Polònia i Romania de la mà d'Espanya

Sembla ser que Polònia i Romania són els dos països europeus que s'han posicionat amb Espanya per la via judicial, en contra de la decisió dels jutges belgues de no extradir els polítics catalans exiliats. Com es pot veure, doncs, aquest és el nivell del Poder Judicial espanyol i quins són els seus amics de campanya.

La veritat és que ha passat tant temps i hi ha hagut tantes sentències i resolucions judicials que jo m'he perdut una mica. Sigui com sigui, Espanya continua batallant per aconseguir que els polítics catalans que es varen exiliar a diferents països europeus, puguin ser extradits i jutjats a Espanya.

Se'm fa difícil endevinar com acabarà tot, però de moment Espanya està rebent carbassa a totes les seves iniciatives. El jutge Llarena no ha enretirat les euroodres encara que des d'Europa se l'hagi convidat a fer-ho.

Segons he llegit, en la notícia, el magistrat Pablo Llarena ha posat en dubte la capacitat dels jutges belgues per no extradir els polítics catalans exiliats. Em fa pensar que des de Bèlgica es veu molt clar que la Justícia espanyola té molt que desitjar. Crec que si es tractés d'un altre país, segurament no hi posarien tants entrebancs, però l'exemple que dona el Poder Judicial espanyol fa que des de fora es qüestioni la seva imparcialitat. Probablement veuen que tot el que s'està movent a Espanya és més fruit d'un esperit de venjança que no pas d'aplicar la Justícia.

Entretant, però, els nostres polítics continuen sense poder tornar a casa, perquè s'haurien d'enfrontar a un judici, com els dels ex-presos polítics, que acabaria amb una sentència condemnatòria que caldria valorar si tindrien un indult per part del govern i quan trigaria a arribar, potser quan el PSOE ja no fos al govern, i que difícilment prendria la decisió un possible govern de la dreta extrema espanyola.

L'Eurocambra es pronuncia

Avui s'aixeca la immunitat de Puigdemont, Comin i Ponsatí. Aquest vespre se sabrà si l'Eurocambra permet que els tres polítics independentistes catalans quedin en mans de la Justícia per a ser extradits a Espanya, un pas que haurà de decidir finalment la justícia belga.

Tot fa pensar que el vot serà favorable, tenint en compte quina és la voluntat dels dos grups majoritaris del Parlament Europeu. Per altra banda, el tres diputats europeus pensen recórrer la decisió al Tribunal de Justícia de la Unió Europea, per considerar que hi ha hagut irregularitats en el procediment.

La confiança dels polítics catalans és que la justícia belga, en última instància, es pronunciï tal com va fer en el cas del conseller Puig, i per tant tot quedi igual, amb els tres polítics lliures per Europa sense poder tornar al seu país.

El seguiment de tot aquest procés ens haurà servit per entendre una mica més com funciona tot això del món judicial, però sobretot per comprovar les diferències entre la justícia espanyola i l'europea. Ens hem adonat que l'evolució democràtica no ha existit en l'àmbit judicial, i que ens trobem massa propers a postulats autoritaris del temps del franquisme.

Malgrat que Europa no ha fet un pas endavant per defensar els interessos catalans, en tot aquest litigi amb Espanya, sí que hem d'acceptar que ha servit per qüestionar la manera de funcionar dels tribunals de justícia espanyols. Si més no permetent que els nostres polítics puguin viure lliurement a l'exili. 

Que quedi clara també la postura del PP i del PSOE, i que ningú compti en que aquests últims facin res per millorar la situació dels nostres polítics. Un fet que ja ha quedat en evidència amb el tema dels indults frustrats als presos polítics, malgrat les promeses que, com sempre, deixen de complir-se per part del president socialista.

L'amenaça de la vicepresidenta al govern belga

El PSOE ha decebut a molts que el consideràvem més equànime i amb criteris més encertats que no pas C's o el PP. No cal estar a favor del Procés per actuar amb intel·ligència i ètica. Tampoc cal ser barroer per guanyar vots de l'Espanya profunda. Ja ho entenem que estem en campanya electoral, però seria important que demostressin més bones formes.

L'amenaça de la vicepresidenta Carmen Calvo al govern belga, si no intervé perquè puguin extradir Puigdemont, és d'una ingenuïtat gairebé indescriptible. Com avançava ahir, al final del meu post, la vicepresidenta no s'adona que a fora d'Espanya els poders judicial i executiu són independents. Cadascú treballa lo seu i no s'interfereixen com passa a Espanya. Aquest és el nostre gran problema.

Els jutges s'han fet amos de la situació i substitueixen el polítics, que són els escollits pel poble. Els jutges, que tots hem comprovat que no han fet la transició, són els que dicten què s'ha de fer i deixar de fer. I aquí rau el gran problema sorgit arran de la sentència judicial del Tribunal Suprem. A partir d'ara un jutge podrà acusar de sedició qualsevol moviment tumultuós en contra d'una decret o sentència judicial. Posem el cas d'un desnonament.

Esperava que la ministra rectifiqués després d'haver posat la pota a la galleda, però sembla ser que no se n'ha adonat, o en tot cas és massa orgullosa com per reconèixer l'error. 

No sé com acabarà el tema, ni si Puigdemont serà extradit o no, però tinc la convicció que la resolució serà purament judicial, sense que el govern belga hi intervingui malgrat les amenaces de la senyora Calvo.

Pendents del judici

És força lògic, després dels esdeveniments dels dos darrers anys, que Catalunya estigui molt pendent del judici als presos polítics. El resultat o veredicte final condicionarà el futur del país i també de l'Estat. No ens podem perdre detalls de tot el que passa dia rere dia, sobretot davant la certesa que els jutges tenen tots el números per no actuar de manera imparcial. Han passat massa coses com per imaginar-nos que els jutges no estan condicionats per decretar una sentència condemnatòria. Només el control que es pugui fer des d'Europa podrà dissimular la seva actitud, i no ho podran fer de manera barroera, com és el seu estil, sinó que s'hi hauran d'esmerçar.

El principal problema que tenen els jutges és el punt de partida, amb uns polítics a l'exili que no han pogut extradir perquè no s'ha acceptat els delictes de rebel·lió i sedició. Resultarà molt complicat, això espero, que puguin acusar els polítics jutjats d'aquests dos delictes i defensar-ho als ulls d'Europa. L'acusació ha de poder demostrar que Europa s'equivoca i que ells tenen raó quan han considerat que els actes del darrer trimestre de 2017 varen ser uns actes clarament de rebel·lió i sedició.

Paral·lelament ens anuncien eleccions generals el mes d'abril. Si això es confirma, la campanya electoral coincidirà en el temps amb el judici, la qual cosa no hi ha cap mena de dubte que tindrà una repercussió directa. Els dos esdeveniments tindran una influència mútua que els pot condicionar i provocar, en el cas del judici, que no siguin les millors condicions per aconseguir un judici just.

Què passa, però amb els presos polítics?

Aquests dies hem estat parlant de la decisió del tribunal alemany de no extradir Puigdemont pel delicte de rebel·lió. Hem comentat la decisió del jutge Llarena de fer retirar l'euroordre per a tots els polítics exiliats. Hem discutit si havia fet el ridícul, si havia claudicat, si... però què els passarà als presos polítics? Els deixaran lliures o bé encara els mantindran més temps tancats?

No podem oblidar que tenim unes persones preses injustament, perquè no han estat jutjades. Unes persones que es varen presentar a declarar davant del jutge i se'ls va empresonar. I ara què? Com que els polítics exiliats els han deixat de reclamar, els presos se'ls continuarà privant de llibertat?

Quant a sortir a l'estranger o presentar-se davant del jutge tothom hi ha dit la seva. Jo sempre he defensat que estratègicament ha estat un encert, però pensant en les persones creus que és injust que ho hagin de patir uns pocs, quan n'érem molts que els donàvem l'empenta.

Ja sé que ens solidaritzem amb els presos i els exiliats, i que de tant en tant ens manifestem, però som conscients de què significa estar pres injustament? És gros! I els nostres polítics es van barallant per crear crides a la República, ensenyar pit per veure qui és més valent, qui té més simpatitzants, qui ha de liderar aquesta terra en hores baixes. 

Hi ha algun pla establert que vagi de principi a final, i que no s'aturi a mig fer? Ens podem fiar dels polítics catalans? Tindrà raó la CUP quan parla de desobeir? De moment la desobediència és entre els independentistes. Ens trobem dins d'un altre sainet? Podem avançar sense haver de proclamar més màrtirs?