Empastifar gratuïtament

Avui no em refereixo als grafitis que estem acostumats a veure als trens de Rodalies i que ahir era notícia l'enduriment de les sancions als seus artistes, sinó al costum cada vegada més arrelat de denunciar els altres, sovint sense gaires arguments i encara menys proves, per intentar difamar i que en tot cas ja quedin esquitxats.

Hi ha molts exemples, la majoria dins de l'àmbit de la política, amb el concurs d'unes entitats que ja comentava l'altre dia, es bategen amb uns noms que ens porten a l'engany. Penso en el Sindicato Manos Limpias o els Abogados Cristianos. Els jutges, o una bona part d'ells, els hi fan prou cas.

Llegia avui les declaracions de membres de l'Associació Espanyola d'Àrbitres de Futbol que pensen denunciar al Real Madrid i el seu president per les constants crítiques i atacs al col·lectiu arbitral. Jo no entenc gaire de futbol i tampoc no el segueixo gaire, però penso que la tàctica del senyor Florentino Pérez consisteix a criticar els àrbitres i el Barça per justificar els mals moments que passa el seu equip de futbol.

Cada vegada, doncs, és més freqüent veure aquests atacs i denúncies, la majoria de les quals acaben en no res, però que d'entrada ja fan mal a la persona o entitat afectada. Perquè tots sabem que les denúncies surten als titulars dels diaris, però la rectificació acostuma a expressar-se en lletra menuda en un racó de les pàgines del final.

La generalització no pot ser excusa de res i caldria trobar la manera de sancionar aquells que tenen com a pràctica habitual l'insult i la denúncia sense arguments, i al mateix temps estirar les orelles als tribunals de justícia que són massa permissius amb aquesta pràctica. Cal ser seriós i honrat!

Gaudir del diari

Fa massa temps que enyoro aquell temps en què llegir el diari era una delícia. Gaudies d'asseure't a l'estudi i fullejar el diari. Llavors no hi havia la premsa digital, que és la que ara predomina. Articles interessants  d'on sempre n'aprenies alguna cosa. No vull dir que això hagi desaparegut del tot. Seria injust de la meva part, però costa trobar bons articulistes sobre temes interessants, treballats i ben explicats.

Em comporto una mica com la gent gran, que ja en formo part, que troben que abans les coses funcionaven millor. No és així. Hem millorat en moltes coses, però segurament que no hem aprofitat els avenços per treure'n millor profit. 

Mentiria si digués que en algun racó o altre de la premsa que llegeixo no hi ha cap cosa interessant. I probablement ho hauríem de fer constar i agrair-ho, perquè no tot sigui negatiu, però en necessito més. Què està passant?

La informació internacional, i també la més propera, ens arriba a l'instant, fins i tot a través de diaris de poca volada o amb recursos escassos, i probablement fa que els articles de fons, aquells que no són de rigorosa actualitat quedin amagats. Potser, fins i tot, es deixen d'escriure i publicar, perquè ja no interessen. Si ens informen que Trump ha segrestat Maduro poques hores després que hagi succeït, per què ens ha d'interessar llegir un article sobre l'històric comportament dels EUA al continent americà?

Estic convençut que la formació dels periodistes avui és millor que abans, però per què no es veu reflectit als diaris? Tenim un problema de titulars. Jo ho porto molt malament. Avui cal redactar uns titulars que cridin l'atenció, encara que tinguin poc a veure amb el contingut real de l'article. 

I les xarxes socials, que tampoc hi ajuden. No podem menystenir-les, però hem de ser capaços de valorar-les a la distància, procurant contrastar tot allò que hi veiem, abans de no creure'ns-ho cegament.

Fa temps que no gaudeixo de la lectura del diari, tot i que en soc subscriptor i el consulto diàriament. Necessito un secret que em faci recuperar les ganes de llegir-lo i passar-m'ho bé. Algú m'hi pot ajudar?

Formació i treball

Fa uns dies la síndica de greuges de Catalunya va presentar un informe que va ser molt criticat a les xarxes socials. Crec que el problema estava en els titulars, que a vegades és l'única cosa que es mira i no es llegeix el contingut. Sovint els diaris busquen titulars que cridin l'atenció i això deforma les notícies. Cal, doncs, entrar al detall i, abans de criticar res i opinar, haver-te llegit tota la informació.

L'informe parlava de l'edat dels joves per poder votar, per ser encausats, per estudiar... i exposava una sèrie de contradiccions, de manera que marcava les edats que considerava adients per a cada cosa. Fins i tot l'edat límit per ser tractat sanitàriament pel pediatre.

Em vaig fixar en l'edat d'escolarització obligatòria, que l'allargava fins als 18 anys. D'entrada em va semblar una mica estrany i discutible. Ahir parlava en aquest blog de la formació contínua. Entenc que durant tota la vida hauríem de fer l'esforç de formar-nos i no acontentar-nos amb el que sabem. Fins i tot els que ja estem jubilats. Allargar l'edat d'escolarització obligatòria a 18 anys, però, caldria matisar-ho i, en tot cas, i sempre segons el meu parer, acompanyar-ho amb l'experiència laboral.

A casa comentàvem que potser hauria de ser obligatori treballar a partir dels 16 anys. L'experiència que s'assoleix treballant és molt important i pot marcar el futur d'una persona. Lligar formació i treball és bàsic per a la formació completa d'una persona. La teoria, que s'adquireix a l'escola o institut, i la pràctica que s'experimenta i exerceix a la feina, han d'anar de bracet. 

Les crítiques a allargar fins als 18 d'anys l'ensenyament obligatori es referien bàsicament a les poques ganes que hi ha entre molts joves, de 16 anys, de continuar estudiant. Si això s'ampliés a 18 anys encara serien més els joves descontents. Aparcar els joves als instituts no és una bona idea, però fer l'acompanyament de formació i treball, per introduir-los a la realitat d'aquest món és una altra cosa.

No sé si podem arribar a conclusions al respecte, però una cosa sí que tinc clar i és que ens hem d'organitzar millor. Acompanyar els joves al treball és bàsic, i si això va acompanyat d'una bona formació, segur que tots hi sortirem guanyant.

Quina mandra!

He estat una setmana pràcticament desconnectat del món. No de tot el món, sinó que m'he concentrat en la situació de l'Orient Mitjà, i molt concretament en les conseqüències del genocidi d'Israel sobre els palestins de Gaza, a països del seu voltant. Ara, retornat a la vida que em toca, haig de confessar que em fa molta mandra recuperar la situació política del meu país.

Acostumo a llegir les notícies del dia per escriure el meu post, i us haig de dir que avui mateix no he pogut ni llegir un paràgraf de tot el que s'ha escrit. M'he quedat amb els titulars i ja n'he tingut prou i massa! Encara parlen del finançament. Per una banda, llegeixes que Junts i ERC no es fien dels socialistes, i per l'altra que el PP i Vox estan movent fils per evitar que ens regalin res. De fet, no es tracta de regals, sinó d'allò que seria just, comptant que no ens deixen ser independents.

Pel nombre de lectors que tinc, en funció del tema que tracto, també arribo a la conclusió que no soc l'únic que em fa mandra parlar de política i repetir una vegada i una altra, com la cançó de l'enfadós, si el pacte deia això o allò, de si ens estan prenent el pèl, com sempre, o aquesta vegada va de veres.

Per la desconnexió que he fet, desconec quina és la situació avui, però em nego a entrar de ple a les notícies i em prenc un marge d'hores per anar-ho paint a poc a poc, i que no em provoqui un tall de digestió. Amics, si no canviem els personatges que ens representen, ho tenim magre!

Me'n vaig a l'Ateneu a aprendre a ballar amb l'Anna Xena, i d'aquesta manera faré alguna cosa profitosa i m'oblidaré dels titulars que, com la gota malaia, van foradant el nostre cervell.

Titulars de campanya

Ara és l'hora de trobar els titulars més escaients per iniciar la campanya electoral del 12 de maig. Cadascun dels partits polítics haurà de trobar les paraules més engrescadores per a una ciutadania massa cansada de promeses i frustracions. Salvador Illa, que està molt animat pensant que revalidarà el triomf i només li falta aconseguir prou suport per no haver de quedar-se una vegada més a l'oposició, ha tret el Procés com a lema a tenir en compte. Ell és qui farà oblidar-nos del Procés.

    Recordo que a l'anterior campanya va insistir molt en el sentit de passar pàgina. El problema del seu discurs és que només tenia una direcció. Els independentistes havien de renunciar a tot per bé de tothom. Els altres, els constitucionalistes, els espanyolistes, ho havien estat fent tot bé i no els calia rectificar res. Simplement havien de continuar fent el mateix de sempre. A què es referia quan deia que havíem de passar pàgina? Tenia en compte els tribunals de justícia que no pararien de burxar per anar engarjolant independentistes amb qualsevol excusa? Jo puc entendre que es vulgui passar pàgina d'una cosa, d'uns fets, d'un període més o menys desgraciat, si tothom hi participa. Que només siguin uns que hagin de passar pàgina implica renunciar als seus objectius i acceptar que estaven equivocats.

    Ara Illa diu que només ell pot aconseguir deixar enrere el Procés. I jo li pregunto què podem esperar de Catalunya si aconsegueix la presidència de la Generalitat? Continuarem sent víctimes de l'espoli espanyol? Seguirem veient que les inversions promeses no s'executen? Que aportem molt més del que rebem, i una vegada repartits els diners reculem estrepitosament respecte a altres autonomies menys contributives? Quina Catalunya vol el dirigent del PSC? De moment ens ha ensenyat que tenia molt d'interès en la construcció d'un macro casino. És aquesta la Catalunya que podem esperar d'ell? 

    L'única cosa que el pot salvar per aconseguir la presidència és la trista realitat de no tenir una alternativa clara. Si ERC assegura que no hi vol pactar i que només compta poder-ho fer amb Junts. Què canviarà respecte a la situació actual? Es portaran millor i s'arribaran a entendre? Creuen, Junts i ERC, que obtindran prou suport com per esdevenir partits de govern, amb majoria suficient per portar a terme els seus objectius? Quin lema presentaran per animar-nos a votar-los? Quin serà el seu titular de campanya?

    Avui, una bona amiga em deia que potser el fet de ser fora el dia de les eleccions li serviria d'excusa per no anar a votar. Sempre ho ha fet, però ara... Quina serà la resposta dels catalans? Podem confiar en algú?

Titulars que enganxen

Reconec que necessitaria seguir un curs d'elaboració de titulars per als meus escrits. Sempre he pensat que, al marge de l'encert o no dels meus articles, a l'hora de posar-hi un títol tinc molts problemes, i mai l'encerto. La premsa ho té molt estudiat i sap com titular els seus articles per enganxar la gent. A vegades t'emportes una desil·lusió, perquè el titular no té res a veure amb el contingut del text, o bé no desperta l'interès que pressuposaves amb el titular.

Avui he llegit l'article da l'ARA que deia: "Un treballador català ha de treballar 20 mesos per guanyar el mateix que un d'alemany en un any". L'article no era gaire fàcil de seguir, però intentava reflectir la diferència entre europeus, en sous, índex de preus i volum de despesa. 

Parlem molt de la Unió Europea i de les dificultats per aconseguir polítiques comunes. El principal problema que tenim és una política fiscal diferent, la qual cosa fa difícil la integració dels estats membres, i provoca enfrontaments i ganes de sortir-ne, com va passar amb la Gran Bretanya. La realitat, però, és la que és, i no podem comparar la situació d'un alemany amb la d'un búlgar, per posar un exemple.

Analitzar les casuístiques al voltant dels salaris és interessant perquè t'explica molt bé què passa a cada lloc. Els nostres sous són molt més baixos que a Alemanya, i el cost de la vida no és proporcional. Això vol dir que el sacrifici nostre és més gran, i el nivell de pobresa també és més elevat. Si intentem viatjar entre els dos països, ho acabem de constatar.

El turisme, que ha estat i continua essent una font important d'ingressos per al nostre país, no ha evolucionat com hauria calgut, i això ha comportat una baixa qualitat dels serveis, però també del tipus de turistes que ens visiten. Sempre hem tingut por de no espantar els visitants, i això ha fet que no ens haguem mogut de la part baixa, tant dels serveis com dels turistes que ens visiten.

Tornant al tema de l'article, segurament hauríem de concloure que si realment hi ha voluntat d'enfortir la Unió Europea, caldria tenir en compte les diferències existents, i procurar desenvolupar millor la política de compensació. Les reticències dels països del nord s'entenen, però també han de veure que el mercat que els proporcionem els beneficia. Es tracta de ser solidaris, fins i tot per al seu propi interès. Uns països europeus del sud o de l'est precaris no els ajuda a créixer econòmicament. Catalunya, que no està a sota de tot, hauria de treballar per millorar la situació laboral de la seva gent, i treballar perquè el llistó de la pobresa no ens estigui escanyant tant. Com deia fa uns dies, les dades macroeconòmiques ens enlluernen, però la realitat de les nostres butxaques és tota una altra història. Hi ha molta feina a fer!

Millor sortir de Brussel·les que esperar assegut

Potser sí que al final s'acumularan tantes denúncies de diferents organismes nacionals i internacionals, que el PP haurà de canviar d'estratègia per seguir governant. No serà fàcil perquè la capacitat de Rajoy d'entomar-ho tot sense que li passi res és impressionant, i al mateix temps continua tenint el suport d'una bona colla d'espanyols i dels partits de l'oposició.

Fent una llegida en diagonal dels titulars del diari a Internet he vist diferents fronts oberts, encara en una fase incipient, que podrien representar una clatellada al govern del PP. Esclar que si fins ara, amb tots els càrrecs per corrupció, no han tingut efectes reals, no sé què podem esperar de totes les acusacions que van arribant.

Llegia que al ministre d'Exteriors no li acaba d'agradar la mobilitat de Puigdemont per Europa. Segurament per això el fiscal ha demanat al jutge Llarena que reculli tots els passaports dels exiliats. Està clar que l'ajut dels estats europeus no pot passar per Brussel·les, on tots ells s'autoprotegeixen, però no és tan clar que minant per institucions culturals, universitats i fòrums, no s'aconsegueixi un canvi de posició de molts europeus. Pensar que la cosa està guanyada seria una error, però sí que el camí no el veig desencaminat.

Caldrà veure què passa a casa nostra, però de moment seria important que els nostres exiliats continuessin treballant com formigues per fer obrir els ulls. No demanem pas res més. Simplement que mirin què ha passat, com ha pogut passar i quin pot ser el futur del país si ningú no hi posa remei.

Notícies que no vols llegir

He arribat a casa i després de sopar una mica m'he posat a llegir les notícies del dia a Internet. He fet una lectura dels titulars i subtítols, com a molt, i m'han vingut moltes ganes de tancar l'ordinador i anar-me'n a dormir. Realment se'm fa difícil definir el sentiment que em genera, no sé si de rebuig, de ràbia, de desesperació... Com és possible que passi tot allò que llegeixo.

Et provoquen les notícies que arriben de Síria, de Colòmbia, d'Hongria, de Turquia, del Tribunal Constitucional, del Congrés de diputats, de Pamplona, del carrer Ferraz, de l'Audiència Nacional, de... 

Toca tombar l'acord del Parlament català sobre els toros? No es pot fer res perquè Rússia deixi de matar civils? Són tan inútils la Unió Europea i Nacions Unides? Per què beneïm dictadures encobertes? Quins interessos amagats hi ha?

Ahir vaig dir que el PSC faria un pas enrere. Si no ho he llegit malament, avui ja n'ha fet mig. Som així.

Una rècula de titulars preocupant

No em direu que no és surrealista llegir els titulars del diari d'un dia qualsevol. Avui no he pogut estar atent a les notícies i arribant el vespre a casa he fet una lectura transversal dels diaris digitals. Abans d'aprofundir en algun dels temes tractats he decidit escriure el post d'avui, reproduint alguns d'aquests titulars.

"Multa de sis milions pels fasos autònoms de les empreses subcontractades per Telefònica". És un tema greu que afecta moltes persones i precisament les més vulnerables. És la manera de tenir mà d'obra barata. Les subcontractació no pot ser l'amagatall dels contractes fraudulents. L'Administració, i en aquest cas Telefònica són corresponsables d'una mala gestió en la contractació laboral a càrrec de les empreses subcontractades.

"FernándezGate: Ni el ministre ni De Alfonso han denunciat les filtracions perquè prefereixen que no s'investiguin". Molts espanyols han beneït l'actuació irregular d'un ministre, perquè contra Catalunya tot s'hi val! 

"Anticorrupció implica 20 persones a la trama que va desviar 82 milions de l'AVE". Més medalles per a una empresa (Adif) que a Catalunya ens té fregits.

Una d'amable: "Chen Yansheng: tenim la missió de construir el millor club d'Espanya". Ja li dic al meu sogre, que és perico, que aquest any l'Espanyol farà por!

"Un entrenador de tenis taula, expulsat per animar el seu jugador en català". Perquè en prenguin nota des de C's. Segur que des d'Espanya es deu trobar la cosa més lògica del món. Com s'atreveix aquest entrenador a parlar en català? On s'és vist!

"El president d'RBA accepta haver defraudat 2,3 milions d'euros a Hisenda". En aquest cas es recuperen els diners. Això no ho veiem cada dia!

"De Alfonso va pagar amb diner públic els viatges a Madrid per reunir-se amb Fernández Díaz". No sé si es poden considerar viatges de treball. En tot cas em sorprèn el subtítol: "L'excap l'Oficina Antifrau va gastar 1.500 euros en els dos desplaçaments".

"Dinamarca ja confisca diners i pertinences als refugiats per pagar la seva estada al país". No sé què puc afegir-hi.

"Un sindicat de vigilants privats reclama 9.100 euros al Govern per obligar-los a dur plaques en català". Com pot ser tan cruel el Govern i torturar d'aquesta manera els pobres vigilants privats? Justícia!!!

"El jutge arxiva la denúncia contra Endavant pel cartell del petó entre la 'Moreneta' i la 'Geperudeta'". I el pobre cardenal Cañizares què? No ha servit de res el rosari de desgreuge?

No cal que continuï, oi? Es veu bé la diversitat i riquesa dels nostres valors i què ens interessa i mobilitza!

La hipocresia dels mitjans de comunicació

Que unes declaracions de la diputada de la CUP provoquin tant de rebombori ja indica que el món no rutlla fi. A part de les manipulacions interessades, no és normal que les seves paraules siguin titulars de les primeres pàgines dels diaris. Arribar a creure o fer creure que les converses d'una diputada, sigui del color que sigui, poden tenir tanta influència en les persones com perquè algú s'esquinci el vestit, demostra ignorància o mala fe.

Fa una pila d'anys que la ignorància del nostre poble feia que es veneressin els quatre que tenien estudis. El capellà i el metge del poble eren escoltats i se'ls creia en tot allò que sentenciaven. Pretendre que en el segle XXI la societat respongui de la mateixa manera és una estupidesa i els mitjans de comunicació actuen com a propagadors de la ignorància d'uns quants i la mala llet dels fomentadors d'un estat adormit de la nostra societat.

És una llàstima que les millores en el coneixement tècnic estiguin renyides amb la serietat i intel·ligència dels seus protagonistes.