Una escapada a la vida tranquil·la

Aquest matí hem estat a Tavertet. Les persones que em seguiu els escrits ja sabeu que hi acostumo a anar de tant en tant i sempre en parlo bé. M'imagino que la majoria de vosaltres hi heu estat en alguna ocasió. Si no fos així, us recomano que mireu de trobar un dia per deixar-vos-hi caure i estic convençut que m'ho agraireu.

Hi ha coses que no es paguen amb diners, i una d'elles és la pau i la tranquil·litat. No a tot arreu s'aconsegueix i ara, en època de platja i sol, els pobles de vora mar ho patim una mica, i la millor opció és quedar-nos a casa, si tenim la sort de poder-ne gaudir, que no és tan fàcil!

El dia no era clar del tot. Hi havia força calitja i, per tant, no podies gaudir de grans vistes del Montseny, o Vallclara, a sobre de Susqueda. El nivell de l'aigua del pantà de Sau es veia una mica baix. Ens ha sobtat perquè semblava que, per les notícies que ens arribaven, es trobava ple fins a dalt, després de les pluges d'aquesta primavera, però no és així ben bé.

Poca gent pels carrers, i tot molt net i polit. És lògic que en les aglomeracions sigui més complicat mantenir-ho pulcre, però a Arenys potser ens ho hauríem de fer mirar. I no penso en el govern de torn, sinó en els vilatans que no són respectuosos amb l'espai públic i no tenen gaires manies a l'hora de llençar la brossa pels carrers. Per cert, si alguna persona no ho sap, les papereres, que no n'hi ha gaires, no serveixen per deixar-hi bosses de brossa. Són papereres. Les bosses, o van als contenidors, o es treuen al carrer si el sistema del teu barri és el porta a porta.

I l'hem fet petar! Una família que coneixem des de fa molts i molts anys, però que no tenim gaires ocasions de parlar-hi. Avui hi hem estat una estona, recordant aquells temps i també pensant en el dia a dia, en l'actualitat i la manca de pagesos. Cada vegada hi ha més terra erma. Si no es conrea, es perd.

De tornada hem pogut comprovar que a la costa hi ha massificació. Segurament es tractava de persones de l'interior que sortien a passar la tarda a la platja, però la concentració de cotxes era important. Hem dinat una mica més tard del compte, però ens ho hem d'agafar bé. Gaudim de la vida, perquè la vida és bella, malgrat les dificultats, i a tots aquells que s'esforcen a malbaratar-la i matar a tort i dret sense raó.

El campanar de Sau

Aquests dies que es parla tant dels pantans i de l'extraordinari augment del nivell de l'aigua, comparat amb els darrers anys, i que ens ensenyen tantes fotografies de com l'església de Sant Romà de Sau s'ha anat submergint sota l'aigua, m'han vingut a la memòria les passejades que havia fet, quan era un jovenet, des del poble de Tavertet fins al castell, arribant a la punta de la cinglera per veure com sobresortia el campanar. 

Hi havia oscil·lacions, però no fins a l'extrema del que ha passat els darrers anys. Jo no recordo haver vist, aquell temps, l'església, sinó només part del campanar, més tros o menys. També és cert que ara hi estem més a sobre. Abans ho veies al natural, quan hi anàvem des de Cantonigròs, pel camí vell. Ara, còmodament, des del sofà de casa ho pots anar veient, a través de la televisió o les xarxes socials.

De fet, podria parlar de l'època de la construcció del pantà, perquè ja tinc una edat, però les imatges que conservo són molt borroses. Recordo haver-hi anat, amb el pare, a pescar-hi. Sí que recordo, en canvi, però amb una certa tristesa, imatges de la presa del pantà, ara fa molt temps que no hi he anat. Ho trobava desolat, sense vida, res a veure amb l'efecte que et produïa veure-ho des de dalt les cingleres. Diria que, havent passat Folgueroles, el cor se'm començava a encongir.

Hi hauria de tornar i, evidentment, si hagués d'escollir des de quina perspectiva vull veure el pantà, triaria Tavertet, perquè encara guardo aquelles sensacions estranyes que em produïa observar-lo des de baix. També em passava el mateix a Susqueda. Potser per això, quan hi va haver aquell assassinat de la parella maresmenca, em va fer molta angúnia pensar com ho haurien patit, en un lloc tan inhòspit. 

La mare, a qui li agradava molt la natura, i coneixia molts racons del Collsacabra i el Cabrerès, sempre ens deia que volia estar al cim, i probablement, jo ho hagi heretat. Molt millor veure-ho des de dalt. Sau o Susqueda queden enclotats. La panoràmica és diferent. Ara visc ben avall, però l'amplitud del mar no t'ofega!

Bona revetlla!

El setmanari El 9 Nou penjava a les xarxes unes fotografies de la Foradada que li havien fet arribat uns seus lectors. Imatges del salt d'aigua que tant ens agradava veure durant els nostres estius a Cantonigròs, i que darrerament hem trobat a faltar per la manca d'aigua. No hi ha res més depriment que observar la Foradada sense l'aigua saltant a la bassa que ens hi havíem banyat amb il·lusió i un cert misteri. 

    Ahir, quan vàrem anar a Tavertet, també vam poder veure algun rierol, d'aquells que a ple estiu baixen eixuts, amb un bon cabal d'aigua, i també, travessant el pont nou de Roda de Ter, es podia apreciar el bon nivell d'aigua fruit, tot això, de les darreres pluges. Mentre va durar la sequera teníem la por de no poder recuperar aquestes imatges i el que és pitjor, no saber com resoldre la manca d'aigua.

    Ara estem més esperançats, però no podem abaixar la guàrdia. La pluja és un bé escàs a casa nostra i el fet que ens hagi plogut aquest darrer mes, no ens garanteix aigua suficient per als mesos vinents. Caldrà, doncs, mantenir les normes més bàsiques d'estalvi d'aigua i pensar que continua essent un bé escàs, però vital al mateix temps.

    Avui, revetlla de Sant Joan, una colla d'arenyencs, com també d'altres contrades, han pujat al cim del Canigó a recollir la flama que ha d'encendre els nostres focs, i amb ells celebrar una de les festes més tradicionals i representatives de la nostra cultura. És bo que aquesta tradició es mantingui i que les noves generacions s'hi apuntin. Hem perdut massa coses, i la nostra identitat s'ha qüestionat en excés. Avui escoltem improperis contra la nostra nació, la nostra cultura i la nostra llengua, que no ens mereixem, i ens caldran molts esforços per protegir-nos de qui no ens vol bé.

    Us desitjo, doncs, una bona revetlla, i que mentre ho estigueu celebrant tingueu molt present que tot allò que nosaltres no fem per protegir la cultura i la llengua no ho farà ningú per nosaltres. Sense obsessionar-se, però ferms, gaudim de la festa al mateix temps que la reivindiquem. Bona revetlla!

Després de desconnectar

Hem fet una escapada a Tavertet i hem desconnectat una mica. A la tornada he comprovat que tot segueix bastant igual, de malament. Estem vivint uns temps amb un radicalisme excloent i una total desconfiança vers els nostres dirigents. La dreta espanyola és cada vegada més a prop de l'extrema dreta, amb una presidenta al capdavant, la senyora Ayuso, que està destrossant qualsevol possibilitat de pacte amb partits més centrats i menys radicals.

    Paral·lelament, tenim a Catalunya un PSC cada vegada menys progressista i d'esquerres, amb dues figures que ho deixen prou clar, com són el presidenciable Salvador Illa i l'alcalde de Barcelona, el senyor Jaume Collboni, amb unes manifestacions i actituds que avergonyeixen, sobretot a les persones que es consideren d'esquerres i que somien i confien en el socialisme.

    Tot el que està passant a Barcelona no és res més que la degradació de la política municipal, iniciada per l'exalcaldessa Ada Colau. El seu successor no ha estat capaç de recuperar la imatge de ciutat, capital de Catalunya, i referent mundial. Tot el que sona encara és fruit del treball de mandats anteriors, i haurien de ser conscients que el rèdit s'acaba. 

    Quant a la presidència de la Generalitat, que Salvador Illa té coll avall, malgrat els entrebancs que li estan posant, tampoc és per llançar les campanes al vol. El seu discurs demostra una apatia i engresca molt poc a les persones que fa temps que esperen una mica més de la presidència i del govern català. El baix perfil de l'actual president en funcions no té cara de ser capgirat amb qui l'acabi substituint.

    Però tot això són conjectures, que caldria deixar de banda i posar-nos a treballar i valorar realitats i no pas hipòtesis de futur. Els catalans, però, fa massa anys que estem encallats esperant algú que ho desencalli i puguem sortir airosos d'una etapa que voldrem oblidar tan aviat com sigui possible.

    La desconnexió matinal ha anat molt bé. Si no coneixeu Tavertet us recomano una visita. No té res a veure amb el Tavertet que vaig conèixer els anys seixanta del segle passat, però malgrat tot desperta el seu interès, i ens deixa, per una estona, molt relaxats i contents.

Efectes de la sequera

Recordo d'adolescent caminar fins a Tavertet i arribar a la cinglera per veure el pantà de Sau. Mira, només se li veu la punta! Era sempre una incògnita saber si el campanar de l'església de Sau sobresortiria més o menys de la superfície de l'aigua. Ens encantàvem veiem com alguna barca s'hi acostava... En èpoques de sequera es podia veure part de l'església, i fins i tot hi havia temporades que s'hi podia entrar tot caminant.

    Com ha canviat ara, oi? Ja fa temps que no ens ve de nou observar bona part del que havia estat el poble de Sau, ja no és el campanya que sobresurt, sinó que és tota l'esplanada i el Ter gairebé s'ha convertit en un rierol que travessa la vall camí de Susqueda.

    Les nostres aixetes continuen rajant, amb la mateixa pressió de sempre, però ens avisen que potser l'afluixaran, i qui sap si no ens hauran de tancar l'entrada d'aigua durant unes hores del dia. Ens ho prenem prou seriosament? Som conscients de la problemàtica que ens ve a sobre?

    Aquests dies passejant pels boscos t'adones de la sequera que també afecta els arbres i les mates. Ens hem habituat als arbres dels nostres carrers, i potser haurem d'imaginar-los sense i més pedregar. Haurem d'inventar-nos sistemes per fer ombra al carrer i que a l'estiu no tinguem tanta calor. També haurem de canviar el nostre llenguatge. Encara diem que fa bonança, quan no fa fred a l'hivern i fa tants mesos que gairebé no hem vist ploure. La neu ja és una altra història. Fins i tot el nostre govern ha deixat d'insistir en l'organització dels jocs olímpics d'hivern.

    Probablement ens adaptarem a la nova situació. No tindrem cap altre remei. Caldrà, però trobar la manera de fer-ho el menys desagradable possible, i potser aconseguirem uns hàbits que ja hauríem d'haver assolit fa temps, però la necessitat d'ara ens obliga.

    Malgrat tot, estic convençut que encara hi ha massa gent que no veu el problema, i no n'és conscient. Algú necessitarà que li tanquin l'aixeta per adonar-se que probablement no està fent bé les coses. La consciència ciutadana és molt important, i en casos com l'actual, s'ha de motivar per evitar el desastre.

Veus que ens transporten al passat, a les arrels

Aquesta tarda he tingut l'ocasió d'escoltar un reportatge d'uns vint minuts sobre Tavertet, amb la veu de diferents persones que han viscut o viuen a la població, explicant anècdotes que ens acosten la seva història, la seva gent i la seva evolució, que per a les persones que l'hem conegut des de fa molts anys, ens aporta bells records.

Escoltant els diferents relats a Veus de Tavertet, t'adones que sovint, quan descobrim un poble, un territori, una gent, només et fixes en el moment present i se't fa difícil d'imaginar el seu passat i com s'ho han fet per arribar fins aquí. En el cas de Tavertet, si ens remuntem a seixanta anys enrere, que són els meus records, la diferència a com és ara és total. 

En alguna ocasió ja he escrit en aquest blog algunes de les vivències sobre Tavertet, i alguna cosa explico en aquest reportatge. Com us podeu imaginar, passar d'una població sense llum, ni aigua, ni carretera transitable, a com està ara, transforma radicalment la manera de viure d'uns habitants, en uns anys on no hi havia Internet, però tampoc televisió i amb prou feines disposaven d'algun aparell de ràdio.

L'evolució de Tavertet és una mostra de l'evolució del nostre país, focalitzada en un punt, un cul de sac, en un medi rural i sense gaires recursos. Gent treballadora, dedicant totes les hores del dia al camp i al bestiar, o al bosc, i ajudant-se mútuament per afrontar les dificultats i adversitats.

Des d'aquí vull felicitar la iniciativa d'aquest projecte, que ajuda a recordar un passat no molt llunyà, però completament diferent a la realitat actual, quan encara hi ha persones que en poden donar testimoni, i fer-nos veure que som aquí gràcies al treball de moltes persones amb nom i cognom, però que tenien un àmbit d'actuació molt reduït, amb moltes dificultats per desplaçar-se i comunicar-se amb la resta del món.

L'altre dia, al curs de filosofia, parlàvem del passat, present i futur, i encara que coincidíem força en la necessitat de viure el present, no ens acabàvem de posar d'acord amb la importància que havíem de donar al passat i el futur. Sempre he defensat que necessitem viure més el present, sense oblidar, però, d'on venim, ni que la nostra actuació d'ara condicionarà el nostre futur. El passat és important per entendre el present, i en alguns casos evitar errors del passat, pensant en el futur. 

Estic segur que si escolteu el reportatge us interessarà, tot i que reconec que per a les persones que hem seguit de més o menys a prop els canvis de Tavertet, tenim un afegit emocional incomparable.