Una gran interpretació musical

El cap de setmana és cada vegada més complicat confeccionar la teva agenda per assistir als actes que es programen a la vila. Per una banda, és bo que hi hagi tanta activitat i que puguis escollir, per l'altra, el fet d'haver de renunciar a assistir en alguns dels actes programats et xafa una mica la guitarra, i et queda aquell regust de no haver-ho encertat.

Aquest divendres em va passar amb els actes de la tarda. A la mateixa hora coincidien més d'un que, aparentment, podien ser del meu interès. Al final vaig haver de decidir per a un d'ells, i em vaig equivocar. M'ha quedat al cap la idea que potser no vaig estar prou amatent a l'hora d'escollir.

No puc dir el mateix de dissabte. Ahir l'Escola de Música organitzava un concert amb la interpretació del Quintet Die Forelle. Cinc joves, molt joves, estudiants del Conservatori Professional de Música de Badalona que ens varen oferir el treball de dos anys. Ens ho explicava, al final de l'acte, la seva professora. Es tractava d'un fet únic que no acostuma a repetir-se. Una excel·lent interpretació, fruit d'un excel·lent treball de temps, esforç i il·lusió.

Hi anava refiat que m'ho passaria bé. Hi anava, també, mig enganyat per la publicitat que en feia prèviament la pàgina web de Ràdio Arenys. No és la primera vegada que m'enreden, involuntàriament, però que haurien de mirar de corregir-ho. Vaig gaudir del concert i el públic assistent va escoltar fidelment tota la interpretació, respectant els silencis entre els moviments de la peça, cosa que no sempre succeeix.

Em va impressionar no només el resultat sonor, sinó també la tècnica interpretativa i el sentiment dels músics, que no és usual amb persones tan joves. Els auguro molts d'èxits, sobretot si continuen treballant amb l'interès i esforç que demostren haver-hi dispensat. Felicitats!

Tram final de l'OPA al Sabadell

La Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) autoritza l'Opa del BBVA al Banc de Sabadell. Ara seran els seus accionistes els que hauran de decidir si l'accepten o bé s'hi resisteixen. És una empresa privada i són ells que tenen la darrera paraula. Els accionistes han de valorar si passar a mans del BBVA els beneficia o perjudica, tota la resta és parlar per parlar.

I no dic que no es pugui parlar i especular sobre decisions importants com aquesta compra forçada. És important perquè malgrat estar parlant d'una empresa privada ningú no em negarà que les funcions d'un banc van més enllà d'un simple negoci. Com podem viure sense estar lligats d'una manera o altra amb una entitat bancària? 

I ens hi trobem en moltes altres situacions. No escollim lliurement quina empresa elèctrica volem que ens subministri l'electricitat. Com a molt ens deixen escollir l'empresa comercialitzadora. O bé, què ens passa amb el gas o l'aigua? De fet, en el cas de l'aigua hi tindríem molt a dir, i a Arenys, que la concessió de la seva gestió s'acaba aviat, podríem canviar-ho totalment.

Què decidiran els accionistes del Banc de Sabadell ho sabrem aviat i sigui quina sigui la seva decisió, poca cosa podrem dir. En tot cas, si no veiem bé la concentració bancària, hauríem d'haver-nos queixat fa molt temps, quan ens varen fer desaparèixer totes les caixes d'estalvi. 

El component nacional s'ha utilitzat d'una manera maldestra. Pensar que la pèrdua del Banc de Sabadell és en detriment del nostre país és molt agosarat. Fins fa quatre dies la seva central era fora del país. Va marxar simplement per assegurar el negoci. Poc compromís patriòtic varen demostrar. No ens confonguem! 

El procés que s'ha seguit des del moment que el BBVA va decidir absorbir el Banc de Sabadell no ha estat prou clar ni honest. Tothom ha actuat per interessos, i ha jugat amb el sentiment de moltes persones. Als catalans ens toquen fàcilment la fibra i així ens va!

Som d'allà on ens sentim

Crec que era ahir que llegia en Joel Joan dient que tots som independentistes, també els espanyols, perquè ningú no vol sentir-se sotmès per un foraster. Potser no ho deia ben bé així, però si més no s'hi assemblava. I avui llegia la notícia de la consulta que ha convocat l'alcalde d'Olost per decidir si continuen a la comarca del Lluçanès, o en surten. Recordem que no fa pas gaire que es va crear la comarca i que dels tretze pobles que l'havien de configurar, n'hi ha cinc que no hi són, i ara Olost ho posa en dubte.

La meva generació ha viscut entorn de la comarca com a entitat nostrada, amb un cert rebuig a la província, tot i que és el que realment està funcionant i no s'espera que desaparegui. Les vegueries, que eren l'alternativa no han quallat i no fa pinta que ho acabin fent. Però no totes les comarques són iguals. No tenen la mateixa singularitat, ni el pes entre els seus habitants. Ja sigui per rivalitats entre les poblacions; per una manca de lideratge de la seva capital, o bé per la seva orografia, no tothom se sent partícip d'una comarca de la mateixa manera. Demaneu-li a un osonenc i també a un ciutadà del barcelonès, segur que notareu diferències.

La meva comarca d'acollida és el Maresme. Una comarca allargassada amb poca relació entre els municipis d'un cap a l'altre, i una capital, Mataró, que no ha exercit les funcions com a tal, fins fa ben poc, sempre acomplexats per estar massa a prop de Barcelona. Si pregunteu a un arenyenc a quina comarca viu, ho tindrà molt clar. L'altra cosa és que actuï com a maresmenc i tingui per capital Mataró. A Osona, probablement és diferent, però la meva visió és la d'un fill de la capital, Vic, i no és el mateix de què pugui pensar un manlleuenc o un "suquerra-cristos" (Sant Pere de Torelló).

Realment, les persones som d'allà on ens sentim. De la terra, que estimem i sentim nostra, sigui poble, ciutat, comarca o capital. I és bo tenir aquesta referència, sense la qual es fa difícil la convivència. D'aquí la importància de la integració dels nouvinguts. De la necessitat d'elaborar una bona llei d'estrangeria, per aconseguir que tothom s'arreli al lloc de residència, l'estimi i treballi per a una bona convivència amb els seus nous conciutadans. 

No sé què decidiran els habitants d'Olost. Si es troben bé en el seu nou marc comarcal, o prefereixen tornar a la comarca d'Osona on hi han estat sempre. Un dels motius per decidir una cosa o l'altra és els beneficis que en poden treure, i no queda clar que la nova institució tingui prou força per assumir totes les tasques que es deriven d'una comarca. Aquí caldria parlar de la funcionalitat i operativitat de les comarques avui dia, però això seria tema per a un altre post.

Bellesa a mig camí

Tornàvem de la creu de Canet, també anomenada Pedracastell, quan de sobte m'he sentit interpel·lat. Automàticament li he demanat a la meva filla d'aturar-nos i observar-lo. M'ha fet l'efecte d'una bellesa especial que m'és difícil definir. Sempre ha estat allà i probablement pocs s'hi hauran aturat a contemplar-lo. Per què m'ha cridat l'atenció, fins al punt de tallar la conversa i el ritme de la passejada? A ningú més li haurà passat?

    He decidit fotografiar-lo i referir-m'hi en el post d'avui, però no com a una simple anècdota, sinó remarcant la importància de l'observació. Quantes coses no ignorem perquè caminem sense fixar-nos en res? I dic coses, però encara és més greu si ens referim a persones! Quantes n'hi ha que passen pel nostre costat i les ignorem absolutament. No tornaré a parlar, avui, de la bondat de les salutacions, sinó de la importància de tenir en compte els altres, però també els objectes, vius o morts amb que ens creuem cada dia.

    I aquí rau la importància de la sensibilitat. Estic segur que si desenvolupéssim una mica més aquest sentit, les coses ens anirien molt millor a tots plegats. Quan convius amb altres persones, és molt important pensar en els altres i intentar que al teu entorn hi ha hagi, pau, harmonia, bon rotllo! I és bo fixar-te en la natura, que no és allà per fer bonic només, encara que en un moment donat et desperti el sentiment i la sensació de la bellesa.

    Si l'observeu en detall hi notareu el pas dels anys. Les dificultats que ha tingut per créixer i sobreviure. La sequera segur que l'ha fet patir, i la seva proximitat al camí tampoc no l'haurà deslliurat d'alguna patacada, però ell ha tirat endavant i ha aconseguit cridar l'atenció. És bell, oi? No us ho sembla?

    Algú dirà que és un arbre més de la boscúria del nostre país. I és cert, com també ho és que nosaltres sóm una unitat enmig d'un col·lectiu que lluita per fer-se sentir, no sempre amb encert, però sí amb moltes ganes de defensar els nostres drets, sovint maltractats.

    Estimar un arbre, que et sorprèn a mig camí; gaudir de la natura i respectar-la, són una manera d'arrelar-te al país que t'ha vist néixer o t'ha acollit, i que t'ha de permetre créixer amb llibertat. Si no valorem les petites coses, no cal que planifiquem grans projectes, perquè aquests tindran una mancança que els farà trontollar. El respecte a la simplicitat i al més petit detall que configura el conjunt que volem construir, no el podem ignorar.

Sentir-se foraster a casa

Avui he experimentat aquella sensació de ser fora de casa, a un altre país, amb una llengua diferent, uns altres costums, una altra dinàmica…, però no, em trobava a casa, o si més no això era el que indicava el mapa, amb els límits fronterers, no gaire lluny, però uns quilòmetres més enllà.

Però la llengua que parlaven no era l'autòctona. Bé, algunes persones sí, però la majoria usaven la llengua de l’imperi, i no havíem travessat la Franja, ni baixat més enllà del País Valencià. 

Quan viatges agraeixes conèixer gent nova, sentir parlar llengües sovint desconegudes, però a casa t’agrada poder-te expressar amb la teva llengua i que t’entenguin i, a ser possible, que també la utilitzin. Ho hem provat, però tenies la impressió de violentar l’ambient. Esperava que em parlessin amb la seva llengua i adonar-me que no era la meva, però no. N’era una altra.

El paisatge fantàstic. Una mica massa de calor, però quan no treballes tot ho aguantes una mica més bé. És prou lluny de casa per no venir-hi sovint, però hi ha gent que ho fa. Potser exigim massa, però hem rebut prou patacades com per no defensar-nos davant la pressió dels més forts.

Ben pensat, però, quan som a casa? On arriben els nostres dominis? Sortint al carrer, després de travessar el llindar de casa, tenim res a dir o exigir? He començat dient que eren sensacions i aquestes també ens ajuden a viure, no sempre més feliços.

La seva llengua és l’aranès i nosaltres no el parlem. Potser per això no fan l’esforç. I hi ha molta història que també ha ajudat a prendre possessions, moltes de les quals han heretat. Probablement hi tornarem, encara que no sigui aviat. Però els de més avall ja hi són, i es fan notar!

Adéu Cristina

M'acabo d'assabentar de la mort de la Cristina, una dona de només quaranta-dos anys. No m'ho podia creure i m'ha dolgut moltíssim. Quan passen fets com aquest el primer que penses és que no és just. Que no pot ser que una persona tan jove i plena de vida se'n vagi. És molt trist!

A la Cristina la vaig conèixer quan vaig exercir de regidor de govern a l'Ajuntament de la vila. No hi tenia un tracte directe, però com que m'hi passava moltes hores, la veia de tant en tant. Va ser llavors quan va presentar-se a les oposicions i va guanyar la seva plaça. Després, l'acostumava a veure quan jo sortia cap a Mataró, a treballar, i ella passejava el seu gos per la pujada del cementiri. Ens saludàvem. Era tot un ritual.

Desconeixia l'estat de salut de la Cristina i feia temps, potser degut al confinament, que no la veia. És per això que la notícia m'ha sorprès i dolgut al mateix temps. Avui, quan estava pensant en el tema a tractar en el meu post diari, he tingut clar que no podia fer res més que recordar la Cristina i la seva família, que l'ha perdut. Els acompanyo en el sentiment, en aquests moments tan difícils. Els desitjo que recordin la sort d'haver conviscut amb ella tots aquests anys, i que siguin forts a l'hora de superar aquesta gran pèrdua. Segur que recordaran grans moments i això és el que convindrà que recordin en el fons del seu cor. Adéu Cristina.

El sentiment de pertinença ha d'entrar bé

Avui més que cap altre dia hem sentit a parlar de la Unitat d'Espanya, i em porta a una reflexió que hauria de ser força compartida, crec jo, al marge de la ideologia i opinió de cadascú sobre Espanya, Catalunya i el seu encaix. No es tracta de defensar o atacar la unitat, sinó de parlar de com s'aconsegueix aquesta unitat, de quina manera es vol defensar, i que potser no s'està fent de la millor manera possible.

Algú m'hauria de donar un exemple d'unitat imposada que funcioni bé. Sempre he cregut que el sentiment d'unitat, d'equip, de grup... ha de ser voluntari i perquè això sigui possible s'ha d'incentivar la gent a desitjar aquesta unitat, aquest formar part d'un mateix grup, d'un equip, no pas per la força, sinó pel plaer, pel gust, per la joia de ser un d'ells. 

De la mateixa manera que en temps del dictador la prohibició de parlar en català no va poder eliminar la nostra llengua, sinó que ens animà a protegir-la, la imposició d'unitat no aconseguirà el seu objectiu, i tard o d'hora, probablement més tard del que molts voldrien, acabarà trencant-se.

Ho hem dit sempre, que si el govern espanyol volia evitar el trencament, el desencís i desafecció cap a Espanya, més que renyar-nos i posar-nos traves, el que havia de fer era mimar-nos i ajudar a sentir-nos un sol poble, amb les diferències i casuístiques que calgui. Forçar a sentir-nos espanyols, no és una bona tàctica. Com a mínim amb mi, i a molts altres com jo, no ho han aconseguit.

Un patètic González Pons que ens avergonyeix

El post d'avui l'escric des de Vic, observant com el sol se'n va a la posta reflectint-se al vessant nord del Montseny, ben bé a l'altra banda d'Arenys. I ho faig després de llegir les declaracions de González Pons, que m'ha produït vergonya aliena. Ho he dit moltes vegades i és molt trist que en política hi hagi persones tan ignorants o mal intencionades. Aquesta manera d'obrar de molts polítics espanyols és el que em fa sentir diferent i em provoca sentiments independentistes. Ja s'ho faran!

Els verificadors, una denominació nova en el meu diccionari particular, no deuen entendre res. No és només aquest líder destacat del PP el que els deu sorprendre, sinó també l'Audiència Nacional i per tant l'estat espanyol. Segur que es pensen que som un país endarrerit, de segona o tercera categoria, si més no aquesta és la imatge que projectem.

Que González Pons declari que "els verificadors internacionals treballen per a ETA i no per a Espanya", que "han vingut a mentir" i a "explicar-nos una història que no és la de la derrota dels terroristes", fa pena i vergonya. Com es pot ser tan patètic? A qui vol prendre per babaus i ignorants? Això és indigne d'una persona que cobra diner públic. Això és una clara demostració del poc sentit democràtic de González Pons i del Partit Popular. Això és la demostració de la república bananera que és Espanya.

Entrevista al president

Ni les dites de tota la vida no s'aguanten. Avui, dia de la candelera, no ha plogut, per la qual cosa continuaria l'hivern amb fred viu "si la candelera plora, l'hivern és fora, si la candelera riu, el fred és viu". Doncs de fred viu, res de res i, segons ens diuen els meteoròlegs, vénen dies de temperatures altes, si més no per un mes de febrer.

Tot canvia menys la política espanyola que sembla viure vint anys enrere. Si més no la manera de governar ens retorna al passat, i pel que fa a Catalunya intenten ofegar-nos cada vegada més. 

Tot i que la Roser m'ha dit que La Vanguardia ni mirar-la, jo continuo amb la meva de contrastar diaris, sense caure en el masoquisme de comprar El Mundo o La Razón, perquè haig de vigilar la meva salut física, però també mental. Aquest contrast de què parlo el faig entre l'ARA i La Vanguardia.

I avui he llegit la entrevista que el nou director de La Vanguardia li feia al president de la Generalitat. La sensació que n'he tret és la d'una certa moderació per part del president quant a la seva intencionalitat sobiranista, reforçant la idea de defensar el dret a decidir, per després anar a negociar a Madrid. 

Probablement molts independentistes hauran llegit l'entrevista o el resum que d'altres diaris en puguin fer, amb un cert desencís, però crec que és bo que no ens deixem enlluernar i vulguem tocar de peus a terra. La llàstima que el PSC no estigui per la labor de fer el mateix, és a dir, reclamar el dret a decidir, que defensava durant la campanya electoral, per després anar a Madrid, en el seu cas, a defensar un model federal per al futur d'Espanya.

Segur que les paraules del president tindran repercussió a la premsa i en els debats de tot tipus en els propers dies, però jo les he entès perfectament, encara que a vegades t'agradaria deixar-te portar per l'eufòria, els sentiments i la utopia.

Les víctimes del terrorisme, una joguina del PP

El Partit Popular s'ha aprofitat de les víctimes d'ETA durant molts anys i ara se li ha vist el llautó. El populisme del PP ha arribat a límits insospitats, jugant amb els familiars de les víctimes per guanyar vots, fent-les anar allà on volien, com titelles, aprofitant la seva superioritat política arreu i l'actitud dubitativa del PSOE.

Ara, quan el Tribunal d'Estrasburg els ha destrossat la doctrina Parot, i han hagut de creure i deixar anar els presos d'ETA, les víctimes del terrorisme s'han considerat traïdes pel seu aliat, i no ho entenen. Perquè el PP sempre els ha donat suport, i ara? 

Cospedal, per defensar-se, els ha insultat. El PP tampoc no ho pot entendre ni acceptar, i no sap fer res més que insultar, perquè qui pensa diferent no es mereix res més que l'insult, o el menyspreu. Espanya insulta, ho fan els bisbes espanyols a través de la seva emissora de televisió, ho fa la premsa, ho fa... els catalans hem aconseguit ser l'objectiu de tota la crítica, menyspreu i insults dels nostres veïns.

Vull afegir que, malgrat no tinguin raó, entenc perfectament el sentiment de les víctimes del terrorisme. De fet els diferents governs espanyols els varen enredar i fer creure que les decisions que prenien polítics i juristes, eren encertades i justes, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans els ha posat el punt sobre la i, no han entès res, s'han sentit traïts, i s'han manifestat en contra, cridant contra el PP i és aquí quan ha entrat Cospedal.

Lladres però amb consciència

He llegit la notícia d'uns lladres que en saber que havien robat a una ONG, varen decidir retornar tots els objectes i diners, amb una disculpa i els millors desitjos per la feina que estaven fent. Podríem dir que es tracta d'uns lladres honrats, que no roben al primer que troben, i que respecten les bones obres.

De lladres n'hi ha molts, però els pitjors són els de coll fort, els que porten americana i corbata, potser de missa diària, i amb càrrecs de responsabilitat política. En tenim molts, i no són sincers ni tenen sentiments com els lladres de la notícia. Uns lladres que s'han presentat a les eleccions per viure bé, guanyar diners a costa dels altres, i fer veure que treballen per al bé de tots. Uns lladres que es presenten en llistes tancades convenientment seleccionats per els que han estat més espavilats, no pas els més llestos.

En una societat com la nostra actual, potser ens aniria més bé que ens governessin persones més humils, amb menys fums, i amb més sentiments. 

Dersu Uzala, la pel·licula de Kilian Jornet

L'altre dia vaig veure d'esquitllada una entrevista a Kilian Jornet, al programa Crackòvia. De fet més que una entrevista és una paròdia que representen conjuntament amb el seu doble. Em va cridar l'atenció la pregunta de quina era la pel·lícula que li havia agradat més, o una cosa així, i va dir Dersu Uzala.

Aquesta pel·lícula, que vaig veure fa molts anys, em va agradar molt. En guardo un bon record, sobretot per la manera de ser del personatge, molt ben descrit, en una pel·lícula didàctica i alliçonadora. Plena de tendresa i bons sentiments, que posa en relleu l'erroni que són molts dels principis que governen actualment la nostra societat.

M'agradaria tornar-la a veure i engrescar-vos a fer el mateix si no l'heu vist ja. Suposo que avui, amb tota la tecnologia i Internet, no deu ser gaire difícil localitzar la pel·lícula i gaudir-ne. No hi espereu fenòmens espectaculars, ni grans emocions, sinó la supervivència de l'espècie en estat pur.

Es poden fer moltes lectures, com ara l'impacte de la nostra civilització sobre la natura, la contradicció entre una manera d'entendre la vida i viure-la, amb una altra de ben diferent. Jo em quedo amb la bondat i la classe magistral de valors positius que ens proporciona el personatge de la pel·lícula. El director, Akira Kurosawa, ens brinda una altra gran pel·lícula del seu repertori. Busqueu-la i si la mireu, ja em direu si ha volgut la pena. M'agradaria que fos així.