Aprendre a mesurar les paraules i opinions

Permeteu-me que insisteixi amb un tema que em preocupa i que ja n'he parlat més d'una vegada en aquest blog. Em refereixo a la precipitació a l'hora d'escriure opinions, idees i acudits a les xarxes socials, sense pensar-hi una mica abans i, si convé, contrastar informacions.

Hi ha moltes persones que tenen el costum d'intervenir lleugerament en debats oberts a les xarxes socials, i moltes vegades es denota un desconeixement absolut d'allò que afirmen amb contundència. Són capaces de dir que tal cosa està prohibida, quan no s'han entretingut a comprovar quina norma, llei o reglament ho dictamina. És perquè ho han sentit a dir, o potser perquè els sona que podria ser d'aquella manera?

Hi ha actuacions i fets que ens desagraden i que voldríem que estiguessin regulats i fins i tot prohibits, però no per això podem afirmar tranquil·lament que allò estigui prohibit o sancionat per unes normes que ens estem inventant o tergiversant.

Podem pensar que les paraules se les emporta el vent, i que la profusió de comentaris, banals la majoria, no ens han d'afectar, però no és així. A còpia d'anar llegint segons què, et pots acabar creient que allò que diuen és cert. Existeix l'estratègia d'insistir en un tema per aconseguir que la gent s'ho cregui, però hem de ser més intel·ligents i cauts, i quan ens fixem en el que corre per les xarxes, tenir la capacitat de contrastar-ho buscant fonts de confiança que ens puguin treure del dubte.

Mireu que en cap cas he parlat d'insults o manipulació de la gent, que també ho trobarem. Em limito avui a parlar d'aquells reenviaments que es fan sense pensar ni reflexionar, potser de bona fe, però en tot cas de manera errònia. Seria bo que abans de dir segons què, ens paréssim a buscar què hi ha de cert i si no som capaços de trobar-ho, estalviar-nos la feina de desacreditar-nos. Perquè al final, el que estem fent és deixar en evidència la nostra ignorància o mediocritat.

Desconfiant

Avui podria ser un dia important tenint en compte la trobada entre els EUA i l'Iran per negociar l'alto el foc. Aconseguir que s'acabi la guerra absurda seria tota una fita, i per això hauríem d'estar expectants amb l'esperança que arribin a un acord. Estem massa escaldats, però, i hem perdut l'esperança. Ja no ens fiem de res i això, sense anar gaire lluny ho podem corroborar amb els exemples de Gaza, Ucraïna i ara l'Iran. Moltes negociacions, moltes paraules, però cap resultat eficient.

Algú creu que a Gaza ja viuen tranquils? Potser ens falta informació, i això ens fa pensar que tot s'ha acabat. A Ucraïna han pactat un alto el foc provisional, de 30 hores. Quantes vegades s'han reunit amb la intenció d'acabar la guerra? 

Em dol pensar que vivim en un món capaç de volar cap a la lluna, però incapaç d'aturar les guerres. Busquem culpables i n'assenyalem uns quants, probablement els protagonistes principals: Putin, Trump, Netanyahu, però què passa amb tota la gent que els fa costat. Ja no parlo de qui els ha votat, que aquest seria un altre tema, sinó d'aquells que estan al seu voltant i permeten que mantinguin les guerres.

També els dirigents europeus que amb la seva posició dubtosa i incoherent, són incapaços de plantar cara i permeten que Israel continuï bombardejant, amb el suport dels EUA. Trump amenaçava de sortir de l'OTAN, però entenc que el més coherent i moral seria que els altres països que en formen part fossin els que en sortissin. 

Aquests dies el papa avisava al president Trump que Déu no està al costat dels que tiren bombes. Aquestes paraules que no han tingut un gran ressò són importants pensant que l'Església massa sovint ha callat davant de fets criminals com els que protagonitza el president dels EUA. Les paraules se les emporta el vent. És cert i, per tant, cal escoltar-les i actuar en conseqüència. No podem continuar al mateix bàndol veient tot el que està passant. 

Vicky Molins, un exemple de vida

Més enllà de les paraules hi ha els fets. Ens cansem sovint d'escoltar missatges i arengues sobre les bones obres, i trobem a faltar exemplaritat, i quan ens trobem davant d'una persona que no s'atura a donar lliçons, sinó que s'arremanga i es posa a treballar per ajudar els altres, ens il·lumina, i obrim els ulls i reconeixem la seva feina.

Hi ha persones que deixen en evidència a dirigents polítics que s'omplen la boca d'esperit de servei i dedicació als altres, però també de responsables eclesiàstics que tenen una gran formació teològica, però no han entès el veritable missatge de Déu. La història n'ha recollit una bona colla i en la majoria dels casos han hagut de lluitar contra la institució que defensava les seves creences, però que ha preferit anar de bracet del poder i deixar de banda els més humils, per salvar la seva pell, les seves riqueses o les de la seva institució.

No he tingut la sort de conèixer la Vicky més enllà de tot el que he pogut veure i llegir a través dels mitjans de comunicació. D'ella en podran parlar molt bé les persones beneficiades per la seva abnegació, el seu esforç diari per ajudar qui queda al marge d'una societat cada vegada més individualista, que només busca fer-se rica, sense mirar qui té al costat.

L'exemple de la Vicky Molins ens fa veure que la bondat existeix, encara que passi força desapercebuda. Que la institució de l'Església ha aconseguit que alguns dels seus fidels hagin entès quins són els objectius a qui s'ha de dirigir la mirada. 

Per un moment he imaginat un cara a cara entre Trump, que està de moda, i la Vicky. Ambdós parlen de Déu, però no es refereixen al mateix. El Déu de la Vicky és aquell que t'ho fa deixar tot per ajudar a l'altre. No em feu dir quin és el Déu de Trump. 

Avui hem conegut la mort de la Vicky, i moltes persones l'estaran plorant. Tant de bo que el seu exemple de vida el sapiguem seguir i que trobem altres persones que recullin el seu testimoni i mantinguin l'esperança d'aquelles persones que la societat ha menystingut.