Faran alguna cosa amb el senglar?

La indefensió del pagès davant la proliferació de senglars, cabirols i conills envaint els seus camps fa massa temps que dura i l'administració no ha estat prou contundent ni receptiva. Ara que s'ha constatat que el senglar està posant en risc l'explotació ramadera del porc, pel perill que contaminin amb la pesta africana, ara tothom es posa les mans al cap.

Fa molt temps que s'hauria d'haver regulat la sacrificació del senglar que entra als camps i destrossa tot allò que troba. La invasió urbana als contenidors de la brossa no deixa de ser una anècdota davant del greu problema amb què es troba la pagesia, i aquí hi hem de col·locar i denunciar aquells falsos animalistes que han criticat les batudes del senglar. Els col·loco al mateix lloc d'aquells que pateixen amb la poda dels arbres, perquè diuen que els hi fan mal, o aquells que no poden entendre que el bosc s'ha de regenerar i talar arbres sobrers.

Cal tenir les idees molt clares i conèixer bé com funciona tot i posar-se al lloc dels altres abans de fer segons quines declaracions i defensar segons què. Cal actuar per resoldre els problemes, i fer-ho bé per no causar-ne més.

No pot ser que només siguem capaços de veure els mals quan aquests ens afecten. Aquesta manca de solidaritat i d'interès per conèixer que passa més enllà de casa meva és la gran xacra de la nostra societat. No és, doncs, només un problema de l'actitud dels nostres dirigents, sinó també de la nostra. És allò de veure la palla a l'ull de l'altre i no adonar-nos de la biga al nostre.

Caldrà veure si el seriós avís de la pesta africana tocant les portes de les nostres granges servirà per a alguna cosa més que mobilitzar per uns dies tota l'administració, i es busca la manera de combatre l'auge d'animals incontrolats que posen en risc el nostre bestiar i la collita que sustenta el sector primari.

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

Martí Boada al Calisay

Si ahir començava el dia gaudint d'una visita molt interessant al Museu Episcopal de Vic, tal com us comentava en el meu post, el dia el vaig acabar a la sala Josep Maria Arnau del Calisay, on hi havia programada una conferència a càrrec del científic ambiental i geògraf Martí Boada, arran de la inauguració de la seva exposició Art de Bosc.

A l'acte hi havia també el biòleg i educador ambiental arenyenc Pere Alzina, gran coneixedor dels ocells, de qui hem pogut escoltar en més d'una ocasió interessants conferències, sempre amb un to irònic, però molt pedagògic alhora. I junt amb l'alcaldessa de la vila, que va obrir l'acte, hi va participar també l'Imma Ranera, col·laboradora de Ràdio Arenys.

Martí Boada ens va fer riure parlant de coses molt serioses. El seu coneixement del Montseny o del Montnegre-Corredor serviria per un cicle de conferències sobre quina és la realitat que tenim tan a prop, dels problemes derivats del canvi climàtic i de la pèrdua de coneixements sobre el medi ambient i la natura en general, que ha anat paral·lela a la revolució digital. Martí Boada ens recordava que els nostres avis coneixien molt millor que no pas nosaltres el nom de les plantes.

Ahir parlava, en el meu post, de la sensibilitat com a virtut necessària per preservar la nostra cultura i història. El mateix podria dir avui parlant del medi ambient, i del poc coneixement que tenim dels boscos que ens envolten. Quan desconeixem una cosa se'ns fa molt difícil estimar-la.

De la conferència de Martí Boada em quedo amb alguns apunts que va deixar mig embastats, sense poder-hi aprofundir, però que et fan veure el gran desconeixement que tenim de la natura i el mal ús que es fa de les xarxes socials escampant afirmacions totalment desafortunades, i la importància d'assistir a actes com el d'ahir, on persones com Martí Boada o també en Pere Alzina, et poden explicar tantes coses que ajuden que la nostra vida tingui més sentit i que siguem capaços de valorar i estimar allò que tenim, i lluitar per protegir-ho.

Té tota la raó en Martí Boada quan diu que som molt sensibles davant dels problemes de desforestació de l'Amazònia, per posar un exemple, però no suficient quan es tracte de preservar el nostre litoral, els nostres rials, o el poc verd que ens queda al nostre municipi.

Pau i natura

A les acaballes de l’estiu m’he acostat al Pirineu sense arribar-hi. Soc al pre-Pirineu, a l’Alt Urgell, al poble de Gavarra. Feia anys que en sentia a parlar i teníem previst fer-hi una escapada, però ho anàvem deixant per a més endavant. Ha arribat el dia.

No puc deixar d’escriure el meu post diari, i ja en van 6.200, però no tinc la certesa de poder-lo penjar avui mateix. Tot dependrà de si trobo el punt on hi hagi cobertura d’Internet. Estem massa acostumats que a tothora hem d’estar connectats, i potser és bo saber que hi ha llocs on això no és possible. 

Quan et trobes en paratges com aquest t’adones que Catalunya és més que el Maresme o Barcelona. Que tenim una gran extensió de terreny per explorar, i en pla pessimista, molts boscos que es poden encendre.

És una gran sort tenir l’oportunitat de contemplar el paisatge en silenci, un dilluns laborable, primer dia d’escola per als alumnes de primària. És important tenir-ho en compte perquè massa sovint ens queixem sense adonar-nos que en certa manera som uns privilegiats.

No sé què està passant al nostre món en aquests moments, ni a Arenys, ni a Catalunya, o al continent, però sí que gaudeixo de la pau de la natura, un dia d’estiu assolellat i sense passar calor, amb l’única molèstia d’alguna petita bèstia que suporto estoicament.

Mentre l’Enric feinejava, ell no para mai, en Pere i jo hem sortit a donar un vol, a contemplar el Montsec de lluny, amb una nuvolada que ens volia fer tornar a casa més aviat del compte. Tot i així hem pogut passar pel poble i fer-me una idea de com era. Un poble que aparentment sembla abandonat, però que està molt ben cuidat i endreçat. Aquí hi passaré els propers dos dies de la meva vida de jubilat.

L'aigua és vida

Sempre s'ha dit que l'aigua és vida, que l'aigua és riquesa, i d'aquí que molts hem envejat els països nòrdics que tenen tanta abundància d'aigua. Ells, potser, no ho han valorat tant, perquè no han patit restriccions com ha passat al nostre país, i com molt bé pot passar en els propers dies o setmanes. 

A casa nostra mai ha plogut com calia, però ara és tràgic. La sequera és important i no només ho veus a la televisió quan t'ensenyen els pantans amb el nivell d'aigua tan baix, sinó que te n'adones al bosc i als conreus, on la falta d'aigua és alarmant.

La importància de l'aigua es veu bé en països com Egipte, on he tingut la sort d'anar-hi aquest mes de juliol. Allà t'adones que sense aigua no hi ha vida. Un país que viu al voltant del riu Nil, amb una franja de pocs centenars de metres fèrtils i la resta és un desert. La mateixa capital, El Caire, és a la cantonada del desert.

L'obra faraònica de construcció del llac Nasser, ha possibilitat la conducció d'aigua per anar guanyant terreny al desert. L'esforç per regar terres és titànic i allà de ben segur que valoren l'aigua. És un país on no hi plou gairebé mai i per això necessiten aprofitar l'aigua del riu per satisfer les seves necessitats. Ara estan preocupats per les obres que altres països estan fent a la capçalera del riu Nil, que podrien provocar una disminució del cabdal d'aigua i generar greus problemes al seu país.

A casa nostra cada vegada som més conscients de la necessitat de tenir aigua, i per això voldríem que la pluja fos més present. Quan un dia, com aquesta tarda, sents a tronar a prop de casa, desitges de tot cor que la pluja acabi arribant, però la desconfiança és present i acabes pensant que al final la pluja passarà de llarg. Haurà estat un miratge i haurem d'esperar més dies a que la pluja sigui una realitat.

La nostra vila, que es troba en unes condicions pèssimes de neteja, necessitaria que tot sovint caigués un bon xàfec, sense produir desgràcies, per substituir la manca d'iniciativa del nostre equip de govern per regar amb aigua a pressió les raconades brutes que et trobes a peu de carrer. També seria desitjable que els vilatans fóssim més curosos a l'hora de mantenir net l'espai públic. No és més net qui neteja més, sinó qui menys embruta. Ja que no plou prou, sisplau siguem més polits i mantinguem els nostres carrers nets.

Els primers incendis de l'estiu han arribat abans d'hora

Males notícies quan observem els incendis que es produeixen a casa nostra i el perill que això sigui el pa de cada de dia, en un estiu que es preveu calorós, de moment la primavera ho està sent, i amb la sequera que tenim per un hivern que no ha plogut els nostres boscos són un perill i cal estar molt atents.

És important que tots hi col·laborem. De moment sembla que les causes dels incendis són naturals, però malauradament la mà humana hi acostuma a participar, ja sigui per imprudències o per pura maldat. A l'actitud de tots plegats s'hi ha de sumar mesures de prevenció per part de les nostres autoritats. Cal limitar l'entrada als parcs naturals per evitar que els incendis vagin a més.

Veníem d'uns anys en què el foc semblava que no havia estat protagonista. No recordo quan varen ser els darrers grans incendis a casa nostra, però semblava que hi havia una treva. Enguany, però ens avisen que pot ser greu, i de moment tot ho fa pensar.

Ara és hora d'estar molt atent el dia a dia, però portem massa anys que parlem de prendre més precaucions, sobretot per l'abandonament dels boscos. Considero que el nostre govern no ha fet prou, per difícil que sigui, per intentar que els boscos estiguin més nets. Poca cosa es pot fer amb el règim de pluges, però sí que es pot intentar preparar el terreny perquè la facilitat de propagació del foc no sigui tan gran.

Tot el nostre suport al cos de bombers i els seus voluntaris, que no sempre han estat prou ben tractats. Confiem en ells, ja sigui pel seu coneixement com per l'entrega en apagar els focs, perquè els desastres naturals siguin els menors possibles.

Potser no és el moment de reivindicar millores, perquè hem de concentrar els esforços en apagar els focs, però sí que hauríem d'exigir més dedicació dels nostres polítics per estudiar de quina manera es minimitza el risc dels incendis, tot i acceptant que el canvi climàtic és una realitat, i que mentre aquest vagi avançant, els estius seran cada vegada més pasta de les flames. Ànims i gràcies bombers!

Causar un incendi és negligència o delicte?

Què diu el diccionari sobre negligència? Una de les accepcions diu: "Actitud o comportament de la persona que manca de la deguda cura o diligència". Si em faig la pregunta és arran dels incendis que cada estiu es produeixen al nostre país. Després de tantes experiències a mi m'agradaria més que s'emprés el mot delicte "Acció prohibida per la llei, segons l'ordenament jurídic de cada estat, sota l'amenaça d'una pena. ".

Tirar cigarretes enceses des de la finestra del cotxe està prohibit per la llei? Com a mínim per sentit comú ho hauria d'estar. Quants de vosaltres no heu vist conductors davant vostre llençant cigarretes enceses per la finestra del cotxe? És cert que en la majoria de les vegades no ocasionen cap incendi, però qui no et diu que aquell mateix conductor en alguna ocasió posi en risc la vegetació i tot el que hi ha a prop?

No es tracta de posar en marxa una campanya de denúncies als automobilistes que posen en perill els nostres boscos, encara que el que només estiguin fent és embrutar les nostres carreteres, però a vegades crec que som poc exigents, primer amb nosaltres mateixos, però després amb els altres. Quan veiem una persona que actua incívicament hauríem d'actuar, sempre i quan no ens exposem a un risc de rebre una garrotada.

Alguna cosa hem de fer, si més no amb els nostres amics que sempre n'hi haurà algú que no ho tindrà tan clar això de les cigarretes per la finestra, i si anem escampant aquesta actitud com si es tractés d'una taca d'oli, segur que podrem reduir el nombre de persones poc curoses que tenen actuacions negligents, però que jo les batejo de delictives.