De preguntes freqüents i xatbots

Parlar de la bretxa digital en l'espai d'un post resulta poc pràctic perquè el tema dona per a molt ja que és prou complex i inclou molts aspectes a tenir en compte, però és que em preocupa, sobretot quan es tracta de les persones que es veuen o ens veiem obligades a interactuar a través de pàgines web per aconseguir uns serveis bàsics, que no sempre són volguts. No em refereixo tant en la compra de productes a botigues online, sinó les relacions amb el teu banc, la teva companyia elèctrica, la que et subministra l'aigua, o també el teu ajuntament o l'agència tributària. Uns serveis que no en pots prescindir i que no sempre són fàcils de gestionar.

    Feta la presentació, i per acotar el tema, em voldria referir a la secció de preguntes freqüents, o bé una cosa que està més de moda com són els xatbots. Resulta que davant de qualsevol dubte a l'hora de fer qualsevol tràmit, pràcticament l'única ajuda que tens, atès que ni et posen adreces electròniques, ni telèfons on adreçar-t'hi, són les preguntes freqüents o els xatbots. Puc entendre que tots necessitem temps per anar millorant el seu funcionament, també les empreses, però és preocupant que entretant no es trobi la millor manera de gestionar-ho, no hi hagi una alternativa clara. Fins i tot, segons en quins tràmits no tens la possibilitat d'anar presencialment a les oficines, sinó que necessites una cita prèvia. Un altre tema a tractar un altre dia.

    Analitzant moltes webs t'adones que les preguntes freqüents són molt limitades i no sempre trobes allò que necessites aclarir. Més aviat acostuma a passar el contrari, que no trobes la pregunta adequada i entres en un bucle que només desitges sortir-ne. En el cas dels xatbots, també hi ha moltes dificultats perquè et responguin la teva pregunta, que no forma part del conjunt de qüestions que estan prèviament programades.

    I tot això tenint en compte que tens una certa agilitat a l'hora de bellugar-te per Internet. Un fet que no sempre es compleix, atès que hi ha moltes persones que ni per edat, ni per preparació o formació tenen la facilitat de moure-s'hi virtualment, per la qual cosa es fa molt difícil complimentar els tràmits requerits.

    És per això que demanaria que les empreses de serveis i les institucions públiques que tenen programats tràmits online, s'esforcin per millorar les eines d'ajuda i resposta als dubtes dels usuaris, incorporin uns canals de consulta no robotitzats, i que l'administració pública ofereixi un servei de proximitat i presencial, per a totes aquelles persones que tenen dificultats per accedir a Internet. Ho hem de fer fàcil. És molt còmode poder resoldre les coses des de casa, però hem d'evitar augmentar la bretxa digital.

Problemes per relacionar-te amb les empreses

Cada vegada és més difícil ser atès per empreses de serveis i també per l'administració pública. L'opció digital ha agafat empenta i d'alguna manera ens hem passat de frenada. És molt còmode poder fer gestions des de casa, assegut davant de l'ordinador, o amb el mòbil que gairebé tots portem a sobre, però no tothom està preparat per fer-ho.

Les empreses acostumen a amagar les adreces de correu electrònic i els telèfons de contacte i es limiten a donar un llistat de preguntes freqüents que no sempre compleixen les teves expectatives. Sempre hi ha aquella pregunta que vols fer i que no trobes com formular-la perquè no està prevista, a vegades perquè no interessa respondre-la. Si aconsegueixes d'alguna empresa línia telefònica et trobes amb contestadors de veu, que d'alguna manera fan la mateixa funció que la pàgina d'Internet, i no en treus l'entrellat.

Les persones que ens considerem mig capaços de resoldre els problemes amb què ens trobem, no ho tenim fàcil, però hi ha qui gairebé li és impossible accedir-hi. Estem parlant de la bretxa digital que no només afecta la gent gran, sinó que també hi ha persones joves a qui els resulta difícil gestionar els tràmits administratius.

Fa un dies llegia la campanya del Síndic de Barcelona, sempre molt actiu, exigint que no s'instauri la cita prèvia com una pràctica habitual i única per accedir als serveis. Perquè aquesta n'és una altra. Hi ha empreses i administracions públiques que no et deixen presentar-te personalment a les oficines sense tenir concertada una visita, i l'única manera per fer-ho és accedint a Internet. Amb això deixem fora a moltes persones que no en tenen la pràctica.

Ja sé que hi ha molts problemes a resoldre, alguns d'ells molt greus, però no podem deixar de banda aquests obstacles, que ens creem nosaltres mateixos, perquè hi ha moltes persones que queden bloquejades, sense possibilitat de fer les gestions que a vegades són imprescindibles per tirar endavant. 

Ens queixem de les trucades que rebem d'empreses que ens volen vendre el seu producte. Després el postvenda és un desastre. La facilitat amb què t'han trobat a casa es capgira i llavors ets tu que no trobes la manera d'accedir-hi per resoldre els problemes que sorgeixen. 

L'administració ha de vetllar per la protecció de totes les persones, sobretot per aquelles que ho tenen més complicat, ja sigui per edat, procedència o formació. Aquí hi trobaríem prou motius per defensar posicions polítiques contrastades que ara es presenten a les eleccions generals. Sabem que hi ha qui no vol un Estat fort i protector. El tema està en què les forces progressistes i que teòricament estan per protegir a tothom, no sempre estan prou conscienciades, i els falta el toc de gràcia que les distingeixi dels seus adversaris, que tenen molt clar què volen i per a qui. És per això que som allà on som.

Demà no participaré en la 'V'

Demà no assistiré a la manifestació de Barcelona per raons familiars. És per això que li prego,  senyora Sánchez-Camacho i tots els seus companys i companyes de partit, que no em sumin en el còmput de la majoria silenciosa i molt menys en el seu bàndol. Fa molt temps que no estic callat, sinó que explico obertament què en penso de tot plegat.

Li demano, senyora Sánchez-Camacho, que em disculpi davant de militants i polítics del seu partit que conec i que considero bones persones, el fet que els col·loqui en el mateix sac que a vostè, el senyor Millo i uns quants polítics més del PP català.

Li recordo, senyora Sánchez-Camacho que, com jo, molts catalans no optaríem per la independència si l'alternativa fos clara, honesta i persistent. No tindríem cap necessitat de sortir d'Espanya si els seus dirigents ens estimessin tal com som i no com voldrien que fóssim, i no deformessin la realitat per tal de confondre els milions d'espanyols enganyats.

Demà no formaré part de la 'V', però la meva absència només serà presencial, perquè em solidaritzaré amb tots els que hi participin. Si les circumstàncies ho permetessin, jo també seria un dels participants, com ho he fet en les dues manifestacions precedents. Jo em manifestaria per exigir el meu dret a decidir què vull ser.

Només hi ha una raó política per negar-me aquest dret, i les excuses jurídiques són simplement això, excuses. I la voluntat política és negar-me el dret perquè els hereus del dictador no han demostrat mai la seva capacitat i voluntat democràtica. En temps del dictador també es va votar i no per això es podia considerar el model de democràtic.

Demà no compararem les manifestacions de Barcelona i Tarragona, perquè l'única cosa que volem valorar és el resultat d'una consulta no vinculant que volem que es convoqui el 9 de novembre. Si l'ha de fer més feliç li acceptaré qualsevol xifra i qualsevol comparació amb altres edicions, però convenci el seu president que ens deixi demostrar què és el que volem, en la consulta que el nostre president ens ha promès que convocarà.

El perquè de la sintonia constant entre el PP i C's

Des de fa un temps que em pregunto el perquè de la sintonia de PP i C's en tots o gairebé tots els temes que tracta el Parlament català. En el cas del procés sobiranista també s'hi apunta el PSC, però hi ha molts altres temes en què PP i C's voten el mateix. No sé si m'hauria de sorprendre o té una explicació evident.

El naixement de C's va ser força original perquè tothom es barallava per posar-li una etiqueta i tothom hi deia la seva. El primer a resoldre era si es tractava d'un partit d'esquerres o de dretes. Si sorgia per desencisats del PP o del PSOE.

A la presentació que varen fer a Arenys de Mar, recordo que entre ells es varen discutir per si eren de dretes o d'esquerres. Semblava clar que hi havia de tot, però no es podia negar que l'estil era més semblant a un partit de dretes.

Han passat uns quants anys i ara sembla que volen tenir presència municipal i també a la resta d'Espanya, tot i la competència de Rosa Díez, una altra líder d'un partit que no acaben de definir-se entre la dreta i l'esquerra. De fet Rosa Díez venia del PSOE, però el seu partit, de progressista no en té res.

Veurem quin és el resultat municipal que tenen l'any vinent, i a qui treuen vots. El que ha deixat molt clar C's és que són un partit populista, espanyolista i detractor del govern català, sigui qui sigui qui governi. I d'aquí ve la seva sintonia amb el PP. Ambdós partits actuen i prediquen contra la Generalitat i Catalunya. Només volen guanyar protagonisme, no pas per governar Catalunya, sinó per impedir que ho facin els partits que s'estimen el país. D'aquí ve que em sàpiga tan greu que el PSC s'hi relacioni de manera tan amical, comenci a coincidir tant amb ells a l'hora de votar, i pugui arribar a caure en el mateix sac.

Avui els sindicats necessiten reciclar-se

L'1 de maig ja no és el que era. Sembla estrany que el PP que ens retorna al passat en tants aspectes, no se li hagi acudit celebrar l'1 de maig com en temps del dictador. Allò sí que valia la pena. Només ho podies veure a Espanya i a les dictadures comunistes. Ara tot queda en unes manifestacions, com si no n'hi haguessin durant l'any, amb un final on es requereix la presència de la policia. Aquelles esplanades atapeïdes d'atletes... Res no és igual!

Amb aquest to burlesc no pretenc treure importància a la reivindicació social. El que passa és que tampoc els sindicats estan massa al dia, i no hi ha manera que adquireixin prestigi ni credibilitat. Sens dubte que avui era un dia per exigir i reclamar més atenció a la classe social menys afavorida, però encara ens costa sortir al carrer, sobretot en diades com la d'avui.

Al marge de donar suport a les reivindicacions salarials i reclamar al govern català més sensibilitat cap a la gent que pateix, voldria demanar als sindicats que reflexionin sobre el seu paper i la manera com actuen dins les empreses. Encara hi ha massa alliberats sindicals que veuen en l'empresari el seu enemic, i amb aquest discurs no es pot anar enlloc.

Asseure's a la taula a dialogar i discutir no és sinònim d'enfrontament de classes. Ja fa molt temps que va caure el mur de Berlín i que, al menys el nostre entorn, tot ha canviat de manera substancial. Això no treu que no hi hagi molts treballadors que no cobren suficientment, i no hi hagi moltes persones a l'atur. D'aquí a pensar que hem de lluitar contra el nostre enemic, l'empresari, n'hi ha un bon tros.

Tenim uns personatges que són molt més culpables de la nostra dissort. Tenim unes celebritats que enreden l'Estat per no haver de pagar impostos, i cobren un munt de diners. Tenim també uns polítics i uns banquers que han delinquit i s'han aprofitat dels seus càrrecs per enriquir-se il·legalment. També hi ha empresaris, però hem de començar a deslligar els mots empresari i explotador, i mirar de quina manera organitzem el país perquè hi hagi cabuda per a tothom i més justícia social. La resta és pura comèdia. Potser amb menys alliberats sindicals aniríem més bé, sense menystenir la tasca que els pertoca realitzar.