Pensar en la gent

Una de les coses que em preocupen és el fet que sovint ens oblidem dels altres, i no som prou conscients de tot allò que els pot ajudar o els impedeix de realitzar-se, ja sigui perquè formen part d'un col·lectiu vulnerable, o simplement perquè no compten amb els recursos necessaris per desenvolupar-se, sobretot pensant en la cada vegada més freqüent digitalització dels tràmits per sol·licitar algun servei o ajut.

Posar-se a la pell de l'altre t'ajuda a adonar-te de quins són els seus problemes, que a vegades ens passen desapercebuts, que fan difícil la vida dels altres, de la gent que potser vols ajudar, però que inconscientment no li poses fàcil.

Quan tens voluntat de servei i prens la decisió d'arremangar-te i implicar-te als altres, has de tenir molt clar que no tothom té les mateixes possibilitats que tu, ja sigui per edat, situació econòmica, salut, procedència, entorn familiar, i així moltes més característiques que conformen una persona. És per això que necessites conèixer l'altre, entrar dins seu i analitzar com pot afrontar aquells reptes que no sempre endevinem el grau de dificultat.

Hem de posar fàcil la mobilitat pels nostres carrers, l'accessibilitat als serveis, ja sigui físicament, o també virtualment. Cada vegada hi ha més tràmits administratius que no es poden fer presencialment, sinó que s'han digitalitzat, i no tothom està preparat ni en condicions per poder-ho fer, ni tampoc tothom té al costat amics i familiars que els puguin ajudar.

Hi ha hagut reaccions contra la desconsideració que la banca, per posar un exemple, ha tingut amb la gent gran, i la reacció ha estat positiva, encara que no ho hagi resolt tot de manera definitiva. L'administració pública ha de vetllar perquè tothom tingui accés a totes les tramitacions, al marge dels seus coneixements i aptituds, i no pot ser que sigui la mateixa administració la que posi entrebancs o dificultats per relacionar-s'hi.

Els nostres ajuntaments no sempre presten prou atenció en aquestes dificultats, i és per això que cal més sensibilitat i mesures per solucionar-ho. L'administració ha de ser un facilitador i no un mur infranquejable, que ho podem fer molt bonic, però que no ens soluciona la vida. Volem i necessitem canviar l'estil i la manera de fer les coses, sense grans promeses i més realitats. Fer fàcil la vida dels altres ha de ser la principal consigna. 

A la mort de la Núria Feliu

Ahir ens vàrem assabentar de la mort de la Núria Feliu, i sempre que es mor una persona coneguda la repercussió i les mostres de dol són importants, perquè d’alguna manera el personatge te l’has fet com si fos de la teva família.

No puc escriure res més del que s'hagi pogut dir a les xarxes socials i a la premsa, i com que estic una mica desconnectat, segur que em repetiria i amb molt menys coneixement que qualsevol altre.

La gent de la meva generació segur que ha sentit a parlar moltes vegades de la Núria Feliu, i en té grans referències. Va marcar un estil i una època, que a vegades enyorem, i que sovint se’ns ha anat recordant, pel que va significar per a la música catalana, però també com a patriota convençuda.

En la distància voldria tenir un record per la Núria Feliu, i agrair-li tot el que ha fet per al nostre país, amb el que ella ha estimat i ha exercit durant tants anys.

La precampanya avança i la por agafa força

Poca cosa a afegir de les intervencions dels diferents partits polítics pel procés català, que cada dia van sent més contundents per una i altra part, però continuem sense escoltar arguments civilitzats per asseure's a dialogar i pactar. Dos verbs que els anomenem molt, però no saber utilitzar.

Albiol va fort, probablement perquè és l'única manera de contrarestar la competència de C's i aconseguir canviar el sentit de la tendència de vot del PP a Catalunya. Va fort i continua demostrant la poca talla política, com a mínim d'estil i principis. Això no vol dir que la seva actitud no pugui agradar a certes persones. Hi ha de tot a la vinya del Senyor!

Gens d'acord amb la resposta d'Iceta a tot plegat, i sobretot a les paraules o carta de Felipe González al diari El País. Considero que una vegada més el PSC perd l'oportunitat de marcar línia pròpia en el context català i es deixa trepitjar pel discurs del PSOE. Penso que s'equivoquen i que, una vegada han sortit els membres del sector sobiranista, haurien de presentar un programa propi, en defensa de Catalunya, i en defensa del model federal, sense renunciar al dret a decidir.

Si m'heu llegit abans, en més d'una ocasió criticava el PP català i el comparava amb el PP basc, que en tot moment ha defensat el País Basc des del seu vessant conservador. A Catalunya el Partit Popular sempre ha anat a remolc del PP espanyol i, per tant, en contra dels interessos de Catalunya. Això no havia passat amb el PSC, ni en l'època més catalanista ni quan el sector més espanyolista s'ha apoderat del timó del partit. Sempre ha defensat Catalunya, segons els propis principis. Ara, però, tot fa pensar que fins i tot aquesta singularitat s'està perdent i si això es confirma, el futur del PSC és molt negre i gens entusiasmador. Confiem en la dita que rectificar és de savis. 

La censura ha tornat amb el canvi de rei

Fos de més o menys mal gust, el fet de censurar una portada de la revista 'El Jueves' provoca la inquietud a qui ha viscut la censura en la més cruel realitat. Malgrat pensi que les coses es poden dir i dibuixar sense ser barroer, no estic d'acord en la censura, i una revista que té un to i és coneguda per un estil determinat, no pot ser que se la calli.

La decisió de censurar la portada d'aquesta setmana, amb el rei i el príncep de protagonistes, ha provocat alguna sortida de l'editorial de col·laboradors, alguns dels quals hi portaven molts anys. Caldrà veure en què acaba tot plegat, però seria molt trist que el canvi de monarca coincidís amb un canvi d'estil i registre de la històrica revista.

La vida, però, experimenta molts canvis, de manera que actituds d'avui es capgiren amb el pas del temps. Em ve a la memòria Albert Boadella, de qui empraries la frase 'qui l'ha vist i qui el veu'. Si en un moment donat molts criticàrem la censura i sortírem en defensa dels Joglars, ara li demanaríem que callés per la vergonya aliena que ens provoca. Una cosa és canviar la manera de pensar i l'altra mantenir una rancúnia vital que el delata i el perd.

L'arrogància d'Albert Boadella no sé si l'ha fet feliç, però el que tinc clar és que no ha permès que molts catalans li conservéssim l'admiració pel seu art, la seva direcció i creativitat artística, que ens va fer viure moments tan interessants. Tot es va perdre per la seva visceral actitud contrària a tot el que feia olor de catalanisme.