Arribem cansats!

Comencem un nou curs i ho fem cansats, com si les vacances no ens haguessin provat. Probablement ens han anat bé, però ens trobem que a l'hora de reiniciar l'activitat ens cauen a sobre els mateixos problemes de sempre amb les mateixes actituds i traves per poder-los solucionar.

De fet, hauríem d'iniciar el curs, animats, com aquella criatura que té una joguina nova. Nosaltres tenim un nou govern que, a més, ens ha promès moltes coses. Això ens podria il·lusionar, encara que no ens acabi de fer patxoca, però observem que no aconseguim expectatives noves. La baralla constant entre el PP i el PSOE, simplement per aconseguir el poder, ho fa malbé tot. 

El Tribunal Constitucional no aconsegueix elegir president. El PP no es pot treure de sobre la influència de VOX, a qui necessita per governar i li està prenent discursos per intentar augmentar la clientela. El president socialista té molts fronts oberts, a part de la qüestió personal de la seva dona, i intentarà sortint-se'n tot convocant, abans d'hora, un congrés del partit. Es tracta que el ratifiquin com a líder indiscutible i fer callar les veus contràries, que no són poques.

I a casa nostra? Els dos principals partits independentistes tenen previst uns congressos que han de servir per definir el seu futur, però... i el futur de Catalunya? La impressió que tenim és que només es tracta de posar noms, més que no pas programa. I entretant haurem d'estar amatents al compliment del pacte que ha fet Illa president de la Generalitat. Tinc por que ERC, atabalats amb el seu congrés i la lluita interna pel lideratge, s'oblidi de tot allò que els socialistes catalans li han promès i que els ha servit d'excusa per obrir-los la porta de la Generalitat.

La consellera d'Educació diu que hem de recuperar el prestigi i confiança de l'ensenyament a Catalunya. No ho tindrà fàcil. I Rodalies continua funcionant malament, a l'espera de si és cert que s'inicien els tràmits pel traspàs, tranquil, de les competències a la Generalitat.

No em digueu que no sigui tot això molt feixuc. Les vacances ens hauran anat bé per descansar, però de sobte ho tenim tot al damunt, i sense gaires alegries ni tranquil·litat. No és estrany que avui, que moltes persones han començat la feina, es trobin cansades i atabalades. Agafem-nos-ho amb calma!

La CUP vol entrar amb força a l'Ajuntament

Avui ha estat la primera trobada a peu de carrer dins de la campanya electoral. Fins ara ho batejàvem com a precampanya i la gent no s'ho trobava tan a sobre. Amb la campanya en marxa els partits polítics surten al carrer a demanar el vot i es fa tot presentant el programa electoral que s'ha preparat pensant en quatre anys de mandat. L'intercanvi d'opinió amb la gent sempre és positiu, però hem de ser conscients que en campanya electoral hi ha un objectiu molt clar que ens pot deformar el veritable sentit del diàleg. 

L'interès per conèixer l'opinió de la gent no es pot limitar durant els quinze dies de campanya, sinó que ha de ser extensiu durant tot el mandat, i aquí és quan tot comença a grinyolar. Hi ha partits polítics que tenen molt clar que només es dediquen a la gent quan hi ha un interès concret i immediat, com són les eleccions. D'altres que ho allarguen en el temps, però se n'obliden al cap de pocs mesos, potser setmanes. Finalment hi ha aquells que s'ho creuen de veritat i treballen per practicar-ho sempre, hi hagi o no eleccions a la vista.

Creure en els altres és bàsic per aconseguir empatia i confiança de la gent. Jugar amb la gent fent-los creure que treballes per a ells, que els respectes la seva opinió i els escoltes, quan després fas el que vols i et centres en els "teus", no afavoreix la relació administració-administrats.

Avui, hem repartit el tríptic amb un petit resum dels principals objectius de la nostra campanya. Disposem d'un programa exhaustiu que vol ser creïble, sense promeses impossibles de dur a terme, i amb projectes que no són fàcils i que requereixen el seu temps, però que ens hi podem posar a treballar des del primer dia.

La gent que circula pel carrer, anant o tornant de la compra del dissabte, no està per grans debats i discursos. Va per feina! Malgrat tot, nosaltres ens volem donar a conèixer i intentar convèncer-los que no ens fiquem a la política local per ocupar un seient que ens doni seguretat econòmica ni prestigi, sinó que ho fem amb esperit de servei. I això ho haurem de demostrar ja sigui des de govern o des de l'oposició. Posant per davant els interessos de la gent, i esmerçant tots els nostres esforços, coneixements i experiència per aconseguir millorar el funcionament de la vila. No és fàcil, i que digui que ho és, ens enreda. Però ho hem d'intentar, i ho hem de fer amb la col·laboració de tothom, pensin com pensin, tinguin els interessos legítims que tinguin.

Per això la CUP vol entrar a l'Ajuntament de la mà de tothom, perquè tots tinguem consciència que som part implicada i responsable del funcionament del nostre municipi. Que entre tots ho hem d'aconseguir, perquè és cosa de tots i no de 17 persones que durant 4 anys ocuparan unes cadires de molta responsabilitat i compromís. La gent és agradable i amable, però vol canvis reals per millorar la vida del nostre Arenys, i nosaltres estem convençuts que amb la CUP ben forta ho podrem aconseguir!

El "cas Dalmases"

El "cas Dalmases", com se l'ha denominat, ha deixat en evidència un problema que afecta una part dels polítics electes que tenen mal entès de què es tracta quan una persona decideix presentar-se a les eleccions, sigui per formar part del parlament d'un país, o del consistori del seu municipi. Sortosament aquest mal no afecta a tothom, i jo voldria pensar que ni tan sols a la majoria dels càrrecs electes, però el cas és que quan es detecta i surt a la llum pública produeix esquerdes.

Puc entendre que a una persona que ha estat elegida per formar part d'una cambra legislativa li puguin arribar ànims de grandesa. La vanitat és un mal al qual estem tots exposats, i no podem adormir-nos-hi si no volem caure en el parany i actuar de manera prepotent.

Semblaria que el senyor Dalmases va tenir un mal moment, tot i que algú diu que no ha estat pas la primera vegada que el seu comportament no era el més adequat per un servidor públic. Tots hem de tenir una segona oportunitat si manifestem la nostra voluntat d'esmena, però el cas que tractem sembla que sortiria del guió i és de difícil solució.

El fet que la presidenta suspesa del Parlament català hagi actuat d'una manera impulsiva a la defensa de qui sembla ser la seva mà dreta, intentat pressionar perquè els fets succeïts fossin emmascarats, ha agreujat la situació, i ha empastifat la transparència i netedat que hauria de predominar en la política.

Ja sabem que els polítics d'una mateixa corda acostumen a defensar-se entre ells, i això podria haver estat la causa de la reacció de Francesc de Dalmases als estudis de TV3, i de Laura Borràs davant l'informe de l'advocada Magda Oranich, però quan això passa i es fa tan evident, la gent reacciona rebutjant la classe política. Si a més et trobes en un període ja massa llarg d'estancament i picabaralles continuades, sense que tinguem uns líders amb prou solera per fer-nos sortir de l'atzucac, la situació arriba a un punt que es fa insostenible.

Com que jo crec que ningú no és indispensable per fer rotllar un país, allò del pas al costat i deixar que siguin uns altres els que agafin el relleu, hauria de posar-se més en pràctica, i en situacions com aquesta seria bo veure com els polítics implicats accepten marxar cap a casa i no estirar més la corda.

No podem posar en perill tot un país per la defensa d'un prestigi que ha anat a la deriva. Potser no cal sancions, però sí el camí cap als vestidors. JuntsXCat està passant per uns moments molt difícils, i no crec que actuacions com la de Laura Borràs o Francesc de Dalmases els ajudin gaire per sobreviure a la crisi.

Com recuperar el prestigi perdut?

Han estat molts els factors que han provocat una pèrdua del prestigi del nostre país els darrers anys. Tothom és lliure de carregar les culpes segons més li convingui o interessi, però el cert que avui estem en hores baixes en molts aspectes, i em sembla que hauríem de treballar la manera de recuperar una normalitat que ens distingia tan a nivell econòmic com polític i social.

És evident que molta gent carrega la culpa al Procés, amb un resultat de fracàs per no haver aconseguit l'objectiu: la independència, i amb unes represàlies que han deixat en estat de xoc tot el país. Uns líders polítics a l'exili o empresonats que no se n'han recuperat, i uns hereus que no acaben de resoldre tots els problemes creats.

La primera repressió va ser política, amb la pèrdua de drets i llibertat, però també econòmica, amb la marxa d'empreses i la inestabilitat davant la incertesa. La imatge que Catalunya i Barcelona, en concret, havien aconseguit, ha sofert una patacada i ha ajudat que altres ciutats i regions espanyoles agafessin força. No només amb visió interna, sinó internacional.

Insisteixo que tothom ho mira des del seu prisma, però em sembla que no hi ha cap mena de dubte que ens cal recuperar la imatge perduda i en això hi hem de col·laborar tothom. En primer lloc els polítics que han de resoldre els problemes també ocasionats per la pandèmia i els efectes de la guerra d'Ucraïna, però també tots nosaltres amb la nostra actitud i responsabilitat. 

No tot s'acaba amb el Procés fallit, sinó que hi ha mesures econòmiques que s'han de reconsiderar i que no només depenen del govern estatal i les institucions que s'han acarnissat amb nosaltres, sinó que han de ser fruit de la iniciativa de les nostres institucions i polítics. Cal, però en primer lloc obrir els ulls i reconèixer on som i què cal fer per reconduir la situació. No podem viure de la nostàlgia ni donar tota la culpa als altres de les nostres desgràcies.

És per això que, sense oblidar ni renegar dels nostres drets com a poble sobirà, cal que els nostres polítics es posin a treballar d'una vegada per recuperar tot el que hem perdut, situar el nostre país a l'avantguarda de la recerca, la inversió i el treball, amb lideratge polític i suport a les iniciatives privades. Hem de treballar perquè el futur dels nostres joves no sigui tan descoratjador com a vegades veiem, sinó que els puguem animar a recuperar la il·lusió que entre tots hem perdut i que fa que no sapiguem cap on hem d'anar i quan ens hem de posar en marxa.

Hem de reconèixer que no ho hem fet tot bé, que tot i acceptar que ens ho han estat posant molt difícil, la nostra actitud tampoc no ha estat sempre la millor resposta per tornar a arrencar després de la sotragada.

El Departament d'Interior intenta vetar una periodista

Una notícia preocupant d'avui és l'intent de vetar una periodista especialitzada en temes policials i judicials, de TV3, a una trobada amb periodistes convocada per la Conselleria d'Interior de la Generalitat de Catalunya, per explicar els recents canvis a la cúpula de la policia catalana.

Se'm fa molt difícil entendre com es pot ser tan ingenu per provar de vetar una periodista, quan això serà públic en pocs moments. En quin paper queda la Conselleria després dels fets? Malauradament estem massa acostumats a fets molt més radicals, però al mateix temps dissimulats i opacs, com per no adonar-nos que aquest cas és massa evident i transparent com perquè tots ens posem les mans al cap i ho denunciem.

He llegit el comunicat signat pel Consell Professional d'Informatius i d'Esports, de TV3, i haig d'entendre que hi ha base per afirmar que el que diuen és cert, però em falta saber els motius pels quals no volien la presència de la periodista, la senyora Fàtima Llambrich, a l'esmentada trobada. De què tenien por?

El primer que penses és que la consciència dels responsables de la Conselleria d'Interior no és clara ni neta, i que hi ha alguna cosa que potser se'ns escapa i que pot aparèixer properament, i que expliqui els moviments que hi ha hagut dins dels Mossos d'Esquadra, que potser no són tan justificats com manifesta el conseller Elena.

És una llàstima que el prestigi del periodisme, sobretot a Espanya, estigui tan avall, perquè la seva funció és clau per garantir una transparència i fidelitat democràtica de les institucions públiques. Diuen que la por guarda la vinya, i aquesta seria la tasca del periodisme: vetllar perquè no ens passin per alt segons quins moviments de la política del nostre país.

Està prevista la compareixença del conseller d'Interior en sessió parlamentària per donar explicacions de tots els canvis a la cúpula de la policia catalana, i també haurà d'explicar què hi ha de cert en aquest intent de vetar una periodista professional, i quins han pogut ser els motius per prendre aquesta decisió. Ho seguirem de prop, perquè només així podrem estar segurs que no se'ns enganya.

Trucada entre els dos presidents

Els presidents català i espanyol s'han posat en contacte telefònic i han acordat una trobada presencial a la Moncloa durant el mes de juny. Ambdós tenen ganes de no allargar la situació i trobar-se per intentar posar ordre a les relacions entre els dos governs, després de tanta disbauxa. Sabem que no ha serà fàcil entendre's, però volen si més no aparentar voluntat d'entesa i posar en marxa aviat la taula de diàleg.

Aragonès insisteix que l'autodeterminació és un tema a tenir present i tots sabem què en pensa el president espanyol. Des d'aquí no es pot renunciar a l'objectiu i des de Madrid no se'n voldria sentir a parlar. El front obert amb l'oposició només es pot entendre per la necessitat de majoria al Congrés de Diputats.

M'ha agradat llegir que el conflicte entre Catalunya i Espanya no serà l'únic tema a debatre, sinó que hi ha els fons europeus com un dels temes de l'agenda. Ja fa massa temps que el discurs és monotemàtic i és bo que es parli del futur del país i que es demani com es pensa abordar des de la centralitat.

Continuo pensant que hem de donar un marge de confiança al nou president català, perquè sàpiga reconduir la situació sense que això vulgui dir renunciar als objectius exposats en campanya electoral i que li varen donar prou força com per poder formar govern.

El camí serà llarg, ja ho diu Aragonès, i nosaltres no ens podem inquietar més del compte, però sí que volem resultats i transparència. Volem conèixer en tot moment com estan les coses, i el camí que prenen. Hem estat aturats massa temps, sense guia ni esperances. Cal reprendre el camí, aprendre dels errors i mirar endavant. Catalunya ha de recuperar el prestigi internacional que el caos polític i judicial ha posat en dubte. Els dos presidents tenen feina a fer i no poden trigar gaire a començar-la. Ho seguirem de prop i donarem el nostre suport sempre i quan no ens enredin, sinó que ens diguin la veritat en tot moment.

L'ANC i el govern català

Arran de l'acte de l'ANC a Cornellà de Llobregat on es demana al govern català una estratègia de confrontació, crec que és important separar el paper que han de fer uns i altres, respectant el dret a existir d'una entitat que busca insistentment la independència de Catalunya. 

Seria bo que els actuals líders de l'ANC entenguessin el paper del govern català després de tot el que ha passat des de 2017. Sense desistir dels objectius d'assolir la independència, sí que és important saber jugar el millor paper en cada moment i no tornar a fracassar i fer passes enrere.

Estic d'acord que l'ANC pugui mobilitzar la població per reivindicar el nostre dret a l'autodeterminació, a decidir quin és el futur que volem per al nostre país, però també voldria que s'entengués que el govern català, que no hi renuncia, cal que es posi a governar després de tants mesos de paràlisi.

El govern d'ERC i JxCat, ja sigui per convenciment o per necessitat, opta per retornar a la negociació per encaixar correctament Catalunya dins d'Espanya, i probablement és el que pot fer en aquests moments. Exigir l'amnistia i una revisió profunda de les relacions entre Catalunya i Espanya. El govern no ha de sortir al carrer ni posar un mur sense abans no haver intentat asseure's i continuar amb la pedagogia sobre quina és la nostra realitat.

No és fàcil el paper del govern ni de l'entitat sobiranista, però està clar que encara que coincideixin en els objectius, l'estratègia no pot ser la mateixa. Està bé demostrar que la independència no la volen només els partits independentistes, sinó que hi ha una gran quantitat de catalans que la reclamen, però el nostre govern ha de recuperar el prestigi de les nostres institucions i demostrar que ens sabem governar i que volem més llibertat per millorar la situació política, econòmica i social del nostre país.

Principi d'acord per formar govern

La notícia d'avui és l'acord a què han arribat ERC i JxCat per governar els propers anys, després de tres mesos de negociacions. La bona notícia és que ens estalviarem unes eleccions el mes de juliol, que ja ens les temíem, però no tenim clar que l'acord sigui durador ni que siguin capaços de confeccionar un govern prou sòlid i fort per fer front a tot el que tenim a sobre.

Cal ser optimistes i donar-los una oportunitat. Ho han de fer bé si no volen acabar de perdre el poc prestigi que els queda. Són molts els votants independentistes que s'han vist decebuts, i no han entès que els dos partits posessin per davant de tot els seus interessos de partit i les cadires a ocupar.

Algú diu que les manifestacions d'aquests dies han ajudat a l'acord, però jo em temo tampoc ho han tingut en compte. S'han distanciat massa de la gent que els va votar i només la vergonya de tornar a votar i potser les dades que varen aparèixer sobre intenció de vot, els han pressionat a moure fitxa.

Sembla ser que aquesta mateixa setmana podríem tenir ja president nomenat i qui sap si govern i tot. S'han repartit les conselleries, però jo em pregunto si el president no hauria de tenir una mica de pes a l'hora de decidir qui se'n fa càrrec, encara que siguin persones del partit contrari. Si no hi ha prou confiança entre els membres del govern i el seu president... Si hi ha tibantors entre els dos bàndols, el futur no pot ser gaire afalagador.

Els donarem una altra oportunitat, però volem que es posin a treballar, i que ho facin de manera conjunta, sense tirar-se els plats pel cap com en la darrera legislatura. Seran probablement les mateixes persones o molt properes, i caldrà que tinguin clar que el seu encàrrec és servir el poble que els ha votat. Fàcilment podrem veure si van pel camí correcte o ens porten a engany.

Més que mai cal defensar la democràcia

La campanya electoral de les eleccions de Madrid la seguim de prop perquè d'alguna manera entenem que té la seva influència a la política espanyola, en general, i en conseqüència també a la catalana. El biaix que ha pres darrerament és preocupant, ja que no està en joc la lluita de partits polítics, la lluita entre la dreta i l'esquerra, sinó la mateixa democràcia.

El to de la campanya, amb l'actitud de Vox i del mateix PP, molt ubicat a l'extrem dret, preocupa els demòcrates de qualsevol sentit, perquè es posa en perill la democràcia que tant ens costa mantenir viva. Els diferents esdeveniments d'aquests darrers dies han qüestionat el sentit d'unes eleccions democràtiques i ha entrat en joc el fanatisme i l'autoritarisme, les mentides i enganys, l'auge del populisme, que s'aprofita d'una situació tocada per la pandèmia i les seves conseqüències econòmiques i socials.

El PSOE finalment ha vist que no tenia al davant un adversari, el PP, sinó l'enemic, Vox, que ha agafat protagonisme i tacat la campanya electoral amb un fals discurs. La tàctica seguida pels partits polítics no ha estat la més encertada i d'alguna manera han afavorit el discurs de Vox. 

Pedro Sánchez també ha vist que no es tractava d'unes eleccions qualssevol, sinó que hi entrava en joc la lluita per la competència directa al govern socialista espanyol. L'ombra que el PP li pugui fer, acompanyada del suport que Vox els pugui donar, serà un repte a superar per mantenir estable el govern de  l'Estat.

És per això que darrerament s'ha començat a sentir la veu de persones mediàtiques, actors i gent de prestigi, d'ideologia esquerrana, demanant que la gent d'esquerres vaig a votar, que no permeti amb la seva abstenció, que la dreta més radical mai vista, s'apoderi de Madrid i faci ombra al govern estatal. No sé quina força tindran ni els efectes que la seva crida pot produir, però sens dubte les eleccions de Madrid poden marcar un itinerari que moltes persones, que vivim a cinc-cents quilòmetres voldríem defugir.

És la política qui ha de resoldre el nostre futur

L'absolució del major Trapero i la cúpula dels Mossos d'Esquadra fa arribar a la conclusió a molts que la policia catalana i, sobretot, la seva manera d'actuar s'ha salvat de l'atac que va rebre, en bona part de la policia estatal. Es va poder observar una conxorxa de la policia estatal amb l'aparell de l'Estat per acusar els Mossos de rebel·lió i sedició. La sentència de l'Audiència Nacional fa que es recuperi el prestigi que s'havia atacat i reforci una manera diferent d'actuar de la nostra policia.

El cert és que els Mossos s'han trobat, durant aquests anys, desemparats de tothom. Acusats per la resta d'Espanya de formar part de la conspiració de rebel·lió, i acusats pels independentistes més radicals, per no permetre els aldarulls contra la repressió de l'Estat. El bon fer del major Trapero, i m'imagino que el bon assessorament rebut per la seva advocadessa, l'han ajudat a esperar la sentència amb molta elegància i criteri.

Tant si el major recupera el càrrec com no, la policia catalana sí que haurà de recuperar el prestigi que havia tingut des de l'inici, quan Catalunya va poder crear novament la seva pròpia policia. Li caldrà recuperar el respecte, però també la confiança. Hem de ser capaços de diferenciar què volem amb què ha de fer complir la policia del nostre país, i això no és fàcil.

Trapero ha defensat en tot moment la seva manera de pensar i obrar, respectant la llei vigent, i actuant, quan ha calgut, de policia judicial. Això no ha agradat a tothom, però no podem tancar els ulls a la realitat. Si no ens agrada que es posi tot en mans de la justícia, tampoc hem de voler que sigui la policia qui hagi de prendre les decisions. Hem de tornar a la política, i que sigui a través d'ella que es configuri el futur del nostre país. Siguem honestos i no fem trampes al solitari.

La pandèmia i els líders autoritaris

El comentari d'avui és sobre l'article que reprodueix el diari ARA, amb Copyright The New York Times, d'Ivan Krastev, president del Centre d'Estratègies Liberals de Sofia. El tema gira al voltant dels líders autoritaris i explica quel no els va bé aquest tipus de crisis, perquè no les han creat ells.

Em sembla un bon argument i que ho podem contrastar amb la realitat. Podem posar l'exemple en Trump, Putin, Bolsonaro... tenim prou exemples per veure que són uns dirigents autoritaris, voltats de polèmiques que ells mateixos han creat, i que els va prou bé per continuar governant els seus països. 

Per què no els ha anat bé la pandèmia del coronavirus? Doncs perquè els posa en la mateixa situació d'altres dirigents democràtics, i se'ls pot comparar els resultats obtinguts. Deixen de controlar la crisi, i els posa al mateix nivell. Han de competir, i això els pot fer perdre prestigi. Automàticament busquen qualsevol cosa perquè la gent es despisti i no es fixi tant en la pandèmia.

M'ha semblat una bona reflexió, i el que és més preocupant és que cada vegada hi ha més exemples al món. No es tracta de països irrellevants, sinó que estem parlant de països com els EUA. Ningú s'ho hauria pogut imaginar abans de Trump. Tots pensàvem que era cosa de països sud-americans, asiàtics... però que la principal potència del món estigués en mans d'un impresentable, autoritari i que poses en dubte la democràcia als EUA, ens ha vingut de nou. Ens ha sorprès molt. Ho podíem entendre de Rússia o ara a Bielorússia, 

Us recomano la lectura, perquè és un escrit molt planer, que no té grans pretensions, però et fa entendre el comportament d'aquests dirigents, que cada vegada en són més, i que posen en perill l'estabilitat democràtica i social del nostre planeta. Aprofiteu-ho per llegir l'article d'en David Fernàndez, que també està bé, i ens refresca la memòria.

El Congrés de Diputats protegeix Felipe González

La mesa del Congrés de Diputats ha rebutjat la creació d'una comissió d'investigació sobre Felipe González i els GAL. El resultat estava cantat perquè sempre els partits polítics es protegeixen entre ells, encara que pensin ideològicament diferent. Es tracta de no fer-se mal i mantenir-se amb les corresponents alternatives de govern.

Em vàrem parlar fa uns dies quan Podemos havia comunicat que no hi donaria suport. Un fet que va enutjar molta gent progressista. Com podia ser que un partit que no és dels grans tampoc ho volgués investigar? Per què protegien la imatge de González?

La raó del PSOE de votar-hi en contra és una excusa de mal pagador. Sabem que es va jutjar, però ara han sortit informacions que donen a entendre el que ja tothom sabia, i és que el govern de González estava al darrere dels GAL.

El prestigi de Felipe González ja s'ha vist desacreditat amb l'evolució de la seva vida. Qui l'ha vist i qui el veu. Aquesta és la imatge del socialisme al nostre país. No es pot caure més baix, i el pitjor és que els seus descendents, els actuals polítics socialistes, li tapen totes les vergonyes.

Però en aquest cas no es tracta d'haver-se prostituït, i acceptar el poder econòmic després dels seus discursos progressites, sinó que darrere dels GAL hi ha l'assassinat de persones, aprofitant les eines del poder d'Estat. Mesquí i reprobable, però ens quedarem amb les ganes, perquè els polítics són, com els jutges i magistrats, els més corporativistes de tots. No hi ha ideologia que valgui, a l'hora de donar la mà perquè no li passi res. Són rars els casos en què es deixa caure a algú, normalment per tapar coses pitjors.

Qui assessora el president?

Qui assessora el president? Aquesta pregunta la podríem aplicar al president del govern espanyol, però també al nostre. El president en funcions, el senyor Sánchez, podria molt ben ser que es penedeixi tota la vida d'haver convocat les eleccions del 10 de novembre. Sembla ser que les estadístiques no li són gaire favorables arribant a perdre fins a deu escons. Per altra banda, Casado recuperaria una bona colla d'escons a costa de C's. Les estadístiques també auguren un important creixement de Vox.

I tot això a què és degut? La manca de diàleg amb Catalunya continua i després de la sentència injusta als presos polítics, s'ha recorregut a la policia i l'empresonament preventiu d'unes trenta persones més. La seva postura ambigua per acontentar tothom li fa perdre prestigi i respecte, i això comporta vots que se'n van.

La seva visita a Barcelona per visitar només els seus policies, no només ha molestat als independentistes, sinó a tota la comunitat en general. El gest no li afavoreix de cara a guanyar les eleccions, o millor dit, a guanyar més escons per no haver de dependre de ningú per ser escollit president. Ho té magre.

Ja he dit al començament que la pregunta també la podíem aplicar al president de la Generalitat. En aquest cas penso que el president Torra no es deixa assessorar per ningú, a no ser que el seu assessor li vulgui mal. Encara és hora que li puguem veure un detall de bon dirigent, amb responsabilitat assumida en acceptar la presidència.

Un desprestigi buscat o no, però trobat

La Fiscalia demana vint mesos d'inhabilitació al president Torra, per haver desobeït l'ordre de la Junta Electoral Central, de retirar la pancarta amb el llaç groc, de la façana de la Generalitat, a la plaça Sant Jaume. Si tot plegat no fos tan seriós hi podríem fer-hi broma, contents d'aparcar un temps el nostre president, i esperar més sort amb el substitut.

No sé si hi ha prou delicte com per inhabilitar el president, però en tot cas a mi no em va semblar bé tot el tripijoc amb les pancartes, i encara menys l'argument final per treure-les. Ho vaig trobar molt infantil. Potser és un fet més que se m'ajunta a l'hora de valorar tant negativament la gestió de Torra, i les ganes que es convoquin eleccions per treure'l de Palau.

Si a tot això hi afegim que avui la Guàrdia Civil ha tornat a entrar a la Generalitat buscant més proves del dia 1 d'octubre, podem afirmar que el prestigi de les nostres institucions, per culpa nostra i dels altres, està sota mínims. Tothom s'hi atreveix i si a més els nostres polítics tenen les institucions paralitzades, arribarà un moment que no tindran credibilitat per fer res. És molt trist.

Les misèries d'Albert Rivera

Cada dia que passa es fan més visibles les miserables actituds d'Albert Rivera i de C's en general. Cada vegada observem millor el seu engany, la seva nul·la moralitat i els veritables objectius del seu partit o projecte polític. A Catalunya va quedar clar des d'un començament, però amb l'entrada a Espanya va intentar enganyar amb els veritables objectius. Semblava que anava seriosament el seu plantejament de trencar amb el bipartidisme i presentar un projecte més lliberal i engrescador. Ha costat més del que podíem esperar alguns, però finalment s'ha demostrat que tot és mentida.

El comportament miserable, políticament parlant, de Rivera i Arrimadas ha arribat a uns extrems que sembla impossible que puguin recuperar el prestigi que per alguns han pogut arribar a tenir. Amb l'engany sobre la simpatia del president francès Macron sobre els seus pactes amb VOX ha arribat a un punt que per a molts és increïble. Com es pot ser tan mentider? 

Penso que, al punt que han arribat, es creuen les seves pròpies mentides, perquè sinó resultaria estrany que comprometessin el president francès amb un engany com aquest. A partir d'ara qui se'ls podrà creure? Malauradament la política espanyola està tan desprestigiada que ja no ve d'aquí. Tothom ha posat el llistó tan baix que hi passa tot i la gent s'ho empassa sense cap mena de sentit crític. Només això pot fer entendre perquè personatges com Rivera continuïn en llocs destacats de la política. En una societat sana democràticament, Rivera, Arrimadas i uns quants més ja haurien caigut del cavall i començaríem a oblidar-nos de la seva existència.

Nadal en família, però no tots

Avui és Nadal i la família d'Arenys ens hem reunit per compartir la taula. Sortosament hi som tots, i encara que podem pensar i votar partits diferents, o no votar, no ens hem barallat, perquè per sobre de tot hi ha les persones, i en aquest cas la família. Es tracta d'aprofitar les poques oportunitats que tens per asseure't a taula i compartir. A Vic, ja no hi tenim els pares i això es fa notar, però també ens vàrem trobar i recordàrem que la mare, aquest mes de desembre, hauria celebrat els cent anys del seu naixement.

Avui, però, hi ha famílies que no ho hauran pogut celebrar plegats, segur que n'hi ha moltes, però algunes d'elles, que tots tenim en la memòria, no hauran pogut compartir la taula perquè a Espanya no hi ha justícia, sinó venjança. Polítics i jutges no han paït que un poble s'alcés pacíficament per exigir un referèndum i poder conèixer què volem ser.

Espanya, amb el guiatge de M. Rajoy, corrupte, orgullós i prepotent, però amb tot el poder a les seves mans, ha caminat enrere i ha perdut el poc prestigi que hagués pogut tenir. Des de fora s'observa com els espanyols no viuen amb la llibertat que atorga un sistema democràtic, sinó sotmesos a la llei d'uns pocs, i a mercè d'uns jutges prevaricadors i repressors.

A casa hem celebrat el Nadal, ahir compartint amb veïns, amics i vilatans la missa del gall, i avui amb la família marinera a la taula, amb canelons i pollastre rostit, neules i torrons. Els amics que es troben a les presons catalanes per ordre d'una decisió injusta, hauran d'esperar encara uns mesos a que s'arribi a fer justícia. No hem pogut fer res més que pensar en ells i desitjar-los que tinguin la suficient valentia  i coratge per aguantar aquesta situació injusta.

Hi haurà trobada o no?

Tan difícil és quedar per dialogar? Pel simple fet que ho demanin presoners polítics ja és motiu suficient com per acceptar la reunió entre presidents. Què carai espera el president Torra? Si no pensa dimitir, la qual cosa uns quants independentistes agrairien, que segueixi els consells de persones que són a la presó per defensar la independència de Catalunya.

Es tracta d'estratègia? No s'han fet prou disbarats al llarg d'aquest any de presidència de Quim Torra? No se li demana que accepti les propostes del president del govern espanyol, sinó que es trobin i parlin, i si poden desencallar alguna cosa, millor. Si no poden, cadascú a casa seva i tan trempats.

Als catalans se'ns ha batejat amb molts adjectius, però n'hi ha un que encara no s'ha dit, o si més no és poc popular. Em refereixo a masoquistes. Som masoquistes perquè escollim presidents com Quim Torra i encara somiem en solucionar marrons. 

La credibilitat era positiva abans de l'1-O de 2017, però des de llavors hem perdut molts punts i necessitem recuperar-los. Fins llavors els únics que pixaven fora de test eren els diputats i diputades de C's, però darrerament s'hi ha afegit els del PDeCat i ERC. Defensàvem el prestigi del nostre Parlament i ens feia molta ràbia que uns impresentables de C's actuessin d'una manera tan barroera, com si es tractés d'una bancada futbolera de baix nivell. Ha passat el temps i tampoc és que els diputats i diputades que donen suport al govern de la Generalitat tinguin un paper gaire lluït. Se saben comportar, però no han fet els deures i suspenen a cada Ple.

Desitjo que la reunió dels dos presidents acabi realitzant-se, i que no sigui per culpa del nostre president que no hi hagi el diàleg que tant demanem.

Preocupat per la imatge d'Espanya a l'exterior

Borrell afirma que la imatge de l’Estat a l’exterior és molt dolenta per culpa dels independentistes. Caldria matisar les seves paraules i més aviat dir que la imatge d’Espanya, arran del procés és pèssima, però no per culpa dels independentistes, sinó de l’actuació de l’Estat a través de la policia, el govern corrupte del PP i el revengisme del Poder Judicial.

Si avui llegiu l’article de Miquel Sàmper a l’ARA, veureu què està passant en veu d’un advocat de prestigi, ex-president del Consell de l’Advocacia de Catalunya.

El senyor Borrell, que és intel·ligent, no hauria d’actuar tant amb la sang calenta i adonar-se que la situació que ens va deixar el PP, amb el seu suport, no pot continuar i, sense fer miracles, hauria de procurar millorar per a bé, no només dels catalans independentistes, sinó de tot l’Estat. Hauria d’aprofitar els regals dels senyors Casado i Rivera i els seus partits, per millorar en prestigi i demostrar que la política a Espanya encara no està del tot perduda.

Algú pensarà que sóc massa càndid, i probablement tindrà raó i jo mateix me’n puc adonar, però són tantes les ganes que tot plegat faci un tomb que fins i tot somio despert.

Les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró

A La Vanguardia li agradaria que els sondejos que encarrega li donessin més la raó en el seu afany per criticar la voluntat sobiranista de la majoria del Parlament català, però no hi ha manera. Quan semblava que la cosa anava de baixa, encarreguen un nou sondeig i els sobiranistes repeteixen majoria parlamentària. Quina mala sort!

La intoxicació de notícies d'aquests dies està arribant a nivells alarmants. Voldria tenir la certesa que continuaré conscient de tot aquest entramat d'uns i altres per condicionar fins i tot la nostra vida, els nostres moviments. A casa, que ja ho mirem tot una mica de reüll, i força de passada, procurem entretenir-nos i pensar en altres coses.

Aquest diumenge al migdia ens vàrem endinsar a les entranyes de l'orgue de Santa Maria de Mataró. Tot i que no sóc un gran devot a la música d'aquest instrument, reconec la seva importància com a instrument total, i també li conec peces musicals interessants. Probablement estem una mica viciats i escarmentats amb els succedanis que ens col·locaven a les esglésies del nostre país, que varen perdre els seus orgues en temps de la guerra civil.

S'ha de dir que l'explicació de l'organista Raül Prieto va ser molt interessant, i vàrem poder entendre la mecànica de l'orgue, una gran desconeguda per la majoria dels mortals. És d'agrair la sinceritat de les seves paraules que no pretenien mostrar-nos una peça única, que no la és, però sí un instrument valuós que fa possible l'organització d'un cicle de concerts anual, que poc a poc va assolint prestigi. Sens dubte que amb l'empenta d'en Raül, el futur de l'orgue i del seu emplaçament, com a centre de reconegut prestigi estaran assegurats.

Junts pel Sí i poca cosa més

Aquest podria ser el títol de l'escrit si tenim en compte què està passant a la comarca d'El Maresme en les relacions ERC-CIU. A Arenys de Mar ERC, amb l'ajuda d'altres forces polítiques, va presentar la moció de censura contra qui llavors era l'alcalde, fitxatge recent de Convergència, ara PDECat. Al Consell Comarcal és CIU qui envia ERC a l'oposició, i ara és l'alcaldessa de Canet (ERC) qui fa fora CIU del govern municipal.

Matrimoni de conveniència al Govern de la Generalitat per tirar endavant el procés d'independència, però als municipis s'estiren el monyo.

De fet trobaríem coses més estranyes en altres institucions. Tenim per exemple el Parlament Europeu on CIU, ara PDECat, forma part del Grup Liberal de la mà de C's. I és que en política tot s'hi val, fins i tot la incoherència i les contradiccions. 

Tot això podria ser comprensible si les divergències ideològiques, o fins i tot estratègiques, fossin la causa de les ruptures. El problema és quan la causa són les relacions personals, ja sigui per aconseguir més poder o més prestigi. Aquí és on la política fa mal i es creen totes les desafeccions. 

El mateix procés d'independència ha viscut moments tensos i de risc de ruptura per qüestions personals. La nostra història està plena d'episodis absurds i enfrontaments que ens han debilitat més que no pas la resistència externa. D'això encara no n'hem après res.

Desconec la política municipal de Canet de Mar i l'abast de l'enfrontament entre les dues agrupacions polítiques, però en tot cas hauríem de confiar que tot es fa en benefici dels canetencs, però molt en temo que aquests són els últims a qui es tindrà en compte.