Com detectar els paràsits?

La pregunta que em faig i us plantejo en aquest post és quina és la manera de poder detectar els paràsits a la vida política. Perquè tenim evidències suficients que la corrupció és molt present, que no tots els polítics són corruptes, però que en tots els partits polítics n'hi ha, sobretot en aquells partits polítics que tenen opcions de governar i, per tant, d'embutxacar-se diners il·legalment.

    Si repassem la història de la democràcia a Espanya, deixant de banda els períodes previs d'autoritarisme i repressió, ens adonarem que de manera sistemàtica s'han anat produint casos de corrupció, amb més o menys enginy, i amb més o menys conseqüències per a l'erari públic, i per als corruptes. N'hi ha molts que no han trepitjat mai la presó, malgrat les sentències. Això també ho hauríem d'estudiar i arribar a conclusions.

    Un partit polític a mesura que es fa gran i poderós va augmentant el nombre de militants i simpatitzants, amb la dificultat que això comporta a la direcció del partit de conèixer a fons les persones i les seves intencions. No em crec que tot es basi en la idea que el poder corromp. Estic convençut que la majoria de corruptes entren en política, i en uns partits polítics concrets, per tal d'enriquir-se, encara que sigui de manera fraudulenta. De fet, sense actuacions il·legals és molt difícil enriquir-se en política, la qual cosa no vol dir que molts hi busquin la seva professió i estabilitat econòmica. Però això seria un altre tema a discutir: polítics professionals o dedicació temporal?

    Si agafem l'exemple del PSOE veurem el cas del director de la Guàrdia Civil, el senyor Roldán, què va fer i com se'n va sortir. Per a mi és un cas clar d'intromissió d'un delinqüent en potència, d'un corrupte, dins d'un partit polític en creixement, on ningú controlava qui es feia militant. Els més llestos, i a la vegada immorals, varen aconseguir ocupar llocs de poder que els permetia enriquir-se fàcilment. I si anem avançant en el temps en trobaríem més. Algun funcionari d'ajuntament que va arribar a ser alcalde, i el varen enxampar. No cal dir noms, oi? I ara tenim el cas de qui va ser assessor de l'exministre José Luis Ábalos, que també va aprofitar el càrrec per augmentar el seu patrimoni.

    I en trobaríem més. I per això em pregunto: com podem detectar els futurs paràsits del nostre partit polític? I l'altra pregunta que té una resposta més fàcil és: què cal fer quan detectes un cas de corrupció? Si el deixes al cistell, el mal es farà més gros, i et perjudicarà en un futur, perquè els altres partits, amb demagògia, t'atacaren fins al fons. D'aquesta manera dissimularan els pecats propis. 

    I per acabar i només apuntar-ho, per tractar-ho un altre dia: com és possible que hi hagi mesures de control tan severes que compliquen la burocràcia dels ajuntaments, i en canvi es continuïn produint casos de corrupció? 

S'han canviat els papers?

El PP ha criticat la decisió del govern socialista de tornar progressivament a l'IVA del 21% a les factures de la llum i el gas, i es preocupen per la poca sensibilitat del govern per solucionar el problema de la pobresa energètica.

    Si no ens diguessin qui ha dit què segur que tots pensaríem que el govern és de dretes i l'oposició d'esquerres. Doncs no! Resulta que el PP, en la seva etapa més ancorat a l'extrema dreta, té la sensibilitat a flor de pell, i no troba bé que els rebuts de la llum i el gas, que no en podem prescindir, s'encareixin via impostos. 

    La lectura dels fets, però, no es pot quedar aquí. Hem de tenir en compte entre altres coses la pressió que es rep des d'Europa per tornar a la normalitat impositiva, sobretot tenint en compte que som un país deficitari en extrem. Però també cal afegir-hi l'oportunitat política de practicar la demagògia quan no tens responsabilitat de govern. I amb això no vull pas dir que el PSOE, i en aquest cas el govern espanyol, estigui encertat en la decisió, probablement hi hauria altres mesures a prendre en consideració que beneficiessin millor les famílies que tenen tantes dificultats per arribar a finals de mes. Dit això, però, no podem deixar de criticar la dreta del PP amb unes declaracions que no li són pròpies i que no faria mai en cas de tenir el poder a les seves mans.

    I aquest és un dels problemes que causen la desafecció ciutadana vers la política i els partits que s'alternen en el govern. Juguen amb la gent, i amb el que és més sensible i problemàtic com és l'economia d'una bona part de la població que no arriba al tall de la dignitat. Perquè ara ja no només són pobres els que no tenen feina, sinó que tot i treballant hi ha moltes persones que no aconsegueixen sobreviure, i els cal la caritat.

    Demanar que els partits polítics siguin capaços de consensuar decisions que tenen un abast a mitjà i llarg termini sembla que al nostre país és una quimera. Quan governen no tenen cap interès en escoltar l'oposició, i quan no tenen la governabilitat no paren d'exigir ser escoltats. Realment es tracta d'una conversa de sords, on cadascú va pel seu cantó sense escoltar l'altre, i així anem. Veurem com acaba tot plegat, però de moment sembla que les factures, tot i la baixada de preus de la llum, seran una mica més cares.

El contrapès de les comunitats autònomes

La desafecció de la política ve causada per l'ús que els partits polítics en fan per defensar els seus interessos. La política esdevé una eina que els partits polítics utilitzen per aconseguir poder i viure còmodament mentre són a dalt. Els administrats, que només podem donar el nostre vot cada quatre anys, veiem com s'aprofiten de nosaltres per gestionar la cosa pública segons el que més els hi convé. Ara ja no hi ha ni principis ideològics que regeixin el destí del país, sinó que tot queda supeditat al poder del capital i interessos econòmics, que és qui manipula els polítics, utilitzant-los com a titelles.

Entrant en la demagògia política, és penós veure l'ús que s'en fa de les comunitats autònomes, que va ser un invent per fer perdre protagonisme a les nacionalitats històriques. El famós cafè per a tothom, que va ser la clau per desmuntar les ànsies autonomistes de Catalunya, continua sent el que marca el camí a seguir, per evitar qualsevol trencament que posés en perill la integritat de l'estat espanyol.

Aquests dies en què el PP necessita guanyar punts de cara a les eleccions de l'any vinent, hem observat com aprofiten que governen alguna comunitat autònoma per tal de desgastar el govern de l'estat. Tant bon punt aconsegueixin entrar a la Moncloa, les referències a les comunitats autònomes desapareixeran. És simplement el contrapoder per contrarestar la força que ostenta la presidència del govern espanyol.

Ho hem vist en partits polítics com Vox que voldrien eliminar les institucions autonòmiques, i que s'hi han presentat per tal d'intentar-ho des de dins. No donen cap tipus de valor ni significació a les institucions on pertanyen, i faran el que sigui possible per desestabilitzar-les, menysprear-les i, com a objectiu final, buidar-les de contingut.

És una llàstima que l'esquerra espanyola no sàpiga aprofitar els moments quan governa per encaminar el país cap a un model més just per a les classes populars. S'omplen la boca de progressisme, però en el fons es dediquen només a fer bullir l'olla, a l'espera de quedar desbancats i adonar-se que molts dels petits avanços aconseguits fan marxa enrere. 

L'enfrontament de la presidenta de la comunitat de Madrid a tot el que decideix el govern socialista és una demostració de l'esforç per desgastar el govern. La incògnita serà què farà quan el president sigui del mateix partit polític i no li calgui enfrontar-s'hi. El protagonisme de molts polítics els fa perdre els papers, i a vegades són un perill per al propi partit polític.

La presidenta perd la batalla

Des de la distància es fa molt difícil opinar sobre fets que succeeixen i que en reps la informació probablement esbiaixada. De fet opinar sempre comporta un risc i sobretot si et manifestes a favor o en contra d’alguna actuació o declaració. El fet ve de lluny i no crec equivocar-me si dic que la majoria sabíem que acabaria d’aquesta manera.

Tot i que penso que Laura Borràs és víctima de la repressió que pateix l’independentisme, tampoc no és la manera d’anar pel món. Crec que, la fins ara presidenta del Parlament, ha abusat del càrrec i dels seus privilegis i no ha fet cap favor a la causa, al revés. Potser l’única cosa que ha aconseguit és que es deixés de fer demagògia i que tothom digués clarament què pensava i volia.

Desconec els detalls, perquè estant de vacances i lluny de casa he llegit les notícies en diagonal. Ja tindrem temps d’analitzar-ho més profundament els propers dies. De totes maneres pel que m’ha semblat veure i sentir, Laura Borràs ha volgut jugar el paper de víctima, buscant seguidors encegats per defensar-la, en lloc de dir molt clarament què va passar, com va actuar i quina és la situació actual.

Quan torni a casa miraré bé què ha passat i, sobretot, intentaré descobrir si les diferències entre JuntsXCat i ERC són la veritable causa del conflicte. Ja sabem que des de l’Estat sempre ens buscaran les pessigolles, però també hem d’entendre que nosaltres hem de fer bé les coses, probablement més ben fetes perquè sabem que ens estan espiant amb lupa.

A la nostra vila les coses tampoc marxen gaire bé, fins al punt que l’oposició demana, en sessió plenària, la dimissió d’una regidora de govern. Hem de ser capaços d’analitzar les coses per què passen, i saber veure en què ens equivoquem i com ho podem millorar. El que no es pot fer és jugar amb la gent, cosa que en aquest cas semblaria que és el que ha estat fent la nostra presidenta del Parlament.

La lliçó dels resultats electorals andalusos

En el moment d'escriure el post desconec quin serà el resultat de les eleccions andaluses d'aquest diumenge. Tota la informació que ens ha arribat aquests dies parla de la victòria del PP, amb el dubte si aconseguiran la majoria absoluta o bé necessitaran, com en altres llocs, els vots de Vox per aconseguir el govern autonòmic.

Fa uns anys ningú es podia imaginar que a Andalusia els socialistes perillessin. Semblava que es tractava d'un territori de majoria socialista inqüestionable, i que ho tenien molt ben muntat perquè això es perpetués en el temps. A les anteriors eleccions es va demostrar que la dreta superava l'esquerra, la qual cosa va sorprendre a més d'un. Ara ja tothom té clar que la dreta està per sobre de l'esquerra, aquesta molt dividida, i només el dubte és si els socialistes es poden mantenir més o menys igual, o bé decauen, amb el que això pot suposar de cara a les eleccions generals de l'any vinent.

L'esquerra no només té problemes a Espanya, sinó que és un fet que darrerament s'ha repetit a molts països. Sigui per un auge del populisme i la demagògia, que la dreta sap utilitzar molt bé, o pels errors dels governs d'esquerra que no han sabut acontentar la seva població, massa preocupats per temes interns i no donar solucions als problemes reals de la ciutadania. Pel que sigui, doncs, la dreta ha anat avançant, amb el problema afegit d'un augment de l'extrema dreta que, a Espanya, és preocupant.

Molts voldríem pensar que aviat arribarà el punt d'inflexió on l'extrema dreta deixarà de créixer per estabilitzar-se en un vot més o menys d'acord amb el grau de diversitat de qualsevol estat, i que no amenaça el futur del món occidental. Això és el que voldríem, però no les tenim totes. És molt probable que encara hi hagi camp per córrer i recaure en els errors que es varen cometre el segle passat, un segle de guerres mundials que encara deixen petjada.

Aquest vespre escoltarem els resultats i intentarem veure-hi la part positiva si és que n'hi ha, però el més important seria que els polítics espanyols en actiu, s'adonessin què pot passar d'aquí a un any quan les eleccions generals es convoquin. La tàctica de Pedro Sánchez de prometre molt i no donar res, amb un discurs encantador que no porta enlloc, s'ha demostrat que no suma per l'esquerra, sinó que dona ales a la dreta, que amb el suport de l'extrema dreta ha decantat la balança. No sé si hi ha temps per rectificar, però sí com a mínim per intentar-ho. 

Per inversemblant que sembli resulta creïble

Cada vegada és més evident la demagògia en la política i la mala fe en moltes de les declaracions i manifestacions de polítics espanyols, sobretot els que estan ancorats a la dreta, que cada cop se situa més a l'extrem. Això ens hauria de fer creure que tothom s'adona de la ridiculesa de les denúncies que per exemple es fan sobre les dificultats per parlar el castellà a l'escola, i semblaria que la pròpia evidència és la manera de salvar-nos de la injustícia, però no!

Resulta que tot i aquesta evidència la gran majoria s'ho creu i fa que les víctimes ens convertim en botxins als ulls dels espanyols, però també d'una part important de catalans. És per això que ens ha de preocupar la tendència actual de la política espanyola, i de retruc les conseqüències per a nosaltres, sobretot si la triple dreta arriba al poder, com tot fa pensar que així serà.

És cert que quan s'exageren les declaracions o es falsegen de manera flagrant, hauríem de pensar que això ens beneficia, ja que ningú s'ho creurà, però no és així. Hem arribat a uns límits de l'acusació contra tot allò que és català, ja sigui la llengua, la cultura, la terra... que qualsevol denúncia, per inversemblant que sigui esdevé creïble i, evidentment, reprovable.

La gota malaia en temes de llengua i cultura catalana, ha fet molt mal i, com deia aquí mateix fa uns dies, Ciudadanos ha aconseguit el seu propòsit. És cert que amb prou feines subsisteixen políticament, però el mal ja està fet i perdurarà més enllà de la seva existència. 

Les declaracions del nou líder del PP, el gallec Feijóo, sobre l'apartheid del català són molt greus i en un món civilitzat i on es practiqués correctament la justícia, s'haurien de denunciar i penalitzar, perquè són dites amb tota la mala fe, sabent que no és cert, però que això comporta augmentar el nombre de vots. Però no vivim en una societat justa i democràtica, sinó amb un Poder Judicial manipulat i parcial contra nosaltres, que mai farà res per aplicar la justícia. 

A vegades ens ve al cap culpabilitzar-nos per haver estat massa agosarats en la reivindicació dels nostres drets, però després t'adones que això és un error, com també ho és per una dona pensar que la seva manera de vestir provoca els violadors. El problema és que existeixen violadors, i el problema és que existeix una força nacionalista espanyola que no accepta la diversitat ni la riquesa de la diferència. El problema és que hi ha opressors que només busquen sortir airosos, encara que sigui fent mal als altres.

La hipocresia dels polítics

 El món de la política és un món d'hipocresia palpable que ens avergoneix. Tots coneixem exemples que ens porten a aquesta afirmació, però us en refereixo un que és novetat d'aquestes últimes hores. Estic parlant de la demanda al Tribunal Suprem del PP en contra del nomenament de Dolores Delgado, com a fiscal general, a qui considera parcial, havent estat ministra del govern pel PSOE i haver expressat opinions contràries al PP. I per què ho dic?

No defenso la imparcialitat de la nova fiscal general ni considero estrany que puguin considerar-la parcial des del PP, sinó que aquesta denúncia es faci només quan interessa i no es tingui en compte quan s'és part beneficiada. Cal que parlem de la representativitat dels membres del Tribunal Suprem, o del mateix Tribunal Constitucional? Oi que tenim exemples clars de la dependència, dels partits polítics que els han proposat?

Si d'una cosa ens queixem la majoria de mortals és de la manca de separació entre els poders judicial i legislatiu. El fet que els jutges que formen part d'un tribunal o altre siguin proposats i votats pels polítics de torn, ja és una sospita que no seran imparcials. Jo penso que podrien ser-ho igualment, si exercissin professionalment segons els seus coneixements, però sent on som, amb la corrupció manifesta i els interessos personals ben reforçats, és lògic que no hi sapiguem veure la imparcialitat necessària.

Tenim massa exemples per justificar els nostres temors. El cas del Procés català, però no només aquest, és una bona mostra de la parcialitat dels jutges a l'hora de dictar els seus veredictes. Europa ho ha estat observant i constatant també.

Hipocresia és quan es defensa una cosa saben que en altres casos no s'accepta la mateixa hipòtesi, perquè llavors no els interessa. Dieu-ne demagògia, però a mi em surt més hipocresia, perquè hi ha massa maldat camuflada i em provoca massa ràbia i impotència. El nostre model democràtic està corromput, i ho veig molt difícil de canviar.

El PSOE no ho té fàcil

El PSOE no ho té fàcil i Pedro Sánchez ho patirà. La força que tenen els partits autoritaris espanyols, Vox, C's i PP, no és fàcil de contenir perquè no hi ha racionalitat. L'actitud dels tres partits dretans espanyols no és l'actitud d'un partit demòcrata, sinó de partits que exerceixen la política de manera autoritària i que només pensen en guanyar per imposar. El diàleg, encara que en parlin, és inexistent i ni tan sols un objectiu, sinó un mal a evitar.

Cada acció que el PSOE fa per intentar acostar-se als partits independentistes, malgrat ser considerat insuficient per aquests, és atacat pel trio de dretes amb tot el populisme, demagògia i ràbia que poden. La seva voluntat és confondre la població i enemistar-la amb Catalunya. 

Ho dèiem fa anys que en lloc de posar-nos el caramel a la boca i intentar convèncer-nos que dins d'Espanya el nostre país hi tenia un paper a jugar i participar, el PP va exercir tot el poder per disminuir les nostres competències i tractar-nos com una colònia. Aquesta actitud ha provocat un fraccionament important de la societat, del qual se n'ha beneficiat C's, nascuts per atacar-nos, i ha provocat el creixement de l'extrema dreta, Vox.

Pedro Sánchez juga amb foc. No podem creure'ns que actua benèvolament perquè sí. Sabem que necessita el suport dels partits independentistes i dels crítics amb l'actuació del PP durant massa anys. És per això que el PSC juga amb aquestes cartes que fins ara ni ERC i el PDECat no han comprat. Tot el que faci Pedro Sánchez per asseure els partits independentistes a la mateixa taula, serà motiu de crítica embogida del trio de dretes, no pas perquè considerin una mala praxi, sinó perquè els tira per terra totes les seves aspiracions de venjança i submissió del poble català.

Espanya es radicalitza

La resposta dels partits polítics de la dreta espanyola s'està radicalitzant de manera preocupant. Caldrà veure la seva capacitat de motivar la ciutadania, en utilitzar l'eina del populisme i la demagògia, culpant els catalans o els immigrants de tots els mals que passen al país, sense pensar ni en un moment en allò que potser estan fent malament.

Resulta grotesc llegir les declaracions de C's i el nou PP, o bé decisions judicials defensant el manteniment de noms de carrers franquistes, o celebracions militars defensant el dictador Franco. Amb tot això hi trobem les agressions dels feixistes que han engrescat els partits de la dreta espanyola i que els jutges no castiguen.

El resultat de tot això és una radicalització de la postura prepotent i prevaricadora de la dreta espanyola amb la incapacitat dels partits d'esquerra de fer-hi front. Imaginant que el PSOE de Pedro Sánchez en sigui conscient, no li serà fàcil mantenir la coherència i la defensa dels drets humans davant del discurs xenòfob de bona part de la dreta espanyola.

Si mai hem tingut ganes de sortir d'Espanya ara és el moment àlcid, perquè el futur proper del país no augura facilitats per a mantenir una societat democràtica i justa, sinó una lluita per al poder, per exercir-lo de manera autoritària, imposant els seus criteris a tota la població. Avui ho veig més negre que mai!

Emulant l'extrema dreta per vèncer-la

L'escrit d'avui me l'ha inspirat l'acudit de Ferreres a la contraportada de l'ARA. Malauradament els partits polítics arriben a emular els adversaris perquè no els prenguin vots. Per desgràcia sempre es va a pitjor. En el cas de l'acudit de Ferreres, és preocupant que per evitar que els partits d'extrema dreta prenguin força, els altres partits els imitin i els copiïn els seus principis. Així és com actua l'autocensura. Per por a ser censurat, tu mateixes te la imposes, per la qual cosa el censor s'estalvia feina i n'obté els mateixos resultats. 

A Europa l'extrema dreta avança de manera preocupant. Cada vegada el seu discurs té més seguidors, probablement perquè té un grau de demagògia i populisme molt alt. Culpar els altres de tots els teus mals és la manera més fàcil de viure, encara que sigui enganyat i que al final no et soluciona res.

Avui promoure la defensa dels drets humans sembla una quimera. Ho trobàvem un objectiu que justificava tots els esforços que calguessin. Ara et miren com una bèstia rara. Què diu aquest que defensa? Pensar que hi pugui haver persones insensibles a l'atac als drets humans et desmoralitza, però no podem perdre energia i hem de continuar lluitant.

D'aquí a poc temps l'hemeroteca serà espatarrant!

A l'Estat espanyol se li en fot fer el ridícul per Europa, i menysté qui el ridiculitza. Hi ha massa supèrbia com per fer-los posar-se vermells. L'Estat espanyol el que vol és que li lliurin els polítics exiliats, de la manera que sigui, a les bones o a les no tan bones, però que facin el favor d'extradir-li els fugitius.

Els que no hem estudiat dret, o amb prou feines, la cosa que hem entès és com es practica a Espanya la Justícia. Es tracta d'utilitzar la llei de l'embut i fer passar bou per bèstia grossa. Encara que s'hagi demostrat que el jutge Llarena no està preparat per fer bé la feina, ell té molt clares les amenaces. Amenaça a una persona citada, a jutjar-la per allò que li vingui de gust, o a la justícia alemanya, a no comportar-se com la belga. I queda tan ample!

Entretant van caient acusacions contra polítics corruptes o mentiders, i també càrrecs prou importants com el que va ocupar el senyor De Alfonso, a l'Oficina Antifrau. Resulta còmic, però no fa riure, que l'encarregat de l'Oficina Antifrau actués fraudulentament. Això només pot passar en el nostre país, i que no sigui mal vist pel poder polític espanyol.

Passa el mateix amb l'acusació de xenofòbia. El PP acusa Torra de xenòfob i mil coses més, mentre que el senyor Albiol, anima als badalonins a mostrar-se en contra de la construcció d'una nova mesquita. Això no és xenofòbia? Potser quan ve del PP, no ho és.

Hi ha algú que vagi preparant l'hemeroteca? D'aquí a poc temps, quan molts haurem oblidat tot això que estem vivint, hi haurà qui obrirà el calaix i ens cansarem de veure actituds contradictòries, i tot això és perquè hi ha molta demagògia, molt d'engany, i molta irresponsabilitat i maldat. No anem bé!

Uns polítics sense criteri ni iniciatives i moooolt participatius!

Després de fer un seguiment de l'acció de govern municipal arribo a la conclusió que no tenim els polítics que Arenys necessita. Passen els mesos i arribem a la meitat d'aquest mandat i tot està per fer. Només avancem a mata-degolla per solucionar els problemes que van sorgint, perquè no hi ha hagut previsió, o bé ens temes anecdòtics. Tenim un Pla d'Actuació del Mandat, on és visible l'endarreriment d'acord amb els terminis previstos per a l'execució de les moltes actuacions relacionades.

Per què dic que no hi ha iniciatives ni criteri? Doncs perquè podem fer un llistat ben llarg d'actuacions importants pendents, algunes d'elles que ni tan sols es proposen dur-les a terme: Pla de mobilitat; Pla Estratègic; Pla d'Equipaments... En parlen, sí, però no fan el pas.  

I ara els escolto (al govern) defensant que són molt favorables a la participació, però en el cas de les Clarisses no! De què tenen por? Que la vila voti en contra de la seva voluntat? Això és democràcia o no ho és?

Molta demagògia, i els vilatans hem d'empassar-nos moltes coses, però no som il·lusos, i després mesurarem molt bé el nostre vot. Molt decepcionat per les intervencions dels nostres polítics en el Ple Municipal.

No ens mereixem polítics com Lluís Rabell

Ahir vaig seguir per TV3 el concert organitzat per "Casa nostra Casa vostra" i em va servir per reflexionar sobre el tema que fa tants mesos que vivim, encara que sigui a través de la televisió o de les pàgines dels diaris. La realitat que ens avergonyeix i que potser no fem prou per evitar que la situació es perllongui encara més.

Em varen agradar més les paraules que la música, i em varen molestar les pauses per a la publicitat. Potser em va sobrar una part de la intervenció més polèmica, la que ha originat més controvèrsia a les xarxes socials, la de Jordi Évole. Ens queixem de la demagògia dels polítics, però sovint la premsa, i en aquest cas un periodista estimat i qualificat, també cau en el mateix parany, però el que més em molesten són aquells oportunistes que ho aprofiten per fer encara més demagògia, com és el cas de Lluís Rabell.

Rabell és un bocamoll que Déu ens guardi de no donar-li mai cap tipus de responsabilitat pública. Xerra perquè té boca, però és injust i mentider. Évole es va equivocar quan va parlar d'incompetència del govern de la Generalitat en el cas dels refugiats. Podem trobar moltes incompetències en el govern actual, no diré que no, però en el cas dels refugiats, són els Estats els únics que poden prendre decisions. L'alternativa seria la desobediència, però sense garanties, perquè ho hauria de permetre la Unió Europea.

Rabell que és un cagadubtes, que no saps mai què dirà ni què farà, i normalment dissimularà i es quedarà sense fer res, gosa donar suport a les paraules de Jordi Évole, quan no dóna suport al govern català per desobeir a Madrid! El millor que podria fer Rabell, si no es vol enfrontar amb Madrid i defensar la independència, és jubilar-se i anar a casa a cuidar l'hortet ben ecològic, i deixar-nos tranquils dels seus discursos i demagògia.

Demagògia, engany i enriquiment fraudulent també en les okupacions

Arran de la notícia de l'intent d'okupació del pis del regidor de Barcelona per ERC, Alfred Bosch, han estat molts els comentaris i opinions sobre la progressió de les okupacions de pisos a les nostres ciutats. Un fet que presenta argumentacions molt perilloses que no tenen cap voluntat de matisar les diferents situacions que es produeixin i fan passar bou per bèstia grossa.

És cert que hi ha moltes persones que tenen necessitat de disposar d'un habitatge i no els és possible. També és cert que les administracions locals dediquen moltes hores i esforços per aconseguir pisos amb preus socials que siguin assequibles per a famílies amb pocs recursos i moltes d'elles a l'atur. Negar-ho no ho nega ningú, però on hi ha discrepàncies és sobre les responsabilitats i la picaresca que s'ha desfermat aprofitant l'avinentesa.

Jo sempre parlo dels okupes bons i els altres. Dels okupes que el seu pecat ha estat entrar en un pis buit per no quedar-se al carrer, sense provocar aldarulls amb els veïns de l'escala, i d'aquells que sense necessitar-ho rebenten portes i en fan negoci. És molt perillós sortir al carrer manifestant la irresponsabilitat de l'administració pública o fins i tot dels bancs, sense distingir entre uns okupes i els altres. Sense adonar-se que aquests segons dificulten que famílies necessitades disposin de pisos buits per entrar-hi a viure.

Molta demagògia per part d'uns quants i molts d'altres que van amb el lliri a la mà. Convé obrir els ulls i no deixar-nos entabanar. Hi ha molts espavilats corrent pel món que fàcilment enganyen les persones més dèbils, aquelles que pateixen per menjar i arribar a finals de mes. Cal que l'administració sigui ferma defensant els defensables i castigant els que s'aprofiten dels altres, de la misèria, per enriquir-se.

Reis Mags, centreu-vos en la mirada i il·lusió dels petits

Els adults sovint tirem molt de la demagògia. Ens agrada donar consells i exigir actituds que potser nosaltres mateixos som incapaços d'observar. Ens justifiquem i auto-perdonem, i a l'hora d'escriure la carta als reis mags demanem que canviïn moltes coses, però potser no fem el propòsit de canviar nosaltres també. Si es tracta de reflexionar en veu alta estarà bé, sempre i quan intentem posar-hi remei o una mica d'esforç de la nostra part.

Als reis mags d'enguany algú els demanarà la república catalana i d'altres que s'acabi el procés d'una vegada. Els reis, per més mags que siguin, no sé si ens podran satisfer, però en tot cas no ho podran fer a tothom a l'hora.

Perquè el sistema polític que ens governa no és una joguina per entretenir-nos dia rere dia sense pensar en gairebé res més. És una eina per aconseguir avançar com a societat justa, en defensa dels menys afavorits, i ho podem fer des d'un estat o una autonomia, però s'ha de fer seriosament i respectuosament.

La manera d'organitzar-nos és massa important per deixar-ho en mans de corruptes, il·lusos o mediocres, i el problema és trobar les persones que puguin exercir els càrrecs de responsabilitat pensant en els altres i no en ells mateixos. L'egoisme de tots plegats ens ha portat a un cul-de-sac del qual només en sortirem si fem algun pas enrere i agafem el camí correcte.

Segur que els reis mags d'enguany es sorprendran de com actuem i què els demanem. S'adonaran, però que des de l'any passat no hem avançat gaire. En algun poble es trobaran amb un alcalde canviat, o alcaldessa, però sense que es noti en res a la vila. Potser hi haurà més estelades en mans de nens i nenes que no entenen el significat ni els ho podran explicar. Sortosament la il·lusió dels petits amagarà aquesta grisor que des de fa temps impera al nostre país i que ens pot deixar molt tocats, si no ens ho agafem tot més seriosament.

El ridícul no és exclusiu dels polítics

De la campanya electoral avui en destaco la falta d'imaginació i rigor, i l'excés de demagògia i mentides en les proclames dels diferents líders polítics. Sembla estrany que no els caigui la cara de vergonya escoltar-se el que diuen. Meritxell Batet, per exemple, tot i que reconec que té un paper molt complicat, fa pena sentir-la parlar o llegir les cròniques de les seves intervencions. De ben segur que socialistes com Núria Parlon no caurien al nivell de Batet, i això diu molt de la candidata.

Gosar parlar de Pujol i Bárcenas com a lladres tenint a dos expresidents socialistes imputats per corrupció és tenir molt poc senderi o molta barra. No s'adona que la gent té molt presents aquests personatges? Pena, molta pena!

Escoltar Fernández Díaz ja és pur masoquisme, porqueria en extrem! Novament pregunto: no té ningú millor el PP per presentar com a cap de llista per Barcelona? No serà que l'han de mantenir fins a la jubilació perquè ningú no el voldria? És cert que aquests dies el primer ministre britànic també fa servir la tàctica de la por utilitzant les pensions. Potser creuen que realment així es guanyen vots, però als ulls de molts queden com a persones poc creïbles.

I per acabar-ho d'adobar només faltava observar l'arquebisbe de València deixant en ridícul els catòlics, amb una pseudo manifestació de desgreuge per una imatge que només ell n'és responsable, per l'equivocada manera d'anunciar l'evangeli.

Carta oberta al regidor d'Hisenda d'Arenys de Mar

Benvolgut regidor, fa temps que en ballava pel cap escriure-us una carta per demanar-vos sinceritat, transparència i complicitat. La sinceritat que reclamem els vilatans als nostres polítics perquè no ens enganyin més. La transparència, de la qual se'n parla tant darrerament, perquè puguem conèixer tot el que es gestiona a la casa gran amb els recursos públics, bona part dels quals són nostres. La complicitat amb els veïns i veïnes de la vila per descobrir tot allò que no s'hagi pogut fer correctament aquests darrers anys.

La meva posició no és la del xafarder que vol saber-ho tot per fer-ne safareig, sinó de la persona que està farta de tanta mentida, victimisme, falsos escarafalls i demagògia, i necessita que es faci caure la màscara hipòcrita i puguem conèixer tota la veritat del que ha estat passant en el nostre ajuntament, o bé, si és el cas, desapareguin aquells rumors que circulen per la vila.

En sigueu o no responsable, entenc que dissimular o amagar allò que no s'ha fet bé us convertiria en còmplice de la mala gestió i, qui sap també, de la possible corrupció. És per això que estic convençut que la vostra resposta serà de col·laboració total.

Els arenyencs necessitem saber si s'ha fet un bon ús del diner públic, si els pagaments han estat correctes i ben fiscalitzats, si les convocatòries de subvencions o la licitació dels contractes s'ha fet d'acord amb la llei, sense favoritismes ni subterfugis. Volem saber per què es va poder comprometre una subvenció sense que constés en el pressupost municipal ni en les bases d'execució, ni s'hagués fet cap operació legalment permesa per aquests tipus d'actes administratius.

Necessitem saber quins han estat els responsables d'aquests actes. Ho necessitem saber per tornar a confiar en els nostres representants polítics i en general en el funcionament administratiu del nostre ajuntament, i eliminar els falsos rumors si és que d'això es tracta.

Per al bé de la nostra vila, us demanem sinceritat, transparència i valentia per explicar-nos la veritat i fer efectiva aquestes màximes tan proclamades de bon govern i de govern obert. Aprofito l'avinentesa per saludar-vos ben cordialment.

El sou de l'alcalde de Girona

Diuen que el president Tarradellas una vegada va dir que el que no es podia fer en política era el ridícul. Aquesta situació és probablement la que ha viscut Albert Ballesta, des de que s'ha fet càrrec de l'alcaldia de Girona.

En el tema dels sous dels polítics hi ha molta demagògia i la crítica no sempre és encertada. Jo sempre he pensat que els polítics han d'estar ben pagats, però amb transparència total, sense afegitons ocults. Normalment els sous fixats són baixos i fins i tot, en alguns casos, perillosament baixos. 

És per això que no pretenc criticar el sou de l'alcalde de Girona, sinó en tot cas la manera de treballar el seu augment. Ballesta ha entrat amb mal peu a l'alcaldia per fer malament les coses. La manera com hi ha accedit, l'error en el jurament i ara amb el frustrat augment del sou, li suposen una càrrega que haurà de suportar durant tot el seu mandat.

En política no s'acostuma a jugar net i les enveges són cruels i persistents. El diàleg acostuma a substituir-se per la crítica i fins i tot el descrèdit i la infàmia. Això, que no és agradable, s'ha de conèixer i obliga a actuar més escrupolosament i amb intel·ligència. L'alcalde de Girona sembla ser que no ha estat encertat en les formes i caldrà que realitzi un curs accelerat, sinó vol viure un calvari difícil de suportar.

Qui és més constitucionalista?

Avui a Madrid es tractava de veure qui és més constitucionalista. Tothom parla de modificar la Constitució, encara que no tinguin ni idea de què haurien de canviar, perquè en el fons a la majoria de partits espanyols no els interessa. Modificar vol dir diàleg i consens, i això fa molta mandra, sobretot al PP, que sempre ha defensat que no calia fer canvis.

I com que avui és el dia de la Constitució, també tothom criticava els catalans que es volen independitzar i que proclamen que no l'acataran. Qui ho té més clar és C's, que com ja he anat dient en aquest bloc, té com a obsessió bàsica uniformar l'Estat i deixar, amb prou feines, el folklorisme de les autonomies.

És per tot això que avui les notícies que circulen per Internet, i que demà llegirem en paper, parlen del gran discurs del president del Congrés, i de les declaracions dels líders dels partits polítics que estan en campanya. Algú va dir que Catalunya no seria motiu de campanya, però entenc que volia dir que tothom parlaria de Catalunya, en campanya.

Les campanyes electorals serveixen per veure les tripes dels partits polítics. Adonar-nos de la seva incoherència i demagògia, i la manera com enganyen tothom qui es deixa. Els més esperpèntics aquesta vegada són en Duran i Lleida i la Camacho. El primer amb molts problemes per poder entrar, i la segona, a qui se li ha assegurat la cadira a Madrid, dissimulant el fracàs que es pronostica al PP català, la qual cosa, s'ha de dir, que tampoc li importa massa, perquè els seus ulls són a Madrid.

El més coherent és Rivera i el més fals Rajoy, i els socialistes amb la incògnita de si aconseguiran reduir la tendència a la baixa, per evitar que sigui massa dramàtica.

En una cosa sí que coincidim, senyor Rajoy

Sembla ser que Rajoy ha parlat als joves simpatitzants del PP i els ha dit que votar C's era un risc important per al futur d'Espanya. Jo també opino que donar ales a C's és un risc, en el meu cas, per a Catalunya. C's és el discurs del PP sense complexes. El discurs en contra dels drets de Catalunya. És per això que ens hi juguem molt.

De ben segur, però, no coincidirem amb el senyor Rajoy en qui hem de votar. Donar el meu suport al PP no és cap garantia per al meu anar bé, ni el de la majoria de catalans. Ho hem vist durant aquests darrers quatre anys, que ha estat capaç de forçar Artur Mas a demanar la independència. Una demanda que no se li hauria ocorregut mai a cap militant convergent.

Malauradament tot fa pensar que, a Catalunya, C's li passaran, per molt, per la cara al PP català, que aconseguirà la mínima expressió, just per salvar la pell del Jorge i l'Alicia, i poca cosa més. I no m'entristeixen els mals resultats del PP català, sinó els bons resultats que traurà C's, i no només a costa del PP, sinó també del PSOE.

A les eleccions autonòmiques ja es va poder veure com el vermell de l'àrea metropolitana i i Baix Llobregat es convertia en taronja. L'espanyolisme que havia predicat el PSC s'ha vist superat pel populisme i demagògia de C's, i els que havien estat votants incondicionals del PSOE a Catalunya, han passat al C's amb molta facilitat i rapidesa. El PSC, doncs, haurà perdut els catalanistes de Girona i comarques centrals i al mateix temps els espanyolistes de les comarques properes a Barcelona. Un trist final, per a un partit històric.