Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Candidates. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Candidates. Mostrar tots els missatges

divendres, 12 de febrer del 2021

No et quedis a casa, vota

Malgrat el poc interès que ens desperten els polítics actuals, si en alguna ocasió es fa més necessari i gairebé obligat participar en les eleccions són les d'aquest diumenge. Només cal pensar en les moltes persones que no ho podran fer, bàsicament per l'epidèmia, per estar confinats o infectats, però també per la por que moltes persones grans tenen d'encomanar-se el coronavirus.

És per això que ara més que mai ens veiem obligats a anar a votar i escollir, ja sé que és difícil, entre tots els candidats i candidates que aquests dies han proclamat les seves promeses, la majoria de les quals quedaran per complir-se, i s'han discutit per coses banals i n'han deixat d'altres d'interès al calaix.

Són moltes les persones que amb els seus escrits ens conviden a participar-hi, a no quedar-nos a casa, encara que només sigui per fer el pas que moltes persones haurien volgut fer i no podran. És també el moment de deixar clar si ens creiem el camí a la independència, o bé ressituar-nos després de deu anys de problemes i encallades.

Mai abans hi havia hagut tantes forces polítiques que aspiraven a quedar primeres. A les darreres eleccions ens va sorprendre el guanyador, en aquell cas guanyadora, contra la majoria de pronòstics. Dos es barallaven i el tercer es va emportar la victòria, encara que no va servir per a res. En aquesta ocasió s'hi ha afegit el PSC, i ERC veu a tocar la seva enyorada victòria, sobretot pensant en la disgregació dels hereus de CIU que es barallen entre ells, alguns per poder entrar al Parlament.

Els que no hagueu votat per correu, no us oblideu aquest diumenge d'acudir a les urnes a dipositar el vostre vot. Podeu reflexionar a qui li doneu, però no us quedeu a casa sense votar. Impliqueu-vos en aquestes eleccions, encara que els candidats no es mereixen gaires obsequis. El futur de Catalunya està a les nostres mans.

dimarts, 21 de maig del 2019

El debat electoral de Ràdio Arenys

Un any més l'emissora de Ràdio Arenys va organitzar el debat electoral que decidirà qui serà el nou alcalde o alcaldessa i l'equip de govern que li donarà suport. Els vuit candidats i candidates es varen presentar per debatre els principals pols d'interès de la vila. El diumenge era el dia que els arenyencs havíem d'escoltar els diferents programes electorals i les promeses per als propers quatre anys.
No hi ha més cera que la crema i no podem esperar impossibles. Som el que som i aspirem a allò que podem aspirar. És una llàstima que, en línies generals, el debat va ser pobre, amb poques aportacions més enllà de l'equipament de les Clarisses, seguretat, el sistema de recollida de la brossa, i la brutícia dels carrers i places de la vila. 
Només d'esquitllada algun comentari sobre mobilitat, pla d'equipaments i serveis socials. No volem grans promeses que no s'acaben complint. Varen tornar a sortir les escales mecàniques per pujar al Pla dels frares, com ara fa 12 anys. També es va parlar de la variant, famosa des del 1979, i es varen deixar temes redundants com el Mercat municipal. 
L'actual alcaldessa va tornar a dir que havia fet més feina en tres anys que durant els darrers quinze, i es va haver de defensar que ella no menteix mai, tal com l'acusa el principal adversari en la lluita per a l'alcaldia.
No sé la impressió que en va treure el públic presencial i els qui ho vàrem escoltar per antena, però la meva va ser de desencís i amb poques esperances per aconseguir un govern diferent que treballi de veritat per al poble i no només per posar-se medalles. 
Probablement Arenys necessiti el revulsiu que alguna formació ens promet. Jo hi crec en aquesta necessitat i voldria somiar que tots plegats som capaços de girar la truita i afrontar el nou mandat amb il·lusió, força, joventut i serietat, per aconseguir d'una vegada resultats que ens tornin a col·locar com a vila capdavantera.

dimarts, 19 de juny del 2018

Lluita interna per succeir M. Rajoy

Avui que es coneix oficialment la presentació de les dues candidates a dirigir el PP, les senyores Cospedal i Santamaria, avui parlaré de la successió de Rajoy. Ahir vàrem conèixer la baixa del president gallec i l'alta de l'exministre García-Margallo i el diputat Casado a la carrera per aconseguir el lloc de l'amo. N'hi ha algun més, però aquests quatre serien els que s'han sentit més en els mitjans digitals. 
Les dues exministres, que tothom diu que estan a matar, lluitaran per guanyar posicions i acabar liderant el partit. Si hagués de dir alguna cosa, penso que cap d'elles es quedarà amb el lloc de Rajoy, sinó que s'optarà per una alternativa gens conflictiva. Penso en el senyor Pablo Casado. 
Haig de dir que no veig en els candidats i candidates uns posicionaments tan contradictoris entre ells, com per sumar tantes candidatures. Hi veig més una ànsia de poder, i en el cas de les dues exministres, l'aconseguir dilucidar qui té més suport entre la militància. Tot plegat, doncs, es tracta d'un tema d'interessos personals, gens altruista, amb ganes d'assolir el poder.
Per alguns, aquesta lluita entre les candidatures només s'explica per les ganes de salvar el partit i no desaparèixer. La història del partit, plena de taques, no els ajuda a defensar el partit com a l'idoni per recuperar les rendes de la política espanyola, mantenint la disbauxa en la inexistent separació dels poders. No veig en cap d'ells la capacitat de passar pàgina a tots els esdeveniments polítics, però sobretot a la corrupció del partit, perquè tots han tingut un paper protagonista acompanyant Rajoy, i la seva alternativa no deixa de ser el mateix del mateix, amb un canvi de cromos a dalt. Quin paper hi farà Aznar? Continuarà burxant des de fora? Els deixarà plantats? Aquestes preguntes poden tenir unes respostes molt sucoses. No crec que triguem gaire a conèixer-les. Aznar pot continuar sent una pedra a la sabata, però no crec que se la jugui canviant de socis i acostant-se a Rivera. Ja li agradaria, però no és persona per rebaixar-se d'aquesta manera.

diumenge, 10 de maig del 2015

Calen quinze dies de campanya electoral?

Ahir preguntava si ens llegíem els programes electorals. Suposo que algú ho fa, però majoritàriament no. També s'ha de dir que hi ha partits polítics que ja no els editen, probablement perquè ja saben que la majoria dels electors no s'ho llegirà i els que sí ho fan tampoc s'ho acaben de creure.
Si repasseu l'Agenda d'aquest mes, on entrevisten els sis candidats i quatre candidates, veureu que hi ha algú que, entre altres coses, promet una construcció que també figurava a la campanya de l'any 2007. Llavors no es va poder fer, però ara...
Què passa amb les promeses incomplertes? Passen factura? No, a l'hora d'anar a votar, com tampoc passa factura la corrupció. En tot cas és a base de temps i de deteriorament dels partits que aquests cauen en el desprestigi.
Llavors com s'entén la gran davallada del PSC a Catalunya? Si no són els incompliments ni la corrupció, què és? És el sobiranisme a qui la direcció del partit li ha donat l'esquena? O potser són les picabaralles internes que l'han fet inestable i poc engrescador?
A Barcelona no ho havia fet bé el PSC? o a Girona? o a Mataró?
Es tracta potser del relleu de polítics que no s'ha fet prou bé? Que no ha arribat gent nova prou interessant? Els polítics d'avui no engresquen tant com ho havien fet Maragall, Nadal...? La gent està cansada dels polítics? 
Ara tothom parla de participació, però... de veritat que la gent vol participar? No és més aviat que la gent vol que li solucionin els seus problemes visqui a Arenys o a Barcelona? Qui ha estat el culpable que siguem cada vegada més individualistes i per tant menys interessats en el comú?
Els polítics s'han equivocat molt, però no només ells són els culpables d'on hem arribat. És cert que personatges com Wert o Jorge Fernández Díaz provoquen rebuig i fàstics, però nosaltres hi posem alguna cosa de la nostra part?
A la majoria de poblacions hi ha enguany més llistes que mai, i per tant més candidats i candidates que en cap altra convocatòria municipal. Això per què passa? Som més solidaris i tenim més ganes de treballar per a la nostra vila? És, doncs, engrescador? Podem esperar grans canvis i transformacions?
Cal que tots aquests candidats i candidates dediquin quinze dies de la seva vida a fer mítings prometent allò que difícilment podran realitzar? De moment podem agrair la reducció de despeses, sobretot si considerem que diguin el que diguin no ens faran canviar de vot.