el mateix carrer. Unes obres que han provocat l'embussada d'un clavegueram d'una casa i han trigat més de deu dies per desembussar-li, i a sobre l'han criticat perquè es feia pesada reclamant-ho.
Certament no és comparable la feina que ha fet l'equip d'Itziar a Barcelona amb el que es podia haver fet a Arenys de Mar, però sí que caldria escoltar més la gent i respectar-la. No és voler enfonsar una alcaldessa o un equip de govern, és reclamar ser escoltats i demanar i, per què no, exigir més empatia amb els vilatans, sobretot quan s'està decidint una obra que els afecta directament.
Itziar diu: "Les democràcies de qualitat són aquelles que, més enllà d'assegurar la imparcialitat en l'aplicació de les normes i en la gestió dels serveis, es doten d'espais formals i informals que reconeguin i fomentin que la ciutadania actuï de manera cooperativa i també vigilant amb l'administració, de manera que es puguin adoptar les millors decisions en un entorn complex". 
En la darrera reunió amb l'alcaldessa de la vila es va tornar a posar èmfasi en la veritat i raó dels tècnics municipals davant l'opinió d'uns veïns sense coneixement de res. L'alcaldessa ignorava que darrera dels veïns hi ha tècnics d'urbanisme que ens han donat la raó des del primer dia. 
En situacions lamentables com les viscudes a Arenys queda en evidència quins polítics tenim al capdavant de l'ajuntament. 

dissabte, 16 de febrer del 2019

Els plats pel cap entre partits per haver forçat les eleccions

Els plats pel cap entre partits polítics d'un i altre signe per la decisió d'ERC i PDECat de presentar unes esmenes a la totalitat en el Pressupost del govern de Pedro Sánchez per aquest 2019. Una decisió que ha vingut seguida per l'anunci de la convocatòria d'eleccions generals el 28 d'abril, un mes abans de les eleccions municipals i europees. No ha interessat fer-les coincidir tot i que hauria estat un estalvi important de les despeses de l'administració pública. Per què no s'ha fet?
Ja fa temps que hem perdut la innocència i sabem que tot té una explicació política. Qui té el poder per decidir quan es convoquen unes eleccions té molt estudiat quan l'interessa convocar-les perquè en tregui més profit. Probablement el PSOE no hi sortiria guanyant amb la coincidència amb la resta d'eleccions. És això un bon criteri?
Penso que té sentit des d'un punt de vista partidista, però no té lògica ni cap argument a favor si ens fixem en el cost econòmic d'unes eleccions. Mobilitzar tanta gent amb tants preparatius dos mesos seguits és una despesa inútil. Es podria haver fet coincidir, perquè estem parlant de poques setmanes, però ja sabem que quan ets tu que no pagues, els diners importen molt poc. Així va el país.
Quant a la decisió dels partits independentistes només s'explica perquè no hi ha confiança en les inversions promeses des de Madrid, vinguin del partit en el govern que vinguin. Tenim una llarga experiència en l'incompliment de les promeses i dels pressupostos inicials, que mai s'acaben de complir. Els percentatges d'execució sobre el total aprovat i promès són miserables. Aquesta experiència fa que no es consideri haver desaprofitat una arribada de milions a Catalunya, sinó un convenciment que no arribarien i per això no calia cedir el vot. El perill del retorn de la dreta, encara més extrema hi és, però hi serà sempre. Què vull dir amb això? No cal carregar les culpes a uns partits en concret, sinó que tots plegats som responsables del transcurs de la història.

divendres, 15 de febrer del 2019

Descobrint un programa d'Antena 3

El company d'habitació ha engegat la televisió, ha seleccionat el canal d'Antena 3, i s'ha posat a xerrar amb uns amics que l'han vingut a visitar. Jo estava amb la M. Àngels, i hauríem preferit que l'hagués apagat, però tampoc es tractava de demanar-li. El volum no era gaire alt i et permetia fer-la petar, encara que t'arribaven inputs. I quins inputs!
Comentàvem amb la M. Àngels, aquesta tarda, que hi ha molt mal periodisme i uns programes televisius penosos. Segurament que a molts no els descobreixo res, però a casa no sintonitzem mai aquests canals privats, en vaig tenir prou mirant el programa Alguna pregunta més?, ara, ni això!
D'acord que han parlat molt de Catalunya i, evidentment, malament. També han criticat molt el PSOE i concretament Pedro Sánchez, però deixant de banda aquesta qüestió, que podríem parlar-ne una bona estona, també han parlat d'uns xinesos que els han bloquejat els comptes bancaris, o d'unes mares de lloguer a Kiev, o d'un institut de Lliçà de Munt que manipulava els seus alumnes de primària (?)...
Allò del codi deontològic ja no deu funcionar, ni tampoc el contrastar les notícies. El que importa ara, en aquests canals, és cridar l'atenció, crear polèmica perquè sembla que això és el que ens agrada. Potser per això miro tan poc la televisió.
Jo creia que un periodista que s'envolta de tertulians, no actua com un tertulià més, defensant una opinió i atacant els que no pensen el mateix. El paper de la Susanna Griso ha de ser aquest? Creia que era una bona professional. Em sonava que té molta corda, però ja veig que és una més de la colla d'oportunistes amb poca professionalitat. 
Sortosament, poc després del migdia ja he pogut deixar l'habitació i oblidar-me d'un programa televisiu, que no en sé el nom, però que deixa molt que desitjar dels tertulians, però encara més de la conductora del programa.

dijous, 14 de febrer del 2019

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.
El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.
Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

dimecres, 13 de febrer del 2019

Entre escollir el menys dolent o el com pitjor, millor

En dies com avui sorgeix la discussió sobre què han de fer els polítics catalans davant del xantatge de la por a què arriba la dreta, i en aquests moments parlaríem de l'extrema dreta. Hi ha qui té molt clar que abans de oferir l'oportunitat que la dreta governi és preferible donar suport al PSOE, fins i tot tenint en compte que a dins hi ha personatges com Guerra, González, Borrell o Lambán. D'altres consideren que tant és si governa la dreta o l'esquerra espanyola, que els resultats per a Catalunya són els mateixos.
Particularment penso que hi ha matisos a fer en una i altra solució. No penso que sigui el mateix ser governats pel PSOE que per qualsevol dels tres partits dretans d'avui. Posar-los al mateix sac és injust. Una cosa diferent és pensar que amb el PSOE ho tinguem més fàcil. Les aspiracions dels sobiranistes no s'aconsegueixen ni amb uns ni amb els altres. La diferència és que el PSOE no t'ofega i en canvi el PP, que fins ara seria el més moderat de la dreta, t'esclafa i té al darrere jutges i poder econòmic que el fan més fort i destraler.
Ho tinc clar, però el punt a què havien arribat les negociacions no resultava fàcil i criticar-los alegrement tampoc és just. Potser si acceptéssim que des del 27 d'octubre de l'any 2017 s'han fet les coses molt malament, podríem acceptar que ara tampoc era el moment d'arriscar-se. La posició d'ERC i el PDECat s'entendria millor si en el darrer any els partits sobiranistes haguessin actuat de manera coherent, sense errades importants que ens han dut a un atzucac. Aquí rau el dilema sobre si la decisió dels diputats sobiranistes del Congrés ha estat encertada o no.

dimarts, 12 de febrer del 2019

Primer dia del judici a la democràcia

Si des de fa mesos no fem més que parlar dels presos polítics i els jutges del Tribunal Suprem, avui més que mai agafa protagonisme per ser l'inici d'un judici que per a molts ja té la sentència escrita i per a d'altres s'espera que sigui un càstig a la insolència d'uns independentistes que es varen saltar les normes escrites, amb la intenció de trencar amb Espanya, la santa unió espanyola.
Tindrem dies per anar parlant de tot el que passa al Tribunal Suprem. Els vespres els mitjans d'informació ens faran el resum del dia, i ens adonarem de les diferents interpretacions que s'oferiran en funció de la ideologia de cada mitjà.
És molt poca la confiança que dipositem en els jutges encarregats de decidir la culpabilitat o no dels acusats, i en tot cas l'única incògnita que tenim és la de saber com actuaran tenint en compte els observadors internacionals i el recorregut europeu de l'acusació de rebel·lió i sedició. Ens trobem davant del dubte de si els jutges seguiran el seu tarannà espanyolista de creure's que són els millors del món i els únics que tenen la raó, o bé tindran en compte l'opinió d'Europa sobre la idoneïtat de les acusacions de rebel·lió i sedició.
La defensa, que no penso que hi confiï gaire, haurà de fer un esforç per intentar convèncer els magistrats que els arguments de l'acusació no se sostenen, o si més no, que els observadors internacionals se n'adonin de la parcialitat dels jutges. 
Tal com han manifestat els nostres polítics empresonats, tenen molta confiança en la repercussió del judici, molta més que en el veredicte que n'obtindran.

dilluns, 11 de febrer del 2019

La premsa espanyola es felicita per l'èxit de Colon

Quan llegeixes les portades dels diaris espanyols t'adones que la premsa està molt malament i que cada vegada és més difícil rebre les notícies de més enllà del teu poble, amb plena garantia que no estan contaminades. Una cosa són les opinions, que ja sabem que sempre són interessades i només et cal saber qui les dóna. L'altra ben diferent és la notícia pura i dura. Aquesta ha desaparegut de molts diaris i televisions, i es ven prostituïda i mal intencionada.
Les portades de diaris com La Razón o ABC ja no enganyen, són massa evidents, però sí que fan forat entremig de la gent més innocent i també els més radicals. Veure com et planten un "Pinchazo de Sánchez" per haver convocat 45.000 persones de tot Espanya, amb viatges pagats, no sé si es fotre's del públic o viure encegat.
Et pares, però, a pensar sobre el director de La Razón i et costa imaginar quina mena de personatge és. Estem parlant d'un professional del periodisme? Si així fos, què entendríem per periodisme? Pots arribar a imaginar-te que aquest senyor es cregui que aglutinar 45.000 persones contra Sánchez és un gran èxit, o més aviat és el que voldria creure's?
Aquest mateix senyor, quan valora la resposta ciutadana en un onze de setembre, amb més d'un milió de catalans manifestant-se al carrer, any rere any, li treu tota mena d'importància. Això és el que delata que la premsa espanyola està prostituïda, no té reputació i és simplement una màquina propagandista de l'extrema dreta més casposa del nostre planeta.
Trist, molt trist també, quan penses que fa uns anys hi havia un moviment progressista en el món de la cultura espanyola, que en aquests moments està adormida i els pocs que es mouen estan imbuïts d'aquesta casposa realitat de l'extrema dreta nostàlgica del franquisme.

diumenge, 10 de febrer del 2019

L'Athletic, més que un club

Acostumo a llegir molt per sobre els articles que parlen d'esports, em quedo més en els apartats de política, cultura... però avui m'ha cridat l'atenció el títol de l'article de Toni Padilla, cap d'esports del diari ARA, "Una carta d'amor a l'Athletic Club".
Des de molt jovenet sóc de l'Athletic Club. A l'escola, a l'hora del pati sortíem a jugar a futbol, i tots els que en sabien es feien nomenar amb el nom d'un jugador professional que destacava en aquells moments. Jo no n'he sabut mai de jugar a futbol, però també m'hi enganxava, fins que vaig descobrir el ping-pong.
Com que no en sabia prou, em col·locaven a la defensa per tal de destorbar els atacants de l'adversari i dificultar-los la jugada. També vaig escollir el nom d'un jugador de la lliga de futbol:  l'Aranguren, un defensa de l'Athletic que jugava en temps de l'Iribar, els germans Rojo, en Saez...
La política de l'Athletic sempre m'ha agradat i no és que ho conegui a fons, perquè a Catalunya se'n parla poc. Aquí sempre hem repetit que el Barça és més que un club. Després de llegir l'article d'en Toni Padilla, m'adono que la meva preferència per a l'Athletic va més enllà del futbol, i també que el Barça i tots els seus socis i simpatitzants haurien de reflexionar si la frase "més que un club" segueix vigent, o simplement es manté pel seu compromís polític, però, i el social? l'humà?
L'article esmentat reforça la meva estima al club, malgrat que els resultats esportius siguin poc lluïts. La darrera lliga guanyada és del 84 o 85, dos anys seguits, però el treball que fa el club amb els més joves, la pedagogia emprada, la importància dels valors que es treballen, no té preu. Els diàlegs, els temes debatuts, l'exemple viscut, la lectura... és el millor aprenentatge per a la vida per aquests joves, sobretot en aquests moments tèrbols que estem vivint en aquest país, amb un auge de l'extrema dreta i una pèrdua dels valors més importants per aconseguir una societat justa, diversa i plural.
Si seguim els esdeveniments i les proclames i declaracions dels líders polítics, hi trobem a faltar una formació social i humana que substitueixen amb l'insult, el menyspreu i, si ostenten poder, amb la repressió i la injustícia. Només podem aspirar a una societat justa i solidària si som capaços de formar-nos en els valors essencials per a la convivència humana. Els èxits esportius, polítics, culturals... no són res si no hem crescut internament com a persones civilitzades, coherents, justes i solidàries.

dissabte, 9 de febrer del 2019

Una política inversora mal encaminada

Encara que el ministre Ábalos culpi l'accident d'ahir a la línia 4 de Rodalies, a un error humà, reconeix que s'ha deixat d'invertir en Rodalies per dedicar tots els recursos a l'AVE. Aquesta és la típica manera d'actuar dels responsables de l'Estat, siguin del PP o del PSOE, volen lluir amb grans extensions de trens d'alta tecnologia i velocitat, deixant de banda els recorreguts més necessaris i utilitzats per la ciutadania.
Lamentable la mort d'una de les maquinistes dels trens que ahir varen xocar, i els ferits amb més o menys gravetat. El nostre país no es mereix uns dirigents que només busquen el lluïment personal, deixant de banda les necessitats de la ciutadania. És molt trist que tinguem una xarxa de Rodalies tan precària, que provoca tants problemes, de seguretat, puntualitat i confort, fins a ocasionar la mort.
El més trist de tot és que només es reconeix quan passen desgràcies, però l'endemà ningú no se'n recorda més. Vivim confrontacions polítiques on uns culpen els altres de tot el que passa, però ningú no fa res per canviar-ho. 
Estarem uns mesos més girant al voltant del judici als polítics independentistes catalans, però la vida continua, i no veurem cap gest en relació al succés d'ahir, més enllà de buscar qui en té la culpa, però no quins són els remeis a aplicar perquè un fet luctuós com aquest no torni a passar.

divendres, 8 de febrer del 2019

PSOE, l'excusa per fer-se enrere

Dimecres en aquest blog escrivia que el PSOE no ho tindria fàcil, i ha durat ben poc. M'imagino que la pressió externa, però sobretot la interna, de personatges vergonyants com Felipe González, han pogut més que les ganes de fer bé les coses, i ja han trobat l'excusa per retirar-se i no dialogar amb el govern català. Quin nivell de polítics que tenim!
Tenen sort que molts ens ho creiem gairebé tot. Malgrat haver estat enredats mil vegades, encara ens creiem les coses que ens diuen, fins que es destapen. Era demanar massa que un govern, en altres temps progressista, pogués defensar el diàleg amb els independentistes. Una vegada més han demostrat que només dialoguen amb aquells que pensen el mateix. El diàleg de veritat és aquell que agrupa en una mateixa taula diferents maneres de pensar i arguments per defensar allò que es demana. És a través del diàleg que es poden acostar posicions, no abans.
El següent pas del PSOE és apuntar-se a la manifestació dels feixistes i la ultradreta, aquest cap de setmana a Madrid, defensant la unitat d'Espanya. Què hi diu Iceta? També ha canviat d'opinió? Quina excusa hi dóna? La mateixa que la ministra Calvo?
Està vist i comprovat que de bones en bones és molt difícil arribar a cap acord amb el govern estatal, perquè no hi ha interès en asseure's de veritat a dialogar, sinó imposar. No hi fa res que hi pugui haver una majoria de veus que reclamin el dret a l'autodeterminació. No tenen més arguments que la força i el poder que ostenten. El món no hauria evolucionat si les posicions dels governs haguessin estat sempre aquestes. Quan se seguia per aquest camí arribaven les guerres i revoltes, uns fets que no volem que passin a casa nostra.
Trist el paper d'una esquerra espanyola que no acaba de trobar el seu lloc, empès i pressionat per una dreta ultra, nostàlgica del franquisme.

dijous, 7 de febrer del 2019

Sabem que no serà un judici just. N'estem convençuts

El president del Parlament català, Roger Torrent, ha declarat no confia en un judici just. Som molts que no hi confiem. Si el mateix fiscal de l'Audiència Nacional dubta de la imparcialitat dels jutges que exerceixen a Catalunya, com hem de confiar nosaltres en els jutges que ho fan a Madrid? 
Tenim prou mostres d'aquests darrers dies com per saber que el judici no serà just, perquè és un judici que ja té la sentència. La té des del mateix moment que Catalunya es va atrevir celebrar un referèndum malgrat tota la hostilitat de les forces polítiques, judicials i policials de l'Estat espanyol. Des del primer dia tot ha consistit en preparar la revenja de l'Estat, amb la complicitat dels partits polítics espanyols, també el PSOE, i els mitjans de comunicació, els quals han empobrit i manipulat la societat espanyola.
La història parlarà d'aquests moments, com els més crítics de la democràcia occidental, no només de la classe política i judicial, sinó també de la premsa i mitjans de comunicació espanyols. Tot plegat, al marge del mal ocasionat a Catalunya, contribueix a endarrerir la societat espanyola respecte de la resta de països occidentals. 
Els propers mesos, amb el judici contra els polítics catalans, i en conseqüència, a tots nosaltres, veurem més clarament que els arguments no existeixen, perquè la base en què se sustenta tota la judicialització del procés és una base falsa, sense contingut jurídic, sinó armada amb tota la ràbia del centralisme d'Estat i el tic predemocràtic de les seves institucions.

dimecres, 6 de febrer del 2019

El PSOE no ho té fàcil

El PSOE no ho té fàcil i Pedro Sánchez ho patirà. La força que tenen els partits autoritaris espanyols, Vox, C's i PP, no és fàcil de contenir perquè no hi ha racionalitat. L'actitud dels tres partits dretans espanyols no és l'actitud d'un partit demòcrata, sinó de partits que exerceixen la política de manera autoritària i que només pensen en guanyar per imposar. El diàleg, encara que en parlin, és inexistent i ni tan sols un objectiu, sinó un mal a evitar.
Cada acció que el PSOE fa per intentar acostar-se als partits independentistes, malgrat ser considerat insuficient per aquests, és atacat pel trio de dretes amb tot el populisme, demagògia i ràbia que poden. La seva voluntat és confondre la població i enemistar-la amb Catalunya. 
Ho dèiem fa anys que en lloc de posar-nos el caramel a la boca i intentar convèncer-nos que dins d'Espanya el nostre país hi tenia un paper a jugar i participar, el PP va exercir tot el poder per disminuir les nostres competències i tractar-nos com una colònia. Aquesta actitud ha provocat un fraccionament important de la societat, del qual se n'ha beneficiat C's, nascuts per atacar-nos, i ha provocat el creixement de l'extrema dreta, Vox.
Pedro Sánchez juga amb foc. No podem creure'ns que actua benèvolament perquè sí. Sabem que necessita el suport dels partits independentistes i dels crítics amb l'actuació del PP durant massa anys. És per això que el PSC juga amb aquestes cartes que fins ara ni ERC i el PDECat no han comprat. Tot el que faci Pedro Sánchez per asseure els partits independentistes a la mateixa taula, serà motiu de crítica embogida del trio de dretes, no pas perquè considerin una mala praxi, sinó perquè els tira per terra totes les seves aspiracions de venjança i submissió del poble català.

dimarts, 5 de febrer del 2019

Arenys de Mar no s'ho mereix

Tot el que està passant aquests darrers dies a Arenys de Mar no pot continuar, s'ha de resoldre d'alguna manera. No és just que els vilatans i vilatanes haguem de patir aquests fets delictius, alguns dels quals tenen nom i cognoms, i en canvi queden impunes. No ens ho mereixem.
Les punxades de neumàtics de cotxes i vidres trencats, i l'encesa d'un habitatge al mig de la població, són accions no ja incíviques, sinó delictives, i són condemnables. Estem molt farts que els incívics, delinqüents i cara-dures vagin vivint alegrement i molestant i agredint la població que té un comportament honrat i civilitzat.
Hem d'exigir que fets com els que han estat succeint darrerament siguin castigats i que els seus autors paguin les conseqüències. No pot ser que algú tingui por de sortir al carrer, o bé de deixar el cotxe aparcat a fora. No podem viure amb la por de què ens poden fer, de com i quan ens poden agredir.
Ja fa massa temps que les pàgines dels diaris s'omplen de notícies d'aquests actes vandàlics, i darrerament a la nostra vila és un fet recorrent. Hem de demanar al nostre ajuntament, no només el govern, sinó a tot el Consistori, que pressionin a qui té competències per intentar resoldre una situació que no podem acostumar-nos-hi. No és responsabilitat local, ni policies ni mossos d'esquadra, ni jutges. Tots ells s'hi podran esmerçar més, però mentre les lleis siguin tan garantistes els delinqüents i incívics continuaran lliures i amenaçant la població.

dilluns, 4 de febrer del 2019

No és just que sempre cedeixin els mateixos

Davant les declaracions de dirigents d'ERC, que presentaran una esmena a la totalitat als pressupostos, i per tant aquests no es podran tramitar, han sortit les veus del PSOE i PSC acusant-los de alinear-se amb el PP i C's. Aquesta és una cançó molt repetida i que només molesta quan ho fan els altres.
Té raó Gabriel Rufian quan recorda a Iceta com va ignorar la presència dels familiars dels presos polítics al Parlament. En aquella ocasió em va avergonyir. Ja fa molt temps que Miquel Iceta ha demostrat quina persona és, però sempre tens l'esperança que pugui tenir un comportament més ètic. No pot ser supeditar-ho tot als interessos partidistes.
ERC no cedeix a la pressió dels socialistes, que han intentat fer el ploricó per aconseguir un gest. No pot ser que sempre hagin de ser els mateixos que acabin cedint. És molt fàcil parlar de diàleg i presumir de ser una persona dialogant, Pedro Sánchez, si no acceptes res de l'altra part. En el fons és el mateix que feia Rajoy, no hi ha tanta diferència, encara que el PSOE es cregui més dialogant que el PP.
Ens pot semblar bé o malament la decisió d'ERC, però no podem ignorar la dificultat de qualsevol posicionament dels independentistes, tots ells criticables. Des de la barrera es veu tot molt fàcil, però quan has de decidir se't presenten tots els dubtes. Fer caure el govern del PSOE no és una bona opció, però tampoc és just que no hi hagi res a canvi. Això fa tan culpables ERC com el PSOE.

diumenge, 3 de febrer del 2019

ERC diu que ho tornaria a fer!!!

Segons llegeixo a la premsa, ERC afirma que tornaria a fer el mateix. Considero que és greu, perquè o bé no reconeixen els errors comesos, o és que ni se n'han adonat. Tornar a fer el mateix voldria dir tornar al lloc on ens trobem ara, i per arribar fins aquí no cal moure's.
Precisament si alguna cosa reclama la ciutadania és que es rectifiqui i es faci millor. Alguns voldrien anar més enllà i d'altres no haver començat. Uns voldrien assolir la independència amb més encerts i els altres voldrien que es deixés de parlar de procés i d'independència. Repetir el mateix no és una bona opció.
ERC referma el compromís amb el referèndum de l'1-O, però seria bo que ho tinguessin més treballat, no pas la diada, que considero que per part dels organitzadors, col·laboradors i votants, va anar molt bé, sinó la continuïtat. Aquells moviments en fals i la incapacitat de reacció, més enllà de fugir o deixar-se atrapar.
I perquè això pugui anar diferent, caldria anar tots a l'una, que no vol dir candidatures unitàries, sinó que cadascú, des del seu àmbit i principis polítics i socials, assumeixi el compromís d'aconseguir un referèndum pactat amb l'Estat espanyol. Més enllà és fer volar coloms.

dissabte, 2 de febrer del 2019

Manual d'ús de la Crida per al PDECat

Em fa l'efecte que seria una molt bona idea elaborar un manual d'ús i funcions de la CRIDA perquè els militants del PDECat entenguin si es tracta d'uns amics, uns adversaris, uns col·legues, i què els toca fer a uns i als altres. Més d'un militant del PDECat no sap què fer, si celebrar la creació de la CRIDA o bé sortir corrents abans no es subdivideixin més.
Avui a l'Assemblea del PDECat no parlaven de l'encaix de Catalunya a Espanya, sinó de com havien d'encaixar la CRIDA i el PDECat. O sigui que no parlen de la unitat dels independentistes, pensant en ERC, sinó que tenen treballs per anar junts els mateixos militants del PDECat.
Quedo una mica més tranquil perquè creia que era jo que no ho entenia, però ara veig que a ells també els costa. Seria bo que, de cara a les eleccions del mes de maig, s'afanyessin a desfer tot aquest embolic i es posin d'acord en qui es presenta i com, ja que una vegada ho tinguin clar, ho hauran d'explicar molt bé als votants perquè no s'equivoquin i col·loquin a l'urna una butlleta per una altra.
Si ens ho escrivissin en un manual d'ús i funcions ens seria més fàcil a tots, i de passada l'oposició potser s'ho agafaria més seriosament a l'hora de competir.

divendres, 1 de febrer del 2019

La falsa il·lusió d'un judici just

Creure que el judici contra els presos polítics serà objectiu, imparcial i just és de molt bona fe, o tot el contrari. Fins ara el Tribunal Suprem, l'Audiència Nacional i el Tribunal Constitucional han donat prou mostres de com comportar-se, de manera venjativa, contra l'independentisme. No cal que enumeri tots els exemples de trampes i obstacles perquè la justícia de veritat fes acte de presència.
En un món ideal, la situació seria de rebuig general i dràstic de tots els països demòcrates del món, però noi... Tothom sap com guardar-se les espatlles, perquè mai se sap de qui m'hauré de refiar!
Santa innocència d'uns polítics que es varen il·lusionar i varen creure que la veritat sempre guanya. Innocència d'un poble que va creure que ja havia arribat l'hora de dir prou, i poder demostrar tanta injustícia. El món és més complex del que a vegades ens imaginem, i el mal té moltes estratègies per sortir airós, si més no de bon començament.
El judici serà llarg i carregat d'anomalies i injustícies. D'entrada no s'accepten observadors internacionals, perquè ho poden veure per televisió. Esperem que no es produeixin talls "fortuïts" del senyal televisiu.
És una llàstima que en moments així no tinguem un govern i un president capaç de liderar el país. Si no hi ha relleu aviat, haurem fet moltes passes enrere. Estic convençut que el país compta amb persones més preparades per treure'ns d'aquest atzucac.