Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Reconeixements i anonimat

A tots ens agrada el reconeixement, els premis i les medalles, però no hi ha millor satisfacció que l'orgull d'haver contribuït en un fet encara que sigui des de l'anonimat. 

Hi ha moltes ocasions en què tenim l'oportunitat d'agrair la feina desinteressada d'alguns per aconseguir guanys socials, però no podem oblidar que el dia a dia està ple d'actes que ignorem i que es porten a terme gràcies a la tasca d'uns quants que mai o rarament se'ls reconeixerà. Això, quan es fa amb la il·lusió d'ajudar els altres, no genera frustració, sinó satisfacció i el premi el reps a l'instant, sense que ningú t'hagi penjat la medalla.

Alguna vegada he plantejat que l'Ajuntament atorgués més títols d'arenyenc il·lustre a persones que han destacat per la seva col·laboració a millorar la nostra vila, sigui per la seva tasca cultural, econòmica o social. És cert, però que els reconeixements guanyen força i credibilitat si són escassos, davant el perill d'estar regalant títols a tort i dret, encara que caure en l'altre extrem tampoc és bo. Trobar l'equilibri no és fàcil.

La moda dels reconeixements ciutadans a través de votacions populars omple, en certa manera, aquest buit que podem trobar en l'escassetat de reconeixements institucionals. És bo que els vilatans valorin la feina dels seus convilatans, perquè ajuda a tenir en compte les persones que no només lluiten per viure, sinó que aprofiten el seu temps per ajudar els altres o que actuen de mirall per la seva tasca diària.

Al nostre país, anualment es concedeixen premis a persones que han destacat en la seva activitat professional, del lleure o social, i cal ser molt escrupolosos per no banalitzar els premis. És bo que tot reconeixement vingui avalat per una bona causa i no caure en el perill d'atorgar reconeixements per simpatia o compensacions. En un món tan castigat pel soroll, menyspreu i insults, trobar la manera de ser positius i buscar els mèrits de les persones, és el millor antídot contra la mediocritat imperant.

Visca la creativitat!

Segons he pogut llegir a la premsa, l'arenyenc Lluís Danés ha rebut l'encàrrec d'organitzar la festa d'inauguració de les Rambles de Barcelona, que des de fa molt temps es troben aixecades i que està previst que tingui lloc els dies 13 i 14 de febrer.

Els arenyencs ens sentim orgullosos que el director artístic recaigui en la persona d'en Lluís, un creador visual amb un llarg currículum artístic, en molts àmbits i esdeveniments, i que mai ens ha deixat indiferents. La creativitat és un do que escasseja i, en canvi, és l'ànima cultural de qualsevol societat que vulgui destacar, en un món on la mediocritat és força estesa.

Diuen que el món està mal repartit. Uns tant i d'altres tan poc! Seria bo que en el camp de l'ensenyament i la formació de les persones es treballés més la capacitat creativa de la gent. Si volem sortir d'un món grisós, necessitem enfortir aquest camp. Trobar persones amb imaginació, il·lusió i ganes de treballar per fer-ho tot més agradable i, sobretot, sortir de la monotonia en què a vegades ens entrebanquem.

La creativitat és bàsica en el món cultural, però no només aquí cal dedicar-hi esforços. Arreu trobem a faltar aquest component i potser és per això que les coses no funcionen com voldríem. Anem millorant les tècniques, ampliant els recursos i descobrint nous camps, però ens falta imaginació. El cost és elevat i no està planificat.

Cada dia, quan em desperto, penso en què podria fer avui per innovar i millorar tot allò que hauré de tocar i remenar. Tant de bo que tingués les idees clares, però la intenció hi és. Segur que si moltes més persones es paressin a pensar què poden aportar de més, el món giraria com un mitjó. Sortir del pou, o de la rutina hauria de ser un dels nostres objectius. 

Des d'aquí felicito en Lluís pel nou repte a assumir, i estic convençut que serà tot un èxit! 

Premis Mn. Martí Amagat 2026

Aquest matí he assistit al lliurament dels Premis Mn. Martí Amagat de la Mostra Literària d'Arenys de Mar en la seva 45a edició. Un acte que ha coincidit amb el cap de setmana de l'Arenys de Flors. Hem gaudit de la música de l'Orquestrina Synerenca de l'Escola de Música d'Arenys de Mar, i la Mercè Boher ha recitat els escrits i poemes premiats. 

En un món que sembla que no té remei, actes com aquest et fan veure que no tot està perdut, que hi ha joves amb ganes i imaginació per expressar les seves idees, i és bo que entre tots trobem la manera de fomentar-ho. L'experiència de les quaranta-cinc edicions és una demostració d'aquesta voluntat i interès.

Si divendres assistia a l'Ateneu en una conferència musicalitzada on es parlava de dos prohoms noruecs de la cultura, com són Ibsen i Grieg, avui els protagonistes eren infants, joves i algun adult de la nostra vila que rebien el reconeixement al seu treball literari.

Des d'aquí felicitar a tots els participants, hagin o no estat premiats, i animar-los a continuar escrivint i delectant-nos. Necessitem aquests treballs per combatre la toxicitat que predomina arreu. La cultura és la saba que ens manté vius com a societat massa castigada per la mediocritat predominant. Conrear l'hàbit de la lectura i l'escriptura ha de ser un deure de tots plegats, i totes les iniciatives són benvingudes.

Va de llibres

Ahir a la tarda vaig assistir a la presentació del llibre "Querido Maestro" de la musicòloga Anna Dalmau i l'Anna Mora, amb la participació de la mateixa Anna Dalmau, l'exconsellera de la Generalitat, Àngels Ponsa, i el violoncel·lista Joan Palet. L'acte el va presentar el vocal de cultura de l'Ateneu Arenyenc, en Francesc Carceller.

Es tracta d'un recull de 401 cartes del període que va des de l'any 1893 al 1973, i que es varen intercanviar Pau Casals i diferents persones del món de la música, la poesia i la política del segle XX, contextualitzades per les autores del llibre.

L'acte va resultar molt interessant, no només per la figura del gran mestre Pau Casals, amb tot el que representa per a la història del nostre país, sinó també per les explicacions de l'Anna Dalmau, responent les preguntes d'Àngels Ponsa, que va conduir la sessió, i la interpretació musical de Joan Palet, que va cloure l'acte amb el cant dels ocells.

Cal felicitar a l'Ateneu l'encert per l'organització d'actes com el d'ahir divendres que no va tenir l'assistència que es mereixia, potser per la proliferació d'actes, que coincideixen en el temps. 

Arenys de Mar ha tingut la sort que, en dos dies seguits, es presentessin dos llibres a càrrec dels autors. El dijous, al Teatre Principal, va tenir lloc la sessió del Club del Llibre, del Maresme, amb l'assistència de lectors de tots els municipis de la comarca. Un acte que va conduir l'editora Marta Rubirola, entrevistant a l'autor del llibre "Cavall, atleta, ocell", en Manuel Baixauli. 

Aquesta setmana, doncs, hem sigut testimonis que la lectura es manté viva i això és bo, sobretot tenint en compte el que ens cau a sobre, la mediocritat imperant arreu, però que no aconsegueix eliminar l'afició a la lectura, d'on en podem aprendre molt, al mateix temps que conreem la sensibilitat. També, doncs, el meu agraïment a la Biblioteca Municipal d'Arenys de Mar, per la tasca divulgadora de la literatura.

Europa s'ensorra?

Segueixo molt de lluny la política europea i no pas perquè no m'interessi o no la consideri important per a tots nosaltres. Simplement, estic una mica cansat, per no dir fart, veient com van totes les coses. Malgrat això, no puc dir que hi visqui d'esquena i, encara que sigui d'esquitllada, llegeixo les notícies que arriben de Brussel·les. 

Haig de dir que, potser per desconeixement, estic força desanimat amb els dirigents actuals. Començant per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i continuant amb el secretari general de l'OTAN, Mark Rutte, estem veient una baixada dels pantalons davant la pressió del president dels EUA, que tots consideren mig boig, però que ningú no s'atreveix a contradir-lo. Té massa poder, i nosaltres som massa febles.

És una llàstima que durant tants anys de construcció de la Unió Europea, no hàgim sigut capaços d'enfortir els lligams entre nosaltres i definit una política exterior forta, tant des del punt de vista econòmic, com social i militar, per què no? Ara, que van mal dades, tot són plors i cruixits de dents!

M'imagino que la mediocritat dels polítics actuals no és una cosa només nostra, sinó que afecta arreu. La prova és si mirem qui ens està governant i liderant les institucions internacionals. No és estrany, doncs, que el populisme, de la mà de l'extrema dreta, vagi pujant graons. Fins on arribaran?

Sap greu que per solucionar les coses hàgim d'esperar a espatllar-les del tot. No som prou intel·ligents per veure-les venir, sense acabar arrossegant-nos com ara estem fent? M'agradaria ser més optimista, però avui, si més no des del punt de vista econòmic i social, no ho soc gens. Tant de bo recapitulem aviat i ens adonem que així no podem anar enlloc. 

Encara ens podem emocionar

I em direu, a què treu cap aquest títol? Doncs, sí. Malgrat tot el que està passant podem trobar moments emocionants. Si tenim aquesta sort, ho hem d'aprofitar. Probablement, no tothom en té l'oportunitat, sigui perquè està en mig d'una guerra, perquè li manca la salut, perquè té qui l'oprimeix i maltracta, perquè viu en la pobresa. Si no tenim cap raó que ens ho impedeixi, hem de saber buscar el millor moment per gaudir de la bellesa, de l'excel·lència. Aquesta existeix, encara que a vegades ens resulti complicat trobar-la.

Us haig de confessar que avui m'he emocionat escoltant i observant un enregistrament musical de CaixaForum+, al Liceu de Barcelona, titulat «Bach i Händel. Mirades creuades». Si en teniu l'oportunitat, us animo a escoltar-lo. 

Hem d'aprofitar tot allò que està ben fet, fruit del treball i dedicació dels seus artífexs. Sovint acceptem fàcilment la mediocritat. La nostra i la dels altres. Ens acontentem en anar tirant sense excel·lir. El resultat de tot plegat és un món mediocre i fins i tot infeliç. Hauríem d'exigir-nos més i també exigir els altres, per un bé per a ells i nosaltres, i en definitiva per a tots.

Escoltant fragments de Händel i Bach t'adones que no són els poderosos i vulgars els que la història ens recorda i ens fa posar la pell de gallina, sinó aquelles persones que han excel·lit en la seva disciplina. La majoria d'ells, com per exemple Bach, no varen triomfar en vida i, en canvi, el seu important llegat, reconegut per tothom, ens ha arribat i perdurarà sempre. 

I això et fa reflexionar i llevar importància al que puguin estar fent personatges com Musk o Trump, per posar dos exemples de moda, malgrat que les seves decisions ens afecten i poden canviar el curs de la vida. La seva, però, serà efímera, i en tot cas seran recordats com uns nyaps. Uns protagonistes d'un període obscur de la vida d'aquest planeta.

Us animo a emocionar-vos amb la bellesa i l'excel·lència. Busqueu-la, allà on més us plagui, i segur que la trobareu i en gaudireu.

Polítics que no ens mereixem

Aquest matí, mentre esmorzava, he posat un moment el 324 per veure les notícies i he escoltat un tall de la intervenció de l'eurodiputada del PP, la senyora Dolors Montserrat, atacant la ministra espanyola Teresa Ribera, que opta a ser nomenada comissària i vicepresidenta de la Comissió Europea. Les poques paraules que he sentit justifiquen sobradament el descrèdit de la política i dels polítics actuals.

Puc entendre molt bé que hi hagi tanta gent que no li interessi la política i que critiqui fortament els polítics. A mi, que m'agrada la política, ja em comença a pesar i em molesta tot el que està passant, per la mediocritat dels polítics d'avui, l'insult permanent i la crítica destructiva sense arguments sòlids. L'engany sistemàtic i l'ànsia de poder com a únic objectiu dels partits polítics. Amagar les pròpies vergonyes amb fum destructiu.

Escoltar a Dolors Montserrat és vomitiu. No aporta res de positiu i només provoca malestar, desafectació i posar a tots els polítics en el mateix sac. No és l'única, certament, però és una mala política que no fa cap bé. Una cosa és fiscalitzar la tasca del govern, qüestionar la seva actuació, criticar aquells errors evitables, i aportar una alternativa coherent i lògica d'acord amb la pròpia ideologia, i l'altra és intentar desgastar l'adversari a base de mentides i descrèdit sense argument.

No seré jo que surti a defensar el govern socialista espanyol i els seus ministres, sinó que demano respecte a la veritat, una bona praxi i saber defensar els principis ideològics sense utilitzar la ciutadania, amb tots els seus problemes i vicissituds, per aconseguir el poder. Si volem millorar la nostra societat, no podem caure en el vici de jugar amb les persones. Al final només aconseguirem la desconfiança de tothom, per caure en el parany dels que més en saben d'entabanar la gent, amb falses promeses i enganys.

La ciutadania no es mereix polítics com Dolors Montserrat, ni alguns altres que estan en el seu mateix nivell. Les persones necessitem uns polítics que liderin el progrés del país i del món, a base del sacrifici, l'esforç i la dedicació, buscant sempre el millor per a tothom, i no el benefici propi, sigui econòmic o de reconeixement personal. Tant de bo que tots plegats obrim els ulls i siguem capaços d'arraconar aquests polítics que no ens fan cap bé, sinó que desmaneguen el poc ordre que hem aconseguit en un món cada vegada més desorientat.

El futur de la Unió Europea, més que dubtós

En plena campanya electoral per decidir els futurs diputats del Parlament europeu, la lectura de l'article de Ferran Requejo al diari ARA, Unió Europea: o integració o irrellevància, convida a la reflexió. No ens diu gaire res de nou, però sintetitza molt bé la gran problemàtica actual, i no és gaire optimista de cara el futur d'Europa, tenint en compte el que s'està fent, sumant-li la previsió que l'extrema dreta augmenti de manera desorbitada la seva representació parlamentària.

    La Unió Europea, com molt bé diu l'articulista, ha anat perdent pistonada. Ja no té l'aura que tant admiràvem quan somiàvem en entrar-hi. Probablement també és víctima de la mediocritat dels polítics actuals, però no podem oblidar-nos dels efectes de la globalització i que cada vegada més els poders econòmics mundials sobrepassen els polítics.

    Dubta de la conveniència de l’ampliació d’estats membres, sobretot per la clàusula que obliga a aprovar-ho tot per unanimitat, un fet que bloqueja moltes decisions, no sempre en benefici de la ciutadania.

    Catalunya, al meu entendre, no ha rebut el tracte que li correspondria, motivat pel fet que és una institució formada per estats, i aquests es protegeixen entre ells. No és menys cert, però, que la proximitat territorial ha estat clau per evitar una involució democràtica. Si el nostre país es trobés al continent sud-americà no ens ho estaríem passant tan bé.

    Requejo parla d’integració o irrellevància. Crec que en aquests moments estem més a prop de la irrellevància que no pas de prendre decisions valentes, traient competències als estats membres per omplir de contingut el govern europeu. A l’extrema dreta no li interessa i hi ha estats membres i d’altres a punt d’entrar que tampoc volen cedir res. El que volen és treure’n el màxim benefici amb el mínim cost, sense perdre competències locals. D’aquesta manera serà molt difícil aconseguir una Unió Europea forta, que pugui parlar de tu a tu amb les grans potències mundials. Ens falta autoestima, però també capacitat de lideratge en tots els àmbits. No és la millor època per al continent europeu!

Recordant a Maria Àngels Anglada

Avui fa vint-i-cinc anys que ens va deixar Maria Àngels Anglada, i he volgut recordar-la en el meu racó virtual, amb una poesia que esgarrifa, sobretot pensant que en aquests moments altres ciutats del món estan patint el que va succeir a la ciutat de Sarajevo i que l’escriptora i poetessa fa palès amb poques paraules. 

    El genocidi perpetrat a Gaza o els atacs de l'exèrcit rus a terres ucraïneses són dues mostres de l'horror que es viu a moltes parts del planeta. N'hi ha més, però només veiem allò que ens arriba, i només ho lamentem mentre llegim la notícia. Només les persones que ho pateixen directament saben quin és el sofriment d'una guerra on víctimes innocents paguen la barbàrie dels poderosos.

    Maria Àngels Anglada, que estimava la història de les civilitzacions, la seva cultura i tradicions, i que ho il·lustrava amb sàvies paraules, ens avergonyeix en veure que som incapaços de repartir felicitat. Que posem més esforços en la destrucció que no pas en la construcció d'un món on tothom hi tingui cabuda, sigui quina sigui la seva raça, creences, cultura i ideologia. 

    El dia 23 d'abril de 1999 la Maria Àngels ens va deixar, però la seva obra continua viva i present, i és bo recordar-la perquè ens ajudi a canviar aquesta dinàmica superficial, de mediocritat ascendent i oblit generalitzat que cada vegada és més present entre els humans.

SARAJEVO

Fins aquí la mà de Virgili

FRANCESC PARCERISAS

També a mi em guiava la mà de Virgili– 

la pietat la música dels mots.

Vaig visitar amb ell el regne d’ombres 

lleugeres, dels espectres sense llum.

Ara el ferro roent de Sarajevo

m’ha esborrat el rastre de la seva mà.

Són pesants les ombres, pàl·lids els espectres

d’infants estriats amb claror de sang.

A la rereguarda llunyana, impotent

sé perquè no trobo la mà del poeta,

sé que amb totes dues s’ha de tapar el rostre 

–els ulls escruixits, els llavis ben closos.

MARIA ÀNGELS ANGLADA D'ABADAL

El trist paper del nostre president

Les declaracions del president de la Generalitat reclamant el traspàs de Rodalies cansen i deixen en evidència la mediocritat dels nostres polítics i expliquen per què ens trobem en la situació que som. Si el govern actual és el millor a què podem aspirar i és el que ens mereixem, n'hi ha per apagar el llum i quedar-nos a casa a les fosques.

Com es pot tenir la barra de fer aquest discurs i no ser capaç de tancar-se en banda per exigir el que la societat catalana demana des de fa tant temps? Per què ens expliquen històries de pactes amb el PSOE, quan són incapaços d'exigir temes tan transcendents per al país? El discurs d'ERC no s'aguanta per enlloc!

Ens volen fer creure que tenen clar el millor camí per aconseguir rèdits de Madrid, i es fan un tip d'empassar-se gripaus sense resoldre cap dels principals problemes que tenim. El president Aragonès és conscient que Rodalies està a la ment d'una gran part de catalans, i vol fer veure que és sensible a la problemàtica i que s'esforça per resoldre-ho. Ja no volem més enganys!

Des del primer dia el govern d'ERC ha demostrat les seves mancances, la falta de lideratge i de trobar solucions als molts problemes que patim. Estem cansats d'aguantar uns polítics que no donen la talla, i només busquen mantenir-se en el poder, sense aconseguir res. 

Podríem anar repassant les diferents conselleries amb els respectius consellers i conselleres, i ens adonaríem de quin és el seu nivell. Comencem per Educació? O potser ja se n'ha parlat massa i ha quedat prou en evidència la seva mala praxis, canviant instruccions un dia rere l'altre? Potser s'ha fet millor des de Territori, cedint davant el PSC en temes que ens havien presentat com a inamovibles?

Està vist i comprovat que tenim un govern de circumstàncies que no ens fa avançar en res, i que tot queda supeditat a la voluntat de Madrid, i a sobre ens volen fer veure que en saben tant de negociar i aconseguir beneficis per a Catalunya. En què ens han sorprès agradablement? Només són capaços de fer discursos, Rufián o Junqueras, alliçonadors, però que no porten enlloc. 

Avui, quan llegia l'article del president al diari ARA, m'indignava, perquè s'ha de ser molt descarat com per atrevir-se a opinar sobre un tema que afecta a tanta gent i que no han estat capaços d'aconseguir res. Qui es pot creure que ara ho faran millor? Sisplau, que deixen el lloc a gent més competent i se'n vagin a casa!

Qui ens governa?

És preocupant que una persona com Laura Vilagrà tingui tant de protagonisme en el govern de la Generalitat. M'he queixat sovint de la mediocritat que regna entre els polítics catalans que lideren el projecte de govern, i crec que Vilagrà no se n'escapa d'aquesta categoria.

Fa uns dies, m'imagino que enfadada per la sortida de JuntsXCat del govern català, comparava els dirigents de Junts amb Vox, d'aquella manera tan simple com ens hem acostumat a sentir a parlar de nazis a tot ca i quitxo. Desconec si a hores d'ara ha rectificat, sí que ho va matisar el president del govern l'altre dia, però en tot cas no deixa en gaire bon lloc a la política d'ERC que d'alguna manera exerceix, potser sense títol reconegut, el paper de vicepresidenta del govern.

Avui llegia l'entrevista de l'ARA al cap de l'oposició, el senyor Illa, que està vivint els millors dies de la seva experiència com a guanyador de les eleccions catalanes, però arraconat a l'oposició per un pacte que ara s'ha trencat. Salvador Illa ho té molt fàcil i suposo que farà el possible per agradar a quanta més gent millor per aconseguir augmentar el suport popular i sortir amb més força en unes hipotètiques eleccions catalanes.

Definitivament els socialistes catalans han deixat enrere el desert gràcies a la desfeta, primer, de qui se l'havia menjat provisionalment, el partit de Ciutadans, i ara amb la desfeta de la coalició dels partits independentistes. L'arrelament dels socialistes al territori, amb concentració a l'àrea metropolitana, li ha permès recuperar el pes perdut, i tornar a competir entre els millors, sobretot després de la desaparició de la Convergència de Jordi Pujol, i la indefinició dels seus hereus, molt repartits en diferents forces polítiques sense gaire consistència.

Avui el nou fitxatge d'ERC per a una conselleria, el senyor Carles Campuzano, coincidia en certa manera amb l'exconseller Andreu Mas-Colell en remarcar la insignificança o marginalitat on ha caigut Junts amb la seva sortida del govern. Les expectatives estan centrades en el futur dels pragmàtics de JuntsXCat, amb Jaume Giró al capdavant, davant la poca credibilitat que ens demostren els provocadors de la desfeta, amb Borràs i Puigdemont liderant-la.

A l'article setmanal del diari ARA, Toni Soler es preguntava on és el centredreta. Un article molt ben escrit i que subscric perfectament. D'alguna manera estaria parlant també de la marginalitat on ha caigut Junts amb la seva decisió. Borràs se'n va sortir, però probablement portant el partit a la desfeta.

A la mort d'un referent del nostre país

És cert que quan una persona rellevant es mor hi ha coincidència de moltes persones en lloar la seva personalitat, la seva trajectòria i tot allò que ha fet per al país, fins i tot per part de persones poc afins a la seva ideologia. Sembla com si per uns moments tothom s'oblidi de les picabaralles més punyents i que condicionen bona part de la nostra vida. És un moment de retre homenatge a la persona que ha mort i transmetre el condol a familiars i amics.

A la mort de Josep Espar Ticó són moltes les persones que han manifestat la seva pena i recordat la seva figura que, agradi o no, s'ha de reconèixer pel que va significar per a la identitat catalana en uns moments molt difícils per al país. Segur que hi ha persones que preferirien que no hagués existit, o que no els representa res, però d'aquí a no reconèixer el seu paper dins la història del nostre país hi ha una gran diferència, i honestament no es pot menystenir.

En les mostres de condol hi ha qui ha manifestat la seva tristesa per la desaparició de personatges de la nostra història, fent notar que aquestes figures potser no han deixat uns descendents de la mateixa categoria i personalitat. Quan em queixo del nivell dels nostres polítics actuals i fins i tot ressalto la seva mediocritat, penso precisament en la manca de relleu de polítics que varen viure els anys de la dictadura i que amb un objectiu clar, varen treballar per aconseguir un país lliure i democràtic, amb uns valors universals dignes de qualsevol persona que defensi els drets humans i el respecte per a totes les persones.

Avui estem vivint un període gris de la nostra història, com d'altres s'han viscut, amb una manca de líders capaços de conduir el país d'una manera digna. Salvant les distàncies i tenint en compte la realitat actual, potser caldria analitzar més el nostre passat i totes les persones que d'alguna manera o altra han conduit el país cap a la llibertat, per veure què estem fent malament i en què caldria canviar els nostres hàbits.

Malgrat que la història es repeteix, les condicions no són mai les mateixes, i per això no es pot aplicar un mateix model com en el passat, però sí que hi ha uns principis que no es poden perdre. L'esforç, la coherència, la honestedat, l'esperit de servei, l'estimació cap al país, la cultura, la llengua... són valors que no podem perdre i que massa vegades tenim oblidats o en un segon terme. 

Hem crescut i adquirit molts coneixements. Cada vegada hi ha més persones amb un nivell cultural més alt, amb accés a l'ensenyament i al coneixement en general, i això hauria de ser un avantatge per millorar resultats. Com és possible que en segons quins aspectes hem reculat? Per què no hem millorat com a societat, ara que vivim en un sistema democràtic? Què estem fent malament?

És bo recordar persones com en Josep Espar Ticó, que han estat un exemple de sacrifici per al país, quan podien viure lliurement i sense problemes. Hi ha moltes persones que tenen dificultats greus per subsistir i a elles no els podem exigir gaires més sacrificis, però som molts els que hem tingut la sort de néixer i créixer voltats de comoditats, i en canvi hem estat incapaços de posar tot això al servei del país, de la nostra societat. És bo reflexionar sobre què retornem a la societat del molt que hem rebut de manera gratuïta.

Mediocritat, prepotència, corrupció...

Avui navegant per internet per trobar notícies del dia m'ha preocupat observar certs comportaments de polítics de primera fila que no deixen gaire ben parat el nostre futur com a país, si veritablement són aquestes persones les que ens han de governar. No sé si per l'edat i per tot el que he viscut, sobretot uns anys que van des del franquisme fins a la democràcia, que dissortadament no tenim consolidada, ha fet que pensés que el nivell dels nostres polítics ha anat a la baixa, predominant una classe política mediocre, i amb poca sensibilitat cap a la cosa pública. 

Em fa l'efecte que cada vegada hi ha més persones que es volen dedicar a la política com una professió per enriquir-se, no necessàriament de manera il·legal, però amb poc esperit de servei al país i a tota la seva població. És un sentiment que em preocupa perquè entenc que no pot conduir a res de bo. I és quan veus segons quines actuacions i declaracions de polítics joves, amb responsabilitat dins del seu partit polític, que tems pel futur de Catalunya.

Es barreja la mediocritat i incapacitat de liderar projectes de futur, amb posicions prepotents i poc exemplaritzants. Poso com exemple el cas del vicepresident de JuntsXCat, el diputat Francesc de Dalmases, que de confirmar-se la seva actuació contra una periodista a qui li recriminava la seva actitud i model de preguntes cap a la presidenta del Parlament català, no seria cap bona notícia i confirmaria la meva sospita que el futur polític del nostre país no és gaire afalagador. Però trobaria altres exemples.

De fet, tot el que està passant al voltant de la presidenta Laura Borràs, no fa gaire bona espina. Ja he comentat més d'una vegada que la presidenta rep una pressió important que de ben segur no li permet actuar de la millora manera possible, però tampoc crec que la seva reacció sigui, la majoria de vegades, la més encertada. Hi trobo a faltar un grau d'humilitat, però sobretot sinceritat i honestedat.

Però el que preocupa és pensar que en la base dels partits polítics catalans no hi ha un nivell prou satisfactori per pensar que tenim un futur interessant i això fa creure que els problemes del nostre país no són tant per culpa de l'actitud espanyola com per la nostra incapacitat de desenvolupar una política positiva i engrescadora per encarar els reptes de futur. 

Hem deixat en un segon pla la reivindicació d'independència, que no vol dir renunciar-hi, però costa de veure elements que facin pensar que el nostre país té clar què vol ser en un futur pròxim. Ni capacitat de lideratge, ni comportament adient dels nostres polítics que es dediquen més aviat a tirar-se els trastos pel cap. No hi veig estratègia política per avançar políticament, però tampoc socialment i econòmicament. Hi ha excepcions, que sé apreciar, però hi veig un predomini d'una ineptitud generalitzada que posa en dubte els bons resultats que tant necessitem.

Nova condemna del Tribunal Europeu dels Drets Humans

Està vist i comprovat que totes les condemnes i avisos que puguin arribar de tribunals de justícia europeus contra l'actitud i la manera d'actuar dels tribunals de justícia espanyols, o les diferents institucions de l'estat, no serveixen de res. Se'n fa cas omís i fins i tot els mitjans de comunicació espanyols s'ho agafen rient. El desprestigi que puguin tenir les institucions espanyoles no preocupen, ja que tot s'hi val per defensar la sagrada unitat de la pàtria, encara que sigui delinquint.

Avui llegíem que el Tribunal Europeu dels Drets Humans condemnava Espanya per la publicació de la fotografia del DNI dels jutges favorables al dret a decidir de Catalunya. És evident que en tractar-se de persones favorables als independentistes tot el que es faci contra ells és poc, i per això mateix no servirà de res la condemna més enllà de posar-la a la llista de condemnes rebudes.

Aquest és el panorama del nostre país. Els polítics que podrien fer-hi alguna cosa no s'atreveixen, i la gran majoria ja estan d'acord en actuar de la manera que es fa. Encara hi ha la idea que ningú de fora ens ha de venir a ensenyar res de com es fan les coses. S'ha vist clarament en el cas del procés independentista, però no és l'únic, sinó que hi ha tota una història anterior que alguns podíem pensar que s'acabaria, després de tants anys de transició democràtica, però que finalment hem hagut d'acceptar que no hi ha remei.

En alguna ocasió he dit que Europa és una garantia democràtica per al nostre país, i tot això que comento ara podria semblar una contradicció. Penso, però, que sense Europa les coses anirien molt pitjor, i que d'alguna manera sí que hi ha un cert aturador, si més no es procura dissimular una mica més. Això fins que no arribi l'extrema dreta al govern. Llavors no crec que s'entretinguin a buscar excuses i tiraran pel dret amb totes les forces.

La llàstima de tot plegat és que mentre passa tot això, els nostres polítics són incapaços de dirigir el país i procurar que les repercussions d'aquesta política predemocràtica de les institucions espanyoles ens perjudiquin el mínim possible. Només saben tirar-se els plats pel cap i engrescar els nostres adversaris que observen la mediocritat dels nostres polítics, d'un i altre color.

Aniversari per oblidar

Algú dirà que el nostre país ha avançat molt en aquest darrer any, però a mi se'm fa molt difícil pensar-ho. Avui es compleix un any des de la presa de possessió de l'actual president de la Generalitat, segons diuen les notícies, però en no haver experimentat cap canvi ni me n'havia adonat. 

Portem molts anys aturats i sense gaires expectatives. Mantenim els problemes de sempre, alguns de provocats des de fora, però la majoria per desídia i picabaralles absurdes que només busquen protagonisme sense tenir en compte que el país, la nostra economia, se'n ressent.

M'imagino que des del govern s'esforçaran per fer sortir virtuts d'aquests dotze mesos, però la sensació no és aquesta per a la majoria de la població. Aquests dies estem patint el desgast per la sentència i posterior interlocutòria sobre el castellà a l'escola, i observem la incapacitat dels nostres governants per posar-se d'acord i defensar una llengua, el català, que sí està en perill.

N'hem parlat molt, però sembla que els nostres polítics no ens volen fer cas. No crec que estiguin convençuts que de la seva manera d'actuar se'n desprèn una lluita per servir-nos i protegir-nos dels que ens volen mal. Ho veig com una lluita per defensar els seus interessos de partit, i els seus escons, que posen per davant de tots nosaltres. Ho culpo sovint en la mediocritat de la majoria dels nostres polítics i les dificultats perquè gent de vàlua es posin al capdavant de la política del nostre país.

No aprovo la feina feta per la Generalitat durant el darrer any, encara que de ben segur que hi ha actuacions positives. No sempre tot és negatiu, però el balanç final no em sembla positiu, perquè hi ha problemes importants que no s'han resolt ni s'ha posat les eines i la predisposició per aconseguir solucionar-los.

És al meu entendre un aniversari sense pena ni glòria, i el pitjor de tot no s'albira un futur immediat esperançador. La pressió que rebem de les institucions espanyoles és forta i necessitaríem anar junts per aconseguir triomfar. Tot fa pensar, però, que les coses no canviaran, i que aquest govern no serà recordat per la seva eficàcia.

El nou accés a la ciutat de Barcelona

Coincideixo amb l'escrit de l'Antoni Bassas al diari ARA, quan es pregunta si les retencions que anuncia l'equip de govern municipal barceloní, una vegada inaugurat el túnel d'accés a la ciutat per sota de la plaça de les Glòries, són de caràcter temporal o estructural.

Quan vaig llegir l'avís del govern municipal sobre els problemes que hi hauria aquest primer dilluns d'obertura del túnel no m'ho acabava de creure. La idea que en vaig treure és que no es tracta d'unes retencions provocades per la novetat, sinó pel nou disseny. Unes retencions que hauran vingut per quedar-se. Si és així, no cal dir que el resultat és pèssim, i caldria denunciar els responsables municipals per haver malgastat tants diners en unes obres que seran perjudicials per a la població.

La solució que donen per evitar les restriccions és absurda. Demanar que la gent utilitzi el transport públic està molt bé, però cal millorar-lo i fer-lo més efectiu. Si el transport públic continua malament com fins ara, no es pot demanar a la gent que l'utilitzi, i encara menys posar-ho d'excusa per evitar unes retencions de mobilitat amb la inauguració d'unes obres tan costoses.

Antoni Bassas és prou moderat en la seva reflexió, i s'ha d'entendre que formula una pregunta retòrica. Ell prou veu que és un nyap, i que només mereix una denúncia per com s'ha dissenyat la solució a l'entrada de vehicles a la ciutat.

El gran problema dels nostres representants polítics és la mediocritat de la majoria d'ells, i el fet que treballant amb els diners dels altres no es prenen prou mesures per aconseguir eficàcia i eficiència en l'obra pública. Quan inverteixes uns diners és per millorar resultats. Si el que aconsegueixes és per anar a pitjor, això és un fracàs i una mala inversió. Si ho fas amb diner públic caldria demanar-ne responsabilitats. Hi ha prou problemes financers com per permetre una mala inversió com aquesta.

Aquest cap de setmana el diari ARA també ens explicava els diners invertits en la famosa línia 9 del metro de Barcelona, i tota la maquinària i infraestructura que no ha servit de res i que s'haurà de llençar o reconstruir. No és lògic que passi tot això a l'administració i ningú doni la cara per la seva ineptitud. No és estrany que els nostres polítics rebin tanta crítica. Crec que en moltes ocasions s'ho mereixen de sobres.

Les xarxes socials i ERC

Les xarxes socials estan sent molt dures amb ERC. Les decisions que han pres com a partit polític i també en qualitat de president del govern català no han agradat gaire, sobretot a les persones que estan empenyent diferents iniciatives en la lluita per defensar els drets dels catalans per a l'autodeterminació. D'alguna manera s'acusa ERC de claudicar davant del govern espanyol, acceptant una paràlisi que s'allarga en el temps. Donar suport a un govern que no ofereix res a canvi, només paraules amables.

No és fàcil governar en una situació com l'actual, que al marge de les circumstàncies provocades per la pandèmia i la guerra a Ucraïna, i els efectes a l'economia del país, arrossega les conseqüències de la repressió al Procés. El desànim és generalitzat, i també la societat civil està paralitzada, però molesta al mateix temps per la resposta dels actuals governants.

Avui es fa difícil preveure què passarà en un futur immediat, perquè cada dia hi ha novetats arreu, menys a l'hora de calendaritzar la taula de diàleg. Una taula que ha defensat ERC des del primer dia, però que veu com l'interlocutor va donant llargues, prioritzant altres temes, però sense que se'ls vegi cap tipus d'il·lusió per seure-hi a parlar.

La paràlisi està donant la raó a JxCat que, malgrat ser el soci de govern, ha esdevingut l'adversari des del primer dia després de les eleccions. La victòria d'ERC per sobre de JxCat està resultant molt feixuga, i només la mediocritat dels polítics de JxCat els pot salvar d'una davallada en futures eleccions. 

Ens queixem, doncs, dels polítics actuals, però tampoc agraden certes declaracions de polítics, com Junqueras, que aviat se li ha dispensat el fet d'haver passat per la presó, i se l'acusa d'haver canviat el seu discurs, com si estigués pagant el favor del seu indult. 

És fàcil criticar des de les xarxes, i encara més quan això es fa des de l'anonimat, però també és cert que els nostres polítics no estan donant la impressió de saber què cal fer, i això és molt perillós quan es té responsabilitats de govern. Per una vegada que ERC assumeix el lideratge d'un govern, les circumstàncies no li són gens favorables, i no està demostrant que sigui capaç de conduir el país a bon port.

Arran del judici a la consellera Garriga

Sense que això justifiqui la paràlisi del nostre govern independentista, seria bo recordar les paraules del candidat socialista a la presidència del govern, quan demanava passar pàgina, i només es fixava en els independentistes a qui acusava de no deixar de parlar del mateix. 

Ho dic, perquè avui continuen les acusacions i judicis contra polítics catalans en exercici durant el procés independentista, i la convocatòria del referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Potser molta gent hauria signat passar pàgina si hagués tingut la certesa que això es tindria en compte des de cada bàndol, però molts sabíem que Espanya no deixaria de perseguir tots els polítics i alts càrrecs que es varen atrevir a plantar cara les forces de l'Estat.

Era aquesta incredulitat, que repetidament s'ha confirmat, la que em feia desconfiar de les paraules del candidat Illa, i la poca credibilitat que se'n podia desprendre. Les seves paraules només buscaven justificar una posició unionista del PSC, que a moltes persones va decebre, sobretot aquelles persones que en un temps varen confiar en la catalanitat del PSC i les seves proclames federalistes. 

Ha passat molt temps, i cada vegada s'ha confirmat més quina era la postura dels socialistes catalans, totalment subordinats al PSOE, no tant per imposició com per convenciment perquè és el que pensen i creuen.

La llàstima de tot plegat és que tenim una oposició que estima poc el nostre país, i un govern ple d'ineptes que tenen el país encallat. La societat civil està molt desencisada dels seus polítics, però al mateix temps molt paralitzada i escarmentada. Fins i tot les organitzacions més actives fins ara, Òmnium i l'ANC, passen per hores baixes, amb un discurs gens clar i amb molt poques idees. Probablement la nostra generació ha dit prou, i caldrà que passin molts anys perquè hi torni a haver moviments ciutadans amb la voluntat clara de fer avançar el nostre país. Entretant haurem d'aguantar uns polítics mediocres, a mercè de tot el que ve de fora. 

Aragonès, el paper de la trista figura

Aquests dies podies veure a les xarxes socials molts comentaris sobre la representativitat del nostre president català. Moltes persones afirmaven que no se sentien representades pel president, i alguns precisaven que era el president que menys els havia representat.

Arran d'aquests comentaris he reflexionat sobre què en pensava i quin grau de representativitat li atorgava al president Pere Aragonès. Jo sempre he dit que al marge de quina hagi estat la meva opció, a l'hora d'emetre el meu vot, el president escollit era el meu president. Aquesta manera de pensar no ha estat fàcil, sobretot en moments en què les decisions preses pels meus representants no han estat, segons la meva opinió, les més encertades.

En aquests moments també se'm fa difícil veure el president com a meu. No li nego la seva legitimitat, però sí que discrepo molt de la seva manera de pensar, però sobretot d'actuar. Crec que és incoherent amb les seves paraules, i ahir, per exemple, en clau partidista, va fer un discurs prou fals i ple de tòpics.

Avui és a la reunió de presidents autonòmics i les notícies han remarcat el fet de no aparèixer a la fotografia amb el rei. Tal com algú ja ha manifestat a les xarxes, ho considero una actitud infantil i que es vol perdre molt el temps en les formes i es fa molt poca feina amb el contingut.

Fa molt temps que hem perdut el nord, i els nostres polítics encara no han baixat de l'hort. És una llàstima que tinguem el país aturat i amb uns polítics que no són la millor opció. També crec que no hi ha gaires alternatives, potser perquè la gent vàlida no s'atreveix a sortir. Ens quedem en la mediocritat que és el que predomina a casa nostra. 

El president català farà el titella a La Palma i no en traurà cap benefici que ens pugui fer sentir orgullosos. Continuarem pensant que tenim uns polítics que no ens mereixem, que estan més pendents de la fotografia que no pas de trobar solucions reals als nostres problemes.