El meu poema de Nadal

Nadal a casa

Feia un parell de mesos que havíem tornat a casa. Bé, millor dit, on hi havia hagut casa nostra, ara un solar devastat ple de runa i on el pare va improvisar un refugi per guardar-nos de la pluja i el vent.

El primer que va fer va ser enretirar tots els enderrocs i crear un espai on ens poguéssim bellugar. Va aixecar un petit mur amb les pedres caigudes i va entrelligar les bigues per plantificar-hi un tendal. Estàvem a les fosques i aprofitàvem la claror del dia i la il·luminació de les flames del foc a terra a la nit. 

Som pocs, molt pocs els que aquí celebrem el Nadal. La gran majoria dels nostres veïns són musulmans. Nosaltres hem conservat la tradició malgrat les circumstàncies. Ja fa un parell d’anys que no podem gaudir-ne com abans. La por i les ganes de sobreviure han estat presents en tot moment. De totes maneres, no ens podem queixar. N’hi ha molts que no ho podran explicar.

Enguany no podrem instal·lar l’arbre a casa, ni tampoc n’hi haurà a l’església: va desaparèixer en un dels primers bombardejos. La mare ha improvisat una petita cuina i ens ha promès que no ens perdrem els dolços.

Els meus germans petits no entenen res de tot el que ens ha passat. No s’han adonat de l’odi dels nostres germans jueus. No pas de tots, però sí d’aquells que tenen les armes i el poder. Però aquesta ignorància i desconeixement els allibera de l’amargor que experimento, i els permet ser feliços amb les quatre quincalles que hem aconseguit desenterrar de sota la runa.

El pare ens explica que avui commemorem el naixement de Jesús, en una cova, no gaire més còmode que la nostra llar. Ens parla del bou i la mula i de l’estrella d’Orient. D’estrelles en podem observar moltes, però les bèsties ja fa temps que les vàrem sacrificar. No és fàcil poder menjar cada dia, i estem a l’aguait per a quan arriben els aliments al poble.

En Samir, el nostre veí més proper, ens ha vingut a desitjar bones festes. Ell no ho celebra, perquè és musulmà, però sempre ens ha felicitat i, quan li era possible, ens portava algun regal, en forma de galetes de sèsam i festucs. Ara viu sol. Un bombardeig li va arrabassar muller i fills.

Aquesta nit ens trobarem sols, davant del foc a terra, i ens desitjarem un bon Nadal. L’any vinent plantarem l’arbre!

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.

Connectat des de qualsevol part del món

Avui dia no desconnectes fàcilment. T'ho has de proposar seriosament i tot i així caus en la temptació de fer una ullada a l'actualitat. He conegut la confessió de Jordi Pujol i n'he parlat al blog, he sabut que el rial del bareu ha baixat força un parell de dies, i m'he trobat desperfectes al rial sa clavella. Tot això sense dedicar-hi massa interès ni estona.

De Jordi Pujol ja n'he parlat i continuarà havent notícies que no ens farà oblidar-ho. De les rierades podria parlar d'alguns comentaris de la xarxa social. N'hi ha que fan riure per no plorar. Algú es va creure que el kumbaià va desaparèixer fa alguns anys, però no és ben bé del cert. Encara podem trobar-hi una bona colla de happy flowers.

Que cadascú pensi el que vulgui, però seria important posar-se a la pell dels que no hi guanyen res. Tan sols per uns moments, i potser se'ns acabaria tanta tonteria.

I una cosa que sempre em trobo quan surto a fora i torno a casa. Arenys és brut i els llocs que visito són molt més nets. Són nets perquè els netegen contínuament i perquè la gent s'hi mira abans de llençar un paper a terra o no recollir la defecació del seu gos.

Per aquells que estan tan convençuts que el seu país és el millor, que s'ho facin mirar, siguin espanyols o catalans. A casa nostra és brut i a Arenys de Mar especialment. Això sí!, som uns amants de la natura i permetem que els rials es vagin deteriorant, però que no es talli cap arbre. Això és pecat!

L'Ajuntament d'Arenys de Mar obliga els cotxes a circular per sobre de la vorera

L'Ajuntament de la nostra vila prioritza els arbres a les persones. Prefereix salvar un arbre que no pas evitar algun atropellament. Fa anys que estem en converses (per dir-ho d'alguna manera), però continua sent més important conservar uns arbres que malmeten el mur del carrer i les llambordes, i que les arrels entrin a les cases buscant el clavegueram. Fins i tot treballadors municipals han malmès uns trams del mur, que no soluciona el problema, però tot sigui per preservar un mur que cada dia està més esquerdat. El servei de medi ambient de l'ajuntament ho té tot controlat, però el tècnic viu al Vallès.

Des d'ahir, això s'ha agreujat ja que tots els cotxes que circulen pel Rial de Sa Clavella es veuen obligats a circular per sobre de la vorera, per evitar rallar el cotxe o fer malbé el mirall retrovisor. L'ajuntament ho sap, govern i oposició, però no fa res per evitar-ho.

El tram de carrer en qüestió fa molts anys que hi té arbres plantats. Antigament, però, la gent era més intel·ligent, i quan es feien massa grossos, els tallaven i substituïen per altres de novells. Ara això és pecat. Pensar que pots arrencar un arbre, encara que el substitueixis per un altre, és un sacrilegi. No sé si d'això en diuen ser ecologista. Jo penso que és ser una mica dropo, i pensar molt poc en les persones. L'ecologia és una altra cosa.

Tal com s'ha de circular en aquest tram de carrer poses en perill els veïns, que quan surten de casa es troben els cotxes a sobre, i també les persones que hi transiten a peu. La solució que em va proposar fa un parell d'anys l'actual govern, és que farien un procés participatiu per decidir què volen els veïns. No hi tinc res en contra de la participació, sempre i quan la posin en marxa i es donin solucions a escollir que evitin el que està passant ara.

El Defensor del poble n'està al cas, però tampoc no li fan cas. És qüestió d'anar donant llargues i no decidir res. Governar vol dir prendre decisions, i no sempre l'encertes. El que no es pot fer és no fer res i posar en perill la vida dels vilatans i deixar malmetre el bé públic. Tenim els polítics que tenim. Fins quan?